De la web a l’Spotify en una S

Estàs llegint una web de música, t’interessa un grup del que parlen. Selecciones el nom de l’artista i amb el botó dret del ratolí apretat dibuixes una S. A continuació se t’obre l’Spotify amb la selecció de música que té d’aquell artista.

Com fer-ho? Instal·les el complement pel Firefox Fire Gestures. Un cop instal·lat, al menú Eines/Complements/Fire gestures/Opcions/Correspondencia/Afegir Script.

Li posem un títol i copiem a on posa “Script”:

const BUSQUEDA_SPOTIFY = "spotify:search:";

if (textoSeleccionado != "") {
var URL = BUSQUEDA_SPOTIFY + textoSeleccionado;
gBrowser.loadURI(URL);
}

A “Gest” li posem “LDL”.

Black Crowes, Soulsavers & Brendan Benson

Un hat trick de discos nous que m’han convençut i que no paren de sonar al reproductor MP3:

Brendan Benson – My old new friends (escoltar a Spotify): el vaig descobrir a través dels Raconteurs i després em van encantar els seus discos en solitari (Lapalco, One Mississipi…). Ara, uns anys després, n’ha tret un altre, que és una col·lecció rodona de cançons amb melodies de les que es posen al cap. Power pop, o pop guitarrero, que va guanyant cada cop que l’escoltes.

Soulsavers – Broken (escoltar a Spotify): la veu de whisky i tabac negra del Mark Lanegan (Screaming Trees) es torna a posar al servei de les textures sonores dels Soulsavers. Aquí el resultat és encara millor que al disc anterior. Música fosca, nocturna, àspera, d’atmòsferes cinèfiles i lletres de cors trencats. Pel mig hi apareixen el Mike Patton (Faith no more) i la PJ Harvey.

The Black Crowes – Before the frost… until the freeze: un dels meus grups preferits, especialment en directe. I en directe van gravar aquest doble disc. En un estudi amb públic i durant 5 dies, executant aquestes cançons i retroalimentant-se amb la calor de la públic. En la versió CD (al vinil els temes van diferent) hi ha un primer disc, el Before the frost, més mogut i amb temes molt potents com Good morning captain o And the band played on. Té alguna baixada en el seu recorregut i alguna sorpresa com el disco I ain’t hiding. El segon disc, Until the freeze, és més tranquil, però més rodó, movent-se pels ambits del folk i la música americana d’arrel. El disc el van gravar a l’estudi del Levon Helm, bateria de The Band. Amb el vinil venen els dos discos. Si te’l compres en CD només un i l’altre te’l descarregues per internet.

L’off-Azkena: menjant a Vitoria

I un tercer post sobre el festival. Aquest és d’aquells que faig per mi mateix, per no perdre les dades i tenir-les quan repeteixi visita a Vitoria. Llocs on he menjat i que m’han recomanat.

Entaulant-se: el lloc on em deien que es menjava molt i molt bé i que està el primer de la llista per la propera visita és La Cocina de Plagaro i també em van deixar molt bé el Restaurant Cru i el Clarete, dins els gama més alteta de preus. En aquest pack el que si que vam tastar és el Sagartoki, restaurant que ha guanyat varis anys el guardó de millor bar de pintxos d’Espanya, però en el que vem fer un menú sidreria. És a dir, sidra tota la que vulguis, truita de bacallà, xoricets a la sidra i, sobretot, un chuleton que em va semblar per plorar de bo. La cosa potser picava una mica i se’n va anar cap a una mica menys dels 50 al final, però estava realment espectacular. Així amb un preu una gama per sota sota m’havien recomenat el Xixilu i el Marmitaco. Totes aquestes recomanacions venen de les mateixes fonts. Tot el què vaig provar que m’havien dit, em va convèncer, així que m’ho crec

De pintxos: És fàcil moure’t per Vitoria i menjar pintxos a qualsevol lloc. Envejo realment que no existeixi a Barcelona com a mínim una zona on tinguem la quantitat de bars pintxaires que hi ha per allà. En vam provar dels de bars que teniem a prop de l’hotel o pel centre, a un preu raonable (euro el pintxo) i després vam anar a flipar amb alguns dels bars de pintxos “amb premi” que ens havien recomanat. Van ser dos: El Poncho, on va caure entre d’altres un irlandés (un gotet que portava un bolet confitat, ou gairebé cru i nata). I La Malquerida, on vam fer salts d’alegria amb un ravioli de bolets i torta del casar i una tonyina als tres tomàquets. També tenim a la llista pel proper any el Baztertxo, l’Usokari, el Rio i, sobretot, el Sagartoki. Que en la vessant pintxo no vem provar i que ha guanyat molts premis. Mireu la seva web i saliveu.

L’Azkena Rock Festival, edició 2009

Un resumet, que no quedi tot perdut a la memòria L’Azkena és un festival que es fa a Vitoria de fa anys i que tradicionalment es feia al setembre. Aquest any s’ha passat al maig, concretament al passat cap de setmana. Patia jo pel temps, que fins el dia anterior era un festival de la pluja -tots els dies- però al final res. Ni una gota i la combinació sol sense crema protectora ha deixat unes cares de guiri importants.

Jo hi anava pels Black Crowes, sobretot. Potser el meu grup preferit en directe. I no em van decepcionar el més mínim. Van tirar bastant per temazos dels dos primers discos i una part central on van explorar la seva vessant jam que a mi em va semblar espectacular i a altres no tant. A sota del podi s’hi van quedar l’Eli Paperboy Reed, una de les revelacions de l’any passat, que revisiona amb molta gràcia -en disc i directe- el soul clàssic i el Mike Farris amb la Roseland Rhytmn Revue. Aquest era el cantant dels rockers Screamin’ Cheetah Wheelies. Un bon dia va veure la llum i es va posar a cantar al senyor en plan gospel blues. Deixant de banda missatges divins que em puguin interessar més o menys el tio té una veu espectacular i portava una banda més que competent. El vaig veure per duplicat: al festival i al migdia a una plaça de Vitoria (ell i el Paperboy es van duplicar acostant el festival a la ciutat).

També van valdre molt la pena els suecs The Soundtrack of our lives, que vaig veure a primera fila, els frikis del Dr. Dog que van fer un concert molt potent i els Elliott Brood, als que van posar massa d’hora i a l’escenari gran, que els hi sobrava per tots cantons. El Dan Auerbach (cantant de Black Keys, que ha tret un molt bon disco en solitari) en canvi ho va omplir molt més, gràcies a la competent banda que portada, que si no vaig errat eren els Hacienda Brothers. Entre tanta festa, Woven Hand va ser una cosa molt seria i sinistra, amb el cantant (que juraria que té algun antecedent indio) com entrant en trance.

L’Alice Cooper em va agradar a estones, com els Fun Lovin Criminals i els grups de dijous van ser massa aperitiu. La Juliette Lewis, copiant moviments de l’Iggy Pop i musicalment justota, va tornar a repetir la proesa de l’any passat de tirar-se al públic rocker perquè se la passessin per sobre els caps.

Els finals de festa de divendres i dissabte van ser molt energètics. Els Electric Eel Shock, un grup de japonesos molt de la festa i sonadots. Especialment el bateria que va sortir a tocar en boles (fotia fred a la nit!) només vestint les parts amb un mitjó. I per dissabte els Toy Dolls, grup que vaig escoltar bastant i acabar odiant a l’època de l’institut… i que van fer un concert divertídissim i amb un pogo sense final del públic.

Azkena Rock Festival: les fotos

A l’espera que escrigui una minicrònica de lo musical i lo gastronòmic

AC/DC, ahir

La última cançó del concert, cortesia del Fèlix (que ha pujat més vídeos al youtube:

Espectacular concert d’hora 55 minuts. I el públic entregadíssim. I em va sorprendre el bé que s’aguantaven físicament tot i l’edat que tenen (62 el cantant, 53 l’Angus).

The Deans

Feia temps que no quedava tan flipat amb un concert. Ja havia llegit bones coses d’aquest grup irlandés. Però no m’esperava el què va venir. 3 tios que es deuen moure pels 19-20 anys, amb una cara de massa joves espectacular -arribant al punt de fer ràbia- i tocant blues-rock com si portessin dècades sobre els escenaris. No només era domini de tècnica, que el tenien i espectacular. Els 3. És que es curràven unes cançons pròpies que estaven a l’altura de les versions que es cascaven. A part els tios rient, sobrats, dominant l’escenari i el concert com si fossin uns viejunos. No és habitual veure gent tan jove tocant a aquest nivell. Recordo que vaig quedar entusiasmat amb els Rose Hill Drive, també un power-trio de guarderia que es van sortir al KGB tot i les pèssimes condicions acústiques de la sala. Però lo dels The Deans ahir al Rocksound va ser espectacular. Per a mostra, un youtube. O dos (que no són d’ahir). No crec que fer aquest tipus de música avui en dia els permeti arribar gaire amunt -tant de bo m’equivoqui-, però disfrutem-ho de moment.

Pel què em van comentar ahir, els tios han deixat els estudis, han agafat la furgoneta i s’han dedicat a girar per Europa. Per sort repetiran per aquí: 4 de juny, al Harlem Jazz Club. A poc que pugui, repetiré.

The Decemberists – The hazards of love

Ja fa unes setmanes que l’escolto i de moment és el primer disc del 2009 que m’enganxa. És un disc dels que va bé d’escoltar de primera a última cançó, i en ordre. Perquè les cançons van enganxades a nivell sonor i perquè explica una historia. És un conte narrat en 17 cançons. S’ha de dir que als Decemberists no els controlava gaire gens abans del disco i encara no m’he posat a repassar els discos anteriors, així que no puc valorar quin pes té a la seva discografia ni si és gaire diferent. Es mou pel folk-rock i a moments s’acosta a sons més durs. Les lletres expliquen la historia desafortunada de la Margaret i el seu amant, el William, que és un ser que canvia de forma. El cantant del grup posa la veu al William, i cada cop que canta un personatge tenim canvi de cantant, com el Robyn Hitchcock o el de My morning jacket. És d’aquells discos per tenir les lletres a davant. I fins i tot amb un diccionari, que utilitzen algunes paraules més cultes que no controlo. Si s’escolta amb el Windows Media Player o el Winamp es poden veure les lletres instal·lan-te el Lyrics plugin.

A l’Spotify ja es pot escoltar. Ara, amb el què deia de sentir-lo del tiron, aquí et casquen un anunci de telèfons mòbils o pizzes pel mig. Aprofito per reclamar a l’aire que incorporin com a funcionalitat a l’Spotify la possibilitat de veure les lletres de les cançons, que seria interessant. Al Jango ho tenen.

NIN + Jane’s addiction

Admiro el líder de NIN per com està afrontant la revolució digital a la música. Em sembla admirable el camí que està recorrent. Llàstima que la inspiració musical no sigui la mateixa, també s’ha de dir.

Ara, per celebrar que se’n van de gira NIN amb Jane’s addiction (formació original) el tio crea una web, NINJA2009 i hi posa de regal un EP de 6 temes inèdits de les 2 bandes. Temes amb alta qualitat i sense DRM. Me n’he enterat al moment a través del seu twitter. També m’ha agradat el seu canal a Vimeo, amb molts vídeos, amb alguns de recents en directe que m’han sorprès per la qualitat i perquè estiguéssin gravats amb una Canon D5 Mark II. Una càmera de fotos que incorpora vídeo.

Ars Nova, metall amb Creative Commons

A part de tenir un bateria que és molt bon tio (per molt que les seves fotos estiguin entre la clàssica postura heavy dur i els morritos de Zoolander) i que treballa amb mi, són un grup d’aquí i han editat el disc amb llicència Creative Commons. Els hi faig una mica de publi de gratis. Si us va el metal, s’ha de reconèixer que sona bé, com podeu comprovar al myspace d’Ars Nova. I si ha agradat algun tema… doncs us descarregueu el disc sencer gratis del Rapidshare.

Cicle: música i humor

He encadenat un parell de pel·lis amb la música i l’humor en comú. Un cicle d’aquells que són molt agraïts.

Walk Hard: una paròdia del Walk the line, el biopic de Johnny Cash, molt divertida. Aquí el protagonista passa per una etapa mística Beatles, una etapa se me’n va la pilota Brian Wilson, una etapa disco. Ben divertida, pujant el nivell de les spoof movies, que als últims temps no valen re.

A mighty wind: mor un productor de música folk i grups que havien triomfat amb ell fan un recital homenatge. Molt divertida i amb el segell Spinal Tap (són un dels grups, The Folksmen) darrere. La gràcia de veure com estan a l’actualitat aquesta gent que als 60 cantava a l’amor i la pau. Divertídissim el manager d’un dels grups, els Main Street Band.

Aquestes dos són les que acabo de veure i de dos pel·lis dir-ne cicle queda una mica trist, el cicle el completaria amb, òbviament, This is Spinal Tap, Fear of a Black Hat (paròdia del hip hop) i Meet the Rutles (Eric Idle, dels Monty Python, fent conya dels Beatles).

En tinc un parell més a la llista per veure: Hard core logo, fals documental sobre una banda punk i Still Crazy, conya anglesa sobre una banda rockera dels 70.

Escoltant música, i a lo grande, a l’ordinador: Spotify

M’ho va passar l’amic uri via google reader fa un parell de dies i l’he anat provant. El primer dia em va donar algun problema però avui va com una seda. Et baixes el programa, després de fer-te un nom d’usuari i tens una espècie d’iTunes de color negre on pots cercar música per escoltar. Música que està a un servidor, no al teu ordinador. I tenen molta cosa, no tot però deu n’hi do. I a diferència de molts altres programes o webs d’aquestes pots parar la cançó, avançar-la, repetir-la, tirar enrere… com si les tinguessis al teu ordinador. A part si busques per artista, et surt una informació completa, i organitzada per discos. Que em va perfecte, que jo encara sóc dels que escolten discos no cançons separades. També hi ha una funció de radios, per descobrir música nova, posant noves cançons de l’estil que sigui, a lo Pandora o similars.

La veritat és que provat va massa bé, hi ha d’haver alguna contra que no coneixem. En teoria t’hi han de posar publi cada tant a la versió gratuïta, però encara no me n’he trobat mai. Ho vaig llegir al Genbeta, on hi ha la info i una ressenya més amplia que la meva.