Nous herois cinèfils: Katsuhito Ishii

imprimeix
No havia vist res d’aquest director japonès, fins que un post del Jordi Torà a kuu.cat em va fer despertar l’interés. En concret, va ser una paraula: random. Paraula en anglès que també acostumo a utilitzar per explicar alguna cosa sense sentit, que apareix en principi aleatoriament, com fan les cançons del reproductor MP3 quan selecciones l’opció shuffle/random. Això aplicat a un criteri cinematogràfic només volia dir que seria una peli boja, sorprenent, imprevisible, i comptant l’origen japonès, amb moltes possibilitats de ser una anada d’olla. Vaig veure Funky Forest. Vaig disfrutar tant i tant, que em vaig plantejar un minicicle casolà -dil·latat en varis dies- per veure 4 films d’aquest director. No crec que siguin gaire fàcils de localitzar, fora de les vies de can divx. Els següents, en ordre:

Funky Forest: Podria dir que és una de les pelis més esbojarrades que he vist, però seria més encertat dir que és la que més. Tot d’histories sense connexió aparent, que es mouen entre els terrenys de l’humor, la coreografia, lo friki, l’oníric, la “nova carn” a lo Cronenberg, l’excentricitat japonesa… s’ha de veure. Per flipar. Extraterrestre. Genialitat. “He vist coses que mai creurieu“.

The taste of tea: Aquesta és la que li ha donat més nom al director. Seria el revers cohesionat de Funky Forest. Aquí també hi ha histories sorprenents i surrealistes, però aquí estan molt més lligades, la bogeria està una punta més domada. Oníric i surrealista com l’altre, amb escenes de caràcter absolutament “random”, aquesta té un punt més poètic. Complementaria amb Funky forest, s’han de veure les dos!

Party 7: Tirant cap enrera al temps, el seu segon film. Tot i que no aguanta la mitja de genialitat dels altres dos films, és molt disfrutable. Una historia que passa a un motel, amb uns yakuza, uns diners robats, una noia poc fiable i un parell d’autèntics cracks del voyeurisme (delirants les seqüències d’aquest parell). Els títols de crèdit són sensacionals, una presentació dels personatges feta en anime. Jo que em deia: collons això és com la seqüència de Kill Bill, però uns anys abans. Digue’m llest: el tal Ishii es va encarregar del disseny de personatges d’aquella part de Kill Bill. No dubto el més mínim que Quentin Tarantino el té controlat, amant del cine friki com és.

Shark skin man and peach girl: El debut, una historia de yakuzas i diners robats (aquí també) persecucions i personatges molt frikis. Aquesta no ha convençut gaire, tot i que en alguns moments ja s’intueix bon estil i maneres. Aquí protagonitza el seu actor fetitxe, Tadanobu Asano, actor que m’encanta (Ichi the killer!!)

You may also like...

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *