Una dada interessant: va fer 5 pel·lícules, les 5 nominades a millor pel·lícula. Els dos primers padrinos, El caçador i un parell que tenia encara pendents de visionar, “Tarde de perros” i “La conversación”. Les dos altament recomanables i que he vist aquests últims dies. La primera narra la historia d’una parella d’amics, interpretats per l’Al Pacino -prota- i John Cazale, que atraquen un banc, en una operació que s’allarga més del que esperaven. Molt interessant i on el Cazale, amb un pentinat que es clava a la retina, torna a oferir una exhibició, amb un personatge pres d’un nerviosisme que no acaba mai d’explotar. “La conversación” del Coppola em va flipar molt. Gene Hackman és espia professional, el millor en el seu camp, i grava una conversa per la que li paguen molt. S’obsessiona amb aquesta conversa. Directe al segon podi del Coppola (el primer serien Padrino I i II i Apocalypse Now). Aquí el Cazale té un paper petitó, però com sempre va deixant detallets de qualitat.

Nena australiana comença relació per carta amb senyor asocial de Nova York. Els dos tenen una vida complicada i es van explicant les seves penes per escrit. A cada carta, la narració de la seva vida, les pors, els problemes, alguna alegria. Una pel·li d’animació per adults, sense discussió. Crua, dura, molt trista (convé triar el moment per mirar-la) i molt maca. Mary and Max és una pel·li australiana que és del millor que he vist en animació dels últims anys, del poc que es pot situar a l’altura de Pixar, tot i que aquesta parteix amb la diferència de no buscar ja d’entrada una connexió amb un públic infantil. Dos personatges principals molt ben construïts, un bon assortit de secundaris, una narració en plan partit de tennis i situacions lacrimògenes resoltes amb molta elegància i saber fer. Com no, recomanada!

Aprofitant, una altra recomanació: “El profeta”, que ahir van estrenar al cine. Una de presons francesa molt potent.

El llibre em va agradar molt. Es feia fàcil imaginar que portant-la al cine, hi havia números per decepcionar, més davant d’una historia que donava tant espai lliure perquè la imaginació de cada un es construís la versió del món post-apocalíptic que presenta. Però sorprenentment els hi ha sortit un producte que si no està a l’altura del llibre, si que vola ben alt. L’ambientació i la fotografia (del Javier Aguirresarobe) et situen perfectament i després els dos protagonistes, Viggo Mortensen i fill, estan perfectes en el paper de desnutrits, desubicats, desnaturalitzats, perduts. No té el poder evocador del llibre, que deixa moltes coses a l’aire. Consell: si penseu llegir el llibre, deixeu la pel·li per més endavant, que sinó ja tindreu la imatge al cap massa clara.

Del què he vist aquest 2010, del que més m’ha agradat. L’altre (aprofitem que escric per recomanar), Hunger, un film del 2008 dirigit per un desconegut per mi de nom Steve McQueen (no canviar-se’l són ganes de complicar-se les cerques a Google!) sobre uns presos irlandesos de l’IRA i les seves vagues de fam. Duríssim. I passa de minuts i minuts sense diàleg a una escena entre un pres i un capellà en pla seqüència gairebé fix que impacta tant com les imatges d’ells perdent el cap a la presó.

També volia participar a aquest joc d’escollir els millors de la dècada, i després de repassar llistes afins per no oblidar-me’n de cap, em tiro a la piscina amb un top-25 de discos de la dècada, on m’he marcat com a norma que no valia repetir grups. Els que hi han no són els millors, són els que per algun motiu o altre més m’han agradat, més he escoltat… segur que hi ha omissions terribles, ordres lamentables, però vaja alguna cosa havíem de fer

1. My morning jacket – Okonokos
2. The jayhawks – Rainy day music
3. Queens of the stone age – Songs for the deaf
4. White stripes – Elephant
5. Howlin Rain – Howlin Rain
6. The Darkness – Permision to land
7. The Raconteurs – Consolers of the lonely
8. Mars volta – Frances the mute
9. Mastodon – Blood mountain
10. Fiona Apple – Extraodinary machine
11. Decemberists – The hazards of love
12. Arcade fire – Funeral
13. The Black Crowes – Before the Frost… Until the Freeze
14. Turbonegro – Party animals
15. Manic Street preachers-Send away the tigers
16. Eddie Vedder – Into the wild
17. The Shins – Chutes To Narrow
18. The Hellacopters – High Visibility
19. Cheap Trick – Rockford
20. Wolfmother – Wolfmother
21. Brendan Benson – Lapalco
22. The Flaming Lips – Yoshimi Battles The Pink Robots
23. The Soundtrack Of Our Lives – Behind The Music
24. Pearl Jam – Riot act
25. System of a down – Toxicity

Pel·lis:

Amb les pel·lis en teoria ho tenia més fàcil, pel registre de votacions que tinc al Filmaffinity. Ara, comparar pel·lis que vaig veure fa mesos amb altres que vaig veure fa anys es fa molt difícil. Molt probablement si fes una sessió amb aquestes 25, l’ordre variaria substancialment i alguna que altre seria expulsada.

1. Mystic River
2. Oldboy
3. Zodiac
4. La pianista
5. Réquiem por un sueño
6. Hijos de los hombres
7. El viaje de Chihiro
8. ¡Olvídate de mí!
9. Pozos de ambición
10. Sinecdoche, New York
11. 2046
12. Punch-Drunk Love
13. No es país para viejos
14. Mulholland Drive
15. Gangs of New York
16. Memories of Murder
17. Adaptation
18. El caso Bourne
19. 21 Gramos
20. Zoolander
21. O Brother
22. Ciudad de Dios
23. Apocalypto
24. La cinta blanca
25. Al límite

1. Sinecdoche, New York
2. La cinta blanca
3. Up
4. Anticristo
5. Anvil: the movie
6. Un lugar donde quedarse
7. Donde viven los monstruos
8. Moon
9. Malditos bastardos
10. Adventureland

Quedant-se al límit del tall Ponyo en el acantilado, Whatever works o Star Trek, per exemple. I alguna més que segur que em deixo (i altres que no hauré vist).

Em dona la sensació que la pel·li deu haver generat una reacció similar a la de les pel·lis del Lynch, un altre dels que els hi dono xec en blanc. Vull dir: divisió entre genialitat i tros de merda pretenciós. És fàcil trobar arguments per aguantar les dos opinions, però considero un valor importantíssim el fet de fer un cine o unes histories diferents al que ens trobem cada setmana a la cartellera. En aquest cas (com “adaptation” o “carretera perdida”) és també una barreja de realitat i ficció que no saps on té els límits, un director teatral tractant de fer una obra el més real possible, construïda sobre la historia de la seva vida. Són capes i capes d’històries que es superponen, s’entrelliguen, s’oposen… El Phillip Seymour Hoffman està genial un cop més en el paper de tio desgraciat. I la resta de secundaris l’acompanyen molt bé, inclosos un parell de “sopranos” molt secundaris sense línia que crec haver divisat. D’aquelles que veuré més d’un cop. I de les que diré a la recomanació: probablement no us agradi gens. O si.

Si la compto com a 2009, crec que completaria el meu podi cinèfil de l’any amb White Ribbon, del Haneke i Un lugar donde quedarse (segur que me’n deixo alguna que m’ha agradat molt que quedaria per sobre). Edito: em deixava Anticristo, del Lars von Trier

De tant en tant m’agrada fer cicles temàtics i als últims temps (combinat amb altres lectures i visionats, no ha estat un intensiu) he completat un recomanable pack Bukowski. Un escriptor del que havia llegit fa molts molts anys algun llibre de relats del que a la meva cada cop més volàtil memòria RAM mental n’havia quedat el combo “sexe + guarro”. Vaig reenganxar el fil aquest estiu amb La senda del perdedor, una de les seves novel·les autobiogràfiques -el seu alter ego als llibres és Hank Chinaski-. Aquesta, que del que he llegit és la que més m’ha agradat, ens explica la seva vida de petit, els seus problemes a l’escola, com s’aïlla i es diferencia de la resta i els primers contactes amb dos de les seves grans passions vitals, el sexe i la beguda. La tercera seria escriure. Després d’aquesta vaig seguir en ordre cronològic-vital. Primer Factòtum, historia de la seva joventut, d’un Chinaski que va de població en població, d’hostal de mala mort a pensió de mala mort, de treball en treball (fins a aproximar-se a un rècord) i d’ampolla en ampolla. Vaig enganxar la pel·lícula Factòtum, que tot i no ser un desastre deixa bastant que desitjar en plasmar l’univers de l’escriptor. Per començar veure el Matt Dillon fent d’ell ja et distancia. Després vaig llegir El cartero, historia de la seva vida ja de més gran i aconseguint aguantar un treball durant molt de temps, el de carter. Histories de dones, ressaques i el treball com una tortura amb alguns dies una mica millors. Després d’aquest va caure Barfly, una pel·lícula que es situa a l’època pre-carter, amb un Chinaski que es passa el dia a la barra del bar i busca baralles. El guió és del mateix Bukowski i és notablement superior a la de Fàctotum. El Mickey Rourke fa una actuació molt més creïble i captura bé aquesta historia de borratxo de bar. Després d’aquesta i per acabar -de moment- amb les lectures seves, ha caigut Hollywood. Que és la seva narració de com va anar el procés de creació de la pel·lícula en qüestió. Molt recomanable, per veure com podia funcionar Hollywood en aquell moment, amb pel·lícules amb ambicions menys taquilleres i on llegir anècdotes de personatges implicats al film, encara que tots amb noms falsos. La majoria no gaire difícils d’endevinar… Aquesta novel·la, molt recomanable de veure un cop vista la pel·li.

I per acabar com a recomanació, un documental fantàstic i imprescindible: Born into this. Un dels millors que he vist els últims temps i on es presenta a Charles Bukowski en el seu estil directe, irònic, alcohòlic i genial. Dels de veure si o si si t’agrada el què escriu.

És inevitable acabar de llegir el llibre -o mentre l’estàs llegint- i posar-te a completar buits de la seva filmografia. De les conegudes, que tenia pendent Serpico i de les que s’ha posat darrere la càmera. Looking for Richard, que em va semblar una manera molt interessant i diferent d’afrontar la representació d’una obra de Shakespeare, parlant dels mecanismes de l’actuació a la vegada. M’ha quedat pendent, que no aconsegueixo localitzar en versió amb subtítols, The Local Stigmatic, una pel·lícula que va financiar i en la que va actuar i que considera el seu projecte més personal.