:: Amb compte ::

Quatre discos d’estiu 2010

// juny 20th, 2010 // 1 Comment » // Música

Provats ja amb el factor platja i amb el factor repetició, 4 discos que he descobert aquest any i que m’estan combinant bé amb sol i platgeta.

El petit de ca l’eril – Sargantanes al sol (spotify): bona senyal que els últims temps hi hagi grups cantant en català que donen ganes d’escoltar-los un cop i altre. Va passar amb Antònia Font i Manel (que vaig escoltar, bastant de passada, tot s’ha de dir) i ara l’accent de Lleide dels petit de ca l’eril amb aquest disco que van publicar el 2009. Tranquilet, guitarres acústiques, nens fent coros i molta referència a cançons infantils. Un amic tenia por a que el xescoboixisme hi estigués massa present però no cal patir. Tot ben actualitzat i divertit d’escoltar. Disc per posar al cotxe mentre vas tranquil·lament cap a la platja.

Foxy Shazam – Foxy Shazam (spotify): disc de platja per excel·lència, sol ben alt, guiris en top-less, cervesa freda. Enèrgic, divertit, animadíssim, excessiu. Un grup amb cantant que crida l’atenció, amb maneres de Freddie Mercury (en acció al clip d’Oh Lord). De fet, no sabria etiquetar-los però si em vindrien al cap grups passats en barroquisme tipus Queen o Sparks. Encara tinc per catar l’anterior d’ells, que també corre per l’spotify.

Tame Impala – Innerspeaker (myspace): Canviant de registre, un grup australià, de Perth (ai, qui hi tornés), que tira cap a la psicodèlia, però amb sons actualitzats i amb un cantant que sembla el doble vocal de John Lennon (escolteu-lo per ex a un vídeo fet per un fan de la cançó Why won’t you make up your mind). Aquest és el disc de posar-se mentre fas snorkel i vas veient peixos -si tinguessis el clàssic reproductor mp3 submergible- , o quan t’estires a la sorra exhaust després de fer esport i el cap dona voltes.

The Black Keys – Brothers (spotify). Aquests em van guanyar el cor per la via del videoclip graciós i barat amb dinosaure. Blues 2.0., sexy, amb duo guitarra-bateria com els White Stripes. No controlo massa la discogràfia anterior, excepte el previ Attack & release, però sembla que van a més. L’any passat vaig veure un dels components, el Dan Auerbach, en solitari i la cosa va estar molt potent. A l’Azkena Rock Festival, visita que repeteixo en qüestió de dies. Aquest és el disc per començar a escoltar quan ja s’ha anat el sol i toca lluir el moreno.

Petard rock: BigElf & 357 lover

// abril 10th, 2010 // No Comments » // Música

“Diorama of the golden lion” dels 357 lover i “Cheat the gallows” dels BigElf són dos dels discos “nous” que més em poso més últimament. Tenen en comú una vessant rockera/canyera (més evident en BigElf) i un cantó glam/petardo (més exagerat als 357 lover). Comencem amb aquests últims: és la banda d’un tal Corn Mo, home-banda influit per Queen i Meat Loaf i que ha tret un primer disc amb aquesta banda, que va sortir el setembre del 2009 (després de treure un EP de títol tan fantàstic com “your favorite hamburger is a cheeseburger”). Tenen un punt molt Queen si, i molt glam setentero. El disco entra bé, és fresc i divertit. Potser no indicat pels que s’ho prenen tot massa en serio. Com a mostra, un clip, on veureu un cantant de pinta molt bee-gee.

Els BigElf ja feia més que els tenia controlats. El penúltim disc, Hex (està a l’spotify) començava amb un tro pur Black Sabbath i després mostrava que també es movien per terrenys més melòdics, gairebé cheaptrickescos i per extensió influïts pels Beatles. Aquest últim disc, “Cheat the gallows” és més complet i millor. Es mou una mica pel bo i millor dels 70. Dels Black sabbath, als Pink Floyd, al David Bowie… De la canya, a la psicodelia i el glam. Coctelera setantes agitada i servida fresca. Un youtube de mostra, “The evil’s of rock n roll”. Cançó fosca on les hi hagi, aquests van més en serio que els anteriors. Més cap al cantó chiptrickesc d’ells hi hauria un altre single, “Money it’s pure evil“)

Top-25 musical i cinèfil de la dècada

// gener 16th, 2010 // No Comments » // Cinema, Música

Discos:

També volia participar a aquest joc d’escollir els millors de la dècada, i després de repassar llistes afins per no oblidar-me’n de cap, em tiro a la piscina amb un top-25 de discos de la dècada, on m’he marcat com a norma que no valia repetir grups. Els que hi han no són els millors, són els que per algun motiu o altre més m’han agradat, més he escoltat… segur que hi ha omissions terribles, ordres lamentables, però vaja alguna cosa havíem de fer

1. My morning jacket – Okonokos
2. The jayhawks – Rainy day music
3. Queens of the stone age – Songs for the deaf
4. White stripes – Elephant
5. Howlin Rain – Howlin Rain
6. The Darkness – Permision to land
7. The Raconteurs – Consolers of the lonely
8. Mars volta – Frances the mute
9. Mastodon – Blood mountain
10. Fiona Apple – Extraodinary machine
11. Decemberists – The hazards of love
12. Arcade fire – Funeral
13. The Black Crowes – Before the Frost… Until the Freeze
14. Turbonegro – Party animals
15. Manic Street preachers-Send away the tigers
16. Eddie Vedder – Into the wild
17. The Shins – Chutes To Narrow
18. The Hellacopters – High Visibility
19. Cheap Trick – Rockford
20. Wolfmother – Wolfmother
21. Brendan Benson – Lapalco
22. The Flaming Lips – Yoshimi Battles The Pink Robots
23. The Soundtrack Of Our Lives – Behind The Music
24. Pearl Jam – Riot act
25. System of a down – Toxicity

Pel·lis:

Amb les pel·lis en teoria ho tenia més fàcil, pel registre de votacions que tinc al Filmaffinity. Ara, comparar pel·lis que vaig veure fa mesos amb altres que vaig veure fa anys es fa molt difícil. Molt probablement si fes una sessió amb aquestes 25, l’ordre variaria substancialment i alguna que altre seria expulsada.

1. Mystic River
2. Oldboy
3. Zodiac
4. La pianista
5. Réquiem por un sueño
6. Hijos de los hombres
7. El viaje de Chihiro
8. ¡Olvídate de mí!
9. Pozos de ambición
10. Sinecdoche, New York
11. 2046
12. Punch-Drunk Love
13. No es país para viejos
14. Mulholland Drive
15. Gangs of New York
16. Memories of Murder
17. Adaptation
18. El caso Bourne
19. 21 Gramos
20. Zoolander
21. O Brother
22. Ciudad de Dios
23. Apocalypto
24. La cinta blanca
25. Al límite

Música prefe de l’any

// desembre 20th, 2009 // No Comments » // Música

Els que més m’han agradat i he escoltat aquest any. Ni millors ni pitjors que altres, però a mi m’han entrat bé

1 – The Decemberists – Hazards of Love
2 – Black Crowes – Before The Frost… until the freeze
3 – Brendan Benson – My old familiar friend
4 – Mastodon – Crack the skye
5 – Soulsavers – Broken
6 – The Avett brothers – I and I love you
7 – Them crooked vultures – Them crooked vultures
8 – The leftovers – Eager to please
9 – Alice in chains – Black gives way to blue
10 – Dredg – The Pariah, the parrot, the delusion

Caiguts per poc de la llista: Chris Isaak (Mr Lucky), Stone Axe (Stone Axe), Pearl Jam (Backspacer), Brandi Carlile (Give up the ghost), Arboretum (Song of the pearl)

Sembla que en altre tipus de llistes, pel número 1 sovinteja el nou d’Animal Collective, que no he escoltat.

I de concerts…

1 – Neil Young – Barcelona
2 – AC/DC – Barcelona
3 – Black Crowes – Azkena Rock Festival, Vitoria
4 – Soulsavers – Barcelona
5 – Soundtrack of our lives – Azkena Rock Festival, Vitoria

Alcohol i sexe, Bukowski i Chinaski

// octubre 28th, 2009 // 1 Comment » // Cinema, Música

De tant en tant m’agrada fer cicles temàtics i als últims temps (combinat amb altres lectures i visionats, no ha estat un intensiu) he completat un recomanable pack Bukowski. Un escriptor del que havia llegit fa molts molts anys algun llibre de relats del que a la meva cada cop més volàtil memòria RAM mental n’havia quedat el combo “sexe + guarro”. Vaig reenganxar el fil aquest estiu amb La senda del perdedor, una de les seves novel·les autobiogràfiques -el seu alter ego als llibres és Hank Chinaski-. Aquesta, que del que he llegit és la que més m’ha agradat, ens explica la seva vida de petit, els seus problemes a l’escola, com s’aïlla i es diferencia de la resta i els primers contactes amb dos de les seves grans passions vitals, el sexe i la beguda. La tercera seria escriure. Després d’aquesta vaig seguir en ordre cronològic-vital. Primer Factòtum, historia de la seva joventut, d’un Chinaski que va de població en població, d’hostal de mala mort a pensió de mala mort, de treball en treball (fins a aproximar-se a un rècord) i d’ampolla en ampolla. Vaig enganxar la pel·lícula Factòtum, que tot i no ser un desastre deixa bastant que desitjar en plasmar l’univers de l’escriptor. Per començar veure el Matt Dillon fent d’ell ja et distancia. Després vaig llegir El cartero, historia de la seva vida ja de més gran i aconseguint aguantar un treball durant molt de temps, el de carter. Histories de dones, ressaques i el treball com una tortura amb alguns dies una mica millors. Després d’aquest va caure Barfly, una pel·lícula que es situa a l’època pre-carter, amb un Chinaski que es passa el dia a la barra del bar i busca baralles. El guió és del mateix Bukowski i és notablement superior a la de Fàctotum. El Mickey Rourke fa una actuació molt més creïble i captura bé aquesta historia de borratxo de bar. Després d’aquesta i per acabar -de moment- amb les lectures seves, ha caigut Hollywood. Que és la seva narració de com va anar el procés de creació de la pel·lícula en qüestió. Molt recomanable, per veure com podia funcionar Hollywood en aquell moment, amb pel·lícules amb ambicions menys taquilleres i on llegir anècdotes de personatges implicats al film, encara que tots amb noms falsos. La majoria no gaire difícils d’endevinar… Aquesta novel·la, molt recomanable de veure un cop vista la pel·li.

I per acabar com a recomanació, un documental fantàstic i imprescindible: Born into this. Un dels millors que he vist els últims temps i on es presenta a Charles Bukowski en el seu estil directe, irònic, alcohòlic i genial. Dels de veure si o si si t’agrada el què escriu.

De la web a l’Spotify en una S

// octubre 8th, 2009 // 3 Comments » // Internet, Música

Estàs llegint una web de música, t’interessa un grup del que parlen. Selecciones el nom de l’artista i amb el botó dret del ratolí apretat dibuixes una S. A continuació se t’obre l’Spotify amb la selecció de música que té d’aquell artista.

Com fer-ho? Instal·les el complement pel Firefox Fire Gestures. Un cop instal·lat, al menú Eines/Complements/Fire gestures/Opcions/Correspondencia/Afegir Script.

Li posem un títol i copiem a on posa “Script”:

const BUSQUEDA_SPOTIFY = "spotify:search:";

if (textoSeleccionado != "") {
var URL = BUSQUEDA_SPOTIFY + textoSeleccionado;
gBrowser.loadURI(URL);
}

A “Gest” li posem “LDL”.

Black Crowes, Soulsavers & Brendan Benson

// setembre 6th, 2009 // No Comments » // Música

Un hat trick de discos nous que m’han convençut i que no paren de sonar al reproductor MP3:

Brendan Benson – My old new friends (escoltar a Spotify): el vaig descobrir a través dels Raconteurs i després em van encantar els seus discos en solitari (Lapalco, One Mississipi…). Ara, uns anys després, n’ha tret un altre, que és una col·lecció rodona de cançons amb melodies de les que es posen al cap. Power pop, o pop guitarrero, que va guanyant cada cop que l’escoltes.

Soulsavers – Broken (escoltar a Spotify): la veu de whisky i tabac negra del Mark Lanegan (Screaming Trees) es torna a posar al servei de les textures sonores dels Soulsavers. Aquí el resultat és encara millor que al disc anterior. Música fosca, nocturna, àspera, d’atmòsferes cinèfiles i lletres de cors trencats. Pel mig hi apareixen el Mike Patton (Faith no more) i la PJ Harvey.

The Black Crowes – Before the frost… until the freeze: un dels meus grups preferits, especialment en directe. I en directe van gravar aquest doble disc. En un estudi amb públic i durant 5 dies, executant aquestes cançons i retroalimentant-se amb la calor de la públic. En la versió CD (al vinil els temes van diferent) hi ha un primer disc, el Before the frost, més mogut i amb temes molt potents com Good morning captain o And the band played on. Té alguna baixada en el seu recorregut i alguna sorpresa com el disco I ain’t hiding. El segon disc, Until the freeze, és més tranquil, però més rodó, movent-se pels ambits del folk i la música americana d’arrel. El disc el van gravar a l’estudi del Levon Helm, bateria de The Band. Amb el vinil venen els dos discos. Si te’l compres en CD només un i l’altre te’l descarregues per internet.

L’off-Azkena: menjant a Vitoria

// maig 20th, 2009 // No Comments » // Música

I un tercer post sobre el festival. Aquest és d’aquells que faig per mi mateix, per no perdre les dades i tenir-les quan repeteixi visita a Vitoria. Llocs on he menjat i que m’han recomanat.

Entaulant-se: el lloc on em deien que es menjava molt i molt bé i que està el primer de la llista per la propera visita és La Cocina de Plagaro i també em van deixar molt bé el Restaurant Cru i el Clarete, dins els gama més alteta de preus. En aquest pack el que si que vam tastar és el Sagartoki, restaurant que ha guanyat varis anys el guardó de millor bar de pintxos d’Espanya, però en el que vem fer un menú sidreria. És a dir, sidra tota la que vulguis, truita de bacallà, xoricets a la sidra i, sobretot, un chuleton que em va semblar per plorar de bo. La cosa potser picava una mica i se’n va anar cap a una mica menys dels 50 al final, però estava realment espectacular. Així amb un preu una gama per sota sota m’havien recomenat el Xixilu i el Marmitaco. Totes aquestes recomanacions venen de les mateixes fonts. Tot el què vaig provar que m’havien dit, em va convèncer, així que m’ho crec

De pintxos: És fàcil moure’t per Vitoria i menjar pintxos a qualsevol lloc. Envejo realment que no existeixi a Barcelona com a mínim una zona on tinguem la quantitat de bars pintxaires que hi ha per allà. En vam provar dels de bars que teniem a prop de l’hotel o pel centre, a un preu raonable (euro el pintxo) i després vam anar a flipar amb alguns dels bars de pintxos “amb premi” que ens havien recomanat. Van ser dos: El Poncho, on va caure entre d’altres un irlandés (un gotet que portava un bolet confitat, ou gairebé cru i nata). I La Malquerida, on vam fer salts d’alegria amb un ravioli de bolets i torta del casar i una tonyina als tres tomàquets. També tenim a la llista pel proper any el Baztertxo, l’Usokari, el Rio i, sobretot, el Sagartoki. Que en la vessant pintxo no vem provar i que ha guanyat molts premis. Mireu la seva web i saliveu.

L’Azkena Rock Festival, edició 2009

// maig 20th, 2009 // No Comments » // Música

Un resumet, que no quedi tot perdut a la memòria L’Azkena és un festival que es fa a Vitoria de fa anys i que tradicionalment es feia al setembre. Aquest any s’ha passat al maig, concretament al passat cap de setmana. Patia jo pel temps, que fins el dia anterior era un festival de la pluja -tots els dies- però al final res. Ni una gota i la combinació sol sense crema protectora ha deixat unes cares de guiri importants.

Jo hi anava pels Black Crowes, sobretot. Potser el meu grup preferit en directe. I no em van decepcionar el més mínim. Van tirar bastant per temazos dels dos primers discos i una part central on van explorar la seva vessant jam que a mi em va semblar espectacular i a altres no tant. A sota del podi s’hi van quedar l’Eli Paperboy Reed, una de les revelacions de l’any passat, que revisiona amb molta gràcia -en disc i directe- el soul clàssic i el Mike Farris amb la Roseland Rhytmn Revue. Aquest era el cantant dels rockers Screamin’ Cheetah Wheelies. Un bon dia va veure la llum i es va posar a cantar al senyor en plan gospel blues. Deixant de banda missatges divins que em puguin interessar més o menys el tio té una veu espectacular i portava una banda més que competent. El vaig veure per duplicat: al festival i al migdia a una plaça de Vitoria (ell i el Paperboy es van duplicar acostant el festival a la ciutat).

També van valdre molt la pena els suecs The Soundtrack of our lives, que vaig veure a primera fila, els frikis del Dr. Dog que van fer un concert molt potent i els Elliott Brood, als que van posar massa d’hora i a l’escenari gran, que els hi sobrava per tots cantons. El Dan Auerbach (cantant de Black Keys, que ha tret un molt bon disco en solitari) en canvi ho va omplir molt més, gràcies a la competent banda que portada, que si no vaig errat eren els Hacienda Brothers. Entre tanta festa, Woven Hand va ser una cosa molt seria i sinistra, amb el cantant (que juraria que té algun antecedent indio) com entrant en trance.

L’Alice Cooper em va agradar a estones, com els Fun Lovin Criminals i els grups de dijous van ser massa aperitiu. La Juliette Lewis, copiant moviments de l’Iggy Pop i musicalment justota, va tornar a repetir la proesa de l’any passat de tirar-se al públic rocker perquè se la passessin per sobre els caps.

Els finals de festa de divendres i dissabte van ser molt energètics. Els Electric Eel Shock, un grup de japonesos molt de la festa i sonadots. Especialment el bateria que va sortir a tocar en boles (fotia fred a la nit!) només vestint les parts amb un mitjó. I per dissabte els Toy Dolls, grup que vaig escoltar bastant i acabar odiant a l’època de l’institut… i que van fer un concert divertídissim i amb un pogo sense final del públic.

Azkena Rock Festival: les fotos

// maig 19th, 2009 // 1 Comment » // Fotografia, Música

A l’espera que escrigui una minicrònica de lo musical i lo gastronòmic

AC/DC, ahir

// abril 1st, 2009 // 3 Comments » // Música

La última cançó del concert, cortesia del Fèlix (que ha pujat més vídeos al youtube:

Espectacular concert d’hora 55 minuts. I el públic entregadíssim. I em va sorprendre el bé que s’aguantaven físicament tot i l’edat que tenen (62 el cantant, 53 l’Angus).

The Deans

// març 30th, 2009 // No Comments » // Música

Feia temps que no quedava tan flipat amb un concert. Ja havia llegit bones coses d’aquest grup irlandés. Però no m’esperava el què va venir. 3 tios que es deuen moure pels 19-20 anys, amb una cara de massa joves espectacular -arribant al punt de fer ràbia- i tocant blues-rock com si portessin dècades sobre els escenaris. No només era domini de tècnica, que el tenien i espectacular. Els 3. És que es curràven unes cançons pròpies que estaven a l’altura de les versions que es cascaven. A part els tios rient, sobrats, dominant l’escenari i el concert com si fossin uns viejunos. No és habitual veure gent tan jove tocant a aquest nivell. Recordo que vaig quedar entusiasmat amb els Rose Hill Drive, també un power-trio de guarderia que es van sortir al KGB tot i les pèssimes condicions acústiques de la sala. Però lo dels The Deans ahir al Rocksound va ser espectacular. Per a mostra, un youtube. O dos (que no són d’ahir). No crec que fer aquest tipus de música avui en dia els permeti arribar gaire amunt -tant de bo m’equivoqui-, però disfrutem-ho de moment.

Pel què em van comentar ahir, els tios han deixat els estudis, han agafat la furgoneta i s’han dedicat a girar per Europa. Per sort repetiran per aquí: 4 de juny, al Harlem Jazz Club. A poc que pugui, repetiré.