:: Amb compte ::

Caprica

// març 28th, 2010 // 4 Comments » // Televisió

Tenia intenció de descansar de ciència-ficció després d’acabar amb molt bon sabor de boca Battlestar Galactica, però mira, la prequela aquesta m’ha acabat enganxant. No hi tenia dipositades excessives esperances però m’ha sorprés. És una prequela que ens situa al moment que es comencen a crear els robots cylons, la raça que a la sèrie mare estarà a punt de portar la humanitat a l’extinció (parlo del primer capítol, això no és ni spoiler). I si aquella era una sèrie de naus, aquesta ens situa a un món menys avançat, en cert sentit més pròxim a nosaltres i que toca molt directament temes com el terrorisme, internet, la nostra comunicació de dades a xarxes socials o fins i tot els problemes de les coses digitals gratis que aconsegueixen els hackers. No estem parlant d’un robot de l’SGAE, que seria una cosa terrorífica! És interessant anar seguint l’evolució d’aquests robots, les decisions que es van prenent, i el què passa al món virtual, dos mons paral·lels que ens venen a situar a una espècie de Matrix + Terminator. Més fins i tot una mica de Sopranos, que hi ha la màfia estil italoamericà de Tauron.

Puc parlar pels 9 capítols emesos, però la cosa de moment està aguantat un ritme trepidant i que enganxa. Amb un punt més dinàmic potser que Battlestar Galactica -potser no té la profunditat d’aquesta per altra banda-. Si no heu vist ni un capítol de Galactica es pot veure? I tant, com a molt us perdreu algun detall (petit i no tant, que el cognom Adama és important a les dos sèries), però es pot veure perfectament. Fins tot si es comença per Caprica, la cosa acabarà tenint un sentit cronològic!

I ja que estem en sèries: quina decepció l’última de Lost! Per molt que el capítol del Richard “muyayo” Alpert hagi pujat una mica el nivell. A veure si això va in crescendo i ho acaben salvant, creuem els dits.

Planejant viatges amb el Google Maps (@Paris)

// març 27th, 2010 // 1 Comment » // Internet, Viatges

Per aquells miracles de les ofertes de vols, vaig trobar-ne un per fer una escapadeta de cap de setmana a París per 39 euros. Feia moolts anys que no estava a París i amb només dos dies la ciutat és massa gran. Vaig començar a absorbir recomanacions (amics, twitter, blogs varis…) i la idea es va aclarir cap a caminar molt -que és la millor forma de veure una ciutat com aquesta, si les cames aguanten- i en funció de la ruta a peu, bastant aleatòria, anar-me apropant a les recomanacions, que es movien de museus, a forns, a xocolateries o restaurants.

Així que uns dies abans vaig començar a passar-me les recomanacions a un mapa. Com es fa? Accediu a Google Maps, feu login amb el vostre usuari i poseu al cercador algun dels llocs recomanats. Per exemple, l’impressionant festa gastronòmica (sangren els ulls i la cartera de tanta delícia a la vista) que és la Grande Epicerie de Paris. Per buscar qualsevol dels llocs o bé poses la direcció o directament el nom (recomanat afegir Paris al final de la cerca, que sempre ho precisa més)

Del llistat que surt a l’esquerra seleccionem la opció correcta. I cliquem a “Desa-ho a…” i selecciones a quin dels teus mapes ho vols desar. Si és la primera direcció que guardes, doncs hauràs de crear un mapa nou que es dirà “Paris”. I aniràs repetint això -guardant direccions al mapa “Paris”- amb totes les recomanacions que vulguis tenir guardades (alguna que ja vaig veure que quedava massa allunyada ja la vaig descartar). Un cop fet això, anem cap a editar. Cliquem a “Els meus mapes”, després seleccionem “Paris” i a continuació cliquem el botó “Edita”.

Tenim l’opció d’editar la descripció del mapa i si el volem fer públic o no. I després, si cliquem al llistat dels llocs que hem guardat, a l’esquerra, podrem editar les dades de cada una de les xinxetes. L’ideal, crec, és posar com a títol el nom del lloc i a la descripció l’adreça + algun apunt interessant i pràctic sobre el lloc (què val la pena, que no et pots perdre, què s’ha d’evitar, el dia que tanca…).

Un cop editat això hauria de semblar que ja ho tenim, però hi ha un problema. L’imprimir el mapa des del Google Maps no és gens útil. Però ho solucionem utilitzant una eina fantàstica de nom Google my-maps print converter. Ens ajudarà a muntar un mapa amb unes llegendes molt més útils que les de Google Maps, amb els números a cada xinxeta i la informació a sota. Li hem d’afegir la direcció KML del nostre mapa, el nombre de columnes que volem que tingui les llegendes (a mi em va anar bé amb dos) i com ensenyar les xinxetes (vaig deixar l’opció per defecte).

Com obtenir la direcció KML del nostre mapa? Molt senzill. Cliquem a “Enllaç” a la part superior dreta

I copiem la primera línia, que és una direcció web (la segona és un codi embed per posar el mapa a qualsevol web).

Tornem al Google my-maps print converter omplim les tres coses que comentava i cliquem al botó “Submit”. En el meu cas, amb visites tan allunyades en l’espai físic no em servia fer un sol mapa, perquè la visió era massa general. Així que fent zoom pel mapa de la pàgina vaig seleccionar la part del mapa que m’interessava. Automàticament a sota, només apareixen les llegendes dels punts que es veuen al mapa.

Un cop eleccionada la part que volem, amb prou detall com per veure nom dels carrers més importants, només queda fer un Control + P i imprimir-ho. Vaig fer el mateix 3 o 4 cops dividint París en zones que tenia al cap visitar.

Teranga

// març 13th, 2010 // No Comments » // Restaurants

La setmana passada vaig sopar al Born, ben acompanyat, per 12 euros!! Si, no menteixo. Surts de Santa Maria del Mar, esquives els que venen aquests artefactes lluminosos que disparen cap al cel i baixen fent voltes, i arribes en pocs minutets a un carrer poc transitat, el carrer de la Nau. Al número 3 hi ha el Teranga, un restaurant senegalés (Tel 93 310 33 65), de decoració austera (tot i que m’agraden els “ulls de bou” translúcids al terra que connecten amb el món subterrani de la ciutat – imatges Futurama al cap).

No estem parlant de la carta més extensa de la historia. Són 5 o 6 plats, escrits sobre posavasos. La majoria són combinacions de cuscús o arrós amb carns vàries, verdures o peix. Que sigui una mica diferent hi ha el plat de yuca amb espinacs, que va agradar als que el van triar. Són plats complets, que pots prendre com a plat únic. Jo vaig triar un cuscús amb vedella i salsa de cacauet. Molt bo, perquè la salsa de cacauet tenia el punt just, no era empalagosa. Els plats no eren picants, però t’ofereixen una salsa que té un punt de foc important. Les postres tampoc són un prodigi de possibilitats. Hi ha dos opcions (de fet, pel què veig en comentaris a la xarxa de visites anteriors, abans no tenien postres): uns pastissets de l’estil baklawas i unes boles de coco. Vam demanar un assortit per compartir. I de vi, les opcions es redueixen a un. El local és bona idea per sopars de grup: menges bé, barato i després ja estàs pel Born per anar a fer una copeta. Pel preu que té, a la zona que està, no cal dir que millor reservar.

Battlestar galactica

// març 9th, 2010 // 3 Comments » // Televisió

Em vaig enfrontar a la sèrie amb uns quants prejudicis. No sóc gaire fan de sèries de l’estil Star Trek: nau va per turisme / feina a donar voltes per l’espai i es va trobant èssers alienigenes de formes o comportaments estranys amb els que opta bé per la guerra, bé pel sexe desenfrenat (bé, això potser només era a la versió porno d’Star Trek). Però per sort a Battlestar Galactica (que he acabat de visionar fa uns dies) el tema espai no és el protagonista absolut. És una forma de parlar de la societat, la política, les relacions humanes, el racisme… amb el llenguatge d’una historia entre una civilització humana i una de robot (o semi-robot). Hi ha capítols descomunalment brillants i el tancament de l’última temporada em sembla digne d’elogi: avançar cap al desenllaç, tancant algunes coses, deixant-ne d’altres d’obertes i fins i tot obrint-ne alguna més. I rematant-ho amb un final ideal, del que faria una comparació de la que m’abstindré per no spoilejar. Vaja, senyors de Lost: prenguin nota, que l’estan cagant.

El càsting és un altre encert, amb especial subratllat tant per la presidenta com pel cap de la nau, Bill Adama, interpretat pel cara-cromo Edward James Olmos (a qui no li passaven les escenes molt difícils – no le pidas peras al Olmos, deien ). I l’accent anglès i comportament estrambòtic del Gaius Baltar, una de les perles de la sèrie. L’estètica és un altre encert, de la nau velleta als tons vermells dels cylons, fins i tot la decisió que el to de la fotografia vagi variant segons on estan. Per fallar-me només no m’ha acabat de convèncer el to extremadament místic-religiós d’alguns moments de la quarta temporada. Res excessivament greu, compro. És més, la pujo al cinquè lloc, després de The Sopranos, The wire, Carnivale i Twin peaks. Serà eufòria post-visionat?

A l’acabar la sèrie van gravar una pel·li, The Plan, explicant els fets des de l’òptica cylon. Es deixa veure, però és bastant prescindible i massa dispersa com a unitat. Inclús està bé que no t’expliquin coses que surten al film: millor que treballi la imaginació de cada un. I l’univers el contineun ampliant ara amb una precuela, Caprica, que es situa al naixement d’aquests robots, els cylon. He vist el pilot i no té mala pinta, encara que apunta més baix que la sèrie mare.

Mary and Max

// febrer 27th, 2010 // No Comments » // Cinema

Nena australiana comença relació per carta amb senyor asocial de Nova York. Els dos tenen una vida complicada i es van explicant les seves penes per escrit. A cada carta, la narració de la seva vida, les pors, els problemes, alguna alegria. Una pel·li d’animació per adults, sense discussió. Crua, dura, molt trista (convé triar el moment per mirar-la) i molt maca. Mary and Max és una pel·li australiana que és del millor que he vist en animació dels últims anys, del poc que es pot situar a l’altura de Pixar, tot i que aquesta parteix amb la diferència de no buscar ja d’entrada una connexió amb un públic infantil. Dos personatges principals molt ben construïts, un bon assortit de secundaris, una narració en plan partit de tennis i situacions lacrimògenes resoltes amb molta elegància i saber fer. Com no, recomanada!

Aprofitant, una altra recomanació: “El profeta”, que ahir van estrenar al cine. Una de presons francesa molt potent.

Libentia

// febrer 17th, 2010 // 4 Comments » // Restaurants

Un restaurant del que últimament havia anat llegint molt bones coses i que està al carrer Còrsega, 587 (Tel 934358048), on abans hi havia l’Ot. Petitó, amb poques taules, decorat amb gust i amb una carta que fa salivar combinada amb un menú degustació que està als 39 euros. Però he debutat en la versió menú de migdia, que ha d’estar per mèrits propis entre el millor de la ciutat en qualitat/preu. Són 18 euros, iva inclós, amb pa, aigua, aperitiu, primer, segon i postre. Les raccions a nivell de quantitat, perfectes. Ni per quedar amb gana ni excessives. L’estil suposo que es definiria com a cuina de producte molt ben acabada amb les pijadetes justes. Una mica tipus el Coure, per exemple, o l’Àpat. Les opcions d’avui eren:

Entrants: tàrtar de salmó amb gelat de rossinyols / amanida d’albergínia, formatge de cabra i mel / crema de carbassó amb ou poche
Segons: lluç amb pèsols i ceba / presa ibèrica amb piquillos i parentiére / confit d’ànec amb carbassa i poma
Postres: macedònia de fruites a la mel amb granissat de moscatell / crema de formatge, crumble i sorbet de fruits vermells / mousse de xocolata blanca amb el seu gelat caramelitzat

Un menú com aquest fa festa. A part dels enunciats, els resultats són fantàstics. De primer he fet l’amanida, amb una base d’albergínia espectacular amb fruits secs, una bona rodanxa de formatge de cabra fregidet a sobre i uns germinats amb vinagreta de mel. Enorme, però el tàrtar de salmó que també he provat encara ha satisfet més. Pel segon (descartada la opció presa ibèrica que s’havia acabat i havien substituït per cansalada) lluç al seu punt amb uns pèsols molt gustosos i una ceba caramelitzada enredant-se pel mig. L’ànec era fantàstic, molt melós i la crema de carbassa i la poma fregida amb llimona dos acompanyants de luxe. Com a formatgero convençut que sóc, de postres ha caigut la crema de formatge i no ha decepcionat. Espessa, amb gust i amb la textura molt ben contrastada amb el crumble i el gust amb el gelat de fruits vermells. La mousse de xocolata blanca tot i estar molt ben feta, no m’ha acabat de fer el pes (la veritat sigui dita, no sóc gaire fan de la xocolata blanca). El pa que acompanyava l’àpat era una focaccia molt tendra i l’aperitiu ha estat una minitarrina de garrí cuita a baixa temperatura servida en cullereta amb compota de poma i una mica de verd.

Un altre punt a destacar positivament són els vins. Acompanyant el menú del migdia hi havia una selecció de 8 vins ben interessant i amb els preus que oscil·laven entre els 6 i 10 euros, que és d’agrair. Hem fet un Nisus, un blanc de la DO Bages, de color i gust ben especial.

En la part negativa, que també s’ha de dir, una mica lents amb el servei. Hem tardat un parell d’hores, que per un menú de dos plats i postre potser és una mica massa. Repetiré segur de migdia i tinc ganes de provar el menú degustació, que anava escoltant el què desfilava per la taula del costat i anava bavejant.

The Road, la peli

// febrer 5th, 2010 // 4 Comments » // Cinema

El llibre em va agradar molt. Es feia fàcil imaginar que portant-la al cine, hi havia números per decepcionar, més davant d’una historia que donava tant espai lliure perquè la imaginació de cada un es construís la versió del món post-apocalíptic que presenta. Però sorprenentment els hi ha sortit un producte que si no està a l’altura del llibre, si que vola ben alt. L’ambientació i la fotografia (del Javier Aguirresarobe) et situen perfectament i després els dos protagonistes, Viggo Mortensen i fill, estan perfectes en el paper de desnutrits, desubicats, desnaturalitzats, perduts. No té el poder evocador del llibre, que deixa moltes coses a l’aire. Consell: si penseu llegir el llibre, deixeu la pel·li per més endavant, que sinó ja tindreu la imatge al cap massa clara.

Del què he vist aquest 2010, del que més m’ha agradat. L’altre (aprofitem que escric per recomanar), Hunger, un film del 2008 dirigit per un desconegut per mi de nom Steve McQueen (no canviar-se’l són ganes de complicar-se les cerques a Google!) sobre uns presos irlandesos de l’IRA i les seves vagues de fam. Duríssim. I passa de minuts i minuts sense diàleg a una escena entre un pres i un capellà en pla seqüència gairebé fix que impacta tant com les imatges d’ells perdent el cap a la presó.

Del facebook a la galeria d’art

// gener 25th, 2010 // 2 Comments » // Internet, Viral

Al Nicko Nogués el vaig conèixer fa un temps, en un curset de marketing viral, on ja es veia clar que era un tio despert i amb idees. No fa molt, llegint alguna frase que havia escrit al Facebook, vaig pensar que el tio feia unes actualitzacions d’estat currades. No d’aquelles tal com raja que fem tothom, sinó més reflexionada. Frases amb gràcia: “los dolores del almax empiezan en el estomago” o “un verso con lengua debe ser la cosa más romántica del mundo”. I resulta que tant enginy tenia repercussió: el tio va decidir demanar que 15 amics artistes creessin a partir dels seus estats de Facebook i n’ha fet una exposició al Niu Bar. Hi estarà fins al 14 de febrer, si us acosteu per allà (al Poblenou) recomano passar-hi, és sala d’exposicions & bar, així que podeu fer el recorregut birra en mà. A mi em va semblar molt divertit i interessant. Com a curiositat, a sota de cada obra, un full per deixar comentaris o “M’agrada” al pur estil Facebook. I també un lloc per deixar interpretacions d’estats o frases creatives com les del Nicko. Una de les creacions en vídeo utilitza un dels curts online del David Lynch, que sempre dona punts

La meva última actualització de Facebook ha estat sobre Apadrina un cura, web que sembla de mentida per anunciar alguna altra cosa, però no, és veritat i és una cutrada dels Legionarios de Cristo. Odio el peix animat a lo clip de word que hi surt, de nom “Cristianito” i flipo veient una web on el vídeo t’explica com va el menú. No tinc amics artistes (i si n’hi ha algun que s’hi considera, que no s’enfadi) així que deixo oberta la reinterpretació artística de l’apadrinament d’un cura a qualsevol que passi per aquí.

Can Jubany

// gener 23rd, 2010 // No Comments » // Restaurants

No estaré descobrint aquí un restaurant (entre altres coses, perquè ja té una estrella Michelin) però si que tinc ganes de descobrir la possibilitat d’acostar-s’hi amb una relació qualitat-preu més que òptima. Can Jubany està tocant a Sant Julià de Vilatorta, comarca d’Osona i avui ens hi hem acostat per recomanació d’un osonenc de (habitualment) bon criteri musical com és el Marc. La cosa és que com a restaurant estrellat els preus es mouen en terrenys elevats (continuo pensant com uns “popets amb ceba” arriben als 70 i pico euros, si algú els ha provat que m’expliqui el secret), però tenen un menú degustació de temporada a 45 euros. Sumant-li pa, vins i cafés ens ha sortit a 60 per barba. Pa en concret que ha ajudat a sortir gairebé rodolant del restaurant: especialment bons els de nous i panses i el de blat de moro. El tema pans (crec que) els hi assessora un forner de Folgueroles, el Xavier Puigseslloses, del que tinc per casa el llibre “Pa artesà. Un flequer del poble de Mossen Cinto Verdaguer”, llibre amb molt bona pinta, però que encara he de començar a mirar-me…

L’alineació:

Aperitius: Coca amb anxoves i encurtits / Nyoquis de carbassa amb tòfona
Primers: Sopa de carxofes amb greixonets de jabugo i bunyols de bacallà / Caneló de pollastre rostit trufat
Segons: Lluç farcit de pa amb tomàquet i calçots / Terrina de llebre a la royale amb foie, pera i remolatxa
Postres: La nostra versió del gin tònic / Postre de xocolata, caramel, iogurt i granissat de café

M’ha semblat un menú completíssim, tocant moltes notes diferents i totes bé. Si hagué d’escollir el plat guanyador, potser seria la sopa de carxofes. Opinió crec que força majoritària a la taula, tot i que els boníssims caneló o lluç també s’emportarien vots. La terrina de llebre no ha acabat de convèncer a tothom: a mi si, la textura així tipu paté de la llebre, amb les notes de xocolata i el foie…. nyam nyam. El gin tonic, refrescant i amb sorpreses, ideal just acabats els segons, i el segon postre potser és l’únic que m’ha semblat una mica fluix de tot el menú. El combo café/petit fours ha recuperat la bona línia del menú per deixar-nos un molt bon regust i ganes de tornar-hi d’aquí un temps, provant un menú de temporada ben diferent.

De vi hem pres un Vall del Calàs 2004, un Montsant, del que dins la meva poca educació en matèria de vins puc dir… que m’ha agradat molt Pel que m’he fixat els preus dels vins -dels que coneixia-, estaven sobre dos vegades el preu que val en botiga, en el cas del que hem triat veig que una mica menys del doble.

Breaking bad

// gener 21st, 2010 // 2 Comments » // Televisió

La millor (nova) sèrie que he vist en temps. Nova en el sentit que porta només dos temporades i altres que també em semblen bones bé estan acabades o bé porten més en antena. Ja fa temps que me l’havien recomanat, via twitter, via blog, via veu, i ara ja fa uns mesos (m’ho he pres amb calma, degustant a poc a poc) m’hi vaig posar. Breaking bad és la historia d’un professor de química a qui li descobreixen un càncer de pulmó i decideix fer metanfetamina, ajudat per un ex-alumne, per finançar-se el tractament i poder deixar diners a la família. Fins aquí un punt de partida que té el seu què però que no sembla que hagi de donar per molt. Al contrari: la primera temporada és molt bona, però és que la segona és espectacular, té alguns capítols d’antologia. Dos protagonistes (els de la foto) ríquissims, plens de contradiccions i conflictes en una situació nova (la de drug-dealers) que els supera àmpliament i un assortit de secundaris que els fa de coral sensacional. Les diferents trames avancen perfectament i s’entrecreuen i fins i tot les histories-d’un-capítol (la tortuga, la parella yonki) són per enmarcar. La vas veient i penses que algú ha fet les coses bé, tot lliga i està un punt per sobre del què acostumes a veure, allò que es diu ‘en estat de gràcia’.

Animo al visionat. La primera temporada són només 7 capítols. Si us agrada, penseu que la segona encara és millor.

Senyores que

// gener 16th, 2010 // 3 Comments » // Viral

El temps passarà, les xarxes socials canviaran, però Facebook ens haurà deixat alguna cosa de profit. L’enginy col·lectiu posat al servei de la creació dels grups fans de “Senyores que…”. No tinc ni idea de com va néixer el fenomen però de fa un temps de tant en tant veia aparèixer algun grup d’aquests com a recomanat i avui xerrant del tema amb l’uri, m’ha quedat clar que és tendència.

Una petita selecció de favorits (buscant “señoras” al facebook i filtrant per grups, la llista és inacabable):
- Señoras con la bolsa en la cabeza cuando llueve
- Por una casilla en la declaración de la Renta a favor de “Señoras que”
- SEÑORAS QUE GUARDAN LAS MEJORES BRAGAS PARA CUANDO VAN AL MEDICO
- Señoras que dicen en las noticias que su vecino asesino “siempre saludaba”
- Señoras que trabajan en El Corte Ingles y van pintadas como travestis
- Señoras que leen moviendo los labios
- Señoras que con los años se convierten en Rod Stewart
- Señoras que ignoran que admiramos todo lo que hacen
- Señoras que van paseando y se paran en seco para dramatizar la conversación
- Señoras que van a eventos públicos para comer gratis hasta reventar
- Señoras que no se conocen y se comentan indignadas lo que tarda el autobús
- Señoras que van por el medio de la acera y no se dejan adelantar fácilmente

I així ad infinitum.

Top-25 musical i cinèfil de la dècada

// gener 16th, 2010 // No Comments » // Cinema, Música

Discos:

També volia participar a aquest joc d’escollir els millors de la dècada, i després de repassar llistes afins per no oblidar-me’n de cap, em tiro a la piscina amb un top-25 de discos de la dècada, on m’he marcat com a norma que no valia repetir grups. Els que hi han no són els millors, són els que per algun motiu o altre més m’han agradat, més he escoltat… segur que hi ha omissions terribles, ordres lamentables, però vaja alguna cosa havíem de fer

1. My morning jacket – Okonokos
2. The jayhawks – Rainy day music
3. Queens of the stone age – Songs for the deaf
4. White stripes – Elephant
5. Howlin Rain – Howlin Rain
6. The Darkness – Permision to land
7. The Raconteurs – Consolers of the lonely
8. Mars volta – Frances the mute
9. Mastodon – Blood mountain
10. Fiona Apple – Extraodinary machine
11. Decemberists – The hazards of love
12. Arcade fire – Funeral
13. The Black Crowes – Before the Frost… Until the Freeze
14. Turbonegro – Party animals
15. Manic Street preachers-Send away the tigers
16. Eddie Vedder – Into the wild
17. The Shins – Chutes To Narrow
18. The Hellacopters – High Visibility
19. Cheap Trick – Rockford
20. Wolfmother – Wolfmother
21. Brendan Benson – Lapalco
22. The Flaming Lips – Yoshimi Battles The Pink Robots
23. The Soundtrack Of Our Lives – Behind The Music
24. Pearl Jam – Riot act
25. System of a down – Toxicity

Pel·lis:

Amb les pel·lis en teoria ho tenia més fàcil, pel registre de votacions que tinc al Filmaffinity. Ara, comparar pel·lis que vaig veure fa mesos amb altres que vaig veure fa anys es fa molt difícil. Molt probablement si fes una sessió amb aquestes 25, l’ordre variaria substancialment i alguna que altre seria expulsada.

1. Mystic River
2. Oldboy
3. Zodiac
4. La pianista
5. Réquiem por un sueño
6. Hijos de los hombres
7. El viaje de Chihiro
8. ¡Olvídate de mí!
9. Pozos de ambición
10. Sinecdoche, New York
11. 2046
12. Punch-Drunk Love
13. No es país para viejos
14. Mulholland Drive
15. Gangs of New York
16. Memories of Murder
17. Adaptation
18. El caso Bourne
19. 21 Gramos
20. Zoolander
21. O Brother
22. Ciudad de Dios
23. Apocalypto
24. La cinta blanca
25. Al límite