Així que uns dies abans vaig començar a passar-me les recomanacions a un mapa. Com es fa? Accediu a Google Maps, feu login amb el vostre usuari i poseu al cercador algun dels llocs recomanats. Per exemple, l’impressionant festa gastronòmica (sangren els ulls i la cartera de tanta delícia a la vista) que és la Grande Epicerie de Paris. Per buscar qualsevol dels llocs o bé poses la direcció o directament el nom (recomanat afegir Paris al final de la cerca, que sempre ho precisa més)

Del llistat que surt a l’esquerra seleccionem la opció correcta. I cliquem a “Desa-ho a…” i selecciones a quin dels teus mapes ho vols desar. Si és la primera direcció que guardes, doncs hauràs de crear un mapa nou que es dirà “Paris”. I aniràs repetint això -guardant direccions al mapa “Paris”- amb totes les recomanacions que vulguis tenir guardades (alguna que ja vaig veure que quedava massa allunyada ja la vaig descartar). Un cop fet això, anem cap a editar. Cliquem a “Els meus mapes”, després seleccionem “Paris” i a continuació cliquem el botó “Edita”.

Tenim l’opció d’editar la descripció del mapa i si el volem fer públic o no. I després, si cliquem al llistat dels llocs que hem guardat, a l’esquerra, podrem editar les dades de cada una de les xinxetes. L’ideal, crec, és posar com a títol el nom del lloc i a la descripció l’adreça + algun apunt interessant i pràctic sobre el lloc (què val la pena, que no et pots perdre, què s’ha d’evitar, el dia que tanca…).

Un cop editat això hauria de semblar que ja ho tenim, però hi ha un problema. L’imprimir el mapa des del Google Maps no és gens útil. Però ho solucionem utilitzant una eina fantàstica de nom Google my-maps print converter. Ens ajudarà a muntar un mapa amb unes llegendes molt més útils que les de Google Maps, amb els números a cada xinxeta i la informació a sota. Li hem d’afegir la direcció KML del nostre mapa, el nombre de columnes que volem que tingui les llegendes (a mi em va anar bé amb dos) i com ensenyar les xinxetes (vaig deixar l’opció per defecte).

Com obtenir la direcció KML del nostre mapa? Molt senzill. Cliquem a “Enllaç” a la part superior dreta

I copiem la primera línia, que és una direcció web (la segona és un codi embed per posar el mapa a qualsevol web).

Tornem al Google my-maps print converter omplim les tres coses que comentava i cliquem al botó “Submit”. En el meu cas, amb visites tan allunyades en l’espai físic no em servia fer un sol mapa, perquè la visió era massa general. Així que fent zoom pel mapa de la pàgina vaig seleccionar la part del mapa que m’interessava. Automàticament a sota, només apareixen les llegendes dels punts que es veuen al mapa.

Un cop eleccionada la part que volem, amb prou detall com per veure nom dels carrers més importants, només queda fer un Control + P i imprimir-ho. Vaig fer el mateix 3 o 4 cops dividint París en zones que tenia al cap visitar.

Primer les fotos:

Els vols: la idea inicial era anar-hi per cap d’any però era massa car, al final 11 dies (del 4 al 15 de desembre), i volant amb Airfrance, que tenia una bona tarifa: 560 euros. Parell d’horetes fins a París i després unes 9 més sense l’Habana. Al preu se li han de sumar els 25 euros del visat (que el pots agafar a l’agència cubana que hi ha a diagonal entre passeig de gràcia i pau claris per ex) i al tornar, també en pagues 25 més a l’aeroport de l’Habana. Vaig marxar sense facturar cap maleta, exercici per evitar carregar masses coses i per assegurar que no et quedes sense maleta.

Els diners: comparat amb els països del seu voltant, Cuba és un país car. D’allotjament pagava entre uns 20 i 25 CUC (peso convertible, 1 EUR=1’30 CUC). Al final la cosa em va sortir per un gasto d’una mica per sota dels 50 euros al dia. Si hagués anat amb algú hauria sortit més barat, que viatjar sol és lo què té: pagues el mateix per l’habitació o el taxi siguis un o dos. A part dels CUC hi ha la moneda nacional (1 CUC: 25 pesos nacionales), de la que val la pena canviar-ne una mica (5-10 euros). Permet comprar coses realment barates, com sucs, llibres o menjar – algun dia que altre he dinat per pizzes de carrer de 40 cèntims d’euro cada una.

La ruta: no volia estressar-me gaire a fer moltes coses i la idea era el triangle: La Habana – Viñales – Trinidad. Al final vaig decidir passar una nit a Cienfuegos. Van ser 4 a l’Habana, 2 a Viñales, 1 a Cienfuegos y 3 a Trinidad.

El clima: fantàstic, solet i temperatures altes (no com ara a Barcelona!). No m’imagino per això com ha de ser a l’estiu… massa calor! Temperatura suficient per anar tot el dia i nit en pantalons curts. Com a molt jersei prim per alguna nit que faci una mica més de fresca… El primer cap de setmana a l’Habana va venir un front fred -que molt molt fred no va ser- i va caure una mica de pluja i va fer núvol.

Dormir: sempre vaig dormir a cases particulars, que és un sistema que tenen ben muntat a Cuba. Dorms a cases de gent, que preparen una habitació pel turista i així pots conviure amb ells i conèixer bastant millor el país que no anant d’hotel a hotel. El preu eren uns 20-25 CUC per habitació per nit. Després li sumaves, si volies, 3 CUC d’esmorzar i uns 7 CUC de sopar. Tenint en compte que el sou mensual d’un metge són uns 25 CUC aquesta els hi és una bona opció. Han de vigilar per això, perquè cada mes han de pagar al govern uns 140 CUC, ho omplin o no. I en casos com Viñales n’hi ha tantes en proporció al poble, que només baixar de l’autocar se’t tiren a sobre intentant que vagis a la seva.

Jo vaig reservar la primera casa particular per internet a casaparticular.org. La de l’Habana (Prado, 20. Amalia Urrutia, Tel ), un edifici molt alt i ben situat. Tocant al Malecon, al Capitoli i a l’Habana Vieja. A part des del seu balcó del seté pis hi ha unes vistes fantàstiques de la ciutat. I l’àvia, l’Amalia, és tot un personatge. Des d’aquesta ja vaig anar agafant les següents allà, ells mateixos m’ajudaven a reservar la següent, el sistema va funcionar bé.

A Viñales vaig estar a una casa més modesta, com tot el poble -bastant afectat l’any passat per un huracà-. Era c/Salvador Cisneros, 142A (Minelia). Tel 048 695114. Més barata i la parella de propietaris (Minelia i Fernando) són encantadors, el menjar que fan molt bo i per la part de darrera tenen unes vistes ben xules de la vall.

A Cienfuegos vaig estar en una casa espectacular. Casa colonial amb un pati interior de somni. I a més l’àvia de la casa, la Julia, era màquissima. A més situada al ple centre neuràlgic de la ciutat (c/37 nº 5608 Tel 53 43 516241). Si heu de parar a Cienfuegos mireu d’anar-hi.

A Trinidad vaig estar a una casa una mica allunyada del centre, però ben arreglada i on feien uns bons mojitos. Però per recomanar, la que van estar uns amics: Casa Tamargo (c/Zerquera, 266). Casa colonial guapissima amb un pati espectacular a dins i molt ben situada.

Menjar: Esmorzars i sopars gairebé sempre a les cases particulars. Valia la pena, per bé de preu, bo i contundent: després per dinar menjant un entrepà o alguna cosa lleugera anaves sobrat. L’únic que no hi havia era gaire varietat. Per esmorzar suc de fruites natural, amanida de fruites, panets amb mantega, ous batuts i café amb llet. Sempre. Excepte a Cienfuegos on a més em van posar una hamburguesa. I per sopar el combo amanida + arrós + frijoles + fruites + plat principal. Per plat principal habitualment porc, pollastre, peix, llagosta (no tan bona com la d’aquí però infinitament més barata). Un parell de dies vaig sopar a paladars, opció també recomanable: són restaurants habilitats a cases particulars, normalment al pati/terrassa que tinguin. Entres a casa, veus la familia mirant la tele i esperes a la taula. Els dos on vaig estar són molt recomanables. A l’Habana, al carrer Prado, a mig camí entre el Malecón i el Capitoli, el Doña Blanquita. Situació privilegiada en un balcó i una varietat que no trobes a cases particulars. El segon, el Estela (Simon Bolivar, 557) a Trinidad. On vaig fer el millor àpat. Els secundaris ja eren més bons però el principal “ropa vieja de cordero” va ser el guanyador del viatge amb diferència.

Electricitat: tot i que a les guies parli de clavijes no europees i 110V a la majoria de cases particulars tenen algun endoll preparat per connectar els nostres aparells. Així que el transformador ens el podem estalviar…

El balancí: seient a reivindicar -s’està perdent!!- i simbol nacional d’una manera de viure relaxada. Està a totes les cases. Al pati, al menjador. Balancejar-se mentre xerres o veus la tele

El dominó: joc nacional i diferent del d’aquí. Arriben fins a 9! Les regles són una mica diferents. I no és territori d’avis només. Es veu gent jove al carrer molt apassionats amb les seves partides a parelles.

Transport: per moure’m per Cuba vaig fer servir els autobusos Viazul, només per turistes (és difícil viatjar amb els transports dels cubans) i que funcionen molt bé a nivell de puntualitat. Tot i que amb coses tan curioses com parar els busos quan es troben els dos que fan la ruta contraria i estar uns 10 minuts els conductors xerrant mentre la gent espera dins el bus. Per fer Viñales-Cienfuegos em vaig estalviar el Viazul que havia de passar per l’Habana i vaig agafar un Transtur (que es pot comprar el bitllet a les agències de turisme) que anava directe. En aquest sentit bé, però es va espatllar dos cops i vam tenir un parell d’hores de retard. La opció cotxe sent un sol no té sentit per massa cara, però valdria la pena per poder anar a llocs menys transitats per turistes. Una parella de Barcelona que vaig conèixer es va arribar a l’extrem oest, cabo de San Antonio i em van dir que espectacular -tot i els mosquits-.

La Habana: espectacular ciutat per passar-s’hi dies. I fer volar la imaginació sobre com devia ser en el seu millor moment. Veient tants magnífics edificis en estat semiruinós o poc cuidats, t’ho fa pensar. A La Habana Vieja hi ha una petita zona molt arreglada, gairebé massa i tot, en contrast amb la resta, però caminant per la resta de la ciutat, veus com els hi falten molts recursos per arreglar edificis. A part del centre clàssic, també em va agradar molt passejar per Vedado, un barri ple de verd, amb visites com el Coppelia (gelateria molt curiosa) o l’Hotel Colonial (luxe, potser els millors mojitos que es poden provar al país). Vaig anar al cine -els cubans són molt cinèfils- aprofitant que feien el Festival de cine llatinoamericà de l’Habana. Llàstima que la peli escollida (El niño pez) no m’agradés el més mínim. Era el cine Payret, davant del Capitoli, al costat del passeig Prado, molt xulo per caminar tot i que de nit no és un festival de l’il·luminació. Em vaig estar llegint la novel·la “Perversiones en el Prado”, ben interessant i plena de referències a la zona. Com a l’hotel Sevilla, que val una visita, per veure el luxe, i totes les fotos de famosos que hi han passat, de Hemingway a Al Capone, passant per Lola Flores.

I també va valer la pena anar a un partit de beisbol. Industriales (l’equip gran de la ciutat) contra Olguin. No és un esport que em motivi gaire, però era curiós veure com ho vivien d’intensament els cubans, amb discussions grupals d’alta electricitat -però final sempre feliç- a mig partit. I se’m va assentar al costat un cubà amb el que vaig estar xerrant d’esports i política, mentre m’anava oferint tragos de ron. Cap al final del partit (3 hores!) la cosa ja em començava a convèncer. Per moure’m per l’Habana vaig tirar molt de caminar, algun taxi puntual. Hi ha els oficials, amb els que tampoc no està de més regatejar, els cocotaxis (motocicletes tunejades) i els ‘locals’ que en moneda nacional (10 pesos) fan rutes circulars una mica a lo autobus i constantment s’hi puja gent.

A part dels clàssics rons i habanos, si voleu portar cap a casa llibres, val la pena arribar-se a la Plaza de las Armas, plena de parades de llibres antics. No gaire barats, tot i que es pot regatejar. Però si s’entra a un Palau de la plaça on hi ha vàries llibreries, a la del final a l’esquerra es pot pagar en moneda nacional i és realment barata.

Viñales: regió on es fa el millor tabac del país, i poble envoltat per una vall de Vinyales amb unes muntanyes (mogotes) que és molt guapa. Aquí si que passant de caminar sol, que no tinc orientació i menys a un lloc que no conec de re. Vaig agafar una volta en cavall de 4 horetes, que es paga a 5 CUC / hora. Normalment són dos i el guia. Volta molt guapa per la vall, coneixent els cultius que hi ha (frijoles, tabac…) i com treballen els camperols -parada a un lloc on ens ensenyen com fan els puros o el suc de canya-. També entrem a una de les coves de la vall, fosca fosca i tallada per l’aigua. El banyet a les fosques -a saber el què corre per l’aigua- és fantàstic. Des de Viñales a les agències turístiques es poden agafar transports cap a la zona platgera del nord (també pots llogar una moto per ex, però vist l’estat en què estaven la majoria…). A cabo Jutias que em van dir que era molt guapo i a Cayo Levisa, on si que hi vaig anar, illa paradisíaca per relaxar-te. Allà vaig anar fins la barrera de corall a fer snorkel, que és una cosa que m’encanta. L’aigua estava amb molt bona visibilitat i tot i no ser una àrea gaire gran va ser una horeta fantàstica sense parara de moure’s i veure peixets. Va ser curiós també veure l’especial dia dels caiguts per la tele cubana amb l’home de la casa cubana on estava, parlant temps i temps de Cuba i política. I parlant de tele, content de tenir nous canals en la “nova tecnologia UHF”!

Cienfuegos: no seria una parada imprescindible, però és una ciutat amb un centre molt xulo i una zona tocant a l’aigua (malecón, punta gorda) també molt interessant. A part, caminar una mica allunyat del centre també val la pena per conèixer com viuen, el cascades que estan moltes cases, la poca disponibilitat a les botigues d’aliments… M’havien parlat que per la nit hi havia bastanta animació, però no sé si no era el dia o el lloc concret, però no en vaig veure massa.

Trinidad: parada imprescindible. Ciutat colonial xulíssima per passejar i passejar, plena de centres d’artesania i amb una vida nocturna espectacular, concentrada especialment al voltant de la Casa de la música on anava cada nit. Músics tocant i succeint-se durant tota la nit, gent sentada a les escales, cerveses i mojitos corrent i cubans i guiris que ho intentent, ballant estil salsa de manera espectacular. Per no intentar-ho, que tampoc fa falta fer el ridícul. Es pot combinar la ciutat amb la platja de dia, que és el què vaig fer com a final de viatge relax total. La platja és Playa Ancon, potser no tan espectacular i blau carib com les del nord, però ben agradable (sempre que et situis a algun lloc on tinguis tapades les vistes a l’horrorós hotel). Des d’allà també vaig fer una sortida amb uns petits catamarans que et porten a la barrera de corall per fer snorkel (10 CUC per persona): també va ser fantàstic, a més un dels que portaven el barco es va tirar amb nosaltres i anava indicant el què anàvem veient i destacant coses, que això sempre ajuda. Per anar a Playa Ancon, s’hi pot anar amb un trinibus que surt a les 9 i les 11 de Trinidad i que costa només 1 CUC. L’únic problema és que molts dies no funciona, per averia del bus. L’alternativa és el taxi, millor si compartit. A part de la platja també es pot anar cap a la bonica Vall de los Ingenios i visitar cascades o Topes de Collantes. Segons el què posa la guia, que al final no ho vaig fer…

El país el vaig trobar una punta més car que aquí. No en tot, a vegades dinant a un restaurant la cosa podia sortir una mica més barata, però en general picava una mica més i en algunes coses concretes (alcohol, tabac…) molt més. La temperatura, boníssima. La major part en pantalons curts, sense la calor bèstia de Barcelona (només els últims dies a Vancouver) i només vaig utilitzar un polar curt, tot i que també portava un impermeable d’aquests windstopper per si feia falta. Que no va fer. Vam tenir sort, amb poques pluges i molts dies espectaculars. Diuen que tenen un parell de setmanes d’estiu i ens devien tocar. A més, a l’anar-hi al juliol tens moltíssimes hores de llum per aprofitar el dia. Quan estàvem a la zona dels parcs nacionals se’ns feia fosc gairebé a les 11 (a l’estat de Vancouver, British Columbia, és una hora de diferència). Hem fet la major part del viatge en cotxe. Val molt la pena, per la llibertat que et dona d’anar on vulguis i al teu ritme. En comptes de fer-ho tot en cotxe, hi ha la opció de fer els viatges més llargs amb els autobusos Greyhound (també vam trobar qui no llogava cotxe i des del lloc on el deixava l’autocar contractava excursions). L’altre opció, potser la més recomanable si hi vas sol, és apuntar-te als Moose Travel Network, uns autocars que fan la ruta pels llocs més interessants, que t’ajuden amb les reserves dels hostels i on és molt fàcil conèixer gent. Parlant de hostels, normalment m’agrada no tenir-ho tot tan lligat, però aquí al juliol els hostels es comencen a omplir aviat i ho vam reservar. Val la pena. Que si no et pot tocar pagar força més per dormir. I amb el cotxe ja vam poder anar fent el viatge a la nostre mida i variant els plans. Que les distàncies dins dels parcs nacionals tampoc eren tan bèsties… Del cotxe per cert, val la pena destacar que la gasolina sortia a uns 60 cèntims d’euro.

El viatge:

Dia 1 (11/7): Barcelona – Vancouver
Volem amb Air transat. L’avió (comoditat, menjar, pantalles de tele, auriculars que s’han de pagar) és bastant cutrot per ser un vol tan llarg (10,30 hores), però la diferència de preu amb altres opcions i el fet de ser directe valia la pena. De l’aeroport de Vancouver, hi ha taxis i shuttles, però val la pena agafar el transport públic (que no el publiciten gaire), que funciona bé i és molt més barat. Agafant la combinació dels busos 98B i 424. Les energies amb el vol i el canvi horari (9 hores de diferència) són poques i arribem a sopar i gràcies. Tot i que es veu molt ambient nocturn al carrer on tenim el hostel (molt cèntric, Granville, al Hi-Vancouver Central)

Dia 2: Vancouver
Tenim tot el dia per estar a Vancouver. Són moltes hores de llum i més si et despertes d’hora perquè amb el canvi no hi ha qui dormi. El hostel és dels pocs on tenim esmorzar inclós. No només això sinò que està moolt bé, amb panets de tot tipus i muffins boníssims. Al matí anem caminant fins Stanley Park, el pulmó verd de la ciutat i allà lloguem una bicicleta i fem una volta molt agradable pel parc, que és molt xulo i té llocs on aturar-se. Del parc tornem vorejant l’aigua per barris que es veuen molt nous per arribar a Gastown (zona xula, amb botigues moderniquis i un rellotge de vapor per turistes). Tirem a Chinatown on hi dinem bé i a bon preu a un lloc de dim sum. El barri xino és molt xulo i grandet, ple de botigues amb productes secs que fan una mica de coseta (llangardaixos, musclos, peixos varios…).

A prop del hostel hi ha la zona més comercial. Sent diumenge, s’hi concentra la gent, aprofitant les rebaixes. També passem per Yaletown, barri de restaurants que es veuen més pijos i botigues de l’estil i per Davies St, carrer ple de tios i banderes amb l’arc iris. Per la nit l’ambient està molt mort, res a veure amb dissabte.

Dia 3: Vancouver – Tofino
De bon matí anem a agafar el cotxe. L’hem agafat via e Alquiler de coches. Sobre els 500 euros per 16 dies. El preu està millor que altres, però un cop allà crec que encara ens hauria sortit més barat anant directe a l’empresa canadenca que ho gestionava, Thrifty. Amb el cotxe tirem cap a Horseshoe Bay, d’on surten els ferries cap a la illa de Vancouver. Volem agafar el de les 12.55 però arribem a les 12.05 i per poc som dels cotxes que ens quedem fora i hem d’esperar 2 hores fins el següent. Hi ha la possibilitat de reservar-lo (pagues peles no retornables, però t’assegura el tret). Són 1 h 40 fins a Nanaimo. Veiem dofins des del barco. De Nanaimo a Tofino hi ha una carretera que per internet ens la pintaven fatal de curves. No és per tant, no és la collada de Tosses ni de lluny. I és molt xulo el paisatge que vas recorrent de rius, boscos i muntanyes. Dormim al Tofino Botanical Gardens un lloc molt xulo (el hostel ja estava ple) i bé de preu. El poble de Tofino es veu bastant pijo i orientat al turisme. Kayak i sortides per veure ossos negres i balenes.

Dia 4: Tofino
Al matí fem un parell de caminades pel parc nacional, el Pacific Rim. Bosc tipu selvàtic, molt humit, que arriba fins a la platja. Hem agafat una excursió de 7 hores (companyia Remote Passages) que et porta fins a unes aigues termals naturals (Hot Springs) i pel camí vas a buscar balenes amb la zodiac. Que mola molt però casca una mica l’esquena els bots. Et donen roba per abrigar-te i protegir-te de les remullades. Sort! Disfrutem molt la excursió. Hi ajuda el fet de tenir a la meitat les relaxants Hot springs (potser massa gent per tants pocs bassals d’aigua calenta), a les que s’hi arriba caminant mitja horeta, i sobretot de veure bastantes balenes. Primer veiem unes grises que treuen el llom a la distància, també veiem lleons marins i foques i ja tornant dels hot springs veiem moltes humpback whales. Impressiona tenir-les tant a prop. I tenim la sort de trobar-ne una de juganera que no para de saltar i fer moviments amb la cua. Tornem freds. La xocolata calenta de benvinguda entra fenomenal. Per sopar anem a un lloc recomanat pels de la zodiac. A una sortida de la carretera de Tofino on posa “Live to surf” hi ha tot de tendes hippioses i una és un lloc per menjar, el Wildside Grill on mengem una hamburguesa de salmó que està molt bona. Val la pena provar el salmó a British Columbia. Es nota que no és de granja com els que menges habitualment a casa…

Dia 5: Tofino – Victoria
Sortim d’horeta cap a Victoria, que son unes 4 hores en cotxe. La carretera, com ja havia comentat és ben xula i fem una parada al Cathedral Grove, passat Port Alberni, un bosc d’arbres amb altures espectaculars. A Victoria ens acostem a la zona de platja, que és prou xula, però de roques i plena de troncs i poc concorreguda. Hi ha més gent passejant pel passeig marítim que prenent el sol. El centre de la ciutat és molt xulo, molt europeu. El Chinatown és un sol carrer, hi ha l’Square Marquet molt guapo i l’edifici del Parlament. Bona ciutat per passejar. A les afores per això ja és l’habitual a la major part del Canadà. Cases unifamiliars i tot l’oci i botigues concentrat en centres comercials que obliguen a agafar el cotxe. No em va massa. També fem visita a una friki botiga que es promociona com la botiga més potent d’objectes relacionats amb el nadal. Dormim al hostel de Victoria, justet però fa la seva feina i ben situat. No gaire lluny trobem un bon bar, el Swans on fan música en viu i serveixen la seva cervesa, que per cert està ben bona (al contrari de la majoria de birra en llauna/botella que trobes).

Dia 6: Victoria – Whistler
Ens despertem d’hora per anar a Nanaimo a agafar el Ferry. Aquest cop l’hem reservat per les 10.40. Horseshoe Bay ja queda a la carretera per anar cap a Whistler, sense haver de tornar a entrar a Vancouver. Carretera molt bona, amb trossos en obres (hi faran els JJOO d’hivern el proper febrer), i vistes espectaculars. Parem a les Shannon Falls, impressionants cascades d’uns 300 metres d’alt i dinem al bareto del costat de l’aparcament. Torna a caure salmó, en format entrepà. Molt bo.

Arribem a Whistler, fem una volta pel poble i tirem cap a l’alberg. Com en altres no et deixen fer check in fins les 17.00. Aquest hostel (diuen que l’any que ve en preparen un altre més al poble) té una situació idíl·lica. Just davant del llac, amb un tros de gespa per relaxar-se i amb vistes de les muntanyes nevades. Per passar-s’hi tot el dia sense fer res en dies de sol com avui. Però anem a Whistler i fem una passejaa per la zona del Lost Lake Park. Part molt xula plena de senders i gent caminant i sobretot en bici i al mig un llac que estava ple de gent banyant-s’hi. Al vespre, mentre sopem al hostel ens passa un castor just per davant, nedant amb tota la calma del món.

Dia 7: Whistler – Jasper
Dia de carretera important, el més llarg que tindrem. Són 750 quilometres fins a Jasper, que farem en unes 8 hores. La primera part, fins Lilloet, és una carretera de moltes curves, pujades i paisatges encantadors. El problema és que està ple d’obres i tardem molta fer-ho. Passada aquesta zona inicial, el paisatge es torna més àrid i lleig, però la carretera millora. Parem a dinar a Kamloops: ciutat de parada en la ruta cap a les Rocoses, lletja i obviable. A mesura que ens acostem a Jasper les vistes van millorant. Més verd, més muntanya, primeres neus a la vista. Impressiona el Mount Robson de gairebé 4000 metres o el maquíssim llac Moose. Entrem finalment al parc i hem de pagar un passi. Com que hi estarem 2 setmanes ens surt a compte agafar el bonus anual pels parcs del Canadà, que són 67 dòlars més taxes (al Canadà cal comptar sempre que als preus gairebé sempre li falten les taxes) per persona. Només entrar al parc ja trobem una familia de cèrvols travessant un riu. Més tard, tot de cotxes parats (és habitual pels parcs de les Rocoses i és la senyal que hi ha algun animal fotografiable a prop) per un altre grup de cèrvols que estan sopant les seves delicatessen d’herba verda.

Dormim al Hi-Jasper. A les afores del poble (xungo per tant si no tens cotxe) i en una megahabitació amb petites separacions on hi ha 40 persones. A Jasper descobrim una de les coses més empipadores de visitar les Rocoses en aquesta època de l’any: els mosquits. N’hi ha a patades. Relec i similars, compra obligada. Tornant al vespre veiem un animal creuant la carretera que deduïm, comparant amb les fotos que tenim, que deu ser un coyote petit.

Dia 8: Jasper
A primera hora acompanyem a uns catalans que estaven al hostel, que tenen una excursió per fer rafting (nosaltres ens ho vam plantejar, però no ens quadrava gaire bé els horaris per la ruta que feiem i les altres coses que teníem ganes de fer). Just al costat de l’estació de tren ens trobem uns animals que seran habituals els següents dies: els esquirols de terra. Lluny dels arbres, fan una postura molt graciosa d’aixecar-se a dos potes i fitar l’horitzó. Avui anirem cap al llac Maligne. En teoria a la carretera que hi porta, pots anar-te trobant animals al costat, sobretot si hi vas d’hora com nosaltres, o més cap al tard. Però no hi ha sort. Unes cuantes cabres i para de comptar. En canvi gent que hi ha passat més tard s’hi ha arribat a trobar ossos. T’adverteixen de perill de caribús creuant (una espècie d’ant -alce-), però no en veiem cap. També ens explicaran més endavant que és un animal en perill d’extinció i en queden molt pocs. Pel camí parem primer al Medicine Lake, espectacular, amb els seus reflexos i després al grandiós Maligne Lake, que hi ha gent que el visita en barca. Nosaltres el rodegem una mica i ens anem a fer una excursió cap als llacs Mona i Lorraine. Són 5 km anar i tornar molt plans que t’arriben a dos llacs petitons i d’aigua clarissima. I mentre que al Maligne està ple de gent, a la que camines una mica ja et trobes sol. El camí és l’inici de l’Skyline Trail, una caminada de 3 dies que diuen que és molt espectacular.

Tornant del llac parem al Maligne Canyon, escletxes a la roca foradades per un riu de molt cabal. Espectacular, però inundat de turistes. És el què té haver-ho deixat per més tard. Després anem a veure llacs al voltant de Jasper, el Pyramid i el Patricia, que són xulos però ens falla el temps que està tapat. Diuen que tenen uns reflexos de foto. Tornant d’aquí i arribant ja al poble, se’ns creua davant el cotxe un ant (alce en castellà, elk/wapiti en anglès) que impressiona de lo gran que és i de la tranquil·litat amb que passa a l’altre cantó. Ja s’esperaran. Per dinar provem una especialitat de la cuina guarra de la zona: el poutine. Patates fregides amb formatge fos per sobre i gravy (que és la salsa que fan amb el suc que deixa la carn que fregeixes). 9 de cada 10 cardiòlegs no ho recomanen.

A la tarda anem a fer un altre caminada (l’ideal és demanar els mapes amb les caminades als centres de visitants i preguntar allà i a la gent que et vas trobant quines són les més guapes). També són 5 km i es diu Valley of five lakes. Molt guapa, fa més pujadeta que la del matí i passa per 5 llacs d’un verd turquesa de postal. El bosc per on passem està ple d’ocells i esquirols molt petits (diria que és el que es coneix en anglès com a chipmunk). La part de tornada del camí deixa veure unes vistes embriagadores de les muntanyes del parc de Jasper. Arribant ja gairebé al cotxe es posa a ploure… Al vespre baixem al poble a fer birra, a un bar que es diu Jasper Brewing Co. on també fan la seva cervesa. Molt bona la negra.

Dia 9: Jasper – Athabasca
Ens tornem a despertar d’hora per fer una caminada. Això serà la tònica habitual. Si vas d’hora hi ha menys gent i agafes menys estona de sol picant fort. La caminada és una de les obligatories: la del Mount Edith Cavell. Pots anar només fins sota de la glacera (Cavell Glacier) i veure el llac amb petits icebergs flotant, o fer el complet i seguir el Cavell Meadows trail que puja bastant, fins els 2300 i en la versió que fem són 7’7 km. El camí es va enfilant i oferint cada cop millors vistes de la glacera i les muntanyes dels voltants, que superen els 3000. A mesura que vas pujant va desapareixent la vegetació i van augmentant els llocs on queden restes de neu de l’hivern. Sorpren que ben amunt ens trobem un grup de marmotes que no són gens tímides. De fet s’acosten i arriben a llepar-nos les sabates! Senyal que algú els hi ha donat de menjar: mal fet.

Baixant de l’Edith Cavell, anant cap a dinar a Jasper ens trobem cotxes parats. Ens ha vingut de dos minuts no veure un os grizzly. Des de Jasper tirem cap a les Athabasca Falls però no per la carretera principal sinó per la 93A, una paral·lela i més tranquil·la. Fem parada -no especialment recomanable- al Moab Lake i més tard a les Athabasca Falls, que impressionen per la virulència amb la que cau l’aigua. No d’altura sinó de cabal. A 5 minuts en cotxe i tenim el hostel. El Hi-Athabasca, que entra dins la categoria de Wilderness hostels. És a dir, de muntanya i molts -com aquest- sense aigua corrent i en alguns casos electricitat. Aquest és l’inconvenient, però en aquests hostels hi ha un ambient molt més tranquil i acollidor que a la resta i és més fàcil posar-se a parlar amb la gent. El que el porta es diu Sash i és un hippiós simpàtic. Després d’instal·lar-nos, agafem el cotxe i ens anem a banyar a un llac que està a 5 minuts en cotxe, el Horseshoe Bay. Llac maquíssim, no hi ha ningú i està ple de roques des d’on saltar de ben amunt a l’aigua (passem de les més bèsties, està clar). L’aigua, com es pot imaginar, bastant fresqueta. Des del mateix hostel es pot fer una caminadeta de 20 minuts que passa pel bosc del voltant i et porta a un lloc elevat amb vistes fantàstiques de les muntanyes que rodegen aquesta part.

Dia 10: Athabasca – Mosquito Creek
Sortim del hostel i parem primer a les Sunwapta Falls. Similars a les Athabasca però no tant espectaculars. Continuem fent via per la 93, la Icefields Parkway fins arribar a un desviament per fer una caminada, la de les Stanley Falls. No hi trobem ningú, és un camí que voreja el Beauty Creek i passa per 7 cascades petites. Per arribar a la última, la més alta, les Stanley Falls, hi ha bastanta més distància. Vam fer unes 3 horetes caminant anar i tornar. Cap rastre d’ossos, per variar, multitud d’esquirols i un camí que en algunes zones estava una mica complicat.

D’aquí vam marxar a l’Icefield Centre, el lloc per anara l’Athabasca Glacier a través d’excursions organitzades que et porten fins sobre la glacera amb uns autocars molt ben preparats per anar sobre aquest terreny. Són 49 dolars. Una horeta i mitja. Et pugen fins allà, baixes una estona a la glacera, admires les vistes i beus aigua amb anys i anys d’antiguetat. Bastant turistada però és prou xulo. També hi ha la opció d’anar amb un guia a caminar per la glacera des de baix, però no anem gaire preparats… Sortint d’aquí, la carretera, la Icefields Parkway entra a Banff i entens perquè diuen que és una de les carreteres més espectaculars del món. Muntanyes a banda i banda, glaceres, rius, llacs. Sense parar. Anem fent paradetes a miradors, llacs o per veure el Mistaya Canyon. Tot tocant a la carretera. El nombre de glaceres és gran: el conjunt és el Columbia Icefield, que venen com a conjunt de gel més gran al sud del cercle àrtic.

Avui dormim a un altre hi-wilderness -seran dos nits-, que és el Hi-Mosquito Creek. Ni aigua corrent ni electricitat, però és molt xulo, al costat d’un riu i amb sauna (a l’hivern ha de molar). Tirem cap a Lake Louise (a 30km) a comprar que ens faltava menjar. La cosa és que des d’allà fins a Jasper són 232 km sense botigues on comprar aliments…

Dia 11: Mosquito creek
Això de despertar-se al costat d’un riu et permet despertar-te i rentar-te la cara a l’aigua gelada del riu. Això activa els sentits a qualsevol. Aquí pel matí fa més fresqueta, però ens està fent uns dies espectaculars de cels clars i caloreta. Fem una de les excursions que més ens va agradar, cap al Helen Lake. Són 12 km anar i tornar fins el llac. Nosaltres vam seguir una mica més perquè la pena pujar l’elevació de després del llac per admirar les vistes del llac Katherine i les muntanyes que l’envolten. El camí cap al llac és guapíssim, primer per dins del bosc i amb vistes al Crowfoot Glacier, després més obert i tot florit. Anar-hi tant d’hora ens permet caminar sols gairebé sense trobar-nos a ningú. Arribant al llac ens donen la benvinguda, altre cop, un bon número de marmotes i els graciosos esquirols de terra.

Després de la caminada tirem cap al llac Peyto, previa parada per foto al Bow Glacier. Dinem al aparcament del llac i just al costat ens apareix un cèrvol. Al mirador per veure el llac hi arribes amb una pujadeta d’uns 10 minuts. La vista impressiona, com baixa l’aigua del Peyto Glacier i omple el llac amb el blau turquesa gairebé irreal. Es veu que aquests colors són per unes partícules que porta l’aigua que baixa directa de les glaceres. Després fem parada a l’Snowbird Glacier, petita caminada per veure vistes de la glacera, amb un altre llac espectacular a davant. Mitja volta cap a Lake Louise. Ens arribem al Hembert Lake, el que ens havia recomanat per banyarnos el tio del hostel. Està tocant a la carretera, l’aigua no està excessivament freda i això de banyar-se amb vistes a un parell de glaceres no ho fas cada dia. Amb el solet que cau a les 5 de la tarda s’hi està fantàstic. Aquí els mosquits no emprenyen, no sé si serà per les libèl·lules blavoses de la vora del llac. L’únic problema és que a l’estar tant a prop de la carretera de tant en tant se sent una mica de soroll de cotxes.

Dia 12: Mosquito creek – Lake louise
Tirem cap a Lake Louise, parant pel camí a fer fotos al Herbert Lake, que té uns reflexos preciosos. Avui fem un hiking que comença al Lake Louise -el llac, no la població-. Es diu Plain of Six Glaciers i el fem en la versió llarga, amb un loop que passa per l’Agnés Lake i arriba als 19 km. Surt del Lluis Llach i el voreja fins que comença a pujar fins arribar-se a prop de les glaceres (en tens fins 5 al voltant). A 5 km de la sortida et trobes una tea house, per fer un té, café, pastís o dinar. Això sembla que es motivació suficient per la gent per fer la caminada i al tornar ja ens comencem a trobar molta gent, molts avis suant la cansalada. Un bonus del camí fins les glaceres és que amb la calor, de tant en tant hi ha trossos de gel que es desprenen i fan un soroll eixordador. Algun fins i tot arribes a veure’l com cau, si estàs atent. La ruta de tornada, passant pels llacs Agnés i Mirror és molt xula però també té alguna pujada bastant forteta però les vistes un cop arribes a dalt paguen l’esforç.

Cansats de la caminada, tirem cap a dinar al mateix hostel de Lake Louise (el restaurant està prou be), fem el check-in, rentadora i un merescut bany al Herbert Lake. El Hostel, després de 3 dies de wilderness hostels, està molt ben equipat, dels millors que vam trobar.

Dia 13: Lake Louise
La idea del dia era fer caminades per la zona del llac Moraine. Hi ha una particularitat, que és que a la majoria de camins et demanen que viatgis en grups de mínim 4, així que hem de buscar gent (si ets menys et pot caure multot). Ho fan pels ossos, que si ets bastant ja no hi ha tant perill (que per cert, es veu que per aquests parcs també corren pumes!). La idea inicial era sortir del aparcament que va cap al Paradise Valley, continuar i fer el camí del Sentinel’s pass fins al aparcament del llac Moraine i tornar a l’inici fent autostop, que són uns 17 km. Però no trobem a dos més per fer tot això i farem els dos camins per separat, entre avui i demà. Avui fem el Sentinel’s pass. A la sortida ens trobem un parell d’australians que volen fer el camí i després pujar al Mount Temple, d’uns 3500, van amb piolets i tot. Això ja passa la nostre preparació… Fem el camí, que són uns 11 quilometres anar i tornar, amb bastanta pujadeta a l’anada però que val la pena perquè és un recorregut, pel Larch Valley, molt guapo.

Tornem a l’aparcament del llac Moraine, dinem i a la tarda fem una altra caminada (uns 6 km anar i tornar, molt més plans) cap al Consolation Lake. Altre cop grup de 4, reclutem a 2 francesos i dos avis japonesos molt divertits que van amb la neta. El llac, per variar, té vistes a una glacera. Avui hem tornat a fer bones caminades, ens tornem a merèixer una bona estona de relax al llac Herbert.

Dia 14: Lake Louise – Banff
Ahir vam conèixer una familia nord-americana i vam quedar per fer junts el camí del Paradise Valley, que també té la regla de 4 mínim pel tema ossos. Són 6 km fins arribar al llac Annette però val molt la pena continuar una mica més (potser deu ser 1,5 km més) fins passar el bosc i arribar al Paradise Valley i trobar-te amb unes vistes fantàstiques de la vall i els glaciars. A més, aquesta caminada (també entre les millors que vam fer) no està gaire concorreguda i fins el camí de tornada no vam trobar a ningú. I és tota xulíssima, tant el llac, com la part per dins del bosc, com la part més oberta. Ossos tampoc en vam veure, de fet cap en tot el viatge. La familia, de Virginia, era ben curiosa. Molt simpàtics però frikis dels ocells. Els pares eren aficionats i la filla estudiava ornitologia. I a la que se sentia un ocell, paraven en sec, treien els binocles i a buscar la font del so. I de tant en tant, a capturar-la amb la gravadora de so.

Després de la caminadeta, 15 km devien ser en total, dinar i tirar cap a Banff. Hi anem no per l’”autopista” sinò per la carretera 1A que va paral·lela, vas més lent, però diuen que sempre s’hi veuen animals. Durant el viatge ens trobem molta gent que ens explica tot el què hi han vist (ossos inclosos) però no sé si és mala sort o timing o què però nosaltres poca cosa. Ens conformem avui amb un ant. Quan s’hi acosten massa dos turistes fotògrafs, es posa a rebufar i aquests giren cua ràpid.

Ens arribem al hostel de Banff, que no està al centre, però en cotxe no són ni 5 minuts. Check in i a fer el bany en llac del dia. Aquí el que ens han recomanat és el Johnson Lake. Té una part amb sorra i tot, zona de gespa amb taules de picnic i vistes espectaculars a les montanyes. Es veu que és on hi van a passar el dia les setmanes que encara tenen una mica de calor. Amb el sopar que ens fem al hostel, bevem un parell de birres bones que hem descobert. Després que la majoria de canadenques no ens diguessin res, hem descobert un parell de birres del quebec que valen molt la pena, molt de l’estil birra belga. La Les trois pistoles (negra) i la Le fin du monde (rossa amb triple fermentació).

Dia 15: Banff
Avui anem a caminar al Sunshine Meadows, una zona de pistes d’esquí on es pot fer un recorregut molt guapo, per una zona completament florida (les flors s’espavilen a aprofitar els pocs mesos sense neu). Pots arribar-hi caminant-no val la pena- o que un bus ja et pugi fins la pista d’esquí. Per primer bus, a les 8 del matí, fa falta reservar online. Ho fem, millor anar d’hora, menys gent, menys calor. Hi ha un circuit de 12 quilometres que passa per varis llacs, molt tranquil i poc exigent. La zona està plenissima d’esquirols de terra. A la carretera que arriba fins on surt el bus també surten animals. A l’anada veiem un ant amb el fill i a la tornada un grup de cabres.

A la tarda anem al Johnston’s Canyon. Sembla les Rambles, però al final caminant no és per tant. És un riu cabdalós que ha anat fent forat a la roca i impressiona. Val la pena arribar fins el Upper Canyon (5 km anar i tornar) que al final espera la cascada més gran i una zona de roca humida, que expliquen que és roca que s’està formant. A diferència de la resta on l’aigua se la va menjant poc a poc. El camí és semblant al que vam fer de les Stanley Falls, però més ben arreglat i amb un punt més espectacular. També més gent, s’ha de dir. Tornat del canyon, per la 1A ens trobem un grup de 3 ants, menjant tranquil·lament herba prop de la carretera, grans i poderosos.

Per sopar tornem a mirar de comprar la birra quebequesa. Al tio de la liquor store li dic que em recomani la millor birra del Quebec. “Jo no bec birra del Quebec. Bec la Big Rock, que és de Calgary”. No és el primer cop que algú ens fa comentaris despectius sobre el Quebec. Em sembla que no cauen massa bé a la resta del pais. És que mira que parlar dos idiomes… Aprofitem el hostel, fent unes partides de 21 a la cistella de bàsquet i provant el pub que hi ha al mateix edifici.

Dia 16: Banff
La idea que teníem el dia anterior era fer la caminada que et porta al Cory`s pass. Que fa molta pujada però es veu que hi ha unes vistes impressionants i pots intentar de fer un loop lligant amb l’Edith Pass (ja avisen que és un camí poc senyalat). Però les birres del dia anterior pesen i ens regalem el dia de relax. Pel matí anem al Upper hot springs, a les afores de Banff, unes aigues termals molt petitones i amb bones vistes a la muntanya. Aigua a 38º que combinada amb dutxes d’aigua freda recuperen a qualsevol. Mentre dinem a Banff es posa a ploure bastant fort. Després més suau, però no com per anar a fer excursions, per tant ens dediquem a voltar per les botigues de Banff (bastant més gran que Jasper i molt més que Lake Louise). Quan s’aclara mirem de fer una caminada petita cap al Sundance Canyon, però aviat es torna a posar a ploure i el camí tampoc semblava gaire espectacular. Continua plovent i agafem el cotxe i anem a fer una volta per la 1A a veure si veiem algun animal, digueli os. Però res, els 3 ants que ja havíem vist ahir i para de comptar.

Dia 17: Banff – Yoho
Ens despertem d’hora. Ni fent la 1A a primera hora veiem ossos! Un parell d’ants -no el clàssic trio de sempre- i prou. Tirem avui cap al parc de Yoho, que cau força prop de Lake Louise. Aparquem el cotxe al aparcament del Whiskey Jack Hostel (un wilderness d’aquests on dormirem) i sortim a fer una caminada que es diu Iceline i que tothom ens ha recomanat molt. A davant de la sortida tenim les Takakkaw falls, cascades moolt impressionants per la caiguda i la força. Teníem una ruta prevista per fer això de l’Iceline però la variem. Hi ha una desviació que va a una part que es diu Little Yoho que està tallada perquè el dia anterior hi havia hagut un foc i després per consells d’un que ens trobem l’hi afegim una part que es diu Whaleback trail. No ho calculem bé i al final ens acabem fent uns 27 quilometres, que és més del què havíem previst. Però no me n’arrepenteixo. La millor caminada de les que vam fer. La primera part pujada bastant però et posava a l’altura de la glacera Emerald. Estar tan a prop impressiona. Com ho fan els canvis de soroll. Ara sents el soroll de les Takkakaw, ara se’t posa una muntanya a davant i silenci absolut. Davant de la glacera hi ha una petita muntanyeta que et dona unes vistes de 360º de la vall que impressionen. Glaceres per tot arreu, algunes enormes. De dalt, vas baixant i passant per una zona cada cop més verda, amb els llacs Celeste. Per allà veiem granotes i ens sembla veure una petjada d’os. Després torna a tocar a pujar pel whaleback trail. Duret, molta pujada (entre les dos pujades avui devem tenir una elevació acumulada d’uns 1200-1300 metres, que per urbanites com nosaltres deu n’hi do). Però com sempre, hi ha recompensa. Unes vistes per quedar-t’hi tot el dia. A sobre després vas a passar per sobre de les Twin Falls. Veus un riu amb una força que fa por que va a parar a les altíssimes cascades, treus el cap pel costat de les Twin Falls i fa vèrtig. Després baixada fins a veure les Twin Falls des de baix. Moment en que se’ns posa a ploure i augmentant la intensitat. El camí de tornada, via warpole connector i després pel costat del Yoho River també és molt guapo, però amb la pluja li fotem una mica de canya. Igualment arribem xops. Celebrem que el hostel tot i ser un wilderness té dutxa d’aigua calenta!

Dia 18: Yoho – Kelowna
És un gust despertar-te en el hostel de Yoho. Surto a buscar l’esmorzar que havia quedat al cotxe i em trobo amb unes vistes impressionants i les Takkakaw Falls caient amb una potència brutal. Agafem el cotxe i tirem cap a Field, amb sorpresa inesperda. Veiem un cervol i tirem ja sense aturar-nos, que n’hem vist uns quants i al cap de 50 metres una parella de moose! És un animal semblant a l’ant, però amb unes banyes més contundents i un cos més fort, com de toro. Pel que hem llegit, són xungos i fan més atacs que els ossos. És una espècie A Field on hi ha el centre de visitants de Yoho. Mirem si podem fer l’excursió al Lake o’hara. Molta gent també ens l’havia recomanat però hi has d’anar amb un autocar (o caminar els 11 de la carretera al llac, que no farem) i aquest autocar està reservat amb mesos d’antelació. Ens diuen que és complicat que algú no s’hi presenti. Pel què ens han dit ha de valer molt la pena. Però avui no ens arribem a mirar si algú ha cancelat, perquè a més cauen quatre gotes.

Fem via cap a Kelowna, on tenim la nit, passant pels parcs Glacier i Revelstoke. Ja no plou i cada cop fa més calor. Primera parada: Wapta Falls. Camí de 5 km anar i tornar, molt planer. No cauen tant com les Takkakaw, però és molt més ample, molt cabdalós i espectacular. Parem a Golden a dinar i als parcs de Glacier Revelstoke fem 3 aturades petites. Caminades Imserso-ready. El Hemlock grove trail, el Giant cedars trail i el Skunk Cabbage trail. Sorpren que en aquesta zona de muntanyes i glaceres ens hi trobem els boscos d’estil selvàtic, molt humits, que veiem en aquestes caminades. Fa molta xafogor. Diuen que és un fenomen únic el de trobar-se aquest tipus de vegetació tan lluny del mar. Abans d’arribar a Revelstoke agafem la Meadows in the sky parkway, una carretera de 26 km que et puja fins al cim del Mount Revelstoke. Només et toca caminar 1 km fins al cim, per un camí molt agradable, tot florit. A dalt val la pena anar fins la torre de vigilància de foc i admirar les vistes que hi ha pel camí Meadows in the sky.

Tirem cap a Kelowna. La idea inicial era dormir a Kamloops, però després de passar-hi en el camí de Jasper, vam canviar de pla i preferir anar cap a aquesta zona de la vall de l’Okanagan, zona on es produeix molta fruita i cada cop més vi. Val la pena perquè el paisatge és guapo. Vall molt ampla, molt verd, arees agrícoles i uns llacs enormes. També és curiosa la corrua d’atraccions turístiques de perfil cutre per les que passem (castells tipu Disney barato, etc…). Dormim al Samesun Kelowna, hostel digne, de bon preu i amb esmorzar inclòs. A la ciutat hi fot molta calor, inclús de nit i hi ha bastant ambient nocturn.

Dia 19: Kelowna – Vancouver
Esmorzem amb la calma i tirem cap a Vancouver. El paisatge no és res de l’altre món, però les carreteres estan bé i es pot fer via. Tot i que toca parar als semàfors cada cop que et creues algun poble de carretera (la majoria cases unifamiliars més zona o zones comercials a les afores). Arribem al migdia a Vancouver després d’agafar una cua bastant important per entrar a la ciutat. Avui fa molta calor. El dia següent llegim que vam arribar a 33 graus, que és el record de sempre de la ciutat. Fem checkin al hostel i abans de tornar el cotxe, passem per Kitsilano Beach, la platja més popular de la ciutat. I en un dia com avui, amb la temperatura que fa, està plenissim. Tant la platja, lletgeta, com la megapiscina que hi ha al costat. Per la nit fan focs artificials al costat de l’Stanley Park. Anem a sopar a un japo molt xulo i de preu digne (no més car que Barcelona), que es diu Hapo Iyazaka (c/ Robson, 1479)

Dia 20: Vancouver
En principi no teníem cap cosa pendent per veure a Vancouver, així que ens ho prenem en plan relax. Pel matí anem a l’Aquari, que a la guia en parla bé com un dels més potents de nord-america. La veritat és que no és per tant. No és gaire gran ni té cap animal gaire estrany, potser les beluga, les balenes blanques deuen ser l’estrella. El que si que està molt bé és l’espetacle 4D. Un cine on veus un documental marí en 3D mentre et van ruixant, tirant aigua, movent la cadira… Molt xulo. Ens dediquem a passejar per la ciutat, parant a calmar la calor, estirant-se a les parts de gespa. No fa tanta calor com ahir, però gairebé. Passem pel barri de Gastow a fer 4 compres per emportar-nos. Jo passo per Rogers chocolates (bon nom) i per Hill’s native art, que venen art que segueix la línia del què feien les tribus natives del Canadà i tenen coses molt xules.

Al vespre, sopar a un lloc recomanable tocant al hostel -repetim Hi Vancouver Central- que es diu Templeton i està al mateix carrer Granville. Decorat com bar americà dels 50, hi vaig menjar una tonyina amb un generòs acompanyament que estava molt bona i a un preu més que decent. Sortint i sense moure’ns de carrer, unes cerveses al Morrissey, un bar xulo amb bona selecció birrera.

Dia 21: Vancouver – Barcelona
Despertar-se d’hora, esmorzar, agafar els busos 98B + 424, arribar a l’aeroport, comprovar que els de Air Transat triguen moolt a facturar i volar cap a Barcelona en un avió ple d’adolescents que tornen d’estança d’estudiar anglès i que estan hiperexcitats. No hi ha qui dormi.

Singapur (41 fotos)

Australia (549 fotos)

Nova Zelanda (271 fotos)

Mostra un mapa més gran

Primer, la d’Australia:

Mostra un mapa més gran

No és molt molt exacte. Alguns recorreguts son linies rectes que van ser camins per la costa. Tot gairebe en autocar, excepte els trajectes Alice Springs-Cairns i Brisbane-Adelaide que van ser en avió i alguns en barco (Fraser Island, Kangaroo Island, Magnetic Island, Gran Barrera de corall).

En el meu cas no em podrà ajudar… Algú ha estat i em vol passar algun consell / recomanació de Singapur, Austràlia i Nova Zelanda?

Aquest cop ens va tocar un setlist molt del meu gust: clàssicots de sempre (remedy, hard to handle, cursed diamond…), temes del nou disc (el bo i més tranquil Warpaint) i algunes cançons de les que no toquen habitualment (com acabar -espectacularment- amb 3 versions com Let’s all get stoned, Space Captain i Hey grandma). A més en una sala amb el so de p.m (el Heineken Music Hall, davant l’estadi de l’Ajax) i veient-ho tot des de la primera fila, com a bon fan. Ara a esperar que publiquin el disc com estan fent amb tots els concerts d’aquesta gira a Live Downloads. I com ja havia fet abans Pearl Jam.

Dormir i formatgejar a Amsterdam: un parell d’apunts pràctics de la visita a Amsterdam. Per clapar, un hotel moolt ben situat: Hotel Aspen. 40 euros l’individual, sense esmorzar. Net i amb l’únic inconvenient d’unes escales dramàticament inclinades. I l’altre novetat (d’altres visites) a destacar és una tenda de formatges artesanals que em va tornar boig: De Kaaskamer (Runstraat, 7). Multitud de formatges holandesos i de tot el món, tots artesanals. Els hi dius que dubtes què comprar i que et vagin traient cosetes i ja tens un tastet muntat per lo gratis. Ara, després comprar no surt barat. El preferit va ser un “Le Vieux Gris 2 anys” (això posa al ticket de la compra), que és tipus l’Old Amsterdam. Val la pena fer-hi la visita, que no queda gaire allunyat del centre… L’altre botiga formatgera que tenia apuntada però que al final no vaig visitar és Kaasland, que sembla una mica més gran que la que vaig anar.

Per a qui pugui fer servei la informació, algunes dades de l’estada per la Garrotxa que vam fer per Setmana Santa. La idea era fer la via verda Olot-Girona en bici i fer algunes excursionetes per la zona. La llàstima és que el temps no va acompanyar gens.

La via verda: va des d’Olot fins a Girona (mapa) tot i que es pot arribar fins a Sant Feliu de Guíxols. Vam llogar les bicis a l’ATMA, a Les Preses: 20 euros per la bici i després podies agafar un servei de retorn – et venien a buscar les bicis i això sortia a uns 8 euros per cap. Retorn que et podia incloure a tu pel mateix preu o no, si ja tenien molta gent: llavors a buscar-se la vida amb autobús Girona-Les preses. Aquest sistema era una mica raro.

La ruta Olot-Girona dura unes 4-5 horetes a ritme molt tranquilot. Gairebé tot és baixada o pla excepte alguna pujadeta al començament. La primera part és molt xula, anant per dins del bosc. La segona, des d’Anglès cap a Girona, no. El carril va paral·lel a la carretera i a nivell paisatge no té gaire gràcia. Després de portar unes horetes pedalant, es fa bastant pesat. Vam parar a dinar -bocata de motxilla- a mig camí, a La Font Picant. Té la seva gràcia això que et surti aigua amb gas de la font.

Allotjament: Cal Xicot. Casa rural arreglada de no fa gaire i a prop de Begudà. Concretament al final d’un camí, fet que fa que de tranquil·litat a la casa tota i més. Ens va sortir sobre uns 30 euros la nit per cap, però això deu dependre de la gent que siguis i potser si no és setmana santa és més barat. La casa estava molt bé, la calefacció funcionava fantàstic, no hi havia cobertura de mòbil o recepció de televisió i una sala amb taula de ping pong que va salvar-nos en uns dies amb temps tan xungot.

Menjar: hi ha molts i molts lloc per menjar bé a la Garrotxa. Però en deixo un parell que vam disfrutar molt aquest cop. Primer, el Racó de Cala Nàsia (carretera de Girona a Olot, km 80, Begudà, Tel 972 29 04 42), cuina tradicional ben feta i de preu més que bé (venint de Barcelona tot et sembla correcte, també s’ha de dir). I l’altre, Can Morera, a Les Preses (carretera sta coloma, 10, Tel 972 694802). Aquest s’omplia més (per tant millor reservar) i era una cuina més sofisticada i també a un preu molt raonable, a part d’una decoració més curradota. Hi havia varis plats amb productes habituals de la zona i està ficat dins de la cuina volcànica.

Una d’aquelles coses que fa gràcia fer al menys un cop a la vida, viatjar en globus. Si fos més barat, repetiriem, clar. Explico la experiència per a qui li pugui servir. Vam agafar els serveis de Globus Kontiki. El preu del viatge per persona és 130 euros, però nosaltres vam agafar un vol a mida (sortint de Lluçà, concretament) i la cosa va pujar als 160. Ja dic, per no fer-ho cada setmana. El preu inclou el vol que et diuen que serà d’una hora i quart aproximadament (no ho poden saber perquè depén del vent). Nosaltres vam tenir sort i vam estar gairebé dos hores. També t’inclou fotografies que fan ells que et donen en un CD (des de dalt jo em vaig afartar a fer-ne, però sempre estan bé les que fan ells des de baix), un esmorzar ben contundent un cop baixat del globus i el retorn al punt d’inici amb el jeep que et va seguint tota l’estona. El lloc on vas a parar depén del vent. El tracte amb la gent de Kontiki va anar molt bé, molt agradable i anava bé anar aprenent coses de com funciona el globus mentre flipes amb el paisatge.

L’experiència va ser espectacular. I de por o vertigen, cap. Ni te n’adones que avances o puges. I això que vam pujar fins a un màxim de 2500 metres i ens anàvem movent amunt i a dalt per seguir les corrents d’aire que més interessaven. En un moment, en plan vacilada de control del globus, el van baixar fins a un bosc i vam tocar un arbre amb les mans. Quan no estàvem a gaire altura vam veure una família de porc senglars corretejant pel bosc, que va ser un altre moment xulo. I, sobretot, totes les imatges que es veuen des de la boirosa plana de Vic fins als nevats Pirineus eren espectaculars.

De la multitud de fotos que vaig arribar a tirar n’he pujat unes quantes a l’àlbum El Lluçanès des de l’aire, a Flickr.