Slash, l’autobiografia

Vaig escriure això a finals d’agost… quan es publiqui el text haurà sortit ja el Chinese democracy?? Aquesta és una autobiografia (escrita a dos mans amb l’Antony Bozza: Slash parla, altre reescriu el què diu) que repassa la vida d’aquesta icona rockera. No és tan apassionant ni de lluny (a nivell de biografies rockeres) com l’imprescindible The dirt, dels Mötley Crüe. Però pels fans dels Guns N’ Roses, com és el cas, val la pena. Només pel fet que explica tot el què va portar a gravar un clàssic com l’Apetitte for destruction, amb coses sorprenents, com que en aquella època més “punkie” del grup, ja havien composat baladots com Don’t cry o la mastodòntica November Rain. I també per veure què pensa de l’Axl, que són un dels clàssics ying/yang rockers (jagger/richards, steven tyler/joe perry…). Però tampoc en fa tanta carnassa com esperaria. Li fot més canya al bateria, Steven Adler, del primer disc. Que pobre, prous problemes va tenir amb les drogues (molt presents a tot el llibre) com perquè aquest ara en faci encara més canya. Evidentment, recomanable només per a fans.

“Una puerta al río”, Barry Gifford

Aquest llibre (La Otra Orilla, 2008, 20 €) l’han venut com el llibre definitiu del Barry Gifford. Perquè recopila el què havia escrit en altres novel·les i històries curtes i explica la historia del Roy, un nen que viatja per Estats Units amb la seva mare, sense llar fixe, i que guarda moltes semblances amb el mateix autor.

Jo em vaig fixar en ell via David Lynch: Corazon Salvaje estava basat en una novel·la seva i Carretera perdida (la meva peli favorita del Lynch) tenia la seva firma al guió. Vaig llegir la historia del Sailor i la Lula i més tard Wyoming, que era una road-novel del Roy i la seva mare, utilitzant només diàleg, sense cap descripció. Diria que molt recomanable si no fos perquè la part central d’Una puerta al río és la historia de Wyoming (no podria assegurar si exactament igual). Per tant, millor comprar aquest últim, que m’ha agradat molt. Té un estil d’escriure senzill, gens ampulós i que et situa perfectament a l’Estats Units dels anys 50 i en la vida d’un noi extremadament curiós i molt intel·ligent. No és una narració continua, són petites històries aïllades que li passen al Roy, però que es van ajuntant i fent un mosaic molt complet.

“Las voces del desierto”, Marlo Morgan

Seguint la línia de llegir llibres sobre Austràlia, aquesta historia, pel què sembla un best-seller en el seu moment. Resumint: senyora arriba a Austràlia, senyora es porta bé amb uns aborígens “occidentalitzats” i després uns aborígens “autèntics” se l’emporten de travessa pel mig d’Austràlia (pur desert, l’outback) mentre li expliquen totes les seves costums i historia de la seva tribu, perquè les volen comunicar a algú abans de desaparèixer.

El llibre em va impressionar molt, tot el què passa i la figura dels aborígens, les seves creences, la seva manera d’actuar, respectuosa amb els altres i amb la naturalesa. És un cant a ser millors persones i segur que a més d’un li ha fet replantejar coses de la seva vida. Està plena de moments molt espectaculars visualment i escrita en un estil senzill, sense complicacions.

Acabat el llibre, entusiasmat, me’n vaig anar a buscar més informació a la Wikipedia… I allà em vaig trobar que aquella historia que m’havia empassat com a verdadera (així la venen en la contraportada del llibre, tot i que alguna cosa rascava, digueli telepatia) era falsa, pur invent de ficció. Per tant punt per l’autora per fer-m’ho creure i punt negatiu per l’editorial, per vendre-m’ho com el que no és.

En las antípodas – Bill Bryson

Un llibre ideal per llegir abans d’anar a Australia. L’autor, anglès, fa un repàs del país des d’un punt de vista humorístic divertidíssim. No para de relatar una rera l’altra anècdotes que fan que aquest sigui un país tan singular. Com que el primer ministre, fa unes quantes dècades, anava passejant per la platja… i se’l va emportar una onada i va desaparèixer. O que hi ha èssers vius que en teoria es pensava havien viscut fa milions d’anys i només es trobaven en forma fòssil… però allà estaven vivint tant panxos.

Deixant de banda tota la part pràctica i útil que es pot emportar el que hi vol anar (present!) el què destaca és la personalitat de l’autor. Com fa conya de costums australianes o de la seva por davant les múltiples amenaces animals d’Àustralia que no són poques. Les serps i aranyes més verinoses del món, taurons, cocodrils d’aigua salada que se t’empassen mentre passeges per la platja, meduses cofre que et maten fàcilment, pops igualment letals… Si, tot fa una mica de cangueli, però el tio li posa tant humor, que t’ho prens d’una altra manera.

També vaig llegir “Australia, un viaje” del Jorge Carrión, arrel de l’entrevista que li van fer al Silenci fa uns mesos. El tio escriu bé, però el llibre se’m va fer mooolt pesat. Barrejava la part de viatge, no gaire, amb tot de referències a la seva familia i la immigració espanyola a Àustralia, que m’interessaven menys.

“Please kill me”, Legs McNeil & Gillian McCain

L’he llegit en anglès perquè així el tenia comprat, però existeix en castellà (Por favor, matame). És un repàs per la historia del punk, especialment els primers anys. Des dels primers moments que van oferir bandes com els The Stooges, MC5 o NY Dolls, a clàssics com els Ramones, els Heartbrakers, o l’adaptació britànica uns anys després, amb Sex Pistols, Clash…

El llibre es disfruta enormement. Especialment si t’has preparat (com vaig fer) una banda sonora dels principals grups que hi surten pel reproductor MP3. A part d’aprendre sobre aquesta època m’ha servit per descobrir o re-descobrir varis discos. Es llegeix molt bé: no hi ha narració (al menys a nivell d’una figura d’un narrador) sinò que és una successió de declaracions dels protagonistes de l’època, que expliquen què va passar. Encara que es doni la veu als altres per explicar la historia es nota la veu dels autors en coses com la tírria a la Patti Smith o el bombo que donen a la revista Punk, que ells mateixos van crear a l’inici del moviment, quan encara no tenia nom. El llibre es mou des de la part més musical, la menys, fins a l’anècdota. Des de la relacionada amb el moviment punk a altres que tiren més cap al salsarosisme…

Fiebre en las gradas, Nick Hornby

Aquest és l’autor de Alta Fidelitat, on demostrava el seu ampli coneixement de la música. En aquest llibre el què fa és demostrar quina és la seva principal passió: el futbol. I més concretament un equip: l’Arsenal. És una biografia del Nick Hornby orientada a tot el què té relació amb el seu amor per l’equip de Londres. I és apassionant i divertida i posa al lloc just el futbol, que molts han volgut convertir en un esport que només disfrutarien les persones de pocs recursos intel·lectuals. Nick Hornby no és el primer ni l’únic escriptor que defensa el futbol, però el seu si que s’ha convertit en un dels llibres definitius sobre aquest esport.

L’he disfrutat molt i això que no tinc ni de lluny el mateix apassionament que té ell. No miro el Barça cada setmana, si bastantes -tot s’ha de dir- i al camp hi vaig un o dos cops per temporada, quan m’hi conviden. Com a exemple del to del llibre, m’ha agradat cap al final de tot, com extrapolava a partir d’un Arsenal-Norwich els requisits que ha de tenir un partit de futbol per disfrutar-lo al màxim: 1) gols -a ser possible molts i que el teu equip remonti un marcador advers- 2) errors arbitrals -a ser possible, en contra i que no et costin el partit- 3) Un públic molt animat 4) Pluja, un camp ple de fang -l’èpica del jugador relliscant quan es tira a robar una pilota no l’iguala res- 5) Que l’adversari falli un penal 6) Que un jugador contrari sigui expulsat 7) Algun tipus d’incident desgraciat -com una tangana al mig del camp entre els dos equips-.

I també és brillant com descriu la seva sensació de guanyar el títol de lliga a l’últim minut. Si els gols són a vegades comparats amb orgasmes, el què va viure, explica, queda en un estat molt superior. Que fins i tot no vol ni comparar a coses com aconseguir un repte personal, tenir un fill… aquestes no tenen l’element sorpresa que va tenir el títol de lliga del 89. Bé, la visió d’un fan… molt fan.

Vida y milagro de Sgt. Peppers

M’agrada agafar llibres de música, llegir-los al metro amb el reproductor d’MP3 fent de banda sonora. Aquest “Vida y milagro de Sgt. Pepper’s. Un disco para una época” (Clinton Heylin, editorial Global Rhythmn) ve perfecte. Posa-li el Revolver i el Sgt Peppers dels Beatles, el primer de Pink Floyd, el Pet Sounds dels Beach Boys, una mica de Byrds, Bob Dylan… y ja tens la banda sonora pel llibre. Perquè no va només sobre el procés de gravació del Sgt. Peppers. També és l’abans, el després i, sobretot, tot el context. Tots els grups que van estar presents en la formació del corrent psicodèlic i que van influir els Beatles per trencar tan fortament amb el què havien fet abans: de nois que deien que si a tot el què els deien els de la discogràfica EMI a prendre decisions i a portar l’experimentació a l’estudi, quan abans sempre havien estat de pim-pam-pum i disc cap al sac.

A part d’estar molt ben escrit i ser apassionant, cal valorar en el llibre el sentit crític de l’autor, que no té cap problema en criticar el disc, tot i la multitud d’opinions que situa el disc com un dels millors de la història. Que té temes espectaculars com A day in the life, però també molts temes menors que estan sobreproduïts. M’ha agradat molt i m’ha deixat amb ganes de continuar llegint la historia del grup fins que es van separar. Entre altres coses bones del llibre, la de descobrir-me bons grups que desconeixia, com els The Move, un dels altres puntals de l’inici de la psicodelia britànica, quan començaven a fer-se un nom paral·lelament amb els Pink Floyd.

Per celebrar el final del llibre m’he posat a veure The Rutles, un fals -i molt divertit- documental sobre els Beatles que va fer l’Eric Idle, un dels Monty Phyton. En el llibre posava fins i tot que algun d’aquests friki col·leccionistes dels Fab Four va arribar a pensar que una de les cançons dels Rutles era una descartada dels Beatles!

La carretera, Cormac McCarthy

Aquest llibre és de Cormac McCarthy, l’autor de No es país para viejos (la novel·la que tan i tan bé han adaptat els germans Coen – la peli s’estrena el dia 15). La carretera (Edicions 62) m’ha semblat brutal, un llibre a recomanar de totes totes. Explica la historia d’un pare i un nen, en un futur indeterminat, que no sembla gaire llunyà i del que sabem que recentment hi ha passat algun desastre que ho ha cremat tot. Queda molt poca gent viva i els que hi han lluiten per sobreviure com poden buscant menjar i evitant trobar-se altres persones. La novel·la t’agafa i no et deixa: per la manera d’anar-te explicant aquesta historia de ciència ficció sense donar-te més detalls dels necessaris. Simplement el que és el món dels protagonistes en aquell precís instant. Referir-se a un passat o a explicar els esdeveniments que van originar aquest nou món no té sentit quan l’únic que els importa als protagonistes és la supervivència diària. A més d’això hi ha la tendra relació entre pare i nen, molt emotiva. Un llibre d’aquells que vas llegint i generant sense parar imatges mentals d’aquest món ennegrit. Mentre anava pensant en com era aquest món i la seva vida, em va venir al cap una pel·li que em va agradar molt fa un parell d’anys: Le temps du loup, del Michael Haneke. També la recomano! Sense món incendiat, però també poques persones -bastantes més que al llibre- lluitant per sobreviure.

El veig camí de convertir-se en un clàssic. Va guanyar el premi Pulitzer de novel·la, l’any passat. Com a cosa que no em va fer tant el pes, que en la traducció al català s’utilitzaven alguns cultismes que no havia sentit mai. Vaja, tampoc sé si a la novel·la original el registre és aquest, però se’m feia una mica estranya de llegir alguna expressió.

Lords of chaos: the bloody rise of the satanic metal underground

Feia temps que em volia llegir aquest llibre (de Michael Moynihan i Didrik Soderlind, diria que no està traduït al castellà) perquè n’havia llegit molt bones crítiques. Fa una radiografia del moment en que va explotar l’escena del black metal a Noruega, famós més que per la seva música per la història negra que lliga aquest estil amb assassinats, violència i crema d’esglésies.

La música en concret no m’interessa. Aprofitant que llegia el llibre em vaig escoltar alguns discos dels grups clau (Mayhem, Burzum, Emperor…) però la cosa fa massa mal de cap, tot i que hi ha alguns passatges així més acústics i folk d’alguns grups que encara tenen la seva gràcia. La historia és molt espectacular i el llibre aquest m’ha semblat brutal. Com a exercici de periodisme d’investigació (o de novel·la de no ficció) m’ha semblat exemplar. Com busca informació per tots els cantons i la confronta sense posicionar-se en cap moment. El protagonista absolut és el Varg Vikernes (el de la foto), líder de Burzum i a la presó des que va assassinar el cantant d’un altre grup a més de ser l’ideòleg de la crema massiva d’esglèsies a Noruega. El llibre no es deixa res, ni els fets més cridaners ni totes les connexions amb la mitologia nordica, l’extrema dreta noruega…

I es veu de tot. Des dels que s’apunten al moviment per sentir emocions fortes fins els que (com el Varg Vikernes) realment estan p’allà i tenen unes idees radicalment perilloses. És tan racista per exemple, que faria fora totes les persones amb ulls marrons de Noruega, ni que siguin rossos. La idea de l’home ari portat al màxim. Evidentment, idolatra a Hitler. I venera la mitologia nòrdica, amb els deus Thor, Odin, com a confrontació al catolicisme que va ser imposat fa segles a Noruega.

I’m with the band, Pamela des Barres

He acabat aquest llibre sobre la supergroupie definitiva, Pamela des Barres. Un clàssic de la literatura rockera, una autobiografia on la protagonista explica la seva vida de l’adolescència fins que es casa. Pel mig, molts concerts de rock, molta adoració d’estrelles i molt sexe i drogues. Va tenir histories (algunes amb sexe, altres relacions una mica més llargues, altres només amistat…) amb gent com el Jimmy Page, el Noel Redding, el Frank Zappa, el Jim Morrison, el Robert Plant, el Gram Parsons, el Ray Davies… la creme de la creme del rock n roll dels anys 70. Fins i tot algun del cinema també. Es va fer amiga, per exemple, del Woody Allen, amb el que va anar a veure l’Exorcista (mentre el woody anava deixant anar comentaris amb conya sobre la nena de la pel·li).

El llibre com a literatura en si no passa d’un Salsa Rosa rocker, però si que és interessant reviure una època, la dels 70 amb grups com Led Zeppelin, l’amor lliure, les drogues i el fenomen groupie. En alguns passatges se m’ha fet una mica pesat, però està ple d’anècdotes potents de molts dels grups que m’agraden més. Que jo sàpiga, només està publicat en anglès.

El sol dels Scorta

Aquest llibre, de Laurent Gaudé (de La Campana, editorial fiable on les hi hagi) és una autèntica delícia. La novel·la que més he disfrutat aquest any de moment, sens dubte. És la historia d’una familia, els Scorta, a un poble, Montepuccio, del sud d’Itàlia, al llarg del segle XX. I és això, com se succeeixen les generacions, moren uns, viuen altres, tiren endavant, però explicat tan i tan bé que no et pots desenganxar del llibre, que et fa encongir el cor cada cop que mor un dels Scorta i que et transporta al poblet, amb les mirades, les desconfiances, els tomàquets secs assecant-se al sol… Absolutament recomanat.

The Damned Utd

El llibre me’l vaig comprar a Londres farà cosa de mig any. Vaig veure que estava entre els més venuts i que en els extractes de ressenyes, varis diaris i revistes el definien com la millor novel·la escrita mai sobre futbol. Està en anglès i, pel tema, dubto que l’arribin a publicar aquí… És la historia del Brian Howard Clough (el primer de la foto) un dels millors entrenadors de futbol de la historia. La novel·la (ficció molt ben documentada) es recrea en els 44 dies que va viure al Leeds United. Un Leeds que venia de ser el campió de Lliga (el seu entrenador, Don Revie, se’n va anar a dirigir la selecció anglesa) i que tenia fama d’equip guarrillo. Vaja, com el Leeds que va tornar a Europa als anys 90.

El llibre és apassionant, m’ha durat poquíssim tot i que normalment llegint en anglès em costa una mica més. Explica el punt baix del seu periode del Leeds, mentre paral·lelament va repassant la seva historia anterior, de quan va agafar el Derby County a la Segona Divisió, els va fer pujar a primera, i ser campions de Lliga al seu segon any a la màxima divisió. A part de la seva qualitat com a entrenador, el Brian Clough va ser una estrella a tot el país gràcies a les seves col·laboracions a diaris i televisions. Era un home de caràcter, no es callava res i això el va posar contra la Federació Anglesa més d’una vegada.

Encara que ja no surt al llibre més que citat, anys després es va tornar a fer càrrec d’un equip de Segona Divisió, el Nottingham Forest. Els va fer pujar, a primera i guanyar vàries copes. A més va aconseguir un rècord difícil d’igualar: el d’únic equip que ha guanyat un sol títol de Lliga i dos Copes d’Europa.

PD: L’eMule i el bitTorrent no m’ajuden a trobar el documental Big Old ‘Ead: A tribute to Brian Clough.