:: Amb compte ::

Libentia

// February 17th, 2010 // 4 Comments » // Restaurants

Un restaurant del que últimament havia anat llegint molt bones coses i que està al carrer Còrsega, 587 (Tel 934358048), on abans hi havia l’Ot. Petitó, amb poques taules, decorat amb gust i amb una carta que fa salivar combinada amb un menú degustació que està als 39 euros. Però he debutat en la versió menú de migdia, que ha d’estar per mèrits propis entre el millor de la ciutat en qualitat/preu. Són 18 euros, iva inclós, amb pa, aigua, aperitiu, primer, segon i postre. Les raccions a nivell de quantitat, perfectes. Ni per quedar amb gana ni excessives. L’estil suposo que es definiria com a cuina de producte molt ben acabada amb les pijadetes justes. Una mica tipus el Coure, per exemple, o l’Àpat. Les opcions d’avui eren:

Entrants: tàrtar de salmó amb gelat de rossinyols / amanida d’albergínia, formatge de cabra i mel / crema de carbassó amb ou poche
Segons: lluç amb pèsols i ceba / presa ibèrica amb piquillos i parentiére / confit d’ànec amb carbassa i poma
Postres: macedònia de fruites a la mel amb granissat de moscatell / crema de formatge, crumble i sorbet de fruits vermells / mousse de xocolata blanca amb el seu gelat caramelitzat

Un menú com aquest fa festa. A part dels enunciats, els resultats són fantàstics. De primer he fet l’amanida, amb una base d’albergínia espectacular amb fruits secs, una bona rodanxa de formatge de cabra fregidet a sobre i uns germinats amb vinagreta de mel. Enorme, però el tàrtar de salmó que també he provat encara ha satisfet més. Pel segon (descartada la opció presa ibèrica que s’havia acabat i havien substituït per cansalada) lluç al seu punt amb uns pèsols molt gustosos i una ceba caramelitzada enredant-se pel mig. L’ànec era fantàstic, molt melós i la crema de carbassa i la poma fregida amb llimona dos acompanyants de luxe. Com a formatgero convençut que sóc, de postres ha caigut la crema de formatge i no ha decepcionat. Espessa, amb gust i amb la textura molt ben contrastada amb el crumble i el gust amb el gelat de fruits vermells. La mousse de xocolata blanca tot i estar molt ben feta, no m’ha acabat de fer el pes (la veritat sigui dita, no sóc gaire fan de la xocolata blanca). El pa que acompanyava l’àpat era una focaccia molt tendra i l’aperitiu ha estat una minitarrina de garrí cuita a baixa temperatura servida en cullereta amb compota de poma i una mica de verd.

Un altre punt a destacar positivament són els vins. Acompanyant el menú del migdia hi havia una selecció de 8 vins ben interessant i amb els preus que oscil·laven entre els 6 i 10 euros, que és d’agrair. Hem fet un Nisus, un blanc de la DO Bages, de color i gust ben especial.

En la part negativa, que també s’ha de dir, una mica lents amb el servei. Hem tardat un parell d’hores, que per un menú de dos plats i postre potser és una mica massa. Repetiré segur de migdia i tinc ganes de provar el menú degustació, que anava escoltant el què desfilava per la taula del costat i anava bavejant.

Can Jubany

// January 23rd, 2010 // No Comments » // Restaurants

No estaré descobrint aquí un restaurant (entre altres coses, perquè ja té una estrella Michelin) però si que tinc ganes de descobrir la possibilitat d’acostar-s’hi amb una relació qualitat-preu més que òptima. Can Jubany està tocant a Sant Julià de Vilatorta, comarca d’Osona i avui ens hi hem acostat per recomanació d’un osonenc de (habitualment) bon criteri musical com és el Marc. La cosa és que com a restaurant estrellat els preus es mouen en terrenys elevats (continuo pensant com uns “popets amb ceba” arriben als 70 i pico euros, si algú els ha provat que m’expliqui el secret), però tenen un menú degustació de temporada a 45 euros. Sumant-li pa, vins i cafés ens ha sortit a 60 per barba. Pa en concret que ha ajudat a sortir gairebé rodolant del restaurant: especialment bons els de nous i panses i el de blat de moro. El tema pans (crec que) els hi assessora un forner de Folgueroles, el Xavier Puigseslloses, del que tinc per casa el llibre “Pa artesà. Un flequer del poble de Mossen Cinto Verdaguer”, llibre amb molt bona pinta, però que encara he de començar a mirar-me…

L’alineació:

Aperitius: Coca amb anxoves i encurtits / Nyoquis de carbassa amb tòfona
Primers: Sopa de carxofes amb greixonets de jabugo i bunyols de bacallà / Caneló de pollastre rostit trufat
Segons: Lluç farcit de pa amb tomàquet i calçots / Terrina de llebre a la royale amb foie, pera i remolatxa
Postres: La nostra versió del gin tònic / Postre de xocolata, caramel, iogurt i granissat de café

M’ha semblat un menú completíssim, tocant moltes notes diferents i totes bé. Si hagué d’escollir el plat guanyador, potser seria la sopa de carxofes. Opinió crec que força majoritària a la taula, tot i que els boníssims caneló o lluç també s’emportarien vots. La terrina de llebre no ha acabat de convèncer a tothom: a mi si, la textura així tipu paté de la llebre, amb les notes de xocolata i el foie…. nyam nyam. El gin tonic, refrescant i amb sorpreses, ideal just acabats els segons, i el segon postre potser és l’únic que m’ha semblat una mica fluix de tot el menú. El combo café/petit fours ha recuperat la bona línia del menú per deixar-nos un molt bon regust i ganes de tornar-hi d’aquí un temps, provant un menú de temporada ben diferent.

De vi hem pres un Vall del Calàs 2004, un Montsant, del que dins la meva poca educació en matèria de vins puc dir… que m’ha agradat molt Pel que m’he fixat els preus dels vins -dels que coneixia-, estaven sobre dos vegades el preu que val en botiga, en el cas del que hem triat veig que una mica menys del doble.

Embat

// October 12th, 2009 // No Comments » // Restaurants

Aquest cap de setmana va tocar una visita pendent al restaurant Embat (Mallorca, 304, Tel 93 458 08 55), del que havia llegit coses ben bones, que el situaven s un nivell semblant, aquí a Barcelona, al Coure i al Gresca (que no he visitat). A l’entrar al restaurant, la impressió inicial és que el local és molt normal, gens de luxe ostentós, més de restaurant arreglat però no piju de tota la vida. I al mirar la carta, que tot té molt bona pinta i que la cosa tirarà cap als 50 euros. De dinars entre setmana, la carta és diferent i més barata però en caps de setmana els primers es mouen al voltant dels 14-15 i els segons dels 18-19 euros. Nosaltres vam triar un menú degustació. N’hi ha un de 32 (3 mitjos plats + postres) i un de 40, que és el que vam agafar (4 mitjos plats més postre). Beguda apart.

Acabada la introducció per contextualitzar econòmicament, anem al que vaig menjar (a la seva web es pot consultar la carta de feiners al migdia, i la de nit i cap de setmana). D’aperitiu una galeta de parmesà i comí i una mousse de patata amb alguna-cosa-més-que-no-aconsegueixo-recordar. Correctes, la mousse suau i que passava molt bé. En materia, dos mitjos primers: un mar i muntanya de vieires amb papada, que com a la lotto, podríem parlar de combinació guanyadora, i uns canalons d’ànec trufats que també van entusiasmar, amb una tòfona que donava el punt però sense embriagar en excés. A continuació, carn i peix. Un llobarro salvatge amb cous-cous i escopinyes -gran el llobarro, acompanyants en un segon pla però portant bé el pes de supporting act- i un colomí amb pa de pessic de cacau i confitura de ceba. Em va encantar, però com comentàvem amb @brasoriol, el mig plat perfecte, potser un de sencer ja hauria estat un excés tan per la saborosa carn com pel cacau acompanyant. La @campaneta de segon va optar per un arrós amb rogers que estava espectacular, mal m’està dir-ho de peix amb nom tan encertat. A les postres ens van portar un pa de pessic de cafè amb vainilla i albercoc que va ser una manera ideal d’acabar un àpat ben rodó. La sopa cítrica d’alfàbrega amb gingebre i llima que es va agafar la Cris molt flipant, un penal a lo panenka perquè l’etapa acabi també en final en alt.

El preu no és com per anar-hi cada dos per tres però el què vam menjar si que és per repetir-hi segur. Vista la carta, faria un altre itinerari de menú degustació i segur que en quedaria igual de satisfet. Producte per davant de tot, pijades les justes però adequades i el desig que es mantinguin igual i que de tant en tant vagin renovant la carta. Del trio de restaurants que deia al començament (en feien un reportatge al Descobrir cuina de setembre) ara només faltarà el Gresca.

Saltimbocca

// September 4th, 2009 // 1 Comment » // Restaurants

Gairebé estrenant-lo (el van obrir dimarts), vam passar pel Saltimbocca, un restaurant de pizzes situat al c/Loreto, 22-26 (tel 933 637 215). Que és el lloc on el Fabian Martín, “el millor pizzero del món”, va intentar sense èxit obrir un restaurant a Barcelona. I on ara han reobert també en format pizzeria i sota la direcció de Jordi Vilà, cuiner de l’Alkimia. Tot i que hi han també amanides, pasta i carpaccios, ens vam decantar, com no, a la pizza.

Estan dividides entre les clàssiques i les seves creacions. El preu oscil·la entre els 7 euros i els 15. Nosaltres vam apostar per la de Ses Illes (sobrassada, figues, formatge de cabra, menta i taronja) i la tartar de salmó (amb salmó, alberginies, pepinillos, taperes, anèt i potser em deixo algun altre ingredient), les dos juraria que a 14 euros cada una. La massa, molt bona. Fina, fina, cruixent als costats. I el contingut, espectacular. En les dos. El salmó era fantàstic i es complementava en armonia amb la resta d’acompanyants i la boníssima sobrasada també lligava perfectament amb els sabors de les figues i el formatge. La menta i la taronja, més sutils, però un encert.

De postres vam demanar un canoli (4 euros), que és un dels meus postres idealitzats. Era bo, però tinc tant mitificats els que vaig menjar en un viatge a Sicilia que se’m van quedar a mig camí. A Barcelona, els que més m’han agradat, al Golfo di Napoli. Vaja, en general, molt recomanable pizzeria, de lo milloret que he provat a Barcelona. Ja hi tornaré per continuar investigant en les opcions de la carta. Entre les propostes “personals” n’hi havia una amb escalivada i mantega de tòfona i anxoves o una calzone amb cap i pota i alfàbrega i una de carn, amb panceta, pernil, chistorra i alguna cosa més. De cara al proper cop…

Àpat

// August 25th, 2009 // No Comments » // Restaurants

Avui he tancat una compta pendent amb un dels restaurants que tenia a la llista de recomanats. L’Àpat (del que havia llegit coses positives a Olleta de Verdures i no tant a La taula d’en Bernat) i que està situat al carrer Aribau, 137 – telèfon 93 439 64 14-). Poder-hi anar al migdia és una opció molt recomanable, perquè hi fan un menú de 13,50 euros (dos plats, postres i beguda) que val molt la pena.

D’aperitiu, raig d’oli al plat, recipient amb sal grossa i a sucar pa. L’oli, ben bo però el pa era molt normalet. I més tenint just davant un dels millors forns de Barcelona, el Turris! El menú són 5 primers, 5 segons i 3 postres per escollir. El canvien cada setmana. De primer he agafat una sopa freda de mango i prèssec amb mató, molt bona i refrescant, al punt just de dolçor. També hem menjat unes albergínies farcides de botifarra del perol i gratinades, fantàstiques (aquestes, com algun altre plat portaven un suplement -aquí 3′50 euros-).

Als segons, el guanyador amb distància -per la nostra i les altres taules- ha estat l’arròs negre amb sípia, carxofes i allioli de peres. Arròs al punt, gustosíssim i l’allioli de peres li donava un sabor molt potent. També hem provat el carpaccio de peus de porc amb llagostins i puré de cigrons. Un altre plat guanyador, tant pel carpaccio, com -especialment- els llagostins. Poc fets i amb tot el sabor de mar. A les postres, un tiramisú, uns maduixots confitats amb escuma de taronja sanguina, molt refrescants i la meva elecció, un brownie de xocolata amb gelat de vainilla. El brownie de textura molt flonja i calentet, contrastant perfectament amb el fred del gelat de vainilla.

Opció més que recomanable pels que puguin dinar de menú al migdia. En el meu cas, per desgracia, no és gaire sovint.

Le cucine mandarosso

// August 2nd, 2009 // No Comments » // Restaurants

Ahir, improvisant una mica i sense reservar, vam (@campaneta, @brasoriol) parar a dinar a un italià que m’havia recomanat feia temps el Pep. Es diu La cucine mandarosso, està tocant al Palau de la música (c/ verdaguer i callis, 4. Tel. 932690780) i em sembla una opció ideal de dissabte al migdia. Menú a 10 euros (plat + beguda + postre + cafè) molt recomanable. El lloc és petitó i està decorat amb molt de gust. A l’entrar, tot de pissarres t’expliquen quins són els plats del dia (de la carta, que és a la nit, de dimarts a dissabte al migdia fan menú). El menú eren uns 6 o 7 plats crec recordar a escollir i un número semblant o més gran de postres.

Vam triar una amanida amb un formatge del que no recordo el nom però molt cremós, una lassanya siciliana contundent però boníssima i una pasta al forn amb sardines i fonoll que va convèncer, acompanyada de pinyons. Tot amb una sensació molt de cuina casolana. A les postres, va caure un gelat de pera i nata (el de nata, deien que seguint una recepta de l’avi del cuiner i era realment molt gustós), un pastís amb crema d’albercoc i un pastís de pastanaga amb crema de mascarpone que va ser la meva opció, bona però sense acabar d’entusiasmar-me del tot.

Tocarà repetir pròximament per provar el format carta…

Il Piccolo focone

// July 11th, 2009 // 2 Comments » // Restaurants

Seguint la tradició de recomanar llocs per menjar a Gràcia, que no fos que caminés gaire, avui una pizzeria. Es diu Il Piccolo focone, pel què posa a la targeta són de Gènova i estan al carrer Legalitat, 74 (Tel. 932849879). Omplen un local en el que he vist ja desfilar uns quants bars i restaurants. Suposo que el problema és que per allà no hi passa gaire gent. Allà hi havia La Gitaneta, on es menjava molt bé.

Partint que només he provat la pizza (també hi ha amanides, pasta i carns), en tinc prou per recomanar-lo. Pizzes al voltant dels 9 euros, que excedeixen generosament la mida del plat i amb una massa de forma irregular i molt bona… es nota que se la fan ells. He menjat una amb crema de carxofes, gorgonzola i formatge fumat que m’ha semblat molt bona. El gorgonzola no es notava massa, però si té gust a carxofa, apali, un winner. He vist que tenen macarrons i pizza sense gluten per a qui li pugui interessar. I també tenen cannoli de postres! M’han comentat que no se’ls fan ells sinó que els hi porten d’Itàlia però tenien una pinta fantàstica. A Il Golfo di Napoli si que se’ls feien ells, crec recordar.

Àtica

// May 22nd, 2009 // 5 Comments » // Restaurants

Havia anat a dinar a l’Àtica (c/Galileu, 159, telèfon 93 490 65 35) potser fa un parell d’anys a menjar-hi un menú de migdia més que apanyat. I ara em va cridar per tornar-hi el post a Olleta de Verdures i saber que la Mar i la Sara Maria també l’havien disfrutat. Tal com es llegeix a la crònica i el què m’havia explicat altra gent que hi havia anat fa poc (tresa & family), el lloc no crida massa per la situació ni per l’interior. De fet, quan hi vam anar (dimecres al vespre) erem una de les dos úniques taules amb gent i la sensació del local era una mica desangelada.

Però anem al menjar: vaig triar el menú degustació. Que són 27 euros (juraria que Iva inclós), beguda apart (va caure un Libalis, que és un dels blancs prefes). En aquest sentit per preu, i fins i tot pel cuina, el compararia amb La panxa del bisbe. Cuina on prima el producte, on l’elaboració i la presentació són importants, però sempre subordinades a la materia primera. L’alineació va ser: salmorejo d’aperitiu, salmó marinat amb cansalada i ceba confitada, carxofes amb butifarra negra, bacallà amb salsa de pèsols, galta de vedella rostida sobre puré de patates i de postres un pastís que portava pinya i avellanes i una torradeta amb xocolata i sal. Les carxofes i la vedella em van semblar espectaculars, el salmó marinat i el salmorejo van ser un inici molt bo, el pastís no em va impressionar gaire i la torradeta estava bé com a curiositat. Potser el què em va agradar menys va ser el bacallà. La taronja que hi havia al títol del plat (no recordo l’enunciat complet) no es notava gaire i el bacallà en si quedava una mica eixut. També ho dic després de dinar avui un bacallà gratinat amb espinacs i pinyons (menú de 10′70 euros a Al punt) que ha convençut i molt.

En la comparativa amb la Ppanxa del bisbe, potser el deixaria un puntet per sota. A nivell de situació i local sempre guanyarà aquest, està clar. Però no dubto que en qüestió de menjar, amb alguns menús hi podria haver empat o victòria de l’Àtica. I que competint en qualitat/preu aquests dos guanyarien per golejada una gran quantitat de restaurants que per 30 i pocs euros t’ofereixen ben poc. Especialment aquí a Barcelona.

Els Casals

// March 8th, 2009 // 2 Comments » // Restaurants

Pica una mica més que els restaurants que acostumo a recomanar aquí al blog, però val molt la pena fer-li una visita de tant en tant. Una recomanació a consciència: com que hi ha seu familiar a Lluçà i no queda gaire lluny de Sagàs, al Berguedà, on està el restaurant, ja fa bastants anys que hi anem un parell de cops l’any a celebrar-hi alguna cosa. Així que he fet prou repeticions com per poder afirmar que m’agrada molt. També s’ha de dir que el tema celebracions comporta gairebé sempre que no em toca pagar i això va bé.

D’Els Casals m’agraden moltes coses (una que no, la seva web!). El lloc és molt acollidor i el servei, a part de conèixe’ls de visites repetides, són molt agradables i de bon rotllo. T’hi sents a gust. No pesats com en altres restaurants de pressupost similar. I també m’agrada perquè l’aposta principal sigui pel producte de la terra i que l’elaboració i presentació, també molt cuidada, estigui al servei i no com a motiu principal del plat. Una bona part del què et menges al plat ve dels seus horts i els animals de les seves granges (són famoses les seves pulardes… que no he provat.). I sempre mouen la carta segons els productes de temporada. Avui mateix ens comentaven que plantarien uns tomàquets japonesos que eren anormalment diminuts però una explosió de sabor a la boca. A veure si en properes visites…

La majoria de cops hi hem menjat menú degustació (l’habitual -dos aperitius, dos primers, dos segons, dos postres- està sobre els 55 euros, i el que es diu “De la terra” costa 70 euros) però avui per dinar hem fet carta. Dos plats, postre, vi i cafés que ens han sortit a 68 per cap. Normalment seria una mica menys, però avui -aprofitant que era especialitat de la temporada- hem apostat per plats amb tòfona, que sempre piquen més. Ara, en el tema vins tendim a navegar més per la línia econòmica… aquí hem begut un Missenyora, un blanc que trobo molt bo. Com a no expert en vins que sóc, per altra banda.

No acostumo a fer fotos quan vaig a dinar, però avui m’ha donat per fer-ho i les he pujat al Flickr, a l’àlbum Els Casals. Cosa que per altra banda, no és nova, que ja van fer els d’Encantadisimo, uns que són molt del bon menjar i la bona foto. A les meves fotos hi trobareu els plats que han caigut a la nostra taula…

El meu full de ruta d’avui ha sigut: de primer dos aperitius. Unes cornes amb pebre vermell fumat i una làmina de matança amb fruits secs, salsa de coco i amanida de nap i col. Curiós i divertit el primer, boníssims els contrasts del segon. El primer ha estat mongeta tendra del ganxet amb conserves, encurtits i verat a la flama de llorer. També lligaven molt bé tots els gustos i m’ha agradat especialment el gust sorprenent que trobaves de tant en tant. Unes flors, que no sé identificar, petites i molt saboroses. De segon, bacallà confitat amb parmentier de tòfona negra Tuber melanosporum, panxeta i espinacs. La salsa amb julivert i espinacs tenia un verd que entrava molt pels ulls, la panxeta espectacular i contrastava molt bé amb el bacallà. La tòfona no era tan protagonista aquí com en altres plats que han caigut pel meu voltant. El meu germà s’ha menjat una truita de tòfones amb torradeta on les torradetes venien amb virutes de tòfona i tenien un gust espectacular. Per postres he agafat un dels que s’ha de demanar al començar l’àpat, una crema catalana cremada amb melindros i sorbet de llimona, taronja i canyella. M’ha agradat la crema i m’ha encantat el sorbet. Els melindros, tot i que bons no tan espectaculars com la resta, però vaja, estan per sucar-los a la crema! El meu postre preferit que fan, però, continua sent el pastís de poma.

Per acabar el cafè de rigor amb els petit fours d’acompanyament (dos habituals -bombons i carquinyolis- i de novetat uns bunyols amb crema molt bons). Com amb altres plats presentats – com podeu veure a la foto de l’enllaç, sobre pissarra que queda molt guapo.

Actualització 15/09: He repetit altre cop visita fent un impecable menú de la terra i acompanyat de blogueros gastronòmics (Mar, Sara Maria, Oscar, els vermells, Manel). La novetat aquest cop i que encara ha fet més completa i disfrutable l’experiència ha estat visitar Lamalla que és el lloc on tenen l’hort i el bestiar que després acaba al plat. Ens han fet un tour encantador explicant detalls de perquè hi havia coses que pujaven bé, altres que no, perquè feien la seva aposta per la qualitat i no la quantitat i al final veiem com es tancava el cercle. Ens comenten que fan el seu pinso, veiem els porcs petits, els porcs més grans, el lloc on posen a secar els embotits… i mitja hora més tard flipem amb l’espectacular sobrassada que posen al menú dels Casals. Ens ho comentava el cap de sala, el David. Hi ha molts pocs restaurants al món que ho facin. El Blue Hill, a NY i després uns quants més. Ben poquets. Menjar el què han cultivat sense passar per cambres frigorífiques, collit del dia, és un altre món. Un simple tomàquet -de cor de bou- és una simfonia de sabors. Vaja, que s’assenta en la meva percepció com a restaurant preferit dels que he visitat. I nombroses visites al llarg de 10 anys així ho certifiquen. No és flor d’un dia.

És curiós que al post original parlava que començarien a plantar tomàquets japonesos petits. Si, ja els han plantat i els vam veure i tastar a l’hort (no en plat). De la mida d’una oliva arbequina, una explosió de sabor a la boca notable. I un altre apunt: allà ens vam trobar al Martí, estudiant de cuina i blogaire gastronòmic, que està fent una estada als Casals i que em deixa flipat amb la seva maduresa per això dels fogons amb només 17 anyets. A veure si en sentim parlar en el futur

Birra amb tapa

// March 1st, 2009 // No Comments » // Restaurants

Dit i ungla. Cul i merda. Birra i tapa. És tristíssim que aquí a Barcelona s’hagi produït aquest divorci d’un matrimoni habitual a la resta d’Espanya. Com amb l’Astèrix, encara hi ha algun irreductible bar que aguanta la tradició sobre les seves espatlles. A prop de casa en tinc un: Gatamala (just a sobre del restaurant la Panxa del Bisbe, al carrer Rabassa, 37). A part de ser un bar petitó i agradable, tenen la gran virtut d’acompanyar-te la birra (canya de Moritz de tirador -m’agrada bastant més que la de botella-, 2 euros) amb tapa. És un tros de pa amb truita de patates, o una mica d’ensaladilla russa… una alegria. Tant de bo fos una pràctica més habitual.

Si esteu al Facebook, hi ha un grup creat que es diu Plataforma pro Tapa Gratuïta en Barcelona on van recollint els bars on pots trobar la parella birra-tapa de la mà.

Ja que estic en aquest racó de Barcelona, comentar que el Bernat (amic d’amic, i com a tal li faig publi gratis) fa cursos de foie que organitza a la Panxa del Bisbe.

Cicle de durs-cumentals

// January 28th, 2009 // No Comments » // Cinema, Restaurants

Així saltant de recomanació en recomanació (començant pel Pep i seguint per internet) m’he construït un minicicle de 3 documentals que neixen amb la idea de fer-te reflexionar i que els 3 tenen imatges molt impactants, dures de digerir. El que les té més, és el que menys m’ha agradat: els altres dos són sensacionals. Comencem per matins.no.

Earthlings: narrada pel Joaquin Phoenix, amb la ambició de denunciar el maltracte de la humanitat als animals, com els utilitzem per convertir-los en menjar, pells, companyia i els danys que reben. Amb imatges duríssimes i comparant el què fem amb els animals amb el què van fer els nazis a l’Holocaust. És impactant si, algunes imatges conviden a retirar la mirada de la pantalla, però el to d’adoctrinament de la narració no m’ha agradat gens. Que em diguin el què he de pensar, com si la seva idea fos la definitiva no em convenç. Però vaja si algú té ganes de convertir-se en vegetarià i ja va bastant encaminat, suposo que el visionat del documental el pot acabar d’ajudar.

Our daily bread: espectacular producció alemanya sobre els processos d’industrialització del nostre menjar, tant d’animals (aquí també cau alguna imatge durilla, però menys que a l’anterior) com del gènere vegetal. Cap narració en off, res de persones parlant a camera, només plans treballats i màquissims. M’ha semblat genial i molt Lynch: que per mi això sempre és un bonus.

Workingman’s death: també d’alemanya i més que recomanable. Un recull de 5 dels treballs més durs del món: uns miners al fred rus, uns que recullen sofre, uns que maten cabres a l’Àfrica (aquí tornem a tenir imatges durilles)… en aquest cas sense narració en off, però si amb les declaracions d’alguns dels que fan aquests treballs. Imatges colpidores i gent que sorpresivament s’ho agafa millor del què ens ho agafaríem si estiguéssim fent el què fan. I després encara hi ha qui es queixa del seu curro!!

Envalira

// January 17th, 2009 // No Comments » // Restaurants

Recupero les recomanacions de restaurants, que les tenia una mica oblidades des que me’n vaig anar a provar a la carn de canguro. Avui he anat a un d’aquells que et porten records, amb l’atmosfera dels d’abans. La decoració, l’ambient… d’aquells restaurants que anava de petit. Dels que acabaves el dinar amb un limon helado. De fet l’avi del costat ha culminat amb una comtessa, que és una altra manera de rematar a lo old stlye. Aquest lloc és un clàssic de Gràcia que diria que ja porta molts anys funcionant.

Però a part d’això, l’Envalira (c/Planeta, 35 -a la plaça del sol- de Barcelona, tel 93 2185813) val molt la pena. Menjar català classicot, sense pijades ni modernitats. Erem 3: per primer, de picar uns boquerons i unes carxofes fregits. Espectaculars els dos. De segon, arrossos, que és la gran especialitat del restaurant. Hem fet arrós mariner i jo, arrós negre, que feia molt que no en menjava. I ens han semblat espectaculars. L’arrós negre normalment és massa pasterada, però aquest estava al seu punt, boníssim, i no diguem ja l’arrós mariner que encara era més bo i tot. Els primers estan entre 5 i 10 euros i els segons es mouen sobre els 10-15. Els arrossos eren 12 euros. Un parell de postres, un parell de cafés i una ampolla de vi blanc (en tema vi no hi ha gaire varietat per escollir…) i ens ha sortit per 27 euros per cap. Hi han ganes de repetir d’aquí un temps.