Després va anunciar que es posava a preparar una revista, Orsai. Sense saber gaire per on tirava el contingut de la revista, el què vaig anar llegint em va interessar. Especialment el sistema de distribució que s’organitzava a través del seu blog. Els potencials compradors, s’organitzaven per zones, per ajuntar grups de 10 i fer una petició de la revista. La revista només es venia en packs de 10. Fins a una data límit es podien fer les peticions de compra. Un cop acaba el plaç, només s’imprimeixen els exemplars justos, ni un de més.

Al final, les peticions (països hispanoparlants, bàsicament) pel primer número van ser 10.080. Que no està gens malament.

I al contingut: la revista em sembla fantàstica. Està editada amb molt de carinyo, l’il·lustració de portada em fascina, la periodicitat és ideal. Una revista cada 3 mesos, dona temps per llegir-la a poc a poc, sense pressa, disfrutant cada un dels articles que la componen. És per guardar-la. A més, al tenir 3 mesos entre número i número també dona temps als que la fan per planificar-la amb calma i fer una selecció de textos i il·lustracions més cuidada i amb calma. Subratllo la part il·lustracions. No són simples dibuixets per acompanyar els textos, han aconseguit una bona nomina d’artistes per caminar al costat dels escrits. De noms que em sonessin, per exemple, Alberto Montt i Horacio Altuna.

La selecció d’articles, atemporals, és disfrutablement diversificada. Una historia sobre el futbol en tornejos de barri. La d’un argentí que viatja a Espanya i és deportat. Enrique Meneses, retrat d’un fotoperiodista. Una disecció dels trucs màgics dels contes infantils i juvenils. La historia de l’Albert Casals, aquell noi català adolescent que en cadira de rodes viatja sol pel món (i que ens expliquen bé l’Adrià Quatrecases i el Victor Correal). Un mail que reflexiona sobre el bloqueig de l’escriptor i la vida en general, fantàstic. O un conte de Nick Hornby com a manera d’acabar el partit amb gol per l’esquadra.

Me n’he deixat un per llegir, el que parla de Mad Men. Algun dia m’he de posar amb aquesta sèrie. Ho sé. Però de moment, espoilers, els mínims. En general, tots els textos els he disfrutat molt. El que menys, segurament, el de l’Agustin Fernandez Mallo (Nocilla Dream), que em semblava que desaprofitava una historia brutal com la del Henry Darger, personatge del que -un cop mort- es va descobrir que havia escrit i il·lustrat una novel·la de llargada descomunal i d’estil tremendament personal, al llarg de la seva vida. Al final, l’Agustin tira per una solució de historia pròpia allunyant-se de la vida del Henry Darger i perdia l’interés. És curiós que a la mateixa revista es crítica això, que el seu text fluixeja en la segona part. No ho havia vist mai això de la crítica de l’article a la mateixa publicació. Abans de cada un dels textos hi ha una introducció, i al final una tertùlia, de l’Hernan i el Chiri, l’altre responsable de la revista.

Són 15 euros (varia segons el país, segons l’import de “15 diaris del dissabte”) i no m’importa gens pagar-los cada 3 mesos. Es disfruta passant les fulles, descobrint els aforismes twitterescos a peu de pàgina, admirant els dibuixos. Si no la voleu comprar, es pot veure i gratis des de la seva web. Ja hi ha el número 1. Inclús ho han preparat per poder-se’l descarregar directament per a varis dispositius lectors. Ara a l’abril es publicarà el segon número.

Han guanyat un lector-comprador.

Si, un festival ple d’estrelles friks de Youtube. Hi ha clàssics encapçant el cartell com el Keyboard Cat, el Trololo guy, el Merton i les seves improvisacions al Chatroulette, el Chocolate Rain del Tay Zonday o l’Antoine Dobson (de qui ja vaig parlar, mereixia el post). Però m’ha servit per descobrir autèntiques barbaritats que se m’havien passat per alt.

El tio que es dutxa i fuma i canta a la vegada

El saxofonista brasilles que no calla

La que canta sobre una taula i es fot un pinyo (els sorollets de la taula ja advertien festival)

El gos que fa beatboxing

I de bonus, un que no actua el festival (xivat pel marphille via twitter). La nena que intenta cantar però quan la caga entra en un estat d’ira descontrolat.

D’aquí els Gregory Brothers en fan una versió en plan R & B que s’arriba a colar al Top Hot 100 del Billboard. Ells estan especialitzats en vídeos virals, com es pot veure al seu show online Auto-tune the news. El seu coneixement de què triomfa a la xarxa els va servir per que els encarreguessin una campanya de Sony amb el Justin Timberlake i perquè els fitxessin per produir una sèrie pel canal Comedy Central de cara a l’any que ve. La seva versió de la notícia, amb la cançó titulada Bed intruder:

I per acabar de donar més vidilla a tot plegat, unes setmanes després cau la versió punk-popera de la cançó (que han fet Hayley Williams de Paramore, Jordan Pundik de New Found Glory i Ethan Luck de Relient K -només em sona el grup del segon).

Com deia, vaig sopar. Els del restaurant van contactar amb alguns blogs perquè anèssim al seu restaurant i ens van convidar perquè provessim alguns dels plats i els hi donèssim l’opinió. Comptant tots els fets “no habituals” de la situació (poca gent perquè tot just obren, ells donant-nos molta atenció i explicant-ho tot…) en vam sortir molt satisfets i comentant que repetiriem. La carta està feta de platillos pensats per a compartir, amb una quantitat una mica menor que un plat. A l’enllaç podreu veure la llista a la que se li han de sumar les suggerències del dia. D’aquestes en vam tastar tres: Ravioli de gamba i verdura amb emulsió d’alfàbrega, cola de bou normanda glasejada amb atmetlla tendra i un turbot salvatge amb cocotte de verduretes i pil pil. La cocotte és un element omnipresent. Molts plats calents venen amb unes minicocottes que permeten aguantar la temperatura. Bona idea, els hi faltava només una cullera per acabar de deixar-lo ben buit. Dels plats que vam provar de la carta fixa el que més ens va agradar va ser l’arròs de popets, nyores i espàrrec. Al punt, gustosíssim. A mi també em va encantar el peix de roca amb fideus a la cassola. Els hi vam comentar 4 detallets que segur que els hi havien ja dit (això de la cullera, algun detall d’un plat que potser no ens havia convençut – per ex a mi l’emulsió d’alfàbrega que com a alfàbrega-lover que sóc em semblava massa sutil-… res de gros i tot coses molt subjectives). Jo calculo que amb uns 3 platillos + 1 postre per cap pots fer tranquilament per sopar. Que si mireu els preus de la carta, la cosa se n’anirà cap als 30 euros, que és un preu ben raonable pel que vam menjar. Vaja, que ens va agradar també la decoració i els hi vam fer una ressenya molt positiva. És evident que quan et conviden i tens el servei a sobre teu per contestar dubtes, ajudar-te, fer que ho disfrutis, la crítica es pot atenuar, però repeteixo, vam disfrutar.

Un altre tema pel boca a boca virtual dels restaurants: els comentaris a blogs com aquest que de tant en tant comentem restaurants que ens han agradat (en el meu cas, recomanacions més que crítiques, si no m’agrada no en parlo). Sembla que no, però la cosa ha de tenir el seu efecte. En aquest blog (que no és un exemple d’actualització regular ni d’implicació en crear una comunitat de comentaris al voltant del blog) un dels posts que vaig fer fa temps (5 anyets), dedicat al restaurant Cal Boter encara em continua portant (via Google) unes 100 visites al mes. No tinc ni idea del rati visita a la web / visita posterior al restaurant, però segur que algú he enviat cap algun dels restaurants que he recomanat.

Per acabar de destacar una mica més el blog a Google quan la gent busca restaurants he estat remirant (em falta temps) el tema Rich snippets, que Google t’ofereixi informació complementària als resultats de cerca a més del títol i la descripció. En teoria amb els restaurants ja ho tinc preparat, però Google hauria de decidir que vol mostrar els resultats d’aquesta web de la manera que es veu a l’enllaç (els hi he enviat la petició, però passen, de moment). Amb el de cuina també estic intentant-ho, però em falten hores per acabar de fer-ho com voldria.

Fa un parell de mesos, em vaig posar a llegir la revista Wired i entre publicitat i articles interessants en vaig trobar un que em va deixar impactat: Chaos Theory. Una prèvia del llibre “The Shallows: What the internet is doing to our brains“, on es comentaven diversos estudis mèdics sobre com afectava l’utilització d’internet al cervell. Punts positius: l’ús freqüent de la xarxa ajuda a la resolució de problemes ràpida i a la presa de decisions. Però no es queden en això: apunten a que la conclusió de molts estudis és que quan entrem a la xarxa,acabem fent un tipus de lectura superficial, un pensament ràpid i distret i un aprenentatge massa accelerat. Tant és el volum d’informació que ens arriba, que ens està canviant la capacitat de pensar més profundament. A l’article parlen d’experiments de lectura amb links i sense links. La conclusió és que distreuen la concentració. Encara que no els cliquem ja és el simple fet de pensar si els cliquem o no. Punt important aquest: el d’interrompre la concentració. El perill del multitasking. Treballant connectat és complicat poder estar fent una cosa i que no se te’n vagi el cap amb les altres sirenes que et van cridant. La solució que he fet a la feina: fora avisos de l’outlook, fora avisos de twitter (en dies com la tempesta #apellidus d’avui és bàsic!), messenger també hauria d’anar fora però al final acaba sent bàsic per comunicar-se, encara que estiguem a 5 metres (la llei del silenci). Sembla que no, però una tonteria així es nota. En comptes d’estar continuament pendent del què t’arriba, ho revises cada 10 minuts o quart d’hora o quan acabis el què estàs fent. Així no dones tanta prioritat a la immediatesa.

Un petit resum d’aquest article que m’ha encantat,. Llegiu-lo!

Té el seu mèrit fer un programa d’humor cada dia i aconseguir fer-te riure, com fan ells. Han aconseguit crear una constel·lació de personatges amb entitat pròpia. La secció del Justo Molinero (RACull de premsa) és espectacular (sóc fan de la revista Inferiores) amb els seus anuncis d’empreses fictícies de noms “creatius”, les lectures equivocades de titulars i les músiques flamenquilles de lletres espaterrants (com les troben?). Hi ha el Mohamed Jordi -un moro catalanista-, el Duque de Fire -home a la moda-, el Jean Paul -el becari a qui li encanten els regals i la bolleria industrial de marca-, la Rosita que llegeix el Tarot (m’encanta!)…

Ja fa temps que el programa funciona i que van acumulant fans, per tant no crec que ho descobreixi a gairebé ningú, però si enganxo algú que encara no l’ha escoltat… cap a la web!

Un clam al cel perquè la gent deixi de reaprofitar el mateix missatge per a totes les xarxes socials. Crea soroll innecesari, molts cops perd context (hashtags a facebook, etc…) i molesta. Ok a que em diguis “avui he dinat molt bé”, però no necessito rebre-ho per triplicat. Probablement el Buzz quedaria despulladíssim si la gent li tragués el contingut que es publica automàticament. Entenc que hi ha casos com que si fas un text interessant al teu blog el vulguis promocionar el màxim possible, però no com a norma amb tots els missatges. Vaja, que en alguns moments té sentit publicar el mateix a tot arreu per arribar a més audiència (encara que es fragmenti la resposta), però el que no té sentit és automatitzar-ho.

Jo personalment tinc deixat de banda el Buzz, i intento (els límits no són tan clars) utilitzar el Facebook per missatges més personals i el twitter es decanta cap un cantó una mica més “professional” (internet, noves tecnologies…), encara que al final la conversa dels que segueixes t’acaba portant a parlar de Barça o el que sigui.

Remirant, vaig trobar un tema gratuït per wordpress que em va agradar, que es diu Irresistible (el fa una empresa Woo Themes, que en tenen forces de pagament i xulos) i que complia els requisits, a més d’ensenyar últimes fotos del meu Flickr en portada. El vaig instal·lar fa unes setmanes i a estones lliures he anat arreglant les petites cosetes que no m’agradaven. El primer canviar textos d’anglès a català. Segur que algun encara queda, com el del lifestream que es fa amb un plugin del mateix nom que no sé canviar a català tot i que en teoria està traduït i tinc l’arxiu de la traducció (ajuda, algú?). També vaig afegir les categories del blog a primera vista -si a algú li fa gràcia el tema recomanacions de restaurants, per exemple, que ho trobi més fàcil-. I una petita descripció de la pàgina d’entrada pel que hi entri per casualitat.

A les pàgines d’ítem -post, pàgina- el canvi és bàsicament de disseny. Si que he afegit al final de cada post una suggerència d’altres escrits de la mateixa categoria. Tinc curiositat per comprovar si en alguns dels escrits des d’on m’entra més gent des de google em millora la tasa de rebot (que segons Google analytics en alguns casos voreja el 90%, que és massa). Tot i que les xifres de visites d’aquesta web són tant insignificants que no sé si és gaire representatiu tot plegat.

És interessant l’extensió Lifestream que he utilitzat per anar publicant un seguiment del què faig a vàries webs i xarxes socials. Té una llarga llista de xarxes amb les que funciona i després tu pots anar afegint les teves. Amb això he tingut algun problema amb les més cutres que no tenen RSS. Volia posar sobretot Filmaffinity que és una web que em va bé per anar apuntant el què veig de pelis i amb una nota. A posteriori em serveix per recordar el què he vist i el que més m’ha agradat (que la memòria falla!). Però no té RSS de les votacions, que seria el necessari per afegir-ho al lifestream. He provat varis serveis de convertir webs a RSS. En puc treure un RSS tristot perquè la informació al FilmAffinity no està gaire ben estrucutrada amb un codi html molt guarrot de taules. Bé, probablement es pugui fer però no me n’he sortit. Amb el que tinc posat ara només es senyala la peli que he vist però no la votació ni quan l’he vist.

I fins aquí aquest text una mica pesadot, explicant les meves penúries del canvi. He entrat una mica al detall per veure si per casualitat entra algú per aquí i em sap donar alguna solució (a catalanitzar el lifestream i a convertir en RSS pàgines com la de filmaffinity). I si algú veu alguna cagada / paraules en anglés, qualsevol avís serà gratificat amb el meu amor virtual.

Així que uns dies abans vaig començar a passar-me les recomanacions a un mapa. Com es fa? Accediu a Google Maps, feu login amb el vostre usuari i poseu al cercador algun dels llocs recomanats. Per exemple, l’impressionant festa gastronòmica (sangren els ulls i la cartera de tanta delícia a la vista) que és la Grande Epicerie de Paris. Per buscar qualsevol dels llocs o bé poses la direcció o directament el nom (recomanat afegir Paris al final de la cerca, que sempre ho precisa més)

Del llistat que surt a l’esquerra seleccionem la opció correcta. I cliquem a “Desa-ho a…” i selecciones a quin dels teus mapes ho vols desar. Si és la primera direcció que guardes, doncs hauràs de crear un mapa nou que es dirà “Paris”. I aniràs repetint això -guardant direccions al mapa “Paris”- amb totes les recomanacions que vulguis tenir guardades (alguna que ja vaig veure que quedava massa allunyada ja la vaig descartar). Un cop fet això, anem cap a editar. Cliquem a “Els meus mapes”, després seleccionem “Paris” i a continuació cliquem el botó “Edita”.

Tenim l’opció d’editar la descripció del mapa i si el volem fer públic o no. I després, si cliquem al llistat dels llocs que hem guardat, a l’esquerra, podrem editar les dades de cada una de les xinxetes. L’ideal, crec, és posar com a títol el nom del lloc i a la descripció l’adreça + algun apunt interessant i pràctic sobre el lloc (què val la pena, que no et pots perdre, què s’ha d’evitar, el dia que tanca…).

Un cop editat això hauria de semblar que ja ho tenim, però hi ha un problema. L’imprimir el mapa des del Google Maps no és gens útil. Però ho solucionem utilitzant una eina fantàstica de nom Google my-maps print converter. Ens ajudarà a muntar un mapa amb unes llegendes molt més útils que les de Google Maps, amb els números a cada xinxeta i la informació a sota. Li hem d’afegir la direcció KML del nostre mapa, el nombre de columnes que volem que tingui les llegendes (a mi em va anar bé amb dos) i com ensenyar les xinxetes (vaig deixar l’opció per defecte).

Com obtenir la direcció KML del nostre mapa? Molt senzill. Cliquem a “Enllaç” a la part superior dreta

I copiem la primera línia, que és una direcció web (la segona és un codi embed per posar el mapa a qualsevol web).

Tornem al Google my-maps print converter omplim les tres coses que comentava i cliquem al botó “Submit”. En el meu cas, amb visites tan allunyades en l’espai físic no em servia fer un sol mapa, perquè la visió era massa general. Així que fent zoom pel mapa de la pàgina vaig seleccionar la part del mapa que m’interessava. Automàticament a sota, només apareixen les llegendes dels punts que es veuen al mapa.

Un cop eleccionada la part que volem, amb prou detall com per veure nom dels carrers més importants, només queda fer un Control + P i imprimir-ho. Vaig fer el mateix 3 o 4 cops dividint París en zones que tenia al cap visitar.

Al Nicko Nogués el vaig conèixer fa un temps, en un curset de marketing viral, on ja es veia clar que era un tio despert i amb idees. No fa molt, llegint alguna frase que havia escrit al Facebook, vaig pensar que el tio feia unes actualitzacions d’estat currades. No d’aquelles tal com raja que fem tothom, sinó més reflexionada. Frases amb gràcia: “los dolores del almax empiezan en el estomago” o “un verso con lengua debe ser la cosa más romántica del mundo”. I resulta que tant enginy tenia repercussió: el tio va decidir demanar que 15 amics artistes creessin a partir dels seus estats de Facebook i n’ha fet una exposició al Niu Bar. Hi estarà fins al 14 de febrer, si us acosteu per allà (al Poblenou) recomano passar-hi, és sala d’exposicions & bar, així que podeu fer el recorregut birra en mà. A mi em va semblar molt divertit i interessant. Com a curiositat, a sota de cada obra, un full per deixar comentaris o “M’agrada” al pur estil Facebook. I també un lloc per deixar interpretacions d’estats o frases creatives com les del Nicko. Una de les creacions en vídeo utilitza un dels curts online del David Lynch, que sempre dona punts

La meva última actualització de Facebook ha estat sobre Apadrina un cura, web que sembla de mentida per anunciar alguna altra cosa, però no, és veritat i és una cutrada dels Legionarios de Cristo. Odio el peix animat a lo clip de word que hi surt, de nom “Cristianito” i flipo veient una web on el vídeo t’explica com va el menú. No tinc amics artistes (i si n’hi ha algun que s’hi considera, que no s’enfadi) així que deixo oberta la reinterpretació artística de l’apadrinament d’un cura a qualsevol que passi per aquí.