La típica pel·li que només fan als Verdi i està de puta mare

Ahir vaig anar a veure El regreso, una pel·li rusa que (juraria) es va emportar algun premi al Festival de Berlín. Em va agradar molt, i partint de tal conclusió, evidentment, la recomano obertament. Excepte per a aquells a qui no agradin les pel·lícules lentes, on no sembla que passin gaires coses. Explica la historia d’una familia, mare i dos fills, que veu trencada la normalitat amb l’arribada del pare, després de molts anys desaparegut. El pare s’emporta els nens a fer un viatge i pescar. Entre les moltes coses que em van encantar de la pel·li, l’ús expressiu del silenci, les imatges (fotografia impressionant) i els moviments de càmera molt poètics i un tema que sembla no trascendental però que a mi m’importa: que no quedi tot tancat i explicat. Què hi ha a la caixa? Fotografies del passat? Una metàfora dels records que desenterra?

El dilluns vaig veure La mala educación. Com a gran sorpresa en un film de l’Almodovar, hi surt un transvestit. Fora sarcasmes, comença bé, té punts de sortida interessants, però al final em va donar l’impressió que ho recargolava tot massa i acabava quedant un pastitx.