El Petricó

Per variar una mica amb les recomanacions de restaurants, m’allunyo de l’habitual Can Fanga i arribo a Vic. Que com a punt de pas entre Barcelona i el Lluçanés visito prou sovint. Dels llocs on hem menjat un que hem repetit i m’agrada molt és El Petricó (Arquebisbe Alemany, 41. Telèfon 93 883 37 71). Hi hem anat de nit, gairebé sempre ple. Al migdia funciona també una taperia-vermuteria a dins del mateix local, de la que en vaig llegir bons elogis al Pep Palau al seu utòpic blog. Encara no l’he pogut provar!

Com veieu, un local decorat a l’estil bodega, ben (sobre) carregat de detalls i de fusta. A la taula (no n’hi ha dos iguals), només assentar-nos, ens trobem un paper amb tota la carta. Cuina tradicional catalana (de la de “sempre ha estat aquí” en contrast amb el “retorn de la cuina catalana” que venen els mitjans de Barcelona). L’últim cop per exemple, em vaig prendre una sensacional sopa torrada de pilotilles, balsàmica pel fred. I als segons mana la brasa, que la fan espectacular. El secret de porc ibèric, gustosíssim, es desfeia i portava el gust fumat de la brasa ben adherit.

Un primer lleugeret, una bona carn a la brasa de segon, vi negre de la casa per acompanyar i ens quedem com uns reis. Bé, aquest darrer cop em va quedar lloc per un pastís de Santiago ben flonjo (gairebé sempre me’ls trobo massa ressecs, Baluard apart, al cel dels pastissos de Santiago).

Esmorzars de forquilla: La Pubilla, Cal Boter, Neme i Can Ros

A l’hora d’etiquetar els àpats forts de matí, m’encanta l’esmorzar de forquilla i no suporto l’anglès brunch. Entenc que no són equivalents, però val la pena reivindicar el de casa abans que adoptar una tradició anglosaxona. Esmorzars de forquilla: contundents, per menjar habitualment amb coberts, des de primera hora fins a mig matí i que molts cops ens poden deixar sense dinar o amb gana per engolir només un dinar molt lleuger. No és per fer-ho cada dia, que la majoria ja no fem feines físiques com abans, però de tant en tant agrada regalar-se un bon desdejuni a primera hora. Des de fa unes setmanes he començat a fer-ho, un cop per setmana (alguna he fet campana) amb el Pep -i altres estrelles convidades ocasionals-. L’única norma del club de l’esmorzar de forquilla és anar a fer esport abans. Piscina o anar a còrrer, tot val. Per allò de sentir que t’ho has guanyat.

Tinc ganes de compartir les visites que he anat fent, tant per recomanar-les com esperant que els que llegiu això em digueu llocs que valguin la pena (a poder ser per Barcelona), que tinc ganes de no repetir. Aviso que en alguns casos les especialitats són entrepans: tècnicament no serien de forquilla, però l’essència del què porten dins si que ho és.

La pubilla: aquest havia de ser el número 1 a la meva llista d’esmorzars de forquilla, només per la qüestió númerica de cops que hi he anat. Un plat d’ous ferrats o un plat de bacallà dels que fan són sensacionals, però el meu plat estrella és la terrina de morro i pota, que alguns cops he acompanyat amb fesols i ceba confitada i altres amb espàrrecs i romesco. Boníssim.

Cal Boter: un restaurant tradicional de cuina catalana (tot i que la web només la té en castellà) a Gràcia. Ara feia uns anys que no hi anava i vaig veure que hi començàven a fer esmorzars de forquilla. Es veu que la clientela -coses de la crisi- ha baixat força entre setmana i estan provant el format de matí. El dia que hi vam anar estàvem sols al restaurants (acostumat jo a un Cal Boter que destacava per la gran cridoria dels comensals) i la sensació va ser una mica desangelada. El bacallà amb romesco que vaig menjar va ser, això si, molt digne. Acompanya’l amb un vinet de la casa i ja tens energia per anar tirant tot el dia!

Bar Neme: un bar que es troba a dins el Mercat de Collblanc. El vaig descobrir gràcies al Blog dels del Morro Fi (un blog que recomano molt i molt: m’encanta com descriuen les seves experiències gastronòmiques i el què recomanen). L’especialitat és l’entrepà de bacallà amb allioli. Amb una miqueta de pebrot verd. Si dic sensacional em quedo curt. És dels millors entrepans que he menjat en temps i això que el pa en si tampoc era res de l’altre món. Però el bacallà es desfeia i el toc de l’allioli i el pebrot hi lliga a la perfecció. A provar si o si.

Bodega Can Ros: una bodega a la cantonada entre Roger de Flor i Travessera de Gràcia on vam anar a provar una altra especialitat del món de l’entrepà: el de mandonguilles. Un bon pa, ben torrat i cruixent, les mandonguilles que es desfan, quatre pèsols i la salseta per sobre. No és l’esmorzar més de dieta del món, però recomforta i té un gust fantàstic.

Toc

Un altre a l’apartat menús de migdia potents a Barcelona. El Toc, un restaurant de decoració elegant situat al carrer Girona 59 de Barcelona (tocant a la cantonada amb Consell de cent) i que entre setmana fan un interessant menú -bé, li diuen plat del dia- a 15 euros. Un parell de primers a escollir, un segon, un postre, vi i aigua (els dos). Aquí no hi ha massa on escollir, o sigui que si no et fa el pes el plat principal malament anem. Hi he anat un parell de cops: al primer hi havia steak tartar i al segon un bonítol amb verduretes (el de la foto de sota). Sort o no, encantat en els dos casos! Els dos dies que hi he anat han repetit els primers ofertats (potser és pel fet d’anar-hi dos divendres, no sé si es deu repetir gaire sovint). Era una elecció entre un gaspatxo de tomàquet i remolatxa (gustós, refrescant, per sucar-hi el bo i cruixent pa que et serveixen) i un “bol d’amanida”. Que per l’enunciat no crida especialment l’atenció, però que portava una combinació molt bona i estiuenca d’herbes, cogombre, pastanaga… i un gust entre amarg i refrescant dominant-la.

“Uoooooo, bonítol és!” Fantàstic el bonítol, poc fet, amb verdures molt al dente i un llit que era unes patates amb una textura molt lleugera que l’acompanyaven a la perfecció. Puntuat amb un oli ben gustós. El segon que vaig pendre el primer dia, l’steak tartar (amb un rovell d’ou coronant-lo per dalt) també estava molt bo. L’únic problema eren les torradetes que l’acompanyaven, que a algú se li va anar la mà amb la sal i vaig estar assedegat tota la tarda!

Aquest segon cop, de postres hi havia un gotet amb suc de poma, dauets de poma i sorbet de poma molt refrescant. El primer dia crec recordar que era alguna cosa semblant però em falla la memòria! A més d’aquest plat del dia, i de la carta, he vist que tenen un menú a 30 euros amb 3 primers, 3 segons i 3 postres per escollir (i aigua, vi i IVA inclós) que fa molt bona pinta. A més també el fan al vespre. S’haurà de provar!

Zeeshan Kababish

Un restaurant i tocant a la Rambla del raval, a Barcelona (concretament al carrer Marqués de Barberà, 26 Tel 934419010) que és una de les opcions més recomanables de la ciutat pel provar menjar indi – pakistaní i que vaig descobrir fa un temps al blog Te quedas a cenar?. Aquest Zeeshan Kababish és recomanable tant per lo bo que està tot com pel preu. L’últim cop que hi vam anar, vam demanar una mica de tot per provar, vam quedar ben a gust de quantitat… i no ens va arribar als 10 euros!! A Barcelona, això és motiu d’incredulitat. També s’ha de dir que les begudes fan que baixi la compta: no venen begudes alcohòliques i la meva opció gairebé sempre és o suc de mango o lassi (beguda aiogurtada) de la mateixa fruita.

Ja hi he anat uns quants cops i sempre he anat variant i deixant-me aconsellar pels que porten el restaurant. Per picar m’agraden els onion bhaji (cebes fregides amb farina de cigrons) o els picants samosa. Després, cassoletes vàries -pollastre, xai, vegetals- en funció dels que som, acompanyades de diversos arrossos (molt bons) i algun dels pans indis (els nan), que dos elements indispensables per deixar els plats ben nets de les salses! Com que la majoria de cops hem demanat que portèssin un variats per la quantitat de gent que hi erem soc incapaç de recordar noms dels plats que més vaig disfrutar, així que consell: deixeu-vos aconsellar (específicant és clar el grau de picant que esteu disposats a assimilar).

Si arribeu amb gana a les postres, una curiositat a provar: els rasmalai, un dolç que llegeixo que és popular al nord de l’India. Unes boles blanques que neden en un mar làctic amb aromes de cardamom.

Rebuscant ara què en comentava la gent a la xarxa, he trobat una galeria xula al flickr, del Munduate i el Tiriti, dels Tiritinyam de tota la vida, també el va recomanar al seu blog.

Alea

Recuperant la sana tradició d’escapar-me els divendres (o falsos divendres com avui) a Barcelona a fer dinars de menú de bona qualitat-preu, ha tocat provar un que tenia a la llista dels pendents. Es diu Alea, porten mig any oberts, i estan al carrer Balmes 322 (Tel 93 2540487). Al migdia entre setmana hi fan un menú molt interessant: 4 opcions de primer, 5 de segon, 4 de postres, amb pa, beguda i iva inclós: 12,90 euros. Local petit, acollidor i en situació ideal en la ruta feina-casa. De primer he escollit una “crema freda de pastanaga i taronja amb ceba tendra i fonoll”, bona, amb un punt amargant curiós tot i que potser n’esperava alguna cosa més espectacular per part de la taronja i del fonoll. Més opcions per triar: “amanida de carbassó, mozzarella i virutes de foie” (que era el segon a la llista), “espàrrecs blancs de navarra, alvocat, brots i maionesa de llima” i “saltejat de verdures, oli de pebre vermell i cremós de coliflor”. Ja veieu per on van els trets: cuina sana, sense fritanguismes, sense creacions boges, tot i que amb algunes combinacions curioses.

El segon l’he disfrutat més que el primer: arròs negre de sípia i pèsols. Arrós al punt, de regust fumat i amb trossets de sípia i els pèsols entremig. Molt bo. A nivell de quantitat no era espectacular, aviso, però pel nivell de gana que portava avui, ha estat més que suficient. Més opcions al segon: “jarrets de vedella, piquillos i salsa de modena i farigola”, “guisat de cap-i-pota amb ànec i carxofes”, “llobarro de racció a l’oli de xoriço amb alberginia i pipes” i “estofat de cigrons amb bacallà confitat”.

M’ha agradat molt el postre! Torrija caramelitzada amb infusió freda de marialluisa. Sopa al fons, torrija al mig i gelat que es fonia per moments per sobre. Fantàstica combinació de gustos. També hi havia per triar una “tartaleta de fruits vermells amb sopa de xocolata blanca”, una “crema catalana en escuma” i un “iogurt natural amb meló cantaloup”.

He fullejat l’opció carta per nits i caps de setmana i sembla molt interessant. Bastantes opcions de primer, segon i postre (al voltant de 8 de cada), plats que anaven en la linia del menú de migdia, potser una mica més enllà i un preu de 24 euros iva inclós, begudes apart. No descarto fer-hi una visita grupal.

Etapes

Tot una troballa aquest restaurant Etapes (c/Enric Granados 10 -per sota Aragó-, Tel 933236914), que si no vaig errat va obrir el 2010. Hi vaig anar un migdia d’entre setmana: a part de la carta, 4 menús en oferta: el de migdia (17 €), el gourmet (25€), el selecció (29€) i el menú degustació d’hivern (39 €). Diria que excepte el de migdia, que deu anar de dilluns a divendres, la resta els fan sempre. La relació qualitat-preu, fantàstica: hi vaig menjar molt i molt bé.

Em va agradar que tenen una declaració d’intencions a la carta: “Elaborar directament tots els nostres plats amb un tractament natural del producte i la utilització de tècniques que respectin llur sabor i textura”, “Cercar denominacions d’origen certificades o indicacions geogràfiques protegides per garantir la qualitat del producte”, “Fer servir producte de proximitat, ecològic i principalment de temporada per contribuir a un model d’alimentació sostenible, saludable i que respecti el medi ambient”. Estem d’acord, si senyor.

Continua llegint »

Mosquito bar

Una recomanació que tenia pendent de feia temps i que ha reflotat al trobar-me la targeta al fons d’una butxaca. Aquest bar o restaurant està al Born (carrer Carders, 46 / Telèfon 932 687569) i funciona sobre una combinació de les que em guanya el cor: tapes asiàtiques + carta molt extensa de birres. Ideal per un sopar improvisat, unes tapes de mitja tarda o unes birres amb algo per picar. Per demanar a Mosquito et donen un paper amb la llista de plats i has d’anar marcant les caselles de les tapes que vols menjar. Dels 2 euros les més barates als 6 i pico que valia l’últim cop la més cara, l’ànec fregit. Predomina la cuina xinesa i els reis de la carta són els dim sum. De porc, de vedella, de llagostí, de verdura, de tofu. Són unes pastes (estil “ravioli” rebregat, i que ningú em mati per la comparació) que es fan al vapor i en alguns casos fregits. Val la pena agafar-ne uns quants de diferents (sobretot si sou varis i la cosa es pot compartir). També hi ha plats calents (l’ànec que comentava, vedella al pebre de Sichuan…), sopes (amb els fideus omnipresents) i alguns plats freds (l’últim cop vaig menjar uns “bang bang” d’albergínia, ben picantets i bons). Per postres, dos opcions (amb subvariants): trufes i mochis.

Com a bon amant de la cervesa que sóc i d’anar-ne provant de diferents, totalment a favor de locals amb la carta tan àmplia com tenen aquí. N’hi ha de belgues (amb més profunditat de banqueta que les habituals leffe o chimay), d’angleses (les fantàstiques de brewdog) o un molt bon assortit de cerveses catalanes artesanals. Fins i tot en tirador. A destacar, perquè es fan coses molt interessants aquí encara que no acabin de tenir tanta sortida comercial. Amb les tapes asiàtiques, fantàstiques les Agullons o la Lupulus de la Companyia cervesera del montseny, amb un punt amarg fantàstic. I pels que vulguin cerveses molt suaus (d’alcohol, no de gust), la Guineu Riner.

Can Roca, el de Sant Andreu

Curiosa experiència gastronòmica de contrast la d’aquesta setmana. D’anar el dimecres al Celler de Can Roca, bandera de la cuina sofisticada i d’avantguarda, a anar avui a Can Roca (Gran de Sant Andreu, 209. Tel 93 346 5701), una taverna al barri de Sant Andreu amb aspecte de bar dels de tota la vida i cuina casolana i catalana. Hi fan esmorzars de forquilla (dissabtes és fins les 11.30) i dinars de dilluns a dissabte. Entre setmana m’agafa massa lluny, per aquest dissabte vaig trucar el dia abans i em van donar l’última taula! Resumint: millor reservar. Continua llegint »

Un dinar a El Celler de Can Roca

Per aquelles coses de la meteorologia que no acabo d’entendre, que hi hagi un anticicló, en principi cosa bona, es transforma en contaminació a tope cobrint com un llençol Barcelona. No és un dia maco de cel blau, sol radiant i ocells cantant, però és dimecres, no treballo i marxo cap a Girona a dinar a El Celler de Can Roca. De camí i involuntariament, parem a La Roca d’El Vallés. Dic involuntàriament perquè no és volgut això de fer un dia Roca. En l’apartat lavabos no hi ha hagut però cap anècdota digna de ressenyar.

Arribem amb molt de temps a Girona, ciutat que m’agrada molt i molt. Passegem per la part antiga, molt tranquil·la de gent, on gairebé només transiten universitaris campaneros -que sembla que són uns quants-. Pel camí m’enamoro d’un bareto d’aparença antiga que dona a l’Onyar i al mateix carrer (ciutadans) passem pel costat del Colmado Moriscot, on entre menjars i begudes de tot el món localitzo una ampolla xinesa -no a la venta- de licor de rata. Amb tot de ratolinets petits a dins, macerant-se.

D’on tenim el cotxe aparcat, tocant a la Devesa, no es tarda gaire a arribar on està El Celler de Can Roca. Taula a les dues, avui no pago jo!! Vaig convidar als meus pares a dinar al Bulli, ara els hi tocava a ells! Admirem la construcció de l’edifici on hi ha el restaurant; arreglat amb molt gust, i per dins amb molta llum natural i decoració elegant i al punt just de poc carregat.

I un cop dins, anem ràpid cap a taula: hi ha menú curt (115 euros), hi ha menú llarg (145) i hi ha carta. Amb ganes de provar moltes coses, triem el menú llarg, que el conformen una dotzena de plats amb els seus corresponents aperitius. Per situar-se i començar a posar-se en sintonia de gaudir al màxim, copeta de cava cortesia de la casa. Un Albet i Noia ben fresquet i fantàstic.

Per començar ens col·loquen un bonsai a taula. En pengen tot d’olives farcides d’anxova i caramelitzades que cal estirar i mastegar a poc a poc per disfrutar-les. El caramel i l’oliva es porten molt bé!

Continua llegint »

La Pubilla

Novetat a l’apartat grans menús de migdia a Barcelona: La pubilla (plaça de la llibertat, 23 Tel 93 2182994). N’havia llegit algun bon comentari i a més està localitzat a Gràcia DF. Concretament tocant al remodelat mercat de la Llibertat (que no havia tingut ocasió de visitar i que els hi ha quedat maco maco). Fan esmorzars de forquilla (m’encanta el concepte, encara que el practiqui menys del desitjat) i menús de migdia, de dilluns a divendres. El dissabte al migdia també obren i fan carta. Es defineixen com a “cuina casolana i de mercat que fa cantar els àngels”. I feta la primera visita (en properes acabarem de confirmar-ho), subscric àmpliament l’auto-elogi. Fan cuina de “a 10 metres del mercat”, senzilla, molt bona, d’arrels catalanes però amb alguna pinzellada italiana (opino gratuïtament jo amb la perspectiva que em dona haver-hi anat només un dia).

Són 12 euros el menú (primer, segon, postre i beguda). Avui per exemple, hi havia sopa de musclos, coliflor amb morro i penne alla norma (amb alberginia, un amor sicilià que tinc) de primer. Escalopins amb pesto i carbassó, lluç al forn i galta de porc, de segon. I tiramisú, mandarines o sorbet de mores per culminar. Suposo que cuina de mercat i cuina de producte deu voler dir el mateix i és el que hi ha. Productes bons i ben tractats, sense que la tècnica o la presentació els prengui protagonisme. La sopa de musclos que he pres estava fantàstica, ideal per aquesta època, amb bon suc, uns quants musclos i un bon conjunt de verduretes al punt (tomàquet, ceba, pastanaga, all…). Els altres dos primers també estaven al nivell. De segon, he triat els escalopins, no gaire fets -com m’agrada- i amb el pesto i carbassó lligant perfectament. Però encara m’han agradat més les altres dos opcions, tant una melosa galta al forn, d’un gust intens, com el lluç al forn, d’aromes i gustos boníssims. Si abans he dubtat, als postres si que ho he tingut clar, tirant pel tiramisú, servit en copa, ben disfrutat i ideal per tancar un menú que recompensa de sobres el preu que es paga.

Tant de bo els hi vagi molt bé i aquest estil de menú diari amb amor, qualitat i accent català guanyi terreny a tot arreu (especialment cap a Esplugues, on tinc la feina, que ens fa falta!). Pel que he vist, la cosa els hi va bé. Hem arribat a la 1.30 (amb reserva) i aviat ja ho tenien ple i amb gent esperant a que es buidessin les taules. Per telèfon reserven de 1 a 2 i de 3 a 4. Entremig, el primer que arriba, s’emporta la taula!

Un dinar al Bulli

Comencem pel final: després d’unes tres hores i mitja d’anar provant creacions que transitaven entre el reconeixible i el marcià, sortim del Bulli, mirem a la dreta, a la terrassa. Un arc enmarca el Mediterrani, cala Montjoi. I gravem el somriure que ens acompanyarà en tot el retorn cap a casa.

La historia va començar el cap d’any del 2009. Que va destacar pel meu control en l’ingesta alcoholica i tornar relativament d’hora cap a casa. Tenia un post-it a l’ordinador: “reserva Bulli”. Obrien la petició de reserves l’1 de gener. Escric el missatge, els hi comento una mica les ganes que tinc d’anar-hi, que vull convidar els meus pares, que qualsevol dia em va bé (però si és dinar i cap de setmana encara més), que a aquestes hores suposo que seré dels primers que reben i l’envio.

I a finals de març una vibració a la Força del gmail. M’arriba un correu electrònic, on em proposen dinar al Bulli el 21 d’octubre. “Ferran Adrià prepararà per vostès un menú degustació personalitzat. Provaran
moltes elaboracions diferents i intervindran molts productes. Es important per la seva confecció conèixer amb antelació si hi ha algun problema a tenir en compte, com al·lèrgies o qualsevol altre producte que no podem incloure al menú per algú de vostès“. Compteu que al Bulli serveixen unes 50 persones al dia, que multiplicat pels dies que obren se’n va cap a les 8000 persones que hi mengen. I en algun lloc he llegit que reben al voltant d’un milió o més de peticions. Com si em toqués la loteria, vaja. I a més, entre la petició i la confirmació, s’havia anunciat que el Bulli tancava el 2011. Durant el dinar em comentaven que un 50% de les reserves va per gent que ja hi ha estat. Encara reduïa les meves possibilitats d’èxit. Al desembre faran les reserves per l’última temporada, així que proveu que no hi perdeu res. Al final de l’àpat vaig parlar una mica amb el que gestiona les reserves i ja el planyo. Haver de filtrar entre tants mails (sent l’última temporada encara n’hi haurà més) pot ser demencial.

El 21 d’octubre quedava molt lluny. Però va arribar i passats els missatges dels nostradamus dels de la feina “ai, i si tens mal de panxa”, “i si et refredes i no notes el gust?”, m’he despertat, ple de salut, amb una mica de nervis i un bon viatge fins a Roses. Sortint amb (molt de) temps, clar. Roses no seria precisament la meva ciutat favorita de la Costa Brava (hi ha alguns edificis, altíssims, que fan molt mal d’ulls) però a la que el cotxe enfila la carretera de Montjoi, sinuosa, ja et comences a posar en situació. Un recorregut màquissim, amb el mar a la dreta i paisatge una mica àrid i on he vist que es plantava força vinya. Paradeta al dolmen de la Creu Coberta, construcció del neolític de dimensió considerable. I al reprendre la marxa, aviat, darrere una curva, ja es descobreix cala Montjoi. Ja ho tenim.

Aparquem el cotxe, admirem les vistes de la cala i les olors dels eucaliptus que hi tenen plantats i enfilem cap a l’entrada. Ens surten a rebre: “us agradaria visitar la cuina?”. Oi tant. Ens ensenyen la cuina, ens saluda el Ferran Adrià, ens fan un petit tour i el Juli Soler ens fa una foto. Després xerrem una estona amb el Ferran. Ens diu que aquest racó de la Costa Brava en dies d’hivern amb solet com avui és fantàstic. Completament d’acord. Li pregunto pel restaurant que ha d’obrir a Barcelona amb el seu germà (més cosa del seu germà Albert que d’ell) i em diu que encara no ho han anunciat però en principi serà l’11 de gener (el mes que ve ja obriran la cocteleria). I li comento que el vaig entrevistar per telèfon fa molts anys. Ell acabava de sortir als diaris per ser portada del NY Times i jo treballava al 3xl.net, portal adolescent que fa poc s’ha renovat. L’entrevista va discorrer per temes apassionants com les possibilitats de millorar el gust d’una pizza congelada.

A l’apartat de manies culinaries que ens havien demanat que indiciquessim previament, només haviem mencionat les ostres i cargols pels meus pares. A l’arribar a la taula, quan han repassat els ítems crítics del menú, la meva mare ha decidit saltar-se la part de plats de caça. Els plats que li han posat a canvi també han estat tremendos. Acabada introducció, anem en matèria. Foto (estan a més bona qualitat al flickr), nom de plat, petit comentari. Per posar una mica en antecedents dels que no em coneguin: no m’he dedicat mai a la cuina (és a dir que no entraré a fer cap analísi gaire profund de tècniques i coses per l’estil) i no frequento restaurants d’aquest nivell, però he llegit molt sobre el tema, com deia el preguntador del “Persones humanes”. I també, que el factor sorpresa em té el cor robat. En l’humor o en la cuina, disfruto amb l’inesperat. I el menú comença… ja!

1. Maduixa de campari

El primer aperitiu, un gelat en forma de maduixa amb un potent i bo gust a alcohol.

2. Entrepà de mojito

Comencen les curiositats, els jocs per provocar-te un somriure. Té gràcia això de prendre un mojito en format entrepà. Refrescant com el primer, i curiós. La textura del pa era semblant a la del pa de gambes dels xinos. En aquest plat (i en molts altres) el cambrer t’advertia que ho agafessis curosament, que era fràgil.

3. Ou de gorgonzola

Arriba un ou gegant a taula. El cambrer, amb una cullereta, en trenca la closca per dalt, i després li ratlla nou moscada per sobre. Ens adverteix: trenqueu-ho amb les mans i aneu menjant, però ràpid, que sinò es desfarà. És un ou de gorgonzola gelat i l’anem trencant els tres, voraços, com el que trenca l’ou de xocolata de la mona. No era kinder, no hi havia sorpresa, però els trossos impregnats amb nou moscada en pols estaven (encara més) fenomenals.

4. Hibiscus amb cacauet

Deu n’hi do l’assortit de vaixella que van traient. En aquest de color daurat, al mig unes delicades flors d’hibiscus, que es trenquen a la boca (i si no et despistes als dits) i te la deixen plena d’un intens gust a cacauet.

5. Bastó de parmesà

Lleuger, trencadís, amb gust de parmesà torradet.

6. Galeta amb caviar d’avellana i avellana amb gerd

Aquests dos surten a la vegada. I els dos juguen amb treballar de formes diferents un mateix ingredient, l’avellana (això d’anar fent jocs amb un mateix ingredient serà habitual al llarg del dinar). Primer una galeta molt cruixent amb caviar d’avellana, de gust molt potent i concentrat. Amb aquesta textura al cap, després t’entren unes avellanes a la boca, gelades, on l’avellana és la forma i un gust sutil de fons i el gerd és més protagonista.

7. Espuma de coco

Textura curiosa, sòlida però moooolt lleugera, coco pur a la boca

8. Truita de camarons, en les seves dos versions (homenatge a Pastallé d’afegit propi)

Entre aquest i el posterior gaspatxo i ajoblanco, bons homenatges a la cuina del sud d’Espanya. Aquest ens va semblar fenomenal. El gust dels camarons sobre dos bases diferents. La primera, sobre un sucre de cotó ben fi (a mi el dolç aquí m’hi va encantar) i la segona, portava a sota una crep fínissima, feta amb poc oli, molt torrada. Tant el contrast dolç de la primera com l’acompanyant torrat de la segona, li venien de perles. De la segona jo notava gust de parmesà si o si. Però el cambrer em va dir que no, que em devia haver quedat del bastó d’abans…

9. Galetes de ginjebre

Aquest no te l’havies de menjar. Mossegar i xuclar, gust de ginjebre fort inundant la boca. No va ser un dels preferits, però feia la seva funció de refrescar i netejar una mica, que imagino que també erael que tocava en aquest moment del menú.

10. Ravioli de pernil en pètal de rosa & sopa de meló

Si, la pasta del ravioli és un pètal de rosa. Que embolicat de no sé quina manera (feina ha de portar), conté el seu interior, de caràcter bastant líquid i amb intens gust a pernil. Cap a la boca, una mica de força i que exploti. Per acompanyar-lo i fer una versió del meló amb pernil, una copa amb una mica de sopa de meló, líquid concentrat, essència de la fruita.

11. Canapé de pernil amb ginjebre

Aquí lliguem els gustos dels dos anteriors, amb el pernil i el ginjebre, i ho presentem en forma de crustaci, que serà el que seguirà a continuació. Aquest plat em va semblar espectacular, explosió de sabor, amb un ginjebre sutil i una base de caramel ben cruixent que lligava a la perfecció amb el gust del pernil.

12. Llagostí bullit

Gairebé cru, el preparaven (en alguns plats, per curiositat, anava demanant detalls de com ho havien fet) posant simplement el cap a bullir i la resta del llagostí s’aguantava a l’olla, fent-se lleugerament amb la calor. Una cosa senzilla, unplugged, sense esferificacions ni tècniques complicades d’entendre. Però si t’agraden els llagostins, allà el tens, en tota la seva glòria. Estirali el cap, xuclali com si t’hi anés la vida, devora la cua.

En aquest va arribar la primera subvariant per ma mare, que no és gaire amant de les coses excessivament crues. A canvi li van portar una baguette de tòfona d’estiu. Com per queixar-se.

13. Gamba en dos coccions

La gamba en dos coccions i tres textures. Una cullereta amb el suc del cap, intens. La cua, poc feta, per devorar ràpid i les potes, cruixents. M’encanten les gambes, una delícia.

14. Guatlles en escabetx de pastanaga

Aquest ens va flipar. Et porten la guatlla en aquests 5 trossets, amb més pinta de berberecho o similar que d’altra cosa (el palillo també hi ajuda), i a continuació el cambrer distribueix espècies per cada una (pebre vermell a la primera i la última, comí, romaní -i un que no aconsegueixo recordar-) i amb un pinzell li posa per sobre l’escabetx de pastanaga. T’indiquen l’ordre per menjar-ho, de dalt a baix, tots 5 són guatlla, però la declinació d’espècies li dona tocs diferents. Aquí ja hauriem comenat a treure els mocadors blancs.

15. Tàrtar de tomàquet

Ens presenten el tàrtar sense dir de què és (la política no spoilers) i hi tiren per sobre el què semblen masses cristalls de sal. Però és gel, i el tàrtar és de tomàquet i és refrescant, molt bo i amb un punt picant de pebre vermell i altres espècies. Una curiositat: amb el tàrtar arriben els primers coberts de tot l’àpat. Fantàstic això de poder menjar-ho gairebé tot amb les mans.

16. Sushi de medul·la i ventresca de tonyina i llumins de soja

La foto no és la millor, la del sushi. Era un plat amb un clot, a la part de sota hi anava la medul·la, a sobre una fina làmina de ventresca i un puntet de wasabi. Aquest no va convèncer gaire als meus pares, no gaire fans del sushi i a més amb una cosa com la medul·la, d’una textura gelatinosa. A mi si que em va agradar, però tenia encara massa al cap el viatge al Japó i el sushi del mercat de Tsujiki. La tonyina, l’otoro que vaig prendre allà, em sembla que em perseguirà per sempre cada cop que prengui un sashimi tonyinaire. I els llumins de soja, una curiositat molt divertida, bastonets ben fràgils amb el potent gust de la soja i una sorpresa de wasabi a la punta.

17. Caviar trufat

És temporada de bolets i amb aquest començava una sèrie guanyadora. Sobre aquest bol, amb un paper film per sobre, delicades perles que havies de menjar amb la fulla d’olivera que acompanyava al costat. El gust de la tòfona, explotant a la boca. Espectacular, Salinas!

18. Ous de reig trufats

L’únic plat en el que em vaig despistar a l’hora de fer la foto. Millor a meitat, que tard. T’arribava un plat amb una làmina rodona d’obulato (fècula de patata, molt fina, però resistent) i per sobre t’hi ratllaven ou de reig. T’hi posaves una mica de sal i ho doblaves i et feies la teva empanadilla de bolet. Ben bo. L’única cosa és que l’ou de reig era trufat i el poder intens de la tòfona es menjava l’ou de reig. Jo no n’he provat, però el meu pare, que si, comentava que té un gust així molt delicat i amb estilazo. I aquí Mr. Tòfona el feia fora del ring.

19. Macarons de parmesà amb pinyons i bosseta perfumadora

Això dels macarons sona tant bé i té tant bona pinta com tastava. Al costat tenies una “bossa” tancada amb tòfona ratllada a dins. L’idea era anar olorant la tòfona mentre menjaves els macarons i que t’afectés el sentit i et portés la tòfona encara que no la tinguèssis a la boca.

20. Blini de formatge St Feliciene

Benaventurats aquells qui portin el formatge a taula. El cambrer arriba amb un tovalló plegat, el doblega lleugerament i surt el blini insinuant-se i provocador. Torrat i cruixent, a la que el mossegues explota l’interior líquid. La base és un formatge St Feliciene que no havia provat, però que és de l’estil brie. Abans de mossegar per això, li poses la tòfona ratllada que havies olorat al plat anterior i de l’unió dels dos neix alguna cosa meravellosa

21. Percebes amb anèmones de mar i algues

Uns percebes flotant en una sopa que era mar pur.

22. Zambuirinyes amb risotto d’anemones

El valor mar de l’anterior però sumant aquí un preferit personal: les zamburinyes. Tremendu

23. Ostres amb salsa de trompetes de la mort i moll de l’ós

Les millors ostres que he menjat. Que no és dir gaire, tampoc. No sóc especialment fan de l’ostra a la unplugged, tal qual. Però les trompetes de la mort tocaven a victoria i el conjunt, moll de l’ós (Ho era? Com que no n’he menjat mai no tinc ni idea de com és) al centre inclós, sonava a música harmoniosa.

Aquest era un dels plats amb subvariants: pels meus pares van caure uns nyoquis de polenta amb café i yuba al safrà:

24. Festucs tendres bullits amb oli de festuc i esfèrics de festucs amb la seva salsa

Si t’agraden els festucs, un plat per disfrutar. La textura tova dels bullits, amb repunts de sabor amb la sal i els esfèrics (que de fet eren de forma més aviat quadrada), una explosió de sabor (esgoto expressions?) sensacional.

25. Ceviche de cloisses i cactus kalanchoe

Ara toca el minirecorregut llatinoamericà. Dos plats que juguen amb trobar nous gustos a clàssics com el ceviche o el taco. Bona la cloïssa i ben curiosa la fulla de cactus, que mira, una cosa menys que em falta provar.

26. Còctel de ceviche i cloïsses amb taco d’Oaxaca

El còctel jugaba en presentar d’una nova manera el què ja haviem tastat al plat d’abans i el taco buscava sorprendre amb un gust curiós, de cítrics, amb un puntet dolç i molt refrescant.

27. Papillot d’endivia amb nous fresques, salsa de nous i caviar d’oli d’oliva

Et presenten el petit papillot, l’obren, li tiren la salsa de nous per sobre i després li depositen el caviar d’oli d’oliva. Gustos sutils els de les nous i unes endivies molt cruixents.

28. Ajoblanco i gaspatxo

Aquest ens va agradar molt. Plat dolent per fer fotos (tant de blanc!). Una superfície nevada amb una vora que es comença a desfer. I després de posar-te’l a taula, pixadeta sobre la neu, que és un bon raig d’oli d’oliva verge. La part desfeta és l’ajoblanco. La del mig, granisada, el gaspatxo. Xoca el color blanc (un guiri que no conegui el plat es perdrà aquest impacte) i pel què ens comentavem això és fruit del procés per preparar-lo, que quan el congelen, el colen, etc… es queden els pigments que donen el color pel camí. Gust perfecte, intens. Bo tan per separat, com després barrejant-lo.

29. Tòrtora amb risotto de mores al cardamom

Aquest passeig per la caça (junt amb els bolets una de les característiques de la temporada en la que estem) ens va flipar molt. N’he menjat molt poc de carn de caça i si que té un gust intens però presentat en aquestes preparacions, de manera concentrada i amb els companys de plat adequats la cosa era un festival dels sentits. En aquest, la protagonista era la tòrtora en dos presentacions. A l’esquerra, amb una cullera amb risotto, i a la dreta la tortora amb mores. Al costat, un mocador amb cardamom torrat per anar olorant mentre disfrutaves amb el bé que lliguen les tòrtores amb les mores.

Subvariant per ma mare: cigala unilateral amb orxata i sèsam blanc:

30. Ravioli de llebre amb la seva boloñesa i la seva sang

El “ravioli”, tendrissim, un gust de llebre que omple la boca, i al costat ens van presentar una copa de sang de llebre, per anar bevent mentre degustaves el plat. Em va encantar aquest “xist”. La cosa impressionava, el color que tenia, la densitat completament de sang. I amb una mica de recel t’ho poses a la boca i te l’omple de sensacions dolces i especiades. Un altre cop que juguen amb el què tu t’esperes i que et trobis una altra cosa: m’agraden les sorpreses.

Subvariant per ma mare: Espardenyes gelee:

31. Maduixes calentes amb consomé de llebre i castanya mimètica

Un altre dels grans guanyadors del dinar. La castanya mimètica també té l’idea de sorprendre. Té aspecte de castanya, però ja et diuen que vigilis, que l’agafis amb carinyo, que és molt fràgil. Te la poses sencera a la boca, l’esclafes i s’expansiona el gust: està feta amb paté de llebre. Animal que també corre a l’esquerra en forma líquida, en forma de consomé i unes maduixetes de bosc que hi lliguen a la pura perfecció.

32. Coca dolça de ceps

Som de familia boletaire (jo fins fa no gaire era l’ovella negra, que gairebé no en menjava!!) i el cep podriem dir que és el rei. Agraden llanegues, camagrocs, russinyols, rovellons… però el cep, en la seva versió en risotto o qualsevol altre que prepari la meva mare, és un guanyador. Així que aquest era un plat que ja entrava a taula amb un gol al marcador. Però la cosa va acabar en golejada i va ser amb tota seguretat un dels preferits de les al voltant de 40 preparacions que vam tastar. Primer el cambrer t’acosta un test, amb branquillons de pi, diu que n’agafis un, te’l posis a la boca, el mosseguis i te’l mengis. Són germinats de pi untats amb mel i són una delicia. I després ataques la coca dolça de ceps. Ceps tallats molt fins a la carpaccio, amb una base de coca molt fina, trencadissa amb un punt de dolç que lliga amb els ceps a la perfecció.

33. Terró de sucre al té i llima

Una curiositat, que destacava pel punt refrescant, terrons que semblaven de sucre però eren de llima i un comptagotes per mullar-los. No era oli, sinó té.

34. Estany gelat

Ja havia llegit sobre aquest plat i diria que n’havia vist parlar-ne en algun documental televisiu. Agafen aquest bol i li posen aigua, que congelen 5 minuts. Es forma una fina capa de gel a sobre i llavors amb una xeringa extreuen tota l’aigua que hi ha a sota i ja ho pots tornar a posar al congelador fins que toqui servir-ho. T’ho deixen a taula, un cambrer hi tira per sobre sucre moré amb gust de menta i té verd i llavors et toca treballar a tu. Trencar la superfície de gel a trossets amb la cullereta i cap a la boca. Sorprenent, mooolt refrescant i bo. Mira que no sona supercomplicat, però algú ho havia de pensar!

35. Rosa de poma

Intenta tu superar un postre com aquest. Estèticament, de premi. De gust també, una poma tallada en una capa molt prima i marinada que acaba en un cor de gel. I entremig unes boletes que semblen perles de rosada, però que a dins porten petites flors de fonoll, que et deixen el seu gust d’una manera espectacular. Això de posar una flor dins una bola em sona a Sr Miyagi caçant una mosca, però vaja, deu ser més senzill.

36. Caixa de xocolata

I quan ja no cabia res més, arriba aquesta bestialitat de xocolata per acompanyar els cafés. Molta gent m’ha preguntat si era veritat que et quedes amb gana. Ni de lluny, que jo no sigui capaç de provar tot el què hi ha a aquesta caixa diu molt del meu nivell de “no puc més”. Bé, vaig provar gairebé tot! Amb gust i forma de cacauet, un corall delicat, de gustos picants, amb un delicat tast de rosa, de xocolata blanca i maduixa liofilitzada a dins, una esponja de xocolata blanca amb una textura espectacular, amb crocant per dins, una fulla de menta envoltada de xocolata (aquest el sé fer!). Si aconsegueixo tornar-hi abans que tanquin, vindré amb tupper.

A més del menjar, que ja heu vist que ens va sorprendre i fer disfrutar de mala manera, també em va encantar el servei. Pel nivell del restaurant tenia més l’idea d’una cosa molt estirada i massa formal. Al contrari, molt al teu nivell, fen-te sentir molt comòde i gens pressionat. Per exemple amb el vi, anar omplint la copa una miqueta quan la tenies buida però sense fer-te sentir l’agobio d’alguns restaurants on només deixar la copa a taula ja venen a omplirla de nou.

Per exemple, amb el sumiller, el David Seijas, que ens va semblar encantador i ens va explicar molt amablement alguns dubtes que teniem sobre vins blancs i barriques. A l’hora d’escollir, no li vam deixar gaire marge d’acció. El primer ja el teniem triat de casa, l’Improvisació de Vinya dels Taus. Els meus pares havien fet un curset amb l’enòleg (crec) de la bodega i ens va encantar. És un blanc amb uns quants mesos de barrica i un gust potent i intens. Pel segon li vam dir que voliem un Empordà, ja que hi erem (amb el tema vins m’agrada apostar pels catalans). Dels que tenien (vam continuar amb blanc) ens va recomanar un garnatxa, el Qtonia, que també era molt bo, però que perdia en comparació amb el primer.

La compta em va sortir a 900 euros els tres. Els menús són per tothom a 250 euros més iva i begudes. Després el preu et surt més cap amunt o menys en funció dels vins, nosaltres vam ser prou mesurats i extres de gintonics i similars (que no vam tocar). Només van ser dos ampolles en tres hores i mitja, que no sona a gaire, però de la manera que l’anaven servint, poc a poc, perquè no s’escalfi a la copa, estaves bé i en cap moment vaig tenir la sensació de necessitar-ne més del que vam beure.

Abans de marxar, ens porten uns menús impresos amb tots els plats que haviem menjat i diem adeu, explicant-los la gran experiència que hem tingut. Ens regalen el llibre “Un dia al Bulli”. Al sortir hi ha el Juli Soler (el Ferran Adrià ja ha marxat) i li demano que me’l signi. Ell abans de marxar ens regala un parell de llibres més dels tants protagonitzats pel Ferran Adrià. Encantat jo, com a fan dels regals inesperats que sóc. Sortim, hi ha gent a la terrassa a la dreta fumant i fent gintonics. Hi ha vistes de la cala Montjoi, on encara hi ha algun petit rastre del temporal. Baixem a caminar-hi una mica, abans d’enfilar el camí de retorn.

Tell it & restaurants i internet

Ahir vaig sopar al Tell it (c/provença, 300 Tel 93 517 77 23),  just el dia que obrien el restaurant. És una nova proposta del grup que va obrir el restaurant-tintoreria Dontell, però aquest cop sense l’aura de local clandestí. Abans de començar el sopar vaig poder fer una prèvia interessant amb el Xavier Colomés, que és el que porta tota l’expansió del restaurant a internet, des de la web (format blog), al twitter o el facebook. I també s’han sumat al Foursquare (xarxa social creixent que basa el seu poder en la geolocalització i els check-ins que fan els seus usuaris a llocs de tot tipus). El que es converteixi en alcalde del restaurant (una distinció que hi ha a Foursquare), aconsegueix esmorzar gratis). Li vaig comentar al Xavier que em semblava molt xulo tota el desplegament web, que no és gaire habitual (al menys de moment) en restaurants d’aquí. Que, el primer és el primer, cal que el restaurant sigui bo. Però si tens això, segur que les xarxes socials t’ajuden a que el boca a boca es multipliqui exponencialment.

Com deia, vaig sopar. Els del restaurant van contactar amb alguns blogs perquè anèssim al seu restaurant i ens van convidar perquè provessim alguns dels plats i els hi donèssim l’opinió. Comptant tots els fets “no habituals” de la situació (poca gent perquè tot just obren, ells donant-nos molta atenció i explicant-ho tot…) en vam sortir molt satisfets i comentant que repetiriem. La carta està feta de platillos pensats per a compartir, amb una quantitat una mica menor que un plat. A l’enllaç podreu veure la llista a la que se li han de sumar les suggerències del dia. D’aquestes en vam tastar tres: Ravioli de gamba i verdura amb emulsió d’alfàbrega, cola de bou normanda glasejada amb atmetlla tendra i un turbot salvatge amb cocotte de verduretes i pil pil. La cocotte és un element omnipresent. Molts plats calents venen amb unes minicocottes que permeten aguantar la temperatura. Bona idea, els hi faltava només una cullera per acabar de deixar-lo ben buit. Dels plats que vam provar de la carta fixa el que més ens va agradar va ser l’arròs de popets, nyores i espàrrec. Al punt, gustosíssim. A mi també em va encantar el peix de roca amb fideus a la cassola. Els hi vam comentar 4 detallets que segur que els hi havien ja dit (això de la cullera, algun detall d’un plat que potser no ens havia convençut – per ex a mi l’emulsió d’alfàbrega que com a alfàbrega-lover que sóc em semblava massa sutil-… res de gros i tot coses molt subjectives). Jo calculo que amb uns 3 platillos + 1 postre per cap pots fer tranquilament per sopar. Que si mireu els preus de la carta, la cosa se n’anirà cap als 30 euros, que és un preu ben raonable pel que vam menjar. Vaja, que ens va agradar també la decoració i els hi vam fer una ressenya molt positiva. És evident que quan et conviden i tens el servei a sobre teu per contestar dubtes, ajudar-te, fer que ho disfrutis, la crítica es pot atenuar, però repeteixo, vam disfrutar.

Un altre tema pel boca a boca virtual dels restaurants: els comentaris a blogs com aquest que de tant en tant comentem restaurants que ens han agradat (en el meu cas, recomanacions més que crítiques, si no m’agrada no en parlo). Sembla que no, però la cosa ha de tenir el seu efecte. En aquest blog (que no és un exemple d’actualització regular ni d’implicació en crear una comunitat de comentaris al voltant del blog) un dels posts que vaig fer fa temps (5 anyets), dedicat al restaurant Cal Boter encara em continua portant (via Google) unes 100 visites al mes. No tinc ni idea del rati visita a la web / visita posterior al restaurant, però segur que algú he enviat cap algun dels restaurants que he recomanat.

Per acabar de destacar una mica més el blog a Google quan la gent busca restaurants he estat remirant (em falta temps) el tema Rich snippets, que Google t’ofereixi informació complementària als resultats de cerca a més del títol i la descripció. En teoria amb els restaurants ja ho tinc preparat, però Google hauria de decidir que vol mostrar els resultats d’aquesta web de la manera que es veu a l’enllaç (els hi he enviat la petició, però passen, de moment). Amb el de cuina també estic intentant-ho, però em falten hores per acabar de fer-ho com voldria.