Carta molt curta (tres entrants, dos principals, tres postres) i unes quantes opcions de menú degustació. Nosaltres vam tirar per la més barata (33 euros, begudes apart), que a nivell de quantitat va ser més que suficient. Un primer, un segon i un postre, però precedits d’un bon número d’aperitius molt diferents. Em va agradar molt aquesta successió de petites pijadetes. Per començar unes xips de patata amb ànet i maionesa de gamba. També hi va passar un sorbet de mostassa de dijon, una mandonguilla de verdures amb salsa de tàperes, un remenat d’ous amb caviar d’un peix de nom que s’oblida, un parell més dels que tampoc recordo (un portava una base de foiegras contrastat amb nosequé que em va semblar espectacular -com a crític gastronòmic no serviria…-). Fem una parada: aquest minialzheimer, a més de pels molts i variats plats (molts sabors combinats, diferents, amb acideses i contrastos als que no estic tant habituat), potser també va ser provocat per la beguda. Ens van oferir provar una combinació que era copa de cava amb licor de lakka (que no és moble d’ikea exprimit, sinó licor d’un fruit tipus mora), que entrava fantàstic però també emboiraba la ment.

Tornant al menú. Per abans del primer, pans per escollir: de sèsam, de romaní, i l’estrella, un d’espectacular de ceba caramelitzada. I un assortit amb mantegues i oli bo. Pel primer plant, un nom genèric : “Estiu 2010″ i a dins un conjunt de sabors molt interessant i una presentació molt xula. Hi havia un ou cuit a baixa temperatura, anxova arrebossada, punts de tomàquet…. i una sopa de pèsol molt refrescant abocada a l’últim moment. Al blog observacion gastronómica (que és on vaig a sentir a parlar del restaurant) hi trobareu fotografies dels plats, millor precisió a l’explicar els continguts dels aperitius (encara que algun variava) i una opinió una mica més argumentada de perquè també li va agradar. Jo em limito a dir que vaig disfrutar molt, especialment per trobar-me gustos als que no estic tan habituat.

De segon un bacallà cuit a baixa temperatura (amb la seva decoració i les seves espumetes i tal) acompanyat d’un ragout de verdures que estava fantàstic. Superant aquí el teloner al grup principal, fins i tot. De postres i per acabar d’arrodonir, un tub de xocolata cruixent amb sorbet de nabius. La presentació, com a la resta de plats, de nota. Sobre una pissarra negra, una rodona de color verdós (una espècie de gespa feta amb una pols que portava pistatxo) i per sobre el sorbet i el tub de xocolata, amb algun petazeta cruixent pel mig. A més de la part visual, a nivell gustatiu tot lligava molt bé.

En resum, la part menjar, més que recomanable. Per 33 euros i per comparació amb altres de preus similars, polzes amunt. El punt negatiu va venir amb la factura i les begudes. 9 euros per cada copa de cava em va semblar una mica excessiu i ho va pujar tot a uns 50 euros per cap. Si voleu mirar preus de vins, per orientar-vos, a la seva pàgina web tenen la carta.

PD 1: arrel de comentar la visita al restaurant, em van dir que hi ha un restaurant suec amb bona pinta, el Pappa sven, que queda per futura visita. Però el fet que tinguin menú de migdia li dona punts.

PD 2: l’última gran onada nòrdica va ser la rockera. Hellacopters, Backyard Babies, Turbonegro, Gluecifer… Amb el temps es van anar diluïnt tots plegats, però quin començament!

No estem parlant de la carta més extensa de la historia. Són 5 o 6 plats, escrits sobre posavasos. La majoria són combinacions de cuscús o arrós amb carns vàries, verdures o peix. Que sigui una mica diferent hi ha el plat de yuca amb espinacs, que va agradar als que el van triar. Són plats complets, que pots prendre com a plat únic. Jo vaig triar un cuscús amb vedella i salsa de cacauet. Molt bo, perquè la salsa de cacauet tenia el punt just, no era empalagosa. Els plats no eren picants, però t’ofereixen una salsa que té un punt de foc important. Les postres tampoc són un prodigi de possibilitats. Hi ha dos opcions (de fet, pel què veig en comentaris a la xarxa de visites anteriors, abans no tenien postres): uns pastissets de l’estil baklawas i unes boles de coco. Vam demanar un assortit per compartir. I de vi, les opcions es redueixen a un. El local és bona idea per sopars de grup: menges bé, barato i després ja estàs pel Born per anar a fer una copeta. Pel preu que té, a la zona que està, no cal dir que millor reservar.

Entrants: tàrtar de salmó amb gelat de rossinyols / amanida d’albergínia, formatge de cabra i mel / crema de carbassó amb ou poche
Segons: lluç amb pèsols i ceba / presa ibèrica amb piquillos i parentiére / confit d’ànec amb carbassa i poma
Postres: macedònia de fruites a la mel amb granissat de moscatell / crema de formatge, crumble i sorbet de fruits vermells / mousse de xocolata blanca amb el seu gelat caramelitzat

Un menú com aquest fa festa. A part dels enunciats, els resultats són fantàstics. De primer he fet l’amanida, amb una base d’albergínia espectacular amb fruits secs, una bona rodanxa de formatge de cabra fregidet a sobre i uns germinats amb vinagreta de mel. Enorme, però el tàrtar de salmó que també he provat encara ha satisfet més. Pel segon (descartada la opció presa ibèrica que s’havia acabat i havien substituït per cansalada) lluç al seu punt amb uns pèsols molt gustosos i una ceba caramelitzada enredant-se pel mig. L’ànec era fantàstic, molt melós i la crema de carbassa i la poma fregida amb llimona dos acompanyants de luxe. Com a formatgero convençut que sóc, de postres ha caigut la crema de formatge i no ha decepcionat. Espessa, amb gust i amb la textura molt ben contrastada amb el crumble i el gust amb el gelat de fruits vermells. La mousse de xocolata blanca tot i estar molt ben feta, no m’ha acabat de fer el pes (la veritat sigui dita, no sóc gaire fan de la xocolata blanca). El pa que acompanyava l’àpat era una focaccia molt tendra i l’aperitiu ha estat una minitarrina de garrí cuita a baixa temperatura servida en cullereta amb compota de poma i una mica de verd.

Un altre punt a destacar positivament són els vins. Acompanyant el menú del migdia hi havia una selecció de 8 vins ben interessant i amb els preus que oscil·laven entre els 6 i 10 euros, que és d’agrair. Hem fet un Nisus, un blanc de la DO Bages, de color i gust ben especial.

En la part negativa, que també s’ha de dir, una mica lents amb el servei. Hem tardat un parell d’hores, que per un menú de dos plats i postre potser és una mica massa. Repetiré segur de migdia i tinc ganes de provar el menú degustació, que anava escoltant el què desfilava per la taula del costat i anava bavejant.

L’alineació:

Aperitius: Coca amb anxoves i encurtits / Nyoquis de carbassa amb tòfona
Primers: Sopa de carxofes amb greixonets de jabugo i bunyols de bacallà / Caneló de pollastre rostit trufat
Segons: Lluç farcit de pa amb tomàquet i calçots / Terrina de llebre a la royale amb foie, pera i remolatxa
Postres: La nostra versió del gin tònic / Postre de xocolata, caramel, iogurt i granissat de café

M’ha semblat un menú completíssim, tocant moltes notes diferents i totes bé. Si hagué d’escollir el plat guanyador, potser seria la sopa de carxofes. Opinió crec que força majoritària a la taula, tot i que els boníssims caneló o lluç també s’emportarien vots. La terrina de llebre no ha acabat de convèncer a tothom: a mi si, la textura així tipu paté de la llebre, amb les notes de xocolata i el foie…. nyam nyam. El gin tonic, refrescant i amb sorpreses, ideal just acabats els segons, i el segon postre potser és l’únic que m’ha semblat una mica fluix de tot el menú. El combo café/petit fours ha recuperat la bona línia del menú per deixar-nos un molt bon regust i ganes de tornar-hi d’aquí un temps, provant un menú de temporada ben diferent.

De vi hem pres un Vall del Calàs 2004, un Montsant, del que dins la meva poca educació en matèria de vins puc dir… que m’ha agradat molt Pel que m’he fixat els preus dels vins -dels que coneixia-, estaven sobre dos vegades el preu que val en botiga, en el cas del que hem triat veig que una mica menys del doble.

Acabada la introducció per contextualitzar econòmicament, anem al que vaig menjar (a la seva web es pot consultar la carta de feiners al migdia, i la de nit i cap de setmana). D’aperitiu una galeta de parmesà i comí i una mousse de patata amb alguna-cosa-més-que-no-aconsegueixo-recordar. Correctes, la mousse suau i que passava molt bé. En materia, dos mitjos primers: un mar i muntanya de vieires amb papada, que com a la lotto, podríem parlar de combinació guanyadora, i uns canalons d’ànec trufats que també van entusiasmar, amb una tòfona que donava el punt però sense embriagar en excés. A continuació, carn i peix. Un llobarro salvatge amb cous-cous i escopinyes -gran el llobarro, acompanyants en un segon pla però portant bé el pes de supporting act- i un colomí amb pa de pessic de cacau i confitura de ceba. Em va encantar, però com comentàvem amb @brasoriol, el mig plat perfecte, potser un de sencer ja hauria estat un excés tan per la saborosa carn com pel cacau acompanyant. La @campaneta de segon va optar per un arrós amb rogers que estava espectacular, mal m’està dir-ho de peix amb nom tan encertat. A les postres ens van portar un pa de pessic de cafè amb vainilla i albercoc que va ser una manera ideal d’acabar un àpat ben rodó. La sopa cítrica d’alfàbrega amb gingebre i llima que es va agafar la Cris molt flipant, un penal a lo panenka perquè l’etapa acabi també en final en alt.

El preu no és com per anar-hi cada dos per tres però el què vam menjar si que és per repetir-hi segur. Vista la carta, faria un altre itinerari de menú degustació i segur que en quedaria igual de satisfet. Producte per davant de tot, pijades les justes però adequades i el desig que es mantinguin igual i que de tant en tant vagin renovant la carta. Del trio de restaurants que deia al començament (en feien un reportatge al Descobrir cuina de setembre) ara només faltarà el Gresca.

Estan dividides entre les clàssiques i les seves creacions. El preu oscil·la entre els 7 euros i els 15. Nosaltres vam apostar per la de Ses Illes (sobrassada, figues, formatge de cabra, menta i taronja) i la tartar de salmó (amb salmó, alberginies, pepinillos, taperes, anèt i potser em deixo algun altre ingredient), les dos juraria que a 14 euros cada una. La massa, molt bona. Fina, fina, cruixent als costats. I el contingut, espectacular. En les dos. El salmó era fantàstic i es complementava en armonia amb la resta d’acompanyants i la boníssima sobrasada també lligava perfectament amb els sabors de les figues i el formatge. La menta i la taronja, més sutils, però un encert.

De postres vam demanar un canoli (4 euros), que és un dels meus postres idealitzats. Era bo, però tinc tant mitificats els que vaig menjar en un viatge a Sicilia que se’m van quedar a mig camí. A Barcelona, els que més m’han agradat, al Golfo di Napoli. Vaja, en general, molt recomanable pizzeria, de lo milloret que he provat a Barcelona. Ja hi tornaré per continuar investigant en les opcions de la carta. Entre les propostes “personals” n’hi havia una amb escalivada i mantega de tòfona i anxoves o una calzone amb cap i pota i alfàbrega i una de carn, amb panceta, pernil, chistorra i alguna cosa més. De cara al proper cop…

D’aperitiu, raig d’oli al plat, recipient amb sal grossa i a sucar pa. L’oli, ben bo però el pa era molt normalet. I més tenint just davant un dels millors forns de Barcelona, el Turris! El menú són 5 primers, 5 segons i 3 postres per escollir. El canvien cada setmana. De primer he agafat una sopa freda de mango i prèssec amb mató, molt bona i refrescant, al punt just de dolçor. També hem menjat unes albergínies farcides de botifarra del perol i gratinades, fantàstiques (aquestes, com algun altre plat portaven un suplement -aquí 3’50 euros-).

Als segons, el guanyador amb distància -per la nostra i les altres taules- ha estat l’arròs negre amb sípia, carxofes i allioli de peres. Arròs al punt, gustosíssim i l’allioli de peres li donava un sabor molt potent. També hem provat el carpaccio de peus de porc amb llagostins i puré de cigrons. Un altre plat guanyador, tant pel carpaccio, com -especialment- els llagostins. Poc fets i amb tot el sabor de mar. A les postres, un tiramisú, uns maduixots confitats amb escuma de taronja sanguina, molt refrescants i la meva elecció, un brownie de xocolata amb gelat de vainilla. El brownie de textura molt flonja i calentet, contrastant perfectament amb el fred del gelat de vainilla.

Opció més que recomanable pels que puguin dinar de menú al migdia. En el meu cas, per desgracia, no és gaire sovint.

Vam triar una amanida amb un formatge del que no recordo el nom però molt cremós, una lassanya siciliana contundent però boníssima i una pasta al forn amb sardines i fonoll que va convèncer, acompanyada de pinyons. Tot amb una sensació molt de cuina casolana. A les postres, va caure un gelat de pera i nata (el de nata, deien que seguint una recepta de l’avi del cuiner i era realment molt gustós), un pastís amb crema d’albercoc i un pastís de pastanaga amb crema de mascarpone que va ser la meva opció, bona però sense acabar d’entusiasmar-me del tot.

Tocarà repetir pròximament per provar el format carta…

Partint que només he provat la pizza (també hi ha amanides, pasta i carns), en tinc prou per recomanar-lo. Pizzes al voltant dels 9 euros, que excedeixen generosament la mida del plat i amb una massa de forma irregular i molt bona… es nota que se la fan ells. He menjat una amb crema de carxofes, gorgonzola i formatge fumat que m’ha semblat molt bona. El gorgonzola no es notava massa, però si té gust a carxofa, apali, un winner. He vist que tenen macarrons i pizza sense gluten per a qui li pugui interessar. I també tenen cannoli de postres! M’han comentat que no se’ls fan ells sinó que els hi porten d’Itàlia però tenien una pinta fantàstica. A Il Golfo di Napoli si que se’ls feien ells, crec recordar.

Però anem al menjar: vaig triar el menú degustació. Que són 27 euros (juraria que Iva inclós), beguda apart (va caure un Libalis, que és un dels blancs prefes). En aquest sentit per preu, i fins i tot pel cuina, el compararia amb La panxa del bisbe. Cuina on prima el producte, on l’elaboració i la presentació són importants, però sempre subordinades a la materia primera. L’alineació va ser: salmorejo d’aperitiu, salmó marinat amb cansalada i ceba confitada, carxofes amb butifarra negra, bacallà amb salsa de pèsols, galta de vedella rostida sobre puré de patates i de postres un pastís que portava pinya i avellanes i una torradeta amb xocolata i sal. Les carxofes i la vedella em van semblar espectaculars, el salmó marinat i el salmorejo van ser un inici molt bo, el pastís no em va impressionar gaire i la torradeta estava bé com a curiositat. Potser el què em va agradar menys va ser el bacallà. La taronja que hi havia al títol del plat (no recordo l’enunciat complet) no es notava gaire i el bacallà en si quedava una mica eixut. També ho dic després de dinar avui un bacallà gratinat amb espinacs i pinyons (menú de 10’70 euros a Al punt) que ha convençut i molt.

En la comparativa amb la Ppanxa del bisbe, potser el deixaria un puntet per sota. A nivell de situació i local sempre guanyarà aquest, està clar. Però no dubto que en qüestió de menjar, amb alguns menús hi podria haver empat o victòria de l’Àtica. I que competint en qualitat/preu aquests dos guanyarien per golejada una gran quantitat de restaurants que per 30 i pocs euros t’ofereixen ben poc. Especialment aquí a Barcelona.