A Cancún hi vaig fer només la primera nit perquè arribava tard, en un hotelet molt digne (Suites Gaby) i a preu correcte que quedava a prop de l’estació d’autobusos, per passar poc temps a la ciutat i tirar de bon matí ja cap a Tulum.

Tulum: aquí hi vaig passar 5 nits, perquè era una bona base d’operacions per anar fent sortidetes que volia fer. És molt senzill (i barat) moure’s tant amb els autocars de les companyies Ado/Mayab/Oriente o en els taxis colectius. Està prou allunyat ja de Cancún perquè només quedi afectat el carrer principal que és bastant turístic i lletjot. Però si t’allunyes al carrer del costat, ja comença a semblar un poble més normal i corrent. Molt tranquil i fàcil de caminar. Vaig allotjar-me al Lo Nuestro Petit Hotel (imagino al Justo Molinero fent la publi) que recomanaria molt molt. Pel lloc en si, que és molt encantador, habitacions molt guapes i confortables i sobretot per la dona que el porta, l’Svetlana. Una polaca casada amb un mexicà que es va mostrar molt entusiasta al veure que no era gringo i que no va parar de donarme consells de coses a visitar i a evitar (per la seva insistència no em vaig acostar a cap parc aquatic -tipus Xcaret o Xelha-, tot i que venia amb l’idea d’anar-hi). Sortides que vaig fer des de Tulum:

• -Visitar les ruines mayes de Tulum (petitones però en un emplaçament excepcional) i combinar-ho amb la platja que t’hi pots arribar caminant. La playa de pescadores està molt bé. Tranquil·la i ben caribenya amb els blaus turquesa i la sorra blanca
  
• -Agafar un autobús o un taxi colectiu cap a les ruines de Cobà i acabar de fer un dia complet visitant els 3 cenotes (són una espècie de llacs d’aigua subterrania, molts cops sota terra, alguns amb obertura superior, altres sense) que hi ha a prop. Impressionants les ruines, especialment l’alta piràmide que pots pujar i des de la que tens unes vistes fantàstiques i molt disfrutables els cenotes, per fer un banyet. Si a sobre estàs sol -com va ser el cas- o amb poca gent, més xulo encara. Completament sota terra, hi ha llum artificial perquè sinò no veuries un borrall.
• -Visitar la reserva natural de Sian Ka’an. Hi ha excursions organitzades, però són molt cares. És millor anar-hi en cotxe (o el llogues o com en el meu cas t’acoples a algú -uns txecs una mica massa seriots-). El trajecte és llarg -per una carretera plena de forats- però el camí s’ho val, amb jungla a banda i banda, iguanes creuant el camí i el mar apareixent a algun dels dos cantons de tant en tant. Al final arribes a punta Allen on pots llogar una barca als pescadors d’allà que costa 1400 pesos (70 euros) per 6 persones (no arriba a 15 per cap). Et fa un recorregut de 2 hores pel mar, veient els manglars, els dofins, les tortugues, una miqueta d’snorkel molt disfrutable sobre corall i peixos de colors i bany final a una platja d’aquestes de postal
• -Anar a la platja d’Akumal. Deu estar a uns 20 minuts de Tulum, visita obligada. En si, la platja ja és guapa però si portes ulleres d’snorkel et trobes que a només uns 100 metres de la platja, picotejant l’herba del fons hi ha tortugues, a més d’alguna manta i molts peixos de colors. Més endavant hi ha una bona zona de corall (en part destrossada per l’últim huracà) ben plena de peixos. Tot el matí dins l’aigua! No fa falta llogar cap guia, acabes trobant les tortugues tu mateix sense gaire dificultat…
• -El Gran Cenote està molt a prop de Tulum, a uns 3 km. Després dels de Cobà se’m va fer massa ple de gent, però impressiona com entrava la llum natural i iluminava tota l’aigua que quedava a sota les coves. I veure que bastant a sota passaven submarinistes. Se n’anaven cova endins, per un recorregut que es podia allargar fins uns 140 km em van dir.

Bacalar: un llac molt gran, amb una gradació de blaus de foto i l’únic objectiu de relaxar-se, prendre el sol, banyar-se una mica… El lloc on vaig estar (Casa Carolina) estava molt bé (uns 15 euros/nit), amb accés propi al llac i els seus kayaks. El problema que té el llac (i que després també em vaig trobar a Isla Mujeres) és que absolutament tot està construit al voltant i només tens accés al llac a través d’hotels, restaurants, clubs, etc… Ara, molta tranquilitat i tot el temps del dia per remullar-te, prendre el sol i devorar llibres. El poble és molt tranquil i vaig aprofitar per veure-hi el Madrid-Barça en un bar on només erem 4 mirant la pantalla. Jo i els propietaris del bar, que per celebrar la meva alegria blaugrana no van parar de convidar-me a cerveses i peix (boquinete) fregit i gustós. Des de Bacalar es pot arribar al Cenote Azul, de molta profunditat, però que sembla més un llac que no els altres que vaig visitar. Al costat, el restaurant per completar el matí / tarda.

Valladolid: Un encant de ciutat, amb cases d’aspecte colonial, molt tranquila i que habitualment només està de pas entre Cancún i Mèrida. Em vaig allotjar a la Aurora Hotel (molt cèntric i correcte). D’aquí vaig fer un parell de sortides:

• -Chichen Itzà: estrella de les ruines maies i una visita que et pot portar tranquilament entre 2 i 3 hores. La piràmide central és molt icònica i també impressiona el cenote sagrat, per totes les històries de sacrificis (hi van trobar molts esquelets de nens). La llàstima va ser que hi havia tancat (crec que fins febrer-març del 2012) la part del joc de pilota. Un joc que feien els maies a mig camí entre el bàsquet i el futbol i on sembla que els guanyadors eren sacrificats tallant el cap. La “pista” que hi ha a Chichen Itzà és la més gran. Les argolles per on havien de passar la pilota estan a 7 metres del terra i jo no entenc encara com ho podien fer per tenir tantíssima punteria. Ni el Messi.
  
• -Ruta en bicicleta: per recomanacions d’uns catalans (l’Eloi i la Irene) que vaig conèixer a Akumal, vaig fer aquesta visita que organitzava una agència molt petita, Mexigo. Una ruta de tot el dia, amb la guia que t’ho va explicant tot (390 pesos per persona, 500 si ets un de sol) i recorrent Valladolid, el seu mercat i varis cenotes (molt molt guapo el de La Hacienda de San Lorenzo). Al migdia, visita a un poble maia, per conèixer com viuen (cases amb sostre de palla -passen de les de ciment que els hi ha construit el govern- i amb tot de plantacions i bestiar al voltant) i com mengen. Vam dinar a la casa d’una de les families del poble, aprenent 4 paraules en maia i dinant tortes de blat de moro (que es notaven molt diferents fetes artesanals i al foc de llenya) amb ous i un tipus de salsitxa. Mentre dinàvem, els nens anàven explicant tot de llegendes maies -hi creuen molt-. En espanyol, que allà l’educació és bilingue, tot i que la seva primera llengua és el maia. Per exemple la dels Aluxes, uns èsseres petits (tipu barrufets) creats en fang i portats a la vida amb sang i que cuiden els camps a canvi de menjar. Però si després passes d’ells poden complicar la vida.
  

Isla Mujeres: L’última parada del viatge tenia l’idea de fer uns últims dies de sol, platja, relax, gratar-se els ous a dos mans, escoltar música i devorar llibres (el balanç final va ser de 6 novel·les en 2 setmanes). Ho vaig poder fer, però l’illa no em va agradar gaire. Tot construit, com deia de Bacalar, accés només a través d’hotels i restaurants en els que havies de consumir per disfrutar la “seva” platja. Les platges, si, eren guapes i des d’allà es pot fer snorkels molt potents (l’últim dia vaig apuntar-me a una excursió en barco a varis punts de l’illa on es podia fer bones contemplacions de peixos de colors). Si et va més el submarinisme, l’opció és anar a l’illa de Cozumel sembla (plagada de turisme també). I com a visita segurament està millor l’illa de Holbox, que pel què em van dir està una mica més “verge” -encara que al ritme de construcció que hi ha a tota la zona, dubto que duri gaire-. Vaig estar a l’hotel Marcianito, barato (uns 14 euros/nit), correcte i situat molt cèntric (la primera nit em vaig jalar gratis un concert reggae fins a les tantes).

El menjar: no m’estranya que hi hagi tants obesos a Mèxic amb la dieta a base de tacos i varietats fregides tipo salbutes, panuchos, sopes (tot ve a ser el mateix amb petites variacions). Però era bo i barat, especialment si menjaves a les paradetes del carrer. En general per uns 4 euros dinava. Molt bones algunes especialitats locals com la cochinita pibil (porc preparat amb una pasterada que es diu achiote) o la sopa de lima. També el peix i marisc fresc a les zones de costa. El picant habitualment te’l servien a part. Cassoleta amb una salsa de chile habanero, una bona bèstia de la picantor, per usar amb molta moderació.

Vaig menjar especialment bé a Valladolid, tant a les paradetes del mercat, com al Meson del marqués (a la plaça principal) o a la Taberna de los frailes (al costat del monestir), que era un intent de fer cuina mexicana més modernitzada. Xerrant amb un dels cambrers em deia que era propietat d’una multimillonaria nordamericana i que a ells els hi pagaven el sou mínim, uns 3 euros al dia. Per desgràcia el model d’inversions extrangeres que s’emporten la pasta i mexicans com a mà d’obra molt barata sembla massa comú a tota aquesta zona turística de la Riviera Maya. Així de cuina una mica més elaborada i de l’estil em va agradar encara més el Lola Valentina, a Isla Mujeres. Un restaurant al carrer pincipal turístic que només feia setmanes que estava obert i que em va convèncer moltíssim. A Tulum va ser curiós un àpat a un lloc que em va recomanar la dona de l’hotel. Una senyora maia que tenia un parell de taules al seu pàrquing de casa i anava fent salbutes, panuchos, tamales i coses d’aquestes. Molt bo i baratíssim.

El beure: malament les birres mexicanes, massa suaus. Només em va mig convèncer la Bohemia Obscura. A canvi, aposta per les margarites, que et demanaven si les volies frozen (granisat) o en las rocas (glaçons). Al restaurant que deia d’Isla Mujeres en feien de creatives, de mango i coriandre o de pinya i chipotle. Molt molt bones. També em va agradar bastant el mezcal que vaig provar, que tenia un gust com fumadet. Hauria d’haver apuntat la marca.

La curiositat temporal: el 12 de desembre es celebrava la Verge de Guadalupe, autèntica ídol entre la comunitat catòlica mexicana que és molt i molt nombrosa. El 12 a Valladolid vaig veure molta festa, però els dies anteriors ja es notava, perquè fan una cosa ben curiosa. Hi ha com “associacions” de seguidors de la Verge de Guadalupe i cada un es marca una ruta a fer (de tal a tal esglèsia). Llavors van fent aquella ruta per relleus, i portant una antorxa -corrent o en bici- fins arribar el dia 12 clavat a l’esglèsia final del trajecte.

Deixo un àlbum de fotos (fetes amb el mòbil, no espereu gran qualitat!)

Abans de tornar cap a casa, em deixoun èpileg final a Cambodja. Sense intenció de conèixer gaire en profunditat el país, perquè només tindré temps per aturar-me a els dos punts més turístics: Siem Reap (amb els temples d’Angkor Vat) i Phnom Pehn, la capital.

L’aeroport de Siem Reap, molt més transitat que els de Laos ja es veu una cosa diferent. Una corrua de funcionaris esperen per tramitar el visat. Omple un full, adjunta una foto de carnet i paga 20 dòlars. A gairebé tot arreu pots pagar amb la moneda americana. Això si, el canvi en decimals te’l tornen en els bitllets locals, els kiel. Canvio majoria d’euros en dòlars. Poquet en moneda local.

Només sortir de l’aeroport m’assalta un conductor de tuk-tuk, que em porta a l’hotel i que em farà de conductor els dies que estigui a Siem Reap i em portarà als temples per un preu molt barat. Entre l’insistència i el seu encantador somriure desdentegat em convenç i m’acosta a l’hotel, l’Angkoriana (recomanat per un company de la feina, tot un luxe per uns 20 euros la nit, esmorzar inclós, manera d’acabar a lo gran el viatge). Estaré tres dies a Siem Reap, l’idea és fer un intensiu de temples. Hi ha un ticket de 3 dies per visitar-los, que són 40 dòlars.ñ El tuktukero em portarà als temples per 10 dòlars al dia (excepte el tercer dia, que anirem més lluny i la cosa l’augmentarem a 20 dòlars).

El primer dia, cau la pluja -poca però constant- des que he arribat, visita als dos temples més grans: Angkor Wat i Angkor Tom. Inici pel temple que dona nom a tot el conjunt. Això d’Angkor Wat és espectacular: un conjunt d’edificis de grans dimensions, que encara manté una gran part en peu, amb moltes parets plenes de relleus d’escenes mitològiques. La magnitud de tot impressiona. El viatge mental cap enrere, més. Pensar com devia ser allò quan tot era complet, en l’apogeu de la civilització khmer. Quan tot formava part de la més gran ciutat de l’era pre-industrial, que diuen que ocupava una superfície equivalent al Los Angeles actual. Quina bestiesa. Li dedico 2 hores a admirar el temple, passejant amb un paraigues. A la part de darrera apareix un bon grup de micos, entre encuriosits pels visitants i amb ganes de rebuscar a les papereres a veure si hi ha alguna cosa interessant de rosegar.

Els dinars als restaurants a la zona de temples són força més cars que la mitja del pais. Es nota que són només per turistes. Continuen sent només 6 o 7 euros per àpat, però és ostensiblement superior al què pagaràs si t’assentes a algun local no excessivament turístic a la ciutat de Siem Reap. No em dona gaire temps a provar la gastronomia cambodjana però si de tastar alguna especialitat com l’amok, una salsa que acompanya carns i peixos, de gust interessant i amorosit per la llet de coco. Això dels restaurants no és l’única senyal que estic en plena zona turista. Aquí venen nens en massa a intentar vendre bracelets o llibres. Insisteixen molt. El què no he viscut enlloc a Laos, m’ho trobo aquí de cop. I es fa una mica pesat. A un dels nens per això li acabo comprant un llibre que em fa molt servei: “Ancient Angkor”, una fenomenal guia per tots els temples que es poden visitar, amb fotografies, descripcions, propostes de recorregut i una classificació de les possibles visites per interés que ajuda molt. Molt útil, per uns 4 euros.

La tarda la dedico a Angkor Tom, que és un conjunt de construccions, de la que destaca molt especialment el Bayon, amb unes torres amb cares gegants esculpides als seus 4 cantons, que tot i estar ja força desgastades pel temps i els elements, glacen la sang. Qui pogués tornar enrere per veure com lluïa tot a la seva època! Aquí comprovo un dels preceptes bàsics de l’arquitectura khmer: escales molt i molt verticals. Si mai havien de fugir ràpid i devien haver unes caigudes d’espectacle!

Deu n’hi do la gent que hi ha. En un dia plovent, en temporada baixa. És difícil imaginar com deu estar tot plegat cap al mes de desembre, que és quan tenen més gent. El conjunt de construccions d’Angkor Tom també dona per una bona estona, des d’un friks ple de relleus d’elefants a un temple com el Preah Palilay, que per estar més allunyat me’l trobo buit i el disfruto més. Em fa especial gràcia això de trobar arbres nasquent dins del temple i regirant-se entre les pedres.

Per sortir passem per la porta Sur del recinte, que passa per un pont majestuós ple d’estatues a banda i banda. El destí, per acabar el primer dia de temples, és el Phuon Bakheng, un temple a dalt d’un turó que demana fer una pujada a peu d’un quartet d’hora i que és especialment recomanable de visitar a última hora, coincidint amb la posta de sol. Amb els núvols que hi ha, complicat. Tot i així, les vistes des de dalt són sensacionals.

Els vespres a Siem Reap et pots acostar a la part on hi ha el mercat nocturn. Com als mercats de Laos, artesania i samarretes turístiques a preus ridículs. La zona està plena de restaurants on intenten destacar-se anunciant els preus barats i la cuina khmer que fan. I locals de massatge: complet, de cap, d’esquena, de peus, o amb peixos.

Segon dia a Angkor: més ruta de temples, ara els que no són tan grans (que deu n’hi do). I acompanyat d’un temps millor que el d’ahir. Poca pluja al matí, dia tranquil, i al vespre si que s’hi començarà a posar per continuar plovent amb força tota la nit. D’inici, el Preah Khan, un conjunt espectacular, ple d’estatuetes, relleus i un edifici de dues plantes, que no és gens habitual. Passo pel Ta Som, el Pre Rup (amb unes torres altes i imponents) i el Neak Pean, un temple rodejat per quatre petits estanys, que fent honor a la seva naturalesa aquàtica té l’accés inundat. Vaig ben equipat amb sandàlies i pantalons curts i tiro endavant tot i que en alguns moments l’aigua arriba per sobre genoll. Turisme aqüatíc, pura diversió.

Dino uns noodles fregits i continuo pel Ta Prohm, una de les estrelles. Quan van descobrir tots aquests temples, els restauradors van decidir deixar aquest tal com l’havien trobat, és a dir amb els arbres creixent entre els temples, reptant entre parets, pujant per sobre sostres. I van fer molt bé de deixar-ho així perquè és tota una sensació veure com la natura s’ha anat fent pas entre la pedra. Aquí és on van rodar escenes de la pel·lícula “Tomb Raider”. Tanco el cupo de temples del dia amb el Banteay Kdey, d’estil semblant als que ja havia vist i que té trossos molt cascats i el Prasat Kravan, un de molt petitó que destaca pels relleus sobre els maons.

Si el primer dia vaig anar en tuktuk cap a la zona més animada de Siem Reap, el segon toca fer-ho a peu i és tot un alleujament poder transitar zones no tan turístiques, on no t’assalten intentant vendre coses al crit de “hello sir” i pots veure la gent del país fent vida normal. Em crida especialment l’atenció un joc que fan amb una espècie de pilota de badminton, xutantla de tacó i a lo showtime, d’un cantó a l’altre. El què si que no m’estalvio és la pregunta “tuk-tuk, sir?”. Si veuen turista caminant, senyal que està buscant transport. Sopo en un restaurant molt recomanable, el Khmer Kitchen, que em va aconsellar un noi que portava un any vivint aquí i m’havia trobat el dia anterior. A Cambodja la birra oficial és l’Angkor Beer, tot i que m’agrada molt més una que es diu Kingdom.

El tercer dia a Siem reap és el més animat. L’idea de bon matí era passar pels temples més allunyats que em quedaven pendents i si quedava temps a la tarda acostar-me al llac Tonlé Sap, per visitar uns poblats que viuen al mig del llac, suspesos. Però l’aigua faria canviar els plans.

Comencem segellant el ticket dels temples (pas que s’ha de fer cada matí) per anar després al temple d’East Mebon, molt xulo, semblant al Pre Rup i amb uns elefants imponents a les cantonades. D’aquest comença el viatge més llarg, cap al de Banteay Srey, que està a uns 35 km. La carretera a trossos està bastant plena d’aigua (el dia anterior va ploure una burrada) i la moto del tuktuk no està gaire fina. Mor un parell o tres de cops al passar per zones amb massa aigua.

El temple és fenomenal, una visita imprescindible. Ben conservat i restaurat, té uns relleus espectaculars i unes escultures de guardians amb caps d’animals desafiants (tot i que són còpies, els originals estan a un museu a Phnom Pehn). És llàstima que no es pugui veure de prop la part central, que està protegida. Tot ben ple de gent tot i estar allunyat, i ben inundat. Els que no es volen mullar els peus pateixen per trobar un camí. A la sortida hi ha una petita exposició que explica coses sobre Banteay Srey i la seva restauració: recomanable.

Moment de tornar: la carretera per on haviem passat té molta més aigua. Parem just abans d’un pont, on hi ha un poblet i molta gent a l’expectativa. Si haguessim tirat al moment potser hauriem pogut passar, però l’aigua va crèixent i la gent es posa nerviosa. Això em preocupa una mica: que plogui aquí és normal, però que ells estiguin nerviosos vol dir que la cosa no és l’habitual.

Aviat a la zona on estem comença a arribar l’aigua i les cases del poble es van inundant. Amb el tuktuk anem per una carretera secundaria i que tira cap amunt. No anem enlloc, però com a mínim fins allà no arribarà l’aigua. Per sort, un altre conductor de tuktuk té amics que viuen relativament a prop i anem fins allà, tenen una casa al mig del no res. Ens assentem, ens preparen el dinar i ens relaxem el què podem. Em diuen que és impossible que avui pugui tornar a Siem Reap, que això tardarà segur un dia o dos a baixar. Començo a fer càlculs de si perdre l’avió de tornada cap a Barcelona. Que és l’únic que està en risc, perquè a la casa estic raonablement còmode, tot i que ens tocaria dormir a fora, en unes hamaques i l’única roba que tinc (porto poca cosa a sobre, que avui no tenia previst dormir fora!) està molt molla. Això ha estat culpa d’un intent de travessar la carretera plena d’aigua a peu. Em van convèncer uns turistes xinos, ens vam mullar fins la cintura, però aviat vam veure que la força de l’aigua feia recomanable tornar cap enrera. Ben molls.

Passo unes quantes hores a la casa. Ens expliquen -els pocs que parlen lleugerament anglès- que fa dos setmanes ja hi havia hagut una inundació, però no tan forta. I que sembla que havia passat alguna cosa a la muntanya que ha fet que el curs de l’aigua no seguís el recorregut habitual. La gent del poble del voltant va passant, xerrant, menjant, es veu que aquest tipus de socialització és l’habitual. Entre els que passen, un que està ficat al govern. L’avisen per telèfon que s’està preparant un mecanisme d’evacuació. Els primers rumors és que serà per barca. Més tard ens diuen que serà un helicòpter. Que vindrà ben a prop d’on estem (ens hi acosten en moto) i ens recollirà a nosaltres (jo i una parella de Singapur que estaven a la mateixa casa) i un grup de turistes xinos que s’havien quedat ben a prop. El tema que no està gaire bé és que l’helicòpter és només per turistes. Els que s’han quedat allà i són del país (com el que em portava en tuktuk), que s’aguantin i s’esperin a que baixi l’aigua.

No tarda gaire un primer helicòpter, petit. En baixen militars. Inspeccionen el terreny, tallen uns arbustos, un general ens ve a saludar, una càmera grava i desapareix l’helicòpter. Aviat en ve un de gegant. L’aire que aixeca quan aterra és esfereïdor, em colpeja una branca trencada al cap i tot. Pugem i s’enlaira ràpid: la visió des de les altures de la inundació no deixa lloc a dubtes de com està la zona. És un trajecte de no gaires minuts, fins arribar a una zona on la carretera ja està en millors condicions. Baixem i la càmera està gravant. El que la porta va vestit de militar. D’allà on aterrem un autobús ens acompanya cap a Siem Reap. Cap on en teoria està anant tota l’aigua. Trec el cap al riu que creua la ciutat i ja es veu. Està a punt de vessar.

A l’hotel explico l’historia a la recepcionista, que em diu que comenten que hi ha hagut 2 morts! L’endemà al matí una altra recepcionista em dirà ilusionada que el dia anterior em va veure per televisió, amb la meva samarreta groga. A la CTN, la televisió nacional, imagino que a les notícies del 22 de setembre al vespre. Després només he estat capaç de localitzar les del 23 al migdia on em puc veure a punt de sortir de l’helicopter, fugaçment, just quan tallen el pla.

L’últim vespre a Siem Reap passo d’aventurar-me a agafar el desbordament del riu al centre i em quedo a sopar a l’hotel: un loklak, que són uns tacos de vedella marinats amb arròs i una vinagreta molt bona.

Cap a Phnom Pehn hi vaig en un bus que vaig contractar a l’hotel, per uns 9 euros. Surt a les 8.30 de l’estació d’autobusos. Prou còmode, aire acondicionat, tovalloleta i esmorzar i pel·lícules (posen El origen del planeta de los simios, amb pinta de DVDrip i “The Killing fields” una recomanable peli sobre un periodista cobrint la guerra a Cambodja i l’ascens al poder del Khmer Rouge de Pol Pot). Combino el visionat de les pel·lis amb el paisatge: un país inundat. A diferència de Laos, les carreteres estan prou bé i l’autobus pot fer bastanta via. Són unes 6 hores i mitja fins arribar a Phnom Pehn, paradetes pel camí incloses.

He agafat una habitació al City Centre Hotel. Molt ben situat, nou, xulo i bé de preu. Em donen l’habitació 404, i la trobo. Em situo i m’encamino cap al mercat central, que cau molt a prop. Enorme i laberíntic, hi ha de tot. Moltes parades de roba i sabates, una part central de joieria i paradetes de menjar, com no. Me n’hi vaig a dinar tard, un calamar a la brasa, amb una espècie d’all i julivert, i una salseta picant, sensacional.

M’hi estic una bona estona, fins que acabo de ploure i m’arribo caminant al Wat Phom, el temple que dona Phnom a la ciutat. No m’impressiona gaire, tot i l’altura de la seva torre. Millor tirar cap a la vora del Mekong, que sempre assegura èxit. Hi fan com no un night market, cutrot en comparació amb els que havia vist i aprofito per fer no gaire lluny l’última birra de capvespre amb vistes al Mekong, aquesta gran tradició del viatge.

Entre internet i la guia, remeno una mica buscant restaurants recomanats i en veig un que no cau gaire lluny, el Chiang Mai Riverside. Hi faig l’àpat més car del viatge, 10 dòlars!! Un llobarro fregidet amb herbetes, molt bo i acompanyat d’arròs i la birra Kingdom de rigor.

El dissabte tinc un bon tour d’avions: a les 17.00, de Phnom Pehn a Bangkok, esperar unes horetes, de Bangkok a Viena, esperar unes horetes i de Viena a Barcelona, són les 12 del matí de diumenge. Però és tard, tinc tot el dia per fer una passejada per la capital de Cambodja. Em repasso els punts d’interés i decideixo anar a veure la presó-museu de Tuol Sleng. M’hi porta un tuktuk des de l’hotel per 3 dòlars, que cau una punta lluny.

És una visita corprenedora. És una escola que el Khmer Rouge va transformar en presó. El Khmer Rouge és el partit de Pol Pot, que va estar al poder del 75 al 79 i que va practicar un ultracomunisme molt bèstia, que va arribar a carregar-se gairebé dos milions de persones. La presó ha quedat com una instantània dels seus mètodes salvatges i inhumans. L’han deixat bastant com estava i l’han omplert amb fotografies, explicacions o retrats de les tortures que va fer un dels pocs supervivents que hi van haver (el fet de pintar el va ajudar). Les tortures eren tan bèsties, que els que hi anaven arribaven a confessar coses que no havien fet per veure si els deixaven tranquils o els mataven d’una vegada. Glaça la sang. També vaig estar a Auschwitz i provoca una sensació semblant de quedar aterroritzat a l’estar al lloc on s’havien fet autèntiques barbaritats. Els llocs emanen una energia negativa.

De la presó decideixo passar de tuktuk i fer una ruta molt llarga caminant. Això comportarà batre el meu rècord de peticions de “Tuk-tuk, sir?”, més de cent al llarg del dia, no exagero. Aquí a Phnom Pehn, tant des dels clàssics tuktuks, com de motos soles. La idea és arribar fins on hi ha el Royal Palace. Pel camí passo pel monument a l’independència, massa modern i poc interessant. També veig el contrast entre els carrers petits i més asiàtics i carrers principals, amb més presència occidental: aquí hi arribo a veure KFC, súpers molt pijos o pubs irlandesos. A l’hora que passo per un trio turístic clau (Royal Palace, Silver Pagoda, National Museum), estan tancats. Ja em va bé, el cos ja em demanava un descans de visites i dedicarme només a caminar.

Darrere el Museu Nacional hi ha un mercat petitó on per fi provo el Durian, la fruita que per fora està ple de punxes i quan l’obres té com 4 compartiments on s’amaga la fruita. Que diuen que fa molta pudor, però no ho vaig arribar a notar. La textura era bastant de mango i el gust, molt dolç i boníssim.

Abans d’emprendre el viatge cap a l’aeroport, em despedeixo del mercat central, dinant-hi i gastant els últims dòlars que em queden en calçotets Calvin Klein a 2 dolars, polos pijos a 4 i una bola per jugar a rattanball.

Consell al meu jo del futur: si mai tornes a tenir l’avió tard i et passes el dia caminant, i no tens hotel per dutxar-te… mira de posar-te una samarreta a l’equipatge de mà per canviar-te o un desodorant. Si no, el senyor del costat pot patir molt.

La meva idea inicial era anar amb avió de Luang Prabang a Pakse, amb Lao Airlines. Vientianne no em cridava especialment l’atenció (xerrant-ho amb gent que hi havia estat era una cosa de la que es podia prescindir) i encara menys l’altra visita a mig camí de la capital: Vang Vieng. Que és el lloc de visita obligada per guiris de 18 a 20 amb ganes de tajar-se a lo salvatge al bar mentre miren reposicions de Friends i Els Simpons. L’entorn natural semblava molt guapo, però el llegir sobre aquest ambient lloretsalouesc em tirava molt enrera

Luang Prabang-Pakse és una ruta que només surt dos cops per setmana. Tenia comprat el bitllet però uns dies abans em van avisar que havien cancel·lat el viatge i em proposaven fer-ho en dos dies: Luang Prabang-Vientianne, em paguen nit d’hotel i al matí següent Vientianne-Pakse. Cap problema: així fins i tot podia fer una petita visita a la capital, que en principi havia descartat. El cas és que aquests dos viatges en avió, si els fes en autocar serien unes 12-13 hores cadascun. I coi, estic de vacances, cal descansar, encara que surti bastant més car.

Els dies d’avions són dies per prendre-s’ho amb calma, llegir (m’he emportat “El corazón de las tinieblas”, que ha durat poc), jugar a l’Angry Birds i anar apuntant coses del viatge. És curiós mirar l’extracte del banc de les meves visites al caixer automàtic. Cada cop que he tret un milió de kips, m’ha sortit més car en euros. Com està la crisi!

Fa gràcia veure aquests aeroports, tan minúsculs. Una pista per aterrar, un edifici petitó i poc més. A nivell botigues, un parell. A la de premsa hi tenen una selecció de premsa internacional, amb revistes del cor espanyoles. Veig un Semana de gener del 2011! El de Vientianne és una punta més gran però tampoc és per tirar coets. M’esperen amb un cartellet els de l’aerolinia: furgoneta còmoda i cap a l’hotel, correctament situat a una zona no gaire lluny de la part més cèntrica.

L’impressió inicial de Vientianne no és gaire bona. Carrers lletjots, grisor, força tràfic, un senyor desdentegat que m’ofereix “smoke” i “beautiful woman” que tradueixo fàcilment a drogues i putes. Però a la que em situo a un dels carrers principals, el Settathirat, la ciutat ensenya una cara més amable. El recorro fins arribar al Wat Si Muang, el temple més visitat, ben curiós i farcit d’estatues bastant cridaneres i envoltat de botigues d’ofrenes. Allà hi ha el pilar fundacional de la ciutat, a on ha situat el seu niu una cigonya amb cara de pocs amics.

A Vientianne per primer cop veig un carrer amb més de dos carrils per sentit. Es diu Lanexang i porta cap al Patuxai que és un arc de triomf d’estil europeu i decoració molt asiàtica que destaca al mig de la ciutat. D’allà surt un carrer no tan ample que porta cap una de les altres atraccions de la ciutat, el That Luang, que a l’hora que hi arribo ja ha tancat. Admiro per això la seva stupa alta, daurada i majestuosa.

Això de caminar tant té efectes secundaris, a més de suar. Cada 10-15 metres tens algun oferiment de tuktuk, que es fa raro això que el turista prefereixi caminar! Després d’una bona estona arribo al Mekong on hi ha construida una zona que es veu molt nova -potser massa, trenca molt amb la resta del que he vist de ciutat-, on han posat aparells per fer esport, una bona esplanada de gespa i un passeig al costat del riu per passejar, còrrer o jugar a futbol. Quan es comença a fer fosc i instal·len un mercat amb artesania (molt poca cosa comparat amb el de Luang Prabang) i paradetes de menjar, que és on m’aturo a menjar, tot i que a prop d’on tinc l’allotjament (Lao Hotel) hi ha el barri xinés amb vàries opcions molt interessants. Al final aquest capvespre de Mekong, brisa, beerlao i carn a la brasa m’ha acabat d’arrencar una mirada positiva de la ciutat. Potser si que no seria una aturada imprescindible, però si us hi atureu un dia ben maco li podeu dedicar.

L’avió cap a Pakse surt ben d’hora: em passen a buscar a l’hotel (avantatges d’això del viatge cancelat) a les 5 del matí! A l’aeroport em trobo l’únic diari en anglès del país, un de Vientianne. Llegeixo una notícia que parla de les inundacions i com els pagesos han perdut la collita d’arròs. El govern els insta a replantar. La resposta del portaveu dels pagesos, un exemple del què diuen que és el tarannà laosià: “no ho farem, que és molt cansat”.

Si hagués decidit anar a Cambodja per terra hauria passat uns dies a Pakse, després a l’illa de Don Det i hauria continuat cap al sud fins canviar de país. Però la idea és fer-ho fàcil i anar en avió (un vol bastant barat) des de Pakse a Siem Reap. Per tant en comptes de quedarme a Pakse, ja vaig directe a l’estació d’autobusos, aprofitant que és molt d’hora, per tirar a Don Det.

Bus és un dir. El que em porta a Don Det és un songthaew, una espècie de tuktuk-bus, que acaba ple del tot, tant de passatgers com de maletes i elements varis a transportar (menjar, ventiladors…), que ho transforma en un viatge força incòmode, ple de parades on pujar/baixar gent, agafar/deixar paquets. Com a mínim serveix per fer un tast de la manera de viatjar dels laosians. Que no hi ha cap altre guiri / falang. Són 3 horetes, per uns 4 euros. És curiós quan ens aturem a petits poblets com del no res surt una legió de venedors a intentar col·locar-nos menjar (pintxos amb carn, sobretot).

Per arribar a l’illa de Don Det (que forma part de la zona que es coneix com “de les 4000 illes”), que està al mig del Mekong, cal agafar una barca. Un euro i mig pel transport, són les 12 i ja estic a la illa. Aventatges de volar tant d’hora. La part on paren els barcos, al nord, és la part més “civilitzada” de l’illa i pot arribar a tirar una mica enrere. Per buscar allotjament és recomanable caminar. Un quart d’hora, sense problemes, buscant un lloc amb tota la tranquilitat del món. Hi ha dos vessants, la “sunset” i la “sunrise” que és la que agafo. Pel camí coincideixo amb un alemany que té clar on va, un lloc on va estar va un parell d’anys. Com que tampoc tenia cap preferència, m’hi sumo: “Paradise” es diu, amb uns bungalows a la vora del Mekong, amb habitació amb llit i mosquitera i hamaques donant al riu, per apalacarse, beure cervesa, llegir, deixar que el temps passi i el riu corri. Diuen que és una illa molt fumeta. El bungalow costa uns 2’5 euros la nit. I Aquests del Paradise (que tot i ser propietat de laosians, ho porten una parella de hippies nord-americans d’edat avançada) fan servir un sistema de confiança per cobrar: tot el què prens (begudes, menjar que encarregues a la cuina), ho apuntes a una llibreta i després t’ho cobren. Confiança en què apuntaràs el què t’has pres. El menjar que hi preparen és ben bo.
He tingut sort i el dia és fantàstic amb un sol radiant que castigarà la meva falta de previsió en l’ús de la crema solar. Decideixo llogar una bicicleta per donar una volta per l’illa i la del costat (Don Khon, s’hi arriba a través d’un pont). 10.000 kips (1 euro) al dia la bici: els que me la lloguen no em demanen ni nom, ni DNI, ni passaport, ni res. Ja la tornarà. El ritme de l’illa és de fumador de maria.

Hi ha un petit caminet que voreja el litoral, bastant fangós per les pluges, però no hi ha pressa. Conforme t’allunyes del nord, va disminuint la densitat de cases i augmentant la tranquilitat. A un cantó el Mekong, a l’altre, camps d’arròs, verds, verdíssims. A l’altra illa hi ha una visita interessant, el Tat Souphamit, una cascada molt sorollosa. Un lloc on l’aigua del Mekong fa un canvi brusc d’alçada i s’accelera i provoca estrèpit. El bon fumador de Maria s’assentaria a contemplar-ho i s’hi passaria hores i hores. Tio, com baixa l’aigua. Una estoneta si que m’hi passo, però tinc ganes de fer bici i me’n vaig cap al cantó sud de l’illa, a Ban Hang Khon, des d’on es pot agafar una barca per anar a veure una espècie de dofins d’aigua dolça dels que en queden molt pocs. Pel què parlo amb uns que venien de la visita, sembla que en pots veure però de molt lluny i posant-hi una mica d’imaginació i de ganes. Descarto.

A l’illa hi ha una altra cascada, la que passa per sota el pont flotant que porta a la petita illa de Don Pak Soi. És més petita que l’altra, però el fet de poder-hi passar per sobre la fa més impressionant. El camí en bici està una mica cascat per arribar-hi, però val la pena!

Al cantó que tinc el bungalow no veig la posta de sol, però igualment és una delícia estirar-se a l’hamaca i contemplar el Mekong mentre es va fent fosc. Ja no és com abans, per això, ara hi ha electricitat i a la nit hi ha llum. Des del 2009 en concret, abans funcionaven amb generadors que només feien anar durant el dia. Després sopo al Paradise mateix (un pad thai) i el nord-americà hippiós treu la guitarra i es posa a tocar una mica de blues. L’home té discos i web i tot: lanceharrison.com/

Aquesta illa de Don Det és un bon lloc per relaxar-se, no fer res, descansar, llegir, menjar, beure, anar amb bici. No hi ha grans coses per visitar, excepte la ruta que ja vaig fer en bici. Dubtava si afegir un dia extra de pur relax: en comptes de tirar una moneda vaig deixar la sort al temps. Si em desperto i el dia fa mala pinta, tiro cap a Pakse. I em desperto d’hora per mirar si veig com surt el sol i plou. Diluvia, més aviat. Com que el transport surt a les 11 (barca + minibus a Pakse, que deixa a les 2 a la ciutat), tinc unes bones hores per fer el ronso. L’esmorzar el faig en la versió occidental (aquí la gent tendeix a esmorzar els fideus amb la seva sopa), uns pancakes amb plàtan i xocolata.

Arribo a la ciutat amb un minibus, i fins a l’hotel hi vaig en una de les especialitats de transport local: el tuktuk-sidecar. A Pakse em poso a un hotel que m’han recomanat, el Saigon. Habitació amb bany, aire acondicionat, televisió per cable, ben correcte, només li falla que té una mica d’olor d’humitat. Per 10 euros la nit ja està bé. Està tocant al costat d’un restaurant indio, el Nasim, que em permet canviar una mica de dieta laosiana. Amanideta i nan de formatge. Que és un pa indi, no una persona d’alçada reduïda.

La primera impressió de la ciutat no és fantàstica. El carrer principal és tirant a lletjot. Però t’allunyes, te’n vas cap al Mekong i la cosa millora. A la seva vora hi ha un restaurant rere l’altre. Tot ple de gent de la ciutat, zero guiris. Abans però faig una aturadeta al Cafè Vinouk: wiki i un café amb gel fan-tas-tic. Ha estat una de les grans sorpreses de Laos: la qualitat del café: per l’endemà m’he apuntat a fer un tour per la zona del Bolaven, on es produeix café i té.

M’aturo en la corrua interminable de restaurants a la ribera del Mekong. Primer per continuar amb la tradició de fer una Beerlao mentre es pon el sol i després per sopar. M’adono que molts prenen una espècie de sopa calenta (en un recipient amb brasa a sota) on hi van posant coses perquè es vagin cuinant, a l’estil fondue. Entro al que veig més ple de gent (cap guiri, confirmo) i demano amb gestos (el seu anglès és nul) que em porti una sopa d’aquestes. Em demanen de què la vull, i per sort porto el minidiccionari de la guia i els hi dic que em portin peix per fer dins de la sopa. Boníssima, amb un puntet picant. Em diuen que el que prenc és Moohon pah (pah és peix). Això de ser l’únic falang del restaurant fa que els altres m’observin encuriosits a veure com m’ho menjo tot.

El tour pel Bolaven l’organitza una de les vàries agències que hi ha a Pakse (l’ideal és fer un cop d’ull i apuntar-se a la que ja tinguin gent, que sempre sortirà més barat). Són 200.000 kips al dia (20 euros) i inclou tot excepte el dinar. És un recorregut per la zona del Bolaven, aturant-se a vàries cascades i a plantacions de té i cafè. Que em fa gràcia, perquè mai n’he vist cap. És un dia llarg: sortir a les 8 del matí i tornar cap a les 5 de la tarda.

Un guia va explicant tot sobre el cultiu de té i café, la regió, les cascades, els animals, els insectes, les fruites (durians, aquelles fruites de tamany meló, però punxegudes, que pengen dels arbres). Té un accent curiós i a vegades una mica difícil d’entendre, però el què comenta és interessant. Passem per una plantació de té, per la cascada de Tat Fan, dos caigudes ben verticals d’aigua i per la de Tat Nyüang, que veiem des de ben aprop. Quedem remullats per l’enorme quantitat de partícules d’aigua que aixeca.

A la plantació de café (encara verda, li queda temps per ser recol·lectada) veig les diferències entre la varietat aràbica i la robusta. També hi ha insectes, entre ells les cigales, que fan un soroll eixordador. En cacen unes quantes (amb un pal molt llarg amb cola al final): a l’hora de dinar les fregiran i ens les oferiran. Senceres cap a la boca, cruixents, curioses, però no un gust prou espectacular com per fer-me venir ganes de repetir-ho.

A més de cascades (a la de Tad Fo hi parem i hi dinem -provo per fi un plat típic del país, l’amanida de papaia verda) també parem a un poblat d’ètnia laven, per conèixer com viuen. Al mig tenen una construcció diferent, per les festes i els rituals. Els nens venen ràpid a observar-nos: una australiana comet l’error de començar a treure caramels i gairebé la fan caure. Els nens sempre dona l’impressió que van sols, a la seva. Als rius els veus jugant i banyant-se, sense cap supervisió d’un adult. L’última cascada del dia, Tat Sé Pha Suan, té al costat un poble fals. És una mica poble-museu i s’hi poden veure les diferents construccions de casa que fan les ètnies que viuen a la zona i també persones que ensenyen com viuen, treballen o vesteixen. Les dones laven porten els lòbuls de les orelles foradades i algunes, tatuatges a la cara.

Al guia li va fer gràcia que li preguntés per uns que jugaven a petanca (que a Laos es coneix amb el nom de… petang) i em va proposar anar a fer una partida a l’acabar el tour. Ell, el conductor i un parell d’alemanyes, a una pista de joc de petanca. Gent jove, cervesa, demostro un nivell prou digne. En la petanca i en el consum d’alcohol. Un laosià, policia es veu, em dona el seu telèfon i em diu que em farà gratis un tour per la regió. La frontera entre els laosians molt amables i la canya gayer no l’acabo de tenir clara.

Em queda un dia més a Pakse i el dia fa bona pinta. Esmorzo al Bolaven Café, al carrer principal (fantàstics cafès i esmorzars). Decideixo llogar una moto, al Lankha Hotel. Una Honda de 100 cc, amb marxes (tot i que semiautomàtica, sense embrague), que em costa 6 euros al dia. La gasolina si que no és especialment barata, bastant semblant al preu d’aquí. Vull anar al Wat Phu, un temple de la civilització Khmer (els mateixos que van fer el complex de temples d’Angkor Vat), que està a uns 45 km des de Pakse. Fa mig any van construir una nova carretera per anar-hi: està en bastant bones condicions i gens transitada: una delícia anar amb moto, observant el paisatge, arrossars, el Mekong, petites muntanyes… Quan falten 7-8 km em trobo un pont encara per construir. M’he de desviar cap a la carretera vella per arribar al temple. Domina el fang a algunes zones: es va inundar fa un parell de setmanes (de fet a Pakse encara hi ha sacs de terra per contenir la pujada del Mekong). I hi ha els convidats habituals a les carreteres de Laos: gossos, vedells, ànecs, gallines.

No hi ha gaire gent a Wat Phu, es nota que és temporada baixa. 3 euros l’entrada i un recorregut molt clar: està construit al peu d’una muntanya, enfilant-se cap amunt. Primer dos palaus, després unes escales d’una verticalitat marejant i el temple a la part superior, des d’on es pot observar la regió i el Mekong no gaire lluny. Tot està bastant cascat (es farà especialment evident en comparació amb la visitar als temples de Siem Reap, també de la civilització khmer) però si dona una idea de la magnitud de tot plegat i la situació privilegiada. El santuari encara s’aguanta prou bé, amb uns relleus d’impressió. Per darrere s’hi conserven, entremig de la vegetació alguns punts d’interés curiosos: una pedra en la que hi ha esculpit en relleu un gran elefant o una altra on s’hi veu un cocodril. Hi ha una teoria que diu que allà hi practicàven rituals de sacrifici. Passejant entre verd em trobo un molt llampant cranc de color vermellós i les sargantanes de la regió, que fan uns salts espectaculars.

Just a l’entrada/sortida hi ha un museu. Petit però interessant, per veure escultures que hi havia al Wat Phu i a altres temples de la civilització khmer i entendre una mica més la mitologia del què hi trobes (que beu tant de l’hinduisme com del budisme).

De tornada a la ciutat, m’aturo al mercat de Pakse, enorme i que té de tot: roba, menjar, juguets, artesania… Per dinar, visito el Noodle soup, un que recomana la guia catalana que porto. Sopa de fideus amb carn d`ànec, sensacional. A la tarda tinc l’intenció de visitar el poblet de Saphy, que dona accés a una illeta (B. Donkho), però em trobo que el poble està inundat i no vull posar la moto a prova. Anem a lo fàcil: visita a la Clínica Keo Ou Done, a Pakse, per fer-me un massatge tradicional laosià, que és diferent al que em van fer a Luang Prabang. Més tranquilet i fent servir bosses d’aigua calenta. De tornada cap a l’hotel veig uns que juguen al rattanball, la variant de futvolei del sudest asiàtic que es juga amb una pilota especial, i un esport molt popular a Laos. Els faig unes fotos i em conviden a jugar. No executo el cop guanyador per excel·lència (mitja chilena a l’aire, no és qüestió de lesionar-se) però es sorprenen del bon toc.

Acabo l’última nit a Laos en un restaurant pijo, el Khem Khong, en una barca amarrada a la vora del Mekong. Bufa un aire boníssim, la beerlao calma la set i per menjar un peix fantàstic a la brasa, com no amb sticky rice. Al final em deixo uns 6 euros, que comparat amb els altres àpats a Laos, és tirar la casa per la finestra.

De Luang a Luang i tiro perquè em toco. Hi ha varis horaris per anar en autocar de Luang Namtha a Luang Prabang, inclús un de nocturn que et permet estalviar una nit d’allotjament però que segur que t’acumula una mica de cansament. El trajecte el vaig fer en bus diurn, a les 9 del matí. 110.000 kip, uns 11 euros, per un trajecte que no són gaire més de 300 km però que se’n va cap a les 9 hores. Que si feu càlculs ràpids ja veureu que no és precisament ràpid. El bus està prou atrotinat, però com a mínim té un espai digne entre seients per poder estirar una mica les cames. Al costat toca un militar (o com a mínim ho sembla). És un trajecte entre muntanyes: maco, però curva, curva, puja, baixa, curva, curva. El bus va a poc a poc i pitant per què s’enretirin els vehicles més lents, o els peatons que caminen pel costat de la carretera.

La carretera -imagineu una comarcal en molt males condicions-, atravessa poblats: bestiar per tot arreu, una font pública on hi ha gent que es remulla o directament es dutxa en boles, gent fent petar la xerrada, menjant. El bus fa diverses parades per estirar les cames / pixar. Una d’elles és en una zona enmig del no res però plena de paradetes de verdura que només venen uns cogombres enormes. El militar del costat en compra ben bé 6 o 7 i me n’ofereix un. Bon gust.

A la part final del recorregut, ja acostant-se a Luang Prabang apareix un convidat al paisatge que és el Mekong en tota la seva amplada i marronor (és el què té l’època de pluges),

Ens aturem a l’estació d’autobusos, des d’allà al centre de la ciutat anem en tuktuk, com no, i cap a l’allotjament. Busco un que surt a la guia anomenat Oudomhong house i el localitzo. 60.000 kips la nit (6 euros), amb bany a dins, net i ben situat, a tocar del mercat nocturn. Més tard m’adono que és l’Oudomhong house II i no el de la guia, que anuncia una propietaria molt simpàtica. A la seqüela hi ha un senyor més aviat antipàtic. És un allotjament correcte, tot i que no destaquen per netejar gaire l’habitació un cop t’hi has instal·lat. Allà hi col·loco una bugada: 1 euro per quilo de roba bruta. Ben barat, tot i que la roba no la retornen especialment impecable.

Luang Prabang és una ciutat sensacional, amb una bona part d’estil colonial, plena de temples i de vida. Una cita imprescindible en qualsevol visita a Laos. Si a Luang Namtha no hi havia gaires turistes, aquí si, però si t’allunyes del carrer principal sembla que no m’hi hagi gairebé cap. Una ciutat per disfrutar passejant o amb bicicleta. Per les nits destaca el Night market, una successió inacabable de botigues que presenten artesania de tot tipus (i samarretes per guiris) a preus ridículs. Demanes preu: l’equivalent a 3 euros. Dius que d’acord i reeemprens la marxa i et busquen dient que és el teu “lucky day” i que tenen un descompte per tu. Si voleu comprar quatre coses i ja no us queda espai a la maleta (com era el meu cas), res com comprar alguna bossa ridículament barata a Luang Prabang mateix. A més de l’artesania també té un carrer perpendicular ple de paradetes on menjar sopa de fideus, carns i peixos a la brasa o multitud de plats amb arròs o fideus de protagonistes.

Allà vaig menjar molt bé. Destaco un parell de restaurants, el Tamnak Lao: que fa cuina tradicional i on em vaig apuntar per fer un curs de cuina d’un dia, i el Tamarind, que fa una cuina laosiana però més modernitzada. Preus sensiblement més cars però totalment assumibles. Si normalment podia gastar entre 1 i 3 euros per menjar, en aquests potser vaig pagar 7 o 8. Al Tamnak Lao hi vaig menjar un pollastre amb llet de coco deliciós i una especialitat local, el kaipan, l’alga del mekong seca amb llavors de sèsam i sucada en una salsa que sembla pesto de tomàquets secs, el jeowbong. Al Tamarind vaig agafar un assortit de plats per provar una mica de tot, molt recomanable (entre d’altres coses vaig provar una especialitat laosiana, la pell de búfal seca). Per beure un suc de jujube i llet de coco, fenomenal. I fins i tot va caure un postre espectacular: un granissat de síndria amb bitxo, refrescant i amb un punt picant.

El primer dia que em desperto a Luang Prabang no em trobo massa fi, ni de panxa ni de cap. Tampoc tan malament com per quedarme al llit, però si prou com per cuidar l’alimentació i prendre’s el dia amb calma per anar passejant per la ciutat, de temple a temple i tiro perquè em toca. Com deia abans, si surts del carrer principal (ple de restaurants i hotels), la ciutat és una delícia. De bon matí, caminant pel costat del Mekong, pura tranquil·litat, fins arribar a la punta allà on el riu rep el seu afluent el Nam Khan, que converteix part de la ciutat en una península.

Començo el Luang Prabang Temple Tour 2011 per un de petitó, el Vat Pak Khan. No hi ha ningú, excepte monjos amb els seus vestits de color taronja, fent vida al temple. Llegint, estudiant, orant, xerrant, estenent la bugada. Just al costat hi ha un dels més importants de la ciutat, el Vat Siang Thong. Aquest cobra entrada, 20.000 kips (2 euros), ple de petites capelles i un santuari central que impressiona.

Vaig fent ruta. A un dels temples, el Vat Sen, un dels monjos que em veu curiosejant, em dona conversa, en un anglès bastant correcte. Que d’on sóc, que quan fa que estic a la ciutat… ell m’explica que estava estudiant, li tocava repassar la historia de Laos. Un país, parentesi que faig, que a part de ser colonia francesa, té el trist honor de ser el país més bombardejat del món. En pocs anys va rebre 500.000 bombes, durant la guerra del Vietnam.

És interessant anar perdent-se pels carrers més petits i sorprendre’s amb l’absència total de turistes. Amb els que arribes a veure al mercat nocturn, ves a saber on es posen! Continuo el ritual de temples, de treure’s les sabates per entrar a cada un d’ells i em retiro quan arribo al límit de temples assumibles a dinar i descansar. A la tarda m’acosto al Palau Reial, una visita recomanable, tant pel temple, que de daurat enlluerna com pel museu, molt interessant. En un dels edificis hi ha una exposició fotogràfica, “Floating budda”, que capta els monjos meditant.

Just davant del Palau Reial hi ha unes escales molt verticals. Porten cap al cim del turó Phu Si, des d’on hi ha bones vistes a la ciutat i varis temples que el rodegen. Baixant per l’altre cantó, el del riu Nam Khan, hi ha una bona col·lecció de variants de la figura de Buda, des del més rodanxó, a l’estirat o el que té les nagas (serps) a darrere.

El dia següent aposto per una turistada: anar a visitar les coves de Pak Ou, enganxades al Mekong i plenes de desenes i desenes d’estatues de Buda que al llarg del temps s’han anat deixant allà. Sobretot tinc ganes de fer el trajecte en barca pel Mekong fins les coves, que són unes 3 hores anar i tornar. Es pot contractar la barca al peu del Mekong mateix, per 65.000 kips (poc més de 6 euros). Inclou el transport, no l’entrada a les coves (20.000 més) i si una parada a mig camí a un poblat on es descarreguen els turistes que venen en barcos perquè admirin l’artesania tèxtil i les ampolles de lao lao amb serps a dins i facin gasto. No fa gaire gràcia el poblet tan enfocat al turisme, però és el peatge que toca. El trajecte pel Mekong si quees disfruta més: mira que arriba a ser gran aquest riu. L’imagino en tot el recorregut que fa, i com el devien veure les civilitzacions antigues. Un riu colossal i en aquesta època de l’any d’un color molt marronós. Temps lliure que li queda a un per pensar.

Les coves estan a tocar de l’aigua i tenen la seva gràcia, potser no per fer-ne una visita imprescindible, però si prou curiosa l’acumulació de figures de Buda de tots tipus i tamanys. Aquesta visita és una cosa que porta mig dia. Aprofito la tarda per contemplar com plou, descansar i sortir a caminar per la part menys turística de Luang Prabang, ben buida i acabada de mullar, plena de cargols sortint a passejar. Em sorprén trobar-me un grup de laosians jovenets i amb actitud rebel -el fumar, les postures…- però practicant l’esport nacional, la petanca, mentre van bevent birra i fumant.

Quan es fa fosc, trobo un passatemps molt recomanable: assentar-se a un dels molts restaurants a la vora del Mekong i fer una birra contemplant la posta de sol sobre el riu. Es va fent fosc i el soroll dels grills va guanyant protagonisme.

I molt de matí hi ha una altra cosa a fer: aixecar-se ben d’hora (a les 5.30!) i sortir al carrer a veure els monjos que desfilen un rere l’altre i s’aturen a rebre caritat de dones que els esperen al carrer. Habitualment els hi donen boles d’arròs enganxós. Llegia que és un espectacle que es torna una mica dantesc amb els grups de turistes fent fotografies, però a la zona on vaig anar (prop del Wat Ho Siat), s’estava molt tranquil. Això de donar caritat em sembla que a nivell budisme dona punts karma per millorar en la reencarnació.

La classe de cuina a Luang Prabang és una activitat molt recomanable. Si t’agrada cuinar, clar. Per uns 20 euros tens una sessió d’un dia de durada (la meva la van concentrar en mig dia perquè al final vaig ser jo sol i tenia dos profes per mi) que comença al matí anant al mercat de la ciutat, el Phosi, on t’expliquen els ingredients més peculiars de la cuina laosiana. Un punt divertit en la visita al mercat va ser que de cop totes les parades van esclatar a cridar. La cosa és que estaven mirant una telenovela (venedors i clients pendents de la televisió) i sembla que va passar alguna cosa especialment celebrable.

Al curs vam cuinar 8 plats, treballant amb el wok i repassant plats fàcils (ho recalco, res de tècniques complicades) i bons de la gastronomia laosiana. Tot molt senzill i ben explicat. Jo anava cuinant, fent els passos que em comentaven i m’anaven resolent els dubtes. Al final em van donar un llibret amb les receptes, amb un apunt interessant: suggerències per substituir els ingredients més difícils de trobar a Europa. Un parell de plats me’ls vaig menjar allà mateix de dinar. La resta me’ls van posar en tuppers i els vaig disfrutar per sopar. Per sort aquest dia de curs va coincidir amb el pitjor dia a nivell de pluja dels que vaig estar a Laos. Res com estar fent una activitat d’interior.

Vaig aprendre com fer l’arròs enganxós (sticky rice que li diuen a tot arreu), el pilar fonamental de la gastronomia laosiana. Amb arròs glutinós, el netegem 3 cops i després el deixem en aigua un parell d’horetes. Finalment el fem al vapor, uns 25 minuts.

La tarda em permet continuar perdentme per la ciutat. M’apropo al pont que creua el Nam Khan, un pont només per bicis, motos i peatons i allà al costat trobo una botiga de samarretes d’esport. La del Barça, marca Cappuchino, per 3 euros. Nike és per pijos.

L’últim dia a Luang Prabang veig que el temps fa bona pinta, llogo una bicicleta (20.000 kips, hauria d’haver pagat un euro més i buscarne una de millor… i amb marxes) i decideixo anar cap a una cascada, la Tat Se. Hi ha una altra cascada més anunciada a nivell de tours per turistes, la Kuang Si, però la Tat Se és semblant (cascades amb unes terrasses que fan que vagi baixant com a esglaons) i segur que menys visitada. En bicicleta són uns 18 km des de Luang Prabang: senzill, anar a buscar la carretera 13 (la que va a Vientianne) fins arribar on hi ha anunciada la cascada amb un cartell prou gos i llavors agafar la carretera secundària. Un recorregut força pla, tot i que a la part final s’anima amb pujades i baixades que en algun cas em fan baixar de la bici. Curiós que aquesta carretera, la que uneix dos de les ciutats més importants del país sigui tant i tant justeta. Un sol carril per sentit, animals al mig, asfalt molt fet pols en alguns trossos.

Seguint la carretera secundària, s’arriba a un poble on et fan deixar la bici en un pàrquing i on has d’agafar una barca perquè et creui el riu (5000 kips el pàrquing 20.000 la barca, 15.000 entrar, uns 4 euros en total). Et porta a les cascades, on només arribar hi ha una zona per muntar elefants, que no m’interessa el més mínim i a més endavant, aigua movent-se amb rapidesa i fent soroll, cap guiri. Hi ha els que hi treballen, amb un petit bar, uns que fan uns recorreguts d’aventura… i para de comptar. Em canvio (portava banyador i tovallola, previsor) i em faig un banyet llarg i recuperador en aigua fresca i que baixa ben forta. I sense ningú més al voltant. El format de les cascades crea unes piscines naturals ideals per banyar-se. Ja vigilo de posarme a la zona indicada per fer-ho, que no és qüestió d’anar cascada cap avall… Són cascades més aviat horitzontals, fent replans: traieu l’imatge al cap de cascada del Niagara i caiguda de desenes de metres. Hi arribo a les 10… quan marxo ja ha arribat una mica més de gent.

Anant amb la bici trobo un barber i decideixo tallarme cabell i barba. Em sembla que em claven de més per ser guiri, uns 5 euros, que en comparació amb el què em costa tot és molt. Completo la tarda de relax amb la visita a un centre de massatge, el Khmu Spa, al carrer principal, just abans d’arribar al Tamnak Lao. Opto per un combo: mitja hora de massatge tradicional laosià, mitja hora de massatge de peus. Em deixa com nou, em fot canya a les cames, però al sortir camino com en un núvol. 50.000 kips la hora, uns 5 euros. Per despedirme em permeto repetir al Tamarind per sopar i disfruto tot i que demano una carn de búfal que no acaba de convèncer. La truita d’herbes amb salsa de cacauets si, boníssima.

El dia de viatge de Bangkok a Luang Namtha és llarg i ple de transports diferents. Surto de la ciutat tailandesa en un taxi-buset compartir per varis turistes (130 baht per cap) per arribar a l’aeroport. Després un avió fins a Chiang Rai. Allà comparteixo un taxi amb uns que també van a l’estaciò d’autobusos. Bus fins a Chieng Kong. Un autocar atrotinat, amb espai entre seients ínfim i amb militar al costat. Per sort va baixant gent al llarg del trajecte i al final encara puc estirar una mica les cames. Algú mínimament alt no sé com s’hi posaria. El bus no només és puntual sinò que surt 5 minuts abans i tot. Tan ple que hi ha gent que va de peu. Que per un trajecte de dos hores i mitja no està malament.

De Chieng Kong, tuktuk fins la frontera. Només sortir enganxem una moto darrera amb tres nois. Condueix el del mig. El de davant juga a la consola. Sense casc cap dels tres. A la frontera, creuo el Mekong en barca i a l’altre cantó, ja Laos, tramito el visat: omplir un full, pagar 36 dòlars (1 dòlar extra per arribar més tard de les 4 – tanquen a les 6) i adjuntar una foto de carnet (això cal tenir-ho preparat de casa!).

Estic a Huaisai, Laos. Pregunto per les opcions de transport a Luang Namtha. Una idea que molava era la d’arribar-hi via riu, en un parell de dies en barca. Però és temporada baixa, no hi ha gaire gent i pagar jo sol la barca se me’n va del pressupost. Però estic amb dos alemanys que he convençut per anar a Luang Namtha en comptes de la seva intenció inicial de tirar cap a Luang Prabang i negociem que ens porti una furgoneta fins a Luang Namtha. Un trajecte d’unes 3 hores, en furgo còmoda, com reis. Paguem 300 baht per persona (sobre els 7 euros). Abans de marxar, aprofito per treure peles. Un milió. És curiós això de ser milionari. Un milió de kips no arriben als 100 euros.

La furgoneta en qüestió fa via, tot i que és un camí una mica pesat de curves, pujar i baixar i trossos no gaire ben asfaltats. Tranquil·litat màxima, sobretot quan es fa fosc, excepte per una casa amb llums i música: festa laosiana? La furgo ens deixa a l’estació d’autobusos de Luang Namtha. Que està a uns 15 km del centre, tocarà agafar un transport fins allà, 30.000 kip (3 euros aprox) per persona.

Arribem que ja fa estona que és fosc, són les 9. Luang Namtha ja està prou mort, però encara hi ha obert el mercat nocturn. Uns quants pintxos de carn i una Beerlao tamany gran (0’6) per 20.000 kip (2 euros). Ja és tard, no hi ha gaire animació més la que la de 4 gossos bordant i aixecant el nas implorant una mica de teca. No hi ha cap occidental, però de dia tampoc variarà gaire: la majoria de turistes opten per anar directament a Luang Prabang i saltar-se aquesta parada més al nord. Es perden una gran zona per fer trekkings al parc natural del Nam Ha.

I per fer trekkings a Luang Namtha hi ha moltes agències: no cal dir que si vols accedir al parc del Nam Ha és la manera de fer-ho, amb un guia. Jo vaig anar a l’agència de l’oficina de turisme, que està darrere de l’esplanada on hi ha el mercat nocturn. La idea inicial era fer un trekking de 3 dies, però és temporada baixa, hi ha menys afluència de turistes i no aconsegueixo trobar cap tour d’aquesta durada (ni en aquesta agència ni en cap altra) i al final decideixo fer-ne un de dos dies amb els alemanys que havia conegut. 2 dies, el del mig dormint a un poblet al mig del parc del Nam Ha.

A Luang Namtha dormo a un allotjament fantàstic i absolutament recomanable: Zuela Guesthouse. Just davant del mercat nocturn, entrant per un carreró petit, una casa de fusta amb habitacions netes i amb bany i per 60000 kips la nit (uns 6 euros). Allà mateix els hi llogo una bicicleta per donar un volt pels voltants el primer dia. Per uns 3 euros el dia (agafo la bicis més nova) dono un volt per la zona, amb un mapa fotocopiat que m’han donat amb una bona ruta marcada.

Després de no acabar de localitzar el camí inicial (jo, orientació i mapes, tres elements en discòrdia), acabo tirant per la carretera principal i petant a un dels restaurants recomanats a la guia, Boat Landing Guesthouse (diuen que el millor en cuina del nord de Laos, tenen un llibre de cuina i una web http://www.foodfromnorthernlaos.com/). En un entorn molt xulo, al costat del riu, demano un menú amb un bon assortit de teca laosiana. M’encanta això de menjar de varis plats fent boletes amb l’sticky rice, l’arròs enganxós que és marca de la casa de la cuina laosiana. La forma habitual de menjar és treure uns quants platets ben diferents i emportar-se el menjar a la boca amb les mans, ajudant-se de boletes fetes amb l’arròs enganxós. Del què provo, m’agrada molt el Sa, una especialitat del país, on es combinen diferents carns amb verds que li donen gustos àcids i refrescants).

Mentre menjo, plou fort. 15 minuts intensos, després para, la tònica habitual que em trobo tots aquests dies. Després amb la bicicleta passo entre camps d’arròs verdíssims, muntanyes de fons i pobles amb els nens sortint de classe que al veure’m guiri em somriuen i em criden “Sabadí” (que és “Hola” en laosià). Una delicia de recorregut a ritme tranquil. Dona temps per passar per una cascada, de Nam Di, no gaire lluny de Luang Namtha, prou xula.

No aconsegueixo trobar l’import exacte del trekking, però era al voltant dels 40 euros pels dos dies, incloguent l’allotjament del dia entremig, les aigues i el menjar. El preu varia en funció del número de persones que s’hi apunten. Vam sortir (jo, dos alemanys, el guia) a les 9 de Luang Namtha amb una minifurgoneta. Primera parada al mercat per agafar menjar per dinar i després anar fins a un poblet, Ban Chalerusouk, des d’on sortim. Allà se’ns ajunta un guia local: aquestes agències que fan trekkings al Nam Ha treballen per donar feina a la gent dels poblets i intenten no massificar gaire les zones i treballar de manera respectuosa amb la naturalesa i la gent que viu a la zona.

El camí entre la jungla és molt verd i enfangat. Nosaltres amb vambes especialitzades per caminar i els guies en hawaianes i relliscant menys. Al poc de sortir sentim uns xiscles, el guia ens fa mirar cap a un punt i és una granota clamant clemència, sent empassada per una serp, que un cop feta la feina desapareix molt ràpid, sense deixar temps per la foto.

No és una caminada excessivament exigent, però entre les pujades i relliscar amb el fang demana que li posis esforç. Anem fent parades de tant en tant per beure o per admirar algun animal que se’ns creua -ocells, centpeus…- i a migdia parem en una cabanya de fusta que hi ha al mig del bosc per dinar. El menjar ve en els tuppers més reciclables: fulla de plataner. Una mica d’sticky rice per acompanyar la carn, les verduretes i la truita. Amb les mans, com és habitual en els àpats laosians.

La ruta no són ni 5 horetes fins el poble on farem nit, així que dona temps per una mica de becaineta després de dinar. No són ni les 3 i ja som a Ban Nalan, un poble de l’ètnia Khmu, al que no arriba cap carretera, les comunicacions amb la civilització són caminant unes quantes horetes. Tenen un riu, el Nam Ha, passant pel costat del poble però no tenen barques. Les cases segueixen la tònica habitual als pobles laosians: elevades del terra per uns pilars, de manera que a sota s’hi pot descansar del sol, guardar coses o tenir-hi els animals a la nit. Tothom té bestiar (gallines, búfals, porcs, gossos…) però no estan lligats ni confinats a cap lloc. Volten lliurement pel poble que és com un corral gegant. Encara no tinc clar això de com identifiquen els animals de cadascú. Sembla que per la nit tornen a casa, llestos ells.

Al poble hi ha un parell de cases amb electricitat -que generen per energia solar- i televisió. Sembla que la fan funcionar els caps de setmana pels nens i cobren entrada per veure-la. Els nens del poble, a falta de tele encesa i encuriosits per la nostra presència, venen a treure el cap. Els hi dic per fer-los una foto i aviat ja s’animen i comencen a posar en totes les postures d’arts marcials imaginables i un somriure que no abandonen. Es trenquen quan veuen com queden les fotos. Ens despedim amb uns quants “kop jai” que vol dir gràcies en laosià.

En una espècie de botiga al poble comprem unes birres. A falta de nevera les posem a refredar al riu, que no fa gaire la feina, però tot sigui per tradicional birra del vespre. Cap a les 17.30 ja es comença a fer fosc i ens criden per anar a dinar a una de les cases del poble, amb un dels seus habitants. Menjar habitual laosià, acompanyat d’sticky rice, però la llum és tan escassa que no acabem de copsar del tot el què hi ha a alguns plats. No gaire estona abans preguntava al guia pel gran número de gossos que hi havia al poble i el guia em confirmava que se’ls jalen.

Després d’haver passat la nit al poble, ben protegits per mosquiteres i llevats ben d’hora, sortim a caminar, aquest cop amb la presència d’un guia del poble que deixem. Molt jove i amb tics de quillo de metro de Barcelona: posa música al mòbil a tot volum, de l’escola dance cutrón asiàtic.

Pel camí trobem arbres fruiters, tastem una que sembla un lichi, que li diuen “pul”, d’un gust molt curiós tipu castanya i una que és més tipu llimona-taronja però amb os al mig que em presenta el guia com a “yellow mangosteen”. Està bé això d’anar amb guia perquè ens va parlant de plantes i animals que anem creuant. O de tradicions locals: els termiters, muntanyes grans de terra, estan coronats per fulles i branques que posen els habitants de la zona perquè creuen que els porta sort.

Aquest segon dia de trekking dinem a dins d’una casa aillada on viuen un parell d’avis. Ens portem el menjar nosaltres, però ens ofereixen un seient a casa seva. Bé, seient-taula de dinar-llit. A un dels troncs hi tenen tot de grills vius i lligats, una delícia gastronòmica se suposa: els acabaria provant al mercat nocturn de Luang Namtha i tot i que feien una mica de coseta no estaven dolents, fregits i cuinats amb herbetes. I menjant només la “panxa”, que el cap amarganteja.

La caminada acaba en un altre poble, aquest d’ètnia lanten, amb cases lleugerament diferents, aquestes arran de terra, per protegir-se millor del vent. Això ja és un poble més modern i amb electricitat (tot i que es veu que només fa uns mesos que en tenen). D’allà agafem la furgoneta per tornar i coincidim amb el moment que acaben les classes: la carretera està plena de noies en bici amb el manillar en una mà i el paraigues a l’altra, que serveix per protegir tant del sol com de la pluja. Que per cert no ens ha incomodat gens els dos dies. L’única seqüela dels dos dies la veig al treure’m la sabata: una sangonera se m’ha colat (com?) dins la sabata i ha fet el seu agost. Me la trec i cau una dutxa necessaria, que eren dos dies sense parar de suar i acumulant olor a tigre laosià.

Després, encara tinc ànims per anar caminant fins al nord del poble i pujar a una stupa que com a temple no seria especialment rellevant ni bonic, però que a l’estar en una zona elevada ofereix bones vistes de tot Luang Namtha. De tornada passo per l’estadi on estan fent un partit de futbol de qualitat ínfima i al costat estan jugant a petanca (coneguda en laosià com a petang, no és conya), que és un dels jocs més populars al país.

Tinc una petita crisi al veure que els caixers automàtics no funcionen i no puc treure diners, però la cosa es soluciona cal al vespre. Decideixo quedarme un dia més a Luang Namtha i fer una excursió a Muang Sin, on hi ha un mercat on es poden veure ètnies de tota la regió del nord. Ho organitzen els mateixos de la Zuela Guesthouse i surt per uns 30 euros el dia, un dia llarg, sortint a les 6 del matí i tornant al tard, passant pel mercat de Muang Sin, diversos poblats i una cascada al camí de tornada.

Fins a Muang Sin són 60 km plens de curves: Com és tònica a Laos, les carreteres no són per tirar coets, ni els vehicles. Sumali a això que cal anar en compte perquè cada dos per tres hi ha animals creuant la carretera (això de no tenir corrals tancats) i queda que la velocitat mitja a les carreteres del país és tirant a molt baixa.

Arribem al mercat de bon matí: està animadíssim i en destaquen les dones. Les de cada ètnia vesteixen vestits tradicionals ben diferents. A la zona, l’ètnia predominant és l’akha. Esmorzem al mercat, a un dels llocs que hi fan fideus, els foe, un dels plats més habituals del país, adaptats del seu equivalent vietnamita. Són fantàstics, amb un punt picantet. Molt bona experiència això de viure el mercat de bon matí sense cap altre turista que nosaltres.

Del mercat anem a veure el museu, que explicava molt bé les diferents ètnies que viuen a la zona, els seus orígens i les seves tradicions. Dels akha hi havia fins i tot un vídeo, que parlava de la seva absència de tradició escrita, dels seus problemes amb l’opi i de tradicions ben terribles com criminalitzar els que pareixen bessons. És senyal de mala sort i fins no fa gaire les criatures eren sacrificades. Ara les deixen viure però els pares són mirats amb mals ulls. “Alguna cosa dolent hauran fet per tenir bessons”. En viu les dones akha destaquen pels seus vestits però també per la boca amb interior de color negre, per una cosa que masteguen.

Després del museu passem per un parell de poblets, un d’ells d’ètnia akha, l’altre yao, on dinem. Els pobles estan una mica acostumats a veure falang (que és la paraula que fan servir per anomenar els guiris occidentals) i intenten vendre’ns els seus teixits, amb més o menys insistència. Al poblat akha ens ensenya el guia unes cases petitones que és la que es construeixen pels nois, que abans de casar-se poden portar allà la seva promesa per estimar-se una mica. També és important la porta d’entrada al poble, que els serveix per allunyar els esperits.

Fem una aturada a un poble d’ètnia yue. Allà hi preparen lao lao, que és la beguda alcohòlica forta tradicional. Destil·lat d’aigua, blat de moro i ferment de farina d’arròs, si no ho vaig entendre malament. El provo: no està malament però deu n’hi do la contundència. En general, quan es ven per guiris col·loquen serps, escorpins i altres animals a dins de l’ampolla. Els del país no ho necessiten això.

De tornada cap a Luang Namtha parem a les cascades de Phagneung Phoukulom, a les que s’arriba per un camí molt agradable al costat d’un riu. I més tard fem una última parada a un poble Hmong, que és veu molt més ben endreçat i net que la resta. Aquí tenen al costat arbres dels que extreuen làtex. El venen a la Xina a uns 2 euros el quilo. La Xina, que mica en mica va agafant més i més presència sobre aquesta regió del nord de Laos. A veure com acaba.

Vaig arribar a Bangkok un dissabte al migdia. Atordit per la bafarada de calor humida i pel cansament dels avions i el canvi d’horari (5 hores de diferència amb Barcelona). L’idea inicial era passar un parell de nits a la ciutat i després ja anar tirant cap a Laos. Per conèixer breument Bangkok (ja hi tornaré, segur) i per fer net de cansament i jetlag.

Tenia l’hotel a prop de l’àrea motxilera per excel·lència, Khaosan Road. Concretament, un lloc anomenat Erawan house, habitació correcta, neta, wifi, aire acondicionat, per uns 16 euros la nit. De l’aeroport, directe allà: el trajecte van ser 500 bahts (uns 11 euros), acompanyat per un taxista que es va emocionar al sentir que era de Barcelona (Messi!!!!).

El primer dia, molt just d’energia, em dedico a donar un volt per la zona de Kaosan Road: molta animació, menjar pel carrer, guiris, agències que ofereixen viatges. Això volia investigar per veure la millor manera d’entrar a Laos. Al final de casualitat em trobo amb uns catalans i entre el què em comenten i l’investigació prèvia em queda clar. Per entrar a Laos pots anar a Chiang Rai, més a prop de la frontera, o Chiang Mai. En avió o bus. Chiang Rai és més a prop però més car, perquè Chiang Mai és mes turístic i hi passa més gent. Però trobo un avió raonablement barat amb Air Asia (sobre els 40 euros) destí a Chiang Rai i ni m’ho penso. El què sigui estalviar moltes hores d’autobús, benvingut sigui.

A Bangkok toca contacte amb la cervesa local, la Chang. En la seva versió gran (0’60 litres) costa uns 1’5 euros. Per menjar, una especialitat local, el pad thai. Fideus fregits amb coses vàries, que costa al voltant d’un euro. La primera nit comprovo ja el bon timing de les pluges monsòniques. Bon ruixat nocturn.

El primer dia a Bangkok estic zombi, el segon ja el dedico a viure una mica més la ciutat. Me’n vaig caminant cap al Grand Palace, del que impresiona el conjunt d’edificis i els seus daurats. I la de gentada que hi ha visitant-lo. Aquí aprenc la lliçó dels temples valida per la resta del viatge: sabates fora per entrar-hi, encara que cantin els peus. L’entrada al Grand Palace són 500 baht.

Vaig al Wat Pho, on destaca un Buda estirat, en plan ‘descanso, no molesteu’, d’un tamany molt impressionant. Al nivell dels Budas gegants que havia vist al Japó, aquest molt daurat. És dia de temples: creuo el riu per anar al Wat Arun, un temple ben vertical. Les escales per pujar cap amunt no les van fer per gent amb vertigen.

Prou de temples! Agafo una barca-autobús que recorre el riu (per només 15 baht, ni mig euro) i que em deixa a una parada on puc connectar amb l’Sky train, que em porta al Chatuchak Market, parada Mo Chin, final de línia.

El Chatuchak market és una burrada de mercat que està obert els caps de setmana i que és ideal per tancar un viatge al Sudest asiàtic i carregar la maleta de coses per portar a casa. Però estic a principi de viatge i amb poques ganes d’afegir pes a l’esquena. Alguna samarreta xula (per uns 3 euros) i poc més.

El mercat és enorme, laberíntic. Hi ha molts i molts turistes. Botigues de roba, d’artesania, de menjar i fins i tot d’animals vius (gossets i conills). T’hi pots perdre hores i hores. Comparat amb altres mercats asiàtics que he visitat -ho comento ara, acabat el viatge- hi havia botigues amb coses diferents, que valien la pena, no la clàssica samarreta per turistes que acabes trobant a tot arreu.

Sembla mentida la xafogor que fa a Bangkok. Una de les avantatges de viatjar sol: ningú et fa notar l’olor corporal. La zona de Khaosan Road està ben situada i és un bon lloc per trobar informació sobre destins des de Bangkok però hi ha un excés de turistes. Pubs irlandesos i músiques trufades d’èxits internacionals. Llocs de massatges (provo el dels peixos, un atac de pessigolles), llocs per menjar, gent oferint accés a diversos plaers, com el “ping pong show”.

M’agrada la fruita. Sensacionals els batuts de carrer amb mangos al punt (els que trobes a casa sempre són o massa verds o massa cars).

Descarregar relat viatge a Laos

Si prefereixes llegir-lo en format blog, amb les seves fotos i tal il·lustrant el text:

• Pròleg: Bangkok
• Capítol 1: Luang Namtha
• Capítol 2: Luang Prabang
• Capítol 3: Vientianne, Pakse, Don Det
• Epíleg: Cambodja -Siem Reap, inundació, Phom Pehn-

Aquest estiu del 2011 vaig triar el Sud-est asiàtic, que era una zona del món que no havia trepitjat (excepte per uns quants dies a Singapur, camí d’Australia, fa tres anys). Parlant amb gent que havia estat per la zona em vaig acabar decidint: Laos. Un país de menys anomenada turística que els del seu voltant (Vietnam, Tailandia, Xina) però que el convertia en una visita més tranquil·la i relaxada. Els que hi havien estat em parlàven d’un pais encantador, segur, molt barat i amb una gent molt maca. Ara ho puc certificar. El fet que no tingui grans atractius turístics (potser la ciutat de Luang Prabang el que més), ni platges, condueix el turista més cap a altres països.

El viatge va anar del 2 al 25 de setembre. Que en termes de Laos i els països dels voltants vol dir temporada de pluges. Clima monzònic. Era un dels meus dubtes pel viatge, però també xerrant-ho amb gent que hi havia estat tant al setembre com a l’agost, època on es concentra la major quantitat de pluja, em van confirmar que plou molt però a lo ben planificat. Acostuma a caure aigua més aviat quan es fa fosc i quan plou durant el dia són xàfecs forts que duren molt poc. Després fins i tot surt el sol. Fas una aturadeta i reprens el dia. La pluja no em va molestar gaire, excepte potser a la part final, a Cambodja, on va ploure excessivament fins i tot per l’època d’any a la que estavem. Fet que va conduir a inundacions que vaig patir en primera persona (l’anècdota del viatge, cap al final d’aquest relat) i que es van estendre per tot el país, resultant fins i tot en un bon número de morts.

Decidit el destí, la cosa va ser buscar vols. L’opció més econòmica era volar i tornar des de Bangkok i des d’allà montar-se la vida. Al voltant de 700 euros els vols (Lufthansa + Austrian airlines). L’aventatge és que fora dels vols, la resta del viatge surt molt barata.

Em vaig planificar una ruta entrant a Laos pel nord i anar baixant fins arribar a Cambodja, des d’on tornaria amb avió a Bangkok (també ho hauria pogut fer en autobús fàcilment) per emprendre el viatge a Barcelona. Em vaig fer la ruta a grans trets, sense agafar res d’allotjament (només tenia dos nits a Bangkok a l’inici): entrada pel Nord a Huay Xai, viatge a Luang Namtha, uns dies allà, autobús cap a Luang Prabang, passar-hi també 4 o 5 dies. D’aquí l’idea era estalviar-me busos inacabables i agafar un avió Luang Prabang-Pakse des d’on visitaria Pakse i la zona de les 4000 illes i després ja cap a Cambodja, a passar uns dies a Siem Reap i veure els temples d’Angkor Vat i al final fer la visita de cortesia a la capital Phnom Pehn.

Per planificar el què vaig fer i després un cop al país em va venir de perles la guia, que vull destacar especialment, perquè és catalana. “Laos, guia cultural i turística”. Fantàstica, explicada des del punt de vista de dos catalans de la meva edat més o menys i apassionats del país -es nota- i que ve amb uns bons capítols que t’expliquen Laos i les seves particularitats a més dels detalls més pràctics i concrets del viatge. M’ha fet molt servei, absolutament recomanable. Després em vaig emportar la Lonely Planet que em van deixar que només vaig fer servir en casos molt puntuals, per contrastar opinions d’algun allotjament o restaurant.

La maleta, com sempre que puc, mínima. A l’anada ni vaig facturar. Concepte 5 samarretes, 5 calçotets, etc… que després allà que et rentin la roba és molt barat i comprar roba si fa falta també. I millor no anar pesat. La capelina si, que és època de pluges. Unes vambes per caminar i unes sabatilles per airejar el peu. Medicaments orientats sobretot a la panxa no anant al ritme normal i Malarone. És un dubte que tenia pel viatge: prenc malarone (per prevenir Malaria) o no. A la consulta de l’hospital de Bellvitge em van dir que si. Que si no feia la clàssica ruta organitzada que la prengués. Ho vaig fer tot i que era conscient que casca una mica l’estòmac. Passat el viatge em va donar l’impressió que potser no hagués fet falta… però mai se sap.

I l’antimosquits. Aquí pots trobar el clàssic Relec, però si t’esperes i el compres a l’aeroport de Bangkok hi ha més varietat i és més barat. Fins i tot tenen un antimosquits demencial: 95% deet. Protegeix tant de mosquits com de sangoneres, especial jungla. Ara, segurament després et cau la pell a tires.

En els propers posts sobre el viatge afegiré alguna foto entremig del text… si sou dels que aneu a lo gran, us deixo el pack complet de 660 fotos. Només per yonkis de les fotos de viatge i familia.

Aquesta ruta pels Ports la recomanen fer en 5 etapes. Pernoctant a Paüls, Arnes, Beseit, Refugi Font Ferrera i Refugi Caro. Al ser circular, es pot començar per qualsevol punt (tots accessibles en cotxe) i fer-ho en el sentit que es vulgui. Nosaltres vam començar pel Refugi Caro (sense fer-hi nit, per això), direcció a Paüls. A la pàgina oficial dels Estels del sud hi ha informació per trobar allotjament. De fet ells t’ho organitzen i reserven per tu. Pagues un extra de 30 euros, que a canvi et donen un mapa, una samarreta… Nosaltres ho vam fer pel nostre cantó. Els allotjaments que ells recomanen són una opció, però tant a Paüls, Arnes com a Beseit hi ha força més opcions. És bastant senzill seguir el camí correcte, seguint les estrelletes blaves que hi ha marcades a roques i arbres. En alguns casos (com la primera etapa que feiem), quan coincideix amb un GR, les estrelletes desapareixen o minven en quantitat i vas seguint les senyals blanques i vermelles del GR. El primer dia ens vam liar una mica amb unes marques, però res que no es solucioni amb un mapa i una brújula. I un mòbil amb GPS també pot ajudar. La resta, fàcilet, fins i tot per persones com jo amb nul sentit de l’orientació. A més dels gadgets per seguir el camí correcte val la pena emportar-se aigua, que en alguns casos com la primera etapa no hi ha fonts o rius on agafar-ne. La ruta completa no és gaire complicada, a nivell de demanar grans habilitats muntanyeres. Si que demana una mica de forma física. Seria més aviat per un nivell dominguero advanced com a mínim, que són bastantes hores caminant durant 5 dies seguits. Al juny és un bon moment per fer-la: l’ideal és trobar algun punt on la calor no sigui excessivament bèstia, però que sigui suficientment generosa com per poder disfrutar amb les remullades a rius gelats. A la web de Turisme de Catalunya hi ha el perfil de la ruta, de les etapes, i tracks GPS per descarregar.

Etapa 1: Refugi Caro – Paüls

Vam deixar el cotxe tocant al Refugi Caro, i sortint una mica tardet (cap a les 11), cosa que va fer que la primera etapa es fes una mica llargueta, perquè un cop dinàvem, encara ens quedava bastant recorregut per endavant. Al ser estiu, per això, i amb el dia tan llarg, pots anar fent al teu ritme, parant tant com vulguis i no costa gaire arribar abans que es faci fosc. La primera presa de contacte amb els Ports va ser espectacular. Una ruta solitaria (no vam trobar a ningú pel camí) pujant i baixant continuament, canviant de paisatges, trobant-nos masos abandonats, fòssils de petxines… Pujant una carena, flors violetes a banda i banda del camí, carn de foto de National Geographic (el primer dia tenia el mòbil gairebé sense bateria i no vaig poder dedicar-me a fer fotos). I no gaire lluny d’aquest paisatge de postal, ens vam trobar una visitant ilustre dels Ports, una cabra. Espectacular la velocitat i la grimpamenta muntanya avall! Aquesta etapa deviem tardar al voltant de les 7 hores caminant, a ritme correcte. Sumali les pauses i arribavem a les 19.30 al nostre allotjament a Paüls, Ca les Barberes, on vam estar molt a gust. Dutxa amb potència i reparadora i una propietaria molt simpàtica i que ens va regalar un sopar per omplir-se d’energia. De varis primers i segons, vaig escollir un arrós a la cassola i unes baldanes (un estil de morcilla de la zona).

Etapa 2: Paüls – Arnes
Aquesta ja la vam començar a una hora més raonable i ben aviat, una pujada ben forta. Millor fer-la a primera hora, que el sol no pica tant i la suada és -una mica- menor. Ara, la recompensa de vistes a l’arribar a dalt de tot s’ho paga. El paisatge pel sender que anem transitant, encantador, amb vistes del Massís dels Ports des de les altures.

Va ser divertit el tros que vam passar pel barranc d’un riu, secot gairebé del tot, però que obligava a fer algun salt de pedra a pedra. Hi ha una variant que deu ser més senzilla, per quan hi baixa aigua. Vam anar fent via i aguantant fins dinar (ens emportavem bocates i alguna fruita) per fer-ho a l’arribar al riu dels Estrets. Una aigua cristalina, molt freda i un paratge espectacular per fer una remullada i a continuació un mos.

A l’arribar al riu ja hi havia una mica més de civilització: hi havia pistes forestals que permetien arribar-hi a prop en cotxe i hi havia gent que hi venia a passar el matí bé al riu, bé escalant a les muntanyes per les que s’escolava el riu. Pel curs del riu continua la ruta, en un camí bastant ben preparat (hi passaven bicis) i amb unes basses que feia el riu fantàstiques per remullar-se. No ens ho vam pensar, va caure una segona remullada. L’aigua tan freda cura qualsevol cansament! Vam arribar d’hora, però no teniem allotjament reservat a Arnes (no en vam trobar trucant per telèfon, que queia en pont de 3 dies) i allà tampoc vam ser capaços de localitzar-ne. Al final, decidits a acampar al càmping… sense tenda, la propietaria es va apiadar de nosaltres i tot i que ho tenia tot ple, ens va deixar dormir en un bungalow (bengalí que li deien) on hi guardaven trastos.

Arnes, poble maco maco.

Etapa 3: Arnes – Beseit
Aquesta i l’anterior eren les etapes més llargues, però aquesta segurament la més dura, per la forta pujada i baixada que hi ha al mig. Llarga, llarga. Ara, puntuada fenomenalment: bany abans d’iniciar la pujada, bany a l’acabar la baixada. De fet podriem haver fet una primera remullada sortint d’Arnes i seguint el curs d’un riu, però encara era massa d’horeta. Més endavant, en un lloc on el camí que seguiem es creuava amb una pista forestal, vam fer un desviament de 5 minuts molt recomanable: per arribar al Toll del vidre. Amb bastanta presència de gent -accés amb cotxe fàcil- però molt espectacular per fer un bany llarg i relaxant i amb una bona font per reomplir les ampolles d’aigua.

Poc després començava la llarga i dura pujada. Que en algun moment semblava que acabava, però no, li quedava més fins arribar a dalt d’un cim (La Galera?) amb unes vistes acollonants de 360 graus dels Ports. A dalt, al cel, uns acompanyants habituals en tota la ruta, els voltors.

Després de la pujada, una baixada molt llarga i feixuga (ple de pedretes que et feien relliscar), però com tot, altament disfrutable. A mitja baixada vam sentir una veu que ens cridava: “Aigua, aigua”. Un noi de Mollerussa que havia calculat malament l’aigua que portava (és que feia molta calor!) i anava mig deshidratat. El tio es feia la ruta en només 2 dies!! Al final de la baixada ens esperava un altre riu fantàstic per refrescar-se, amb una sorreta que feia de platja. Res com anar bé de temps, no tenir pressa, estirar-se amb el sol, remullar-se.

D’aquí fins a Beseit, un camí per asfalt, que sempre es fa més pesat.

A Beseit tampoc teniem allotjament lligat, però al bar on vam fer la birra de rigor ens van posar en contacte amb un senyor molt simpàtic de galtes rogenques que ens va llogar una casa (Ramon es diu, 978850563, a 18 euros per persona la nit). Vam tenir temps de donar una volta per Beseit (o Beceite, que ja no estem a Catalunya), un poble molt xulo i amb aigua per tot arreu. Sopar a la fonda La Roda, saltejat de faves i pèsols i un bon ternasco en salsa.

Etapa 4: Beseit – Refugi Font Ferrera
Sabiem que aquesta etapa era més curta (18, 5 km davant dels 21 del dia anterior, segons llegiem eren unes 5 hores i mitja) i ens ho vam prendre en calma a l’hora de sortir. També va influir que al bar on vam esmorzar sabiem que no tenien pa pels entrepans fins les 9 del matí. A les 10 estavem en marxa. Sortiem del poble per una carretera asfaltada fins arribar al Parrizal, que és per on discorre el riu Matarraña. Aquesta etapa va ser la més aquatica i divertida de totes. I la més lleugera: excepte una curta pujada forta, el reste era remontar el curs del riu, una pujada constant però suau.

La part inicial està molt ben acondicionada perquè hi pugi tothom, amb taules de fusta per passar per sobre l’aigua i un camí fàcilet. Això arriba fins al pas del romaret, on hi ha una petita cascada. Allà va venir el moment més divertit del dia. Pel mapa que teniem de la ruta hi havia l’opció de fer una volta important pujant i baixant muntanya, o tirar pel dret per l’aigua. Opció que vam escollir, com no. Entre parets de roca, l’única opció era tirar per dins de l’aigua, amb uns quants trams que et cobrien completament de sobres. Vam muntar una espectacular logística per no remullar les motxiles que portavem amb
la roba, mòbils i fruits secs varis. Sec va quedar poca cosa, però vam riure molt.

Després d’una estoneta assecant-nos al sol, repreniem la marxa, riu amunt, passant per zones on els boixos del costat del riu creaven autèntics túnels i trobant-se una única pujada forta. A dalt, amb vistes, dinar. I després continuar per la carena d’una muntanya fins tornar a enganxar el curs d’un riu, que comença sec, però que aviat torna a mostrar aigua. Passem pel costat d’un arbre monumental, un teix i al final una pista forestal fins arribar al refugi de Font Ferrera, que el porta el Gabriel, que ens va estar explicant histories de muntanya i ens va fer un sopar reparador: amanida, macarrons i un llom a la sal amb una samfaina tremenda. Pau i tranquilitat al refugi, erem nosaltres i una parella més.

Etapa 5: Refugi Font Ferrera – Refugi Caro
Abans de les 8 ja estavem en ruta: la idea era arribar a una hora raonable al refugi caro i agafar el cotxe i recompensar-nos amb una bona paella de final de ruta. Els càlculs ens van sortir bé, perquè vam fer l’etapa en poc més de 5 hores i a la 1 ja erem al refugi Caro. El fet de sortir tant d’hora també ens va permetre veure unes quantes cabres no gaire després de deixar el refugi. La primera part del recorregut, passant per pistes forestals, camins gens transitats i prats era molt suau fins a arribar a la font de la Llagosta: aigua ben bona i fresqueta, bon punt per reomplir les ampolles d’aigua i fer una paradeta.

A la font cal agafar forces perquè després venia el més dur: un continu pujar i baixar trencacames d’aquell que fa patir els genolls, recompensat això si amb unes vistes fantàstiques.

A prop del refugi Caro, a l’arribar, un bar amb cervesa ben freda. Això és vida.

Vaig anar fent fotos amb el mòbil (la reflex pesa massa per carregar-la tantes hores!) al llarg del recorregut. Les teniu aquí sota:

1. Informació general (aquí mateix!)
2. Allotjaments i menjar
3. Visites recomanades
4. Danjiri Matsuri (un festival que es mereixia text propi)
5. En imatges: l’àlbum en versió 1030 fotos o el de 157 fotos

PREPARACIÓ PREVIA:
Primer va ser trobar un vol de preu correcte per les dates escollides. Va guanyar Alitalia, tot i que vaig estar esperant, perquè m’havien dit que a Finnair treien unes ofertes molt bones (de 500-600 euros). Després a repassar la guia que ja tenia. “Rumbo a Japón”, de Veronica Calafell, Jesus Espí i Marc Bernabé (també vaig xerrar amb la Vero i el Marc, que els conec personalment!). I a parlar amb gent que ja hi havia anat per fer-me una mica d’idea de la ruta que volia fer. Comprar-se el JR Pass (i de pas, que també ho venien, entrada pel museu Ghibli, que és millor, si tens intenció d’anar-hi, de comprar-ho des d’aquí) a una agència d’aquí, JTB. Un cop triada la ruta (la detallo més avall), reservar ràpid algun allotjament, especialment Tokyo (ja vaig trobar algun ryokan ple, amb moltes setmanes d’antelació!) i els llocs més petits com Miyajima o Kinosaki (per no tenir els llocs “barats” plens i haver d’agafar algun allotjament que em disparés massa el pressupost). De guies, a part de la comentada, em vaig emportar la Lonely Planet edició 2010 que vaig agafar a la biblioteca. Aquesta més completa i amb més informació pràctica, l’altre amb moltes suggerències de recorreguts alternatius i informació més friki. Dos guies + camera reflex amb dos objectius: enfortint l’esquena tot el viatge.

DESCARTATS:

La visita a Himeji, que el castell està de reformes fins el 2014, crec. També al teatre Kabukiza, de Tokyo, un altre en reformes. I a la subasta de tonyina al mercat de peix de Tsukiji. Hi has de ser a les 4.30 del matí que és quan et donen plaça o no. Els 140 primers entren. I despertar-me tant d’hora i gastar una pasta de taxi per jugar-me que potser no hi ha lloc… doncs passant.

LES PELES:
No ha sigut un viatge barato. L’avió van ser uns 720 euros. El JR Pass (passi per poder moure’s pel Japó en tren ilimitadament) de dos setmanes, 430 euros. Després els gastos de dia són una mica variables en funció dels allotjaments que triis (jo em vaig moure des dels hostels econòmics a algun ryokan que ja picava bastant més) i del menjar que jalis. Si no vols regar els àpats amb cervesa o alcohols varios, no és descabellat poder menjar habitualment, i bé, per menys de 10 euros. Ara, jo també he buscat provar coses, bons restaurants recomanats, etc… Així que el pressupost per aquí l’he estirat A mi la cosa potser m’ha sortit a uns 100 euros/dia, comptant que serien retallables havent anat sempre de hostels, o deixant de jalar a alguns dels llocs que he jalat. Per la resta, difícil de passar la tisora. Els transports s’havien de pagar, les entrades a temples, museus… Regalets, autoregals… L’últim punt també ha inflat el gasto

També cal tenir en compte que ha estat un any molt dolent per viatjar a Japó. El yen està moooolt fort. Si fa dos anys per 1 euro et donaven 160 yens, aquest any te’n donaven 107. Una diferència més que important. A l’hora de canviar yens crec que val la pena emportar-se euros i canviar a l’aeroport d’allà. Que el canvi surt bastant millor que canviats aquí. De fet diria que traient de caixer, amb la comissió i tot, et surt més a compte que canviar aquí.

EL TEMPS:

Dels 20 dies que vaig estar al Japó, els primers 17 va fer una calor inesperada. Calor humida, suar i suar. L’uniforme pantalons curts – samarreta curta, invariable. Els dos últims dies va canviar una mica. També va ploure. Tres o quatre dies, un parell especialment intensos, que em van coincidir a Tokyo. Crec que no fa falta emportar-se ni impermeable ni paraigues. A tot arreu on em vaig allotjar, em van deixar paraigues. I si no és el cas, total valen uns 3 euros a les botigues (que n’hi ha per tot arreu). Una cosa menys a carregar a la maleta, més espai per portar tot el què compris

L’ELECTRICITAT:

Diferent de la d’aquí, però tampoc em va fer falta emportar-me res. A tot els llocs on vaig dormir em van deixar adaptadors de corrent per a la versió europea.

L’IDIOMA I ELS JAPONESOS:

Només arribar, amb el primer tren, moment de pànic. Tot en caràcters japonesos, no entenia res, pensava que passaria tot el viatge perdut. Res, després tot és molt més fàcil. Trobes les coses escrites en el nostre alfabet. Els japonesos no són un prodigi de parlar en anglés (deixant els propietaris d’allotjaments de banda). De fet la majoria et diran que no el parlen quan els hi preguntes, encara que el dominin una mica. I si els demanes on està alguna cosa, és probable que per voluntat d’ajudar-te (encara que no ho tinguin clar) t’acabin enviant en el sentit contrari del que hauries d’anar. Ho dic per experiència. Això si, educadíssims en tot moment (excepte en pujar/baixar dels trens, que a vegades treien l’ira acumulada). I amb una capacitat innata per clapar-se a qualsevol lloc especialment el tren. En el meu primer tren, als 5 minuts ja tenia una japonesa amb el cap sobre l’hombro, clapant tranquil·lament.

LA RUTA:

Comptant que el dia 5 vaig arribar a les 6 del matí (amb tot el dia per endavant, si el jetlag ho permetia) i que el dia 25 vaig marxar també de matí (no tant d’hora), o sigui un dia que no podia aprofitar per fer coses. Vaig planificar la ruta per fer coincidir-la amb el Danjiri Matsuri (el cap de setmana del festival estava a Osaka, un dia per la ciutat, l’altre pel Danjiri). La resta el vaig fer en funció de recomanacions i coses que em cridaven l’atenció. Vist ara amb la ruta completada, potser hauria tret un dia a Tokyo i hauria fet doblet a Takayama, mirant de fer algun trekking lleuger per la zona, que feia molt bona pinta. Aquesta és la ruta, marcant on passava la nit. El JR Pass de dos setmanes el vaig activar el dia 9, aprofitant per anar a Kamakura.

05/09: Tokyo
06/09: Tokyo
07/09: Tokyo
08/09: Tokyo
09/09: Tokyo
10/09: Takayama
11/09: Hiroshima
12/09: Miyajima
13/09: Kinosaki
14/09: Kyoto
15/09: Kyoto
16/09: Kyoto
17/09: Kyoto
18/09: Osaka
19/09: Osaka
20/09: Koyasan
21/09: Tokyo
22/09: Tokyo
23/09: Tokyo
24/09: Tokyo

EL TRANSPORT:

Que n’aprenguin els del RENFE!! Trens puntualissims, fàcilissim reservar seient (amb el JR Pass) i inclús canviar-lo. Fàcil d’orientar-se, superat el xoc inicial del primer dia. A l’hora de planificar-se la ruta que es farà per Japó amb el JR Pass val la pena mirar els horaris a Hyperdia (desclicant les opcions del Nozomi i els trens privats, que no entren al JR Pass). En algun cas (per arribar a Koyasan) per exemple, vaig haver d’agafar un tren privat. Però no va ser excessivament car i funcionaven tan bé i puntuals com tots. A les oficines de tickets del JR els hi passava les meves rutes impreses i em treien els bitllets fàcil. Després si fa falta canviar algun bitllet de dia o hora, és senzillíssim.

A CORRER!

És el primer viatge en el que m’emporto les vambes per còrrer. Em va costar iniciar, però després ja vaig anar sortint cada dos o tres dies, que va bé tant perquè m’agrada sortir a còrrer com perquè veus parts de les ciutats que no veuries si no sortissis a còrrer. A Kyoto vaig sortir pel parc Umekoji, divertit veure al vespre com grups de xavalets anaven practicant coreografies mentre jo corria. A Tokyo, pel Ueno Park. Que de dia no mata gaire. Però de nit, amb fanalets iluminats i els edificis reflexats al llac, és una delícia. A Osaka, per la vora del riu Yodogawa, un diumenge al matí, tot ple de camps de beisol i de nens disputant el seu partit dominical.

ALLOTJAMENTS

Vaig combinar l’opció de dormir en ryokans amb els hostels i en el cas de Kyoto va ser un allotjament estrany, a mig camí entre el ryokan, el hostel i l’hotel càpsula. Cal tenir en compte que jo en general vaig triar bastant l’allotjament en funció de la meva condició de viatger solitari. Si hagués anat acompanyat segurament hauria passat de hostels i hauria tirat pels ryokans. És la putada que les habitacions individuals costin habitualment gairebé tant com la doble.

Tokyo: la meva idea va ser agafar dos allotjaments diferents, un situat a l’est i l’altre a l’oest, en les meves dos estades a Tokyo. Així a l’anada fer una part de la ciutat i a la tornada l’altre, aprofitant per anar caminant a molts llocs. El primer va ser el Kimi Ryokan, situat a Ikebukuro. Ryokan molt maco i net, l’habitació una punta petita i sense tele, però amb un molt necessari aire acondicionat. I la situació molt bona. A una zona tranquileta, però a 5 minuts de l’estació d’Ikebukuro, de la que sortien vàries linies de metro i, sobretot, una estació de la línia de trens Yamanote (la circular que passa per la gran majoria de llocs que visitaràs, i val la pena buscar allotjament a prop d’una parada d’aquesta línia). A més a Ikebukuro hi havia molta marxeta per la nit (un miniShinjuku) i restaurants per sortir a sopar i fer una copeta.

Per la segona part, la idea era buscar alguna coseta per aprop de Ueno. Els dos primers, el Sawanoya i el Katsutaro , que feien molt bona pinta, estaven plens. L’Andon, que m’havien recomanat molt ja no el vaig mirar perquè l’individual se n’anava massa (la doble, millor). Al final vaig anar al Sakura Ryokan, que de preu estava bé. Bastant vellot, però amb una habitació amplia i amb la seva tele. Curiós que hi vivia la familia al pis per on entraves (habitacions al pis de sobre) i mentre miraves internet, si era tard senties a l’avi roncant De situació quedava molt a prop d’Asakusa i bastant de Ueno. L’estació de Ueno de JR estava a uns 15′ caminant. Una altra de la Yamanote, Uguisudani quedava una mica més a prop (estació que està tocant a una zona de Love hotels!).

Takayama, Hiroshima i Osaka: als tres llocs em vaig allotjar a hostals de la cadena J-Hoppers. Ben situats, barats i nets, amb les aventatges i inconvenients propies dels hostels i les habitacions comunals. I molt simpàtics a la recepció, ideal per preguntar dubtes, demanar que et recomanin llocs on menjar o que visitar…

Miyajima: Vaig dormir al Ryoso Kawaguchi, amb mitja pensió. Tant l’esmorzar com el sopar, estil kaiseki van ser sensacionals. L’habitació molt maca i tradicional. No era barato. Aquesta era potser una opció per estalviar, dormint no a l’illa (per ex al Backpackers Miyajima i quedant-se a l’illa fins que és fosc (que és quan és més xulo, que no hi ha turistes) i tornant amb l’últim ferry.

Kinosaki: Aquest va ser el lujazo gran en qüestió d’allotjament del viatge. Un dia és un dia, em venia de gust fer una parada de relax a mig viatge. Vaig estar al Mikuniya Ryokan a mitja pensió. És car, però el ryokan és molt xulo, el sopar i esmorzar, estil kaiseki, molt currat i te’l porten a l’habitació (que també és la seva experiència això de menjar en les taules baixes amb els genolls patint). A més tenen banys estil japonés d’aigues termals molt xulos i et donen entrades gratuïtes per poder entrar a tots els del poble. Que és la gràcia d’anar a Kinosaki.

Kyoto: Vaig estar al Capsule Ryokan, prop de l’estació. Molt nou, amb bons serveis i bé de preu. Vaig estar a una habitació tipu hostel, però on els llits eren càpsules, que es tancaven. I amb la seva tele i tot! Tot molt optimitzat: les habitacions dobles, en poc espai, eren completíssimes.

Koyasan: el destí el vaig escollir sobretot perquè em feia gràcia passar la nit en un temple. Vaig escollir l’ekoin, un que és molt xulo i que vaig reservar per correu electrònic sense cap problema (escrivint, en anglés, a ekoin@mbox.co.jp). Van ser 10.000 yens la nit, sopar i esmorzar inclosos. Que eren un altre motiu, el de provar l’estil de menjar vegetarià que mengen els monjos d’allà. Habitació molt xula, amb unes vistes molt guapes del jardí del temple, tranquilitat absoluta. Amb les finestres de paper se sentien els sorolls de fora, que semblava que estiguessis al mig del bosc. I l’altra cosa característica és que et desperten a les 6 del matí per anar a fer la meditació. Molt interessant tota la cerimònia, sincerament, tot i la son.

MENJAR

Dels viatges que he menjat millor. És fàcil menjar bé i per un bon preu, per 7 o 8 euros. El que ho dispara és l’alcohol. Les birres als restaurants (en format mig litre, habitualment), a uns 5 euros i mig. Si voleu provar algun restaurant bo, és recomanable anar-hi al migdia, que els preus són més baixos i a la nit ja tirareu de ramen! També em va semblar molt curiós que a molts bars/restaurants tenies una màquina a l’entrada on compraves el plat que volies menjar. Donaves el ticket a dins i te’l preparaves. Com que tampoc es dona propina enlloc, així ja no tocaven res de peles!

Repassem highlights!

Sushi: el primer que ve al cap al pensar en menjar japonés. Només vaig anar dos cops a un sushi-bar. I va ser el mateix. Al mercat de Tsukiji, el Sushi-bun. Un article que vaig llegir em va fer tornar boig per anar-hi. I va valer (I MOLT) la pena. Els dos cops que hi vaig anar va ser acompanyat de coneguts, erem tres, el número perfecte. Perquè hi ha tres sets que pots escollir: sashimi, sushi A i sushi B. Així ho podiem provar tot. Els sushis amb el punt de wasabi eren orgàsmics. La tonyina (el tall otoro, pur jabugo) en format sashimi se’t desfeia a la boca. El d’ànguila amb una salsa dolça era una delícia. Vaja, per disfrutar amb el sushi més fresc que he provat. Era també un plaer anar veient com els preparaven davant teu, tallant el peix amb precisió de cirurgià. La cosa va sortir a uns 30 i pocs euros per cap.

Ramen: els fideus en la versió ramen o en totes les seves versions van ser el plat més repetit arreu. Bons, bé de preu, caldos per acabar-se’ls! Ara, això de fer soroll xarrupant com els japonesos no em sortia. Cada cop que ho intentava, taques a la samarreta! Recomanable veure la comèdia japonesa Tampopo (que em va recomanar la Mar), un Karate Kid dels Ramen.

Okonomiyaki: la pizza japonesa li diuen. A mig camí entre la crep i la truita, amb ingredients principals que van variant com la pizza (amb la salsa que li posen per sobre, que domina, el gust de l’ingredient principal no domina massa…) La vaig provar també en la seva versió Hiroshima, que inclou també a dins fideus fregits, per acabar de completar un plat ja de per si contundent. En vaig treure unes quantes fotos. M’agradava molt que els bars on en feien (habitualment també feien yakisoba) tenies el cuiner just davant, treballant a la planxa, fen-te tot el plat. Després te’l posava a una miniplanxa que tenies davant i que te’l mantenia calent, i te l’anaves tallant per menjar-lo.

Carn de vedella de Takayama: dels llocs on vaig menjar millor, Takayama! Tant el gyu-don (vedella amb ceba i arrós) a l’arribar, com el sopar vegetarià al Suzuya (vegetarià amb un curiós peix que venia preparat amb soja, dashi i sucre i que semblava un chuche!). Però el millor va ser el dinar del dia després, abans de marxar, al restaurant Maruaki (molt recomanable!). Vaig demanar un dels menús amb la carn de vedella de Hida (fotos), una cosa que des de fora ja veus que molarà. Carn amb greixet intramuscular, amb pinta jabugo. Tenen varis rangs per la carn, ja que estava vaig demanar el cinquè, el millor (el menú del migdia em va sortir per menys de 30 eurus…). Uns quants tacos i al mig de la taula tenies una reixa amb una brasa per fer-te la carn (i les verdures i bolets d’acompanyament). Només volta i volta, el mig cru, i la carn es desfeia a la boca. Espectacular. No vaig provar la més famosa carn de Kobe però imagino que deu ser per l’estil. Pèro més car.

Tempura: també em va agradar el concepte de restaurants de tempura. Agafo un dels menús de tempura, i allà a la vista hi tenim un senyor que va fent tempura com qui fa xurros (tampoc hi hauria tanta diferència en el procés!! ) i te’ls van portant a la taula a mesura que es van fent. Arrebossat lleuger, cruixent!

Yakitoris: també n’hi ha bastants de bars de yakitoris (pintxos). Habitualment es mouen al voltant de l’euro-euro i mig. Tant de verdures i bolets, com sobretot de pollastre, porc i totes les parts que es poden extreure d’aquests animals. A molts pots trobar menús amb una selecció de yakitoris.

Dolços: sorprés per l’extranya profusió de tendes de dolços per tot arreu, resulta que hi ha la costum de portar dolços als companys de feina quan vas de viatge. Serà per això. Tot i que no em tornen boig els dolços japos, vaig desenvolupar una lleugera addicció als mochis, unes pastes gomoses.

Estil kaiseki: Un sopar (que vaig fer als ryokans de Miyajima i Kinosaki) de molts platets petits, presentats de forma molt treballada. Molt xulo. Algunes coses molt bones, altres més soses (exemple en foto). A kinosaki va implicar provar l’especialitat local, el cranc, que no em va tornar boig. Bastant contemporani aquesta tècnica tradicionals dels molt platets ben presentats. De restaurant de pasta, vaja. A Miyajima em va encantar un assortit de verdures i bolets que posaves en una sopa de llet de soja, miso i dashi (s’anava calentant a la taula mateix). També feies boles amb una pasta de pollastre i les tiraves a la sopa.

Estil shojin-ryori: el que es prenen els budistes, i que vaig menjar a Koyasan. Menjar vegetarià budista sense carn ni peix ni ceba ni all (que dedueixo que deu ser per no menjar animals ni torturar-los amb alé pudent). Vaig disfrutar amb el sopar, el tofu amb sèsam estava fantàstic. Com els tempures de verdures.

Izakaya: un tipus de locals molt xulos. Una de les últimes nits hi vaig anar amb dos amics catalans (holandesos d’adopció). Taula on baixaven una persiana i quedaves tancat, com en un compartiment de tren, amb intimitat. Vas demanar plats per compartir i picant.

Atelier de Joel Robuchon: i així com qui no vol la cosa vaig anar a dinar a un dos estrelles Michelin. No ho tenia planejat, però em va agafar per la zona de Roppongi Hills i els menús de migdia feien bona pinta i a uns preus assequibles. N’hi havia un a uns 40 euros (primer, segon, postre) i el que vaig agafar jo, de 50, més tipu degustació amb segon a escollir. Tot va ser boníssim (de l’aperitiu als postres amb el got amb variacions de figa, passant per la pintada o la patata amb mozarella i els pans!), de presentació exquisida i la decoració del local i el poder veure els cuiners currant des de la barra on menjava, un encert. En vaig fer un minireportatge fotogràfic. L’únic que no em va agradar (de fet em va semblar lamentable) va ser el café. A Japó en general no el toquen gaire bé el tema. Jo sempre tirava de cafés de llauna a les màquines de begudes que hi ha per tot arreu.

Mominoki: un restaurant vegetarià que m’havien recomanat a Harajuku, amb bons menús al migdia. Em va encantar! (fotos) Assortit de verdures boníssimes, un tofu de principal (res a veure amb els tofus que havia provat per aquí!) i un Pat Morita de propietari que al ser jo l’únic del local (era tard) em va donar conversa. Parlant del menjar vegetarià i dels famosos que havien passat pel seu restaurant (de l’Stevie Wonder al Paul McCartney, a un dels dissenyadors de Camper, que tenen un parell de tendes a prop)