Com veieu, un local decorat a l’estil bodega, ben (sobre) carregat de detalls i de fusta. A la taula (no n’hi ha dos iguals), només assentar-nos, ens trobem un paper amb tota la carta. Cuina tradicional catalana (de la de “sempre ha estat aquí” en contrast amb el “retorn de la cuina catalana” que venen els mitjans de Barcelona). L’últim cop per exemple, em vaig prendre una sensacional sopa torrada de pilotilles, balsàmica pel fred. I als segons mana la brasa, que la fan espectacular. El secret de porc ibèric, gustosíssim, es desfeia i portava el gust fumat de la brasa ben adherit.

Un primer lleugeret, una bona carn a la brasa de segon, vi negre de la casa per acompanyar i ens quedem com uns reis. Bé, aquest darrer cop em va quedar lloc per un pastís de Santiago ben flonjo (gairebé sempre me’ls trobo massa ressecs, Baluard apart, al cel dels pastissos de Santiago).

Tinc ganes de compartir les visites que he anat fent, tant per recomanar-les com esperant que els que llegiu això em digueu llocs que valguin la pena (a poder ser per Barcelona), que tinc ganes de no repetir. Aviso que en alguns casos les especialitats són entrepans: tècnicament no serien de forquilla, però l’essència del què porten dins si que ho és.

La pubilla: aquest havia de ser el número 1 a la meva llista d’esmorzars de forquilla, només per la qüestió númerica de cops que hi he anat. Un plat d’ous ferrats o un plat de bacallà dels que fan són sensacionals, però el meu plat estrella és la terrina de morro i pota, que alguns cops he acompanyat amb fesols i ceba confitada i altres amb espàrrecs i romesco. Boníssim.

Cal Boter: un restaurant tradicional de cuina catalana (tot i que la web només la té en castellà) a Gràcia. Ara feia uns anys que no hi anava i vaig veure que hi començàven a fer esmorzars de forquilla. Es veu que la clientela -coses de la crisi- ha baixat força entre setmana i estan provant el format de matí. El dia que hi vam anar estàvem sols al restaurants (acostumat jo a un Cal Boter que destacava per la gran cridoria dels comensals) i la sensació va ser una mica desangelada. El bacallà amb romesco que vaig menjar va ser, això si, molt digne. Acompanya’l amb un vinet de la casa i ja tens energia per anar tirant tot el dia!

Bar Neme: un bar que es troba a dins el Mercat de Collblanc. El vaig descobrir gràcies al Blog dels del Morro Fi (un blog que recomano molt i molt: m’encanta com descriuen les seves experiències gastronòmiques i el què recomanen). L’especialitat és l’entrepà de bacallà amb allioli. Amb una miqueta de pebrot verd. Si dic sensacional em quedo curt. És dels millors entrepans que he menjat en temps i això que el pa en si tampoc era res de l’altre món. Però el bacallà es desfeia i el toc de l’allioli i el pebrot hi lliga a la perfecció. A provar si o si.

Bodega Can Ros: una bodega a la cantonada entre Roger de Flor i Travessera de Gràcia on vam anar a provar una altra especialitat del món de l’entrepà: el de mandonguilles. Un bon pa, ben torrat i cruixent, les mandonguilles que es desfan, quatre pèsols i la salseta per sobre. No és l’esmorzar més de dieta del món, però recomforta i té un gust fantàstic.

“Uoooooo, bonítol és!” Fantàstic el bonítol, poc fet, amb verdures molt al dente i un llit que era unes patates amb una textura molt lleugera que l’acompanyaven a la perfecció. Puntuat amb un oli ben gustós. El segon que vaig pendre el primer dia, l’steak tartar (amb un rovell d’ou coronant-lo per dalt) també estava molt bo. L’únic problema eren les torradetes que l’acompanyaven, que a algú se li va anar la mà amb la sal i vaig estar assedegat tota la tarda!

Aquest segon cop, de postres hi havia un gotet amb suc de poma, dauets de poma i sorbet de poma molt refrescant. El primer dia crec recordar que era alguna cosa semblant però em falla la memòria! A més d’aquest plat del dia, i de la carta, he vist que tenen un menú a 30 euros amb 3 primers, 3 segons i 3 postres per escollir (i aigua, vi i IVA inclós) que fa molt bona pinta. A més també el fan al vespre. S’haurà de provar!

Ja hi he anat uns quants cops i sempre he anat variant i deixant-me aconsellar pels que porten el restaurant. Per picar m’agraden els onion bhaji (cebes fregides amb farina de cigrons) o els picants samosa. Després, cassoletes vàries -pollastre, xai, vegetals- en funció dels que som, acompanyades de diversos arrossos (molt bons) i algun dels pans indis (els nan), que dos elements indispensables per deixar els plats ben nets de les salses! Com que la majoria de cops hem demanat que portèssin un variats per la quantitat de gent que hi erem soc incapaç de recordar noms dels plats que més vaig disfrutar, així que consell: deixeu-vos aconsellar (específicant és clar el grau de picant que esteu disposats a assimilar).

Si arribeu amb gana a les postres, una curiositat a provar: els rasmalai, un dolç que llegeixo que és popular al nord de l’India. Unes boles blanques que neden en un mar làctic amb aromes de cardamom.

Rebuscant ara què en comentava la gent a la xarxa, he trobat una galeria xula al flickr, del Munduate i el Tiriti, dels Tiritinyam de tota la vida, també el va recomanar al seu blog.

El segon l’he disfrutat més que el primer: arròs negre de sípia i pèsols. Arrós al punt, de regust fumat i amb trossets de sípia i els pèsols entremig. Molt bo. A nivell de quantitat no era espectacular, aviso, però pel nivell de gana que portava avui, ha estat més que suficient. Més opcions al segon: “jarrets de vedella, piquillos i salsa de modena i farigola”, “guisat de cap-i-pota amb ànec i carxofes”, “llobarro de racció a l’oli de xoriço amb alberginia i pipes” i “estofat de cigrons amb bacallà confitat”.

M’ha agradat molt el postre! Torrija caramelitzada amb infusió freda de marialluisa. Sopa al fons, torrija al mig i gelat que es fonia per moments per sobre. Fantàstica combinació de gustos. També hi havia per triar una “tartaleta de fruits vermells amb sopa de xocolata blanca”, una “crema catalana en escuma” i un “iogurt natural amb meló cantaloup”.

He fullejat l’opció carta per nits i caps de setmana i sembla molt interessant. Bastantes opcions de primer, segon i postre (al voltant de 8 de cada), plats que anaven en la linia del menú de migdia, potser una mica més enllà i un preu de 24 euros iva inclós, begudes apart. No descarto fer-hi una visita grupal.

Em va agradar que tenen una declaració d’intencions a la carta: “Elaborar directament tots els nostres plats amb un tractament natural del producte i la utilització de tècniques que respectin llur sabor i textura”, “Cercar denominacions d’origen certificades o indicacions geogràfiques protegides per garantir la qualitat del producte”, “Fer servir producte de proximitat, ecològic i principalment de temporada per contribuir a un model d’alimentació sostenible, saludable i que respecti el medi ambient”. Estem d’acord, si senyor.

Després passem a escollir. El menú de 29 està orientat sobretot a parelles o múltiples de dos (el primer són tres entrants a compartir entre dos) i com que erem tres, vam escollir dos menús de de 29, i un de 25. Els tres entrants a compartir eren “amanida de rúcula amb formatge blau i avellanes garrapinyades” (que substituia una amanida xató que era la que estava impresa), “Micuit de foie d’ànec ‘Can Manent’ amb salsa de moscatell blanc i brioixos” i “Caneló ‘etapes’ rostit, amb foie i crema de formatge a l’aroma de tòfona”. Molt bons tots, el caneló brillava amb llum pròpia: estava bé això de compartir, però me l’hauria menjat sencer! Des del cruixent del parmesà, a la carn i una pasta que l’embolicava molt fina i el foie i la tòfona de secundaris, sense dominar-ho tot, que ja és això. L’altre primer que vam incorporar, del menú de 25 era: “Carxofes del Prat saltejades, anxoves del cantàbric, ruca, Parmesà i crema de nyamera”. Molt bo, les carxofes tenien una textura que no m’esperava!

Pels segons, del menú de 29 vam agafar “Peix d’escata de la llotja i la seva guarnició de calçots al romesco” i “Jarret de xai ’18 hores de cocció’ lacat, trinxat de patates i col”. De l’altre, un “arròs negre i sepionets de platja”. El jarret, que va ser la meva elecció estava fantàstic. Melooooos (amb moltes o del que ho arribava a estar), una carn fantàstica i amb el trinxat combinant bé amb el suquet del lacat. De quantitat, les raccions estan molt bé: vaig sortir ple.

Pels postres van caure un parell de pastissos de formatge i un tiramisú. Els dos, postres clàssics però molt ben executats. El pastís de formatge no era el típic així flonjo-tovet, tenia més consistència i un punt com amarg.

Repetirem a l’Etapes! Com que mai m’enrecordo dels noms dels plats i no vaig anar apuntant, els hi vaig demanar els menús. Que ara s’enten com els tinc transcrits amb aquesta precisió espectacular. Si teniu ganes de curiosejar, aquí teniu el word amb les 3 opcions fixes -falta el de migdia, que també feia molt bona pinta-: Carta – Hivern 2010. Del restaurant n’havien parlat abans el Philippe Regol i el Miquel Sen.

Aclariment a posteriori: comenta el Jani Paasikoski als comentaris que ell ja no és el xef del restaurant. Segons veig el seu linkedin va acabar aquest mes de març. Ell va ser el cuiner que va obrir el restaurant i suposo que definir l’estil de cuina i la carta i comentava en tot cas que els enllaços que havia posat jo en aquest text eren crítiques de menjars quan ell portava el restaurant (que ja no ho fa). Quedi aclarat! En tot cas, quan hi vaig anar, vaig menjar molt a gust.

Segona actualització: Ara també ha comentat el Lluís Montes, propietari, que explica als comentaris de més a sota el trànsit que hi ha hagut de xefs des que van començar. Així tenim l’opinió de les dos parts, que és l’ideal!

Com a bon amant de la cervesa que sóc i d’anar-ne provant de diferents, totalment a favor de locals amb la carta tan àmplia com tenen aquí. N’hi ha de belgues (amb més profunditat de banqueta que les habituals leffe o chimay), d’angleses (les fantàstiques de brewdog) o un molt bon assortit de cerveses catalanes artesanals. Fins i tot en tirador. A destacar, perquè es fan coses molt interessants aquí encara que no acabin de tenir tanta sortida comercial. Amb les tapes asiàtiques, fantàstiques les Agullons o la Lupulus de la Companyia cervesera del montseny, amb un punt amarg fantàstic. I pels que vulguin cerveses molt suaus (d’alcohol, no de gust), la Guineu Riner.

No hi ha carta escrita. Els plats a escollir venen cantats. L’alineació és tan aclaparadora (10 o 12 plats estel·lars de cuina catalana) que costa recordar tot el què t’han proposat i encara més triar el que menjaràs. Erem tres a taula, com a bons amics que som hem optat per la solució més sensata: agafar tres coses diferents i deixar-nos recomanar. De primer la formació titular ha estat: cap i pota amb samfaina i parmesà fos, cigrons amb gambetes i bolets i uns canelons de confit d’ànec i foie. Uns cigrons que es desfeien a la boca, uns canelons amb un gust sensacional i un cap i pota untuós i al que el parmesà torradet per sobre l’acabava d’arrodonir. Com dic hi havia una desena d’opcions més. De les que hem sigut capaços de recordar i jo d’apuntar: arrós negre (vist i olorat de la taula del costat, cosa sèria), callos, lassanya de verdures amb formatge de cabra, canelons de carn, trinxat de la Cerdanya…

Pel segons, els guanyadors han estat: Teula de “cochinillo” desossat, bacallà a l’empordanesa (amb pinyons, panses, ceba) i peus de porc tradicionals. Davant de la potència de la carn, el bacallà potser ha passat més desaparcebut, tot i que era ben bo. Però és que els peus de porc (“els millors de l’hemisferi nord” – segons el que ens cantava l’alineació) eren melosos i amb una capa per sobre amb gust de fruits secs (atmetlla?) fantàstic . I el garrinet, sense paraules. Pell cruixent, carn tendre, regust una mica picant, fenomenal! N’hi havia uns quants de plats amb peus de porc de segon. Ens ha quedat fora -ganes no en faltaven de provarlo – uns peus de porc crocants amb llagostins. Altres segons: tonyina fresca, calamars de potera, espatlla de conill amb canyella, contracuixa de pollastre amb panses i pinyons, vàries preparacions del bacallà (amb samfaina, amb mel…).

Per culminar, un geladet de ratafia, i un café. Hem acompanyat el dinar amb un vi de la casa, un Priorat ideal pels plats potents que hem demanat. I el preu? 26 euros per cap, que comparant-ho amb el què costa qualsevol àpat a Barcelona i el què hem menjat, em sembla una relació qualitat-preu fantàstica. Repetirem.

No hi ha fotos (en general, tendeixo a no portar mai càmera als àpats, excepte algun cas puntual). Però d’aquest hi ha fotos molt bones i que donen molt la idea de què hi podreu trobar que han fet els d’Encantadisimo. És veure el caneló de confit d’ànec i foie i obrir-se la gana altre cop!

Si a El celler de Can Roca vaig disfrutar i molt amb una experiència diferent i que -en principi- no repetiré al llarg de l’any, el què es fa al restaurant de Sant Andreu és una cuina a revisitar, a reivindicar i a fer triomfar perquè no mori i s’extengui. Cuina casolana, catalana, de la de tota la vida i molt ben feta. Si coneixeu restaurants de l’estil i tan bons, no dubteu a recomanar-los! (pel twitter em xiven “Ca La Teresa”, al Poblenou).

Arribem amb molt de temps a Girona, ciutat que m’agrada molt i molt. Passegem per la part antiga, molt tranquil·la de gent, on gairebé només transiten universitaris campaneros -que sembla que són uns quants-. Pel camí m’enamoro d’un bareto d’aparença antiga que dona a l’Onyar i al mateix carrer (ciutadans) passem pel costat del Colmado Moriscot, on entre menjars i begudes de tot el món localitzo una ampolla xinesa -no a la venta- de licor de rata. Amb tot de ratolinets petits a dins, macerant-se.

D’on tenim el cotxe aparcat, tocant a la Devesa, no es tarda gaire a arribar on està El Celler de Can Roca. Taula a les dues, avui no pago jo!! Vaig convidar als meus pares a dinar al Bulli, ara els hi tocava a ells! Admirem la construcció de l’edifici on hi ha el restaurant; arreglat amb molt gust, i per dins amb molta llum natural i decoració elegant i al punt just de poc carregat.

I un cop dins, anem ràpid cap a taula: hi ha menú curt (115 euros), hi ha menú llarg (145) i hi ha carta. Amb ganes de provar moltes coses, triem el menú llarg, que el conformen una dotzena de plats amb els seus corresponents aperitius. Per situar-se i començar a posar-se en sintonia de gaudir al màxim, copeta de cava cortesia de la casa. Un Albet i Noia ben fresquet i fantàstic.

Per començar ens col·loquen un bonsai a taula. En pengen tot d’olives farcides d’anxova i caramelitzades que cal estirar i mastegar a poc a poc per disfrutar-les. El caramel i l’oliva es porten molt bé!

A continuació, ben fresquet, el què al menú (no el que t’ensenyen a l’inici, sinò al que t’emportes al final amb el llistat de tots els plats, inclosos aperitius) anomenen “Bombó bellini”. Una delicadesa de cava rosat i licor de prèssec que t’explota a la boca -interior líquid- i refresca.

Doblet de tempura: el verd és una alga, el blanc és arrós, que ve amb tripulant que és una espina d’anxova de l’Escala (no és la primera ni la última referència a productes gironins, especialment tirant cap a l’Empordà). Al començament no impacta tant, però el sabor de l’anxova arriba amb retard i omple de gust la boca. En general les pauses entre plat i plat tenen la durada ideal. Suficient per assaborir el plat, comentar-lo, xerrar de qualsevol cosa, i abans que arribi l’impaciència, ja tens el següent a taula.

Cruixents i interessants galetes de pollastre, de les que destacava el bon contrast cítric de la llimona

El pa, que recomanen no abusar-ne per poder arribar al final, molt bo. Diverses varietats, jo he optat per aquesta xapata en forma de bastó i un pa d’albercoc i nous. Del pa en compren la massa i l’acaben de fer ells al forn. El què si que es fan ells al complet són els brioixos…

Un brioix tofonat que esclafes, amb passió, dins la boca que se t’omple d’aromes de tòfona i a continuació et beus l’escudella que ha servit per fer el brioix. Escudella de gust fantàstic, com tots els caldos que han aparegut als diferents plats que hem provat.

A punt d’acabar la part d’aperitius prèvia al menú en si, amb dos tapes que es presenten sobre una paleta de fusta, pensada per engolir-la d’un sol mos. La primera tapa, aquest calamar a la romana deconstruit, on feia gràcia anar reconeixent els sabors, disposats de forma poc habitual.

I l’últim aperitiu, un bombó de colomí. Espectacular. Portava tot de coses (algun licor) que no sóc capaç de recordar ni he apuntat, però era una bomba de sabor.

Et voilà, l’escalivada!! Portada tapada a taula, conservant el fum de brasa d’alzina, perquè quan l’obrin et pugi tota l’olor a fumat. I al plat les verdures, en una forma gairebé de bombó i un interior líquid sorprenent. Com una ehferificahió però amb la sensació que tot és la verdura, no hi ha res estrany. Fenomenal el gust de totes, amb el gustet a fumat.

Paraules majors. Un dels grans tiomfadors. Carxofes amb foie gras i oli de tòfona. Tres gustos fantàstics, que tot i ser potents aconsegueixen mantenir el seu espai i crear alguna cosa millor. Digueli Xavi, Iniesta i Messi, que per separat són genials, però junts són de 5-0. Comentavem per això que el plat era fantàstic en la mida de menú degustació, que un plat sencer potser resultaria excessiu per la seva potència gustativa. Ara que hi penso també hi havia un puntet sutil de taronja. Digue-li Busquets. Que no el notes, però encara fa més forts als altres tres

Gamba de Palamós (si!) + brou suculent a la base + gingebre fent snorkel sota brou i que li dona un contrast molt interessant + ceps que quedaven massa enfosquits pel gust del brou i la gamba

Potser el meu preferit. Sopa de ceba caramelitzada, amb nous de crespià, amb un pa de pessic de nous a modus d’illa i un mar de crema de formatge Comté. Agafes cullereta, destrosses la part sud de l’illa, enfonses cullereta fins el fons per arrencar ceba i alguna anou i t’emportes pel camí fins a la boca una mica de la cremositat de l’ocèa de Comté.

Vaig escrivint l’entrada tal com raja i això d’anar afirmant que un és el favorit, és una mica fals. Aquest ha estat sensacional. Tant, que l’he començat a menjar sense fer la fotografia. És un llenguado amb paleta de colors al costat que són els sabors de la Mediterrania i que van pujant gradualment d’intensitat a mesura que puges de planta. A l’entrar, fonoll, després bergamota, la taronja flipa, els pinyons se surten i les olives són el tancament mediterrani ideal. Anar tallant el llenguado, sucant-lo bé amb el color de la planta on estem i a disfrutar.

Calamarsets, tendres i gustosos, acompanyat d’un brou fenomenal (que publiquin un llibre de caldos!!), una “roca de ceba” i algues.

Un roger (com diu la dita, “menú amb roger i comté, dolent no pot sé”) ben cruet, desespinat i farcit del seu fetge, amb un caldo -no em vull fer repetitiu, però…- fet amb les seves espines i nyoquis de patata amb herbes anisades. El roger, bastant cruet (que a mi ja em va bé…). Tancant una trilogia llenguado-calmarsets-roger que si et va la cuina marinera has de disfrutar si o si.

Si deia que del plat de carxofa amb foie gras la mida em semblava ideal, d’aquest n’hauria menjat una versió aproximadament deu vegades més gran, del que l’he disfrutat. Un steak tartar fet amb carn de bou, boletes de gelat de mostassa i per sobre li veieu unes minipatates suflé. Cada una per sobre amb espècies diferents de manera que anava bé anar-lo menjant gradualment des de la patata de més a prop fins la del final: hi havia segons el menú: “Tomàquet especiat, compota de tàperes i llimona, praliné d’avellanes, salsa bearnesa, pansa d’oloroso, mantega de porradell, pebre sechuan, pimentón de la Vera i curry”. I també unes fulles de mostassa, no ens les deixessim!

(aquesta era una alternativa a l’Steak tartar per ma mare: Garrinet -cruixent, cruixent- amb ceba tendra i meló)

Coll de xai, cruixent de xai, amb moniato, i mandarina. Tanquem els “segons” amb un plat de carn de xai, molt i molt melosa, de desfer-se a la boca i per lligar, un boniato ben gustós.

Postre de nota molt alta a nivell de gust i pictòric. Ideal per trencar amb els plats d’abans, absolutament refrescant, combinant sabors com el gelat d’eucaliptus o una poma àcida. Genial.

El segon postre, que no ens ha acabat de convèncer. El títol era “Sorbet de destil·lat de llimona” i la gràcia (si, era curiós) era prendre el postre i després olorar el cono amb el perfum del postre que acabaves de tenir a la boca. Aquest joc era curiós, però el postre en si no ha acabat d’arrencar l’ovació. El núvol de llet del mig, protagonista com a mínim a nivell de tamany, no tenia un sabor gaire intens, per exemple.

Flipant amb el primer postre, no tant amb el segon (ei, no estem parlant aquí de suspesos, parlem que si tots van per l’excel·lent, algun plat potser es queda en notable!), i emocionant-se amb el tercer, un monument a la vainilla en dos ambients. A la dreta, amb regalèssia, caramel, cacau i olives negres (si, sona raro, però el contrast salat hi queda de fàbula). I a l’esquerra, més simplificat, en un gelat de vainilla sobre un brioix.

I amb el cafè (molt bo, 2’50 euros, que no és excessiu comptant que a baretos on et posen aigua de netejar el lavabo ja et claven 1’50) arriben els petit fours. Una alineació de 5 creacions: praliné daurat d’avellanes, palet d’or, esfera de Yuzu (el gran guanyador), marshmallow de cafè irlandès i Mont Blanc. Final de festa per tancar 3 hores per recordar.

Parlant de preus, al final ha sortit tot per 162 euros per cap. Que crec que és bastant més “econòmic” que altres restaurants de la seva categoria.

Al preu també s’ha de considerar que no som de tirar la casa per la finestra en tema vins. Avui hem començat amb un blanc dels Costers del segre, de nom Agaliu, amb molt gust de fusta. Ens ha aguantat fins les carns i com quedaven ja pocs plats pel final hem demanat una ampolla de les petites. Ens han portat un Montsant (Costers del Gravet, de Capçanes) ben potent i ideal per acompanyar l’steak tartar i el xai.

Quan semblava que aquí s’acabava la historia al Celler de Can Roca, al sortir ens hem trobat al cuiner, el Joan Roca, que s’ha interessat per què ens havia semblat tot. Elogis, com no, per part nostra, els meus pares han aprofitat per recordar amb ell plats que se’ls havien quedat gravats en visites a l’anterior emplaçament del restaurant (concretament un canató ben cruixent i un rostit de rap) i li he preguntat pel “mediàtic” postre d’el gol de Messi, que només el posen si el demanes expressament. Ens confessava que anaven amb peus de plom, que un postre que porta l’àudio del Puyal narrant un gol de Messi no seria el millor final d’àpat per un fan del Madrid. Ens ha dit si voliem visitar la cuina: oi tant que si! Ja estaven recollint, preparant les últimes sortides (alguns postres), però ha estat bé per fer-se una idea del lloc on treballen. Curiosos els aparells per fer destil·lacions i treure aromes concentrades. I com no, uns quants gols de Messi preparats per entrar.

Després d’això hem anat a visitar la bodega, que abans haviem demanat si ens la podien ensenyar, amb el Josep Roca, el sumiller -o “cambrer de vins” com es fa dir al menú-. Ens ha fet un interessant recorregut per on té guardats els vins -posemnos abrics, que hi fa fred-, tot parant a unes àrees especials que ha creat per certes regions vinícoles com la Champanya o del Priorat. Espais sensorials on practicar amb la vista (vídeos), l’oida (música, de caràcter clàssic, adequada a cada vi) i fins i tot el tacte (amb elements que puguin recordar els vins d’aquestes regions). Ha estat una xerrada ben didàctica i amb un punt de lírica poètica sobre vins on ens explicava els seus criteris de buscar vins d’aquí i de portar vins de ben lluny només si valen realment la pena. Li he dit -tornem al futbol- que em recordava la màxima del Cruyff. Base de la cantera i els que vinguin de fora, que siguin els millors!

Tenint en compte que treballen molt amb els productes de temporada (com ha de ser), ja hi ha ganes de tornar-hi en una altra època de l’any, per provar un menú ben diferent.

Són 12 euros el menú (primer, segon, postre i beguda). Avui per exemple, hi havia sopa de musclos, coliflor amb morro i penne alla norma (amb alberginia, un amor sicilià que tinc) de primer. Escalopins amb pesto i carbassó, lluç al forn i galta de porc, de segon. I tiramisú, mandarines o sorbet de mores per culminar. Suposo que cuina de mercat i cuina de producte deu voler dir el mateix i és el que hi ha. Productes bons i ben tractats, sense que la tècnica o la presentació els prengui protagonisme. La sopa de musclos que he pres estava fantàstica, ideal per aquesta època, amb bon suc, uns quants musclos i un bon conjunt de verduretes al punt (tomàquet, ceba, pastanaga, all…). Els altres dos primers també estaven al nivell. De segon, he triat els escalopins, no gaire fets -com m’agrada- i amb el pesto i carbassó lligant perfectament. Però encara m’han agradat més les altres dos opcions, tant una melosa galta al forn, d’un gust intens, com el lluç al forn, d’aromes i gustos boníssims. Si abans he dubtat, als postres si que ho he tingut clar, tirant pel tiramisú, servit en copa, ben disfrutat i ideal per tancar un menú que recompensa de sobres el preu que es paga.

Tant de bo els hi vagi molt bé i aquest estil de menú diari amb amor, qualitat i accent català guanyi terreny a tot arreu (especialment cap a Esplugues, on tinc la feina, que ens fa falta!). Pel que he vist, la cosa els hi va bé. Hem arribat a la 1.30 (amb reserva) i aviat ja ho tenien ple i amb gent esperant a que es buidessin les taules. Per telèfon reserven de 1 a 2 i de 3 a 4. Entremig, el primer que arriba, s’emporta la taula!