Lillyhammer, la mafia arriba a Noruega

Ja d’entrada em va cridar aquesta sèrie. Steve Van Zandt (guitarrista de l’E street band de l’Springsteen) reprenia el seu paper de mafiós d’Els Soprano (ell era el Silvio), en un rol de italonordamericà que ven un dels capos de la seva organització a l’FBI i per tant s’ha de buscar una nova identitat per desaparèixer. I decideix que se’n vol anar a Noruega, a Lillehammer, que el va impactar molt quan va veure els Jocs Olímpics d’hivern.

Encara que tingui un altre nom i una altra biografia es fa difícil no veure el Silvio d’Els Soprano aquí. El Van Zandt és un crack a la música (tocant, produint, fent el programa de ràdio) però en l’actuació té uns registres més limitats. Cap problema: m’encanta el seu personatge i les cares que fa. De fet la sèrie ve a ser com un esqueix d’els Soprano. No trobareu aquí la grandesa de l’original però si una via còmica molt i molt disfrutable. Està ell i un bon grup de personatges secundaris, que van des d’una parell de policies bastant poc hàbils a un grup de perdedors que van aprenent les maneres del protagonista. Perquè la gran diversió de la sèrie és aquest contrast de les maneres de fer de la mafia amb el mode de vida noruec, un entorn on domina la pau i tranquilitat noruega. Unes costums dominades pel ritme de vida lent, “ei no m’estressis”. I el Giovanni Henriksen (que així es diu el mafiós a la nova identitat), acostumat a anar a la directa i conseguir les coses a la vida a base d’hosties i suborns, està massa malacostumat.

N’he vist 3 capítols i a tots he trobat situacions hilarants, un gust això d’arrencar una rialla en veu alta veient la sèrie ara que no hi ha gaires motius per riure. Són només 8 episodis de 45 minuts, que ja es troben disponibles a la xarxa. Amb subtítols en anglès… en castellà estan començant a sortir ara (en aquest moment tenen el primer subtitulat). Em sembla també curiosa com a producció, fruit d’un acord entre una televisió noruega i Netflix, el videoclub online, que amb aquesta sèrie ha començat una aposta per entrar també com a productor dels continguts. Camí interessant i que tinc curiositat per veure si els funciona bé.

Scorsese sobre George Harrison i la Fran Lebowitz

Aquests últims dies he marcat la casella de dos pel·lícules de l’Scorsese que em faltava per veure. A l’espera que estreni Hugo (la seva primera incursió en el 3D – en aquest cas si que tinc curiositat per si ho ha aprofitat), ha estrenat un parell de documentals, Public speaking, sobre l’escriptora Fran Lebowitz i Living in a material world, sobre el George Harrison. No m’he fixat massa en els recursos que ha utilitzat en el format documental, però les dos històries m’han semblat tant interessants i ben explicades que no m’han deixat temps per posar-me a pensar si es notava que el documental el firmava l’únic dels grans dels 70 que encara la toca bastant (David Lynch a part, clar).

Public speaking em va presentar una escriptora jueva que no tenia el gust de conèixer. Ja no és que no hagués llegit cap llibre seu… ni el nom em sonava. Però al llarg del documental (al voltant d’hora i mitja) es despleguen totes les armes dialèctiques d’una dona que no només sap com parlar sinò que té una visió molt clara del món. On la majoria de gent es deixa emportar per les convencions i la correcció política, ella no té cap problema a dir les coses clares, es molesti qui es molesti. Explica que el seu rècord personal va ser fer enfadar varis milions de jueus. Per un cantó, tenim talls d’una entrevista actual. L’Scorsese en el contrapla de la protagonista, no se’l veu, però se’l sent: un no parar de riure amb les sortides de la Fran Lebowitz. Això combinat amb vàries aparicions públiques de l’escriptora, que té una habilitat sensacional per respondre enginyosament les preguntes de l’audiència. Molt recomanat. L’únic problema és que no vaig localitzar subtítols per veure’l i aquesta dona parla molt bé però prou ràpid.

Living in a material world és un llarguíssim documental (unes 3 hores i mitja, dividit en dues parts) sobre la figura de l’exBeatle George Harrison. Tant metratge dona temps per explicar-ho tot molt bé, des dels seus inicis amb els Beatles, amb la seva fructífera carrera posterior. Tot un all star el que reuneixen parlant d’ell. De Tom Petty a varis Monty Pythons, passant obligatòriament per tot l’entorn Beatle, del McCartney a la Yoko Ono. Dels Fab Four (que m’agraden molt tot i que no en sóc massa expert ni integrista) ell potser és el que m’agradava més, cançons que va fer com My guitar gentle weeps em semblen una meravella (vaig tenir una època enganxat al Youtube de la versió que en va fer un Prince absolutament on fire). Dedica també molta part a explicar la seva relació amb la India, des de la vessant musical (el sitar de Ravi Shankar) a la part més espiritual i de meditació, que el va convertir en un personatge diferent i molt estimat. També dediquen un momentet a comentar la superaventura dels Travelling Wilburys (ell, Jeff Lyne, Bob Dylan, Tom Petty, Roy Orbison). Flipant la rapidesa amb la que van crear un temazo com Handle with care. I sorprenent l’orígen del títol!

La part final és més dureta i gira al voltant de la mort. La seva i les que va anar vivint com el John Lennon o el Roy Orbison. A poc que us agradin els Beatles i/o el George Harrison, material de visionat obligatori.

Black Mirror

Per escriure aquí de sèries normalment espero a tenir-ne unes quantes que vagi seguint i m’agradin per parlar-ne, però entre Nadal i Sant Esteve he aprofitat per ventilar-me una minisèrie britànica i de 3 episodis que m’ha semblat tan brillant que tenia ganes de recomanar-la ja. Tres epidosis que no arriben a les tres hores en total: no hi ha excusa per no veure-la aquests dies de vacances (alguns), família i àpats excessius.

Són tres capítols independents, com tres migmetratges de la ciència ficció que m’agrada. Propera, “real”, la que em va encantar a pel·lícules com “Hijos de los hombres”. Bé, de fet no és l’únic tipus de ciència ficció que disfruto, però si que em fascinen les històries que profetitzen un futur no gaire llunyà del que vivim. El primer episodi no deixa de tenir molt poc o res de futurista. És una fàbula sobre com reaccionaria el país -a nivell televisió, a nivell xarxes socials…- davant d’un esdeveniment molt extraodinari, com que el primer ministre es vegi obligat a pràcticar el sexe amb un porc davant en directe per televisió.

Els altres dos són més identificables ràpidament com a ciència ficció. Un sobre un món on es depén completament dels estímuls audiovisuals externs, amb paper estrella per un programa a l’estil Operación Triunfo. Com això que fem d’estar tot el dia enganxats al mòbil fins i tot quan tenim persones a prop, però multiplicat per 1000. L’altre gira al voltant dels records i com ens canviaria la vida el poder enregistrar-los perfectament i tornar a ells, reveure’ls sempre que volguem. Un perill. Espero que alguna ment brillant del Channel 4 decideixi tirar endavant més episodis de Black Mirror. I posats a demanar, que alguna cadena d’àmbit espanyol es plantegi perquè no es poden fer sèries de bon nivell aquí com les minisèries britàniques, que no paren de fer-ne una de bona rere l’altre (nota: la setmana que ve arriba la segona temporada de Sherlock).

Crèdit a la recomanació: el Marc Pastor (@DoctorMoriarty) via twitter. La va elogiar tant que la vaig haver d’avançar per davant d’altres que tenia pendents!

Toca riure! Community i Life’s too short

Ara que al món real tot sembla anar malament, res com una bona comèdia per compensar. Community és una sèrie que ja porta un temps (ara n’estan fent la tercera temporada) i que progressivament cada cop me l’ha recomanat més gent. Vaig fer un primer intent de seguirla fa bastants mesos, em vaig posar el primer episodi i la cosa no em va enganxar. Potser em va estirar algun petit somriure però la cosa no atrapava. Tanta insistència en que era bona va fer efecte i després de veure uns quants capítols la cosa ja va començar a enganxar. No va ser un amor ràpid. Diria que fins el sisé capítol, amb la visió de la horrenda mascota del campus universitari on passa l’acció, no vaig esclatar a riure. Però a partir d’aquí no he parat de disfrutar amb els capítols. Que a més tenen el format de 20′, ideal per encaixar a qualsevol forat i sense gaire perill de quedar-te clapat per la nit.

És la historia d’un grup d’estudiants i professors a una de les universitats més desastroses dels Estats Units. Que no vinguin al cap comèdies universitàries a l’estil “Los albondigas en remojo”. Aquí hi ha molt més suc. Hi ha dos personatges una mica més principals, el Jeff i la Britta, però hi ha un cor de secundaris inigualable. Des del Pierce (interpretat pel Chevy Chase) i la seva habilitat per dir barbaritats fora de lloc, a l’Abed (fan del cinema i la televisió que genera brillants metamoments sobre la sèrie) o el mite professor Chang. Personatges ben treballats, humor que va des del més subtil al més groller, del fàcil a l’intel·ligent i molts detallets-referències per agradar als que veiem moltes sèries. Només puc parlar de moment per la primera temporada, però molt recomanada!

I una altra comèdia, però amb accent britànic, humor més càustic i malvat, Life’s too short. L’últim invent del Ricky Gervais, prota i creador de The Office, que porta aquí tota la seva mala llet característica. Aquest cop amb un nan de protagonista, en concret l’actor de Willow. I en el mateix format de fals documental sobre la seva vida. La trista vida d’un actor que va sortir a pel·lis molt exitoses i que ara s’ha de buscar la vida com pot. Brutal la seva aparició al segon episodi a una convenció de frikis de la ciència ficció. Feia d’ewok! De moment porten un parell de capítols i no tinc gaire clar si el personatge del nan els donarà tan suc com el cap cabrón de The Office, però s’ha de veure de moment! A més, van a cameo potent per episodi. Al primer un Liam Neeson xerrant amb el Ricky Gervais perquè es vol dedicar a la comèdia. Hilarant. I al segon un Johnny Depp encara cabrejat per tota la canya que li va fotre el Ricky Gervais a la presentació dels últims Globus d’Or.

Aquestes dos em van bé per compaginar amb les que vaig veient: South Park (ja ha acabat la mitja temporada, una mica més fluixeta que l’anterior), Family guy (que tampoc està en el seu punt més àlgid), Boardwalk Empire (sen-sa-cio-nal, per treure’s el barret), The Big Bang Theory (una altra comèdia de 20′ no tan brillant com Community però que té alguns episodis boníssims) i Fringe (que em vaig prometre que abandonaria després del final de la tercera però no he pogut).

I fins i tot he tingut temps per veure una minisèrie fantàstica molt potent: The Fades. D’aquestes curtes i britàniques, amb molt bona factura. Primer pensava que era una altra producció sobre zombies, però per sort s’allunya del tema. Hi ha morts-vius, si, però la historia no és l’habitual. Té moments molt bons tot i que jo no acabés de quedar satisfet del tot amb l’sprint final. Però val la pena! I del Regne Unit i pocs episodis per temporada encara me’n queden unes quantes recomanades que estan preparades per quan els hi trobi forat: The Shadow Line i Whitechapel. I en breu arriba la segona de Sherlock!

Com es fa South Park?

Coincidint amb que no fa gaire que ha tornat l’emissió de nous capítols de South Park (les temporades les divideixen en dues parts d’uns 7 o 8 capítols cada una, ara estan fent la segona part de la… quinzena!) hi ha un parell de documents molt interessants de veure per a tots els que els agrada la sèrie. I gairebé diria que inclús si no t’agrada i et pot interessar mínimament el funcionament intern de producció d’una sèrie de dibuixos animats d’emissió setmanal.

Són un parell de documentals que he pogut trobar fàcilment a la xarxa, però dels que no he pogut trobar subtítols: avisats quedeu els que no porteu l’anglès massa bé. El primer és el reportatge que els hi van dedicar fa cosa d’unes tres setmanes a un programa veterà de l’informació televisiva com el 60 minutes. Curtet, al voltant del quart d’hora (ens han timat 45′!!) explicava breument l’infernal nivell de producció de la sèrie. 6 dies per produir un episodi de dibuixos animats: la resta de sèries ho fan amb molt més de temps. Aquesta immediatesa els permet incorporar fàcilment gags de rabiosa actualitat. La majoria d’aquest documental però se centra en el gran èxit dels seus creadors, Matt Stone i Trey Parker, a Broadway. També triomfen al teatre musical, amb “The book of mormon”, obra que satiritza els mormons i en general totes les religions i que ha guanyat una burrada de premis i bones crítiques.

El documental imprescindible és 6 days to air, aquest de 40 minuts que si que repassa més el detall tot el què passa en els 6 dies que tarden a fer un capítol. De les reunions inicials dels creadors i l’equip de guionistes per treure idees (genial com es trenquen amb les tonteries que els hi venen al cap), com van desenvolupant escenes, com les animen, com gestionen els possibles problemes d’escenes massa bèsties / escatològiques / ofensives o com viuen crisis un dia abans de l’emissió pensant que no arribaran a tenir el capítol i serà una merda. El què és encara millor és que el capítol sobre el que van preparar el documental és The human centipad, una brutal paròdia sobre el món Apple que va ser un dels millors episodis dels últims anys. Alucino amb el què explicaven de quan van anar als Oscars, nominats per la cançó Blame Canada de la peli de South Park i comenten que abans havien pres LSD. A més d’anar-hi vestits de dona.

Els capítols de la sèrie es poden continuar disfrutant gratis des de la seva web South Park Studios.

The Shield

Una recomanació de sèrie que no és precisament nova. Aquesta he esperat fins a veure-la tota abans de comentar-la. Després del buit políciac que em va deixar acabar The Wire, varies persones em van recomanar aquesta The Shield. El Marc Pastor, per exemple, recordo que em deia que era “el revers adrenalític de The Wire”. En vaig veure uns quants capítols: em va quedar clar que era un inici on la sèrie, des del minut 1, ja començava esprintant, lluny del començament més pausat de The Wire (que feia que molta gent, error!, l’abandonés) i quedava més a prop de l’acció desenfrenada i l’adicció que provocava una sèrie com 24.

Llavors de casualitat em vaig trobar una oferta online per comprar-me les 7 temporades de cop, en una caixa espectacular (que anava plena amb una espècie de fitxes policials, una per temporada, amb els DVD) per menys de 40 euros. I vaig decidir fer una cosa poc habitual en mi: dosificar-la! Màxim 1 episodi al dia, deixar passar setmanes, fins i tot mesos, entre temporades. Així l’he allargat fins aquesta setmana. I ha valgut la pena, perquè si deia que la sèrie començava esprintant, no baixa velocitat en cap moment i entra a meta en plan Usain Bolt. Contra una paret.

No és una sèrie de bons contra dolents. Com a The Wire, tots (o gairebé) els personatges tenen el seu cantó fosc. No són policies herois que representen el bé -algun hi ha, això si-. Són uns fills de puta que també tenen el seu cor. Personatges contradictoris amb els que mantens una relació d’amor-odi però que enganxen. El Vic Mackey per davant de tots i el Shane Vendrell com a segon de bord. Però a darrera una enorme quantitat de personatges secundaris que enriqueixen totes les temporades. Des dels habituals com el Dutch o el Lem, a interpretacions d’una o dos temporades com les que van regalar la Glenn Close o el Forrest Whitaker.

És la historia d’uns policies, els protagonistes principals, treballant a un dels barris més conflictius de Los Angeles i que formen part d’un esquadró especial, que combat les “bandes” des de la seva posició de raça diferent dins del cos de polícia. Poden tirar pel dret, fan servir estratègies sovint al marge de la llei i això cada cop els escora més al cantó criminal. I, com era de preveure, se’ls hi acaba liant. Hi ha unes quantes histories principals a cada temporada i moltes de secundaries (m’encanten les que protagonitza el Dutch amb el seu cervell privilegiat per analitzar ments perturbades). Passen les temporades i la historia d’aquest cos policial es va enfosquint i podrint fins que tot sembla conduir a un únic final possible. Espectacular i emotiu capítol final, per cert.

Wilfred i la ganga de sèries d’estiu

En plena desolació pel final de Game of Thrones (la sèrie que més he disfrutat en temps!) i amb un parell de sèries més que m’han satisfet abastament els últims mesos (The Chicago Code i The Killing), canvia la programació de sèries i repasso el què fan per conformar-me la graella televisiva als mesos de calor.

Wilfred: La gran novetat, de moment. Una comèdia de 25 minuts: format estiuenc ideal. Emés el primer episodi, m’ha deixat un somriure de principi al final. Un Eljah Wood sobreactuat i en el llindar de la son i la realitat es troba que al gos de la veïna el veu com una persona disfressada de gos. I hi parla. El ca té el seu accent anglès, el seu hàbit per la bona marihuana i una filosofia vital ben interessant. Tinc curiositat per saber com progressarà, però té molt bona pinta!

Falling skies: Tenia la idea que seria la sèrie de gran pressupost que em substituira a Game of Thrones però vist el primer (doble capítol), m’ha quedat clar. Descartada: una d’alienigenes invasors amb una historia, uns cliches i uns personatges que no m’interessen. De pel·li americana xunga.

Louie: Sóc molt fan d’aquest còmic nord-americà, el Louis CK (ja n’havia parlat aquí) i aquesta sèrie on porta el seu humor sense tabús a una historia familiar, barrejada amb la seva comèdia d’stand-up, segur que torna a valer la pena en la segona temporada, que acaba de començar.

Luther: Una de la BBC de policia amb carisma que investiga assessins en sèries (l’interpreta l’Idris Elba, un dels grans de The Wire). Arriba la segona temporada, que vaig llegir que només seran 4 capítols, però que segur que valen la pena, a poc que segueixin el bon nivell de la primera temporada. Vist el primer, tenim nou assassí intrigant.

Futurama: un retorn que segueixo una mica per inèrcia,perquè han baixat el nivell de les temporades originals, tot i que sempre hi ha bons moments, especialment amb el Bender. Ja hi ha un primer episodi per veure que no és per tirar coets.

True Blood: aquí tinc el dubte de si seguir veientla o no. Al final de l’anterior, vaig quedar tan decepcionat que em vaig jurar que l’abandonava. Però vampirs, Alan Ball i HBO tiren més que dos carretes i no descarto tornar a caure sota el seu influx. Comença avui als Estats Units la quarta temporada.

Breaking Bad: historia d’un profe de química que per pagar el seu tractament pel càncer es dedica a fabricar drogues. La número 1 en la llista de ganes de veurela! Nova temporada que comença el 17 de juliol, una sèrie que ha mantingut un nivell altíssim en tota la seva emissió. Al principi tenia els meus dubtes que es pogués estirar tantes temporades, però sembla que se’n surten molt bé.

Me’n deixo alguna?

George Carlin, l’humor com a plataforma per pensar

En aquests dies d’acampades, de parlar de coses que no funcionen, de com ens trepitgen, de tot el que falla, molt sovint hi ha missatges que no arriben bé a tothom. La forma hi fa molt. Un redactat massa burocràtic porta a la mandra lectora, un manifest massa trufat de clichés hippies també tirarà a molta gent enrera. Una arma de doble impacto Van Damme per fer riure i pensar alhora és l’humor. I als Estats Units sembla que ho tenen una mica més ben assimilat que aquí (bons còmics d’aquí que siguin molt canyeros?). Tot i ser el país que sempre visualitzem com a niu de republicans o de desdentegats catòlics incultes que viuen en un tràiler o de gent que mira amb superioritat moral el reste del món, també és cert que allà han donat espai perquè surti un bon nombre de còmics que fan riure, però que a la vegada diuen les coses molt clares i tocant totes les tecles i els ous, a ser possible. Religió, política, nacionalisme, autoritat i tot el què aparegui per davant.

Fa uns mesos parlava d’un d’ells. “Pensa per tu mateix, questiona l’autoritat”: Bill Hicks. Seria interessant recuperar-lo per aquestes assamblees de les acampades, el tema principal era la llibertat i atacava els que la retallaven des de l’humor. Abans d’ell també havia parlat del Louis CK, que té més tendència a escorar-ho cap al sexe, però també diu les coses com les pensa: de la religió, a la feina de fer de pare o la correcció política. D’incorrecció política, uns altres que en son els reis, que ho fan des dels EEUU i que ja porten anys i anys fent riure i ridiculitzant idees estúpides (de la Cienciologia, a la religió, a l’exèrcit o que l’Slash és real, últim episodi): South Park.

L’últim (per ordre de visionat meu, no d’importància) a afegir a aquesta llista: George Carlin. Me’l va recomanar aquí el Carles (marphille) i l’he descobert amb un especial televisiu per l’HBO: Its bad for ya. No costa gaire trobar-lo rebuscant una mica, fins i tot amb subtítols en castellà. Aquí, aquest còmic nord-americà ens dona un recital d’una hora que va gravar el 2008, l’any que va morir. 70 anys tenia el tio fent aquest espectacle i és al·lucinant l’energia que desprén i la lucidesa. Comença parlant de la gent gran i acaba parlant dels drets de les persones, passant per la religió o el nacionalisme en un país de banderes arreu com els Estats Units. Ell és dels que creu que estar orgullós de ser nordamericà, o italià… o català no té sentit. T’has de sentir orgullós de les coses que has aconseguit per tu mateix.

Pel youtube hi ha varis clips, deixo a continuació un del final del show que comentava. Reflexionant sobre els drets de les persones:

O del govern

Game of thrones (+ the killing)

Havia perdut la costum de veure el primer capítol d’una sèrie, entusiasmar-me i escriure’n al blog. Últimament intento prendre-m’ho amb més calma i parlar-ne quan la cosa ja porta una mica de temps i es veu si es consolida o no. Mira The Shield, que celebro cada capítol que disfruto, però m’he dit que no en faré el post fins que no acabi les 7 temporades. És espectacular. També ho és Game of Thrones, de la HBO, amb tot el que implica de garantia de qualitat. I està basada en unes novel·les d’un tal George RR Martin, que els qui les han llegit recomanen amb passió. No és el cas: el meu és el visionat d’algú que no ha llegit les novel·les i de cop es troba amb un món nou, amb molts i molts referents nous per assimilar. Els que les han vist potser troben queixes de falta de fidelitat o al contrari, encara estan més entusiasmats: les crítiques que he anat llegint eren molt positives.

Aquesta setmana s’ha estrenat el número 1. Ha estat un dels grans temes de discussió a twitter i generat una bona allau de comentaris. A mi em va flipar. Context: nova tele LED full HD a casa, acompanyada del clàssic disc dur multimèdia (utilitzo un Lacie Cinema HD) i un home cinema de Denon. La sèrie en un arxiu mkv de 1’45 GB: cine a casa. Una passada la qualitat d’imatge i el so. Les primeres escenes en aquells boscos aclaparadors de neu i de foscor a l’aguait són de pell de gallina. I el capítol avança molt i molt bé. Com a pilot han de fer que passin moltes coses i a la vegada presentar-te els personatges que aniràs trobant al llarg de la sèrie. Objectiu complert. Si que va tot accelerat, però en un pilot s’accepta. De fet, llegia avui que els crítics que han vist els 6 primers episodis deien que el primer era el pitjor! No es tallen alhora de tocar temes potents: caps tallats de socarrel a cop d’espasa, mamades a nans.

La sèrie es mou al món de la fantasia heroica. No he estat mai un gran lector de novel·les d’aquest estil, però parlen molt bé de les que es basa Game of thrones. A la sèrie la venien com una espècie de Els Soprano en aquest món de fantasia. Però potser acaba sent una cosa tipus Battlestar Galactica, que més enllà de la ciència ficció parlava de la guerra, les relacions humanes i moltes altres coses en clau gairebé filosòfica. Queden capítols per veure si la cosa acaba quallant, però ja tinc ganes de continuar confirmant-ho. La pinta és fantàstica.

No és la única que he començat fa poc. The Killing ja va per el quart capítol i la cosa no té gens de mala pinta. Investigació sobre l’assassinat d’una noia, que apareix a l’aigua i amb unes melodies molt Twin Peaks sonant. La referència a la sèrie del David Lynch sembla una mica massa forçada, però a part d’això la cosa sembla prou intrigant i ben feta com per generar l’interés i merèixer que la continui veient.

The Lost Room

Una bona proposta pels amants de les sèries curtetes. No és nova: de fet la tenia amagada en un disc dur des de feia anys. La van fer el 2006. I això dona dret a dir que és Fringe abans de Fringe. O que és Expedient X després d’Expedient X. Una manera de dir per on van els trets: fenomens estranys i inexplicables, que desafine les lleis del que coneixem i tenim assimilat. Aquí el protagonista és un dels dos fills d’A dos metros bajo tierra (el que no va acabar fent Dexter), que intenta resoldre el misteri d’una habitació que sembla que no existeix però si i que s’ha empassat d’una vegada, i sense rot posterior, a la seva filla. Lligada amb aquesta habitació hi ha un seguit d’objectes de propietats sorprenents.

Continua llegint »

Big Train

Divertidíssima sèrie britànica que em va recomanar el Carles. N’he vist la primera temporada (la segona diuen que baixa bastant el nivell), que com sembla que és tradicional en els formats televisius de les illes britàniques arriba en sis dosis. És la primera sèrie que va fer el Graham Linehan després de la molt i molt brillant Father Ted (i abans de fer IT Crowd). En aquesta, el format de la sèrie són capítols de mitja horeta plens de gags sense relació entre si. L’únic fil conductor entre els sis capítols són uns gags d’animació que mostren les retransmissions dels campionats mundials de mirar-se als ulls sense parpellejar. Els actors són fantàstics. El més conegut, Simon Pegg (Zombies party, Hot fuzz…). Continua llegint »

“Pensa per tu mateix, questiona l’autoritat”. Bill Hicks, gran còmic

Un dels discos que més escoltava en l’època de l’institut era l’Aenima dels Tool, música densa, recarregada, barroca, amb lletres sobre drogues i misticismes variats. Al llibre que venia amb el CD hi havia una fotografia del Bill Hicks, un còmic nord-americà, amb la llegenda “Another dead hero”. Una de les cançons d’aquell disc és “Third eye”, que en algunes versions s’iniciava amb un monòleg que començava amb la frase “Think for yourself, question authority”. La frase encaixa com un guant en el què comunica el Bill Hicks als seus monòlegs, però no és seva. És del Timothy Leary, un nom lligat a la cultura del LSD i al lliurepensament. En altres versions de la cançó per això, s’utilitzen unes frases del Hicks sobre les drogues.

No fa gaire he entrat en contacte amb el còmic nord-americà a través d’un bon documental que es va estrenar el 2009: “American, the Bill Hicks story”. Molt recomanable. Com a documental en podria treure més suc, però és una bona aproximació a la seva figura, com des dels monòlegs i una òptica “còmica” de la vida, anava deixant anar punyals i més punyals sobre temes tan espinosos (especialment als EEUU) com les drogues, el sexe, la religió o l’abús d’autoritat del govern. Potser per furgar tant a la ferida, va tenir més èxit a Anglaterra que als Estats Units, on de totes formes tenia una base de fans lleial i on continua sent reivindicat (el Louis CK de qui vaig parlar n’és una versió no tan salvatge). Al documental per exemple es veu com questiona i s’implica personalment en fer que la gent no es cregui tot el què els hi diu el Govern sobre la massacre de Waco (els d’una secta, dels Davidians, tancats en una casa, els ataquen i més de 60 persones moren dins cremades, nens inclosos).

Amb el punt de partida del documental, després és relativaments senzill localitzar a la xarxa actuacions d’ell en teatres. Algunes amb subtítols en castellà. Per recomanar-ne una de bon exemple, curta, concisa i de cop de puny a la mandibula, “One night stand”, que és mitja horeta en un teatre de Chicago on comença parlant del fet de fumar i les agressions dels no fumadors, passa a les drogues, el sexe i com el govern converteix coses bones en els enemics del poble. Molt recomanable, segur que si continués viu ara estaria fent campanyes a favor de Wikileaks i moviments semblants.