:: Amb compte ::

Battlestar galactica

// March 9th, 2010 // 3 Comments » // Televisió

Em vaig enfrontar a la sèrie amb uns quants prejudicis. No sóc gaire fan de sèries de l’estil Star Trek: nau va per turisme / feina a donar voltes per l’espai i es va trobant èssers alienigenes de formes o comportaments estranys amb els que opta bé per la guerra, bé pel sexe desenfrenat (bé, això potser només era a la versió porno d’Star Trek). Però per sort a Battlestar Galactica (que he acabat de visionar fa uns dies) el tema espai no és el protagonista absolut. És una forma de parlar de la societat, la política, les relacions humanes, el racisme… amb el llenguatge d’una historia entre una civilització humana i una de robot (o semi-robot). Hi ha capítols descomunalment brillants i el tancament de l’última temporada em sembla digne d’elogi: avançar cap al desenllaç, tancant algunes coses, deixant-ne d’altres d’obertes i fins i tot obrint-ne alguna més. I rematant-ho amb un final ideal, del que faria una comparació de la que m’abstindré per no spoilejar. Vaja, senyors de Lost: prenguin nota, que l’estan cagant.

El càsting és un altre encert, amb especial subratllat tant per la presidenta com pel cap de la nau, Bill Adama, interpretat pel cara-cromo Edward James Olmos (a qui no li passaven les escenes molt difícils – no le pidas peras al Olmos, deien ). I l’accent anglès i comportament estrambòtic del Gaius Baltar, una de les perles de la sèrie. L’estètica és un altre encert, de la nau velleta als tons vermells dels cylons, fins i tot la decisió que el to de la fotografia vagi variant segons on estan. Per fallar-me només no m’ha acabat de convèncer el to extremadament místic-religiós d’alguns moments de la quarta temporada. Res excessivament greu, compro. És més, la pujo al cinquè lloc, després de The Sopranos, The wire, Carnivale i Twin peaks. Serà eufòria post-visionat?

A l’acabar la sèrie van gravar una pel·li, The Plan, explicant els fets des de l’òptica cylon. Es deixa veure, però és bastant prescindible i massa dispersa com a unitat. Inclús està bé que no t’expliquin coses que surten al film: millor que treballi la imaginació de cada un. I l’univers el contineun ampliant ara amb una precuela, Caprica, que es situa al naixement d’aquests robots, els cylon. He vist el pilot i no té mala pinta, encara que apunta més baix que la sèrie mare.

Breaking bad

// January 21st, 2010 // 2 Comments » // Televisió

La millor (nova) sèrie que he vist en temps. Nova en el sentit que porta només dos temporades i altres que també em semblen bones bé estan acabades o bé porten més en antena. Ja fa temps que me l’havien recomanat, via twitter, via blog, via veu, i ara ja fa uns mesos (m’ho he pres amb calma, degustant a poc a poc) m’hi vaig posar. Breaking bad és la historia d’un professor de química a qui li descobreixen un càncer de pulmó i decideix fer metanfetamina, ajudat per un ex-alumne, per finançar-se el tractament i poder deixar diners a la família. Fins aquí un punt de partida que té el seu què però que no sembla que hagi de donar per molt. Al contrari: la primera temporada és molt bona, però és que la segona és espectacular, té alguns capítols d’antologia. Dos protagonistes (els de la foto) ríquissims, plens de contradiccions i conflictes en una situació nova (la de drug-dealers) que els supera àmpliament i un assortit de secundaris que els fa de coral sensacional. Les diferents trames avancen perfectament i s’entrecreuen i fins i tot les histories-d’un-capítol (la tortuga, la parella yonki) són per enmarcar. La vas veient i penses que algú ha fet les coses bé, tot lliga i està un punt per sobre del què acostumes a veure, allò que es diu ‘en estat de gràcia’.

Animo al visionat. La primera temporada són només 7 capítols. Si us agrada, penseu que la segona encara és millor.

Misfits

// December 22nd, 2009 // No Comments » // Televisió

Una recomanació de sèrie per aquests dies que hi ha més temps lliure de l’habitual i que no ve gaire de gust allunyar-se de la calefacció, que rima amb televisió. Es diu Misfits, és anglesa (Channel 4) i se n’ha fet una temporada de 6 episodis, a 40′ cada un. Gent jove amb superpoders: fins aquí ve al cap Heroes. Però una de les gràcies de veure la sèrie és aquesta: com s’enfronten els anglesos a un plantejament inicial similar. Completament diferent el to, la manera com s’enfoquen els personatges i la historia i la trascendència, que aquí no té una escala planetària i en canvi afecta únicament l’entorn més proper: les relacions, el sexe, els problemes personals… són un grup de nois que estan seguint un programa de servei a la comunitat per pagar -en comptes de la presó- per faltes més o menys lleus que han comés. Un dia hi ha una tempesta, queden afectats per un llamp i descobreixen que tenen poders. No són els únics. Manté una bona línia en tots els episodis i culmina d’una manera inesperada i que et deixa un somriure a la cara. A diferència de l’horrorós final de la primera de Heroes.

Jo ara estic recopilant pel fred d’aquests dies, com una formigueta: acabada Californication, vaig a per la quarta de Dexter (que havia descartat vist el primer però que m’han recomanat molt), la segona de Breaking Bad (boníssima sèrie) i dubtant si Fringe valdrà la pena o no (vaig veure el primer episodi i no m’hi vaig acabar de posar). Fent temps per Lost, al febrer. No em vull imaginar la febre twitter i facebook que hi haurà amb aquesta útima temporada: els que no la segueixen acabaran fins els collons.

The Prisoner (2009)

// November 27th, 2009 // No Comments » // Televisió

Reconec que em feia una mica de basarda que fessin una nova versió d’una sèrie tan entranyable i revolucionaria al seu temps com The Prisoner. La original vaig descobrir arrel d’una recomanació de sèries al nivell de Twin Peaks, la vaig disfrutar enormement i la vaig recomanar al blog fa 5 anyets (com passa el temps). De la nova no n’esperava gran cosa però m’ha sorprès molt positivament. A part de trobar un fantàstic -com és habitual – Ian McKellen en el paper de número 2 i d’un Jim Caviezel (el Crist de Mel Gibson) molt correcte de protagonista, la historia evoluciona amb tocs que la modernitzen.

Es comprimeix. Són 6 capítols (mida que em sembla ideal per poder anar provant diferents sèries) que expliquen una historia amb un recorregut d’inici i final, que la original no tenia tant (parlo a partir dels retalls que me’n queden per la memòria) i que ens situa amb un protagonista que de cop apareix a un lloc que no coneix i on està completament descol·locat. És una fàbula de control de societat a l’estil 1984, un mundo feliz o Matrix, que en aquest cas és un mon que es redueix a “El poble”. No hi ha res fora d’”El poble”, tot i que sembli irreal que no hi pugui haver res més a les ments més despertes entre els habitants. M’ha convençut d’inici a final, m’ha semblat molt rodona i amb 6 capítols només, no hi ha excusa per no fer-li un cop d’ull. I després si que hi haurà excusa per anar a buscar la original, de 1967, flipar amb el deliri psicotròpic que era i amb com van poder fer una sèrie com aquella llavors. No manté un nivell de 10 al llarg de tots els capítols, però n’hi ha que són d’antologia.

Sèries. Temporada tardor’09

// September 30th, 2009 // No Comments » // Televisió

Estic organitzant-me les sèries a veure els propers mesos, que això de freds i pluges sempre convida més a fer el vago per casa. Fa pocs dies vaig començar a provar My TV shows, un servei web per tenir apuntat les sèries que segueixes, marcar els episodis que has vist i que t’avisi quan n’hi ha de nous (això molt útil amb sèries que no segueixes a lo yonki -digueli Lost). Però un parell de dies després l’Hernan Casciari (l’escriptor-blogger argentí que parla de sèries a El País) va posar en marxa un servei molt similar a Espoiler.tv. Et registres, marques les sèries que segueixes i al capítol en que estàs… vaja com l’altre. Però la presentació d’aquest em resulta molt més clara, així que de moment guanya la partida (tot i que encara té bastantes coses a millorar). La presentació és més neta i combina la teva graella setmanal amb tot el què s’emet en televisió, que pot servir per descobrir alguna cosa que no tenies apuntada. També té enllaços (cerques a Google) per descarregar-se els capítols i els subtítols de les sèries que segueixes. El blog seu està dins d’El Pais, però no sé fins a quin punt Espoiler.tv pertany a Prisa. Si fos així, punt per ells. Com a empresa que té varis canals que emeten sèries, tenir una base de dades amb dades reals de què mira la gent, en quin moment ho deixa de veure, quines sèries interessen més, quines menys… pot fer el seu servei.

El què tinc jo apuntat a la llista de cara als propers mesos:
Battlestar Galactica: m’està encantant, un compte pendent que tenia. Esperant a començar la quarta, d’aquí un temps per això, que no la vull cremar tan ràpid.
The Office: posant-me al dia de la versió americana, a mitjans de la cinquena em tenen, amb la sisena ja produïnt episodis.
Californication: em vaig empassar i disfrutar la segona en pocs dies i aquí em tenen, esperant a començar la tercera (ja en corren un parell)
The Big bang theory: una altra per riure. Tot i que el primer de la tercera temporada ha estat bastant fluixet.
The Cleveland Show: spin-off the padre de familia. Humor del que m’agrada. (actualitzo: vist el primer, gran decepció, mooolt fluix)
Family Guy: Llegeixis punt anterior.
South Park: irregular, però sempre hi ha algun capítol que val molt la pena. I molt transgressora i políticament incorrecta, que sempre és d’agraïr.
Flash forward: novetat. De cop un dia tota la humanitat es desmaia i veu el seu futur, 6 mesos en endavant. El pilot és com a mínim prometedor. A veure com ho encarrilen, per això, que els següents capítols seran els que faran decidir si val la pena o no.
The Corner: això són només 6 capítols. Sèrie antiga, drogues i Baltimore: si, dels de The Wire. Garantia.

Sèries per l’estiu

// June 19th, 2009 // 2 Comments » // Televisió

Tot i que ja no estic tan consumista compulsiu de sèries com fa un temps, continuo veient-ne. Especialment ara, que el veure pel·lícules al sofà es complica. Xafogor + posició horitzontal equival a claparme a mitja pel·li. L’alineació que tinc prevista de l’estiu es combina d’alguna cosa nova, d’altres bastant recents i alguna de més antiga. Bé, aquestes són les que tinc a l’alineació: que les acabi veient totes ja és una altra cosa:

- Battlestar galactica: ja eren massa recomanacions de “mira-la, t’agradarà”, “encara que no t’agradin aquestes de naus, dona-li una oportunitat” i la veritat és que m’està agradant, a mitja primera temporada que vaig. A més els comentaris que és una sèrie que va in crescendo encara motiven més a no deixar-la. Una de naus però des d’un punt de vista una mica més “seria”. De moment, sense extraterrestres de formes impossibles ni vestuari caspa. I amb personatges i diàlegs més que dignes.

- Nurse Jackie: una novetat d’aquesta temporada. L’Edie Falco (Carmela Soprano) fa d’infermera amb una actitud bastant particular (i que ha generat alguna queixa del sector infermeres nord-americà). Pel vist en els primers capítols, la cosa promet. A part són de mitja horeta, dosi ideal. L’únic problema que li veig és que aquestes d’hospitals sempre m’acaben cansant, que se’m fan una mica repetitives (exemple House). Em va fer molta gràcia el polvo del primer episodi. Els que hagin vist Els Soprano, primera temporada, ja sabran perquè És la típica que igual començo, la veig una mica i l’abandono pel camí…

- In Treatment: calité, calité. D’aquestes que tinc pendents des de fa molt tempos. Un psicòleg (Gabriel Byrne, que està espectacular) té 4 pacients que el visiten de dilluns a dijous. I els divendres és ell que es fa psicoanalitzar. De manera que pots seguir la sèrie de la manera habitual o per personatges. Ara els episodis de dilluns, ara els de dimarts… És gairebé més teatre que televisió. Les parets de la consulta i conversa entre ell i el pacient. Treball de guió i valentia dels d’HBO per tirar endavant una sèrie com aquesta. Que ja ha fet dos temporades.

- True Blood i Californication: segones temporades de dos sèries ideals per l’estiu. La de vampirs de l’Alan Ball (A dos metros bajo tierra), True Blood, s’està emetent ara (tot just s’ha vist el primer). La primera temporada sense ser una cosa superespectacular si que va ser molt entretinguda, com Californication, aquella del Duchovny d’escriptor separat, en crisi creativa, que no sexual. Alguns que l’han vist m’han dit que aquesta segona està millor que la primera, així que la deixem a la llista.

- The Office (NBC): una altra ideal per l’estiu. Fresca, divertida. Si no l’heu vist, absolutament recomanada. A mi particularment m’agrada més la versió americana (NBC), que l’anglesa (BBC), que se’m fa més incomoda de veure. S’ ha emès la cinquena temporada, que és la que em falta per veure.

No crec que doni el temps per veure-ho tot, però si algú vol deixar alguna recomanació amb el filtre de sèries estiuenques i de capítols no gaire llargs…

Lost fins l’any que ve

// May 23rd, 2009 // 4 Comments » // Televisió

Després de l’últim capítol de la penúltima temporada, continuo al·lucinant amb la capacitat dels guionistes d’anar deixant detallets perquè la gent pensi i com hi ha fans que li dediquen hores i hores a elaborar teories i inspeccionar cada pla fins al més últim detall. Últimament estic flipant amb el blog Lost Ph.

Curiositats de l’últim capítol

La teoria del Deu dual

Fa falta temps lliure! També per llegir tot l’article sencer

Em va agradar l’últim capítol amb alguna reserva. Quan es deixen anar, són fantàstics, els hi dono xec en blanc perquè vagin inventant i posant coses que en altres sèries qualificara de patillisme. El què trobo molt en calçador és el quadrangle amorós, que ha convertit els protagonistes en el menys interessant de la sèrie.

La primera agència de dones detectives, la sèrie

// March 29th, 2009 // No Comments » // Llibres, Televisió

Vaig llegir ja fa uns quants La primera agència de dones detectives (Alexander McCall Smith, La Magrana). Una novel·la fresca on el més destacat era que l’acció es situava a Botswana, on la protagonista hi té la seva agència. No m’esperava pas que se’n fes una sèrie i que es rodés a Botswana i que darrera hi estigués la BBC i sobretot la HBO. Destaco HBO perquè s’allunya bastant de la seva tònica de sèries, que acostumen a ser molt més fosques. Aquesta és una historia molt blanca, de bon rotllo, inofensiva, però agradable per passar una estona. Potser hauran pensat que enmig de tanta crisi el què ara vol consumir el públic són sèries que no et deixin més enfonsat del què estàs.

En principi són 6 capítols d’una hora. Per la xarxa, corren ja els dos primers, això si, sense subtítols que hagi pogut localitzar. A part que és distreta i divertida en el sentit de lleuger somriure, es repeteix com a punt interessant de la novel·la la localització. Fa gràcia sortir del món occidental i veure histories que passen a Botswana. Que per altra banda tampoc sé si el país que surt a la sèrie s’assembla gaire al real, però com a mínim hi ha un canvi de tradicions, maneres de fer i fins i tot de colors.

South Park Vs Disney

// March 12th, 2009 // No Comments » // Televisió

Ahir va començar la nova temporada de South Park, amb l’episodi The Ring, que com fan des de ja fa un temps, es pot disfrutar al moment a la seva web oficial, en streaming i en una qualitat molt bona. Com a mínim a la pantalla del meu portàtil es veu perfecte.

La sèrie ja fa temporades que té un nivell molt irregular. Normalment té episodis brillants i altres més per omplir, on salves uns quants gags. Els millors acostumen a coincidir amb començaments i finals de temporada. Els del començament tendeixen a ser els més bèsties/polèmics. Un truc que els deu anar ver per recordar a la gent que tornen a emetre nous episodis, un cop tot de mitjans de comunicació es fan ressò de la polèmica que hi hagin posat.

En el d’ahir, que entra al calaix dels bons, es posen amb Disney, a través dels Jonás Brothers, un dels grups que han sortit de la seva factoria i que triomfen entre el públic femení pre-adolescent. I no es queden curts lligant Disney amb la venta oculta de sexe televisiu a menors. Ara a veure si la Disney els hi casca una demanda, això surt als diaris i reben una mica de publicitat gratüita. L’episodi val la pena veure’l. Jo, a part dels motius publicitaris que tinguin a darrera, continuo encantat que siguin tan valents i no tinguin tabús a l’hora de fer la sèrie. Que d’humor políticament correcte ja n’hi ha massa.

Futurama, les pel·lis

// March 3rd, 2009 // 1 Comment » // Cinema, Televisió

M’encantava Futurama. En un moment -ull, que potser m’equivoco, que ja són massa anys enrere- que els Simpsons ja començaven a anar cap avall (les últimes temporades són molt fluixes) era una alegria per la multitud de referències a ciències ficcions vàries i bon humor en general. La van cancel·lar per poca audiència i van decidir reviure-la no fa gaire fent-ne 4 pel·lis, en comptes d’una altra temporada. He acabat de veure la quarta i última, Into the wild green yonder. Amb bons moments com les altres, però decepcionant per un nivell que baixa força el llistó respecte les temporades que s’havien emés. Tot i que ja estan agafant l’efecte Antena3 i després de veure els capítols tan cops, ja comencen a cansar.

I és que no és el mateix fer un episodi de 20 minuts (o 40) que fer una pel·li que acaba semblant un episodi allargat. I històries d’aquestes n’hi ha unes quantes. Els Simpson, precisament. O Expedient X. En el subapartat de pel·lis de sèries cancel·lades, hi ha les de Deadwood -que no he vist- o Firefly, una de naus especials del Joss Whedon (Buffy, Dollhouse) que va rebre molt bona crítica però que a mi em va deixar una mica igual. Tan la sèrie com el film, Serenity, que hi ha qui situa com un dels millors films de ciència ficció vistos.

De 24 crec recordar que també en volien fer una pel·lícula. Que no serien les 24 hores sinó el temps real de la pel·li. En aquesta si que li veig el potencial. I a Lost també volen acabar l’última temporada amb una pel·lícula. I serà qüestió d’anar-la a veure tots el mateix divendres perquè no ens cusin d’spoilers.

La moral de la historia seria: si vols fer la pel·li d’una sèrie, no intentis replicar la lògica dels episodis, perquè et quedarà una cosa allargada. Intenta fer una cosa nova i diferent i potser tindràs èxit. No sé perquè com a exemple positiu em ve al cap la pel·li dels Beavis & Butthead. Passen els anys i encara tinc la traducció espanyola al cap. El gran Porculio i el seu “culo, culito” que encara imito de tant en tant…

Dollhouse

// February 17th, 2009 // 6 Comments » // Televisió

En sèries ara només segueixo al dia Lost, que m’està flipant aquesta cinquena temporada, i The Big Bang Theory, 20 minutets de riure a la setmana. He vist per fi la segona de Twin Peaks, estic mirant de completar el què em queda de A dos metros bajo tierra… Heroes i Prison Break ja no he seguit aquestes últimes temporades i em queda la tercera de Dexter pendent per posar-m’hi en qualsevol moment que tingui temps, que no és fàcil.

He anat mirant algun pilot per veure si trobava alguna cosa més a seguir. Com No Heroics, una de superherois cutres + humor anglès. No tan divertida com m’esperava però que potser li pot dedicaré una segona oportunitat. I avui he vist una de les estrenes més esperades, Dollhouse, el nou producte del Joss Whedon, creador de Buffy i Firefly. Sèries que, tot sigui dit, no entenc com tenen tan renom a nivell de (algunes) crítiques i fans a mort. Aquesta no m’ha semblat tampoc res de l’altre món. Que em comencin una sèrie amb una frase “Res no és el què sembla” té pinta de declaració d’intencions massa obvia, que no fa falta. Després la historia d’una noia a qui formategen el cervell i li implanten els records que interessen perquè faci les missions que li volen fer els de la fundació Dollhouse (o alguna cosa així). Aquest primer capítol no ha estat ni prou bo com perquè m’hagi entusiasmat ni tant dolent com perquè no li doni una segona oportunitat. Suposo que amb el segon capítol quedarà clar si apunta a entretenir durant tota una temporada o la gràcia l’han d’estirar. Del projecte ja s’ha dit varis cops que apuntava a sèrie cancel·lada. Fins i tot un grup de frikis van crear un grup per salvar Dollhouse de la cancel·lació abans fins i tot que es comencés a emetre.

Alguna recomanació de sèries?

Nadals vampírics: True blood + Let the right one in

// December 28th, 2008 // 7 Comments » // Cinema, Televisió

True Blood: m’estic posant el dia de sèries, que des de setembre estic a zero i he començat amb aquesta (combinant-ho amb capítols sueltos de padre de familia -genial-, the big bang theory -molt divertida- i south park -com últimament, molt irregular-). Una historia de vampirs amb l’Anna Paquin d’humana que llegeix les ments, basada en una novel·la de vampirs surenys. Diria que m’ha atrapat -m’encanten els vampirs- bastant, que els personatges i les seves histories (la negra, el germà, etc, etc…) m’han convençut, però m’ha fallat sobretot molt el capítol final, que m’ha semblat un encaix de puzzles i de deixar peces per la segona temporada una mica a sac. Vaja, es pot recomanar per entretinguda però qui esperi una super sèrie (no oblidem que el creador és l’Alan Ball, el de A dos metros bajo tierra) segurament s’emportarà una decepció.

Let the right one in: traient-me el mal sabor del final de True Blood, aquesta producció sueca, que segur que col·locaria entre el millor que he vist del 2008. Un film de vampirs “realista” i fred -ja ho tenen això els paisatges suecs-, contrast total amb la sèrie. Molt rodó.