:: Amb compte ::

“Born tu run”, Christopher McDougall

// juliol 25th, 2010 // 2 Comments » // Llibres

Aquest és un llibre molt addictiu sobre còrrer. Que és l’últim esport que he incorporat a la llista. Fora futbol -excepte costellades- i squash -massa intens, carn de lesions-, ja farà gairebé un any que surto a còrrer, un parell de cops per setmana mínim. M’ha servir com a motivador per deixar de fumar amb èxit i també m’ha ajudat a posar-me en bona forma -combinat amb piscina-. Hi havia una tercera petició, que era baixar algun quilet, però hi ha contraindicacions en forma de golafreria.

Aquest és un llibre sobre còrrer que t’anima -encara més- a sortir fora i moure’t. No cal anar ràpid, ni batre records. El simple fet de sortir, anar al ritme que et dicta la teva condició física i fer la distància que et sentis amb valor o ganes de fer, ja és una injecció de bon rotllo important. He llegit que pel mig hi ha endorfines i altres paraules científiques que no controlo que ho expliquen, però en experiència pròpia, acabes de còrrer i no et sents cansat, tens més energia i estàs de més bon humor. El llibre explica la historia del seu protagonista, un periodista que no para de tenir problemes perquè es lesiona continuament quan corre. Però arrel d’un article descobreix els Tarahumara, una tribu mexicana que corren que se les pelen i durant hores i hores amb unes sandàlies als peus i una toga cobrint el cos. Amb aquest equipament tan poc avançat guanyen alguns dels corredors d’ultrafons més afamats en una carrera als Estats Units. I el llibre segueix la ruta de l’autor per conèixe’ls i aprendre els seus secrets, odisea que acabarà en una cursa que enfrontarà els millors ultraatletes i alguns dels Tarahumara en el terreny d’aquests últims (zona calurosa, seca i complicada per la supervivència on les hi hagi). Entre els que la correran, l’autor. Que passarà de tenir dolors després de cada cursa, a correr una doble marató.

El llibre de Christopher McDougall (de moment no traduït al castellà/català, crec) és una Biblia pels defensors del barefoot running. La teoria és que les vambes, cada cop més plenes de tecnologia, són cada cop pitjors pels nostres peus i ens provoquen lesions (el comfort fa que s’adormin alguns musculs que haurien d’estar treballant). I que la solució és còrrer descalç, com sempre ha fet l’home (bé, descalç o amb un suport mínim, que tampoc cal desgraciar-se els peus trepitjant roques punxegudes).

Entremig de la narració, una part més assajistica, on ens parla de treballs de científics que expliquen aquests problemes generats per les sabatilles esportives d’última generació. I també per la gran tesi del llibre: l’home és un animal corredor. El seu cos està fet per còrrer i així ho ha fet sempre fins ara, que ja no ha estat necessari i ens hem apalancat cosa fina. De fet, asseguren, és el que ha separat l’homo sapiens dels homes anteriors i que el permetia caçar per esgotament. Tu fes una marató, que l’antilop ja es cansarà (com que no controlen la calor amb la respiració, a diferència de nosaltres que ho fem amb la suor, tard o d’hora diran prou).

Em faria falta llegir opinions en el sentit contrari al que exposa el llibre, per acabar de fer-me una visió més correcta, però el que diu sembla que tingui bastant sentit. I com a mínim, fes-li cas o no, el llibre enganxa i anima a còrrer. I amb això ja n’hi ha més que suficient.

“The Wire. 10 dosis de la mejor sèrie de la televisión”, varis autors

// juny 1st, 2010 // No Comments » // Llibres, Televisió

No sóc un gran consumidor de llibres sobre sèries. Molts dels casos que he pogut fullejar em semblen recopilacions una mica evidents -i que podria gairebé fer jo- de dades i teories a base de remirar una mica intensivament la sèrie i pescar el que es pugui per internet. AL contrari, aquest llibre sobre The Wire m’ha agradat (molt) més. Amb els dos primers capítols, ja compro. Una introducció del creador de The Wire (i Generation Kill i Treme), David Simon, i una entrevista que li fa l’escriptor anglés Nick Hornby. Una seixantena de pàgines fantàstiques per comprendre d’on va sorgir tot plegat, quines complicacions van tenir, els motius pels que van prendre moltes decisions a la sèrie, anècdotes… molt de suc pels que hem gaudit enormement amb les cinc temporades de la sèrie. No la poso la número 1, perquè la meva predilecció pels afers de la màfia li dona el punt del desempat a Els Soprano.

Passats aquests dos primers capítols, el llibre confirma que té un punt molt positiu que és aproximar-se a la sèrie de maneres molt diferents. Comença amb una presentació i una entrevista, com deia, i després hi ha terreny per l’assaig, el reportatge, la confessió personal o el relat. Evidentment no he disfrutat de la mateixa manera amb tots els textos, però m’ha fet reviure Baltimore al meu cap (que havia abandonat ja fa temps) i reflexionar sobre aspectes concrets que encara eleven més la concepció de la sèrie. És cert que a vegades les anàlisis possibiliten elevar una obra més amunt de les intencions dels creadors, per en aquest cas, amb l’alta concepció que té David Simon de la seva creació (el retorn a la tragèdia grega en la ficció), segurament no és el cas. En altres casos es podria parlar de Mourinhada, però el què han fet aquí, convertint un treball periodístic de sortir al carrer, escoltar, interioritzar i explicar-ho és per treure’s el barret.

M’ha fet gràcia llegir el relat del Marc Pastor, a qui segueixo virtualment de fa un temps (@DoctorMoriarty, Hic Sunt Leones…) i de qui tinc pendent comprar i llegir la novel·la “La mala dona”. El seu és l’espai de la confessió personal, que tot i que laboralment no tenim gaire en comú si que puc sentir-me identificat amb els seus sentiments de flipar amb una sèrie que no t’esperes. No pot ser aquest ritme, no pot ser que tot sembli tant real, no pot ser que es carreguin aquest personatge que apuntava a pilar de la sèrie!

Curiós també llegir sobre Treme en un dels textos, que en parla abans de la seva emissió, citant un dels personatges que van utilitzar per fer la seva feina d’investigació de la ciutat, el Davis Rogan. És divertit veure com el descriuen, perquè acabaria sent la base d’un dels protagonistes de Treme, el Davis McAlary. Recomano que us poseu amb Treme, que només porten 7 o 8 capítols. A mi em queda pendent veure The Corner, la minisèrie precedent a The Wire i basada en un llibre del David Simon.

“Una breve historia de casi todo”, Bill Bryson

// maig 5th, 2009 // No Comments » // Llibres

Vaig agafar aquest llibre per l’autor, el Bill Bryson. Abans de fer el viatge a Austràlia, vaig llegir En las antipodas, una crònica de viatges sobre el país que em va semblar divertidíssima. Tot i que és més conegut per fer cròniques diferents de viatges per països, en aquest llibre es tira cap al cantó de la divulgació científica. És un repàs de les diferents vessants de la ciència (química, física, geologia…) des d’un punt de vista molt didàctic i sense perdre el seu característic sentit de l’humor.

M’ha semblat una absoluta troballa, que em fes tan amè i tan fàcil de digerir temes que pels de lletres ens són tan llunyans. Només em vaig empatxar una mica amb la part dedicada a la física subatòmica. Aquestes coses tan petites, valgui la contradicció, em van superar. Però la part dedicada a la geologia o a l’espai m’ha fascinat. Molt didàctic però sense deixar anar les anècdotes més divertides i destacant els científics que tot i importants pel transcurs de la ciència han quedat arraconats. Ja sigui perquè no es sabien explicar prou bé (especialment dedicació per Henry Cavendish que de tímid no comunicava els seus descobriments), o no es sabien vendre o en venia un de més llest que els hi robava la seva idea genial.

M’ha captivat especialment totes les refèrencies a possibles finals de la humanitat, des de teories de les extincions de les espècies (que ja ens tocaria), a canvis climàtics, a meteorits o a supervolcans com el que hi ha sota el parc de Yellowstone. Que si fes un pet dels grans potser no ens extingiria ràpid, però als d’Estats Units i Amèrica del Nord en general els deixaria bastant fora de combat i a nosaltres també ens tocaria bastant el rebre.

Conversaciones con Al Pacino

// abril 28th, 2009 // No Comments » // Cinema, Llibres

Pre Sant Jordi m’havia comprat i llegit aquest llibre, Conversaciones con Al Pacino, de Lawrence Grobel, que publica Verticales de Bolsillo en edició de butxaca a 8 euros. Si et fascina mínimament l’Al Pacino, em sembla imprescindible. A més, en el meu cas, suma-li el tema professional periodístic, perquè és un recull d’entrevistes que ha anat fent l’escriptor a l’Al Pacino al llarg de dècades. De quan no donava entrevistes (època ‘no era ningú ara sóc Déu després de fer El Padrino’) fins al present. Amb la primera entrevista ja es van caure molt bé i ara són amics. És un format d’entrevistes que envejo com a periodista: un partenaire amb altura intel·lectual i llibertat per moure’t per qualsevol tema sense estar limitat per l’estrena de la pel·li de torn, la duració de l’entrevista o un entrevistat cansat després de passar per entrevistes i més entrevistes. Els dos sols, bevent, menjant, xerrant de les pel·lis d’ell, però també, i sobretot, de l’ofici d’actuar. I de la concepció vital. M’encanta quan a punt de començar una conversa en un bar, mira les taules i s’indigna per un tio que està esmorzant mentre llegeix un llibre: “Ese tío que está ahí, leyendo y comiendo, me irrita terriblemente. No está disfrutando la comida, te lo puedo asegurar. Es como leer y escuchar música. O escuchas a Beethoven o te lees el puñetero libro. No se pueden hacer ambas cosas. ¿Crees que debo acercarme y decirselo? ¿Crees que le importaria?”.

És inevitable acabar de llegir el llibre -o mentre l’estàs llegint- i posar-te a completar buits de la seva filmografia. De les conegudes, que tenia pendent Serpico i de les que s’ha posat darrere la càmera. Looking for Richard, que em va semblar una manera molt interessant i diferent d’afrontar la representació d’una obra de Shakespeare, parlant dels mecanismes de l’actuació a la vegada. M’ha quedat pendent, que no aconsegueixo localitzar en versió amb subtítols, The Local Stigmatic, una pel·lícula que va financiar i en la que va actuar i que considera el seu projecte més personal.

La primera agència de dones detectives, la sèrie

// març 29th, 2009 // No Comments » // Llibres, Televisió

Vaig llegir ja fa uns quants La primera agència de dones detectives (Alexander McCall Smith, La Magrana). Una novel·la fresca on el més destacat era que l’acció es situava a Botswana, on la protagonista hi té la seva agència. No m’esperava pas que se’n fes una sèrie i que es rodés a Botswana i que darrera hi estigués la BBC i sobretot la HBO. Destaco HBO perquè s’allunya bastant de la seva tònica de sèries, que acostumen a ser molt més fosques. Aquesta és una historia molt blanca, de bon rotllo, inofensiva, però agradable per passar una estona. Potser hauran pensat que enmig de tanta crisi el què ara vol consumir el públic són sèries que no et deixin més enfonsat del què estàs.

En principi són 6 capítols d’una hora. Per la xarxa, corren ja els dos primers, això si, sense subtítols que hagi pogut localitzar. A part que és distreta i divertida en el sentit de lleuger somriure, es repeteix com a punt interessant de la novel·la la localització. Fa gràcia sortir del món occidental i veure histories que passen a Botswana. Que per altra banda tampoc sé si el país que surt a la sèrie s’assembla gaire al real, però com a mínim hi ha un canvi de tradicions, maneres de fer i fins i tot de colors.

La Mennulara i altres llibres

// desembre 20th, 2008 // No Comments » // Llibres

Alguns dels llibres que han caigut aquests mesos, mentre estava viatjant:

The Traveller, John Twelve Hawks: als hostels la gent deixa basicament bestsellers i molta ciencia ficcio. Vaig veure aquest, i amb una mica de reserves el vaig agafar. Posava en portada “el nou codi da vinci”. Pero res, al final, aquest és molt millor. Historia interessant i reflexions bones sobre la societat digitalitzada i com gracies a Internet se’ns controla. La historia d’uns que controlen el planeta, i uns altres que hi lluiten, amagant-se amb identitats falses, per escapar al control ferri que rep la resta de la població, sense saber-ho. Molt recomanable.

La Mennulara, Simoneta Agnello Hornby: M’ha encantat. El vaig comprar feia bastant temps, perquè me’l va recomanar algú parlant de El sol dels Scorta, una altra novel·la ambientada a Sicilia. Aquest és la historia de la Mennulara, una criada d’una familia de la noblesa. Mor i es reconstrueix la seva vida a partir del que va parlant tota la gent del poble. Molt rodó, el personatge principal és una joia i la multitud de secundaris del poble també. La mafia és un aspecte secundari, però també hi és present.

Hell West and crooked, Tom Cole: aquest diria que només es deu trobar a Australia. La historia d’un noi que se n’hi va anar a començaments del segle XX i que explica la seva vida i els seus treballs. Des de caçar cocodrils a treballar a granges amb condicions inhospites, cuidant les vaques. Una d’aquestes granges on hi tenien bestiar, quan va arribar tenia uns terrenys que ocupaven una extensió superior a Bèlgica!! Xulo per visionar com devia ser l’Australia més salvatge de fa temps.

Making Jack Falcone, Joaquin Jack Garcia: és del 2008 i m’estranyaria molt que no se’n fes una pel·li. La historia del segon agent de l’FBI, després del Donnie Brasco, que aconsegueix infiltrar-se a la mafia. Explica com s´hi va introduint i altres casos que porta paral·lelament, com a agent infiltrat. Molt interessant per veure com funciona la mafia real a l’actualitat.

Slash, l’autobiografia

// novembre 7th, 2008 // 1 Comment » // Llibres, Música

Vaig escriure això a finals d’agost… quan es publiqui el text haurà sortit ja el Chinese democracy?? Aquesta és una autobiografia (escrita a dos mans amb l’Antony Bozza: Slash parla, altre reescriu el què diu) que repassa la vida d’aquesta icona rockera. No és tan apassionant ni de lluny (a nivell de biografies rockeres) com l’imprescindible The dirt, dels Mötley Crüe. Però pels fans dels Guns N’ Roses, com és el cas, val la pena. Només pel fet que explica tot el què va portar a gravar un clàssic com l’Apetitte for destruction, amb coses sorprenents, com que en aquella època més “punkie” del grup, ja havien composat baladots com Don’t cry o la mastodòntica November Rain. I també per veure què pensa de l’Axl, que són un dels clàssics ying/yang rockers (jagger/richards, steven tyler/joe perry…). Però tampoc en fa tanta carnassa com esperaria. Li fot més canya al bateria, Steven Adler, del primer disc. Que pobre, prous problemes va tenir amb les drogues (molt presents a tot el llibre) com perquè aquest ara en faci encara més canya. Evidentment, recomanable només per a fans.

“Una puerta al río”, Barry Gifford

// juliol 27th, 2008 // No Comments » // Llibres

Aquest llibre (La Otra Orilla, 2008, 20 €) l’han venut com el llibre definitiu del Barry Gifford. Perquè recopila el què havia escrit en altres novel·les i històries curtes i explica la historia del Roy, un nen que viatja per Estats Units amb la seva mare, sense llar fixe, i que guarda moltes semblances amb el mateix autor.

Jo em vaig fixar en ell via David Lynch: Corazon Salvaje estava basat en una novel·la seva i Carretera perdida (la meva peli favorita del Lynch) tenia la seva firma al guió. Vaig llegir la historia del Sailor i la Lula i més tard Wyoming, que era una road-novel del Roy i la seva mare, utilitzant només diàleg, sense cap descripció. Diria que molt recomanable si no fos perquè la part central d’Una puerta al río és la historia de Wyoming (no podria assegurar si exactament igual). Per tant, millor comprar aquest últim, que m’ha agradat molt. Té un estil d’escriure senzill, gens ampulós i que et situa perfectament a l’Estats Units dels anys 50 i en la vida d’un noi extremadament curiós i molt intel·ligent. No és una narració continua, són petites històries aïllades que li passen al Roy, però que es van ajuntant i fent un mosaic molt complet.

“Las voces del desierto”, Marlo Morgan

// juliol 15th, 2008 // 2 Comments » // Llibres

Seguint la línia de llegir llibres sobre Austràlia, aquesta historia, pel què sembla un best-seller en el seu moment. Resumint: senyora arriba a Austràlia, senyora es porta bé amb uns aborígens “occidentalitzats” i després uns aborígens “autèntics” se l’emporten de travessa pel mig d’Austràlia (pur desert, l’outback) mentre li expliquen totes les seves costums i historia de la seva tribu, perquè les volen comunicar a algú abans de desaparèixer.

El llibre em va impressionar molt, tot el què passa i la figura dels aborígens, les seves creences, la seva manera d’actuar, respectuosa amb els altres i amb la naturalesa. És un cant a ser millors persones i segur que a més d’un li ha fet replantejar coses de la seva vida. Està plena de moments molt espectaculars visualment i escrita en un estil senzill, sense complicacions.

Acabat el llibre, entusiasmat, me’n vaig anar a buscar més informació a la Wikipedia… I allà em vaig trobar que aquella historia que m’havia empassat com a verdadera (així la venen en la contraportada del llibre, tot i que alguna cosa rascava, digueli telepatia) era falsa, pur invent de ficció. Per tant punt per l’autora per fer-m’ho creure i punt negatiu per l’editorial, per vendre-m’ho com el que no és.

En las antípodas – Bill Bryson

// juliol 2nd, 2008 // 3 Comments » // Llibres

Un llibre ideal per llegir abans d’anar a Australia. L’autor, anglès, fa un repàs del país des d’un punt de vista humorístic divertidíssim. No para de relatar una rera l’altra anècdotes que fan que aquest sigui un país tan singular. Com que el primer ministre, fa unes quantes dècades, anava passejant per la platja… i se’l va emportar una onada i va desaparèixer. O que hi ha èssers vius que en teoria es pensava havien viscut fa milions d’anys i només es trobaven en forma fòssil… però allà estaven vivint tant panxos.

Deixant de banda tota la part pràctica i útil que es pot emportar el que hi vol anar (present!) el què destaca és la personalitat de l’autor. Com fa conya de costums australianes o de la seva por davant les múltiples amenaces animals d’Àustralia que no són poques. Les serps i aranyes més verinoses del món, taurons, cocodrils d’aigua salada que se t’empassen mentre passeges per la platja, meduses cofre que et maten fàcilment, pops igualment letals… Si, tot fa una mica de cangueli, però el tio li posa tant humor, que t’ho prens d’una altra manera.

També vaig llegir “Australia, un viaje” del Jorge Carrión, arrel de l’entrevista que li van fer al Silenci fa uns mesos. El tio escriu bé, però el llibre se’m va fer mooolt pesat. Barrejava la part de viatge, no gaire, amb tot de referències a la seva familia i la immigració espanyola a Àustralia, que m’interessaven menys.

“Please kill me”, Legs McNeil & Gillian McCain

// abril 16th, 2008 // No Comments » // Llibres, Música

L’he llegit en anglès perquè així el tenia comprat, però existeix en castellà (Por favor, matame). És un repàs per la historia del punk, especialment els primers anys. Des dels primers moments que van oferir bandes com els The Stooges, MC5 o NY Dolls, a clàssics com els Ramones, els Heartbrakers, o l’adaptació britànica uns anys després, amb Sex Pistols, Clash…

El llibre es disfruta enormement. Especialment si t’has preparat (com vaig fer) una banda sonora dels principals grups que hi surten pel reproductor MP3. A part d’aprendre sobre aquesta època m’ha servit per descobrir o re-descobrir varis discos. Es llegeix molt bé: no hi ha narració (al menys a nivell d’una figura d’un narrador) sinò que és una successió de declaracions dels protagonistes de l’època, que expliquen què va passar. Encara que es doni la veu als altres per explicar la historia es nota la veu dels autors en coses com la tírria a la Patti Smith o el bombo que donen a la revista Punk, que ells mateixos van crear a l’inici del moviment, quan encara no tenia nom. El llibre es mou des de la part més musical, la menys, fins a l’anècdota. Des de la relacionada amb el moviment punk a altres que tiren més cap al salsarosisme…

Fiebre en las gradas, Nick Hornby

// març 11th, 2008 // No Comments » // Llibres

Aquest és l’autor de Alta Fidelitat, on demostrava el seu ampli coneixement de la música. En aquest llibre el què fa és demostrar quina és la seva principal passió: el futbol. I més concretament un equip: l’Arsenal. És una biografia del Nick Hornby orientada a tot el què té relació amb el seu amor per l’equip de Londres. I és apassionant i divertida i posa al lloc just el futbol, que molts han volgut convertir en un esport que només disfrutarien les persones de pocs recursos intel·lectuals. Nick Hornby no és el primer ni l’únic escriptor que defensa el futbol, però el seu si que s’ha convertit en un dels llibres definitius sobre aquest esport.

L’he disfrutat molt i això que no tinc ni de lluny el mateix apassionament que té ell. No miro el Barça cada setmana, si bastantes -tot s’ha de dir- i al camp hi vaig un o dos cops per temporada, quan m’hi conviden. Com a exemple del to del llibre, m’ha agradat cap al final de tot, com extrapolava a partir d’un Arsenal-Norwich els requisits que ha de tenir un partit de futbol per disfrutar-lo al màxim: 1) gols -a ser possible molts i que el teu equip remonti un marcador advers- 2) errors arbitrals -a ser possible, en contra i que no et costin el partit- 3) Un públic molt animat 4) Pluja, un camp ple de fang -l’èpica del jugador relliscant quan es tira a robar una pilota no l’iguala res- 5) Que l’adversari falli un penal 6) Que un jugador contrari sigui expulsat 7) Algun tipus d’incident desgraciat -com una tangana al mig del camp entre els dos equips-.

I també és brillant com descriu la seva sensació de guanyar el títol de lliga a l’últim minut. Si els gols són a vegades comparats amb orgasmes, el què va viure, explica, queda en un estat molt superior. Que fins i tot no vol ni comparar a coses com aconseguir un repte personal, tenir un fill… aquestes no tenen l’element sorpresa que va tenir el títol de lliga del 89. Bé, la visió d’un fan… molt fan.