Scorsese sobre George Harrison i la Fran Lebowitz

Aquests últims dies he marcat la casella de dos pel·lícules de l’Scorsese que em faltava per veure. A l’espera que estreni Hugo (la seva primera incursió en el 3D – en aquest cas si que tinc curiositat per si ho ha aprofitat), ha estrenat un parell de documentals, Public speaking, sobre l’escriptora Fran Lebowitz i Living in a material world, sobre el George Harrison. No m’he fixat massa en els recursos que ha utilitzat en el format documental, però les dos històries m’han semblat tant interessants i ben explicades que no m’han deixat temps per posar-me a pensar si es notava que el documental el firmava l’únic dels grans dels 70 que encara la toca bastant (David Lynch a part, clar).

Public speaking em va presentar una escriptora jueva que no tenia el gust de conèixer. Ja no és que no hagués llegit cap llibre seu… ni el nom em sonava. Però al llarg del documental (al voltant d’hora i mitja) es despleguen totes les armes dialèctiques d’una dona que no només sap com parlar sinò que té una visió molt clara del món. On la majoria de gent es deixa emportar per les convencions i la correcció política, ella no té cap problema a dir les coses clares, es molesti qui es molesti. Explica que el seu rècord personal va ser fer enfadar varis milions de jueus. Per un cantó, tenim talls d’una entrevista actual. L’Scorsese en el contrapla de la protagonista, no se’l veu, però se’l sent: un no parar de riure amb les sortides de la Fran Lebowitz. Això combinat amb vàries aparicions públiques de l’escriptora, que té una habilitat sensacional per respondre enginyosament les preguntes de l’audiència. Molt recomanat. L’únic problema és que no vaig localitzar subtítols per veure’l i aquesta dona parla molt bé però prou ràpid.

Living in a material world és un llarguíssim documental (unes 3 hores i mitja, dividit en dues parts) sobre la figura de l’exBeatle George Harrison. Tant metratge dona temps per explicar-ho tot molt bé, des dels seus inicis amb els Beatles, amb la seva fructífera carrera posterior. Tot un all star el que reuneixen parlant d’ell. De Tom Petty a varis Monty Pythons, passant obligatòriament per tot l’entorn Beatle, del McCartney a la Yoko Ono. Dels Fab Four (que m’agraden molt tot i que no en sóc massa expert ni integrista) ell potser és el que m’agradava més, cançons que va fer com My guitar gentle weeps em semblen una meravella (vaig tenir una època enganxat al Youtube de la versió que en va fer un Prince absolutament on fire). Dedica també molta part a explicar la seva relació amb la India, des de la vessant musical (el sitar de Ravi Shankar) a la part més espiritual i de meditació, que el va convertir en un personatge diferent i molt estimat. També dediquen un momentet a comentar la superaventura dels Travelling Wilburys (ell, Jeff Lyne, Bob Dylan, Tom Petty, Roy Orbison). Flipant la rapidesa amb la que van crear un temazo com Handle with care. I sorprenent l’orígen del títol!

La part final és més dureta i gira al voltant de la mort. La seva i les que va anar vivint com el John Lennon o el Roy Orbison. A poc que us agradin els Beatles i/o el George Harrison, material de visionat obligatori.

Discs preferits del 2011

Sempre m’agrada fer l’exercici de pensar què he escoltat més de novetats de l’any i mirar d’ordenar-ho. Evidentment no són els millors, però si els que més m’han agradat… dels que he escoltat. I en l’ordre que crec ara, que segurament fa un mes hauria estat un altre.

1) My morning jacket – Circuital
2) Pj Harvey – Let England Shake
3) Rich Robinson – Through a crooked sun
4) Jeremy Irons and the Ragtant Malibus – Bloom
5) Mogwai – Hardcore will never die, but you will
6) Screaming Trees – Last Words The Final Recordings
7) Portugal the man – In the mountain in the cloud
8 ) The Decemberists – King is dead
9) The Black Keys – El Camino
10) Danger Mouse & Federico Luppi – Rome

I ja que estem, una de millors concerts

1) The Black Crowes – Londres
My morning jacket – Leeds
3) Roger Waters – Barcelona

I de regal, un últim disc no publicat el 2011 i que he escoltat bastant repetidament a les vacances. Over and over dels The 88 (autors de la sintonia de la sèrie Community) -spotify-. Un disc powerpopero, fresc, vitalista, de cançons alegres que em recorden força al Brendan Benson. A continuació, tocant un dels temes del disc

Discs post-estiu 2011

Un resum de bons discs que he escoltat molt o bastant aquest estiu.

My morning jacket – Circuital (spotify): són molt bons i ho saben i fan un gran disco rere un altre. Sempre et sembla que l’anterior era una mica millor. El Z respecte l’Evil Urges, l’Evil Urges respecte el Circuital… però si els hi dones temps i els escoltes amb cura, tots acaben creixent. Aquest manté el nivell i té cançons tan sensacionals com el Holdin on to black metal (a IFC entrevista molt curiosa on parlen del divertit nom de la cançó i la seva opinió sobre el gènere black metal). M’agraden tant que me n’aniré a Anglaterra a veure’ls. La gira europea no passa per aquí, per variar…

Portugal the man – In the mountain in the cloud (spotify): em va encantar l’anterior, The satanist’s satanist i aquest ha continuat per bon camí. Música pop, amb un punt psicodèlic, de tancar els ulls a la platja i deixar que la música voli. I a les notes de cata també s’haurien de comentar les notes de Bowie. Sensacional.

The Ragged Jubilee – American moan (myspace): un grup nord-americà que aposta per un blues-rock a lo grups setenteros però amb aroma friki i un cantant amb veu trencada a lo Tom Waits. Els vaig descobrir amb el youtube de la cançó Treason i em van robar el cor amb l’ambient tan “a la seva bola” que s’hi veu. El disc sencer és molt recomanable.

Olivia Tremor Control – Black Foliage (grooveshark): Aquests també són frikis però més poperos. Barregen sons raros, guitarres i melodies a la Beatles que em fan recordar una mica als Jellyfish. Un disc que ja té uns quants anys (és del 99), ideal per conduir a la platja, o per escoltar mentre fas el granisat amb gin xoriguer al xiringuito. Toquen al Primavera Club d’aquest any.

Neutral milk hotel – In the aeroplane over the sea (spotify) – Llegint sobre els anteriors, vaig veure que formaven part de la discogràfica Elephant 6, com aquests Neutral Milk hotel. Aquest disc és una delícia popera. Guitarres acústiques, aires una mica tristos, melodies i un punt friki menys acusat que els anteriors. Algunes lletres obertament cristianes, amb cants a Jesús (“I love you Jesus Christ”) que no em convertiran, però que els deixo passar per lo bé que sona tot! Com l’anterior, no és precisament una novetat al mercat.

Rich Robinson – Through a crooked sun (grooveshark): l’última adquisició. No fa ni una setmana que l’he començat a escoltar i ja m’ha enamorat. El guitarrista dels Black Crowes es destapa amb un disc calmat, setentero, sensacional. Després d’haver viscut un moment màgic amb els dos concerts dels Black Crowes a Londres (on va aparèixer de convidat el Jimmy Page!), els germans Robinson tenen el meu xec en blanc. I més si continuen produïnt material tant bo.

Rome, una falsa banda sonora que compraria el Tarantino

Dos noms principals al projecte Rome, un disc: Daniele Luppi (a qui no tinc el plaer de conèixer, però sembla que és un compositor de bandes sonores admirador d’Ennio Morricone) i Danger Mouse. Aquest és un DJ que vaig sentir per primer cop quan es començava a fer popular el terme mashup. Ell ho va fer a lo gran. Va agafar el disc blanc dels Beatles, el disc negre del Jay-Z i en va treure un disc gris que va oferir com a descàrrega gratuïta. A part de sorprendre per lo bé que ho lligava tot va tenir bastant ressó pel què es va arribar a discutir a nivell de drets d’autor i l’ús que es podia fer de cançons d’altres. Ja més tard ho va petar àmpliament amb els Gnarls Barkley i ara porta a mitges aquest disc, Rome, que m’ha deixat enamorat. Candidat a banda sonora estiuenca.

I dic banda sonora perquè sona com a tal. Anys 60 i 70. Cançons sensuals, a Season’s tree t’imagines un cotxe viatjant per la Costa Mediterrania, història d’amor retratada en càmera realista. La primera és western total, l’ombra de Morricone tenyint la cançó. La calma tensa prèvia a l’intercanvi de drets. Roman Blue jamesbondeja. I a Black ens il·lumina la veu de la Norah Jones que posa les veus a algunes cançons del disc, juntament amb el Jack White, que aquí el tenen molt ben domat i s’adapta just al seu paper. Morning fog hauria encaixat a alguna escena de Kill Bill, segur.

Rodonet, si el voleu escoltar, a hypertrack l’ofereixen sencer, en streaming.

I si teniu instal·lat el Chrome i teniu un ordinador mínimament potent a nivell de targeta gràfica, no us perdeu Ro.me, un videoclip interactiu on pots anar movent els ulls del protagonista inmers a un món en tres dimensions molt poligonals.

Discos de primer terç del 2011: Mogwai i PJ Harvey

El tercer en discordia seria el “The king is dead” dels Decemberists (spotify), disc altament recomanable. Potser un esglaó per sota de l’anterior “Hazards of love” però s’ha guanyat podi en aquest inici d’any. Perquè els dos primers en número de cops escoltats i gaudiment general són, sens dubte, el “Let England Shake” (spotify) de la PJ Harvey i el “Hardcore will never die, but you will” (spotify) dels Mogwai. Dos grups que casualment toquen el mateix dia al Primavera Sound d’aquest any. Un dissabte. Que a la vegada coincideix amb una final de la Champions que podria comptar amb presència blaugrana… Esperaré abans de comprar l’entrada. Que si el Barça juga a la final i no em reuneixo amb un grup d’amics concret, menjant pasta fresca i bevent cervesa belga el Barça no guanyarà. No en va, dos Champions s’han aconseguit gràcies a aquesta combinació màgica. Precisament els Mogwai, en una actuació al Primavera Sound (o era el Summercase?) van entrar a l’escenari amb la música de la Champions de fons.

Continua llegint »

El petit de Cal Eril

Un cop que un grup que canta en català m’atrapa, això mereix un post. O dos, o els que faci falta. Tot i que valoro molt posivitament a grups com Antònia Font o els Manel, i he disfrutat amb els seus discos, no he arribat a connectar tant com amb els d’”extremisme rural i siroll de tractors”. Aquí ja vaig comentar el què havia arribat a escoltar el primer disc. Però és que amb el segon, Vol i dol, encara ha anat a més. Han canviat una mica el so: ara és més fosc, menys naïf, no hi ha coros infantils al fons i tenen un nou bateria (que canta i toca teclats també, pel que vaig veure al concert d’ells. La cosa va començar escoltant el primer senzill en format videoclip. Fantàstic.

Després, abans que sortís, em van deixar el disc en format MP3 (el vaig comprar més tard, ara no recordo si 8 o 10 euros). He de reconèixer que em va costar unes quantes audicions a començar a estimarlo amb passió, però ja té la seva parceleta al meu cor musical. Recuperen les lletres d’aire infantil al doblet “Decapitació”, amb lletres de Pere Quart, i una fantàstica aparició de Roger “veu greu” Mas, a la segona part. Particules de Deu és un fantàstic tema o Busca i Captura, amb l’advertència “pobre cuquet, que se’t menjaran les formigues”. M’encanta Volant i el seu final de subidon en alt:

El Busca i Captura que comentava, en versió en directe, a la sala Sargantana de Badalona. Hi era, i tot i problemes amb la rebel·lió de les cordes noves de guitarra, va ser un directe fenomenal, una mica tallat per les pauses entre cançó i cançó, però el cantant se’n sortia bé explicant histories sobres les cançons.

Ja en vaig parlar, però evidentment, no deixeu d’escoltar -els dos estan a l’Spotify- el “Sargantanes al sol”, i el seu to alegre, rural, naïf, infantil, divertit. Amb referències a cançons per nens com a “La caterineta”:

O el single “Mandolines tralarí”, que al youtube convoca comentaris fins i tot de la comunitat castellanoparlant: “no tengo ni puta idea catalan pero llevo una semana endrogado con esta cancion”

O una (gran) cançó gravada tocant mentre caminen (vaja com els lipdub, però cantant de veritat i sense fer ràbia), “I tantes figues”

Apa, acudiu a l’Spotify a escoltar els dos discos, i si us agraden, a comprarlos, que estan barats. A l’abril (si no em falla la memoria) presenten el nou disc a Bikini…

Discos preferits del 2010

Aquell clàssic exercici de mirar de recordar quins discos has escoltat més aquest any i posar-los en ordre. El vaig fer fa uns dies ja. Des que vaig tancar la llista han entrat dos discs d’aquest any que gairebé segur que hi tindrien cabuda. Sobretot el Black Lightning dels Bellrays (spotify), un cogombrot (per no dir pepinaco) de rock’n'soul que m’està flipant molt -energètic, molt i molt disfrutable. I també el Steeple (spotify), dels Wolf people, un folki triposet. Una llista com totes, que no té gaire més sentit que passar una estona recuperant el què has escoltat durant l’any i decidint quins t’estimes més… Compta el factor fred, si estiguessim a l’estiu els Foxy Shazam i els Bellrays regnarien!

1. Arcade Fire – The suburbs
2. The black keys – Brothers (spotify)
3. Lone wolf – The devil and I (spotify)
4. John Grant – The queen of denmark
5. El petit de cal Eril – Vol i dol (spotify)
6. The black crowes – Croweology (spotify)
7. Foxy shazam -Foxy shazam (spotify)
8. Tame Impala – Innerspeaker (spotify)
9. Manic Street Preachers – Postcards From A Young Man (spotify)
10. The dead weather – Sea of cowards (spotify)

I de regal el top-3 de concerts que he vist aquest any (que no ha sigut dels que més he anat a veure directes).

1. Arcade Fire (Barcelona)
2. Chris Isaak (Azkena)
3. Alice in chains (Barcelona)

Músiques d’hivern

Si, tinc un cor jevit, el passat pesa, vaig anar a veure els Axl n’ Roses en directe, però també hi ha dies que puc sobreviure sense escoltar cap guitarra anormalment distorsionada. Últimament m’ha agafat fort amb tres discos i una llista d’spotify, és el moment de recomanar-los. No són canyeros, però si que tenen un to fosc i que els lliga amb aquests dies que a les 6 ja es fa fosc i que fa més fred, tot i que encara està el temps per anar amb màniga curta…

Textura: comencem amb una tremenda llista spotify que ha fet un amic de Vitoria (que per cert té un bar allà, el Kitsch, on té una selecció de birres es-pec-ta-cu-lar). Excepte Yann Tiersen, no hi ha ni un sol grup / músic en tota la llista del que em sonés el nom! Són cançons molt atmosfèriques, tranquil·les, gèlides (hi deu influir que bastants són nòrdics) amb pianos que transmeten fred i pensaments malvats (bé això és el que visualitza la meva ment, clar). És com una llarga banda sonora, d’una pel·lícula que ha de passar en un paisatge cobert de neu i on hi ha desamors, odis que mengen per dins en silenci i assassinats sense soroll i amb llàgrimes congelades a la galta.

Lone Wolf – The Devil and I: Si comencessim per la cançó número 6 semblaria que empalmessim amb l’estil de la llista anterior. Un tema brutal, amb un cert aire de les melodies de Dexter. És l’única instrumental, però. La resta ja porten veu i lliguen un disc que em sembla plenament rodó. Crec que serà el meu equivalent al 2010 del què em va arribar a agradar el Hazards of love dels Decemberists. Investigant una mica, llegeixo que és el seu primer disc i que al myspace diuen que al gener toquen a Castelló, així que potser s’acosten a Barcelona. Tenen clip petergabrielesc al youtube. Músicalment té coses en comú amb el Sufjan Stevens, que el tinc tancant aquest llista.

John Grant & Midlake: un altre disc rodó amb rollete folkie, del cantant dels The Czars acompanyat dels Midlake (que l’any passat van fer un disc molt xulo, el Courage of others). Una veu descomunal, coses que sonen als setanta, al bowie, al waits… si voleu fer-vos una idea de com sona, a falta d’spotify, bo és videoclip oficial en youtube (i el disc sencer al Grooveshark). A més de fascinar-me la música, les lletres també són fantàstiques. Una cançó es diu Sigourney Weaver!! Això em roba el cor. “I em sentia com la Sigourney Weaver / Quan havia de matar aquells aliens / I un els volia portar cap a la Terra / I ella no podia creure’s les seves orelles”. I ojo a una altra estrofa: “I em sentia com la Winona Ryder / En una peli de vampirs / I ella no podia fer bé aquell accent / Ni tampoc se’n sortia aquell noi”

Sufjan Stevens – The Age of Adz: aquest tampoc ha caigut, encara, a l’Spotify. No fa tanta falta que el presenti, aquest té més cartell que els altres, folk que en aquest disc encara es torna més friki de l’habitual, amb cançó inclosa de 25 minutacos. Sorollets, moltes capes de sons estranys, sintetitzadors, cors fantasmals, múltiples canvis a dins de la cançó… Allò que es diu excessiu, que voreja la frontera del m’encanta i el se li ha anat la pinça. A mi m’està agradant cada cop més, tot i que tampoc és un disc que em vingui de gust escoltar massa sovint. A youtube, el primer senzill, I walked.

Quatre discos d’estiu 2010

Provats ja amb el factor platja i amb el factor repetició, 4 discos que he descobert aquest any i que m’estan combinant bé amb sol i platgeta.

El petit de ca l’eril – Sargantanes al sol (spotify): bona senyal que els últims temps hi hagi grups cantant en català que donen ganes d’escoltar-los un cop i altre. Va passar amb Antònia Font i Manel (que vaig escoltar, bastant de passada, tot s’ha de dir) i ara l’accent de Lleide dels petit de ca l’eril amb aquest disco que van publicar el 2009. Tranquilet, guitarres acústiques, nens fent coros i molta referència a cançons infantils. Un amic tenia por a que el xescoboixisme hi estigués massa present però no cal patir. Tot ben actualitzat i divertit d’escoltar. Disc per posar al cotxe mentre vas tranquil·lament cap a la platja.

Foxy Shazam – Foxy Shazam (spotify): disc de platja per excel·lència, sol ben alt, guiris en top-less, cervesa freda. Enèrgic, divertit, animadíssim, excessiu. Un grup amb cantant que crida l’atenció, amb maneres de Freddie Mercury (en acció al clip d’Oh Lord). De fet, no sabria etiquetar-los però si em vindrien al cap grups passats en barroquisme tipus Queen o Sparks. Encara tinc per catar l’anterior d’ells, que també corre per l’spotify.

Tame Impala – Innerspeaker (myspace): Canviant de registre, un grup australià, de Perth (ai, qui hi tornés), que tira cap a la psicodèlia, però amb sons actualitzats i amb un cantant que sembla el doble vocal de John Lennon (escolteu-lo per ex a un vídeo fet per un fan de la cançó Why won’t you make up your mind). Aquest és el disc de posar-se mentre fas snorkel i vas veient peixos -si tinguessis el clàssic reproductor mp3 submergible- , o quan t’estires a la sorra exhaust després de fer esport i el cap dona voltes.

The Black Keys – Brothers (spotify). Aquests em van guanyar el cor per la via del videoclip graciós i barat amb dinosaure. Blues 2.0., sexy, amb duo guitarra-bateria com els White Stripes. No controlo massa la discogràfia anterior, excepte el previ Attack & release, però sembla que van a més. L’any passat vaig veure un dels components, el Dan Auerbach, en solitari i la cosa va estar molt potent. A l’Azkena Rock Festival, visita que repeteixo en qüestió de dies. Aquest és el disc per començar a escoltar quan ja s’ha anat el sol i toca lluir el moreno.

Petard rock: BigElf & 357 lover

“Diorama of the golden lion” dels 357 lover i “Cheat the gallows” dels BigElf són dos dels discos “nous” que més em poso més últimament. Tenen en comú una vessant rockera/canyera (més evident en BigElf) i un cantó glam/petardo (més exagerat als 357 lover). Comencem amb aquests últims: és la banda d’un tal Corn Mo, home-banda influit per Queen i Meat Loaf i que ha tret un primer disc amb aquesta banda, que va sortir el setembre del 2009 (després de treure un EP de títol tan fantàstic com “your favorite hamburger is a cheeseburger”). Tenen un punt molt Queen si, i molt glam setentero. El disco entra bé, és fresc i divertit. Potser no indicat pels que s’ho prenen tot massa en serio. Com a mostra, un clip, on veureu un cantant de pinta molt bee-gee.

Els BigElf ja feia més que els tenia controlats. El penúltim disc, Hex (està a l’spotify) començava amb un tro pur Black Sabbath i després mostrava que també es movien per terrenys més melòdics, gairebé cheaptrickescos i per extensió influïts pels Beatles. Aquest últim disc, “Cheat the gallows” és més complet i millor. Es mou una mica pel bo i millor dels 70. Dels Black sabbath, als Pink Floyd, al David Bowie… De la canya, a la psicodelia i el glam. Coctelera setantes agitada i servida fresca. Un youtube de mostra, “The evil’s of rock n roll”. Cançó fosca on les hi hagi, aquests van més en serio que els anteriors. Més cap al cantó chiptrickesc d’ells hi hauria un altre single, “Money it’s pure evil“)

Top-25 musical i cinèfil de la dècada

Discos:

També volia participar a aquest joc d’escollir els millors de la dècada, i després de repassar llistes afins per no oblidar-me’n de cap, em tiro a la piscina amb un top-25 de discos de la dècada, on m’he marcat com a norma que no valia repetir grups. Els que hi han no són els millors, són els que per algun motiu o altre més m’han agradat, més he escoltat… segur que hi ha omissions terribles, ordres lamentables, però vaja alguna cosa havíem de fer

1. My morning jacket – Okonokos
2. The jayhawks – Rainy day music
3. Queens of the stone age – Songs for the deaf
4. White stripes – Elephant
5. Howlin Rain – Howlin Rain
6. The Darkness – Permision to land
7. The Raconteurs – Consolers of the lonely
8. Mars volta – Frances the mute
9. Mastodon – Blood mountain
10. Fiona Apple – Extraodinary machine
11. Decemberists – The hazards of love
12. Arcade fire – Funeral
13. The Black Crowes – Before the Frost… Until the Freeze
14. Turbonegro – Party animals
15. Manic Street preachers-Send away the tigers
16. Eddie Vedder – Into the wild
17. The Shins – Chutes To Narrow
18. The Hellacopters – High Visibility
19. Cheap Trick – Rockford
20. Wolfmother – Wolfmother
21. Brendan Benson – Lapalco
22. The Flaming Lips – Yoshimi Battles The Pink Robots
23. The Soundtrack Of Our Lives – Behind The Music
24. Pearl Jam – Riot act
25. System of a down – Toxicity

Pel·lis:

Amb les pel·lis en teoria ho tenia més fàcil, pel registre de votacions que tinc al Filmaffinity. Ara, comparar pel·lis que vaig veure fa mesos amb altres que vaig veure fa anys es fa molt difícil. Molt probablement si fes una sessió amb aquestes 25, l’ordre variaria substancialment i alguna que altre seria expulsada.

1. Mystic River
2. Oldboy
3. Zodiac
4. La pianista
5. Réquiem por un sueño
6. Hijos de los hombres
7. El viaje de Chihiro
8. ¡Olvídate de mí!
9. Pozos de ambición
10. Sinecdoche, New York
11. 2046
12. Punch-Drunk Love
13. No es país para viejos
14. Mulholland Drive
15. Gangs of New York
16. Memories of Murder
17. Adaptation
18. El caso Bourne
19. 21 Gramos
20. Zoolander
21. O Brother
22. Ciudad de Dios
23. Apocalypto
24. La cinta blanca
25. Al límite

Música prefe de l’any

Els que més m’han agradat i he escoltat aquest any. Ni millors ni pitjors que altres, però a mi m’han entrat bé

1 – The Decemberists – Hazards of Love
2 – Black Crowes – Before The Frost… until the freeze
3 – Brendan Benson – My old familiar friend
4 – Mastodon – Crack the skye
5 – Soulsavers – Broken
6 – The Avett brothers – I and I love you
7 – Them crooked vultures – Them crooked vultures
8 – The leftovers – Eager to please
9 – Alice in chains – Black gives way to blue
10 – Dredg – The Pariah, the parrot, the delusion

Caiguts per poc de la llista: Chris Isaak (Mr Lucky), Stone Axe (Stone Axe), Pearl Jam (Backspacer), Brandi Carlile (Give up the ghost), Arboretum (Song of the pearl)

Sembla que en altre tipus de llistes, pel número 1 sovinteja el nou d’Animal Collective, que no he escoltat.

I de concerts…

1 – Neil Young – Barcelona
2 – AC/DC – Barcelona
3 – Black Crowes – Azkena Rock Festival, Vitoria
4 – Soulsavers – Barcelona
5 – Soundtrack of our lives – Azkena Rock Festival, Vitoria