Sitges 2012

imprimeix
És tot un plaer tenir un festival com aquest tan a prop! Ara, si abans m’hi acostava amb l’objectiu d’empassar-me una pel·li rere l’altra, ara buscaria més una cosa com el què vaig fer ahir: 3 films i amb temps entremig per sortir a passejar per Sitges, menjar, fer unes birres. Un resumillo del què he vist aquest any

John Dies at the end: un dels noms del gènere fantàstic, Don Coscarelli fent una peli sobre consum de drogues i visions del futur i viatges a altres espais, criatures petites que el consumeixen a un, una bizarrada 100% Sitges, molt disfrutable.

Nameless gangster: els de Corea són tots uns nous experts en aquest cinema de gàngsters i aquesta, sobre l’ascens al cim de la mafia d’un tio que no era ningú està ben narrada i ben absorvent.

Holy motors: Ha guanyat el primer premi del Festival, un plantejament curiós (que no explicaré, que em va agradar anar-hi sense esperar res en concret) que porta a una pel·li bastant diferent, amb moments visualment acollonants i un punt trencador que dividirà les opinions entre els grans elogis i la crítica furibunda. Jo em situaria en el primer grup, sense ser incondicional a mort del tot. En tot cas, em va agradar molt i recomanada de veure quan l’estrenin, està clar.

Wrong: el director de Rubber (aquella del pneumàtic amb poders telequinètics que fa explotar el cap de la gent) continua potenciant el cinema de l’absurd i jo content que és un tipus d’humor que adoro. Hi ha moments bestialment hilarants en aquesta peli d’equivocs i situacions estranyes. De totes maneres, com a peli es queda bastant descompensada i sense acabar de resultar del tot.

Seven Psychopaths: feia bona pinta, però motius extracinèfils (malvasia de Sitges) em van portar a dormir la primera part del film, així que no en puc opinar gaire. La segona part és divertida i interessant, si!

Outrage beyond: Takeshi Kitano, historia de gangsters, algun moment molt puntual de violència extrema. Bé, però tampoc per tirar coets. Del mateix estil em va agradar més la Nameless gangster que comentava abans

Beasts of the southern wild: els ulls d’una nena ens relaten la historia d’una tragèdia passada pel tamís de la seva visió del món, que ho converteix tot en una cosa màgica i més quan sonen músiques d’aquelles que des d’Amelie ens indiquen que hi ha una cosa quotidiana que és molt màgica i xula. La nena és la narradora i a mi això em va cansar bastant i em va treure de la pel·li. Al contrari, molts dels que anaven amb mi la van disfrutar i van dir que era molt maca.

Spring breakers (sessió sorpresa): Harmony Korinne, el de Gummo, perpetra una “pel·li” sobre unes noies que se’n van d’Spring Break (sembla que són unes vacances de primavera dels universitaris nord-americans consistent en viatge a la platja, amb drogues, alcohol i molt de treure els pits fora, en el cas de les noies) i allà acabant tornant-se dolentes. Un horror, molt infumable, el director intenta a través de muntatges de videoclip i música house i diàlegs que es repeteixen i repeteixen donar una sensació de l’experiència de les noies allà, molt posades de tot, etc, etc… però la cosa no s’aguanta per enlloc. Titular: “Harmony Korinne, vete a tu pueblo”. Curiositats: veure estrelles Disney en el paper de passades i James Franco de gangsta

You may also like...

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *