:: Amb compte ::

South Park Vs Disney

// març 12th, 2009 // No Comments » // Televisió

Ahir va començar la nova temporada de South Park, amb l’episodi The Ring, que com fan des de ja fa un temps, es pot disfrutar al moment a la seva web oficial, en streaming i en una qualitat molt bona. Com a mínim a la pantalla del meu portàtil es veu perfecte.

La sèrie ja fa temporades que té un nivell molt irregular. Normalment té episodis brillants i altres més per omplir, on salves uns quants gags. Els millors acostumen a coincidir amb començaments i finals de temporada. Els del començament tendeixen a ser els més bèsties/polèmics. Un truc que els deu anar ver per recordar a la gent que tornen a emetre nous episodis, un cop tot de mitjans de comunicació es fan ressò de la polèmica que hi hagin posat.

En el d’ahir, que entra al calaix dels bons, es posen amb Disney, a través dels Jonás Brothers, un dels grups que han sortit de la seva factoria i que triomfen entre el públic femení pre-adolescent. I no es queden curts lligant Disney amb la venta oculta de sexe televisiu a menors. Ara a veure si la Disney els hi casca una demanda, això surt als diaris i reben una mica de publicitat gratüita. L’episodi val la pena veure’l. Jo, a part dels motius publicitaris que tinguin a darrera, continuo encantat que siguin tan valents i no tinguin tabús a l’hora de fer la sèrie. Que d’humor políticament correcte ja n’hi ha massa.

Futurama, les pel·lis

// març 3rd, 2009 // 1 Comment » // Cinema, Televisió

M’encantava Futurama. En un moment -ull, que potser m’equivoco, que ja són massa anys enrere- que els Simpsons ja començaven a anar cap avall (les últimes temporades són molt fluixes) era una alegria per la multitud de referències a ciències ficcions vàries i bon humor en general. La van cancel·lar per poca audiència i van decidir reviure-la no fa gaire fent-ne 4 pel·lis, en comptes d’una altra temporada. He acabat de veure la quarta i última, Into the wild green yonder. Amb bons moments com les altres, però decepcionant per un nivell que baixa força el llistó respecte les temporades que s’havien emés. Tot i que ja estan agafant l’efecte Antena3 i després de veure els capítols tan cops, ja comencen a cansar.

I és que no és el mateix fer un episodi de 20 minuts (o 40) que fer una pel·li que acaba semblant un episodi allargat. I històries d’aquestes n’hi ha unes quantes. Els Simpson, precisament. O Expedient X. En el subapartat de pel·lis de sèries cancel·lades, hi ha les de Deadwood -que no he vist- o Firefly, una de naus especials del Joss Whedon (Buffy, Dollhouse) que va rebre molt bona crítica però que a mi em va deixar una mica igual. Tan la sèrie com el film, Serenity, que hi ha qui situa com un dels millors films de ciència ficció vistos.

De 24 crec recordar que també en volien fer una pel·lícula. Que no serien les 24 hores sinó el temps real de la pel·li. En aquesta si que li veig el potencial. I a Lost també volen acabar l’última temporada amb una pel·lícula. I serà qüestió d’anar-la a veure tots el mateix divendres perquè no ens cusin d’spoilers.

La moral de la historia seria: si vols fer la pel·li d’una sèrie, no intentis replicar la lògica dels episodis, perquè et quedarà una cosa allargada. Intenta fer una cosa nova i diferent i potser tindràs èxit. No sé perquè com a exemple positiu em ve al cap la pel·li dels Beavis & Butthead. Passen els anys i encara tinc la traducció espanyola al cap. El gran Porculio i el seu “culo, culito” que encara imito de tant en tant…

Dollhouse

// febrer 17th, 2009 // 6 Comments » // Televisió

En sèries ara només segueixo al dia Lost, que m’està flipant aquesta cinquena temporada, i The Big Bang Theory, 20 minutets de riure a la setmana. He vist per fi la segona de Twin Peaks, estic mirant de completar el què em queda de A dos metros bajo tierra… Heroes i Prison Break ja no he seguit aquestes últimes temporades i em queda la tercera de Dexter pendent per posar-m’hi en qualsevol moment que tingui temps, que no és fàcil.

He anat mirant algun pilot per veure si trobava alguna cosa més a seguir. Com No Heroics, una de superherois cutres + humor anglès. No tan divertida com m’esperava però que potser li pot dedicaré una segona oportunitat. I avui he vist una de les estrenes més esperades, Dollhouse, el nou producte del Joss Whedon, creador de Buffy i Firefly. Sèries que, tot sigui dit, no entenc com tenen tan renom a nivell de (algunes) crítiques i fans a mort. Aquesta no m’ha semblat tampoc res de l’altre món. Que em comencin una sèrie amb una frase “Res no és el què sembla” té pinta de declaració d’intencions massa obvia, que no fa falta. Després la historia d’una noia a qui formategen el cervell i li implanten els records que interessen perquè faci les missions que li volen fer els de la fundació Dollhouse (o alguna cosa així). Aquest primer capítol no ha estat ni prou bo com perquè m’hagi entusiasmat ni tant dolent com perquè no li doni una segona oportunitat. Suposo que amb el segon capítol quedarà clar si apunta a entretenir durant tota una temporada o la gràcia l’han d’estirar. Del projecte ja s’ha dit varis cops que apuntava a sèrie cancel·lada. Fins i tot un grup de frikis van crear un grup per salvar Dollhouse de la cancel·lació abans fins i tot que es comencés a emetre.

Alguna recomanació de sèries?

Nadals vampírics: True blood + Let the right one in

// desembre 28th, 2008 // 7 Comments » // Cinema, Televisió

True Blood: m’estic posant el dia de sèries, que des de setembre estic a zero i he començat amb aquesta (combinant-ho amb capítols sueltos de padre de familia -genial-, the big bang theory -molt divertida- i south park -com últimament, molt irregular-). Una historia de vampirs amb l’Anna Paquin d’humana que llegeix les ments, basada en una novel·la de vampirs surenys. Diria que m’ha atrapat -m’encanten els vampirs- bastant, que els personatges i les seves histories (la negra, el germà, etc, etc…) m’han convençut, però m’ha fallat sobretot molt el capítol final, que m’ha semblat un encaix de puzzles i de deixar peces per la segona temporada una mica a sac. Vaja, es pot recomanar per entretinguda però qui esperi una super sèrie (no oblidem que el creador és l’Alan Ball, el de A dos metros bajo tierra) segurament s’emportarà una decepció.

Let the right one in: traient-me el mal sabor del final de True Blood, aquesta producció sueca, que segur que col·locaria entre el millor que he vist del 2008. Un film de vampirs “realista” i fred -ja ho tenen això els paisatges suecs-, contrast total amb la sèrie. Molt rodó.

Les meves sèries preferides

// octubre 13th, 2008 // 9 Comments » // Televisió

Allò que tant agrada als blogs de fer tops. Està mig pensat, però no vol dir que al cap d’una setmana no hi canviés més d’una cosa. Convido als que visiten aquest blog i parlen al seu de sèries, que facin el mateix: és útil. Si algú té en molt alta estima una sèrie, et penses… deu ser per alguna cosa. L’hauré de veure. I a continuació el Top-10. He intentat valorar per les primeres posicions el fet de mantenir nivell durant moltes temporades…

1. Els Soprano
2. Carnivale
3. The Wire
4. Twin Peaks
5. Buscate la vida
6. Frasier
7. Futurama
8. Lost
9. South Park
10. The Prisoner

PD: m’encantaria participar en una discussió sobre la llista, però això és un post programat per la meva absència per viatge, així que a la tornada miro comentaris Si n’hi ha algun, clar

Generation kill

// agost 20th, 2008 // 2 Comments » // Televisió

M’autoedito: aquí entusiasmat he escrit el post, explicant-la com a completada i encara falta veure el capítol final. Ups. Deixo el text i que serveixi perquè algú se la miri en el què queda de setmana i li doni temps per veure l’últim poc després que surti als EEUU dilluns que ve.

(mini) Sèrie de la HBO i dels creadors de The Wire. La cosa no podia fallar. 7 capítols d’1 horeta que retraten la guerra d’Irak d’una forma que marca una fita. Tampoc sóc un habitual de les pel·lícules de guerra, però diria que és la millor recreació d’una guerra moderna. I com a tal, l’acció està disseminada. I aquí domina el diàleg, no l’acció. Tot i que n’hi ha i es nota un bon pressupost. Domina l’intercanvi de paraules entre els personatges principals (que com a The Wire, son molts) que conformen un ventall amplíssim i complet de personatges: el despreocupat i que fa les conyes, el soldat serio i al seu lloc, el cap inútil, el megacapo “el padrino” amb aquella veu que acollona…

Em trec un altre cop el barret amb una sèrie de la HBO. No només per fer aquest retrat, apostant per la vessant més realista i menys “peliculera” i amb la valentia de fer un producte que no és gens benèvol amb la política dels Estats Units, al contrari. Res exalta més l’absurditat d’aquesta guerra que aquesta magnífica sèrie.

Els tios de The Wire ja els tinc fitxats, per seguir-los amb el què facin. El proper, una sèrie que passa al Nova Orleans post-Katrina amb incidència a la corrupció, les classes més desfavorides (com a The Wire) i especialment -si!- a la música.

The Office Vs The Office

// agost 3rd, 2008 // 6 Comments » // Televisió

Aprofitant pauses televisives estivals, m’he posat amb The Office (combinant-la amb Generation Kill, que ja en parlaré quan hagi acabat -espectacular- i Burn Notice, pura diversió d’espies que ha començat segona temporada).

Me l’havien recomanat molts cops, n’havia llegit meravelles. Vaig veure’n un capítol i no em va convèncer. Vaig preguntar si millor la versió anglesa (la original) o el remake nord-americà. En les dos, una espècie de fals documental que captura la vida a l’oficina d’una companyia paperera.

Al final he optat per la tàctica mira-t’ho tu i decideix pel teu cantó. La versió anglesa són només 12 capítols (2 temporades) de mitja horeta cada un. La nord-americana són bastants més (i diria que continuarà emetent-se), però de 20 minuts. La conclusió final seria que disfruto més amb l’americana, tot i que no costaria gaire admetre que l’anglesa pot ser més bona. La original potser és menys fàcil de digerir, amb molts moments d’aquells durs de veure, per la vergonya aliena (una cosa semblant em passa amb Curb your enthusiasm) i amb una estrella que és el cap, un personatge repulsiu que devora el protagonisme. L’americana és més “amable” i molt disfrutable. A part d’un cap molt divertit, orbiten un seguit de personatges amb més protagonisme que en l’homònima anglesa. Del guaperilles Jim, a la secretaria Pam (ai com m’agrada) i sobretot el Dwight, el pilota del jefe, que en aquesta versió s’escora sovint cap a la vessant friki.

Si no l’heu vist, mireu la primera temporada de les dos versions, 6 episodis per cada una i decidiu. Recomanable i divertida ho és molt. I és inevitable sentir-se reflexat en moltes de les situacions i personatges que pul·lulen per les oficines…

True Blood & Fringe

// juny 20th, 2008 // 5 Comments » // Televisió

En mig del paron de sèries que hi ha a l’estiu s’han colat a internet els pilots de dos de les sèries més esperades de cara al setembre.

True blood: la nova de l’Alan Ball, el creador d’A dos metros bajo tierra. Res, a veure amb aquesta. Si la dels enterramorts era una aposta de qualitat, aquesta és més aposta per l’entreteniment pur i dur, i fins i tot arriba a tenir punts cutres (tot es para i sona música quan entra el guaperilles, etc…). Però m’ha tirat molt. Està basada en el llibre Southern Vampire Tales i explica la historia d’un mon on els vampirs han sortit a la llum, beuen una sang artificial creada pels japonesos, practiquen sexe com bèsties (a diferència dels vampirs de l’Anne Rice, per ex., que aquest tema no el toquen, pobrets) i tenen una sang que és una espècie de droga per molts humans. La historia es situa a l’Amèrica redneck del sud i com a protagonista principal té l’Anna Paquin, una humana que llegeix ments. Pura diversió. M’ha agradat la sintonia de la careta, la cançó Bad Things del Jace Everett, que sona molt a Chris Isaak. Per la sèrie han fet una campanya viral, amb coses a Myspace d’un vampir o la web BloodCopy.

Fringe: JJ Abrahams, el de Lost, filma un pilot que comença amb gent en un avió. A part d’aquesta referència a la sèrie de l’illa, poc tenen en comú. Si aquella va sorprendre i va trencar esquemes, aquesta sembla que aposta per un format més convencional, una altra volta al tema Expedient X. Fenòmens estranys, conspiracions, gent que vol descobrir què passa. Res nou, però amb els anys que portaven els Mulder i Scully enterrats en la memòria, m’ha vingut molt de gust veure el pilot, i l’he disfrutat. Hora i 20, gairebé com una pel·lícula.

De noves sèries de creadors famosos, només falta perquè es filtri Dollhouse, que és del Joss Whedon. El de Buffy, una sèrie que mai he entés com té tanta bona fama.

I de sèries que s’emeten ara durant l’estiu, també vaig veure el pilot de Swingtown, que té bona pinta com a diversió estiuenca. Anys 70, una parella molt liberal, una de molt conservadora i uns que estan entremig. Drogues i sexe. A veure com va evolucionant, ja van pel tercer episodi…

The big bang theory

// maig 4th, 2008 // 1 Comment » // Televisió

Una comèdia molt divertida -recomanació del Marc- de la que encara s’està emetent la primera temporada als Estats Units. Episodis de 20 minuts plagats de referències frikis. Si a The It crowd els protagonistes eren informàtics, aquí són físics. Fans de la tecnologia, la ciència ficció i incapaços per relacionar-se amb el sexe oposat: ja tens uns quants tòpics per montar una successió de gags en condicions.

Són 4 físics (el meu preferit, l’indi que no pot parlar amb noies atractives) i la guapa rossa que viu al pis de davant. Hi ha moltes referències a la cultura d’internet, dels videojocs, de les pel·lícules i sèries de ciència ficció… (una mica com Spaced que comentava la setmana passada, però més actualitzada). No arriba al nivell d’IT Crowd però si que és recomanable. Potser més divertida en la primera part de la temporada que els últims capítols, per això.

Spaced

// abril 27th, 2008 // 2 Comments » // Televisió

Mentre disfruto molt amb la quarta de Lost i vaig avançant amb la altament recomenable The Wire, he tingut temps per mirar una sèrie anglesa d’aquestes curtes: 7 capítols la temporada. Es diu Spaced i és una comèdia de situació que té un seguiment bastant de culte. És del 99 i va ser el salt a la fama dels creadors de dos de les comèdies angleses que més m’han agradat els últims temps: Hot Fuzz i Shaun of the Dead (Arma fatal i Zombies party aquí, paròdies del cine de zombies i de policies).

Presenta la historia d’un noi i una noia que acaben vivint junts, per circumstàncies del destí, encara que no són parella. Ella, periodista frustrada, ell dibuixant de còmics enganxat als videojocs. És un paradigma de comèdia de situació freak, tant per ells com pels secundaris, des de l’artista conceptual que viu a sota casa seva fins al millor amic del protagonista, el Mike, un boig per les armes. Hi ha referències continues al món friki: Evil Dead i el cine de zombies (preparant el què seria Shaun of the Dead), Star Wars o els videojocs (impagable la lluita-conversa a lo Tekken). Personatges estrafolaris & bons diàlegs & sèrie curteta: recomanada!

Si us la voleu baixar, veig que per subdivx.com corren els subtítols en castellà.

No hi ha Internet!!

// abril 17th, 2008 // No Comments » // Internet, Televisió, Viral

Si els de Muchachada Nuí van aconseguir un èxit de propagació viral per la xarxa amb el seu gag on l’Enjuto Mojamuto es va quedar sense internet… què conseguiran els de South Park amb el nou episodi (es pot veure sencer a la seva web, gratis) on tot el poble es queda sense connexió i entra en pànic?

South Park: el Radiohead de les sèries

// març 25th, 2008 // No Comments » // Internet, Televisió

Si en la música el cas Radiohead (no el primer però si el més significatiu) va ensenyar que hi havia qui entenia el funcionament del món cultural en la era internet, ara els de South Park han fet un pas per les sèries. Ja fa temps que ho van anunciar però ho han posat en línia aquesta Setmana Santa. Remodelar la web, South Park Studios, i oferir allà la possibilitat de veure-hi tots els episodis, de totes les temporades, de forma gratuïta. Quan es dediquin a integrar-hi els subtítols en diferents idiomes ja tindrem la quadratura del cercle. La qualitat amb la que es veu en pantalla completa és ben bona. A sobre del text, un clip (no pots posar-te al teu blog episodis sencers, només clips) on el Cartman i el Bart Simpson rajen de Padre de Familia. De l’hilarant episodi Cartoon Wars.

Pel què fa a la sèrie, tot just han començat la dotzena temporada, amb l’estil que els hi és propi: provocatiu. I encara que normalment sembli només provocar per provocar, hi ha més substància darrera. Al primer episodi el Cartman agafava el SIDA i se sentia rebutjat, perquè tothom estava pel càncer i el SIDA era una cosa “tan 80 i 90′s”. Al segon la Britney Spears es vola el cap i es passa tot l’episodi caminant amb mig cap. Desagradable. Gran final d’episodi.