:: Amb compte ::

Tell it & restaurants i internet

// agost 17th, 2010 // No Comments » // Internet, Restaurants

Ahir vaig sopar al Tell it (c/provença, 300 Tel 93 517 77 23),  just el dia que obrien el restaurant. És una nova proposta del grup que va obrir el restaurant-tintoreria Dontell, però aquest cop sense l’aura de local clandestí. Abans de començar el sopar vaig poder fer una prèvia interessant amb el Xavier Colomés, que és el que porta tota l’expansió del restaurant a internet, des de la web (format blog), al twitter o el facebook. I també s’han sumat al Foursquare (xarxa social creixent que basa el seu poder en la geolocalització i els check-ins que fan els seus usuaris a llocs de tot tipus). El que es converteixi en alcalde del restaurant (una distinció que hi ha a Foursquare), aconsegueix esmorzar gratis). Li vaig comentar al Xavier que em semblava molt xulo tota el desplegament web, que no és gaire habitual (al menys de moment) en restaurants d’aquí. Que, el primer és el primer, cal que el restaurant sigui bo. Però si tens això, segur que les xarxes socials t’ajuden a que el boca a boca es multipliqui exponencialment.

Com deia, vaig sopar. Els del restaurant van contactar amb alguns blogs perquè anèssim al seu restaurant i ens van convidar perquè provessim alguns dels plats i els hi donèssim l’opinió. Comptant tots els fets “no habituals” de la situació (poca gent perquè tot just obren, ells donant-nos molta atenció i explicant-ho tot…) en vam sortir molt satisfets i comentant que repetiriem. La carta està feta de platillos pensats per a compartir, amb una quantitat una mica menor que un plat. A l’enllaç podreu veure la llista a la que se li han de sumar les suggerències del dia. D’aquestes en vam tastar tres: Ravioli de gamba i verdura amb emulsió d’alfàbrega, cola de bou normanda glasejada amb atmetlla tendra i un turbot salvatge amb cocotte de verduretes i pil pil. La cocotte és un element omnipresent. Molts plats calents venen amb unes minicocottes que permeten aguantar la temperatura. Bona idea, els hi faltava només una cullera per acabar de deixar-lo ben buit. Dels plats que vam provar de la carta fixa el que més ens va agradar va ser l’arròs de popets, nyores i espàrrec. Al punt, gustosíssim. A mi també em va encantar el peix de roca amb fideus a la cassola. Els hi vam comentar 4 detallets que segur que els hi havien ja dit (això de la cullera, algun detall d’un plat que potser no ens havia convençut – per ex a mi l’emulsió d’alfàbrega que com a alfàbrega-lover que sóc em semblava massa sutil-… res de gros i tot coses molt subjectives). Jo calculo que amb uns 3 platillos + 1 postre per cap pots fer tranquilament per sopar. Que si mireu els preus de la carta, la cosa se n’anirà cap als 30 euros, que és un preu ben raonable pel que vam menjar. Vaja, que ens va agradar també la decoració i els hi vam fer una ressenya molt positiva. És evident que quan et conviden i tens el servei a sobre teu per contestar dubtes, ajudar-te, fer que ho disfrutis, la crítica es pot atenuar, però repeteixo, vam disfrutar.

Un altre tema pel boca a boca virtual dels restaurants: els comentaris a blogs com aquest que de tant en tant comentem restaurants que ens han agradat (en el meu cas, recomanacions més que crítiques, si no m’agrada no en parlo). Sembla que no, però la cosa ha de tenir el seu efecte. En aquest blog (que no és un exemple d’actualització regular ni d’implicació en crear una comunitat de comentaris al voltant del blog) un dels posts que vaig fer fa temps (5 anyets), dedicat al restaurant Cal Boter encara em continua portant (via Google) unes 100 visites al mes. No tinc ni idea del rati visita a la web / visita posterior al restaurant, però segur que algú he enviat cap algun dels restaurants que he recomanat.

Per acabar de destacar una mica més el blog a Google quan la gent busca restaurants he estat remirant (em falta temps) el tema Rich snippets, que Google t’ofereixi informació complementària als resultats de cerca a més del títol i la descripció. En teoria amb els restaurants ja ho tinc preparat, però Google hauria de decidir que vol mostrar els resultats d’aquesta web de la manera que es veu a l’enllaç (els hi he enviat la petició, però passen, de moment). Amb el de cuina també estic intentant-ho, però em falten hores per acabar de fer-ho com voldria.

Routa

// juliol 22nd, 2010 // No Comments » // Restaurants

No sé si entre els escriptors suecs que arrassen a les llistes de llibres més venuts i el danés que li pren el títol de millor restaurant del món a Ferran Adrià, compta com per parlar de boom nòrdic, però en tot cas, em va sorprendre trobar-me un restaurant a Barcelona amb el subtítol de “nova cuina nòrdica”, el Routa. Tinc absolut respecte per les mandonguilles de l’ikea i especialment les galetes de xocolata amb gust de taronja, però això apuntava cap a altres estils i pressupostos. És un restaurant petitó (tel 934511997), decorat amb molta gràcia (un punt una mica retro a l’entrada) i que està al carrer Enric Granados, 10 (entre Aragó i Consell de cent). El porten un parell de finlandesos, que pel que veig a la seva pàgina web no arriben als 30!

Carta molt curta (tres entrants, dos principals, tres postres) i unes quantes opcions de menú degustació. Nosaltres vam tirar per la més barata (33 euros, begudes apart), que a nivell de quantitat va ser més que suficient. Un primer, un segon i un postre, però precedits d’un bon número d’aperitius molt diferents. Em va agradar molt aquesta successió de petites pijadetes. Per començar unes xips de patata amb ànet i maionesa de gamba. També hi va passar un sorbet de mostassa de dijon, una mandonguilla de verdures amb salsa de tàperes, un remenat d’ous amb caviar d’un peix de nom que s’oblida, un parell més dels que tampoc recordo (un portava una base de foiegras contrastat amb nosequé que em va semblar espectacular -com a crític gastronòmic no serviria…-). Fem una parada: aquest minialzheimer, a més de pels molts i variats plats (molts sabors combinats, diferents, amb acideses i contrastos als que no estic tant habituat), potser també va ser provocat per la beguda. Ens van oferir provar una combinació que era copa de cava amb licor de lakka (que no és moble d’ikea exprimit, sinó licor d’un fruit tipus mora), que entrava fantàstic però també emboiraba la ment.

Tornant al menú. Per abans del primer, pans per escollir: de sèsam, de romaní, i l’estrella, un d’espectacular de ceba caramelitzada. I un assortit amb mantegues i oli bo. Pel primer plant, un nom genèric : “Estiu 2010″ i a dins un conjunt de sabors molt interessant i una presentació molt xula. Hi havia un ou cuit a baixa temperatura, anxova arrebossada, punts de tomàquet…. i una sopa de pèsol molt refrescant abocada a l’últim moment. Al blog observacion gastronómica (que és on vaig a sentir a parlar del restaurant) hi trobareu fotografies dels plats, millor precisió a l’explicar els continguts dels aperitius (encara que algun variava) i una opinió una mica més argumentada de perquè també li va agradar. Jo em limito a dir que vaig disfrutar molt, especialment per trobar-me gustos als que no estic tan habituat.

De segon un bacallà cuit a baixa temperatura (amb la seva decoració i les seves espumetes i tal) acompanyat d’un ragout de verdures que estava fantàstic. Superant aquí el teloner al grup principal, fins i tot. De postres i per acabar d’arrodonir, un tub de xocolata cruixent amb sorbet de nabius. La presentació, com a la resta de plats, de nota. Sobre una pissarra negra, una rodona de color verdós (una espècie de gespa feta amb una pols que portava pistatxo) i per sobre el sorbet i el tub de xocolata, amb algun petazeta cruixent pel mig. A més de la part visual, a nivell gustatiu tot lligava molt bé.

En resum, la part menjar, més que recomanable. Per 33 euros i per comparació amb altres de preus similars, polzes amunt. El punt negatiu va venir amb la factura i les begudes. 9 euros per cada copa de cava em va semblar una mica excessiu i ho va pujar tot a uns 50 euros per cap. Si voleu mirar preus de vins, per orientar-vos, a la seva pàgina web tenen la carta.

PD 1: arrel de comentar la visita al restaurant, em van dir que hi ha un restaurant suec amb bona pinta, el Pappa sven, que queda per futura visita. Però el fet que tinguin menú de migdia li dona punts.

PD 2: l’última gran onada nòrdica va ser la rockera. Hellacopters, Backyard Babies, Turbonegro, Gluecifer… Amb el temps es van anar diluïnt tots plegats, però quin començament!

Teranga

// març 13th, 2010 // No Comments » // Restaurants

La setmana passada vaig sopar al Born, ben acompanyat, per 12 euros!! Si, no menteixo. Surts de Santa Maria del Mar, esquives els que venen aquests artefactes lluminosos que disparen cap al cel i baixen fent voltes, i arribes en pocs minutets a un carrer poc transitat, el carrer de la Nau. Al número 3 hi ha el Teranga, un restaurant senegalés (Tel 93 310 33 65), de decoració austera (tot i que m’agraden els “ulls de bou” translúcids al terra que connecten amb el món subterrani de la ciutat – imatges Futurama al cap).

No estem parlant de la carta més extensa de la historia. Són 5 o 6 plats, escrits sobre posavasos. La majoria són combinacions de cuscús o arrós amb carns vàries, verdures o peix. Que sigui una mica diferent hi ha el plat de yuca amb espinacs, que va agradar als que el van triar. Són plats complets, que pots prendre com a plat únic. Jo vaig triar un cuscús amb vedella i salsa de cacauet. Molt bo, perquè la salsa de cacauet tenia el punt just, no era empalagosa. Els plats no eren picants, però t’ofereixen una salsa que té un punt de foc important. Les postres tampoc són un prodigi de possibilitats. Hi ha dos opcions (de fet, pel què veig en comentaris a la xarxa de visites anteriors, abans no tenien postres): uns pastissets de l’estil baklawas i unes boles de coco. Vam demanar un assortit per compartir. I de vi, les opcions es redueixen a un. El local és bona idea per sopars de grup: menges bé, barato i després ja estàs pel Born per anar a fer una copeta. Pel preu que té, a la zona que està, no cal dir que millor reservar.

Libentia

// febrer 17th, 2010 // 4 Comments » // Restaurants

Un restaurant del que últimament havia anat llegint molt bones coses i que està al carrer Còrsega, 587 (Tel 934358048), on abans hi havia l’Ot. Petitó, amb poques taules, decorat amb gust i amb una carta que fa salivar combinada amb un menú degustació que està als 39 euros. Però he debutat en la versió menú de migdia, que ha d’estar per mèrits propis entre el millor de la ciutat en qualitat/preu. Són 18 euros, iva inclós, amb pa, aigua, aperitiu, primer, segon i postre. Les raccions a nivell de quantitat, perfectes. Ni per quedar amb gana ni excessives. L’estil suposo que es definiria com a cuina de producte molt ben acabada amb les pijadetes justes. Una mica tipus el Coure, per exemple, o l’Àpat. Les opcions d’avui eren:

Entrants: tàrtar de salmó amb gelat de rossinyols / amanida d’albergínia, formatge de cabra i mel / crema de carbassó amb ou poche
Segons: lluç amb pèsols i ceba / presa ibèrica amb piquillos i parentiére / confit d’ànec amb carbassa i poma
Postres: macedònia de fruites a la mel amb granissat de moscatell / crema de formatge, crumble i sorbet de fruits vermells / mousse de xocolata blanca amb el seu gelat caramelitzat

Un menú com aquest fa festa. A part dels enunciats, els resultats són fantàstics. De primer he fet l’amanida, amb una base d’albergínia espectacular amb fruits secs, una bona rodanxa de formatge de cabra fregidet a sobre i uns germinats amb vinagreta de mel. Enorme, però el tàrtar de salmó que també he provat encara ha satisfet més. Pel segon (descartada la opció presa ibèrica que s’havia acabat i havien substituït per cansalada) lluç al seu punt amb uns pèsols molt gustosos i una ceba caramelitzada enredant-se pel mig. L’ànec era fantàstic, molt melós i la crema de carbassa i la poma fregida amb llimona dos acompanyants de luxe. Com a formatgero convençut que sóc, de postres ha caigut la crema de formatge i no ha decepcionat. Espessa, amb gust i amb la textura molt ben contrastada amb el crumble i el gust amb el gelat de fruits vermells. La mousse de xocolata blanca tot i estar molt ben feta, no m’ha acabat de fer el pes (la veritat sigui dita, no sóc gaire fan de la xocolata blanca). El pa que acompanyava l’àpat era una focaccia molt tendra i l’aperitiu ha estat una minitarrina de garrí cuita a baixa temperatura servida en cullereta amb compota de poma i una mica de verd.

Un altre punt a destacar positivament són els vins. Acompanyant el menú del migdia hi havia una selecció de 8 vins ben interessant i amb els preus que oscil·laven entre els 6 i 10 euros, que és d’agrair. Hem fet un Nisus, un blanc de la DO Bages, de color i gust ben especial.

En la part negativa, que també s’ha de dir, una mica lents amb el servei. Hem tardat un parell d’hores, que per un menú de dos plats i postre potser és una mica massa. Repetiré segur de migdia i tinc ganes de provar el menú degustació, que anava escoltant el què desfilava per la taula del costat i anava bavejant.

Can Jubany

// gener 23rd, 2010 // No Comments » // Restaurants

No estaré descobrint aquí un restaurant (entre altres coses, perquè ja té una estrella Michelin) però si que tinc ganes de descobrir la possibilitat d’acostar-s’hi amb una relació qualitat-preu més que òptima. Can Jubany està tocant a Sant Julià de Vilatorta, comarca d’Osona i avui ens hi hem acostat per recomanació d’un osonenc de (habitualment) bon criteri musical com és el Marc. La cosa és que com a restaurant estrellat els preus es mouen en terrenys elevats (continuo pensant com uns “popets amb ceba” arriben als 70 i pico euros, si algú els ha provat que m’expliqui el secret), però tenen un menú degustació de temporada a 45 euros. Sumant-li pa, vins i cafés ens ha sortit a 60 per barba. Pa en concret que ha ajudat a sortir gairebé rodolant del restaurant: especialment bons els de nous i panses i el de blat de moro. El tema pans (crec que) els hi assessora un forner de Folgueroles, el Xavier Puigseslloses, del que tinc per casa el llibre “Pa artesà. Un flequer del poble de Mossen Cinto Verdaguer”, llibre amb molt bona pinta, però que encara he de començar a mirar-me…

L’alineació:

Aperitius: Coca amb anxoves i encurtits / Nyoquis de carbassa amb tòfona
Primers: Sopa de carxofes amb greixonets de jabugo i bunyols de bacallà / Caneló de pollastre rostit trufat
Segons: Lluç farcit de pa amb tomàquet i calçots / Terrina de llebre a la royale amb foie, pera i remolatxa
Postres: La nostra versió del gin tònic / Postre de xocolata, caramel, iogurt i granissat de café

M’ha semblat un menú completíssim, tocant moltes notes diferents i totes bé. Si hagué d’escollir el plat guanyador, potser seria la sopa de carxofes. Opinió crec que força majoritària a la taula, tot i que els boníssims caneló o lluç també s’emportarien vots. La terrina de llebre no ha acabat de convèncer a tothom: a mi si, la textura així tipu paté de la llebre, amb les notes de xocolata i el foie…. nyam nyam. El gin tonic, refrescant i amb sorpreses, ideal just acabats els segons, i el segon postre potser és l’únic que m’ha semblat una mica fluix de tot el menú. El combo café/petit fours ha recuperat la bona línia del menú per deixar-nos un molt bon regust i ganes de tornar-hi d’aquí un temps, provant un menú de temporada ben diferent.

De vi hem pres un Vall del Calàs 2004, un Montsant, del que dins la meva poca educació en matèria de vins puc dir… que m’ha agradat molt Pel que m’he fixat els preus dels vins -dels que coneixia-, estaven sobre dos vegades el preu que val en botiga, en el cas del que hem triat veig que una mica menys del doble.

Embat

// octubre 12th, 2009 // No Comments » // Restaurants

Aquest cap de setmana va tocar una visita pendent al restaurant Embat (Mallorca, 304, Tel 93 458 08 55), del que havia llegit coses ben bones, que el situaven s un nivell semblant, aquí a Barcelona, al Coure i al Gresca (que no he visitat). A l’entrar al restaurant, la impressió inicial és que el local és molt normal, gens de luxe ostentós, més de restaurant arreglat però no piju de tota la vida. I al mirar la carta, que tot té molt bona pinta i que la cosa tirarà cap als 50 euros. De dinars entre setmana, la carta és diferent i més barata però en caps de setmana els primers es mouen al voltant dels 14-15 i els segons dels 18-19 euros. Nosaltres vam triar un menú degustació. N’hi ha un de 32 (3 mitjos plats + postres) i un de 40, que és el que vam agafar (4 mitjos plats més postre). Beguda apart.

Acabada la introducció per contextualitzar econòmicament, anem al que vaig menjar (a la seva web es pot consultar la carta de feiners al migdia, i la de nit i cap de setmana). D’aperitiu una galeta de parmesà i comí i una mousse de patata amb alguna-cosa-més-que-no-aconsegueixo-recordar. Correctes, la mousse suau i que passava molt bé. En materia, dos mitjos primers: un mar i muntanya de vieires amb papada, que com a la lotto, podríem parlar de combinació guanyadora, i uns canalons d’ànec trufats que també van entusiasmar, amb una tòfona que donava el punt però sense embriagar en excés. A continuació, carn i peix. Un llobarro salvatge amb cous-cous i escopinyes -gran el llobarro, acompanyants en un segon pla però portant bé el pes de supporting act- i un colomí amb pa de pessic de cacau i confitura de ceba. Em va encantar, però com comentàvem amb @brasoriol, el mig plat perfecte, potser un de sencer ja hauria estat un excés tan per la saborosa carn com pel cacau acompanyant. La @campaneta de segon va optar per un arrós amb rogers que estava espectacular, mal m’està dir-ho de peix amb nom tan encertat. A les postres ens van portar un pa de pessic de cafè amb vainilla i albercoc que va ser una manera ideal d’acabar un àpat ben rodó. La sopa cítrica d’alfàbrega amb gingebre i llima que es va agafar la Cris molt flipant, un penal a lo panenka perquè l’etapa acabi també en final en alt.

El preu no és com per anar-hi cada dos per tres però el què vam menjar si que és per repetir-hi segur. Vista la carta, faria un altre itinerari de menú degustació i segur que en quedaria igual de satisfet. Producte per davant de tot, pijades les justes però adequades i el desig que es mantinguin igual i que de tant en tant vagin renovant la carta. Del trio de restaurants que deia al començament (en feien un reportatge al Descobrir cuina de setembre) ara només faltarà el Gresca.

Saltimbocca

// setembre 4th, 2009 // 1 Comment » // Restaurants

Gairebé estrenant-lo (el van obrir dimarts), vam passar pel Saltimbocca, un restaurant de pizzes situat al c/Loreto, 22-26 (tel 933 637 215). Que és el lloc on el Fabian Martín, “el millor pizzero del món”, va intentar sense èxit obrir un restaurant a Barcelona. I on ara han reobert també en format pizzeria i sota la direcció de Jordi Vilà, cuiner de l’Alkimia. Tot i que hi han també amanides, pasta i carpaccios, ens vam decantar, com no, a la pizza.

Estan dividides entre les clàssiques i les seves creacions. El preu oscil·la entre els 7 euros i els 15. Nosaltres vam apostar per la de Ses Illes (sobrassada, figues, formatge de cabra, menta i taronja) i la tartar de salmó (amb salmó, alberginies, pepinillos, taperes, anèt i potser em deixo algun altre ingredient), les dos juraria que a 14 euros cada una. La massa, molt bona. Fina, fina, cruixent als costats. I el contingut, espectacular. En les dos. El salmó era fantàstic i es complementava en armonia amb la resta d’acompanyants i la boníssima sobrasada també lligava perfectament amb els sabors de les figues i el formatge. La menta i la taronja, més sutils, però un encert.

De postres vam demanar un canoli (4 euros), que és un dels meus postres idealitzats. Era bo, però tinc tant mitificats els que vaig menjar en un viatge a Sicilia que se’m van quedar a mig camí. A Barcelona, els que més m’han agradat, al Golfo di Napoli. Vaja, en general, molt recomanable pizzeria, de lo milloret que he provat a Barcelona. Ja hi tornaré per continuar investigant en les opcions de la carta. Entre les propostes “personals” n’hi havia una amb escalivada i mantega de tòfona i anxoves o una calzone amb cap i pota i alfàbrega i una de carn, amb panceta, pernil, chistorra i alguna cosa més. De cara al proper cop…

Àpat

// agost 25th, 2009 // No Comments » // Restaurants

Avui he tancat una compta pendent amb un dels restaurants que tenia a la llista de recomanats. L’Àpat (del que havia llegit coses positives a Olleta de Verdures i no tant a La taula d’en Bernat) i que està situat al carrer Aribau, 137 – telèfon 93 439 64 14-). Poder-hi anar al migdia és una opció molt recomanable, perquè hi fan un menú de 13,50 euros (dos plats, postres i beguda) que val molt la pena.

D’aperitiu, raig d’oli al plat, recipient amb sal grossa i a sucar pa. L’oli, ben bo però el pa era molt normalet. I més tenint just davant un dels millors forns de Barcelona, el Turris! El menú són 5 primers, 5 segons i 3 postres per escollir. El canvien cada setmana. De primer he agafat una sopa freda de mango i prèssec amb mató, molt bona i refrescant, al punt just de dolçor. També hem menjat unes albergínies farcides de botifarra del perol i gratinades, fantàstiques (aquestes, com algun altre plat portaven un suplement -aquí 3’50 euros-).

Als segons, el guanyador amb distància -per la nostra i les altres taules- ha estat l’arròs negre amb sípia, carxofes i allioli de peres. Arròs al punt, gustosíssim i l’allioli de peres li donava un sabor molt potent. També hem provat el carpaccio de peus de porc amb llagostins i puré de cigrons. Un altre plat guanyador, tant pel carpaccio, com -especialment- els llagostins. Poc fets i amb tot el sabor de mar. A les postres, un tiramisú, uns maduixots confitats amb escuma de taronja sanguina, molt refrescants i la meva elecció, un brownie de xocolata amb gelat de vainilla. El brownie de textura molt flonja i calentet, contrastant perfectament amb el fred del gelat de vainilla.

Opció més que recomanable pels que puguin dinar de menú al migdia. En el meu cas, per desgracia, no és gaire sovint.

Le cucine mandarosso

// agost 2nd, 2009 // 3 Comments » // Restaurants

Ahir, improvisant una mica i sense reservar, vam (@campaneta, @brasoriol) parar a dinar a un italià que m’havia recomanat feia temps el Pep. Es diu La cucine mandarosso, està tocant al Palau de la música (c/ verdaguer i callis, 4. Tel. 932690780) i em sembla una opció ideal de dissabte al migdia. Menú a 10 euros (plat + beguda + postre + cafè) molt recomanable. El lloc és petitó i està decorat amb molt de gust. A l’entrar, tot de pissarres t’expliquen quins són els plats del dia (de la carta, que és a la nit, de dimarts a dissabte al migdia fan menú). El menú eren uns 6 o 7 plats crec recordar a escollir i un número semblant o més gran de postres.

Vam triar una amanida amb un formatge del que no recordo el nom però molt cremós, una lassanya siciliana contundent però boníssima i una pasta al forn amb sardines i fonoll que va convèncer, acompanyada de pinyons. Tot amb una sensació molt de cuina casolana. A les postres, va caure un gelat de pera i nata (el de nata, deien que seguint una recepta de l’avi del cuiner i era realment molt gustós), un pastís amb crema d’albercoc i un pastís de pastanaga amb crema de mascarpone que va ser la meva opció, bona però sense acabar d’entusiasmar-me del tot.

Tocarà repetir pròximament per provar el format carta…

Il Piccolo focone

// juliol 11th, 2009 // 2 Comments » // Restaurants

Seguint la tradició de recomanar llocs per menjar a Gràcia, que no fos que caminés gaire, avui una pizzeria. Es diu Il Piccolo focone, pel què posa a la targeta són de Gènova i estan al carrer Legalitat, 74 (Tel. 932849879). Omplen un local en el que he vist ja desfilar uns quants bars i restaurants. Suposo que el problema és que per allà no hi passa gaire gent. Allà hi havia La Gitaneta, on es menjava molt bé.

Partint que només he provat la pizza (també hi ha amanides, pasta i carns), en tinc prou per recomanar-lo. Pizzes al voltant dels 9 euros, que excedeixen generosament la mida del plat i amb una massa de forma irregular i molt bona… es nota que se la fan ells. He menjat una amb crema de carxofes, gorgonzola i formatge fumat que m’ha semblat molt bona. El gorgonzola no es notava massa, però si té gust a carxofa, apali, un winner. He vist que tenen macarrons i pizza sense gluten per a qui li pugui interessar. I també tenen cannoli de postres! M’han comentat que no se’ls fan ells sinó que els hi porten d’Itàlia però tenien una pinta fantàstica. A Il Golfo di Napoli si que se’ls feien ells, crec recordar.

Àtica

// maig 22nd, 2009 // 5 Comments » // Restaurants

Havia anat a dinar a l’Àtica (c/Galileu, 159, telèfon 93 490 65 35) potser fa un parell d’anys a menjar-hi un menú de migdia més que apanyat. I ara em va cridar per tornar-hi el post a Olleta de Verdures i saber que la Mar i la Sara Maria també l’havien disfrutat. Tal com es llegeix a la crònica i el què m’havia explicat altra gent que hi havia anat fa poc (tresa & family), el lloc no crida massa per la situació ni per l’interior. De fet, quan hi vam anar (dimecres al vespre) erem una de les dos úniques taules amb gent i la sensació del local era una mica desangelada.

Però anem al menjar: vaig triar el menú degustació. Que són 27 euros (juraria que Iva inclós), beguda apart (va caure un Libalis, que és un dels blancs prefes). En aquest sentit per preu, i fins i tot pel cuina, el compararia amb La panxa del bisbe. Cuina on prima el producte, on l’elaboració i la presentació són importants, però sempre subordinades a la materia primera. L’alineació va ser: salmorejo d’aperitiu, salmó marinat amb cansalada i ceba confitada, carxofes amb butifarra negra, bacallà amb salsa de pèsols, galta de vedella rostida sobre puré de patates i de postres un pastís que portava pinya i avellanes i una torradeta amb xocolata i sal. Les carxofes i la vedella em van semblar espectaculars, el salmó marinat i el salmorejo van ser un inici molt bo, el pastís no em va impressionar gaire i la torradeta estava bé com a curiositat. Potser el què em va agradar menys va ser el bacallà. La taronja que hi havia al títol del plat (no recordo l’enunciat complet) no es notava gaire i el bacallà en si quedava una mica eixut. També ho dic després de dinar avui un bacallà gratinat amb espinacs i pinyons (menú de 10’70 euros a Al punt) que ha convençut i molt.

En la comparativa amb la Ppanxa del bisbe, potser el deixaria un puntet per sota. A nivell de situació i local sempre guanyarà aquest, està clar. Però no dubto que en qüestió de menjar, amb alguns menús hi podria haver empat o victòria de l’Àtica. I que competint en qualitat/preu aquests dos guanyarien per golejada una gran quantitat de restaurants que per 30 i pocs euros t’ofereixen ben poc. Especialment aquí a Barcelona.

Els Casals

// març 8th, 2009 // 2 Comments » // Restaurants

Pica una mica més que els restaurants que acostumo a recomanar aquí al blog, però val molt la pena fer-li una visita de tant en tant. Una recomanació a consciència: com que hi ha seu familiar a Lluçà i no queda gaire lluny de Sagàs, al Berguedà, on està el restaurant, ja fa bastants anys que hi anem un parell de cops l’any a celebrar-hi alguna cosa. Així que he fet prou repeticions com per poder afirmar que m’agrada molt. També s’ha de dir que el tema celebracions comporta gairebé sempre que no em toca pagar i això va bé.

D’Els Casals m’agraden moltes coses (una que no, la seva web!). El lloc és molt acollidor i el servei, a part de conèixe’ls de visites repetides, són molt agradables i de bon rotllo. T’hi sents a gust. No pesats com en altres restaurants de pressupost similar. I també m’agrada perquè l’aposta principal sigui pel producte de la terra i que l’elaboració i presentació, també molt cuidada, estigui al servei i no com a motiu principal del plat. Una bona part del què et menges al plat ve dels seus horts i els animals de les seves granges (són famoses les seves pulardes… que no he provat.). I sempre mouen la carta segons els productes de temporada. Avui mateix ens comentaven que plantarien uns tomàquets japonesos que eren anormalment diminuts però una explosió de sabor a la boca. A veure si en properes visites…

La majoria de cops hi hem menjat menú degustació (l’habitual -dos aperitius, dos primers, dos segons, dos postres- està sobre els 55 euros, i el que es diu “De la terra” costa 70 euros) però avui per dinar hem fet carta. Dos plats, postre, vi i cafés que ens han sortit a 68 per cap. Normalment seria una mica menys, però avui -aprofitant que era especialitat de la temporada- hem apostat per plats amb tòfona, que sempre piquen més. Ara, en el tema vins tendim a navegar més per la línia econòmica… aquí hem begut un Missenyora, un blanc que trobo molt bo. Com a no expert en vins que sóc, per altra banda.

No acostumo a fer fotos quan vaig a dinar, però avui m’ha donat per fer-ho i les he pujat al Flickr, a l’àlbum Els Casals. Cosa que per altra banda, no és nova, que ja van fer els d’Encantadisimo, uns que són molt del bon menjar i la bona foto. A les meves fotos hi trobareu els plats que han caigut a la nostra taula…

El meu full de ruta d’avui ha sigut: de primer dos aperitius. Unes cornes amb pebre vermell fumat i una làmina de matança amb fruits secs, salsa de coco i amanida de nap i col. Curiós i divertit el primer, boníssims els contrasts del segon. El primer ha estat mongeta tendra del ganxet amb conserves, encurtits i verat a la flama de llorer. També lligaven molt bé tots els gustos i m’ha agradat especialment el gust sorprenent que trobaves de tant en tant. Unes flors, que no sé identificar, petites i molt saboroses. De segon, bacallà confitat amb parmentier de tòfona negra Tuber melanosporum, panxeta i espinacs. La salsa amb julivert i espinacs tenia un verd que entrava molt pels ulls, la panxeta espectacular i contrastava molt bé amb el bacallà. La tòfona no era tan protagonista aquí com en altres plats que han caigut pel meu voltant. El meu germà s’ha menjat una truita de tòfones amb torradeta on les torradetes venien amb virutes de tòfona i tenien un gust espectacular. Per postres he agafat un dels que s’ha de demanar al començar l’àpat, una crema catalana cremada amb melindros i sorbet de llimona, taronja i canyella. M’ha agradat la crema i m’ha encantat el sorbet. Els melindros, tot i que bons no tan espectaculars com la resta, però vaja, estan per sucar-los a la crema! El meu postre preferit que fan, però, continua sent el pastís de poma.

Per acabar el cafè de rigor amb els petit fours d’acompanyament (dos habituals -bombons i carquinyolis- i de novetat uns bunyols amb crema molt bons). Com amb altres plats presentats – com podeu veure a la foto de l’enllaç, sobre pissarra que queda molt guapo.

Actualització 15/09: He repetit altre cop visita fent un impecable menú de la terra i acompanyat de blogueros gastronòmics (Mar, Sara Maria, Oscar, els vermells, Manel). La novetat aquest cop i que encara ha fet més completa i disfrutable l’experiència ha estat visitar Lamalla que és el lloc on tenen l’hort i el bestiar que després acaba al plat. Ens han fet un tour encantador explicant detalls de perquè hi havia coses que pujaven bé, altres que no, perquè feien la seva aposta per la qualitat i no la quantitat i al final veiem com es tancava el cercle. Ens comenten que fan el seu pinso, veiem els porcs petits, els porcs més grans, el lloc on posen a secar els embotits… i mitja hora més tard flipem amb l’espectacular sobrassada que posen al menú dels Casals. Ens ho comentava el cap de sala, el David. Hi ha molts pocs restaurants al món que ho facin. El Blue Hill, a NY i després uns quants més. Ben poquets. Menjar el què han cultivat sense passar per cambres frigorífiques, collit del dia, és un altre món. Un simple tomàquet -de cor de bou- és una simfonia de sabors. Vaja, que s’assenta en la meva percepció com a restaurant preferit dels que he visitat. I nombroses visites al llarg de 10 anys així ho certifiquen. No és flor d’un dia.

És curiós que al post original parlava que començarien a plantar tomàquets japonesos petits. Si, ja els han plantat i els vam veure i tastar a l’hort (no en plat). De la mida d’una oliva arbequina, una explosió de sabor a la boca notable. I un altre apunt: allà ens vam trobar al Martí, estudiant de cuina i blogaire gastronòmic, que està fent una estada als Casals i que em deixa flipat amb la seva maduresa per això dels fogons amb només 17 anyets. A veure si en sentim parlar en el futur