Super8: de gratis (concurs organitzat pel Festival de Sitges via Facebook) i amb expectatives no massa altes (pel JJ Abrams: no em va convèncer Monstruoso i encara em dura l’indignació pel final de l’última temporada de Fringe). Però em va agradar bastant, tot i que de forma bastant asimètrica. Per un cantó, la part més Spielberg 80′s, la part dels nens que graven un curt és la part de l’aventura, del posar-se en un cine gran i disfrutar com feiem amb els ET, Indiana Jones, Regreso al Futuro, etc… Em va agradar molt. Però el cantó més JJ Abrams, de peli de monstres, ja em va deixar molt més fred. Potser hauria estat millor no ensenyar el monstre (Tiburón!) i no sentir el seu riure…

El origen del planeta de los simios: Molt i molt bé, una pel·li palomitera com haurien de ser. Explica bé tot el què passa previ al domini simi que descobriem a la pel·lícula original i ho fa d’una forma que enganxa. Jo vaig disfrutar molt: els meus companys d’incursió cinèfila no van ser de la mateixa opinió, tot cal dir-ho. Els efectes especials fantàstics (en algun petit moment si que es nota més l’ordinador) i tot d’imatges pel record (els monos sortint de la cúpula). Diferents pel·lis en una (d’acció, de presons, de ciència ficció…), ben barrejades i amb un resultant molt destacable.

13 asesinos: El Takashi Miike és un xurrero del cine. Fa unes 3-4 pelis per any i com és lògic no pot fer obres mestres cada dos per tres. En sala aquí n’estrenen molt poques (que recordi Audition i aquella dels mòbils tipu The Ring) i del reste, la majoria les passen al Festival de Sitges que és on el vaig descobrir fa uns quants anys ja amb Ichi the killer. I on he pogut veure que el tio té un do per fer anades d’olla visuals molt espectaculars i també per facturar films que fluixegen molt. Lògic amb tants com n’arriba a fer. Aquest 13 asesinos és de la gama alta, dels bons. I també entra a la casella de films de factura clàssica. Com deia, el Miike fa pelis anades d’olla i frikis, però de tant en tant en fa alguna d’estil més reposat on demostra que domina (en recordo una de yakuza, Agitator crec recordar, fenomenal). I aquesta és classicota: samurais han de cometre un assesinat i ho planegen bé i la cosa acaba amb una orgia de destrucció (d’hora de durada) que supera el nombre de morts de l’escena de l’Uma Thurman i els pringats que l’atacaven a Kill Bill. En faria alguna comparació amb els 7 samurais del Kurosawa però no la tinc gens al cap. Ben narrada, ben planificada, fins arribar a un crescendo final, amb un Miike molt controlat pel què acostuma a ser ell. Només es permet la burrada del “moment sanfermines”.

El còctel és clar: guió escrit sota l’influència dels carajillos d’anís, línies de diàleg de vergonya aliena, interpretacions de telefilm d’Antena3 (menció especial per Lorenzo Lamas, exrei dels llits), cutre-historia d’amor ficada amb calçador i efectes especials fets per ordinador tan lamentables com pogueu imaginar. Els contrastos entre escenes d’interior i d’exterior són tan espectaculars que és impossible que ningú vegi continuitat entre un pla i el següent!

Com no podia faltar en cap film d’aquest nivell, final amb menció a alguna historia que obri terreny per una segona part. Pel que veig a la web de la productora, Asylum, després d’aquesta, va arribar un “Megashark Vs Crocosaurus” i un “Megapiranha”. Precisament la de Piranha 3D -res a veure amb aquesta, crec- és un altre exemple recent de pel·lícula disfrutable des de la seva obscena falta de qualitat.

Aquí va el trailer:

I buscant el trailer de la segona part, MegaShark Vs Crocosaurus… la sorpresa. No només tenim un tauró gegant i un cocodril prehistòric sinó que hi surt… Steve Urkel!!!!

No fa gaire he entrat en contacte amb el còmic nord-americà a través d’un bon documental que es va estrenar el 2009: “American, the Bill Hicks story”. Molt recomanable. Com a documental en podria treure més suc, però és una bona aproximació a la seva figura, com des dels monòlegs i una òptica “còmica” de la vida, anava deixant anar punyals i més punyals sobre temes tan espinosos (especialment als EEUU) com les drogues, el sexe, la religió o l’abús d’autoritat del govern. Potser per furgar tant a la ferida, va tenir més èxit a Anglaterra que als Estats Units, on de totes formes tenia una base de fans lleial i on continua sent reivindicat (el Louis CK de qui vaig parlar n’és una versió no tan salvatge). Al documental per exemple es veu com questiona i s’implica personalment en fer que la gent no es cregui tot el què els hi diu el Govern sobre la massacre de Waco (els d’una secta, dels Davidians, tancats en una casa, els ataquen i més de 60 persones moren dins cremades, nens inclosos).

Amb el punt de partida del documental, després és relativaments senzill localitzar a la xarxa actuacions d’ell en teatres. Algunes amb subtítols en castellà. Per recomanar-ne una de bon exemple, curta, concisa i de cop de puny a la mandibula, “One night stand”, que és mitja horeta en un teatre de Chicago on comença parlant del fet de fumar i les agressions dels no fumadors, passa a les drogues, el sexe i com el govern converteix coses bones en els enemics del poble. Molt recomanable, segur que si continués viu ara estaria fent campanyes a favor de Wikileaks i moviments semblants.

Això és el trailer. A continuació, el manifest del director, Fernando Merinero

“PELÍCULAS VIVAS”

Principios inspiradores

1- La idea de una “película viva” surge del impulso vital del director.

2- El productor ha de ser cómplice y colaborador de tal sentimiento. Si no se encuentra productor, el director debe producir el filme.

3- El exagerado conocimiento de lo que se quiere contar, unido al excesivo tiempo que se emplea en la materialización de una película, la convierte en un producto: “películas vivas” está en contra de ello.

4- Las “películas vivas” se nutren del aprendizaje común del director y el resto del equipo artístico, la conciencia de misterio y ese anhelo por descubrir, harán la luz.

5- El guión no puede estar cerrado por guionista, director ni productor: ha de ser libre y estar vivo. Los tres principales momentos de creación son la escritura del argumento, el rodaje y el montaje.

6- Los actores participan junto al director en la creación de los diálogos, en el momento del rodaje

7- La “película viva” es una obra, no un producto; y el director es director, no realizador. El cine es arte y debe plasmarse como un acto de amor al público

8- La industria del cine no debe fabricar únicamente productos de consumo, sin fondo alguno o mínimo contenido. Las “películas vivas” han de ser luminosas, fuente de vida.

9- Nadie sabe cómo va a acabar una “película viva”, ni el director ni los actores. El propio rodaje como acto creativo por excelencia, en combinación con el flujo vital de sus artífices, determinan el resultado.

10- Una “película viva” ha de tener energía positiva, debe contener imaginación e inventiva, ser imprevisible y tratar con respeto al espectador, como un ser humano, no como mero consumista.

11- Las películas muertas, los meros productos, procuran que el público no piense, que no evolucione.

12- La revolución del nuevo siglo ha de ser espiritual. El cine puede ayudar a ello.

I aquesta genialitat del seté art té web i fins i tot es pot veure online.

Funky Forest: Podria dir que és una de les pelis més esbojarrades que he vist, però seria més encertat dir que és la que més. Tot d’histories sense connexió aparent, que es mouen entre els terrenys de l’humor, la coreografia, lo friki, l’oníric, la “nova carn” a lo Cronenberg, l’excentricitat japonesa… s’ha de veure. Per flipar. Extraterrestre. Genialitat. “He vist coses que mai creurieu“.

The taste of tea: Aquesta és la que li ha donat més nom al director. Seria el revers cohesionat de Funky Forest. Aquí també hi ha histories sorprenents i surrealistes, però aquí estan molt més lligades, la bogeria està una punta més domada. Oníric i surrealista com l’altre, amb escenes de caràcter absolutament “random”, aquesta té un punt més poètic. Complementaria amb Funky forest, s’han de veure les dos!

Party 7: Tirant cap enrera al temps, el seu segon film. Tot i que no aguanta la mitja de genialitat dels altres dos films, és molt disfrutable. Una historia que passa a un motel, amb uns yakuza, uns diners robats, una noia poc fiable i un parell d’autèntics cracks del voyeurisme (delirants les seqüències d’aquest parell). Els títols de crèdit són sensacionals, una presentació dels personatges feta en anime. Jo que em deia: collons això és com la seqüència de Kill Bill, però uns anys abans. Digue’m llest: el tal Ishii es va encarregar del disseny de personatges d’aquella part de Kill Bill. No dubto el més mínim que Quentin Tarantino el té controlat, amant del cine friki com és.

Shark skin man and peach girl: El debut, una historia de yakuzas i diners robats (aquí també) persecucions i personatges molt frikis. Aquesta no ha convençut gaire, tot i que en alguns moments ja s’intueix bon estil i maneres. Aquí protagonitza el seu actor fetitxe, Tadanobu Asano, actor que m’encanta (Ichi the killer!!)

1. Inception
2. El tio Boonmee recuerda vidas pasadas
3. I saw the devil
4. La red social
5. Shutter Island
6. El discurso del rey
7. Exit through the gift shop
8. Toy Story 3
9. Machete
10. Scott Pilgrim Vs the world

La segona és recomanació amb reserves. “El tio Boonmee recuerda sus vidas pasadas” és una pel·li extranya i que t’ha d’agafar en el bon dia. És lenta, friki, hibridant cinema d’autor amb gènere. La velocitat a la que avança tot, així com la narrativa peculiar que ens ofereix el director (fan del nom: Apichatpong Weerasethakul) segur que desesperen a més d’un. Jo tinc tendència a claparme al cine, però amb aquesta no va passar, tot i que semblava cantat. Ens narra la historia del Boonmee, tailandés amb problemes al ronyó, que es rodeja de familiars -vius i morts- en els seus últims dies, a la vegada que va recordant la seva existència en vides passades (aquella cosa de la rencarnació). És un film a veure, anar observant com es van teixint les histories -la realitat, el somni, els vius, els morts- mentre es condueix cap al final ja anunciat. En vaig sortir molt content, però la reviso mentalment i em va agradant més i més!

Si no vaig errat, s’estrena demà. Adaptació d’un còmic sobre un noi que s’enamora d’una noia i per estar amb ella ha de derrotar els seus 7 exnovios. Argument de videojoc, de monstres de final de fase, pel·lícula segurament orientada a un públic adolescent/post-adolescent, però que també agradarà a la generació dels que tenim uns poquets anys més. Per totes les referències als videojocs (no seré específic per no tirar spoilers sense motiu) i per ser a nivell visual l’adaptació més guapa que he vist del llenguatge del còmic. Vinyetes partides, reflexos de cares en miralls que es trenquen, onomatopeies que surten volant per l’aire… Sumali una bona banda sonora (sona bé el grup!), uns actors que compleixen i tenim una pel·li d’entreteniment fantàstica. Evidentment demà el crític d’adjectius treballats del diari parlarà d’un guió molt xorra, d’uns personatges que no estan ben explicats i d’un film que fora del visual no té gaire més. Però enganxa, distreu i explica bé una historia d’amor peculiar.

Un repasset del què vaig veure:

The Ward: Sense mirar els crèdits una pel·lículeta menor, de bona factura, amb una resolució no especialment novedosa però si com a mínim aconseguida. S’hauria de valorar positivament, però quan saps que la firma el John Carpenter, hauries esperat una mica més. Coincideixo amb el Jordi Gomet (en l’apreciació i en vàries de les pel·lis que vam veure, que vam tenir una ruta molt semblant…)

Zebraman 2: Després de la decepció de les últimes que havia vist del Takashi Miike, aquest cop va tocar una de disfrutable. Divertida, passada de voltes, amb punts autoparòdics (enorme la revisió de la primera part en plan conya) i sense més, però molt entretinguda. Diuen que l’altra que es va veure a Sitges, 13 assassins, estava molt bé.

Norwegian Ninja: El rei noruec vol parar un sabotatge nord-americà amb el seu esquadró ninja. El plantejament és espectacular, amb un to molt paròdic, escenes divertídissimes, però fluixejant una mica en el seu conjunt.

Rubber: Pneumàtic amb poders telequinètics fa explotar el cap de la gent. Curiositat que donava més per un curt però tot i així, sorprenentment, aguantava bé el tipus i amb molts detalls sorprenents (el públic de la peli dins la peli, per ex) que em van agradar.

Bedevilled: Els primers dos terços, molt bé. Historia que passa d’un terror psicològic, opressiu, a un festival de sang, però que se’ls hi va de les mans en la part final i amb algun personatge una mica massa pillat (la noia que va de visita a l’illa).

Red Hill: Western ambientat a Australia. Tot i algun moment puntualment interessant, em va avorrir molt. Ni la historia, ni els personatges, ni el ritme.

I saw the devil: I per l’última del festival va quedar la millor de les que vaig veure, un thriller molt recomanable de factura coreana i amb escenes impactants i durilles. Assassinats, tortures i tensió durant tota la pel·lícula (cosa que no va evitar que fes alguna miniclapadeta provocada per la comoditat de l’Auditori i les copes de vi del sopar). Una a veure quan l’estrenin, si és que ho fan. Si no, pels “canals alternatius”.

Per últim, destacar un descobriment per alimentar-se a Sitges. Un bar nou, La Kassoleta, al carrer Jesús 55 i on vaig menjar els dos dies. Ben situat (no gaire lluny del Retiro, camí de l’Auditori), amb copes de bon vi a 2 eurus i tapes que em van sorprendre molt positivament. Presentades totes sobre pissarres, ahir per exemple unes samoses de peix i marisc o unes xips de verdures que venien amb una salsa ben bona al costat. I un pastís de pastanaga deliciós per cloure. A més, tenien Barça i hi havia espai de sobres. Apuntat pel proper any

El guió és fantàstic, crea uns personatges ben definits i que es complementen bé (amb actors que fan bé el seu paper… inclús Justin Timberlake!) i el David Fincher ho porta magistralment tot a bon port, apostant per una posada en escena classicota que sembla que li està fent molt bé (com es va veure a Zodiac). Inclús la banda sonora del Trent Reznor (el dels Nine Inch Nails) encaixa perfectament als moments que està present: el de NIN ja no està per fer discos com The Downward Spiral però la música que fa actualment, més reposada i atmosfèrica, funciona de meravella com a banda sonora. Tinc els meus dubtes per això de si algú que no tingui tan a prop l’argument de la pel·lícula (l’”apassionant” món de fer webs, encara que ells comptin per milions d’usuaris i nosaltres per milers) no desconnectarà una mica en alguns moments puntuals. Això que a una pel·lícula de Hollywood t’hi trobis frases com “tuve que modificar un script en Perl” no és gaire habitual :p

M’ha sorprés positivament doncs per ben narrada en contrast amb l’infame trailer. El el meu rànquing personal no superaria a Zodiac, però sens dubte millora la decepció que em va suposar “El curiós cas de Benjamin Button”.