Trail de Tramuntana: castigant-me les cames a Mallorca

Aquest dijous vaig anar a fer-me un estudi sobre com trepitjava quan corria.  Això de còrrer m’agrada i tenia ganes de que m’ho miressin bé per portar el calçat adequat, detectar possibles problemes i preveure lesions. El metge, un tio molt simpàtic, em va dir que el meu morfotip (la meva ment està viciada per la ciència-ficció i morfotip em sona a Alien i a Predator) no és de resistència sinó de potència.  Que si hi hagués una batalla no m’enviaria a mi corrents a portar el missatge als del meu bàndol que estaven lluny, sinò que seria dels primers a sortir a matar, els que corren a lo bruto contra l’enemic. Vaja, els primers que palmen a la pel·li.

Però tot i no tenir físic adequat, li he trobat la gràcia a això de fer curses llargues. Un cert sentit de superació i d’aconseguir assolir un repte complicat que t’has proposat. I per aquest any em vaig posar l’objectiu del Trail de Tramuntana, en la seva versió curta. Ha estat la meva tercera cursa/caminada de llarga distància. Primer va ser la Gràcia-Montserrat, després la Matagalls-Montserrat i a continuació, apresa la lliçó, en volia triar una que es fes de dia, que això de caminar/còrrer de nit em va semblar molt dur i pesat. Disfruto fent l’exercici, però tant o més admirant el paisatge. Aquesta de Mallorca eren 63km (2500 desnivell positiu) i sortia a les 8 del matí. Fent els càlculs em plantejava fer-la en unes 12 horetes, que voldria dir arribar amb llum de dia.

La preparació prèvia

A principis d’any em vaig apuntar a la Bolsa del corredor. És un club que va organitzar l’Sport, que surten a còrrer un parell de dies per setmana junts i un entrenador (el Jose Antonio Castilla) planifica les sortides que fas durant la setmana per assolir un estat de forma òptim pels objectius que tinguis, segons les teves disponibilitats. Un grup de gent maca i amb nivells diversos: la majoria van massa ràpid, però algun que altre queda a la meva velocitat! Per tant he fet uns tres mesos ben treballats de seguir les instruccions del Jose -que el tio en sap un rato- al peu de la lletra (altra cosa no, però disciplinat ho sóc) i anar notant que cada cop anava millor de forma. De pes no, que la passió del menjar contraresta tot l’esport que pugui fer. Mira si tinc fama, que quan vaig comentar a uns amics que m’apuntava a fer la Marató de Frankfurt, van entendre que m’apuntava a una marató de menjar frankfurts!!

A part d’aquestes sortides setmanals (4 o 5 dies), vaig fer 3 curses de muntanya de mitja marató o una mica més que tinc ganes de recomanar. Les tres de recorregut molt xulo i ben organitzades: primer l‘ascensió a Sant Sadurní, després la Punk Trail de Sallent i per acabar la Cursa del Roc Gros. La més curiosa és la punk trail, amb cervesa als avituallaments i un cert esperit d’improvisació sobre la marxa: el mateix dia de la cursa van modificar el recorregut sense avisar-ho massa i quan portava ja 17 km, em vaig enterar que me n’havien afegit 3 mes i la cosa pujava de 23 a 26. Això és fa dur mentalment! Les curses em van servir també per constatar un patró de com em van aquestes de muntanya: primera hora patint, dolors varis, mentalment atravessant l’etapa “imbècil, perquè t’apuntes a fer matades d’aquestes”, i al cap d’una hora se’m desperta el cos i començo a tirar i adelantar els que m’han passat a la primera part. A la del Roc Gros, durant una baixada de corriol, tot accelerant, una dona em va cridar fins i tot “però com pots anar tan ràpid estant tan enrere!”.

La cursa: Trail de Tramuntana

Té dos versions, la de 107 (excessiu per mi i a sobre començant a les 12 de la nit) i la de 63, més raonable, començant a Valldemossa i acabant a Pollença, tot travessant la Serra de Tramuntana, que tenia molt desconeguda tot i haver visitat Mallorca uns quants cops. Només començar, una pujada i baixada fantàstica fins arribar a Deià. Dur però màquissim, especialment quan comences a agafar altura i apareix el mar. Allà va ser on em vaig adonar que les baixades no podria fer tant el burrot com altres vegades, perquè aquí hi havia molta pedra i només tenia dos turmells disponibles per tota la cursa. El tram de Deià a Sòller no era tan muntanyenc però igualment molt xulo, camins empedrats, travessant bosc fins a arribar a un dels llocs macos de Mallorca que si que coneixia, Sóller. Allà, l’avituallament on em vaig passar més estona, alimentant-me bé i omplint reserves perquè venia la pujada forta: el barranc de Biniaraix. No sé si va ser perquè tothom em deia abans que era tan dura, o perquè estava en forma i millorant o perquè el paisatge era una passada, que no se’m va fer especialment pesada. De fet va ser la part de la cursa que vaig disfrutar més. Una pujada de llargs esglaons de pedres, zigzaguejant, acompanyats una bona part per un riu amb uns gorgs que cridaven “despilota’t i tira’t a l’aigua”, i això per arribar a una part alta més plana on hi ha un embassament, el de Cúber, preciòs i amb un paisatge que mentalment em portava més al Pirineu que no a l’imatge que jo tenia de Mallorca. Aquest tram del barranc estic segur que el repetiré quan torni a l’illa.

Passat Cúber va continuar un bon tros de pujada fins arribar al punt més alt de 1200 metres, començant entre bosc i acabant a una part més pelada, on el vent venia més fort (cal agraïr la temperatura fresqueta, que si hagués agafat un dia de calorada…) . La baixada, plena de pedres i on tocava anar frenant de tant en tant, encara que em vaig acabar animant i jugant-me una mica els turmells (nota positiva per les sabates que porto, les Brooks Cascadia, que es van portar de meravella). D’aquí va ser arribar a Lluc, fer una pujadeta bastant suau i després a baixar poc a poc. Aquest darrer tram de la cursa va tenir algun moment més avorrit (passant per carretera) però el final ho va  valer: entrant a Pollença, pels carrers estrets, gent aplaudint i fins i tot una cinta esperant-me a meta quan vaig arribar, en 10 hores i 20 minuts. Quan fas curses d’aquestes i portes tal tute al cos, això de veure al final tot de gent desconeguda que t’aplaudeix i et felicita, a vegades et pot fer arrencar una llagrimeta i tot.

Sembla que els mesos anteriors d’entrenament em van fer molt bo. Vaig començar lentet (més que en altres curses que havia fet, preferia anar amb precaució) i vaig acabar anant més ràpid cada cop i adelantant a gent. A la classificació a Siguemeya es pot veure, que passo el 504 (de 800) al primer control, i acabo el 244 (nota: el tercer control no em va marcar, devien tenir algun problema tècnic, que veig que no vaig ser l’únic). Vaig tenir una mica de lio amb un canvi de recorregut d’última hora. Van posar més km al principi i van retallar una mica per darrere. Això feia que no em quadressin els temps que anava fent i jo amb l’idea que anava fatal: sort que em van avisar d’això no gaire tard!

Al final per tant, arribant a les 18.20, amb llum de dia i sense necessitar coses que vaig carregar durant la cursa com un impermeable, un frontal o una manta tèrmica: hi ha tot de materials obligatoris que cal portar a aquesta cursa. Si hagués plogut o hagués arribat més tard haurien estat imprescindibles. L’organització em va semblar perfecte, avituallaments plens de menjar (barretes, fruita, fruits secs, gominoles, entrepans, arròs, pasta, aigua, isotòniques…), bones senyalitzacions, cap problema. Només va fallar com comentava el tema del xip en un punt (i això que en portava 3, un al canell, un al turmell i un al dorsal) i el què comentava del canvi de recorregut, que hauria estat bé que estigués més anunciat a algun lloc (que potser ho estava i no ho vaig veure). Si us agraden aquestes curses de llarga durada, aquesta la recomano molt. Per la cursa en si, per fer-se de dia, pels paisatges sobretot i perquè és un dissabte: agafes un vol prou barat a Mallorca el divendres, tornes diumenge al vespre i tens el diumenge per disfrutar a l’illa. Avui en concret, Fira del vi a Pollença i dinar al Daica (un altre cop, fantàstic).

Vaig fer unes quantes fotos durant la cursa. Qualitat discutible, són de mòbil que tinc força cascat, però donen una idea dels paisatges que es veuen. Al Google plus tinc l’àlbum.