:: Amb compte ::

Louis CK, humor sense tabús

// agost 19th, 2010 // 3 Comments » // Televisió

“Realment saps l’enganxat que estàs a masturbar-te si et fixes en el què vas tardar a fer-te la primera palla des que va passar tot el de l’11-S… Jo, que recordi, va ser entre que va caure la primera i la segona torre… No, no podíem deixar que guanyessin aquells àrabs!”. Així com per casualitat vaig descobrir aquest còmic nord-americà que es diu Louis CK. Primer vaig anar a parar a dos monòlegs d’una horeta, especials que havia fet per la cadena HBO. Shameless i Chewed up (d’aquest segon podreu trobar subtítols en castellà, si l’anglès a pèl costa). Em va semblar espectacular, un humor incorrecte, on hi ha lloc tant per parlar de els gays y el menjar polles com per parlar de la seva filla de 4 anys i dir que és una pesada de collons. No es talla la veritat, i és una mica d’aire fresc que es prengui aquesta llibertat. Acostumats a que per qualsevol humor que no sigui gaire blanc ja salten associacions a rajar, s’està convertint en menys habitual l’humor més punki de gent com ell o els de South Park.

La cosa ve a consistir en riure’s molt d’ell mateix (especialment dels quilos de més), fer múltiples i continuades referències al sexe, i també al seu paper de pare, la seva filla i el difícil que és educar-la. Aquesta temàtica dels monòlegs es trasllada també a la sèrie que va fer (i van cancelar, després d’una temporada), Lucky Louie. Una comèdia de situació absolutament recomanable, que ve en 12 dosis de 20 minuts (no és gaire complicada de trobar, subtítols en castellà inclosos). Temps d’episodi ideal per marxar a dormir amb un somriure. El Louis CK és l’estrella del show, però aquí també comparteix escenari amb un bon conjunt de secundaris, curiosos, estranys, bons complements, dels que destaca la seva dona, que interpreta l’actriu que feia de Marcy a Californication (i continua mostrant aquella veu de carajillo).

En definitiva, curtet, potent i recomanat. El vaig descobrir per un youtube (que no forma part dels monòlegs o la sèrie que comentava) on deixa bastant maca l’Esglèsia Catòlica (i a més subtitulat al castellà):

<object width=”480″ height=”385″><param name=”movie” value=”http://www.youtube.com/v/HAuuDbPpEu8?fs=1&amp;hl=es_ES”></param><param name=”allowFullScreen” value=”true”></param><param name=”allowscriptaccess” value=”always”></param><embed src=”http://www.youtube.com/v/HAuuDbPpEu8?fs=1&amp;hl=es_ES” type=”application/x-shockwave-flash” allowscriptaccess=”always” allowfullscreen=”true” width=”480″ height=”385″></embed></object>

Sherlock

// agost 11th, 2010 // 4 Comments » // Televisió

Recomanació de sèrie de l’estiu: Sherlock. Una altra perla anglesa (estan en forma!) en format de sèrie de curta durada. Aquí en comptes de 6 episodis habituals, només en són 3 però de mitja hora hora i mitja i autoconclusius. És una versió dels clàssics personatges de Sir Arthur Conan Doyle, però traslladada a l’actualitat. I d’una manera brillant, cal dir. El Sherlock és una ment desperta, que funciona a moltes més revolucions que la resta de la humanitat. La seva adicció en aquesta versió són els missatges SMS. El doctor Watson és un exmetge militar, que a més d’ajudar el Sherlock Holmes aportant un punt de vista sensat, trasllada a la xarxa la visió dels casos que resol el seu colega, en format blog. Aplaudiments doncs per la BBC, que han tornat a donar una versió d’un clàssic a Steven Moffat, que ja havia fet una revisió destacable i en format sèrie de Dr Jekyll i Mr Hyde.

Ja he vist els tres episodis i els tres són dignes de ser consumits com a bon refresc estival. Ara, a destacar el final. Allò conegut com a cliffhanger (aquell precipici on et deixin perquè mantinguis l’interés per la segona temporada) portat a la màxima expressió. I pel què em van comentar, sense tenir encara segona temporada confirmada!

“The Wire. 10 dosis de la mejor sèrie de la televisión”, varis autors

// juny 1st, 2010 // No Comments » // Llibres, Televisió

No sóc un gran consumidor de llibres sobre sèries. Molts dels casos que he pogut fullejar em semblen recopilacions una mica evidents -i que podria gairebé fer jo- de dades i teories a base de remirar una mica intensivament la sèrie i pescar el que es pugui per internet. AL contrari, aquest llibre sobre The Wire m’ha agradat (molt) més. Amb els dos primers capítols, ja compro. Una introducció del creador de The Wire (i Generation Kill i Treme), David Simon, i una entrevista que li fa l’escriptor anglés Nick Hornby. Una seixantena de pàgines fantàstiques per comprendre d’on va sorgir tot plegat, quines complicacions van tenir, els motius pels que van prendre moltes decisions a la sèrie, anècdotes… molt de suc pels que hem gaudit enormement amb les cinc temporades de la sèrie. No la poso la número 1, perquè la meva predilecció pels afers de la màfia li dona el punt del desempat a Els Soprano.

Passats aquests dos primers capítols, el llibre confirma que té un punt molt positiu que és aproximar-se a la sèrie de maneres molt diferents. Comença amb una presentació i una entrevista, com deia, i després hi ha terreny per l’assaig, el reportatge, la confessió personal o el relat. Evidentment no he disfrutat de la mateixa manera amb tots els textos, però m’ha fet reviure Baltimore al meu cap (que havia abandonat ja fa temps) i reflexionar sobre aspectes concrets que encara eleven més la concepció de la sèrie. És cert que a vegades les anàlisis possibiliten elevar una obra més amunt de les intencions dels creadors, per en aquest cas, amb l’alta concepció que té David Simon de la seva creació (el retorn a la tragèdia grega en la ficció), segurament no és el cas. En altres casos es podria parlar de Mourinhada, però el què han fet aquí, convertint un treball periodístic de sortir al carrer, escoltar, interioritzar i explicar-ho és per treure’s el barret.

M’ha fet gràcia llegir el relat del Marc Pastor, a qui segueixo virtualment de fa un temps (@DoctorMoriarty, Hic Sunt Leones…) i de qui tinc pendent comprar i llegir la novel·la “La mala dona”. El seu és l’espai de la confessió personal, que tot i que laboralment no tenim gaire en comú si que puc sentir-me identificat amb els seus sentiments de flipar amb una sèrie que no t’esperes. No pot ser aquest ritme, no pot ser que tot sembli tant real, no pot ser que es carreguin aquest personatge que apuntava a pilar de la sèrie!

Curiós també llegir sobre Treme en un dels textos, que en parla abans de la seva emissió, citant un dels personatges que van utilitzar per fer la seva feina d’investigació de la ciutat, el Davis Rogan. És divertit veure com el descriuen, perquè acabaria sent la base d’un dels protagonistes de Treme, el Davis McAlary. Recomano que us poseu amb Treme, que només porten 7 o 8 capítols. A mi em queda pendent veure The Corner, la minisèrie precedent a The Wire i basada en un llibre del David Simon.

Lost: final

// maig 24th, 2010 // 2 Comments » // Televisió

Necessita el món una altra opinió del final de Perdidos? Doncs segur que no i la meva encara menys, però m’ho vull treure de sobre, en glorious spoiler mode. Així que si no l’heu vist NO CONTINUEU LLEGINT.

Al llarg de sis temporades, Lost s’ha caracteritzat per anar obrint molts misteris i tancant-ne pocs. Això ha permés que la vida que ha tingut la sèrie fora de la televisió, a la xarxa, encara hagi sigut millor que la sèrie en si. En aquest sentit ha estat una sèrie trencadora per com ha utilitzat la xarxa i la passió de la gent per descobrir l’explicació dels misteris que proposava per crear tot un culte.

La sisena i última temporada m’ha semblat molt fluixota. Algun capítol ha salvat el paper, però en general ha baixat el llistó. Però no l’últim capítol. Ha deixat la historia de l’illa per un cantó amb milers de misteris per resoldre (i com crec que ha de ser, donar carnassa, que la gent ompli els forats del gruyere narratiu). I ha planejat un final que donava sentit a la realitat alternativa d’aquesta temporada (que en molts capítols s’havia convertit en un pastelon). I ho tanca tot, en un futur de data incerta, però gairebé de la millor manera que es podia tancar. No estic dient que la sèrie hagi estat perfecta i que els guionistes no l’hagin cagat i molt, especialment al llarg d’aquesta última temporada. Però de les formes que hi havia per tancarla bé, aquesta ha estat digne. Llegint per la xarxa post-visionat a Cuatro de l’últim capítol, em dona la sensació que en alguns casos s’ha interpretat que la sèrie era un “El sexto sentido”, quan no és l’explicació de la sèrie ni del què ha passat a l’illa…

Hi ha prou teca per continuar debatint. Jo per això ja descanso i em dedico a continuar disfrutant amb Breaking bad (de les que he vist, la guanyadora a la temporada 2009-10), les histories de polis de The Shield -encara per la segona-, la temporada que em falta de The Office, l’estat de New Orleans a Treme i aviat, sèrie que va bé per l’estiu, True Blood.

I en cosa de dos setmanes, la nova temporada de Futurama. Que, creuem els dits, confio que millori les pel·lis que n’han fet els últims anys.

Treme

// maig 2nd, 2010 // No Comments » // Televisió

Capítol 2: un grup de nois s’apropen a Nova Orleans, a veure com ha quedat la ciutat després del Katrina. No es conformen amb el què diuen les guies, els diaris, les revistes, ells no són com la resta, ells busquen l’”autèntic”. I a part de retratar el vici turista de creure que amb dos dies es pot conèixer de veritat una ciutat, poble, zona, gent, aquests personatges són tota una declaració d’intencions dels creadors de Treme (nova sèrie de la HBO). Ensenyar-nos realment com és avui en dia la ciutat, a poc a poc, en una primera temporada de 10 capítols que voregen l’hora. I, tocats per la vareta del bon saber fer com a “The Wire”, ens creiem el què ens expliquen. Les localitzacions, els personatges, els diàlegs… semblen de veritat. No té ni la trama policial que hi havia a The Wire i que ens podia enganxar al ritme més pausat d’explicar les histories que tenen. Aquí són moltes vivències de personatges, que discorren paral·lelament, sense una que sigui principal i que apunti a una resolució a final de temporada (bé, al menys en els primers 3 capítols, els emesos fins ara). No importa de fet, m’interessa simplement com viuen aquests personatges, com ha arribat a l’avui el passat d’influències franceses i africanes a la ciutat, com estan mirant de tirar endavant després d’una gran tragèdia com el Katrina.

I la música!!!! Blues, jazz, una de les capitals musicals d’Estats Units i la sèrie ho transmet com poques he vist, amb continua presència de música en directe. Músics de carrer, concerts, gravacions a l’estudi, cançons que apareixen amb una noia que tomba una cantonada… l’estic disfrutant molt amb el home cinema que em vaig agenciar no fa gaires mesos. Al primer capítol, cameo d’Elvis Costello, al tercer, Dr. John. Més endavant he llegit que Steve Earle (que ja va sortir a The Wire fent de yonki a un parell de temporades i cantant la cançó de Tom Waits a la cinquena). A més de gent del món del jazz que ja s’escapa als meus coneixements. I els de la HBO, com sempre dignes d’elogi, ens ofereixen a la web el llistat de tota la música que ha sonat a cada episodi, com per exemple al tercer.

Caprica

// març 28th, 2010 // 4 Comments » // Televisió

Tenia intenció de descansar de ciència-ficció després d’acabar amb molt bon sabor de boca Battlestar Galactica, però mira, la prequela aquesta m’ha acabat enganxant. No hi tenia dipositades excessives esperances però m’ha sorprés. És una prequela que ens situa al moment que es comencen a crear els robots cylons, la raça que a la sèrie mare estarà a punt de portar la humanitat a l’extinció (parlo del primer capítol, això no és ni spoiler). I si aquella era una sèrie de naus, aquesta ens situa a un món menys avançat, en cert sentit més pròxim a nosaltres i que toca molt directament temes com el terrorisme, internet, la nostra comunicació de dades a xarxes socials o fins i tot els problemes de les coses digitals gratis que aconsegueixen els hackers. No estem parlant d’un robot de l’SGAE, que seria una cosa terrorífica! És interessant anar seguint l’evolució d’aquests robots, les decisions que es van prenent, i el què passa al món virtual, dos mons paral·lels que ens venen a situar a una espècie de Matrix + Terminator. Més fins i tot una mica de Sopranos, que hi ha la màfia estil italoamericà de Tauron.

Puc parlar pels 9 capítols emesos, però la cosa de moment està aguantat un ritme trepidant i que enganxa. Amb un punt més dinàmic potser que Battlestar Galactica -potser no té la profunditat d’aquesta per altra banda-. Si no heu vist ni un capítol de Galactica es pot veure? I tant, com a molt us perdreu algun detall (petit i no tant, que el cognom Adama és important a les dos sèries), però es pot veure perfectament. Fins tot si es comença per Caprica, la cosa acabarà tenint un sentit cronològic!

I ja que estem en sèries: quina decepció l’última de Lost! Per molt que el capítol del Richard “muyayo” Alpert hagi pujat una mica el nivell. A veure si això va in crescendo i ho acaben salvant, creuem els dits.

Battlestar galactica

// març 9th, 2010 // 3 Comments » // Televisió

Em vaig enfrontar a la sèrie amb uns quants prejudicis. No sóc gaire fan de sèries de l’estil Star Trek: nau va per turisme / feina a donar voltes per l’espai i es va trobant èssers alienigenes de formes o comportaments estranys amb els que opta bé per la guerra, bé pel sexe desenfrenat (bé, això potser només era a la versió porno d’Star Trek). Però per sort a Battlestar Galactica (que he acabat de visionar fa uns dies) el tema espai no és el protagonista absolut. És una forma de parlar de la societat, la política, les relacions humanes, el racisme… amb el llenguatge d’una historia entre una civilització humana i una de robot (o semi-robot). Hi ha capítols descomunalment brillants i el tancament de l’última temporada em sembla digne d’elogi: avançar cap al desenllaç, tancant algunes coses, deixant-ne d’altres d’obertes i fins i tot obrint-ne alguna més. I rematant-ho amb un final ideal, del que faria una comparació de la que m’abstindré per no spoilejar. Vaja, senyors de Lost: prenguin nota, que l’estan cagant.

El càsting és un altre encert, amb especial subratllat tant per la presidenta com pel cap de la nau, Bill Adama, interpretat pel cara-cromo Edward James Olmos (a qui no li passaven les escenes molt difícils – no le pidas peras al Olmos, deien ). I l’accent anglès i comportament estrambòtic del Gaius Baltar, una de les perles de la sèrie. L’estètica és un altre encert, de la nau velleta als tons vermells dels cylons, fins i tot la decisió que el to de la fotografia vagi variant segons on estan. Per fallar-me només no m’ha acabat de convèncer el to extremadament místic-religiós d’alguns moments de la quarta temporada. Res excessivament greu, compro. És més, la pujo al cinquè lloc, després de The Sopranos, The wire, Carnivale i Twin peaks. Serà eufòria post-visionat?

A l’acabar la sèrie van gravar una pel·li, The Plan, explicant els fets des de l’òptica cylon. Es deixa veure, però és bastant prescindible i massa dispersa com a unitat. Inclús està bé que no t’expliquin coses que surten al film: millor que treballi la imaginació de cada un. I l’univers el contineun ampliant ara amb una precuela, Caprica, que es situa al naixement d’aquests robots, els cylon. He vist el pilot i no té mala pinta, encara que apunta més baix que la sèrie mare.

Breaking bad

// gener 21st, 2010 // 2 Comments » // Televisió

La millor (nova) sèrie que he vist en temps. Nova en el sentit que porta només dos temporades i altres que també em semblen bones bé estan acabades o bé porten més en antena. Ja fa temps que me l’havien recomanat, via twitter, via blog, via veu, i ara ja fa uns mesos (m’ho he pres amb calma, degustant a poc a poc) m’hi vaig posar. Breaking bad és la historia d’un professor de química a qui li descobreixen un càncer de pulmó i decideix fer metanfetamina, ajudat per un ex-alumne, per finançar-se el tractament i poder deixar diners a la família. Fins aquí un punt de partida que té el seu què però que no sembla que hagi de donar per molt. Al contrari: la primera temporada és molt bona, però és que la segona és espectacular, té alguns capítols d’antologia. Dos protagonistes (els de la foto) ríquissims, plens de contradiccions i conflictes en una situació nova (la de drug-dealers) que els supera àmpliament i un assortit de secundaris que els fa de coral sensacional. Les diferents trames avancen perfectament i s’entrecreuen i fins i tot les histories-d’un-capítol (la tortuga, la parella yonki) són per enmarcar. La vas veient i penses que algú ha fet les coses bé, tot lliga i està un punt per sobre del què acostumes a veure, allò que es diu ‘en estat de gràcia’.

Animo al visionat. La primera temporada són només 7 capítols. Si us agrada, penseu que la segona encara és millor.

Misfits

// desembre 22nd, 2009 // No Comments » // Televisió

Una recomanació de sèrie per aquests dies que hi ha més temps lliure de l’habitual i que no ve gaire de gust allunyar-se de la calefacció, que rima amb televisió. Es diu Misfits, és anglesa (Channel 4) i se n’ha fet una temporada de 6 episodis, a 40′ cada un. Gent jove amb superpoders: fins aquí ve al cap Heroes. Però una de les gràcies de veure la sèrie és aquesta: com s’enfronten els anglesos a un plantejament inicial similar. Completament diferent el to, la manera com s’enfoquen els personatges i la historia i la trascendència, que aquí no té una escala planetària i en canvi afecta únicament l’entorn més proper: les relacions, el sexe, els problemes personals… són un grup de nois que estan seguint un programa de servei a la comunitat per pagar -en comptes de la presó- per faltes més o menys lleus que han comés. Un dia hi ha una tempesta, queden afectats per un llamp i descobreixen que tenen poders. No són els únics. Manté una bona línia en tots els episodis i culmina d’una manera inesperada i que et deixa un somriure a la cara. A diferència de l’horrorós final de la primera de Heroes.

Jo ara estic recopilant pel fred d’aquests dies, com una formigueta: acabada Californication, vaig a per la quarta de Dexter (que havia descartat vist el primer però que m’han recomanat molt), la segona de Breaking Bad (boníssima sèrie) i dubtant si Fringe valdrà la pena o no (vaig veure el primer episodi i no m’hi vaig acabar de posar). Fent temps per Lost, al febrer. No em vull imaginar la febre twitter i facebook que hi haurà amb aquesta útima temporada: els que no la segueixen acabaran fins els collons.

The Prisoner (2009)

// novembre 27th, 2009 // No Comments » // Televisió

Reconec que em feia una mica de basarda que fessin una nova versió d’una sèrie tan entranyable i revolucionaria al seu temps com The Prisoner. La original vaig descobrir arrel d’una recomanació de sèries al nivell de Twin Peaks, la vaig disfrutar enormement i la vaig recomanar al blog fa 5 anyets (com passa el temps). De la nova no n’esperava gran cosa però m’ha sorprès molt positivament. A part de trobar un fantàstic -com és habitual – Ian McKellen en el paper de número 2 i d’un Jim Caviezel (el Crist de Mel Gibson) molt correcte de protagonista, la historia evoluciona amb tocs que la modernitzen.

Es comprimeix. Són 6 capítols (mida que em sembla ideal per poder anar provant diferents sèries) que expliquen una historia amb un recorregut d’inici i final, que la original no tenia tant (parlo a partir dels retalls que me’n queden per la memòria) i que ens situa amb un protagonista que de cop apareix a un lloc que no coneix i on està completament descol·locat. És una fàbula de control de societat a l’estil 1984, un mundo feliz o Matrix, que en aquest cas és un mon que es redueix a “El poble”. No hi ha res fora d’”El poble”, tot i que sembli irreal que no hi pugui haver res més a les ments més despertes entre els habitants. M’ha convençut d’inici a final, m’ha semblat molt rodona i amb 6 capítols només, no hi ha excusa per no fer-li un cop d’ull. I després si que hi haurà excusa per anar a buscar la original, de 1967, flipar amb el deliri psicotròpic que era i amb com van poder fer una sèrie com aquella llavors. No manté un nivell de 10 al llarg de tots els capítols, però n’hi ha que són d’antologia.

Sèries. Temporada tardor’09

// setembre 30th, 2009 // No Comments » // Televisió

Estic organitzant-me les sèries a veure els propers mesos, que això de freds i pluges sempre convida més a fer el vago per casa. Fa pocs dies vaig començar a provar My TV shows, un servei web per tenir apuntat les sèries que segueixes, marcar els episodis que has vist i que t’avisi quan n’hi ha de nous (això molt útil amb sèries que no segueixes a lo yonki -digueli Lost). Però un parell de dies després l’Hernan Casciari (l’escriptor-blogger argentí que parla de sèries a El País) va posar en marxa un servei molt similar a Espoiler.tv. Et registres, marques les sèries que segueixes i al capítol en que estàs… vaja com l’altre. Però la presentació d’aquest em resulta molt més clara, així que de moment guanya la partida (tot i que encara té bastantes coses a millorar). La presentació és més neta i combina la teva graella setmanal amb tot el què s’emet en televisió, que pot servir per descobrir alguna cosa que no tenies apuntada. També té enllaços (cerques a Google) per descarregar-se els capítols i els subtítols de les sèries que segueixes. El blog seu està dins d’El Pais, però no sé fins a quin punt Espoiler.tv pertany a Prisa. Si fos així, punt per ells. Com a empresa que té varis canals que emeten sèries, tenir una base de dades amb dades reals de què mira la gent, en quin moment ho deixa de veure, quines sèries interessen més, quines menys… pot fer el seu servei.

El què tinc jo apuntat a la llista de cara als propers mesos:
Battlestar Galactica: m’està encantant, un compte pendent que tenia. Esperant a començar la quarta, d’aquí un temps per això, que no la vull cremar tan ràpid.
The Office: posant-me al dia de la versió americana, a mitjans de la cinquena em tenen, amb la sisena ja produïnt episodis.
Californication: em vaig empassar i disfrutar la segona en pocs dies i aquí em tenen, esperant a començar la tercera (ja en corren un parell)
The Big bang theory: una altra per riure. Tot i que el primer de la tercera temporada ha estat bastant fluixet.
The Cleveland Show: spin-off the padre de familia. Humor del que m’agrada. (actualitzo: vist el primer, gran decepció, mooolt fluix)
Family Guy: Llegeixis punt anterior.
South Park: irregular, però sempre hi ha algun capítol que val molt la pena. I molt transgressora i políticament incorrecta, que sempre és d’agraïr.
Flash forward: novetat. De cop un dia tota la humanitat es desmaia i veu el seu futur, 6 mesos en endavant. El pilot és com a mínim prometedor. A veure com ho encarrilen, per això, que els següents capítols seran els que faran decidir si val la pena o no.
The Corner: això són només 6 capítols. Sèrie antiga, drogues i Baltimore: si, dels de The Wire. Garantia.

Sèries per l’estiu

// juny 19th, 2009 // 2 Comments » // Televisió

Tot i que ja no estic tan consumista compulsiu de sèries com fa un temps, continuo veient-ne. Especialment ara, que el veure pel·lícules al sofà es complica. Xafogor + posició horitzontal equival a claparme a mitja pel·li. L’alineació que tinc prevista de l’estiu es combina d’alguna cosa nova, d’altres bastant recents i alguna de més antiga. Bé, aquestes són les que tinc a l’alineació: que les acabi veient totes ja és una altra cosa:

- Battlestar galactica: ja eren massa recomanacions de “mira-la, t’agradarà”, “encara que no t’agradin aquestes de naus, dona-li una oportunitat” i la veritat és que m’està agradant, a mitja primera temporada que vaig. A més els comentaris que és una sèrie que va in crescendo encara motiven més a no deixar-la. Una de naus però des d’un punt de vista una mica més “seria”. De moment, sense extraterrestres de formes impossibles ni vestuari caspa. I amb personatges i diàlegs més que dignes.

- Nurse Jackie: una novetat d’aquesta temporada. L’Edie Falco (Carmela Soprano) fa d’infermera amb una actitud bastant particular (i que ha generat alguna queixa del sector infermeres nord-americà). Pel vist en els primers capítols, la cosa promet. A part són de mitja horeta, dosi ideal. L’únic problema que li veig és que aquestes d’hospitals sempre m’acaben cansant, que se’m fan una mica repetitives (exemple House). Em va fer molta gràcia el polvo del primer episodi. Els que hagin vist Els Soprano, primera temporada, ja sabran perquè És la típica que igual començo, la veig una mica i l’abandono pel camí…

- In Treatment: calité, calité. D’aquestes que tinc pendents des de fa molt tempos. Un psicòleg (Gabriel Byrne, que està espectacular) té 4 pacients que el visiten de dilluns a dijous. I els divendres és ell que es fa psicoanalitzar. De manera que pots seguir la sèrie de la manera habitual o per personatges. Ara els episodis de dilluns, ara els de dimarts… És gairebé més teatre que televisió. Les parets de la consulta i conversa entre ell i el pacient. Treball de guió i valentia dels d’HBO per tirar endavant una sèrie com aquesta. Que ja ha fet dos temporades.

- True Blood i Californication: segones temporades de dos sèries ideals per l’estiu. La de vampirs de l’Alan Ball (A dos metros bajo tierra), True Blood, s’està emetent ara (tot just s’ha vist el primer). La primera temporada sense ser una cosa superespectacular si que va ser molt entretinguda, com Californication, aquella del Duchovny d’escriptor separat, en crisi creativa, que no sexual. Alguns que l’han vist m’han dit que aquesta segona està millor que la primera, així que la deixem a la llista.

- The Office (NBC): una altra ideal per l’estiu. Fresca, divertida. Si no l’heu vist, absolutament recomanada. A mi particularment m’agrada més la versió americana (NBC), que l’anglesa (BBC), que se’m fa més incomoda de veure. S’ ha emès la cinquena temporada, que és la que em falta per veure.

No crec que doni el temps per veure-ho tot, però si algú vol deixar alguna recomanació amb el filtre de sèries estiuenques i de capítols no gaire llargs…