“Escobar”, Roberto Escobar

“T’obre més els ulls que una ratlla de coca”. Divertida línia treta d’una ressenya d’aquest llibre, una biografia del narcotraficant Pablo Escobar escrita pel seu germà. Que no guanyarà el Nobel de literatura, però que té entre mans una historia tan sucosa que aconsegueix crear un llibre altament addictiu. Fins ara es coneixia la vida de Pablo Escobar pel què han explicat els mitjans, filtrat pel què comunicaven els governs, és a dir un cantó de la historia. El llibre ens dona l’altra visió, la del cantó del protagonista, no necessariament la bona però si prou plena de detalls i descripcions per creure que una gran part és veritat. De fet, me la crec bastant: em dona l’impressió que no diu mentides, però si que amaga molta informació que deixaria en mala posició el seu germà.

Pablo Escobar, un narcotraficant que va arribar a ser considerat entre els homes més rics del món per la revista Forbes. Guanyava bilions. Tants diners que no podien amagar bé els bitllets i arribaven a perdre un 10% del què aconseguien en bitllets que es feien malbé. Tant guanyaven que podien dedicar a provar (i fracassar) en noves formes d’introduir la cocaïna des de Colòmbia als Estats Units. És fenomenal llegir que entre altres coses estaven inspirats per les pel·lícules del James Bond: d’allà van treure la idea de construir un submarí per introduir droga per la via subaquatica. I d’allà també es van inspirar per posar uns botons als cotxes que quan els pitjaves treien fum, per donar-te a la fuga i que no et veiessin.

El llibre narra primer la historia del seu ascens al poder del narcotràfic i presenta també la faceta solidària del Pablo Escobar, que feia que les classes treballadores colombianes se l’estimessin per les seves contribucions a construir escoles, donar medicines i ajudar en els seus problemes, d’una manera que no feia el govern. Però tants diners i tan poder aviat el van posar al punt de mira. Del govern de Colòmbia, dels Estats Units -que l’havien marcat com a enemic número 1- o del cartel de Cali, interessats en eliminar del mapa el seu més gran competidor. Tants diners com tenia li van servir per estar anys i anys amagant-se i fugint de policies i intents d’assessinat. Les histories són altament pel·lículeres: fugides per la jungla mentre els helicopters sobrevolen la zona, gent de la seva organització que els traiciona i revela la seva localització… També hi ha lloc per les anècdotes divertides: tenien un ranxo gegant amb un zoo molt complet, a la Michael Jackson. M’encanta la historia del lloro preferit del Pablo Escobar. El Chinchon. Un ocell capaç de recitar el nom dels més grans futbolistes de Colòmbia però a la vegada un apassionat del whiski. Un dia es va tajar, va quedar dormit, i se’l va cruspir un gat. El futbol precisament era una de les grans passions del protagonista i en una de les presons on va estar -on tenia mooolta llibertat- es feia portar equips de futbol de primera divisió per jugar contra ells. L’estrambòtic porter René Higuita era amic seu i inclús va intentar fer el paper de mitjancer entre ell i el cartel de Cali per aconseguir una pau que no va arribar fins després que el Pablo Escobar morís assessinat. Al·lucinant la quantitat de morts que hi va arribar a haver (per tots els cantons) fins que es va arribar a aquest punt.

El llibre l’he devorat en anglès (comprat a un aeroport, en versió UK) i diria que no s’ha traduit aquí. Confirmo però que no és un anglès gaire complicat, ben fàcil de llegir.

Miguel Noguera

L’idea d’un text parlant de Miguel Noguera. Per Sant Jordi em vaig regalar el seu llibre Ultraviolència (Blackie books) i avui l’he anat a veure finalment al teatre (actua al Teatreneu -el cap de setmana que ve encara hi és-, entrada per 10 euros, preu ben raonable). Estava destinat a agradar-me, perquè fa humor absurd del bo. He perdut ja el compte dels cops que he arribat a veure els Faemino y Cansado repetint el mateix espectacle amb petites variacions i és una gran alegria que apareguin nous referents. Si aquells són de presentar històries que semblen normals i introduir elements absurds, el Miguel Noguera acostuma a tirar més pel recorregut invers. Plantar una idea absurda i a partir d’aquesta desenvolupar una historia. O una teoria. O l’anàlisi d’un fet des d’una perspectiva no pensada (Atrapa un millon, de Carlos Sobera i la seva mecànica). O una admiració pel concepte en si, com la clavícula d’un dofí. L’espectacle (i el llibre) són una successió d’idees d’aquestes, acompanyades molts cops de dibuixos, que ajuden a exemplificar la idea. Una horeta i poc de no parar de riure. Es fa difícil traslladar aquests conceptes aquí, sense el seu estil. Un ascensor amb parets de reixa pujant per un forat també amb parets de reixa, un està feta en diagonal, l’altre no. La idea de matar algú mentre puges amb l’ascensor amb una espasa molt fina. Rapíssim, perquè l’espasa no es quedi atrapada entre els forats. Crec que és millor veure el Noguera en acció i fer-s’ne l’idea. És un tipus d’humor que a mi em roba el cor però també hi ha molta gent que no li veu el què. Play al vídeo de sota i situeu-vos a un dels dos cantons de la línia. Si esteu al dels que heu rigut, no us el perdeu al teatre.

El llibre també és fantàstic. Llegir 4 idees, riure, dosificar-les. M’ha agradat molt que el paperet que embolica el llibre (aquella tira que normalment et parla del número d’edicions que parlen o de l’èxit que té i que acabes tirant) és aquí un paper desplegable que fa una mica de tràiler literari del què hi trobarem a dins (que de fet, pel llibre es va fer un tràiler com a tal!). Doncs res, per si algú no el coneixia, aquí el teniu presentat. Si aquestes idees absurdes us dibuixen un somriure o directament una riallada, no us el perdeu.

“Los aprendices de hechicero”, Lisa Abend

Aquest llibre (Planeta) es centra en la “mà d’obra” barata d’El bulli, els stagiaires. Els que decideixen afegir una línea desitjadíssima al seu curriculum, deixar la feina que estiguessin fent, i venir a passar 6 mesos a Roses, per treballar a El Bulli. Els escollits, perquè les peticions es compten per milers. Sense cobrar, amb allotjament pagat -pis compartit a Roses- i un dels menjars inclosos, l’únic que fan en les 14-16 hores de treball diàries allà al restaurant. La Lisa Abend (periodista del Time instal·lada a Espanya) ens presenta la collita d’stagiaires del 2009 i ho fa d’una manera apassionant. En poc més d’un dia me l’he engolit! Presenta molt bé la visio àerea del que és el Bulli i el què ha sigut, a partir d’un molt bon recull de detalls (el Roberto Gonzalez, ex stagiaire d’ElBulli, blogaire fantàstic i que apareix al llibre parlant d’alguns aspectes del funcionament del restaurant, em comentava per twitter que l’havia sorprés molt positivament la gran quantitat d’atenció i de detall amb el que treballava l’autora). Però a més d’aquesta visió global hi ha les històries d’aquests stagiaires que àpareixen a Roses sense saber com els canviarà l’experiència. Històries molt diferents: des del Roger, un català fill d’uns neorurals que van marxar de la ciutat per anar al Pirineu, on fan formatge de cabra, al “Luke” un coreà amb problemes idiomàtics però treballador com el que més que va començar la seva carrera culinària a l’exèrcit (punt i apart: m’ha sorprés que El Bulli reservi cada any un lloc a la cuina per algú provinent de l’exèrcit espanyol). Alguns surten molt contents, altres no tant, altres ni acaben la seva estada.

L’autora combina molt bé el què passa al 2009 amb aquests “flashbacks Lost” amb les histories personals, junt amb parlar del què és El Bulli. Dels que conformen la seva part fixa (Oriol Castro, Eduard Xatruch, Mateu Casanas…) als moments claus per la seva evolució. També és una investigació del perquè és i ha estat tan ben considerat i ha tingut tanta influència. Moltíssima: vas mirant la llista de xefs que hi han passat a treballar -alguns parlen al llibre- i és espectacular. Del Redzepi -ara considerat número 1 per la revista Restaurant- al Joan Roca, l’Aduritz… M’agrada molt del llibre que també ensenyi tota la part més negativa que els toca viure a aquests aprenents: des d’un Ferran Adrià excessivament distant al fet d’haver d’estar dos hores cada dia fent esferificacions. Una tasca monotona i repetitiva que al final alguns fins i tot l’hi saben veure el seu cantó positiu (control, fer les coses bé, una mica el “poner cera, pulir cera” gastronòmic). Parlen d’un ambient més fred -l’ordre és molt important- que en altres restaurants, però per exemple diuen que mai han tingut un menjar per a ells com els hi donen a El Bulli pels treballadors. A altres restaurants posen el què sobra, allà els hi feien plats ben pensats. Des de cuina tradicional catalana a incursions a la gastronomia del món.

Tres punts a l’autora pel comentari sobre els crítics gastronòmics espanyols i la seva mania a posar paraules angleses. L’autora considera ridícul això d’anomenar “showcooking” al fet de tenir cuines obertes on la gent pugui veure com els cuiners treballen. Després de la meva visita l’any passat m’ha agradat molt poder saber com treballen, que a mi això dels stagiaires, els caps de partida, els sous chef i terminologia de restaurant no la tenia gaire controlada. Bé, vaig veure Ratatouille.

La vida de l’estagiaire era molt dura el 2009, però ja ho era quan El Pingue ho va ser al Bulli. Al blog que tenia abans va fer una reproducció d’estil frenètic d’un dia de feina, des que s’aixecava fins que s’anava a dormir. Quin stress. Cal comptar que actualment el restaurant normalment només fa un servei al dia. Llavors en feien dos!

“El túnel”, Ernesto Sábato

Una brutalitat de novel·la, curteta, descomunal, cops de dreta i esquerra continuats per deixar-te grogui. És un llibre curtet, clàssic de la literatura iberoamericana, que per anys que té (de la collita del 77, com jo) es troba en edició ben barata. Vaja, per acabar de motivar a l’adquisició. L’escriu un argentí, Ernesto Sábato. El seu és un país de psicòlegs i aquesta historia és el retrat colpidor de la ment d’un pintor que s’obsessiona per una dona. Sembla que és l’única capaç d’entendre la seva obra, davant tanta mediocritat al món i ell es va capficant en ella, controlant-la, canviant d’opinió, d’idees, d’estratègies, però amb la María sempre al cap. Els gelos devoren la seva ment i el van fer embogint pas a pas fins a un final molt final. Espectacular com es desenvolupen els seus pensaments i com ens ho va narrant el seu autor. La violència de gènere, com algú que estima molt una dona pot acabar fent-li mal per una ment que perd el nord: aquest llibre n’és una tremenda recreació.

Sé que se’n va fer una versió en cine, que en principi em semblava una mala idea (per la quantitat de veu en off que demanaria) però que m’han dit que no està malament del tot…

“L’any de la plaga”, Marc Pastor

M’agrada això d’acabar l’any disfrutant i molt d’un disc en català (Vol i dol, d’El petit de cal eril) i devorant una novel·la també de la terra, L’any de la plaga (que edita La Magrana). Si em dius que hi ha una historia amb un bon apocalipsis, que a més passa a Barcelona i on un dels protagonistes baixa a la parada de Joanic, ja em tens el cor guanyat. A part d’aquest punt de sortida, el Marc Pastor escriu molt i molt bé -treballat, pensat, sense carregar gens- i a sobre tenim molts punts en comú a nivell de gustos, que fa que des de fa anys ens haguem trobat virtualment a blogs respectius i que al llibre jo disfruti trobant referències a pel·lícules que em feien bavejar a l’època que encara tenia una quantitat digna de cabell o a sèries que consumeixo. Hi ha una primera escena a l’hospital de la Vall d’Hebron que la veia Fringe total!! Hi ha el fet de ser de la mateixa generació, de la gran collita del 77 (bé, el llibre previ a la lectura va ser Egosurfing de la Llucia Ramis, també de l’any, i en aquest ja no hi tenia jo tants punts on identificar-me…).

La novel·la és una revisió de l’Invasió dels ultracossos en clau botànico-eucalíptica i de Can Fanga. Un prota tímid, amb un punt asocial, friki, superant un trencament amorós i protagonista involuntari en una historia d’apocalipsis a nivell mundial. No vull donar més substància de l’argument, però si recomanar-lo de totes totes. S’agafa, es devora, no es deixa. No crec que anem sobrats de literatura de gènere bona en català (bé, La pell freda va deixar el llistó altíssim) així que cal donar suport a projectes com aquest! Al llibre hi ha alguna connexió amb l’anterior novel·la del Marc, La mala dona, que també vaig llegir no fa gaire i que em va sorprendre i impressionar molt gratament. El tema: la historia de l’Enriqueta Martí, una espècie de “vampir” -així ho titularia un diari d’estil sensacionalista- que va viure a Barcelona. Les sorpreses i molt grates: un narrador inesperat i un final fantàstic.

“Pedro Páramo”, Juan Rulfo

Una delícia de llibre que em vaig cruspir en poc menys de dos trens bala al Japó. Pel què llegeixo a la contraportada és un clàssic de la literatura hispanoamericana. Ho desconeixia, però en tot cas ara si que puc sumar-me a dir que s’ho mereix. A aquesta novel·la, el protagonista i narrador se li mor la mare, només començar. Abans de l’últim suspir, l’envia a buscar el seu pare, Pedro Paramo, perdut en un poble, Comala, a la fi del món (bé, de distància no tant, però la descripció que en fa l’autor fa que sembli la vila més allunyada mai explicada). La recerca el portarà a un recorregut fantasmagòric pel poble i les seves histories, on s’entrecreuen les veus de vius, morts, reals, imaginaris?… tot envoltat per una espècie d’estat oníric al llarg del relat que faria les delícies d’un David Lynch. A partir de les veus de la gent de Comala es va reconstruint la figura d’aquest enorme Pedro Páramo, l’ombra que cobreix i domina tot el poble.

Està en edició de butxaca, 6 eurets. Poc més de 100 pàgines dura el llibre.

“Born tu run”, Christopher McDougall

Aquest és un llibre molt addictiu sobre còrrer. Que és l’últim esport que he incorporat a la llista. Fora futbol -excepte costellades- i squash -massa intens, carn de lesions-, ja farà gairebé un any que surto a còrrer, un parell de cops per setmana mínim. M’ha servir com a motivador per deixar de fumar amb èxit i també m’ha ajudat a posar-me en bona forma -combinat amb piscina-. Hi havia una tercera petició, que era baixar algun quilet, però hi ha contraindicacions en forma de golafreria.

Aquest és un llibre sobre còrrer que t’anima -encara més- a sortir fora i moure’t. No cal anar ràpid, ni batre records. El simple fet de sortir, anar al ritme que et dicta la teva condició física i fer la distància que et sentis amb valor o ganes de fer, ja és una injecció de bon rotllo important. He llegit que pel mig hi ha endorfines i altres paraules científiques que no controlo que ho expliquen, però en experiència pròpia, acabes de còrrer i no et sents cansat, tens més energia i estàs de més bon humor. El llibre explica la historia del seu protagonista, un periodista que no para de tenir problemes perquè es lesiona continuament quan corre. Però arrel d’un article descobreix els Tarahumara, una tribu mexicana que corren que se les pelen i durant hores i hores amb unes sandàlies als peus i una toga cobrint el cos. Amb aquest equipament tan poc avançat guanyen alguns dels corredors d’ultrafons més afamats en una carrera als Estats Units. I el llibre segueix la ruta de l’autor per conèixe’ls i aprendre els seus secrets, odisea que acabarà en una cursa que enfrontarà els millors ultraatletes i alguns dels Tarahumara en el terreny d’aquests últims (zona calurosa, seca i complicada per la supervivència on les hi hagi). Entre els que la correran, l’autor. Que passarà de tenir dolors després de cada cursa, a correr una doble marató.

El llibre de Christopher McDougall (de moment no traduït al castellà/català, crec) és una Biblia pels defensors del barefoot running. La teoria és que les vambes, cada cop més plenes de tecnologia, són cada cop pitjors pels nostres peus i ens provoquen lesions (el comfort fa que s’adormin alguns musculs que haurien d’estar treballant). I que la solució és còrrer descalç, com sempre ha fet l’home (bé, descalç o amb un suport mínim, que tampoc cal desgraciar-se els peus trepitjant roques punxegudes).

Entremig de la narració, una part més assajistica, on ens parla de treballs de científics que expliquen aquests problemes generats per les sabatilles esportives d’última generació. I també per la gran tesi del llibre: l’home és un animal corredor. El seu cos està fet per còrrer i així ho ha fet sempre fins ara, que ja no ha estat necessari i ens hem apalancat cosa fina. De fet, asseguren, és el que ha separat l’homo sapiens dels homes anteriors i que el permetia caçar per esgotament. Tu fes una marató, que l’antilop ja es cansarà (com que no controlen la calor amb la respiració, a diferència de nosaltres que ho fem amb la suor, tard o d’hora diran prou).

Em faria falta llegir opinions en el sentit contrari al que exposa el llibre, per acabar de fer-me una visió més correcta, però el que diu sembla que tingui bastant sentit. I com a mínim, fes-li cas o no, el llibre enganxa i anima a còrrer. I amb això ja n’hi ha més que suficient.

“The Wire. 10 dosis de la mejor sèrie de la televisión”, varis autors

No sóc un gran consumidor de llibres sobre sèries. Molts dels casos que he pogut fullejar em semblen recopilacions una mica evidents -i que podria gairebé fer jo- de dades i teories a base de remirar una mica intensivament la sèrie i pescar el que es pugui per internet. AL contrari, aquest llibre sobre The Wire m’ha agradat (molt) més. Amb els dos primers capítols, ja compro. Una introducció del creador de The Wire (i Generation Kill i Treme), David Simon, i una entrevista que li fa l’escriptor anglés Nick Hornby. Una seixantena de pàgines fantàstiques per comprendre d’on va sorgir tot plegat, quines complicacions van tenir, els motius pels que van prendre moltes decisions a la sèrie, anècdotes… molt de suc pels que hem gaudit enormement amb les cinc temporades de la sèrie. No la poso la número 1, perquè la meva predilecció pels afers de la màfia li dona el punt del desempat a Els Soprano.

Passats aquests dos primers capítols, el llibre confirma que té un punt molt positiu que és aproximar-se a la sèrie de maneres molt diferents. Comença amb una presentació i una entrevista, com deia, i després hi ha terreny per l’assaig, el reportatge, la confessió personal o el relat. Evidentment no he disfrutat de la mateixa manera amb tots els textos, però m’ha fet reviure Baltimore al meu cap (que havia abandonat ja fa temps) i reflexionar sobre aspectes concrets que encara eleven més la concepció de la sèrie. És cert que a vegades les anàlisis possibiliten elevar una obra més amunt de les intencions dels creadors, per en aquest cas, amb l’alta concepció que té David Simon de la seva creació (el retorn a la tragèdia grega en la ficció), segurament no és el cas. En altres casos es podria parlar de Mourinhada, però el què han fet aquí, convertint un treball periodístic de sortir al carrer, escoltar, interioritzar i explicar-ho és per treure’s el barret.

M’ha fet gràcia llegir el relat del Marc Pastor, a qui segueixo virtualment de fa un temps (@DoctorMoriarty, Hic Sunt Leones…) i de qui tinc pendent comprar i llegir la novel·la “La mala dona”. El seu és l’espai de la confessió personal, que tot i que laboralment no tenim gaire en comú si que puc sentir-me identificat amb els seus sentiments de flipar amb una sèrie que no t’esperes. No pot ser aquest ritme, no pot ser que tot sembli tant real, no pot ser que es carreguin aquest personatge que apuntava a pilar de la sèrie!

Curiós també llegir sobre Treme en un dels textos, que en parla abans de la seva emissió, citant un dels personatges que van utilitzar per fer la seva feina d’investigació de la ciutat, el Davis Rogan. És divertit veure com el descriuen, perquè acabaria sent la base d’un dels protagonistes de Treme, el Davis McAlary. Recomano que us poseu amb Treme, que només porten 7 o 8 capítols. A mi em queda pendent veure The Corner, la minisèrie precedent a The Wire i basada en un llibre del David Simon.

“Una breve historia de casi todo”, Bill Bryson

Vaig agafar aquest llibre per l’autor, el Bill Bryson. Abans de fer el viatge a Austràlia, vaig llegir En las antipodas, una crònica de viatges sobre el país que em va semblar divertidíssima. Tot i que és més conegut per fer cròniques diferents de viatges per països, en aquest llibre es tira cap al cantó de la divulgació científica. És un repàs de les diferents vessants de la ciència (química, física, geologia…) des d’un punt de vista molt didàctic i sense perdre el seu característic sentit de l’humor.

M’ha semblat una absoluta troballa, que em fes tan amè i tan fàcil de digerir temes que pels de lletres ens són tan llunyans. Només em vaig empatxar una mica amb la part dedicada a la física subatòmica. Aquestes coses tan petites, valgui la contradicció, em van superar. Però la part dedicada a la geologia o a l’espai m’ha fascinat. Molt didàctic però sense deixar anar les anècdotes més divertides i destacant els científics que tot i importants pel transcurs de la ciència han quedat arraconats. Ja sigui perquè no es sabien explicar prou bé (especialment dedicació per Henry Cavendish que de tímid no comunicava els seus descobriments), o no es sabien vendre o en venia un de més llest que els hi robava la seva idea genial.

M’ha captivat especialment totes les refèrencies a possibles finals de la humanitat, des de teories de les extincions de les espècies (que ja ens tocaria), a canvis climàtics, a meteorits o a supervolcans com el que hi ha sota el parc de Yellowstone. Que si fes un pet dels grans potser no ens extingiria ràpid, però als d’Estats Units i Amèrica del Nord en general els deixaria bastant fora de combat i a nosaltres també ens tocaria bastant el rebre.

Conversaciones con Al Pacino

Pre Sant Jordi m’havia comprat i llegit aquest llibre, Conversaciones con Al Pacino, de Lawrence Grobel, que publica Verticales de Bolsillo en edició de butxaca a 8 euros. Si et fascina mínimament l’Al Pacino, em sembla imprescindible. A més, en el meu cas, suma-li el tema professional periodístic, perquè és un recull d’entrevistes que ha anat fent l’escriptor a l’Al Pacino al llarg de dècades. De quan no donava entrevistes (època ‘no era ningú ara sóc Déu després de fer El Padrino’) fins al present. Amb la primera entrevista ja es van caure molt bé i ara són amics. És un format d’entrevistes que envejo com a periodista: un partenaire amb altura intel·lectual i llibertat per moure’t per qualsevol tema sense estar limitat per l’estrena de la pel·li de torn, la duració de l’entrevista o un entrevistat cansat després de passar per entrevistes i més entrevistes. Els dos sols, bevent, menjant, xerrant de les pel·lis d’ell, però també, i sobretot, de l’ofici d’actuar. I de la concepció vital. M’encanta quan a punt de començar una conversa en un bar, mira les taules i s’indigna per un tio que està esmorzant mentre llegeix un llibre: “Ese tío que está ahí, leyendo y comiendo, me irrita terriblemente. No está disfrutando la comida, te lo puedo asegurar. Es como leer y escuchar música. O escuchas a Beethoven o te lees el puñetero libro. No se pueden hacer ambas cosas. ¿Crees que debo acercarme y decirselo? ¿Crees que le importaria?”.

És inevitable acabar de llegir el llibre -o mentre l’estàs llegint- i posar-te a completar buits de la seva filmografia. De les conegudes, que tenia pendent Serpico i de les que s’ha posat darrere la càmera. Looking for Richard, que em va semblar una manera molt interessant i diferent d’afrontar la representació d’una obra de Shakespeare, parlant dels mecanismes de l’actuació a la vegada. M’ha quedat pendent, que no aconsegueixo localitzar en versió amb subtítols, The Local Stigmatic, una pel·lícula que va financiar i en la que va actuar i que considera el seu projecte més personal.

La primera agència de dones detectives, la sèrie

Vaig llegir ja fa uns quants La primera agència de dones detectives (Alexander McCall Smith, La Magrana). Una novel·la fresca on el més destacat era que l’acció es situava a Botswana, on la protagonista hi té la seva agència. No m’esperava pas que se’n fes una sèrie i que es rodés a Botswana i que darrera hi estigués la BBC i sobretot la HBO. Destaco HBO perquè s’allunya bastant de la seva tònica de sèries, que acostumen a ser molt més fosques. Aquesta és una historia molt blanca, de bon rotllo, inofensiva, però agradable per passar una estona. Potser hauran pensat que enmig de tanta crisi el què ara vol consumir el públic són sèries que no et deixin més enfonsat del què estàs.

En principi són 6 capítols d’una hora. Per la xarxa, corren ja els dos primers, això si, sense subtítols que hagi pogut localitzar. A part que és distreta i divertida en el sentit de lleuger somriure, es repeteix com a punt interessant de la novel·la la localització. Fa gràcia sortir del món occidental i veure histories que passen a Botswana. Que per altra banda tampoc sé si el país que surt a la sèrie s’assembla gaire al real, però com a mínim hi ha un canvi de tradicions, maneres de fer i fins i tot de colors.

La Mennulara i altres llibres

Alguns dels llibres que han caigut aquests mesos, mentre estava viatjant:

The Traveller, John Twelve Hawks: als hostels la gent deixa basicament bestsellers i molta ciencia ficcio. Vaig veure aquest, i amb una mica de reserves el vaig agafar. Posava en portada “el nou codi da vinci”. Pero res, al final, aquest és molt millor. Historia interessant i reflexions bones sobre la societat digitalitzada i com gracies a Internet se’ns controla. La historia d’uns que controlen el planeta, i uns altres que hi lluiten, amagant-se amb identitats falses, per escapar al control ferri que rep la resta de la població, sense saber-ho. Molt recomanable.

La Mennulara, Simoneta Agnello Hornby: M’ha encantat. El vaig comprar feia bastant temps, perquè me’l va recomanar algú parlant de El sol dels Scorta, una altra novel·la ambientada a Sicilia. Aquest és la historia de la Mennulara, una criada d’una familia de la noblesa. Mor i es reconstrueix la seva vida a partir del que va parlant tota la gent del poble. Molt rodó, el personatge principal és una joia i la multitud de secundaris del poble també. La mafia és un aspecte secundari, però també hi és present.

Hell West and crooked, Tom Cole: aquest diria que només es deu trobar a Australia. La historia d’un noi que se n’hi va anar a començaments del segle XX i que explica la seva vida i els seus treballs. Des de caçar cocodrils a treballar a granges amb condicions inhospites, cuidant les vaques. Una d’aquestes granges on hi tenien bestiar, quan va arribar tenia uns terrenys que ocupaven una extensió superior a Bèlgica!! Xulo per visionar com devia ser l’Australia més salvatge de fa temps.

Making Jack Falcone, Joaquin Jack Garcia: és del 2008 i m’estranyaria molt que no se’n fes una pel·li. La historia del segon agent de l’FBI, després del Donnie Brasco, que aconsegueix infiltrar-se a la mafia. Explica com s´hi va introduint i altres casos que porta paral·lelament, com a agent infiltrat. Molt interessant per veure com funciona la mafia real a l’actualitat.