Jodorowsky’s Dune

imprimeix
David Lynch és un dels meus directors preferits, però Dune no seria un dels seus cims creatius, tot i que l’he disfrutat prou els cops que l’he vist. Dune és una novel·la clàssica de la ciència ficció de Frank Herbert, de la que desconeixia la vida cinèfila prèvia a l’adaptació del Lynch i que s’explica en aquest magnífic documental. Em va fer xalar tant que tenia ganes de parlar-ne aquí i animar a veure’l.

El film (feu cop d’ull al tràiler) ens explica el camí de l’Alejandro Jodorowsky, artista xilè de la branca il·luminats de la vida, per dur a terme l’adaptació de la novel·la Dune. Havia rodat abans dues pel·lícules d’èxit (El Topo i la Montaña Mágica), dos flipades d’aquelles per reivindicar en publicacions underground, i un productor frànces li va proposar finançar el seu projecte. Per un consell d’altri es va decidir per Dune, sense haver-la ni llegit. Un clàssic de la literatura de ciència ficció, on l’element central és una droga que expandeix la vida i la ment, per tant un terreny que podia ser propici pel Jodorowsky.

A través d’entrevistes i captures d’un acollonant story-board ens va explicant com avançava tot, i la de gent important que va implicar en el projecte. El dibuixant francès Moebius, Henry Giger (en el primer contacte amb el cinema, previ a dissenyar les criaturetes d’Alien), Salvador Dalí, els Pink Floyd, Mick Jagger, el grup Magma… és tot una meravella de passat de voltes, que ho vas veient i penses “no m’estranya que no es portés a terme”. La cosa és que l’storyboard era molt concret i espectacular, la pel·lícula en si, però l’estudi no es va fiar gaire del seu director, que a més els deia que volia fer un film de més de 10 hores.

Jodorowsky's Dune

La visió d’un film de ciència ficció d’aquesta magnitud, efectes especials inclosos (va contactar amb el que va fer els de 2001 i el va despatxar ràpid per massa vanidòs) era molt avançada al seu temps i els que parlen del film-no-fet al documental en recalquen l’enorme influència en la ciència ficció posterior. Afirmen que el super storyboard, que es va distribuir a moltes productores per itnentar vendre el film, va calar després i ser aprofitat en molts films, des d’Star Wars a Alien, passant per Blade Runner o Flash Gordon.

Em va encantar especialment totes les anècdotes del Dalí, des del supersou que reclamava, a l’exigència d’una jirafa en flames dins el film!

Meravella a veure. Per proposar, en un doble cartell amb un altre gran film-no-fet, Lost in la Mancha. D’un altre boig-visionari com el Terry Gillian.

You may also like...

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *