Inception
// agost 6th, 2010 // 3 Comments » // Cinema
S’estrena avui: pel·lícula de ciència ficció que dirigeix Christopher Nolan (Memento, els últims Batmans, Insomnia…) i protagonitza Leonardo DiCaprio. No cal explicar gaire l’argument, de fet millor no saber-ne excessives coses, com ha estat el meu cas. Per tant no entraré a comentar els temes de la historia que hi passa. Però si que diré que m’ha sorprés, m’ha impactat, m’ha fet pensar com la bona ciència ficció pot fer pensar.
Havia llegit algun comentari que la relacionava amb Matrix, parlava d’una pel·li trencadora, que significaria un canvi al cine com ho va ser la dels germans Wachowski. A nivell visual és espectacular, molt. Però crec que no és tan trencadora com ho era Matrix. I a nivell d’historia també ho és molt de revolucionaria. Però és molt el seu món, una trama realment interessant que no penso que hagi de generar multitud d’imitacions. És una cosa molt particular. Si triunfa en taquilla, si que pot trencar. Potser els de Hollywood es plantegin que fent bones pel·lícules també poden fer pasta. I això seria una gran notícia.
Avís: són 148 minuts. Cal vigilar amb no clapar-se, que aquí 5 minuts en terra de Morfeu ja et poden deixar despenjat del “peloton” i després ja no els tornes a enganxar.
Al documental “Descubriendo a John Cazale” (descarregable 
Una recomanació de les estrenes d’aquesta setmana, pel·li que havia vist just feia uns dies. La nova de Sam Mendes (American Beauty, Camino a la perdicion…), que és una d’aquelles que amb el seu plantejament més modest, poc ambiciós, indie en el bon sentit de la paraula, es guanyen el carinyo. La historia d’una parella de 30 i pocs anys, a punt de tenir el seu primer fill i en plena crisi existencial de què fer amb la seva vida, on viure, com criar el seu fill, què serà de la seva vida a partir d’aquest moment. Una parella que es veu molt real -a ella no la tinc vista, ell és el “guapet” de la The Office nord-americana- i que va movent-se pel pais, buscant el millor lloc per criar el seu fill i trobant-se amb parelles que tenen diferent formes d’educar els seus. Especialment graciosos són els moments de la Maggie Gyllenhall i parella, dos iluminats amb una forma radical de criar els seus nens. M’ha semblat molt maca i bastant rodona dins la seva ambició modesta, i això que no estic ficat ni en previsió en el tema descendència. Imagino que en aquest sentit a uns quants que conec els hi agradarà encara més…
Pre Sant Jordi m’havia comprat i llegit aquest llibre, Conversaciones con Al Pacino, de Lawrence Grobel, que publica Verticales de Bolsillo en edició de butxaca a 8 euros. Si et fascina mínimament l’Al Pacino, em sembla imprescindible. A més, en el meu cas, suma-li el tema professional periodístic, perquè és un recull d’entrevistes que ha anat fent l’escriptor a l’Al Pacino al llarg de dècades. De quan no donava entrevistes (època ‘no era ningú ara sóc Déu després de fer El Padrino’) fins al present. Amb la primera entrevista ja es van caure molt bé i ara són amics. És un format d’entrevistes que envejo com a periodista: un partenaire amb altura intel·lectual i llibertat per moure’t per qualsevol tema sense estar limitat per l’estrena de la pel·li de torn, la duració de l’entrevista o un entrevistat cansat després de passar per entrevistes i més entrevistes. Els dos sols, bevent, menjant, xerrant de les pel·lis d’ell, però també, i sobretot, de l’ofici d’actuar. I de la concepció vital. M’encanta quan a punt de començar una conversa en un bar, mira les taules i s’indigna per un tio que està esmorzant mentre llegeix un llibre: “Ese tío que está ahí, leyendo y comiendo, me irrita terriblemente. No está disfrutando la comida, te lo puedo asegurar. Es como leer y escuchar música. O escuchas a Beethoven o te lees el puñetero libro. No se pueden hacer ambas cosas. ¿Crees que debo acercarme y decirselo? ¿Crees que le importaria?”. 
- 