:: Amb compte ::

De les notícies a l’explosió viral: Bed intruder

// agost 27th, 2010 // 2 Comments » // Internet, Viral

Notícia a uns informatius d’Estats Units. Un tio es cola a una casa per la nit i la dona se’l troba al seu llit intentant aprofitar-se d’ella. En si, la noticia no tindria una repercussió especial, però un dels personatges que apareix fent declaracions (un negre amb molt de flow natural) fa que les visualitzacions al Youtube creixin exponencialment.

D’aquí els Gregory Brothers en fan una versió en plan R & B que s’arriba a colar al Top Hot 100 del Billboard. Ells estan especialitzats en vídeos virals, com es pot veure al seu show online Auto-tune the news. El seu coneixement de què triomfa a la xarxa els va servir per que els encarreguessin una campanya de Sony amb el Justin Timberlake i perquè els fitxessin per produir una sèrie pel canal Comedy Central de cara a l’any que ve. La seva versió de la notícia, amb la cançó titulada Bed intruder:

I per acabar de donar més vidilla a tot plegat, unes setmanes després cau la versió punk-popera de la cançó (que han fet Hayley Williams de Paramore, Jordan Pundik de New Found Glory i Ethan Luck de Relient K -només em sona el grup del segon).

Louis CK, humor sense tabús

// agost 19th, 2010 // 3 Comments » // Televisió

“Realment saps l’enganxat que estàs a masturbar-te si et fixes en el què vas tardar a fer-te la primera palla des que va passar tot el de l’11-S… Jo, que recordi, va ser entre que va caure la primera i la segona torre… No, no podíem deixar que guanyessin aquells àrabs!”. Així com per casualitat vaig descobrir aquest còmic nord-americà que es diu Louis CK. Primer vaig anar a parar a dos monòlegs d’una horeta, especials que havia fet per la cadena HBO. Shameless i Chewed up (d’aquest segon podreu trobar subtítols en castellà, si l’anglès a pèl costa). Em va semblar espectacular, un humor incorrecte, on hi ha lloc tant per parlar de els gays y el menjar polles com per parlar de la seva filla de 4 anys i dir que és una pesada de collons. No es talla la veritat, i és una mica d’aire fresc que es prengui aquesta llibertat. Acostumats a que per qualsevol humor que no sigui gaire blanc ja salten associacions a rajar, s’està convertint en menys habitual l’humor més punki de gent com ell o els de South Park.

La cosa ve a consistir en riure’s molt d’ell mateix (especialment dels quilos de més), fer múltiples i continuades referències al sexe, i també al seu paper de pare, la seva filla i el difícil que és educar-la. Aquesta temàtica dels monòlegs es trasllada també a la sèrie que va fer (i van cancelar, després d’una temporada), Lucky Louie. Una comèdia de situació absolutament recomanable, que ve en 12 dosis de 20 minuts (no és gaire complicada de trobar, subtítols en castellà inclosos). Temps d’episodi ideal per marxar a dormir amb un somriure. El Louis CK és l’estrella del show, però aquí també comparteix escenari amb un bon conjunt de secundaris, curiosos, estranys, bons complements, dels que destaca la seva dona, que interpreta l’actriu que feia de Marcy a Californication (i continua mostrant aquella veu de carajillo).

En definitiva, curtet, potent i recomanat. El vaig descobrir per un youtube (que no forma part dels monòlegs o la sèrie que comentava) on deixa bastant maca l’Esglèsia Catòlica (i a més subtitulat al castellà):

<object width=”480″ height=”385″><param name=”movie” value=”http://www.youtube.com/v/HAuuDbPpEu8?fs=1&amp;hl=es_ES”></param><param name=”allowFullScreen” value=”true”></param><param name=”allowscriptaccess” value=”always”></param><embed src=”http://www.youtube.com/v/HAuuDbPpEu8?fs=1&amp;hl=es_ES” type=”application/x-shockwave-flash” allowscriptaccess=”always” allowfullscreen=”true” width=”480″ height=”385″></embed></object>

Tell it & restaurants i internet

// agost 17th, 2010 // No Comments » // Internet, Restaurants

Ahir vaig sopar al Tell it (c/provença, 300 Tel 93 517 77 23),  just el dia que obrien el restaurant. És una nova proposta del grup que va obrir el restaurant-tintoreria Dontell, però aquest cop sense l’aura de local clandestí. Abans de començar el sopar vaig poder fer una prèvia interessant amb el Xavier Colomés, que és el que porta tota l’expansió del restaurant a internet, des de la web (format blog), al twitter o el facebook. I també s’han sumat al Foursquare (xarxa social creixent que basa el seu poder en la geolocalització i els check-ins que fan els seus usuaris a llocs de tot tipus). El que es converteixi en alcalde del restaurant (una distinció que hi ha a Foursquare), aconsegueix esmorzar gratis). Li vaig comentar al Xavier que em semblava molt xulo tota el desplegament web, que no és gaire habitual (al menys de moment) en restaurants d’aquí. Que, el primer és el primer, cal que el restaurant sigui bo. Però si tens això, segur que les xarxes socials t’ajuden a que el boca a boca es multipliqui exponencialment.

Com deia, vaig sopar. Els del restaurant van contactar amb alguns blogs perquè anèssim al seu restaurant i ens van convidar perquè provessim alguns dels plats i els hi donèssim l’opinió. Comptant tots els fets “no habituals” de la situació (poca gent perquè tot just obren, ells donant-nos molta atenció i explicant-ho tot…) en vam sortir molt satisfets i comentant que repetiriem. La carta està feta de platillos pensats per a compartir, amb una quantitat una mica menor que un plat. A l’enllaç podreu veure la llista a la que se li han de sumar les suggerències del dia. D’aquestes en vam tastar tres: Ravioli de gamba i verdura amb emulsió d’alfàbrega, cola de bou normanda glasejada amb atmetlla tendra i un turbot salvatge amb cocotte de verduretes i pil pil. La cocotte és un element omnipresent. Molts plats calents venen amb unes minicocottes que permeten aguantar la temperatura. Bona idea, els hi faltava només una cullera per acabar de deixar-lo ben buit. Dels plats que vam provar de la carta fixa el que més ens va agradar va ser l’arròs de popets, nyores i espàrrec. Al punt, gustosíssim. A mi també em va encantar el peix de roca amb fideus a la cassola. Els hi vam comentar 4 detallets que segur que els hi havien ja dit (això de la cullera, algun detall d’un plat que potser no ens havia convençut – per ex a mi l’emulsió d’alfàbrega que com a alfàbrega-lover que sóc em semblava massa sutil-… res de gros i tot coses molt subjectives). Jo calculo que amb uns 3 platillos + 1 postre per cap pots fer tranquilament per sopar. Que si mireu els preus de la carta, la cosa se n’anirà cap als 30 euros, que és un preu ben raonable pel que vam menjar. Vaja, que ens va agradar també la decoració i els hi vam fer una ressenya molt positiva. És evident que quan et conviden i tens el servei a sobre teu per contestar dubtes, ajudar-te, fer que ho disfrutis, la crítica es pot atenuar, però repeteixo, vam disfrutar.

Un altre tema pel boca a boca virtual dels restaurants: els comentaris a blogs com aquest que de tant en tant comentem restaurants que ens han agradat (en el meu cas, recomanacions més que crítiques, si no m’agrada no en parlo). Sembla que no, però la cosa ha de tenir el seu efecte. En aquest blog (que no és un exemple d’actualització regular ni d’implicació en crear una comunitat de comentaris al voltant del blog) un dels posts que vaig fer fa temps (5 anyets), dedicat al restaurant Cal Boter encara em continua portant (via Google) unes 100 visites al mes. No tinc ni idea del rati visita a la web / visita posterior al restaurant, però segur que algú he enviat cap algun dels restaurants que he recomanat.

Per acabar de destacar una mica més el blog a Google quan la gent busca restaurants he estat remirant (em falta temps) el tema Rich snippets, que Google t’ofereixi informació complementària als resultats de cerca a més del títol i la descripció. En teoria amb els restaurants ja ho tinc preparat, però Google hauria de decidir que vol mostrar els resultats d’aquesta web de la manera que es veu a l’enllaç (els hi he enviat la petició, però passen, de moment). Amb el de cuina també estic intentant-ho, però em falten hores per acabar de fer-ho com voldria.

Internet m’ha agilipollat

// agost 12th, 2010 // 4 Comments » // Internet

Perdre l’atenció, ser incapaç d’estar quiet al sofà mirant una pel·li. Pausa, una estona a l’ordinador a veure si tens correu. Pausa, ves a picar alguna cosa. No recordar moltes coses del capítol d’una sèrie que has vist ni fa una setmana. Algun cop,conversant amb gent que es passa moltes hores a la xarxa com jo, també hem compartit aquests fenomens de perdua d’atenció, falta de concentració o de memòria RAM mental. Són sensacions que tens, que associes a la sobresaturació d’informació que tenim, però sense concretar.

Fa un parell de mesos, em vaig posar a llegir la revista Wired i entre publicitat i articles interessants en vaig trobar un que em va deixar impactat: Chaos Theory. Una prèvia del llibre “The Shallows: What the internet is doing to our brains“, on es comentaven diversos estudis mèdics sobre com afectava l’utilització d’internet al cervell. Punts positius: l’ús freqüent de la xarxa ajuda a la resolució de problemes ràpida i a la presa de decisions. Però no es queden en això: apunten a que la conclusió de molts estudis és que quan entrem a la xarxa,acabem fent un tipus de lectura superficial, un pensament ràpid i distret i un aprenentatge massa accelerat. Tant és el volum d’informació que ens arriba, que ens està canviant la capacitat de pensar més profundament. A l’article parlen d’experiments de lectura amb links i sense links. La conclusió és que distreuen la concentració. Encara que no els cliquem ja és el simple fet de pensar si els cliquem o no. Punt important aquest: el d’interrompre la concentració. El perill del multitasking. Treballant connectat és complicat poder estar fent una cosa i que no se te’n vagi el cap amb les altres sirenes que et van cridant. La solució que he fet a la feina: fora avisos de l’outlook, fora avisos de twitter (en dies com la tempesta #apellidus d’avui és bàsic!), messenger també hauria d’anar fora però al final acaba sent bàsic per comunicar-se, encara que estiguem a 5 metres (la llei del silenci). Sembla que no, però una tonteria així es nota. En comptes d’estar continuament pendent del què t’arriba, ho revises cada 10 minuts o quart d’hora o quan acabis el què estàs fent. Així no dones tanta prioritat a la immediatesa.

Un petit resum d’aquest article que m’ha encantat,. Llegiu-lo!

Sherlock

// agost 11th, 2010 // 4 Comments » // Televisió

Recomanació de sèrie de l’estiu: Sherlock. Una altra perla anglesa (estan en forma!) en format de sèrie de curta durada. Aquí en comptes de 6 episodis habituals, només en són 3 però de mitja hora hora i mitja i autoconclusius. És una versió dels clàssics personatges de Sir Arthur Conan Doyle, però traslladada a l’actualitat. I d’una manera brillant, cal dir. El Sherlock és una ment desperta, que funciona a moltes més revolucions que la resta de la humanitat. La seva adicció en aquesta versió són els missatges SMS. El doctor Watson és un exmetge militar, que a més d’ajudar el Sherlock Holmes aportant un punt de vista sensat, trasllada a la xarxa la visió dels casos que resol el seu colega, en format blog. Aplaudiments doncs per la BBC, que han tornat a donar una versió d’un clàssic a Steven Moffat, que ja havia fet una revisió destacable i en format sèrie de Dr Jekyll i Mr Hyde.

Ja he vist els tres episodis i els tres són dignes de ser consumits com a bon refresc estival. Ara, a destacar el final. Allò conegut com a cliffhanger (aquell precipici on et deixin perquè mantinguis l’interés per la segona temporada) portat a la màxima expressió. I pel què em van comentar, sense tenir encara segona temporada confirmada!

Inception

// agost 6th, 2010 // 3 Comments » // Cinema

S’estrena avui: pel·lícula de ciència ficció que dirigeix Christopher Nolan (Memento, els últims Batmans, Insomnia…) i protagonitza Leonardo DiCaprio. No cal explicar gaire l’argument, de fet millor no saber-ne excessives coses, com ha estat el meu cas. Per tant no entraré a comentar els temes de la historia que hi passa. Però si que diré que m’ha sorprés, m’ha impactat, m’ha fet pensar com la bona ciència ficció pot fer pensar.

Havia llegit algun comentari que la relacionava amb Matrix, parlava d’una pel·li trencadora, que significaria un canvi al cine com ho va ser la dels germans Wachowski. A nivell visual és espectacular, molt. Però crec que no és tan trencadora com ho era Matrix. I a nivell d’historia també ho és molt de revolucionaria. Però és molt el seu món, una trama realment interessant que no penso que hagi de generar multitud d’imitacions. És una cosa molt particular. Si triunfa en taquilla, si que pot trencar. Potser els de Hollywood es plantegin que fent bones pel·lícules també poden fer pasta. I això seria una gran notícia.

Avís: són 148 minuts. Cal vigilar amb no clapar-se, que aquí 5 minuts en terra de Morfeu ja et poden deixar despenjat del “peloton” i després ja no els tornes a enganxar.

“Born tu run”, Christopher McDougall

// juliol 25th, 2010 // 2 Comments » // Llibres

Aquest és un llibre molt addictiu sobre còrrer. Que és l’últim esport que he incorporat a la llista. Fora futbol -excepte costellades- i squash -massa intens, carn de lesions-, ja farà gairebé un any que surto a còrrer, un parell de cops per setmana mínim. M’ha servir com a motivador per deixar de fumar amb èxit i també m’ha ajudat a posar-me en bona forma -combinat amb piscina-. Hi havia una tercera petició, que era baixar algun quilet, però hi ha contraindicacions en forma de golafreria.

Aquest és un llibre sobre còrrer que t’anima -encara més- a sortir fora i moure’t. No cal anar ràpid, ni batre records. El simple fet de sortir, anar al ritme que et dicta la teva condició física i fer la distància que et sentis amb valor o ganes de fer, ja és una injecció de bon rotllo important. He llegit que pel mig hi ha endorfines i altres paraules científiques que no controlo que ho expliquen, però en experiència pròpia, acabes de còrrer i no et sents cansat, tens més energia i estàs de més bon humor. El llibre explica la historia del seu protagonista, un periodista que no para de tenir problemes perquè es lesiona continuament quan corre. Però arrel d’un article descobreix els Tarahumara, una tribu mexicana que corren que se les pelen i durant hores i hores amb unes sandàlies als peus i una toga cobrint el cos. Amb aquest equipament tan poc avançat guanyen alguns dels corredors d’ultrafons més afamats en una carrera als Estats Units. I el llibre segueix la ruta de l’autor per conèixe’ls i aprendre els seus secrets, odisea que acabarà en una cursa que enfrontarà els millors ultraatletes i alguns dels Tarahumara en el terreny d’aquests últims (zona calurosa, seca i complicada per la supervivència on les hi hagi). Entre els que la correran, l’autor. Que passarà de tenir dolors després de cada cursa, a correr una doble marató.

El llibre de Christopher McDougall (de moment no traduït al castellà/català, crec) és una Biblia pels defensors del barefoot running. La teoria és que les vambes, cada cop més plenes de tecnologia, són cada cop pitjors pels nostres peus i ens provoquen lesions (el comfort fa que s’adormin alguns musculs que haurien d’estar treballant). I que la solució és còrrer descalç, com sempre ha fet l’home (bé, descalç o amb un suport mínim, que tampoc cal desgraciar-se els peus trepitjant roques punxegudes).

Entremig de la narració, una part més assajistica, on ens parla de treballs de científics que expliquen aquests problemes generats per les sabatilles esportives d’última generació. I també per la gran tesi del llibre: l’home és un animal corredor. El seu cos està fet per còrrer i així ho ha fet sempre fins ara, que ja no ha estat necessari i ens hem apalancat cosa fina. De fet, asseguren, és el que ha separat l’homo sapiens dels homes anteriors i que el permetia caçar per esgotament. Tu fes una marató, que l’antilop ja es cansarà (com que no controlen la calor amb la respiració, a diferència de nosaltres que ho fem amb la suor, tard o d’hora diran prou).

Em faria falta llegir opinions en el sentit contrari al que exposa el llibre, per acabar de fer-me una visió més correcta, però el que diu sembla que tingui bastant sentit. I com a mínim, fes-li cas o no, el llibre enganxa i anima a còrrer. I amb això ja n’hi ha més que suficient.

Routa

// juliol 22nd, 2010 // No Comments » // Restaurants

No sé si entre els escriptors suecs que arrassen a les llistes de llibres més venuts i el danés que li pren el títol de millor restaurant del món a Ferran Adrià, compta com per parlar de boom nòrdic, però en tot cas, em va sorprendre trobar-me un restaurant a Barcelona amb el subtítol de “nova cuina nòrdica”, el Routa. Tinc absolut respecte per les mandonguilles de l’ikea i especialment les galetes de xocolata amb gust de taronja, però això apuntava cap a altres estils i pressupostos. És un restaurant petitó (tel 934511997), decorat amb molta gràcia (un punt una mica retro a l’entrada) i que està al carrer Enric Granados, 10 (entre Aragó i Consell de cent). El porten un parell de finlandesos, que pel que veig a la seva pàgina web no arriben als 30!

Carta molt curta (tres entrants, dos principals, tres postres) i unes quantes opcions de menú degustació. Nosaltres vam tirar per la més barata (33 euros, begudes apart), que a nivell de quantitat va ser més que suficient. Un primer, un segon i un postre, però precedits d’un bon número d’aperitius molt diferents. Em va agradar molt aquesta successió de petites pijadetes. Per començar unes xips de patata amb ànet i maionesa de gamba. També hi va passar un sorbet de mostassa de dijon, una mandonguilla de verdures amb salsa de tàperes, un remenat d’ous amb caviar d’un peix de nom que s’oblida, un parell més dels que tampoc recordo (un portava una base de foiegras contrastat amb nosequé que em va semblar espectacular -com a crític gastronòmic no serviria…-). Fem una parada: aquest minialzheimer, a més de pels molts i variats plats (molts sabors combinats, diferents, amb acideses i contrastos als que no estic tant habituat), potser també va ser provocat per la beguda. Ens van oferir provar una combinació que era copa de cava amb licor de lakka (que no és moble d’ikea exprimit, sinó licor d’un fruit tipus mora), que entrava fantàstic però també emboiraba la ment.

Tornant al menú. Per abans del primer, pans per escollir: de sèsam, de romaní, i l’estrella, un d’espectacular de ceba caramelitzada. I un assortit amb mantegues i oli bo. Pel primer plant, un nom genèric : “Estiu 2010″ i a dins un conjunt de sabors molt interessant i una presentació molt xula. Hi havia un ou cuit a baixa temperatura, anxova arrebossada, punts de tomàquet…. i una sopa de pèsol molt refrescant abocada a l’últim moment. Al blog observacion gastronómica (que és on vaig a sentir a parlar del restaurant) hi trobareu fotografies dels plats, millor precisió a l’explicar els continguts dels aperitius (encara que algun variava) i una opinió una mica més argumentada de perquè també li va agradar. Jo em limito a dir que vaig disfrutar molt, especialment per trobar-me gustos als que no estic tan habituat.

De segon un bacallà cuit a baixa temperatura (amb la seva decoració i les seves espumetes i tal) acompanyat d’un ragout de verdures que estava fantàstic. Superant aquí el teloner al grup principal, fins i tot. De postres i per acabar d’arrodonir, un tub de xocolata cruixent amb sorbet de nabius. La presentació, com a la resta de plats, de nota. Sobre una pissarra negra, una rodona de color verdós (una espècie de gespa feta amb una pols que portava pistatxo) i per sobre el sorbet i el tub de xocolata, amb algun petazeta cruixent pel mig. A més de la part visual, a nivell gustatiu tot lligava molt bé.

En resum, la part menjar, més que recomanable. Per 33 euros i per comparació amb altres de preus similars, polzes amunt. El punt negatiu va venir amb la factura i les begudes. 9 euros per cada copa de cava em va semblar una mica excessiu i ho va pujar tot a uns 50 euros per cap. Si voleu mirar preus de vins, per orientar-vos, a la seva pàgina web tenen la carta.

PD 1: arrel de comentar la visita al restaurant, em van dir que hi ha un restaurant suec amb bona pinta, el Pappa sven, que queda per futura visita. Però el fet que tinguin menú de migdia li dona punts.

PD 2: l’última gran onada nòrdica va ser la rockera. Hellacopters, Backyard Babies, Turbonegro, Gluecifer… Amb el temps es van anar diluïnt tots plegats, però quin començament!

Quatre discos d’estiu 2010

// juny 20th, 2010 // 1 Comment » // Música

Provats ja amb el factor platja i amb el factor repetició, 4 discos que he descobert aquest any i que m’estan combinant bé amb sol i platgeta.

El petit de ca l’eril – Sargantanes al sol (spotify): bona senyal que els últims temps hi hagi grups cantant en català que donen ganes d’escoltar-los un cop i altre. Va passar amb Antònia Font i Manel (que vaig escoltar, bastant de passada, tot s’ha de dir) i ara l’accent de Lleide dels petit de ca l’eril amb aquest disco que van publicar el 2009. Tranquilet, guitarres acústiques, nens fent coros i molta referència a cançons infantils. Un amic tenia por a que el xescoboixisme hi estigués massa present però no cal patir. Tot ben actualitzat i divertit d’escoltar. Disc per posar al cotxe mentre vas tranquil·lament cap a la platja.

Foxy Shazam – Foxy Shazam (spotify): disc de platja per excel·lència, sol ben alt, guiris en top-less, cervesa freda. Enèrgic, divertit, animadíssim, excessiu. Un grup amb cantant que crida l’atenció, amb maneres de Freddie Mercury (en acció al clip d’Oh Lord). De fet, no sabria etiquetar-los però si em vindrien al cap grups passats en barroquisme tipus Queen o Sparks. Encara tinc per catar l’anterior d’ells, que també corre per l’spotify.

Tame Impala – Innerspeaker (myspace): Canviant de registre, un grup australià, de Perth (ai, qui hi tornés), que tira cap a la psicodèlia, però amb sons actualitzats i amb un cantant que sembla el doble vocal de John Lennon (escolteu-lo per ex a un vídeo fet per un fan de la cançó Why won’t you make up your mind). Aquest és el disc de posar-se mentre fas snorkel i vas veient peixos -si tinguessis el clàssic reproductor mp3 submergible- , o quan t’estires a la sorra exhaust després de fer esport i el cap dona voltes.

The Black Keys – Brothers (spotify). Aquests em van guanyar el cor per la via del videoclip graciós i barat amb dinosaure. Blues 2.0., sexy, amb duo guitarra-bateria com els White Stripes. No controlo massa la discogràfia anterior, excepte el previ Attack & release, però sembla que van a més. L’any passat vaig veure un dels components, el Dan Auerbach, en solitari i la cosa va estar molt potent. A l’Azkena Rock Festival, visita que repeteixo en qüestió de dies. Aquest és el disc per començar a escoltar quan ja s’ha anat el sol i toca lluir el moreno.

La competència

// juny 6th, 2010 // 1 Comment » // Internet

Només escolto ràdio pel matí quan em desperto amb les noticies. Però aquest programa de Rac1 m’ha enganxat. Punt bàsic: escoltar-lo a la seva web. A l’hora que el fan estic treballant i és un tipus de programa massa frenètic, divertit i absorbent com per combinar-lo amb l’anar fent feina (que jo -com l’iphone actual- tinc el multitasking limitat). M’alegra que tant en televisió (APM), com en ràdio (ells) hi hagi programes que em facin riure cada cop que els veig/escolto. No fa faltar exportar continguts de fora, els d’aquí funcionen perquè són bons. És el tipus d’humor, que fa que hi connecti. Ja no és aquella cosa carrinclona de TV3. Menys correcció política, menys humor blanc: avui a l’APM posen una imatge d’un tio vomitant després d’unes pijes que s’havien apuntat a la moda dels mocadors al cap a lo Audrey Hepburn. I a La competència el Jean-Paul surt explicant les notícies barrejant-ho amb literatura eròtica i la Núria Soler.

Té el seu mèrit fer un programa d’humor cada dia i aconseguir fer-te riure, com fan ells. Han aconseguit crear una constel·lació de personatges amb entitat pròpia. La secció del Justo Molinero (RACull de premsa) és espectacular (sóc fan de la revista Inferiores) amb els seus anuncis d’empreses fictícies de noms “creatius”, les lectures equivocades de titulars i les músiques flamenquilles de lletres espaterrants (com les troben?). Hi ha el Mohamed Jordi -un moro catalanista-, el Duque de Fire -home a la moda-, el Jean Paul -el becari a qui li encanten els regals i la bolleria industrial de marca-, la Rosita que llegeix el Tarot (m’encanta!)…

Ja fa temps que el programa funciona i que van acumulant fans, per tant no crec que ho descobreixi a gairebé ningú, però si enganxo algú que encara no l’ha escoltat… cap a la web!

“The Wire. 10 dosis de la mejor sèrie de la televisión”, varis autors

// juny 1st, 2010 // No Comments » // Llibres, Televisió

No sóc un gran consumidor de llibres sobre sèries. Molts dels casos que he pogut fullejar em semblen recopilacions una mica evidents -i que podria gairebé fer jo- de dades i teories a base de remirar una mica intensivament la sèrie i pescar el que es pugui per internet. AL contrari, aquest llibre sobre The Wire m’ha agradat (molt) més. Amb els dos primers capítols, ja compro. Una introducció del creador de The Wire (i Generation Kill i Treme), David Simon, i una entrevista que li fa l’escriptor anglés Nick Hornby. Una seixantena de pàgines fantàstiques per comprendre d’on va sorgir tot plegat, quines complicacions van tenir, els motius pels que van prendre moltes decisions a la sèrie, anècdotes… molt de suc pels que hem gaudit enormement amb les cinc temporades de la sèrie. No la poso la número 1, perquè la meva predilecció pels afers de la màfia li dona el punt del desempat a Els Soprano.

Passats aquests dos primers capítols, el llibre confirma que té un punt molt positiu que és aproximar-se a la sèrie de maneres molt diferents. Comença amb una presentació i una entrevista, com deia, i després hi ha terreny per l’assaig, el reportatge, la confessió personal o el relat. Evidentment no he disfrutat de la mateixa manera amb tots els textos, però m’ha fet reviure Baltimore al meu cap (que havia abandonat ja fa temps) i reflexionar sobre aspectes concrets que encara eleven més la concepció de la sèrie. És cert que a vegades les anàlisis possibiliten elevar una obra més amunt de les intencions dels creadors, per en aquest cas, amb l’alta concepció que té David Simon de la seva creació (el retorn a la tragèdia grega en la ficció), segurament no és el cas. En altres casos es podria parlar de Mourinhada, però el què han fet aquí, convertint un treball periodístic de sortir al carrer, escoltar, interioritzar i explicar-ho és per treure’s el barret.

M’ha fet gràcia llegir el relat del Marc Pastor, a qui segueixo virtualment de fa un temps (@DoctorMoriarty, Hic Sunt Leones…) i de qui tinc pendent comprar i llegir la novel·la “La mala dona”. El seu és l’espai de la confessió personal, que tot i que laboralment no tenim gaire en comú si que puc sentir-me identificat amb els seus sentiments de flipar amb una sèrie que no t’esperes. No pot ser aquest ritme, no pot ser que tot sembli tant real, no pot ser que es carreguin aquest personatge que apuntava a pilar de la sèrie!

Curiós també llegir sobre Treme en un dels textos, que en parla abans de la seva emissió, citant un dels personatges que van utilitzar per fer la seva feina d’investigació de la ciutat, el Davis Rogan. És divertit veure com el descriuen, perquè acabaria sent la base d’un dels protagonistes de Treme, el Davis McAlary. Recomano que us poseu amb Treme, que només porten 7 o 8 capítols. A mi em queda pendent veure The Corner, la minisèrie precedent a The Wire i basada en un llibre del David Simon.

Lost: final

// maig 24th, 2010 // 2 Comments » // Televisió

Necessita el món una altra opinió del final de Perdidos? Doncs segur que no i la meva encara menys, però m’ho vull treure de sobre, en glorious spoiler mode. Així que si no l’heu vist NO CONTINUEU LLEGINT.

Al llarg de sis temporades, Lost s’ha caracteritzat per anar obrint molts misteris i tancant-ne pocs. Això ha permés que la vida que ha tingut la sèrie fora de la televisió, a la xarxa, encara hagi sigut millor que la sèrie en si. En aquest sentit ha estat una sèrie trencadora per com ha utilitzat la xarxa i la passió de la gent per descobrir l’explicació dels misteris que proposava per crear tot un culte.

La sisena i última temporada m’ha semblat molt fluixota. Algun capítol ha salvat el paper, però en general ha baixat el llistó. Però no l’últim capítol. Ha deixat la historia de l’illa per un cantó amb milers de misteris per resoldre (i com crec que ha de ser, donar carnassa, que la gent ompli els forats del gruyere narratiu). I ha planejat un final que donava sentit a la realitat alternativa d’aquesta temporada (que en molts capítols s’havia convertit en un pastelon). I ho tanca tot, en un futur de data incerta, però gairebé de la millor manera que es podia tancar. No estic dient que la sèrie hagi estat perfecta i que els guionistes no l’hagin cagat i molt, especialment al llarg d’aquesta última temporada. Però de les formes que hi havia per tancarla bé, aquesta ha estat digne. Llegint per la xarxa post-visionat a Cuatro de l’últim capítol, em dona la sensació que en alguns casos s’ha interpretat que la sèrie era un “El sexto sentido”, quan no és l’explicació de la sèrie ni del què ha passat a l’illa…

Hi ha prou teca per continuar debatint. Jo per això ja descanso i em dedico a continuar disfrutant amb Breaking bad (de les que he vist, la guanyadora a la temporada 2009-10), les histories de polis de The Shield -encara per la segona-, la temporada que em falta de The Office, l’estat de New Orleans a Treme i aviat, sèrie que va bé per l’estiu, True Blood.

I en cosa de dos setmanes, la nova temporada de Futurama. Que, creuem els dits, confio que millori les pel·lis que n’han fet els últims anys.