Viaje a Darjeeling & No country for the old men

A comentar les dos primeres pel·lis de l’any. Bé, la primera que he vist al cine (darjeeling) i la primera que m’ha agradat molt (no country…). La de Viaje a Darjeeling és la última del Wes Anderson (los Tenenbaum, Life Aquatic) i segueix la línia de les anteriors. Personatges i situacions molt frikis encadenades una rera l’altra. El punt de partida (uns flipats fent un viatge espiritual on tot ho tenen preparat al detall, amb plannings al minut per espiritualitzar-se) és bo i després té molts moments fantàstics però s’allarga una mica massa en alguns moments. Fa enveja però pensar l’experiència que deuen haver viscut rodant la pel·li a la India.

No country for the old men és de moment la millor pel·li que he vist el 2008, amb tota la profunditat de visió que poden donar els 7 dies que portem. És la nova dels Coen (Fargo, el gran Lebowsky…) i recuperen el seu millor nivell després d’un parell de pel·lis fluixetes (the ladykillers, intolerable cruelty). Es la historia d’un home que es troba uns diners a l’escena d’un crim -ajust de comptes per drogues- i ha de fugir perquè no el pelin. Com a dolent hi ha el Javier Bardem, que a més de portar un pentinat d’aquells que es recorden, crea un personatge sense sentiments, amb ulls de no tenir vida. Cabroncete. D’aquells que tenen números per guanyar un Oscar, si és un any dels que no toquen minusvalies físiques / mentals. La persecució és apassionant, hi ha moltes escenes per recordar, té uns quants secundaris ben potents i tenen molt gust a l’hora d’acabar-la. Pròximament, als millors cines.