Viatge a Yucatan (Mèxic)

Per les (gairebé) dues setmanes de vacances que em quedaven al desembre tenia clar que volia algun lloc amb bona temperatura. També que no em volia complicar excessivament el viatge amb molt moviment, canvis d’allotjament, etcetera… i veient que cap a Àsia els vols estàven molt cars, vaig veure que podia anar a visitar per primer cop Mèxic, un país que tenia ganes de veure. Concretament a la península del Yucatan. Vol a Cancún per 650 euros anar i tornar (via Miami, amb unes quantes hores d’espera allà) i la idea inicial d’organitzar el viatge allunyant-me de Cancún el possible, que com vaig poder comprovar des de la llunyania té tota la pinta de paradís artificial orientat a nord-americans i amants de la polsereta tot inclós, passa el dia bevent a la platja davant de l’hotel. Després de fer una petita investigació i consultar amb gent que havia estat per la zona vaig decidir fer una ruta Cancun-Tulum-Bacalar-Valladolid-Isla Mujeres-Cancun (on Bacalar era l’únic punt lleugerament llunyà). La temperatura va ser molt bona tots els dies. Calor -però no excessiva- durant el dia. Fresqueta -algun dia per màniga llarga, altres no- a la nit. Això si, va fer menys sol del què esperava ara que havia acabat l’època de pluges. Bastant nuvolot, però només 4 gotes un parell de dies. Continua llegint »

Epíleg: Cambodja -Siem Reap, inundació, Phnom Pehn- (Viatge a Laos)

(és un capítol d’un relat més gran de les tres setmanes de viatge a Laos que trobaràs al text inicial)

Abans de tornar cap a casa, em deixoun èpileg final a Cambodja. Sense intenció de conèixer gaire en profunditat el país, perquè només tindré temps per aturar-me a els dos punts més turístics: Siem Reap (amb els temples d’Angkor Vat) i Phnom Pehn, la capital.

L’aeroport de Siem Reap, molt més transitat que els de Laos ja es veu una cosa diferent. Una corrua de funcionaris esperen per tramitar el visat. Omple un full, adjunta una foto de carnet i paga 20 dòlars. A gairebé tot arreu pots pagar amb la moneda americana. Això si, el canvi en decimals te’l tornen en els bitllets locals, els kiel. Canvio majoria d’euros en dòlars. Poquet en moneda local.

Només sortir de l’aeroport m’assalta un conductor de tuk-tuk, que em porta a l’hotel i que em farà de conductor els dies que estigui a Siem Reap i em portarà als temples per un preu molt barat. Entre l’insistència i el seu encantador somriure desdentegat em convenç i m’acosta a l’hotel, l’Angkoriana (recomanat per un company de la feina, tot un luxe per uns 20 euros la nit, esmorzar inclós, manera d’acabar a lo gran el viatge). Estaré tres dies a Siem Reap, l’idea és fer un intensiu de temples. Hi ha un ticket de 3 dies per visitar-los, que són 40 dòlars.ñ El tuktukero em portarà als temples per 10 dòlars al dia (excepte el tercer dia, que anirem més lluny i la cosa l’augmentarem a 20 dòlars).

El primer dia, cau la pluja -poca però constant- des que he arribat, visita als dos temples més grans: Angkor Wat i Angkor Tom. Inici pel temple que dona nom a tot el conjunt. Això d’Angkor Wat és espectacular: un conjunt d’edificis de grans dimensions, que encara manté una gran part en peu, amb moltes parets plenes de relleus d’escenes mitològiques. La magnitud de tot impressiona. El viatge mental cap enrere, més. Pensar com devia ser allò quan tot era complet, en l’apogeu de la civilització khmer. Quan tot formava part de la més gran ciutat de l’era pre-industrial, que diuen que ocupava una superfície equivalent al Los Angeles actual. Quina bestiesa. Li dedico 2 hores a admirar el temple, passejant amb un paraigues. A la part de darrera apareix un bon grup de micos, entre encuriosits pels visitants i amb ganes de rebuscar a les papereres a veure si hi ha alguna cosa interessant de rosegar.

Continua llegint »

Capítol 3: Vientianne, Pakse, Don Det (Viatge a Laos)

(és un capítol d’un relat més gran de les tres setmanes de viatge a Laos que trobaràs al text inicial)

La meva idea inicial era anar amb avió de Luang Prabang a Pakse, amb Lao Airlines. Vientianne no em cridava especialment l’atenció (xerrant-ho amb gent que hi havia estat era una cosa de la que es podia prescindir) i encara menys l’altra visita a mig camí de la capital: Vang Vieng. Que és el lloc de visita obligada per guiris de 18 a 20 amb ganes de tajar-se a lo salvatge al bar mentre miren reposicions de Friends i Els Simpons. L’entorn natural semblava molt guapo, però el llegir sobre aquest ambient lloretsalouesc em tirava molt enrera

Luang Prabang-Pakse és una ruta que només surt dos cops per setmana. Tenia comprat el bitllet però uns dies abans em van avisar que havien cancel·lat el viatge i em proposaven fer-ho en dos dies: Luang Prabang-Vientianne, em paguen nit d’hotel i al matí següent Vientianne-Pakse. Cap problema: així fins i tot podia fer una petita visita a la capital, que en principi havia descartat. El cas és que aquests dos viatges en avió, si els fes en autocar serien unes 12-13 hores cadascun. I coi, estic de vacances, cal descansar, encara que surti bastant més car.

Els dies d’avions són dies per prendre-s’ho amb calma, llegir (m’he emportat “El corazón de las tinieblas”, que ha durat poc), jugar a l’Angry Birds i anar apuntant coses del viatge. És curiós mirar l’extracte del banc de les meves visites al caixer automàtic. Cada cop que he tret un milió de kips, m’ha sortit més car en euros. Com està la crisi!

Fa gràcia veure aquests aeroports, tan minúsculs. Una pista per aterrar, un edifici petitó i poc més. A nivell botigues, un parell. A la de premsa hi tenen una selecció de premsa internacional, amb revistes del cor espanyoles. Veig un Semana de gener del 2011! El de Vientianne és una punta més gran però tampoc és per tirar coets. M’esperen amb un cartellet els de l’aerolinia: furgoneta còmoda i cap a l’hotel, correctament situat a una zona no gaire lluny de la part més cèntrica.

Continua llegint »

Capítol 2: Luang Prabang (Viatge a Laos)

(és un capítol d’un relat més gran de les tres setmanes de viatge a Laos que trobaràs al text inicial)

De Luang a Luang i tiro perquè em toco. Hi ha varis horaris per anar en autocar de Luang Namtha a Luang Prabang, inclús un de nocturn que et permet estalviar una nit d’allotjament però que segur que t’acumula una mica de cansament. El trajecte el vaig fer en bus diurn, a les 9 del matí. 110.000 kip, uns 11 euros, per un trajecte que no són gaire més de 300 km però que se’n va cap a les 9 hores. Que si feu càlculs ràpids ja veureu que no és precisament ràpid. El bus està prou atrotinat, però com a mínim té un espai digne entre seients per poder estirar una mica les cames. Al costat toca un militar (o com a mínim ho sembla). És un trajecte entre muntanyes: maco, però curva, curva, puja, baixa, curva, curva. El bus va a poc a poc i pitant per què s’enretirin els vehicles més lents, o els peatons que caminen pel costat de la carretera.

Continua llegint »

Capítol 1: Luang Namtha (Viatge a Laos)

(és un capítol d’un relat més gran de les tres setmanes de viatge a Laos que trobaràs al text inicial)

El dia de viatge de Bangkok a Luang Namtha és llarg i ple de transports diferents. Surto de la ciutat tailandesa en un taxi-buset compartir per varis turistes (130 baht per cap) per arribar a l’aeroport. Després un avió fins a Chiang Rai. Allà comparteixo un taxi amb uns que també van a l’estaciò d’autobusos. Bus fins a Chieng Kong. Un autocar atrotinat, amb espai entre seients ínfim i amb militar al costat. Per sort va baixant gent al llarg del trajecte i al final encara puc estirar una mica les cames. Algú mínimament alt no sé com s’hi posaria. El bus no només és puntual sinò que surt 5 minuts abans i tot. Tan ple que hi ha gent que va de peu. Que per un trajecte de dos hores i mitja no està malament.

De Chieng Kong, tuktuk fins la frontera. Només sortir enganxem una moto darrera amb tres nois. Condueix el del mig. El de davant juga a la consola. Sense casc cap dels tres. A la frontera, creuo el Mekong en barca i a l’altre cantó, ja Laos, tramito el visat: omplir un full, pagar 36 dòlars (1 dòlar extra per arribar més tard de les 4 – tanquen a les 6) i adjuntar una foto de carnet (això cal tenir-ho preparat de casa!).

Continua llegint »

Pròleg: Bangkok (Viatge a Laos)

(és un capítol d’un relat més gran de les tres setmanes de viatge a Laos que trobaràs al text inicial)

Vaig arribar a Bangkok un dissabte al migdia. Atordit per la bafarada de calor humida i pel cansament dels avions i el canvi d’horari (5 hores de diferència amb Barcelona). L’idea inicial era passar un parell de nits a la ciutat i després ja anar tirant cap a Laos. Per conèixer breument Bangkok (ja hi tornaré, segur) i per fer net de cansament i jetlag.

Tenia l’hotel a prop de l’àrea motxilera per excel·lència, Khaosan Road. Concretament, un lloc anomenat Erawan house, habitació correcta, neta, wifi, aire acondicionat, per uns 16 euros la nit. De l’aeroport, directe allà: el trajecte van ser 500 bahts (uns 11 euros), acompanyat per un taxista que es va emocionar al sentir que era de Barcelona (Messi!!!!).

El primer dia, molt just d’energia, em dedico a donar un volt per la zona de Kaosan Road: molta animació, menjar pel carrer, guiris, agències que ofereixen viatges. Això volia investigar per veure la millor manera d’entrar a Laos. Al final de casualitat em trobo amb uns catalans i entre el què em comenten i l’investigació prèvia em queda clar. Per entrar a Laos pots anar a Chiang Rai, més a prop de la frontera, o Chiang Mai. En avió o bus. Chiang Rai és més a prop però més car, perquè Chiang Mai és mes turístic i hi passa més gent. Però trobo un avió raonablement barat amb Air Asia (sobre els 40 euros) destí a Chiang Rai i ni m’ho penso. El què sigui estalviar moltes hores d’autobús, benvingut sigui.

Continua llegint »

Viatge a Laos (amb Bangkok i curta visita a Cambodja de regal)

Aquest any, per variar una mica, el viatge de vacances l’he relatat una mica. El dosificaré en posts (on vindrà la versió amb fotos), però si teniu ganes de llegir-lo sencer, és fàcil (en format PDF):

Descarregar relat viatge a Laos

Si prefereixes llegir-lo en format blog, amb les seves fotos i tal il·lustrant el text:

• Pròleg: Bangkok
• Capítol 1: Luang Namtha
• Capítol 2: Luang Prabang
• Capítol 3: Vientianne, Pakse, Don Det
• Epíleg: Cambodja -Siem Reap, inundació, Phom Pehn-

Aquest estiu del 2011 vaig triar el Sud-est asiàtic, que era una zona del món que no havia trepitjat (excepte per uns quants dies a Singapur, camí d’Australia, fa tres anys). Parlant amb gent que havia estat per la zona em vaig acabar decidint: Laos. Un país de menys anomenada turística que els del seu voltant (Vietnam, Tailandia, Xina) però que el convertia en una visita més tranquil·la i relaxada. Els que hi havien estat em parlàven d’un pais encantador, segur, molt barat i amb una gent molt maca. Ara ho puc certificar. El fet que no tingui grans atractius turístics (potser la ciutat de Luang Prabang el que més), ni platges, condueix el turista més cap a altres països.

Continua llegint »

Estels del sud, recorrent els Ports de Beseit

Els que vivim a Barcelona i voltants, quan diem muntanya, gairebé sempre pensem en direcció nord. Suposo que per això els Ports de Beseit passen una mica més desapercebuts. Error! El Parc Natural i les muntanyes que cauen no gaire lluny de la desembocadura de l’Ebre són una passada. I una (molt) bona forma de coneixe-les és a peu. El passat cap de setmana vam fer una ruta que han anomenat Estels del sud. Una ruta circular de 99 km i 8400 de desnivell (4200 de pujada, 4200 de baixada), que la situa no gaire lluny pel què fa a puja i baixa d’una altra ruta de les nostres terres com és la Carros de foc (encara que aquella sempre a més altura).

Aquesta ruta pels Ports la recomanen fer en 5 etapes. Pernoctant a Paüls, Arnes, Beseit, Refugi Font Ferrera i Refugi Caro. Al ser circular, es pot començar per qualsevol punt (tots accessibles en cotxe) i fer-ho en el sentit que es vulgui. Nosaltres vam començar pel Refugi Caro (sense fer-hi nit, per això), direcció a Paüls. A la pàgina oficial dels Estels del sud hi ha informació per trobar allotjament. De fet ells t’ho organitzen i reserven per tu. Pagues un extra de 30 euros, que a canvi et donen un mapa, una samarreta… Nosaltres ho vam fer pel nostre cantó. Els allotjaments que ells recomanen són una opció, però tant a Paüls, Arnes com a Beseit hi ha força més opcions. És bastant senzill seguir el camí correcte, seguint les estrelletes blaves que hi ha marcades a roques i arbres. En alguns casos (com la primera etapa que feiem), quan coincideix amb un GR, les estrelletes desapareixen o minven en quantitat i vas seguint les senyals blanques i vermelles del GR. El primer dia ens vam liar una mica amb unes marques, però res que no es solucioni amb un mapa i una brújula. I un mòbil amb GPS també pot ajudar. La resta, fàcilet, fins i tot per persones com jo amb nul sentit de l’orientació. A més dels gadgets per seguir el camí correcte val la pena emportar-se aigua, que en alguns casos com la primera etapa no hi ha fonts o rius on agafar-ne. La ruta completa no és gaire complicada, a nivell de demanar grans habilitats muntanyeres. Si que demana una mica de forma física. Seria més aviat per un nivell dominguero advanced com a mínim, que són bastantes hores caminant durant 5 dies seguits. Al juny és un bon moment per fer-la: l’ideal és trobar algun punt on la calor no sigui excessivament bèstia, però que sigui suficientment generosa com per poder disfrutar amb les remullades a rius gelats. A la web de Turisme de Catalunya hi ha el perfil de la ruta, de les etapes, i tracks GPS per descarregar. Continua llegint »

Viatge al Japó de tres setmanes

Una mica de resumillo del meu viatge a japó de 3 setmanes, concretament del 4 al 25 de setembre. El clàssic text que faig tant per a qui hi vulgui anar, com per passar a escrit records abans que el degoteig continu de nova informació al cervell me’ls esborri. Per no fer un text massa llarg, ho dividiré en uns quants posts.

1. Informació general (aquí mateix!)
2. Allotjaments i menjar
3. Visites recomanades
4. Danjiri Matsuri (un festival que es mereixia text propi)
5. En imatges: l’àlbum en versió 1030 fotos o el de 157 fotos

PREPARACIÓ PREVIA:
Primer va ser trobar un vol de preu correcte per les dates escollides. Va guanyar Alitalia, tot i que vaig estar esperant, perquè m’havien dit que a Finnair treien unes ofertes molt bones (de 500-600 euros). Després a repassar la guia que ja tenia. “Rumbo a Japón”, de Veronica Calafell, Jesus Espí i Marc Bernabé (també vaig xerrar amb la Vero i el Marc, que els conec personalment!). I a parlar amb gent que ja hi havia anat per fer-me una mica d’idea de la ruta que volia fer. Comprar-se el JR Pass (i de pas, que també ho venien, entrada pel museu Ghibli, que és millor, si tens intenció d’anar-hi, de comprar-ho des d’aquí) a una agència d’aquí, JTB. Un cop triada la ruta (la detallo més avall), reservar ràpid algun allotjament, especialment Tokyo (ja vaig trobar algun ryokan ple, amb moltes setmanes d’antelació!) i els llocs més petits com Miyajima o Kinosaki (per no tenir els llocs “barats” plens i haver d’agafar algun allotjament que em disparés massa el pressupost). De guies, a part de la comentada, em vaig emportar la Lonely Planet edició 2010 que vaig agafar a la biblioteca. Aquesta més completa i amb més informació pràctica, l’altre amb moltes suggerències de recorreguts alternatius i informació més friki. Dos guies + camera reflex amb dos objectius: enfortint l’esquena tot el viatge.

DESCARTATS:

La visita a Himeji, que el castell està de reformes fins el 2014, crec. També al teatre Kabukiza, de Tokyo, un altre en reformes. I a la subasta de tonyina al mercat de peix de Tsukiji. Hi has de ser a les 4.30 del matí que és quan et donen plaça o no. Els 140 primers entren. I despertar-me tant d’hora i gastar una pasta de taxi per jugar-me que potser no hi ha lloc… doncs passant.

LES PELES:
No ha sigut un viatge barato. L’avió van ser uns 720 euros. El JR Pass (passi per poder moure’s pel Japó en tren ilimitadament) de dos setmanes, 430 euros. Després els gastos de dia són una mica variables en funció dels allotjaments que triis (jo em vaig moure des dels hostels econòmics a algun ryokan que ja picava bastant més) i del menjar que jalis. Si no vols regar els àpats amb cervesa o alcohols varios, no és descabellat poder menjar habitualment, i bé, per menys de 10 euros. Ara, jo també he buscat provar coses, bons restaurants recomanats, etc… Així que el pressupost per aquí l’he estirat A mi la cosa potser m’ha sortit a uns 100 euros/dia, comptant que serien retallables havent anat sempre de hostels, o deixant de jalar a alguns dels llocs que he jalat. Per la resta, difícil de passar la tisora. Els transports s’havien de pagar, les entrades a temples, museus… Regalets, autoregals… L’últim punt també ha inflat el gasto

També cal tenir en compte que ha estat un any molt dolent per viatjar a Japó. El yen està moooolt fort. Si fa dos anys per 1 euro et donaven 160 yens, aquest any te’n donaven 107. Una diferència més que important. A l’hora de canviar yens crec que val la pena emportar-se euros i canviar a l’aeroport d’allà. Que el canvi surt bastant millor que canviats aquí. De fet diria que traient de caixer, amb la comissió i tot, et surt més a compte que canviar aquí.

EL TEMPS:

Dels 20 dies que vaig estar al Japó, els primers 17 va fer una calor inesperada. Calor humida, suar i suar. L’uniforme pantalons curts – samarreta curta, invariable. Els dos últims dies va canviar una mica. També va ploure. Tres o quatre dies, un parell especialment intensos, que em van coincidir a Tokyo. Crec que no fa falta emportar-se ni impermeable ni paraigues. A tot arreu on em vaig allotjar, em van deixar paraigues. I si no és el cas, total valen uns 3 euros a les botigues (que n’hi ha per tot arreu). Una cosa menys a carregar a la maleta, més espai per portar tot el què compris

L’ELECTRICITAT:

Diferent de la d’aquí, però tampoc em va fer falta emportar-me res. A tot els llocs on vaig dormir em van deixar adaptadors de corrent per a la versió europea.

L’IDIOMA I ELS JAPONESOS:

Només arribar, amb el primer tren, moment de pànic. Tot en caràcters japonesos, no entenia res, pensava que passaria tot el viatge perdut. Res, després tot és molt més fàcil. Trobes les coses escrites en el nostre alfabet. Els japonesos no són un prodigi de parlar en anglés (deixant els propietaris d’allotjaments de banda). De fet la majoria et diran que no el parlen quan els hi preguntes, encara que el dominin una mica. I si els demanes on està alguna cosa, és probable que per voluntat d’ajudar-te (encara que no ho tinguin clar) t’acabin enviant en el sentit contrari del que hauries d’anar. Ho dic per experiència. Això si, educadíssims en tot moment (excepte en pujar/baixar dels trens, que a vegades treien l’ira acumulada). I amb una capacitat innata per clapar-se a qualsevol lloc especialment el tren. En el meu primer tren, als 5 minuts ja tenia una japonesa amb el cap sobre l’hombro, clapant tranquil·lament.

LA RUTA:

Comptant que el dia 5 vaig arribar a les 6 del matí (amb tot el dia per endavant, si el jetlag ho permetia) i que el dia 25 vaig marxar també de matí (no tant d’hora), o sigui un dia que no podia aprofitar per fer coses. Vaig planificar la ruta per fer coincidir-la amb el Danjiri Matsuri (el cap de setmana del festival estava a Osaka, un dia per la ciutat, l’altre pel Danjiri). La resta el vaig fer en funció de recomanacions i coses que em cridaven l’atenció. Vist ara amb la ruta completada, potser hauria tret un dia a Tokyo i hauria fet doblet a Takayama, mirant de fer algun trekking lleuger per la zona, que feia molt bona pinta. Aquesta és la ruta, marcant on passava la nit. El JR Pass de dos setmanes el vaig activar el dia 9, aprofitant per anar a Kamakura.

05/09: Tokyo
06/09: Tokyo
07/09: Tokyo
08/09: Tokyo
09/09: Tokyo
10/09: Takayama
11/09: Hiroshima
12/09: Miyajima
13/09: Kinosaki
14/09: Kyoto
15/09: Kyoto
16/09: Kyoto
17/09: Kyoto
18/09: Osaka
19/09: Osaka
20/09: Koyasan
21/09: Tokyo
22/09: Tokyo
23/09: Tokyo
24/09: Tokyo

EL TRANSPORT:

Que n’aprenguin els del RENFE!! Trens puntualissims, fàcilissim reservar seient (amb el JR Pass) i inclús canviar-lo. Fàcil d’orientar-se, superat el xoc inicial del primer dia. A l’hora de planificar-se la ruta que es farà per Japó amb el JR Pass val la pena mirar els horaris a Hyperdia (desclicant les opcions del Nozomi i els trens privats, que no entren al JR Pass). En algun cas (per arribar a Koyasan) per exemple, vaig haver d’agafar un tren privat. Però no va ser excessivament car i funcionaven tan bé i puntuals com tots. A les oficines de tickets del JR els hi passava les meves rutes impreses i em treien els bitllets fàcil. Després si fa falta canviar algun bitllet de dia o hora, és senzillíssim.

A CORRER!

És el primer viatge en el que m’emporto les vambes per còrrer. Em va costar iniciar, però després ja vaig anar sortint cada dos o tres dies, que va bé tant perquè m’agrada sortir a còrrer com perquè veus parts de les ciutats que no veuries si no sortissis a còrrer. A Kyoto vaig sortir pel parc Umekoji, divertit veure al vespre com grups de xavalets anaven practicant coreografies mentre jo corria. A Tokyo, pel Ueno Park. Que de dia no mata gaire. Però de nit, amb fanalets iluminats i els edificis reflexats al llac, és una delícia. A Osaka, per la vora del riu Yodogawa, un diumenge al matí, tot ple de camps de beisol i de nens disputant el seu partit dominical.

Allotjaments i menjar (Viatge al japó)

[Aquest text forma part d'una miniguia Viatge al Japó de tres setmanes]

ALLOTJAMENTS

Vaig combinar l’opció de dormir en ryokans amb els hostels i en el cas de Kyoto va ser un allotjament estrany, a mig camí entre el ryokan, el hostel i l’hotel càpsula. Cal tenir en compte que jo en general vaig triar bastant l’allotjament en funció de la meva condició de viatger solitari. Si hagués anat acompanyat segurament hauria passat de hostels i hauria tirat pels ryokans. És la putada que les habitacions individuals costin habitualment gairebé tant com la doble.

Tokyo: la meva idea va ser agafar dos allotjaments diferents, un situat a l’est i l’altre a l’oest, en les meves dos estades a Tokyo. Així a l’anada fer una part de la ciutat i a la tornada l’altre, aprofitant per anar caminant a molts llocs. El primer va ser el Kimi Ryokan, situat a Ikebukuro. Ryokan molt maco i net, l’habitació una punta petita i sense tele, però amb un molt necessari aire acondicionat. I la situació molt bona. A una zona tranquileta, però a 5 minuts de l’estació d’Ikebukuro, de la que sortien vàries linies de metro i, sobretot, una estació de la línia de trens Yamanote (la circular que passa per la gran majoria de llocs que visitaràs, i val la pena buscar allotjament a prop d’una parada d’aquesta línia). A més a Ikebukuro hi havia molta marxeta per la nit (un miniShinjuku) i restaurants per sortir a sopar i fer una copeta.

Per la segona part, la idea era buscar alguna coseta per aprop de Ueno. Els dos primers, el Sawanoya i el Katsutaro , que feien molt bona pinta, estaven plens. L’Andon, que m’havien recomanat molt ja no el vaig mirar perquè l’individual se n’anava massa (la doble, millor). Al final vaig anar al Sakura Ryokan, que de preu estava bé. Bastant vellot, però amb una habitació amplia i amb la seva tele. Curiós que hi vivia la familia al pis per on entraves (habitacions al pis de sobre) i mentre miraves internet, si era tard senties a l’avi roncant De situació quedava molt a prop d’Asakusa i bastant de Ueno. L’estació de Ueno de JR estava a uns 15′ caminant. Una altra de la Yamanote, Uguisudani quedava una mica més a prop (estació que està tocant a una zona de Love hotels!).

Takayama, Hiroshima i Osaka: als tres llocs em vaig allotjar a hostals de la cadena J-Hoppers. Ben situats, barats i nets, amb les aventatges i inconvenients propies dels hostels i les habitacions comunals. I molt simpàtics a la recepció, ideal per preguntar dubtes, demanar que et recomanin llocs on menjar o que visitar…

Miyajima: Vaig dormir al Ryoso Kawaguchi, amb mitja pensió. Tant l’esmorzar com el sopar, estil kaiseki van ser sensacionals. L’habitació molt maca i tradicional. No era barato. Aquesta era potser una opció per estalviar, dormint no a l’illa (per ex al Backpackers Miyajima i quedant-se a l’illa fins que és fosc (que és quan és més xulo, que no hi ha turistes) i tornant amb l’últim ferry.

Kinosaki: Aquest va ser el lujazo gran en qüestió d’allotjament del viatge. Un dia és un dia, em venia de gust fer una parada de relax a mig viatge. Vaig estar al Mikuniya Ryokan a mitja pensió. És car, però el ryokan és molt xulo, el sopar i esmorzar, estil kaiseki, molt currat i te’l porten a l’habitació (que també és la seva experiència això de menjar en les taules baixes amb els genolls patint). A més tenen banys estil japonés d’aigues termals molt xulos i et donen entrades gratuïtes per poder entrar a tots els del poble. Que és la gràcia d’anar a Kinosaki.

Kyoto: Vaig estar al Capsule Ryokan, prop de l’estació. Molt nou, amb bons serveis i bé de preu. Vaig estar a una habitació tipu hostel, però on els llits eren càpsules, que es tancaven. I amb la seva tele i tot! Tot molt optimitzat: les habitacions dobles, en poc espai, eren completíssimes.

Koyasan: el destí el vaig escollir sobretot perquè em feia gràcia passar la nit en un temple. Vaig escollir l’ekoin, un que és molt xulo i que vaig reservar per correu electrònic sense cap problema (escrivint, en anglés, a ekoin@mbox.co.jp). Van ser 10.000 yens la nit, sopar i esmorzar inclosos. Que eren un altre motiu, el de provar l’estil de menjar vegetarià que mengen els monjos d’allà. Habitació molt xula, amb unes vistes molt guapes del jardí del temple, tranquilitat absoluta. Amb les finestres de paper se sentien els sorolls de fora, que semblava que estiguessis al mig del bosc. I l’altra cosa característica és que et desperten a les 6 del matí per anar a fer la meditació. Molt interessant tota la cerimònia, sincerament, tot i la son.

MENJAR

Dels viatges que he menjat millor. És fàcil menjar bé i per un bon preu, per 7 o 8 euros. El que ho dispara és l’alcohol. Les birres als restaurants (en format mig litre, habitualment), a uns 5 euros i mig. Si voleu provar algun restaurant bo, és recomanable anar-hi al migdia, que els preus són més baixos i a la nit ja tirareu de ramen! També em va semblar molt curiós que a molts bars/restaurants tenies una màquina a l’entrada on compraves el plat que volies menjar. Donaves el ticket a dins i te’l preparaves. Com que tampoc es dona propina enlloc, així ja no tocaven res de peles!

Repassem highlights!

Sushi: el primer que ve al cap al pensar en menjar japonés. Només vaig anar dos cops a un sushi-bar. I va ser el mateix. Al mercat de Tsukiji, el Sushi-bun. Un article que vaig llegir em va fer tornar boig per anar-hi. I va valer (I MOLT) la pena. Els dos cops que hi vaig anar va ser acompanyat de coneguts, erem tres, el número perfecte. Perquè hi ha tres sets que pots escollir: sashimi, sushi A i sushi B. Així ho podiem provar tot. Els sushis amb el punt de wasabi eren orgàsmics. La tonyina (el tall otoro, pur jabugo) en format sashimi se’t desfeia a la boca. El d’ànguila amb una salsa dolça era una delícia. Vaja, per disfrutar amb el sushi més fresc que he provat. Era també un plaer anar veient com els preparaven davant teu, tallant el peix amb precisió de cirurgià. La cosa va sortir a uns 30 i pocs euros per cap.

Ramen: els fideus en la versió ramen o en totes les seves versions van ser el plat més repetit arreu. Bons, bé de preu, caldos per acabar-se’ls! Ara, això de fer soroll xarrupant com els japonesos no em sortia. Cada cop que ho intentava, taques a la samarreta! Recomanable veure la comèdia japonesa Tampopo (que em va recomanar la Mar), un Karate Kid dels Ramen.

Okonomiyaki: la pizza japonesa li diuen. A mig camí entre la crep i la truita, amb ingredients principals que van variant com la pizza (amb la salsa que li posen per sobre, que domina, el gust de l’ingredient principal no domina massa…) La vaig provar també en la seva versió Hiroshima, que inclou també a dins fideus fregits, per acabar de completar un plat ja de per si contundent. En vaig treure unes quantes fotos. M’agradava molt que els bars on en feien (habitualment també feien yakisoba) tenies el cuiner just davant, treballant a la planxa, fen-te tot el plat. Després te’l posava a una miniplanxa que tenies davant i que te’l mantenia calent, i te l’anaves tallant per menjar-lo.

Carn de vedella de Takayama: dels llocs on vaig menjar millor, Takayama! Tant el gyu-don (vedella amb ceba i arrós) a l’arribar, com el sopar vegetarià al Suzuya (vegetarià amb un curiós peix que venia preparat amb soja, dashi i sucre i que semblava un chuche!). Però el millor va ser el dinar del dia després, abans de marxar, al restaurant Maruaki (molt recomanable!). Vaig demanar un dels menús amb la carn de vedella de Hida (fotos), una cosa que des de fora ja veus que molarà. Carn amb greixet intramuscular, amb pinta jabugo. Tenen varis rangs per la carn, ja que estava vaig demanar el cinquè, el millor (el menú del migdia em va sortir per menys de 30 eurus…). Uns quants tacos i al mig de la taula tenies una reixa amb una brasa per fer-te la carn (i les verdures i bolets d’acompanyament). Només volta i volta, el mig cru, i la carn es desfeia a la boca. Espectacular. No vaig provar la més famosa carn de Kobe però imagino que deu ser per l’estil. Pèro més car.

Tempura: també em va agradar el concepte de restaurants de tempura. Agafo un dels menús de tempura, i allà a la vista hi tenim un senyor que va fent tempura com qui fa xurros (tampoc hi hauria tanta diferència en el procés!! ) i te’ls van portant a la taula a mesura que es van fent. Arrebossat lleuger, cruixent!

Yakitoris: també n’hi ha bastants de bars de yakitoris (pintxos). Habitualment es mouen al voltant de l’euro-euro i mig. Tant de verdures i bolets, com sobretot de pollastre, porc i totes les parts que es poden extreure d’aquests animals. A molts pots trobar menús amb una selecció de yakitoris.

Dolços: sorprés per l’extranya profusió de tendes de dolços per tot arreu, resulta que hi ha la costum de portar dolços als companys de feina quan vas de viatge. Serà per això. Tot i que no em tornen boig els dolços japos, vaig desenvolupar una lleugera addicció als mochis, unes pastes gomoses.

Estil kaiseki: Un sopar (que vaig fer als ryokans de Miyajima i Kinosaki) de molts platets petits, presentats de forma molt treballada. Molt xulo. Algunes coses molt bones, altres més soses (exemple en foto). A kinosaki va implicar provar l’especialitat local, el cranc, que no em va tornar boig. Bastant contemporani aquesta tècnica tradicionals dels molt platets ben presentats. De restaurant de pasta, vaja. A Miyajima em va encantar un assortit de verdures i bolets que posaves en una sopa de llet de soja, miso i dashi (s’anava calentant a la taula mateix). També feies boles amb una pasta de pollastre i les tiraves a la sopa.

Estil shojin-ryori: el que es prenen els budistes, i que vaig menjar a Koyasan. Menjar vegetarià budista sense carn ni peix ni ceba ni all (que dedueixo que deu ser per no menjar animals ni torturar-los amb alé pudent). Vaig disfrutar amb el sopar, el tofu amb sèsam estava fantàstic. Com els tempures de verdures.

Izakaya: un tipus de locals molt xulos. Una de les últimes nits hi vaig anar amb dos amics catalans (holandesos d’adopció). Taula on baixaven una persiana i quedaves tancat, com en un compartiment de tren, amb intimitat. Vas demanar plats per compartir i picant.

Atelier de Joel Robuchon: i així com qui no vol la cosa vaig anar a dinar a un dos estrelles Michelin. No ho tenia planejat, però em va agafar per la zona de Roppongi Hills i els menús de migdia feien bona pinta i a uns preus assequibles. N’hi havia un a uns 40 euros (primer, segon, postre) i el que vaig agafar jo, de 50, més tipu degustació amb segon a escollir. Tot va ser boníssim (de l’aperitiu als postres amb el got amb variacions de figa, passant per la pintada o la patata amb mozarella i els pans!), de presentació exquisida i la decoració del local i el poder veure els cuiners currant des de la barra on menjava, un encert. En vaig fer un minireportatge fotogràfic. L’únic que no em va agradar (de fet em va semblar lamentable) va ser el café. A Japó en general no el toquen gaire bé el tema. Jo sempre tirava de cafés de llauna a les màquines de begudes que hi ha per tot arreu.

Mominoki: un restaurant vegetarià que m’havien recomanat a Harajuku, amb bons menús al migdia. Em va encantar! (fotos) Assortit de verdures boníssimes, un tofu de principal (res a veure amb els tofus que havia provat per aquí!) i un Pat Morita de propietari que al ser jo l’únic del local (era tard) em va donar conversa. Parlant del menjar vegetarià i dels famosos que havien passat pel seu restaurant (de l’Stevie Wonder al Paul McCartney, a un dels dissenyadors de Camper, que tenen un parell de tendes a prop)

Visites recomanades (viatge al Japó)

[Aquest text forma part d'una miniguia Viatge al Japó de tres setmanes]

TOKYO

Enorme. Moltes ciutats en una, massa gran, agobiant a estones, encantadora a altres. No explicaré per tot arreu on em vaig moure però si pels llocs que més vaig disfrutar. El primer dia que vaig arribar era l’únic diumenge que estaria a Tokyo, així que va tocar anar a Harajuku, que és el dia de la setmana que els frikis es reuneixen a l’altura del parc Yoyogi. Hi havia els gòtics i també els rockeros, tot estil i posturetes. Al barri és curiós el contrast entre dos carrers paral·lels: Takeshita, popular, botigues barates, estil killo (la linia amb lo fashion és molt prima), i Omotesando, una tenda pija rera l’altra. Encara que no tiri especialment el tema (és el cas) val la pena anar traient el cap, perquè són botigues espectaculars, algunes dissenyades per arquitectes de renom. A mi em va impactar la de 3M, amb una projecció de vídeo d’una noia parlant que semblava un holograma flotant dins la botiga. De Harajuku em vaig moure a Shibuya, ben a prop, on hi ha el famós encreuament, que quan els semàfors es posen en verd, fa que desenes i desenes de persones creuin a la vegada. Botigues rockeres, i un aire més tranquil que Harajuku, però no em va acabar de convèncer. Al tornar-hi per la nit, millora, molta vidilla. És habitual quedar a l’estatua del gos Hachiko, el bar Zurich dels tokyotes.

Shinjuku si que està a la llista de preferits. La zona d’oficines i edificis alts és curiosa i val la pena apropar-s’hi quan ja és fosc per pujar, gratis, a l’edifici metropolità (dos torres, molt de còmic) i veure el Tokyo nocturn des de les altures. I la zona de Kabukicho, barri “vermell”, ple de cartells de neó, restaurants, locals de senyores que et parlen de tu i una tribu urbana que em va fascinar. Tios vestits amb traje i camisa blanca, sabates de punta (cocodril?), cabell crepat i tenyit de ros i moreno artificial. Estan al mig del carrer, controlant-ho tot. I semblen clons. Enganxat a la via de trens que creua l’estació de Shinjuku hi ha un carrer de bars de yakitoris (pintxos) que també val la pena. Com la zona nocturna de Shinjuku ho és (en reduït) la zona d’Ikebukuro, on dormo la primera etapa a Tokyo. Zona xula. A part d’això també té un carreró curiós ple de botigues de manga només per noies.

Al centre, el Palau Imperial en la seva major part no es pot visitar, però impressiona tot el fossat que el rodeja. Si que es pot visitar la part del jardí, que val la pena, per fer-se una magnitud de tot plegat i disfrutar d’una zona de verd enmig de tant edifici. A Ginza passejo per les botigues pijes, amb un estil 5a avinguda a NY i entro a l’edifici Sony, aprofitant un dia de pluja. Ensenyen els últims models de cameres, televisors… El què ho peta és el 3D. I entremig d’aparadors de productes em sorprenen uns carquinyolis que no sé què hi fan allà. Prop de Ginza, és xula tota la zona de sota la via dels trens a Yurakucho, com més cutre, viejuna, més de Tokyo menys urbà. Travessant el parc Kitanomaru-koen, al nord del Palau Imperial, em va agradar molt la zona que rodeja el carrer Kagurazawa-dori. Botigues petites, ambient de barri. Especialment anant del temple d’Akagi-Jinja fins el Zunkoku-ji, una zona plena de carrers molt estrets i cases encantadores.

La zona de Roppongi Hills pot ser una mica maremagnumesca, però té la seva gràcia. I em permet dinar a un dos estrelles michelin a 50 eurus (més info a l’apartat de menjar) i visitar el museu Mori, d’art modern, que m’agrada. L’exposició que hi ha, amb instal·lacions reflexionant sobre naturalesa i ciutat és ben interessant i amb l’entrada del museu tens accés a un mirador per veure la ciutat des de les altures. A prop de Roppongi Hills hi ha el barri d’Asakasa, que contrasta. Carrers amb botiguetes petites davant el centre comercial i oficines de disseny que és Roppongi.

De la zona est, sens dubte em quedo amb Asakusa, que té un encant especial. Tant el barri en si, com el temple de Senso-ji, espectacular. Molta zona de botigues cobertes, ideal tant per dies de pluja, com per comprar regals varis abans de marxar. Més enquadrat a l’apartat autoregals, la visita al carrer Kappabashi. Un carrer llarguíssim on només hi ha botigues dedicades a aspectes de la cuina. Estris, reproduccions de plats per restaurants, mobiliari, ganivets… aquesta va ser l’opció pel meu autoregal. Un santoku que talla cosa fina + una pedra d’esmolar, molt més barates que les que trobes aquí. El vaig comprar a una que es diu Union Commerce.

A tir de caminada d’Asakusa, anant per la vora del riu Sumida, pots arribar al Ryogoku Kokugikan, l’estadi per excel·lència del sumo. Quan hi vaig anar jo hi feien un dels sis tornejos que fan a l’any (aquest del 12 al 26 de setembre). Val la pena anar-hi, mooolt recomanable. Pots comprar les entrades de general (2100 yens): cal anar-hi el mateix dia, a les 8 del matí o una mica abans per assegurar-te. Quan compres l’entrada et donen el planning de combats del dia. Els seients estan a dalt de tot, però un cop a dins et pots moure per veure-ho de més a prop. És fantàstic que si vas a l’estand d’informació et donen un fulletó amb totes les regles i historia de l’esport. Bàsic per entendre-ho. El torneig dura tot el dia, però el segona divisió comencen a apareixer cap a les dos i mitja i els bons cap a les 4. A mi em va agafar en un dia de molta pluja i ja vaig aprofitar: a les dos ja hi era. Vaig fer unes quantes fotos.

La zona de Ueno no és especialment destacable. El parc és justet, però de nit, com explicava, millora. A prop hi queda Akibahara, la zona de l’electrònica, el manga, els otakus, els bars de noies disfressades, les botigues eròtiques… una zona estressant on està bé passar-t’hi una estona, però sense forçar!

El mercat de Tsukiji és un flipe. Com deia, vaig passar d’anar a la subasta de la tonyina però val la pena anar-hi d’horeta per veure el moviment que hi ha i la burrada d’inmensitat que és aquest mercat de peix. Inacabable. La visita als sushi-bars del mercat és una visita obligada si vas a Tokyo. Però molt.

Una mica més allunyat del centre de Tokyo, la zona de Shimo-Kitazawa. Zona molt tranquileta, més europea (el Gràcia tokyota, en paraules d’amics que hi han estat), plena de botigues de roba d’estil del que em va a mi (que no és el de Harajuku). Va caure alguna compra i un bon passeig, de tarda relaxant. També vaig anar un dia cap a Mitaka, que és on hi ha el Museu Ghibli (havia reservat entrada des de Barcelona, uns amics que ho van intentar ja al Japó no van trobar entrades). Un museu petitó, molt xulo, de disseny molt de “castillo ambulante” i on veure curtmetratges inèdits de la factoria Ghibli i tot de dissenys de producció de les pelicules de l’estudi, amb el mestre Miyazaki al capdavant. Espectacular la zona d’animacións esteroscopiques o el curt esqueix de Totoro que passaven al cinema. El gat autobus gegant de peluix, un èxit absolut entre els més peques. Esperava una enormitat de coses per comprar a la botiga però tampoc hi havia tanta cosa com esperava. I la gran majoria les vaig veure a altres botigues Ghibli que vaig trobar per Tokyo i altres llocs. Tornant de Mitaka cap a Tokyo, vaig parar (com recomanava la guia “Rumbo a Japón”) a Nakano. A 5 minuts de l’estació hi ha un edifici que està ple de botigues Mandarake, que venen articles de manga de segona mà. No exclusivament manga, però hi ha unes coses alucinants. Allà és on vaig trobar les poques coses que vaig veure de l’Arale. I també uns cartells de pelis frikis japoneses antigues flipants. Llàstima dels preus. Visita molt curiosa per flipar. I comprar alguna coseta, clar.

Des de Tokyo em vaig escapar un dia a Kamakura. Dia de molts temples, important seleccionar. Inciant a la parada de Kita-Kamakura, recorro el temple de Engaku-Ji i el Kencho-Ji, conjunt d’edifics ben xulo, que dona per una bona caminada. El seu jardí zen no acaba de relaxar perquè hi ha un tio tallant l’herba Visito un dels que no tenen tant de nom, el Jochi-ji, més petitó però agradable perquè està enmig del bosc, té un aire més viejuno i no hi ha ni Buda. D’aquí surto a fer una caminada molt guapa (entre altres coses perquè no la fa gairebé ningú, i em lliuro de turistes), que porta d’aquest temple fins el del Gran Buda. Una bona ruta pel mig del bosc, amb pujades i baixades, però no especialment exigent. Cosa d’una horeta. El Gran Buda impressiona. Seré, amb un mig somriure, enorme. D’aquí, cap a l’últim temple, el Hase-Dera (val la pena calcular bé la ruta, que a les 4 ja tancaven les entrades!). Aquest em va agradar especialment. Tant l’estatua gegant de Kannon, com les parets plenes de figuretes idèntiques (encara que una mica de mal rotllo quan després llegeixi que cada figureta representi un abort) o la cova amb escultures tallades a la pedra. A més d’una bona vista des de les altures de Kamakura. Del temple surto a caminar fins la platja. Que em sorprén per bruta! Amb lo net que ho tenen tot els japonesos, i està plena de porqueria la sorra. De la platja enfilo l’avinguda Wakamiya-oji, amb algunes tendes ben xules fins arribar-me al temple Tsurugaoka Hachiman-Gu. L’entrada, amb els ponts i l’estany amb lotus, és molt maca i el temple al final d’unes llargues escales també es veu guapo. En aquest no hi entro, que ja havia complert el cupo de temples del dia. Del temple torno cap a l’estació de tren caminant pel carrer Komachi-dori, passeig agradable de botigues petites i restaurants a banda i banda.

I també des de la ciutat, i amb el JR Pass encara actiu (apurant), vaig fer una tarda a Yokohama. Que em va agradar. Venint de l’stress tokyota, ho vaig trobar molt més relaxant. A la zona guanyada al mar, el Minato Mirai 21 passa una brisa agradabilissima. I la zona és molt Barcelona. Des de les amplituds de ciment, a l’aire modern integrat amb lo viejuno, a l’hotel vela de fons. Tens per fer una caminada maca i acabes al Chinatown, el segon més gran del món. Molt guapo amb l’ambient nocturn i les llums i una mica més pijo que altres Chinatowns que he visitat. Aprofito per sopar-hi abans de tornar cap a Tokyo (és només mitja horeta de tren). Hi ha gent que combina Kamakura i Yokohama en un dia.

TAKAYAMA

Visita xula, que entra molt bé després d’uns quants dies a la gran ciutat que és Tokyo. El tren que porta de Nagoya a Takayama (tren que ja no és bala, va al seu ritme) ja ensenya un recorregut molt guapo, per la vora d’un riu. Una mica de muntanya, verd, poblet i tranquilitat. El poble té tota una part de cases conservades com abans molt xulo, de fusta, baixetes. N’hi ha moltes que són destileries de sake, amb les seves botigues per comprar-ne. En trobo una on pots degustar totes les seves varietats, gratis. Punt important a recordar. Entro, pagant, a la casa Yoshijima-ke (fotos), que és una casa d’estil tradicional, però espectacular. Ha sortit com a exemple a moltes revistes d’arquitectura i de decoració. Em sembla una flipada. A part l’han decorat amb molt gust amb pintures modernes. Al poble també entro al museu de marionetes, EL sHISHI kAIKAN. Amb dubtes, però surto content d’haver-hi entrat. Hi ha una exposició ben completa de caps de tigre que es fan servir a celebracions populars, però el principal és una mostra de les marionetes que s’utilitzen també en actes populars, des de fa centenars d’anys. I en tenen de molt antigues. Fan una demostració, i en aquell moment estic sol, així que estan 15 minuts fent anar marionetes exclusivament per mi. Disfruto. Una noia m’ho va explicant en un anglès memoritzat i pronunciat amb entrebancs. Quan li faig alguna pregunta es posa blanca com la cera. No el toca l’anglès!

També faig una bona caminada pel poble seguint una ruta que venia pel mapa, travessant temple si cementiris per acabar al parc del Shiroyama-koen, que és la part del recorregut que em va agradar més, caminant entre verd, per arribar a dalt de tot a les restes d’un castell del què havia sigut una fortificació que dominava la zona.

Pel matí, a primera hora, hi ha un parell de mercats xulos que es situen a la vora del riu…

La clàssica sortida des de Takayama (i un dels motius meus per visitar-lo) és el poblet de Shirakawa-go, encantador poblet de cases amb teulats de palla i d’angle molt tancat. Hi pots anar amb un bus, prou car, des de Takayama, però vaig tenir la sort que al hostel on dormia organitzaven sortida pel dia següent al poble i em va sortir a menys de la meitat (a més de sortir més d’hora, a les 8, i així conseguir-nos una mitja horeta de poble en tranquilitat, abans que arribessin les hordes de turistes). El poble és molt xulo, verd, entre muntanyes. Vaig entrar a una de les cases més grans (pagant) per veure com estaven construides per dins. També hi havia un parell de cases a les que estaven reconstruint la teulada. Impressionant la feina que els porta! També em va semblar curiós el fet que no tenien xemeneies. Els focs que s’encenien al pis de sota per calentar la casa, portaven el fum cap a dalt, ennegrint els pisos superiors (i atufant de fum), però també segons deien, enfortint les teulades gràcies al fum.

HIROSHIMA

A part de fer-hi nit i sortir a sopar un okonomiyaki estil Hiroshima, de dia la meva estància a la ciutat va ser breu. El just per passejar pel parc de la pau i entra al Museu de la Pau, que recorda els fets i les conseqüències (sovint amb imatges i explicacions molt dures) de l’atac nord-americà a la ciutat amb una bomba nuclear. Pel museu agafo la guia d’àudio, però de fet es podria obviar i tirar amb les traduccions a l’anglès que hi ha a tots els panells. A part, el tio que locuta en castellà és de lo més soso i avorrit del món!

Destacar també que hi ha una àrea d’oci que es diu ShinTechi (i que dona lloc al xist fàcil). I evidentment, que d’Hiroshima, passes a Miyajima amb un ferry que tarda 10 minuts a arribar a l’illa.

MIYAJIMA
Em va agradar l’illa però va tenir un punt d’agobio de massa turisme. I que estigui ple de cèrvols té el seu encant, encara que poc salvatges els veia… Hi vaig dormir, però tampoc em sembla imprescindible, sempre que puguis combinar-t’ho per marxar quan ja s’ha fet fosc, que és molt xulo veure la porta iluminada i sobretot passejar pel poble sense turistes, que millora molt! A mi a més em va coincidir que feien un concert nocturn a un temple (el de Daishoin), que va ser molt xulo.

És important fer coincidir la visita amb la marea alta (caldrà informar-se doncs abans). La tori, la porta famosa enmig del mar, té encant tant amb marea alta, com amb mitja marea, però el temple que té davant si que canvia molt. En marea alta, és guapíssim, tot rodejat d’aigua. A mitja marea és fang. A més del temple i la tori i passejar pel poble (petitó, ple de botigues pels turistes), em va agradar per la caminada fins la cima del mont Misen (535 metres que es pugen en un camí de 2’5 km, és a dir bastanta pujada). La primera part la pots fer en un telefèric (força car), però jo la vaig fer a peu, molta estona pel bosc (on en teoria et pots trobar amb algun mono, que no va ser el cas), sense trobarme ningú. Amb la calor que fotia, vaig acabar suadissim. Sort que portava una ampolla d’aigua. A dalt, vistes molt guapes de l’illa en 360 graus. I alguns temples. En un hi feien una cerimònia. Recitant la pregària, puntuada amb tocs de tambor.

Baixant del mont Misen, vaig aturarme una bona estona al temple Daishoin, que em va convencer (i ja portava uns quants temples vistos, com per començar a tenir criteri) amb estatues ben curioses, una gruta ben fosca i plena d’estatuetes… Per cert, al carrer comercial, Omotesando, hi ha la cullera d’arrós més gran del món. 2’5 tonelades de fusta.

KINOSAKI:

Una jornada de relax a mig viatge a la Caldes de Montbui nipona. Un encantador poblet d’aigues termals. Dormo a ryokan, al ryokan m’ofereixen entrades gratuïtes per visitar els 6 banys públics del poble (lamentablement el seté, el més gran, estaba tancat quan hi vaig anar) i me’n faig 3 abans de sopar i 3 després. La cosa és que t’has de passejar pel poble en sandalies de fusta (molt maques però em fan llaga) i yukata (un kimono amb el que estic elegantíssim). És un poble petitó, travessat per un riu ple de ponts amb salzes a banda i banda. De foto. De tots m’encanten el Goshomo Yu i el Kon no Yu, que tenen un rotemburo (bany termal a l’exterior) amb vistes al bosc molt i molt guapos. L’Ichi no yu també és curiós, el rotemburo està en una espècie de cova. Has de seguir les normes dels banys termals, els onsen. Entrar amb boles, com a molt amb una tovalloleta petita per eixugar-te o tapar-te si tens molta vergonya (la tovallola no pot anar a l’aigua, per anar bé). Abans d’entrar al bany t’has d’ensabonar i netejar a la dutxa (et dutxes assentat sobre una espècie de taburets amb forat al mig). I quan estàs del bany, et tornes a dutxar i després et poses un momentet més al bany, per recuperar temperatura corporal. Així ho mana la tradició.

Kinosaki onsen no seria un dia barat però em va semblar una experiència encantadora, diferent i recomanable. A part que no estava petat de turistes. Lògicament, l’època forta és més cap a l’hivern, quan el fred fa venir encara més de gust això de posar-te una bona estona en aigua calenta. Al setembre, tampoc venia de gust estar-hi tanta estona.

KYOTO

Kyoto és una ciutat molt més amable, menys agressiva que Tokyo. Però té un perill, la síndrome “estic fins els collons de veure temples”. Per tant, recomano moderació, selecció i combinar-ho amb visites no purament templístiques. En aquest sentit vaig disfrutar del doblet imperial. Anar de bon matí (obren a les 8.45) al lloc on fan reserves pel Palau Imperial i demanar visita al Palau (visites guiades a les 10 i a les 2) i també per la villa imperial Katsura (que vaig agafar pel dia següent, a les 9 del matí). No hi ha ningú habitant el Palau Imperial de fa temps, però entre la visita i l’explicació en anglès et fas una bona idea de com funciona tot plegat. I impressiona! I la villa imperial Katsura és una preciositat. Entre la casa on vivien, les cases de té, el jardí, el llac… es nota que qui la va dissenyar, tenia criteri! Em va agradar molt. Les dos visites, a més de guiades… gratuïtes! Més visites no templístiques: el castell Nijo-jo. Si hagués visitat el castell d’Himeji (ara està en reformes) potser no hi hauria anat, però és una altra visita fantàstica per fer-te idees de com podia ser l’època feudal nipona. És curiós el terra de fusta, amb el seu cruixir de rossinyol (li diuen així), l’interior del castell amb totes les pintures i reproduccions d’escenes del shogun, amb els senyors feudals i els seus servents. Jardins molt cuidats (d’això en saben un niu els japos), pedres ben col·locades… bona volta pel recinte, que és un gust.

I ja menys monumental i més modern, em va encantar el mercat de Nishiki, a cobert (a tenir en compte per possibles pluges) i molt viu i ple de tot tipus de productes gastronòmics japonesos, que no vol dir sempre d’aspecte apetitós. I també la zona de l’estació de Tokyo de nit. L’estació està iluminada, plena de gent a les escales, amb vistes a la ciutat iluminada des de dalt de tot i tot de gent que hi ve a sopar (hi tenen una planta dedicada només a restaurants de ramen, amb les millors franquicies del país!). En l’horari de poca llum, és imperdible una visita al barri de Gion, on si tens sort pots veure furtivament alguna geisha (alguna foto de paparazzi vaig treure). Una zona encantadora, que et porta a un Japó anterior.

Però evidentment també hi ha temples. I molt macos, es clar. Si vas a la villa Katsura de bon matí, pots lligar-ho amb aparèixer per la zona d’Arashayama. Ho podries fer en tren, però jo vaig fer una ruta caminant (hora i poc) per la vora del riu Katsura, ben xula. Sense turistes, passant per horts, caminets guapos, jubilats passant l’estona… La zona d’Arashayama, a part de multitud de temples (ja seleccionareu) et dona per perdre’s per la muntanya, enmig del verd. I passant, com no, per un espectacular bosc de bambú, altíssim!

La zona per excel·lència dels temples és el barri d’Higashiyama, que dona per passar-hi gairebé tot el dia (jo que sóc de caminar molt ho vaig combinar amb la visita del Palau Imperial i arribant-m’hi des del Palau). Per començar el Ginkaku-ji, un encant. No és de plata com indica el nom, però tant les curioses disposicions de sorra com tot l’entorn on està situat són una passada. No gaire lluny m’acosto al Honen-in, gratuït, molt menys visitat, cosa que dona el bonus de tranquil·litat i la gràcia de viejuno que dona l’avanç de la molsa a les pedres. I d’aquí a saltar a caminar pel “camí de la filosofia”, encantadora ruta pel costat d’un canal, amb arbres a banda i banda i, sorprenentment, poca gent. Més endavant, el Nanzen-ji també impressiona. El Chion-in també mereix un cop d’ull: quan hi passo estan fent una cerimònia d’aquestes de càntics a lo mantra i repicar un tambor. D’aquí tens una estona de desintoxicació de temples: atravessar el parc Maruyama i posar-te a la zona dels carrers Ninnen-zaka i Sannen-zaka, zona maquíssima, tot i la profusió de botigues i de turistes, de casetes antigues. La profusió de botigues de souvenirs augmenta fins a arribar a l’últim temple del dia, el majestuós Kiyomizu-dera, un dels altres que ha d’entrar a la selecció de temples a visitar (perquè CAL fer selecció). El temple és enorme, i de fusta, té un bon passeig entre els arbres, una curiosa cutrezona amb “la pedra de l’amor” i un altre punt d’atracció turística que és una font amb tres dolls de la que la gent beu i demana desitjos.

Una altra zona templística (que vaig fer la tarda que vaig arribar a Tokyo) és on està el Kinkaku-ji. El temple d’or, que aquest si que és d’or (el temple de plata, el Ginkaku, només en té el nom). Bé, com molt bé va notar un neng que hi havia de visita “tio, que no es de oro, que es de madera y pintado!”. Visita interessant, amb els reflexes del temple sobre el llac. No gaire lluny hi ha el Ryoan-ji, que a més d’un entorn verd i privilegiat, destaca pel seu jardí zen. Considerat un dels punts àlgids de l’art japonés. Pedres sobre sorra blanca. El zen et diu que vegis només el què hi ha. I són pedres sobre sorra blanca, això és.

De Kyoto, vaig escapar-me un dia a Nara. Ciutat de temples, naturalesa i cèrvols campant per tot arreu. 1 horeta de tren des de Kyoto, camino una mica i aviat ja apareixo al temple del gran Buda. Travessant primer l’espectacular Nandai-mon, una porta de fusta amb dos imponents escultures a banda i banda. I pleníssima d’escolars i cèrvols demostrant-se el seu amor mutu. El Buda està dins d’un temple gegant de fusta i ell mateix com a escultura no es queda curt. De mirada més cabrona que el de Kamakura, domina la sala, tot i que hi ha altres estatues de tamany més que respectable. Al seu darrera, una columna amb un forat pels que passen els nens (relacionat amb passar i demanar algun desig, o alguna cosa per l’estil). No gaire lluny hi ha el pavelló Nigatsu-do on els enganxo celebrant una cerimònia, que queda bastant amagada per unes reixes però on veig que passen unes pàgines de llibre en plan ultraràpid, a lo Cortocircuito (Johnny 5 es deia?). Un cop et vas allunyant del Buda pots caminar bastant més tranquil·lament. M’arribo al Kasuga Taisha, varis temples sintoistes pel bosc, amb proliferació espectacular de llanternes (ha de ser fantàstic quan s’ilumina per la nit). Entro a la part que es paga, però tampoc em flipa, tot i que dona per unes quantes bones fotos. Retornant cap a la ciutat de Nara (aquesta part és més natura) passo per l’imponent pagoda de 5 pisos, la segona més alta del Japó. Després em perdo pel barri de Naramachi, un barri tradicional de carrers estrets i cases baixes.

De Nara val molt la pena no tornar directament a Kyoto. Parar dos estacions abans d’arribar-hi, a Inari. Allà hi ha un temple, el Fushimi Inari, que és una flipada. Milers i milers de portes vermelles per tota una muntanya que no s’acaben. Pots fer una ruta caminant (que vaig fer, completa) per sota d’aquestes portes, al mig del bosc. De tant en tant petites cases o temples. Amb màquines de begudes, com no. Com més amunt pujaves de la muntanya, més car. Una passejada espectacular, molt recomanable. Fa la seva pujadeta i si voleu, no cal ferla tota, però una bona estona, si!

OSAKA

Un motiu d’anar-hi era per anar al Danjiri Matsuri, però la ciutat em va sorprendre positivament. Crec que es mereix dedicar-li un dia (tampoc més), que té un aire de punt quillo que li dona encant. Vaig seguir la ruta que proposaven a la guia “Rumbo a Japón”. Baixant al metro de Tennoji (on hi ha un mercadillo entre trist i abandonat, comunista) fins arribar a la zona de Shin Tekai. Zona molt xula, com anclada en el temps, però molt viva, plena de gent. Hi provo l’especialitat local, el takoyaki (boles guarrotes amb pop al mig) en una botiga plena de gent, amb fotos del propietari amb suposats famosos. Molts crits, moviment i llums a la zona, m’agrada. D’aquí tiro caminant cap a Nipponbashi, centre de l’electronica (com Akihabara a Tokyo), on hi ha barrejades botigues d’electrònica, amb altres de manga, de joguines o d’eròtiques. En qüestió de dos botigues de diferència em trobo uns juguets dels Power Rangers per nens i la pel·lícula porno dels Power Rangers. Barri fascinant, però esgotador.

La zona del Dotombori, amb el pont Ebisu de centre neuràlgic també és fascinant. Molt entranyable el temple Hozen, perdut en un carreró. La zona està molt viva i si de dia ja m’agrada, de nit m’encanta, amb les llums de neó i un aire pur Blade Runner. Hi surto a sopar (concretament a un restaurant d’okonomiyakis de cinc plantes!). Una zona que està a prop i molt curiosa és la d’Amerika Mura. Botigues i gent copiant l’estil de vida americà. A la seva manera. Entre hiphoperos també apareixen altres tribus urbanes, com gòtics o punkis. Estètiques impactants, però tots es veuen amb poc perill i més façana que contingut.

De bon matí també visito l’Aquari, un dels més grans del món (em venia de gust la visita per variar una mica de temples i similars!). La llàstima és que és dissabte i està bastant petat, però l’estància central amb mantes i taurons ballena és ben espectacular. També triomfa el sector meduses iluminades i fotogèniques i la part final, on pots acariciar tauronets i mantes. Amb el cutis d’un bebé les segones, barba de 3-4 dies els taurons.

També és curiós el barri coreà, al voltant de l’estació de Tsuruhashi. Un ambient curiós, amb tot de carrerons petits i botiguetes de productes de Corea.

KOYASAN

És una de les tres montanyes sagrades per excel·lència del Japó. Per arribar-hi, des d’Osaka, toca agafa un tren (que no entra al JR Pass) i després un cremallera que et puja fins a dalt i un bus que t’acosta al poble. El recorregut amb el tren és ben xulo, veient com va pujant la montanya, movent-se cada cop per entorns més verds. El poble és petitó, de distància fàcilment caminable (tot i que hi ha autobusos per moure’t pels punts d’interés. Jo arribo a Koyasan que són les 12, deixo les bosses al monestir on dormiré (l’Ekoin) i després de dinar, tinc temps de sobres per fer una bona caminada pel poble. Tampoc donaria per més dies. Hi ha molts temples, com és fàcil imaginar, una porta imponent de fusta (la Daimon) i un recinte d’edificis, el Danjo Gan, molt xulo. On es combina el verd amb construccions espectaculars com la pagoda Konpon Daito. Pel carrer venen branques de pi (sembla que relacionat amb els cementiris i les tombes) i em trobo fins i tot una botiga que només ven encens.

El cementiri és una visita obligada: enorme, amb trossos molt nous i d’altres de més vells, on la molsa es menja les estatues. Enmarcat per arbres altíssims i una llum especial (s’accentua cal al capvespre) que em dona la sensació que em sortirà alguna de les criatures del Miyazaki de darrere una tomba. També hi vaig de nit. Està il·luminat, però mínimament. Figures poc iluminades, ombres per tot arreu. M’hi estic el temps just…

Dormir a un temple és l’altre experiència. L’habitació molt guapa, el menjar vegetarià budista boníssim, l’ambient de relax i pau i tranquilitat. I al matí, meditació. Primer tres monjos fent càntics acompanyats de tocs a una campana molt gruixuda i de gran ressonància i a uns platerets. Més tard, en una sala més petita, fent un foc i cremant fusta, combinat amb càntics i percussió, que s’accelera amb el foc.

Danjiri Matsuri 2010 a Kishiwada (viatge al Japó)

[Aquest text forma part d'una miniguia Viatge al Japó de tres setmanes]

La meva intenció és fer uns quants posts sobre el viatge al Japó. L’ideal hauria estat anar del més general a l’específic, però començaré la casa per la teulada, pel que va ser el meu punt àlgid a l’estada al país nipó: el Danjiri Matsuri que es fa a Kishiwada un cap de setmana al setembre cada any (aquest queia en 18 i 19). Hi vaig anar el segon dia, el que diuen que és més complet i més fort. El festival té l’origen, diuen a l’Inari-Sai (festa de la guineu) que organitzava el senyor feudal de Kishiwada per resar per una bona collita de grans. Durant aquells dies el populacho podia entrar al castell i portaven unes carrosses fins a dins per representar varies habilitats davant el senyor feudal del castell.

Sembla que això d’arrossegar carrosses va arrelar i es va convertir en el Danjiri Matsuri, una tradició que ja porta més de 300 anys. Són actualment 35 carrosses que són arrossegades per tota la ciutat, cada una pesa unes 4 tonelades! Cada barri (cho) té la seva propia carrossa (danjiri). I tots participen a la festa, de petits a grans. Per davant de la carrossa primer uns quants hi porten un emblema. Després ve una llarga corrua de gent (tots vestits amb els mateixos colors i símbols que identifiquen el seu barri) agafats a les cordes que estiren les carrosses. A davant els nens, després les noies, al final els nois joves. Darrera la carrossa també hi ha cordes per frenar-la o fer-la variar de rumb i aquestes les porten els més forts del barri. Després d’ells una bona munió de gent del barri, també vestits per l’ocasió i col·laborant a animar i cantar durant tot el trajecte.

I a damunt de la carrossa també hi ha una bona representació. Pujats just a davant, uns (habitualment) avis, amb pinta de ser els savis del barri. A l’interior, la secció rítmica (un tambor, un bombo i un que toca la flauta), que va creant la música i el ritme que marcarà la velocitat amb la que s’estira la carrossa. Pels costats, uns quants més de penjats (dels que no vaig endevinar la funció). A la part de darrera, tres tios amb vanos, fent moviments de cantó a cantó i animant als que estiraven a darrera (de les feines més agraïdes que vaig veure). I a dalt de tot, l’estrella de la funció, els “fusters” (Daiku-gata). Un a dalt de tot de la carrossa i els altres de reserva. Durant tot el recorregut, van botant damunt la carrossa, agitant els seus vanos vermells, fent el “ball de l’avió”. Realment espectacular.

Aquest segon dia de la festa, començava a les 9 del matí i fins les 12.30 feien el Miya-iri, l’entrada al santuari, portant les carrosses al Santuari de Sannomaru. Jo vaig arribar acabat això, preparat per la part més potent, la desfilada, que durava de 13.00 a 17.00. Tots els carrers plens de gent, tothom esperant que passessin les carrosses (que no paraven de donar voltes per tota Kishiwada) i jo amb els ulls com plats i les orelles aplaudint. Apareixien ells, tots tranquils, estirant la carrossa a poc a poc. De cop, el carrer els hi quedava lliure perquè havia marxat la carrossa anterior. El ritme dels tambors i la música de la flauta començava a augmentar i tot el barri, acompanyant la carrossa i disfressat per l’ocasió, començava a entonar un “Sora, sora, sora” (o alguna cosa semblant), que cada cop anava amb més velocitat, a la vegada que estiraven amb més força la carrossa. Els moments de més velocitat, amb el “fuster” botant a sobre del Danjiri eren de pell de gallina, i especialment quan ho feien agafant una curva, que semblava que haguèssin de bolcar. De fet, al llarg de la seva historia hi ha hagut vàries morts al festival. No m’estranya.

Paral·lelament amb el moviment de carrosses el poble estava ple de paradetes de fira de festa major. De menjar (yakitoris, fritangues vàries, platanos amb xocolata, patates fregides, okonomiyakis…) i de diversió (pinballs moolt viejunos, jocs de disparar escopetes d’aire per guanyar premis, basses on pescar premis…). Tot amb un regust de celebració anclada en el temps.

A les 5 acabava la desfilada. I quedava una horeta per sortir a passejar, veure les parades i, sobretot, menjar. Perquè a les 6 es tornava a posar la cosa en marxa. Ja ben fosc, les carrosses tornaven a sortir, però ara amb fanaletes vermells que l’iluminaven. I a un ritme molt menor i amb menys gent estirant. A aquesta hora al costat de cada carrossa hi anaven estirats varis carros petits amb alcohol. De 7 a 10, tres hores per posarse com una cuba. No eren ni les 9 i ja vaig veure un japonés explicant un acudit (això vaig deduir per les reaccions del públic, que havia fet rotllana al voltant) i acabant-lo baixant-se els pantalons i amb la titola fora.

Si feu un viatge al Japó i el feu al setembre, recomanadíssim que intenteu veure aquest festival. Jo de fet vaig organitzar tota la meva ruta per estar-hi els dies que es celebrava (vaig fer nits a Osaka, que des d’allà és mitja horeta de tren).

I per acabar, les fotografies. En vaig tirar com un bèstia. Al final de la selecció n’han quedat 143. Així que si teniu temps i ganes…