La revista Orsai

L’Hernan Casciari és un argentí que porta ja un temps vivint per aquí i que a la xarxa s’ha sabut moure molt bé. Recordo que el vam descobrir fa molts anys a la feina, juraria que amb Juan Damaso, vidente. Va fer uns quants blogs més de ficció (del de la “falsa” Letizia al “Mas respeto que soy tu madre“, que s’ha convertit en novel·la i obra de teatre). Després vaig veure que escrivia de sèries a Espoiler. Hi recomanava coses interessants: no coincideixo sempre amb els seus criteris (especialment en sèries de drama), però gràcies al seu blog vaig descobrir unes quantes sèries. Del blog, va fer Espoiler TV, una web fantàstica per controlar el ritme de consum de sèries i on des de no fa gaire es pot trobar enllaços per descarregar les sèries i els subtítols, sempre proporcionats pels usuaris, que simplement s’intercanvien links. Tot legal.

Després va anunciar que es posava a preparar una revista, Orsai. Sense saber gaire per on tirava el contingut de la revista, el què vaig anar llegint em va interessar. Especialment el sistema de distribució que s’organitzava a través del seu blog. Els potencials compradors, s’organitzaven per zones, per ajuntar grups de 10 i fer una petició de la revista. La revista només es venia en packs de 10. Fins a una data límit es podien fer les peticions de compra. Un cop acaba el plaç, només s’imprimeixen els exemplars justos, ni un de més.

Continua llegint »

Festival musico-youtubero

Temps era temps solia posar més tonteria d’internet al blog. Les coses canvien, i sembla que el lloc on disparar links xorres és el facebook i el twitter. Ara, avui he trobat un document aglutinador de vàries perles, que val la pena compartir-lo. A Neatorama (una web de curiositats en l’ampli sentit de la paraula) han penjat un poster fals amb el cartell del festival de Coachella, un dels festivals musicals punters als Estats Units.

Si, un festival ple d’estrelles friks de Youtube. Hi ha clàssics encapçant el cartell com el Keyboard Cat, el Trololo guy, el Merton i les seves improvisacions al Chatroulette, el Chocolate Rain del Tay Zonday o l’Antoine Dobson (de qui ja vaig parlar, mereixia el post). Però m’ha servit per descobrir autèntiques barbaritats que se m’havien passat per alt.

El tio que es dutxa i fuma i canta a la vegada

El saxofonista brasilles que no calla

La que canta sobre una taula i es fot un pinyo (els sorollets de la taula ja advertien festival)

El gos que fa beatboxing

I de bonus, un que no actua el festival (xivat pel marphille via twitter). La nena que intenta cantar però quan la caga entra en un estat d’ira descontrolat.

De les notícies a l’explosió viral: Bed intruder

Notícia a uns informatius d’Estats Units. Un tio es cola a una casa per la nit i la dona se’l troba al seu llit intentant aprofitar-se d’ella. En si, la noticia no tindria una repercussió especial, però un dels personatges que apareix fent declaracions (un negre amb molt de flow natural) fa que les visualitzacions al Youtube creixin exponencialment.

D’aquí els Gregory Brothers en fan una versió en plan R & B que s’arriba a colar al Top Hot 100 del Billboard. Ells estan especialitzats en vídeos virals, com es pot veure al seu show online Auto-tune the news. El seu coneixement de què triomfa a la xarxa els va servir per que els encarreguessin una campanya de Sony amb el Justin Timberlake i perquè els fitxessin per produir una sèrie pel canal Comedy Central de cara a l’any que ve. La seva versió de la notícia, amb la cançó titulada Bed intruder:

I per acabar de donar més vidilla a tot plegat, unes setmanes després cau la versió punk-popera de la cançó (que han fet Hayley Williams de Paramore, Jordan Pundik de New Found Glory i Ethan Luck de Relient K -només em sona el grup del segon).

Tell it & restaurants i internet

Ahir vaig sopar al Tell it (c/provença, 300 Tel 93 517 77 23),  just el dia que obrien el restaurant. És una nova proposta del grup que va obrir el restaurant-tintoreria Dontell, però aquest cop sense l’aura de local clandestí. Abans de començar el sopar vaig poder fer una prèvia interessant amb el Xavier Colomés, que és el que porta tota l’expansió del restaurant a internet, des de la web (format blog), al twitter o el facebook. I també s’han sumat al Foursquare (xarxa social creixent que basa el seu poder en la geolocalització i els check-ins que fan els seus usuaris a llocs de tot tipus). El que es converteixi en alcalde del restaurant (una distinció que hi ha a Foursquare), aconsegueix esmorzar gratis). Li vaig comentar al Xavier que em semblava molt xulo tota el desplegament web, que no és gaire habitual (al menys de moment) en restaurants d’aquí. Que, el primer és el primer, cal que el restaurant sigui bo. Però si tens això, segur que les xarxes socials t’ajuden a que el boca a boca es multipliqui exponencialment.

Com deia, vaig sopar. Els del restaurant van contactar amb alguns blogs perquè anèssim al seu restaurant i ens van convidar perquè provessim alguns dels plats i els hi donèssim l’opinió. Comptant tots els fets “no habituals” de la situació (poca gent perquè tot just obren, ells donant-nos molta atenció i explicant-ho tot…) en vam sortir molt satisfets i comentant que repetiriem. La carta està feta de platillos pensats per a compartir, amb una quantitat una mica menor que un plat. A l’enllaç podreu veure la llista a la que se li han de sumar les suggerències del dia. D’aquestes en vam tastar tres: Ravioli de gamba i verdura amb emulsió d’alfàbrega, cola de bou normanda glasejada amb atmetlla tendra i un turbot salvatge amb cocotte de verduretes i pil pil. La cocotte és un element omnipresent. Molts plats calents venen amb unes minicocottes que permeten aguantar la temperatura. Bona idea, els hi faltava només una cullera per acabar de deixar-lo ben buit. Dels plats que vam provar de la carta fixa el que més ens va agradar va ser l’arròs de popets, nyores i espàrrec. Al punt, gustosíssim. A mi també em va encantar el peix de roca amb fideus a la cassola. Els hi vam comentar 4 detallets que segur que els hi havien ja dit (això de la cullera, algun detall d’un plat que potser no ens havia convençut – per ex a mi l’emulsió d’alfàbrega que com a alfàbrega-lover que sóc em semblava massa sutil-… res de gros i tot coses molt subjectives). Jo calculo que amb uns 3 platillos + 1 postre per cap pots fer tranquilament per sopar. Que si mireu els preus de la carta, la cosa se n’anirà cap als 30 euros, que és un preu ben raonable pel que vam menjar. Vaja, que ens va agradar també la decoració i els hi vam fer una ressenya molt positiva. És evident que quan et conviden i tens el servei a sobre teu per contestar dubtes, ajudar-te, fer que ho disfrutis, la crítica es pot atenuar, però repeteixo, vam disfrutar.

Un altre tema pel boca a boca virtual dels restaurants: els comentaris a blogs com aquest que de tant en tant comentem restaurants que ens han agradat (en el meu cas, recomanacions més que crítiques, si no m’agrada no en parlo). Sembla que no, però la cosa ha de tenir el seu efecte. En aquest blog (que no és un exemple d’actualització regular ni d’implicació en crear una comunitat de comentaris al voltant del blog) un dels posts que vaig fer fa temps (5 anyets), dedicat al restaurant Cal Boter encara em continua portant (via Google) unes 100 visites al mes. No tinc ni idea del rati visita a la web / visita posterior al restaurant, però segur que algú he enviat cap algun dels restaurants que he recomanat.

Per acabar de destacar una mica més el blog a Google quan la gent busca restaurants he estat remirant (em falta temps) el tema Rich snippets, que Google t’ofereixi informació complementària als resultats de cerca a més del títol i la descripció. En teoria amb els restaurants ja ho tinc preparat, però Google hauria de decidir que vol mostrar els resultats d’aquesta web de la manera que es veu a l’enllaç (els hi he enviat la petició, però passen, de moment). Amb el de cuina també estic intentant-ho, però em falten hores per acabar de fer-ho com voldria.

Internet m’ha agilipollat

Perdre l’atenció, ser incapaç d’estar quiet al sofà mirant una pel·li. Pausa, una estona a l’ordinador a veure si tens correu. Pausa, ves a picar alguna cosa. No recordar moltes coses del capítol d’una sèrie que has vist ni fa una setmana. Algun cop,conversant amb gent que es passa moltes hores a la xarxa com jo, també hem compartit aquests fenomens de perdua d’atenció, falta de concentració o de memòria RAM mental. Són sensacions que tens, que associes a la sobresaturació d’informació que tenim, però sense concretar.

Fa un parell de mesos, em vaig posar a llegir la revista Wired i entre publicitat i articles interessants en vaig trobar un que em va deixar impactat: Chaos Theory. Una prèvia del llibre “The Shallows: What the internet is doing to our brains“, on es comentaven diversos estudis mèdics sobre com afectava l’utilització d’internet al cervell. Punts positius: l’ús freqüent de la xarxa ajuda a la resolució de problemes ràpida i a la presa de decisions. Però no es queden en això: apunten a que la conclusió de molts estudis és que quan entrem a la xarxa,acabem fent un tipus de lectura superficial, un pensament ràpid i distret i un aprenentatge massa accelerat. Tant és el volum d’informació que ens arriba, que ens està canviant la capacitat de pensar més profundament. A l’article parlen d’experiments de lectura amb links i sense links. La conclusió és que distreuen la concentració. Encara que no els cliquem ja és el simple fet de pensar si els cliquem o no. Punt important aquest: el d’interrompre la concentració. El perill del multitasking. Treballant connectat és complicat poder estar fent una cosa i que no se te’n vagi el cap amb les altres sirenes que et van cridant. La solució que he fet a la feina: fora avisos de l’outlook, fora avisos de twitter (en dies com la tempesta #apellidus d’avui és bàsic!), messenger també hauria d’anar fora però al final acaba sent bàsic per comunicar-se, encara que estiguem a 5 metres (la llei del silenci). Sembla que no, però una tonteria així es nota. En comptes d’estar continuament pendent del què t’arriba, ho revises cada 10 minuts o quart d’hora o quan acabis el què estàs fent. Així no dones tanta prioritat a la immediatesa.

Un petit resum d’aquest article que m’ha encantat,. Llegiu-lo!

La competència

Només escolto ràdio pel matí quan em desperto amb les noticies. Però aquest programa de Rac1 m’ha enganxat. Punt bàsic: escoltar-lo a la seva web. A l’hora que el fan estic treballant i és un tipus de programa massa frenètic, divertit i absorbent com per combinar-lo amb l’anar fent feina (que jo -com l’iphone actual- tinc el multitasking limitat). M’alegra que tant en televisió (APM), com en ràdio (ells) hi hagi programes que em facin riure cada cop que els veig/escolto. No fa faltar exportar continguts de fora, els d’aquí funcionen perquè són bons. És el tipus d’humor, que fa que hi connecti. Ja no és aquella cosa carrinclona de TV3. Menys correcció política, menys humor blanc: avui a l’APM posen una imatge d’un tio vomitant després d’unes pijes que s’havien apuntat a la moda dels mocadors al cap a lo Audrey Hepburn. I a La competència el Jean-Paul surt explicant les notícies barrejant-ho amb literatura eròtica i la Núria Soler.

Té el seu mèrit fer un programa d’humor cada dia i aconseguir fer-te riure, com fan ells. Han aconseguit crear una constel·lació de personatges amb entitat pròpia. La secció del Justo Molinero (RACull de premsa) és espectacular (sóc fan de la revista Inferiores) amb els seus anuncis d’empreses fictícies de noms “creatius”, les lectures equivocades de titulars i les músiques flamenquilles de lletres espaterrants (com les troben?). Hi ha el Mohamed Jordi -un moro catalanista-, el Duque de Fire -home a la moda-, el Jean Paul -el becari a qui li encanten els regals i la bolleria industrial de marca-, la Rosita que llegeix el Tarot (m’encanta!)…

Ja fa temps que el programa funciona i que van acumulant fans, per tant no crec que ho descobreixi a gairebé ningú, però si enganxo algú que encara no l’ha escoltat… cap a la web!

Unlink your feeds: no diguis el mateix a Facebook, Twitter, Buzz…

Vull subscriure i donar a conèixer a qui no l’hagi vist el text Unlink your feeds, a manifesto.

Un clam al cel perquè la gent deixi de reaprofitar el mateix missatge per a totes les xarxes socials. Crea soroll innecesari, molts cops perd context (hashtags a facebook, etc…) i molesta. Ok a que em diguis “avui he dinat molt bé”, però no necessito rebre-ho per triplicat. Probablement el Buzz quedaria despulladíssim si la gent li tragués el contingut que es publica automàticament. Entenc que hi ha casos com que si fas un text interessant al teu blog el vulguis promocionar el màxim possible, però no com a norma amb tots els missatges. Vaja, que en alguns moments té sentit publicar el mateix a tot arreu per arribar a més audiència (encara que es fragmenti la resposta), però el que no té sentit és automatitzar-ho.

Jo personalment tinc deixat de banda el Buzz, i intento (els límits no són tan clars) utilitzar el Facebook per missatges més personals i el twitter es decanta cap un cantó una mica més “professional” (internet, noves tecnologies…), encara que al final la conversa dels que segueixes t’acaba portant a parlar de Barça o el que sigui.

Canvi de plantilla wordpress al blog

He canviat el disseny del blog: pel que hi hagi entrat imagino que serà una cosa evident -ja fa setmanes que ho tinc canviat- però pels que llegim blogs sobretot a través dels lectors RSS aquestes coses no es veuen. A part del tema estètic, volia canviar una mica la pàgina d’entrada per treure protagonisme, precisament, al blog. El continuo actualitzant -quan em ve de gust, que pot ser cada dos mesos, sense obligarme- però faig més activitat en altres coses ja sigui en receptes pel blog de cuina, actualitzacions d’estat al twitter (al facebook també, però no ho tinc configurat com a comentaris públics), fotografies que pujo al flickr, votacions a webs… I volia que això estigués present a la pàgina principal, que fos una mica de carta de presentació.

Remirant, vaig trobar un tema gratuït per wordpress que em va agradar, que es diu Irresistible (el fa una empresa Woo Themes, que en tenen forces de pagament i xulos) i que complia els requisits, a més d’ensenyar últimes fotos del meu Flickr en portada. El vaig instal·lar fa unes setmanes i a estones lliures he anat arreglant les petites cosetes que no m’agradaven. El primer canviar textos d’anglès a català. Segur que algun encara queda, com el del lifestream que es fa amb un plugin del mateix nom que no sé canviar a català tot i que en teoria està traduït i tinc l’arxiu de la traducció (ajuda, algú?). També vaig afegir les categories del blog a primera vista -si a algú li fa gràcia el tema recomanacions de restaurants, per exemple, que ho trobi més fàcil-. I una petita descripció de la pàgina d’entrada pel que hi entri per casualitat.

A les pàgines d’ítem -post, pàgina- el canvi és bàsicament de disseny. Si que he afegit al final de cada post una suggerència d’altres escrits de la mateixa categoria. Tinc curiositat per comprovar si en alguns dels escrits des d’on m’entra més gent des de google em millora la tasa de rebot (que segons Google analytics en alguns casos voreja el 90%, que és massa). Tot i que les xifres de visites d’aquesta web són tant insignificants que no sé si és gaire representatiu tot plegat.

És interessant l’extensió Lifestream que he utilitzat per anar publicant un seguiment del què faig a vàries webs i xarxes socials. Té una llarga llista de xarxes amb les que funciona i després tu pots anar afegint les teves. Amb això he tingut algun problema amb les més cutres que no tenen RSS. Volia posar sobretot Filmaffinity que és una web que em va bé per anar apuntant el què veig de pelis i amb una nota. A posteriori em serveix per recordar el què he vist i el que més m’ha agradat (que la memòria falla!). Però no té RSS de les votacions, que seria el necessari per afegir-ho al lifestream. He provat varis serveis de convertir webs a RSS. En puc treure un RSS tristot perquè la informació al FilmAffinity no està gaire ben estrucutrada amb un codi html molt guarrot de taules. Bé, probablement es pugui fer però no me n’he sortit. Amb el que tinc posat ara només es senyala la peli que he vist però no la votació ni quan l’he vist.

I fins aquí aquest text una mica pesadot, explicant les meves penúries del canvi. He entrat una mica al detall per veure si per casualitat entra algú per aquí i em sap donar alguna solució (a catalanitzar el lifestream i a convertir en RSS pàgines com la de filmaffinity). I si algú veu alguna cagada / paraules en anglés, qualsevol avís serà gratificat amb el meu amor virtual.

Planejant viatges amb el Google Maps (@Paris)

Per aquells miracles de les ofertes de vols, vaig trobar-ne un per fer una escapadeta de cap de setmana a París per 39 euros. Feia moolts anys que no estava a París i amb només dos dies la ciutat és massa gran. Vaig començar a absorbir recomanacions (amics, twitter, blogs varis…) i la idea es va aclarir cap a caminar molt -que és la millor forma de veure una ciutat com aquesta, si les cames aguanten- i en funció de la ruta a peu, bastant aleatòria, anar-me apropant a les recomanacions, que es movien de museus, a forns, a xocolateries o restaurants.

Així que uns dies abans vaig començar a passar-me les recomanacions a un mapa. Com es fa? Accediu a Google Maps, feu login amb el vostre usuari i poseu al cercador algun dels llocs recomanats. Per exemple, l’impressionant festa gastronòmica (sangren els ulls i la cartera de tanta delícia a la vista) que és la Grande Epicerie de Paris. Per buscar qualsevol dels llocs o bé poses la direcció o directament el nom (recomanat afegir Paris al final de la cerca, que sempre ho precisa més)

Del llistat que surt a l’esquerra seleccionem la opció correcta. I cliquem a “Desa-ho a…” i selecciones a quin dels teus mapes ho vols desar. Si és la primera direcció que guardes, doncs hauràs de crear un mapa nou que es dirà “Paris”. I aniràs repetint això -guardant direccions al mapa “Paris”- amb totes les recomanacions que vulguis tenir guardades (alguna que ja vaig veure que quedava massa allunyada ja la vaig descartar). Un cop fet això, anem cap a editar. Cliquem a “Els meus mapes”, després seleccionem “Paris” i a continuació cliquem el botó “Edita”.

Tenim l’opció d’editar la descripció del mapa i si el volem fer públic o no. I després, si cliquem al llistat dels llocs que hem guardat, a l’esquerra, podrem editar les dades de cada una de les xinxetes. L’ideal, crec, és posar com a títol el nom del lloc i a la descripció l’adreça + algun apunt interessant i pràctic sobre el lloc (què val la pena, que no et pots perdre, què s’ha d’evitar, el dia que tanca…).

Un cop editat això hauria de semblar que ja ho tenim, però hi ha un problema. L’imprimir el mapa des del Google Maps no és gens útil. Però ho solucionem utilitzant una eina fantàstica de nom Google my-maps print converter. Ens ajudarà a muntar un mapa amb unes llegendes molt més útils que les de Google Maps, amb els números a cada xinxeta i la informació a sota. Li hem d’afegir la direcció KML del nostre mapa, el nombre de columnes que volem que tingui les llegendes (a mi em va anar bé amb dos) i com ensenyar les xinxetes (vaig deixar l’opció per defecte).

Com obtenir la direcció KML del nostre mapa? Molt senzill. Cliquem a “Enllaç” a la part superior dreta

I copiem la primera línia, que és una direcció web (la segona és un codi embed per posar el mapa a qualsevol web).

Tornem al Google my-maps print converter omplim les tres coses que comentava i cliquem al botó “Submit”. En el meu cas, amb visites tan allunyades en l’espai físic no em servia fer un sol mapa, perquè la visió era massa general. Així que fent zoom pel mapa de la pàgina vaig seleccionar la part del mapa que m’interessava. Automàticament a sota, només apareixen les llegendes dels punts que es veuen al mapa.

Un cop eleccionada la part que volem, amb prou detall com per veure nom dels carrers més importants, només queda fer un Control + P i imprimir-ho. Vaig fer el mateix 3 o 4 cops dividint París en zones que tenia al cap visitar.

Del facebook a la galeria d’art

Al Nicko Nogués el vaig conèixer fa un temps, en un curset de marketing viral, on ja es veia clar que era un tio despert i amb idees. No fa molt, llegint alguna frase que havia escrit al Facebook, vaig pensar que el tio feia unes actualitzacions d’estat currades. No d’aquelles tal com raja que fem tothom, sinó més reflexionada. Frases amb gràcia: “los dolores del almax empiezan en el estomago” o “un verso con lengua debe ser la cosa más romántica del mundo”. I resulta que tant enginy tenia repercussió: el tio va decidir demanar que 15 amics artistes creessin a partir dels seus estats de Facebook i n’ha fet una exposició al Niu Bar. Hi estarà fins al 14 de febrer, si us acosteu per allà (al Poblenou) recomano passar-hi, és sala d’exposicions & bar, així que podeu fer el recorregut birra en mà. A mi em va semblar molt divertit i interessant. Com a curiositat, a sota de cada obra, un full per deixar comentaris o “M’agrada” al pur estil Facebook. I també un lloc per deixar interpretacions d’estats o frases creatives com les del Nicko. Una de les creacions en vídeo utilitza un dels curts online del David Lynch, que sempre dona punts

La meva última actualització de Facebook ha estat sobre Apadrina un cura, web que sembla de mentida per anunciar alguna altra cosa, però no, és veritat i és una cutrada dels Legionarios de Cristo. Odio el peix animat a lo clip de word que hi surt, de nom “Cristianito” i flipo veient una web on el vídeo t’explica com va el menú. No tinc amics artistes (i si n’hi ha algun que s’hi considera, que no s’enfadi) així que deixo oberta la reinterpretació artística de l’apadrinament d’un cura a qualsevol que passi per aquí.

Senyores que

El temps passarà, les xarxes socials canviaran, però Facebook ens haurà deixat alguna cosa de profit. L’enginy col·lectiu posat al servei de la creació dels grups fans de “Senyores que…”. No tinc ni idea de com va néixer el fenomen però de fa un temps de tant en tant veia aparèixer algun grup d’aquests com a recomanat i avui xerrant del tema amb l’uri, m’ha quedat clar que és tendència.

Una petita selecció de favorits (buscant “señoras” al facebook i filtrant per grups, la llista és inacabable):
- Señoras con la bolsa en la cabeza cuando llueve
- Por una casilla en la declaración de la Renta a favor de “Señoras que”
- SEÑORAS QUE GUARDAN LAS MEJORES BRAGAS PARA CUANDO VAN AL MEDICO
- Señoras que dicen en las noticias que su vecino asesino “siempre saludaba”
- Señoras que trabajan en El Corte Ingles y van pintadas como travestis
- Señoras que leen moviendo los labios
- Señoras que con los años se convierten en Rod Stewart
- Señoras que ignoran que admiramos todo lo que hacen
- Señoras que van paseando y se paran en seco para dramatizar la conversación
- Señoras que van a eventos públicos para comer gratis hasta reventar
- Señoras que no se conocen y se comentan indignadas lo que tarda el autobús
- Señoras que van por el medio de la acera y no se dejan adelantar fácilmente

I així ad infinitum.

Manifest “En defensa dels drets fonamentals a internet”

Per fi utilitzant el copy-paste de manera absolutament justificada I legal. Manifest que ha sortit a mitjans i blogs sobre el canvi de llei que prepara el Govern per bloquejar webs així com per la cara, motiu=pirateria.

Manifest “En defensa dels drets fonamentals a internet”

Davant de la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia sostenible de modificacions legislatives que afecten al lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i creadors d’internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que…

1. – Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.

2. – La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l’establert a l’article 20.5 de la Constitució, posa a les mans d’un òrgan no judicial -un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.

3. – La nova legislació crearà inseguretat jurídica a tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i de futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint barreres a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.

4. – La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.

5. – Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure de la seva feina amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet això no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.

6. – Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la finalitat que diuen perseguir.

7. – Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.

8. – Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.

9. – Proposem una verdadera reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva finalitat: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.

10. – En democràcia les lleis i les seves modificacions s’han d’aprovar després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament totes les parts implicades. No és acceptable que es facin canvis legislatius que afecten drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.