Jiro: dreams of sushi

imprimeix
Aquest documental tracta la historia del Jiro, un senyor japonès d’edat avançada, que gestiona un local de sushi que es troba al metro de Ginza a Tokyo. Molts anys de pràctica i un sentit del treball molt japonès i capquadradat l’han portat a excel·lir en el seu treball. El seu sushi és venerat, per tots els que fan cua per reservar un lloc al seu minúscul restaurant de 10 places o per la mateixa guia Michelin, que li va donar tres estrelles, un fet excepcional per un local tan petitó i amb un cuiner tan vell.

jiro

El Jiro ha consagrat la seva vida a la feina. Treballa tots els dies de la setmana, de matí a nit i si pot no es perd cap dia. Perquè no vagi a treballar hi ha d’haver un fet molt excepcional, com un funeral o un cas d’obligació, com un festiu nacional. És dur i estricte per fer sushis perfectes i la tenacitat l’exigeix als que treballen amb ell: un dels punts centrals del film és la relació amb el seu fill gran, a qui ha exigit el màxim i que és el seu segon al restaurant. Amb més de 50 anys, encara continua esperant l’oportunitat per ser ell el que lideri aquest restaurant.

Jiro dreams of sushi és un documental fantàstic, que ensenya un Japó molt de lleis i regles i treball dur davant un altre (no es mostra, però és criticat) que és el modern, de joves que busquen tenir molt temps lliure i no esforçar-se gaire. I a part d’això hi ha evidentment el tema gastronòmic: és una passada veure com preparen tots els tipus de sushi que serveixen al seu restaurant (no hi donen altres tipus de menjar) i veure coses com que han de fer massatges al pop durant 50 minuts perquè tingui la textura idònia. M’ha agradat moltíssim també l’explicació de com compren el peix al mercat de Tsujiki, i com s’ho fa el seu dealer de tonyina per destriar amb un cop d’ull i quatre proves superficials quines són les tonyines que tindran millor gust.

Punt a favor també per destacar que serveixen producte segons el què hi ha disponible a la temporada i que aprofitin per subratllar com algunes espècies que servien han anat desapareixent i fer bandera d’una pesca més sostenible.

A sota, el tràiler:

M’han entrat ganes de tornar a Tokyo, a menjar sushi. Allà, al mercat del peix de Tsujiki vaig tenir una de les epifanies gastronòmiques, en un restaurantet també de poques places i on em van servir el millor que he provat, i potser provaré. No descarto obrir un verkami per obtenir finançament.

You may also like...

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *