Arxiu per autor
Ratafia casolana, intent 1
agost 30, 2010, escrit per Roger Compte, classificat a Begudes.
40 dies després, el resultat del meu primer intent de fer ratafia a casa. La crítica principal dels que l’han tastat (i hi estaria completament d’acord) és que ha sortit massa dolça. Bé, en format xupito i ben freda li perdonem 
Vaig utilitzar anís, que ja ve de casa amb el punt dolç (no li vaig afegir sucre). De cara a l’any que ve, m’hauria de plantejar o bé intentar-ho amb aiguardent + quantitat moderada de sucre o bé mirar si el fet de tenir-la més temps a sol i serena l’encabrona una mica. Aquest any van ser 42 dies, si no vaig errat en els càlculs, dels que cal dir que molts han estat ennuvolats. Cosa que implica que hi ha menys sol que calenti el recipient on tenia l’anís (en la meva ignorància de fins a quin punt pot afectar això al gust). Un amic, l’Enric, que també n’ha fet utilitzant el mateix anís, em comentava que a ell li ha sortit d’un gust més fort que la meva, i que rascava i tot (no vam posar les mateixes plantes i ingredients amb l’anís). Deixant de banda la dolçor, en quant a gustos no en tinc gran queixa. Ha sortit suaveta i amb alguns punts de sabor que destaquen una punta més, com la canyella i una mica el torrat del café.
De cara a l’any que ve miraré de guardar-ne una mica de l’edició 2010, fer-ne una de nova amb canvis als ingredients i valorar quina ha sortit millor. Un prova i error ben bebible, si senyor.
2 comentaris
Mongetes i carbassó amb cuscus
agost 8, 2010, escrit per Roger Compte, classificat a Primers.
L’hort del meu pare ja està començant a funcionar a tota màquina i està donant els seus fruits. Mentre esperem (es fan pregar aquest any) els tomàquets de Montserrat i cor de bou, la producció de carbassons i de mongetes és més que òptima. I toca variar de tant en tant la forma de preparar-les, per no cansar-se’n: no fa gaires setmanes em va anar a petar davant dels ulls una recepta de El comidista (artista previament conegut com a Ondakin) que vaig comprar al moment. I que ara poso aquí, amb algun canvi molt petit. El blog per cert -diria que ja ho havia comentat- és un dels meus preferits. En base a que el tant per cent de receptes que em ve de gust fer és molt alt. Per aquest plat senzill, sa, fresc i fantàstic he fet servir (d’aquí en treuria unes 3 racions ben maques):
- 1 carbassó
- Mongetes (sense pesar-les, aproximadament la mateixa quantitat que de carbassó)
- 250 grams de cuscus d’aquest precuinat (que també s’hauria pogut definir com “el que quedava al paquet”)
Per la salseta (clau):
- Tres fulles grans d’alfàbrega
- Dos branques de julivert
- 1 ceba de figueres
- 1 llimona
- Oli d’oliva verge
Piquem la ceba i la barregem amb el suc de la llimona en un bol. Reservem.
Netegem les mongetes i en tallem les puntes (les tallem en dos si són molt llargues). Netegem el carbassó i el tallem a palets, d’un dit de llarg (si el carbassó és d’aquests molt grans, descartem la part del mig, on hi ha totes les llavors). Posem un bon raig d’oli en una paella gran, hi tirem les mongetes, i les tenim un parell de minuts, donant alguna volta (el cop de canell l’estic perfeccionant cada cop més!). Després hi afegim el carbassó, salem, un minutet més, i li posem un bon raig d’aigua. Ho tapem i ho deixem uns 5 minuts, remenant-ho de tant en tant. Després (si comprovem que la mongeta ja fa pinta d’anar per bon camí), ho deixem un parell més de minuts destapat i ja ho tenim. Retirem les verdures amb una escumadora.
Mentrestant podem haver calentat una olla petita amb aigua (o brou) i quan bull, parem el foc i li tirem el cuscus, que en 3 minuts (al menys al cuscus precuinat que tenia jo per casa) ja s’haurà inflat i podrem retirar.
Queda preparar la salsa. Posem la ceba amb el suc de llimona al vas triturador, amb una mica de sal, el julivert, l’alfàbrega i un raig ben generós d’oli bo. Ho triturem bé i ja ho tenim.
Preparem el plat (carmanyola en el meu cas): capa de cuscus a sota, les verdures i després la salsa per dalt. No ens quedem curts, que li dona un gustet boníssim.
Proves:
Cooking time (duration): 25
Number of servings (yield): 3
PT1H
PT1H
7 comentaris
Cóc de seitons
juliol 31, 2010, escrit per Roger Compte, classificat a Per picar, Primers.
Fa unes setmanes vaig anar a la presentació del llibre “Els dolços i els salats als forns de Vinarós”. L’ha escrit el Massitet d’Olleta de verdures i a part d’alegrar-me per ell, que ens conèixem, em va semblar una iniciativa absolutament reivindicable. Tot el què sigui preservar patrimoni gastronòmic, endavant! Tenia pendent de provar alguna recepta del llibre i he començat avui agafant la preparació del cóc de sardines. En el meu cas, substituint-ho per seitons. Que al matí he passat pel mercat, i n’hi havia uns de ja triats que em miraven amb ulls de compra’m. Com jo hi he posat seitons, es poden fer múltiples variants a partir de la massa, i em sembla que és una massa que aprofitaré sovint -per fàcil i resultona- ja que és un recurs útil quan has de portar alguna cosa de menjar i et vols escapar de les classiques quiche o truita de patates.
He utilitzat:
- 1/2 kg de farina (en el meu cas integral, però no fa falta que ho sigui)
- 125 grams d’oli d’oliva del bo
- 250 grams d’aigua
- 20 grams de llevat
- 10 grams de sal
- 700 grams de seitó ben triat
- 2 grans d’all
- 2 branquetes de julivert
- 20 grams de pinyons
A nivell mides, de la massa que he fet me n’ha sobrat una mica (ho he estirat el què em cabia al meu silpad) així que un altre dia potser rebaixo les proporcions de la massa. Que és molt senzilla de fer. En un bol hi posem l’aigua i l’oli i hi desfem el llevat (del fresc, que ara es troba a bastants supers. Si és del sec, calculeu una tercera part del pes). Després anem afegint la farina i remenant i incorporant-ho bé amb una espàtula. Quan ho tinguem ja tot ben barrejat, incorporem la sal, ho remenem una mica més, ho treiem del bol i ho amassem una bona estona (per exemple fent el moviment d’estirar la massa i doblegar-la sobre si mateixa) fins que agafi una textura elàstica. Ho deixem reposar 5 minuts.
Agafem una plata (en el meu cas la silpad -làmina de silicona-) i hi estirem a sobre la massa, mirant que ens quedi primeta i que als bordes quedi una mica més gruixut. Ho deixem un quartet d’hora que fermenti. Amb la calor que fot ara, no li costa gaire animar-se.
Després li posem per sobre els seitons, prèviament netejats i escorreguts. S’ha de vigilar que estiguin molt atapeïts, que un cop al forn minvaran i quedaran espais buits. Ja ho podem posar al forn que tindrem precalentat a 180 graus. Jo ho he deixat amb la part de sota i als últims 10 minuts també li he arrencat la part de dalt. Al cap de 20 minuts, obrim el forn i espolsem per sobre l’all i el julivert picat i els pinyons (com es pot veure a la foto, no m’he quedat curt: m’agraden massa). Serà cosa d’uns 20 minuts més (depenent del forn, clar) i ja ho podrem treure i disfrutar.
Per acompanyar-lo, tenia una cervesa belga en fresca, l’Orval, que és una de les 6 cerveses trapistes que existeixen, que té un gust ben particular (potser més amarg i menys dolcet) que les altres, i que lligava perfecte amb el cóc. A més a l’etiqueta de l’ampolla hi tenen un cap de peix penjant d’un ham, així que tot quadra.
8 comentaris
Mandonguilles amb salsa de soja i cacauets
juliol 25, 2010, escrit per Roger Compte, classificat a Primers.
Les dos últimes setmanes he estat fent un curs de cuina a l’escola Bell-art. No tenia en previsió fer cap curset, però la Gemma va fer un sorteig del curs en qüestió al seu blog La cuina de casa i vaig ser-ne un dels tres guanyadors. Fantàstic: sota el títol “cuina fàcil i ràpida a l’estiu”, un seguit de receptes que tiraven sobretot per plats tradicionals (gaspatxo, croquetes, dorada a la sal, crema catalana, paella…). Em venia de perles. Com que sóc de formació sobretot googledidacta, tinc moltes mancances, entre elles plats realment bàsics que mai he fet i el curs em dona una empenta a posar-m’hi. Han sigut classes intenses (al voltant de 6 receptes en dos hores i mitja cada una de les 6 classes) i molt disfrutables i plenes de coneixement per emportar-se a la cuina. Fins avui no he tingut temps de dedicar una mica de temps a preparar algun dels plats que hem aprés. He començat per unes mandonguilles molt senzilles de les que no he seguit la recepta tradicional (amb sofregit de tomàquet, etc…) que ens van ensenyar sinó una subvariant més asiàtica que ens van suggerir com a alternativa.
He utilitzat:
- 300 grams de carn picada de vedella
- 300 grams de carn picada de porc
- 1 ou
- Un parell de llesquetes de pa (fora crostes, només la molla)
- Llet
- Julivert
- Cacauets sense torrar
- Salsa de soja (concretament he fet servir la kikkoman que porta menys sal, que sinó queda massa saladot pel meu gust)
Escandalosament fàcil: en un bol, barrejar bé la carn, l’ou i el pa (que prèviament haurem remullat en llet). Li posem una mica de julivert picat i uns quants cacauets picats finets (no gaires, no cal passar-se, només com a detallet). Una punta de pebre i en el tema sal més val que vigilem, que després això anirà embadurnat amb la salsa de soja que ja és prou salada de per si.
Amb aquesta massa, anem fent boletes. Calentem una paella amb oli, passem les boletes per farina (eliminant la farina sobrant) i a deixar que es torrin en l’oli ben calent. Quan estiguin ben morenetes per tots cantons, les posem sobre paper de cuina, que els hi xupi l’oli.
En una altra paella, hi posem un bon raig de salsa de soja i una cullerada de sucre. Encenem el foc i remenant-ho de tant en tant, deixem que es vagi reduïnt la salsa fins que arribi a la meitat del volum. Hi afegim els cacauets, després les mandonguilles. Donem un parell de voltes, que quedin ben impregnades i s’escalfin una mica (si feia estona que les teniem fetes) i ja pot anar cap a taula.
El plat, tal qual el tinc a la foto, demana uns acompanyants. Unes verduretes (mongetes, coliflor…) fetes al vapor, i apa, com un rei
3 comentaris
De gelateries italianes: Bellamia & Ottimo
juliol 16, 2010, escrit per Roger Compte, classificat a De compres.
Una cosa que feia un temps que no feia: recomanant llocs d’alimentació per Gràcia. El Bellamia, una gelateria a la plaça Virreina (cantonada muntanya-Besós) que no fa gaires mesos que està oberta. Vaig fer una visita quan la calor encara no ens fonia, vaig xerrar amb els que ho porten, em van explicar com fan tots els gelats de forma artesanal y amb productes seleccionats. I destacant, sobretot, que eren italians (rajadeta sobre els que s’hi feien passar). Autèntics, cap imitació! I la segona visita va arribar ahir al vespre. Passaven ja les 11 de la nit i la botiga encara estava oberta. Una gran notícia pels que tenim estòmac 24 hores. Vaig demanar que em recomanessin algun sabor i em van dir que estava de sort, que tots eren acabats de fer, que si em tirava més l’estil crema o l’estil fruita. Al final, doble selecció, els dos primers que em van deixar provar: meló i crema merengada. Espectaculars, sincerament. Refrescant el meló, embriagador el de llet merengada. La terrina petita em va costar 2’50 euros.
A veure si aguanten a nivell de qualitat i preus, però és un candidat amb números a millor gelateria del barri. El considerat líder de gelateries italianes gracienques, el de la plaça Revolució, em van dir que va canviar d’amos. No sé si s’ha notat, perquè fa molt temps que no hi passo (massa cues!). Aquell gelat de doble xocolata que tenien era escandalós. I a plaça Rius i Taulet, hi ha l’Ottimo, que és un altre lloc on menjar un molt bon gelat. I que a part destaca per oferir sabors poc habituals: violeta, litchi, figues…
Actualitzo: Alerta, un altre a visitar: el Tomo II, que recomana la Flaneuse (que té un tumblr i un blog ben veterano): no em queda en la immediata zona d’influència, però si s’ha de fer un esforç… el farem.
5 comentaris
Ratafia
juliol 12, 2010, escrit per Roger Compte, classificat a Begudes.
La cosa va començar fa uns quants anys. Estiu a la costa Brava amb els amics, i un, el Pani, treu una ratafia que havia fet el seu cosí. Poc acostumats a provar licors d’elaboració tan casolana, vam flipar amb lo bona que estava. Especialment a partir del tercer xupito. L’any passat, un altre amic, l’Enric, va fer la seva prova i també va passar el tall amb molt bona nota. Aquest m’ha tocat intentar-ho a mi
Aquest és el recipient, en el seu dia 1 (ahir vaig fer la barreja). La base de les ratafies és aiguardent (+ sucre) o anís (sense sucre, que ja és dolcet), amb nous verdes. Després hi ha tot un seguit d’herbes que variaran d’una recepta a l’altra, que n’hi ha tantes com culs. La tradició mana que es prepari per Sant Joan (una de les herbes que porta són les flors de Sant Joan) i que es deixi 40 dies al sol, remenant de tant en tant. Jo he anat unes setmanes tard… A part de la satisfacció de beure’t una beguda que has creat, hi ha tota la preparació que encara fa més maco fer aquest licor. Has de sortir a buscar les plantes i reconèixer-les: aquest ja és un exercici molt valuós que t’obliga a sortir a passejar una mica i a aprendre de botànica. Després, depén de per on et moguis o quina sigui el moment que la fas, segons quins ingredients no els podràs trobar. I aquestes variacions fa molt personals cada una de les ratafies que es fan i desfan.
Al recipient de vidre de la foto, li he posat:
- 6 litres d’anís
- 7 nous verdes (triturades una mica amb un morter)
- 1 pela de llimona
- 1 pela de taronja
- 1 branca de fonoll
- 1 branca de menta
- 1 branca d’albàbrega
- 1 branca d’olivera
- 1 branca de romaní
- 1 branca de farigola
- 1 branca de sajolida
- 1 branca de ginebra (amb unes quantes boles)
- 1 ram de flors de sant joan
- Un tros d’escorça d’alzina
- 15 grans de café
- 1 canó de canyella
- 1 nou moscada, que he xafat
- Un pessic de comí
- 1 pessic de matafaluga seca
- Unes quantes roselles
Del llistat enorme d’herbes que tenia, aquesta era una petita selecció. Vaja, que no és una recepta de llibre, simplement és per ensenyar el què hi he posat jo.
D’aquí mes i mig, arriba la cata.
3 comentaris
Seitons emborratxats i arrebossats
juny 1, 2010, escrit per Roger Compte, classificat a Per picar, Primers.
Ho he repetit un parell de cops últimament. Tornant de la feina, parar al mercat (Abeceria, es clar!) passar per les 4 parades de peix que hi ha obertes per la tarda i emportarme uns quants seitons ja netejats d’espines. El primer dia, tenia una mica de vi ranci que em va sobrar d’una altra recepta i vaig fer una prova i em va agradar. El què necessito és poc (ho poso sense quantitats, que en funció de la quantitat de seitons ja es veu la quantitat del reste que es necessita:
- Seitons
- Vi ranci
- Ou/s
- Farina
El relat dels fets va així:
Surto del mercat amb la compra, arribo a casa, aparco la moto. Trec els seitons, els netejo una mica i els hi trec la mica d’espina que hi ha quedat. Els escoro una mica i els poso en un plat fons. Els cobreixo amb vi ranci i cap a la nevera, tapat amb un paper film.
Aquí va un lapse d’unes dues hores que es pot completar anant a comprar pel barri, veient un capítol de Roma/Breaking bad/Treme, etc…, netejant el pis, llegint poesia i fumant en pipa tot adoptant una postura d’interessant…
Passades les dues hores, trec el plat de la nevera, poso els seitons a escòrrer a la pica i planifico una ruta des de la pica als fogons, on hi tinc una paella amb oli ben calent. Entremig hi tinc un plat amb farina i un amb ou batut. Passo els seitons per farina, trec la sobrant, després els passo per l’ou, i els poso a la paella. Quan estan doradets, els poso en un altre plat sobre paper absorvent perquè xupi una mica l’oli sobrant.
Entenc que el clàssic és posar-los en vinagre, però aquest vi ranci li dona un punt com anisat que m’agrada I si teniu ganes de provar-los amb un punt de gust diferent…
3 comentaris
En busca del Sant Grial birrero: Westvleteren 12
maig 12, 2010, escrit per Roger Compte, classificat a Begudes.
Ja farà un temps que em vaig començar a aficionar a la cervesa belga, sobretot per tenir no gaire lluny de casa Le maison belge, una botiga que em permet anar provant cerveses molt bones -i, sobretot, diferents de les clàssiques estrella/moritz de bar-. El primer dia que hi vaig anar, xerrant amb els de la tenda, recordo que em van ensenyar una llista del top-10 de la birra belga. La cosa és que de les primeres posicions no en tenien cap excepte una, la Rochefort 10. Cap a casa. En algun lloc del meu cap es va guardar la promesa de fer recerca de les que faltaven. La Rochefort 10 és una cervesa espectacular, que he anat repetint vàries vegades. No és per cada dia: els seus 11’3º l’avalen. S’ha de trobar el moment, disfrutarla a poc a poc i estar preparat perquè et taji una miqueta o molt. Per la contundència entenc que no agradarà a tothom.
Més tard vaig recuperar aquesta llista. La primera, inamovible (de fet també està considerada com a millor cervesa del món) continuava sent la Westvleteren 12. És 1 dels 6 noms de les cerveses trapistes. Que una cervesa sigui trapista vol dir que està elaborada en un monestir trapense, per monjos del monestir i utilitzant les antigues receptes dels monestirs. Mentre que les “cerveses d’abadia” a vegades es fabriquen en monestirs -no sempre- i molts les han agafat multinacionals cerveseres,les trapistes són més estrictes i les han de fer o supervisar monjos d’aquesta ordre religiosa i ser fetes en una abadia trapista. Són 6 les que s’elaboren a Bèlgica (Chimay, Westmalle, Orval, Rochefort, Westvleteren i Achel) i una a Holanda (Trappe).
I anem a la Westvleteren. Ja en pots sentir parlar, que costa un ou localitzar-la. Els del monestir, no en produeixen en massa per vendre-la (l’avarícia és pecat) i l’única forma d’aconseguir-ne és visitar el monestir (amb cita prèvia) i allà en podràs beure’n i comprar-ne una quantitat mooolt petita. Fet que es transforma en que en demanin autèntiques burrades per l’eBay. Però fa unes setmanes vaig tenir un cop de sort. Estava curiosejant a la tenda online de la cervesera Struise (fan birres molt bones, i les venen només a través de la seva web i en períodes limitats) i vaig veure que venien la Westvleteren 12. N’hi havia 24 unitats a la venta, cada persona en podia comprar dos. Això de vendre-la, ho feien per demostrar als de l’abadia que es podia rebaixar els preus de l’eBay fent aquesta venta limitada a la xarxa. A ells els hi va funcionar amb les seves -també molt ben valorades- birres. I apa, 2 cervesetes d’aquestes a la llista de la compra més un parell de varietats de les Struise (la Pannepot i la Pannepeut) també considerades entre les millors belgues. 4 euros per la considerada millor birra del món no és massa car: segons a quin bar et moguis a Barcelona per la nit ja t’ho poden clavar per una Estrella. Les despeses d’enviament ja van fer una mica més de mal.
Provada, és impressionant. Per sobre els 10 graus, també per prendre en ocasió especial. I asseguro que amb panxa buida és matadora L’olor, que té un punt de mel, embriaga. El gust també, que recorda a mel, a caramel, xocolata, cafè… I al final de copa, ja més calentet, encara agafa un gust més interessant. Té sentit pagar una burrada per la cervesa? No. El fet que sigui inaccessible hi fa molt i la distància amb altres grans birres de Bèlgica crec que no és tan exagerada com per perdre el cap. Però si que, si en teniu l’oportunitat, proveu-la.
3 comentaris
Mandonguilles de bacallà amb pèsols
maig 8, 2010, escrit per Roger Compte, classificat a Segons.
He acudit un cop més al “Cuina catalana de veritat”, del Pere Sans (Editorial Comanegra) un recull fantàstic de la nostre cuina tradicional, que nomes té el problema pels que no som tan avançats a la cuina de la vaguetat a l’hora d’enumerar quantitats en cada recepta. M’havia despertat avui amb ganes de cuinar bacallà i al veure pel mig els pèsols a les propostes de combinació de les mandonguilles, m’he decidit. Que ara estan tremendos. Cap al mercat de l’Abeceria a comprar: el bacallà sempre el compro a la parada de la bacallaneria Ràfols. Sempre m’ha sortit molt bo el que els hi he comprat, però a part, sóc dels que valoro el carinyo que et donen i la parella que porten la parada són simpatiquíssims. A més, per fer les mandonguilles m’han ofert un bacallà ja picat i barrejat amb julivert, amb el que retallava temps d’elaboració de la recepta. Ells aprofiten els trossos que retallen d’altres parts del bacallà que venen i a mi em surt ja preparat i més barat.
Per 4 persones (o 3 + carmanyoles per la setmana, com ha estat el cas):
- 400 grams de bacalla dessalat
- Julivert, all (2 dents)
- 50 grams de pa ratllat
- 1 ou
- Sal, pebre, nou moscada
- Farina
- 1 ceba ben formosa
- 1’250 kg pèsols sense desgranar
- 1 rajolí de vi ranci
- 1 vas de vi blanc
- 70 grams avellanes torrades
Si el bacallà no us ve preparat, el piqueu. En un bol barregeu el bacallà, all i julivert picat (jo ja tenia el julivert incorporat), el pa ratllat, un ou batut, un polsim de nou moscada, un polsim de pebre i una mica de sal si fes falta, que probablement no. Ho barregem bé i fem boletes. Les enfarinem i cap a fregim en oli d’oliva. Quan estiguin ben rosses (important: jo n’he deixat alguna de menys fregida i més tard se m’han trencat, incidint greument en l’estètica del plat -que no el gust-) les traiem i les reservem sobre paper absorvent.
Mentrestant en una olla (cassola de fang, alternativa) hi tenia la ceba ben picada i sofregint-se ben lentament. Hi he posat les mandonguilles, els pèsols (prèviament desgranats -del pes que poso al llistat d’ingredients en devien quedar uns 300-400 grams, imagino-), un vas de vi blanc i aigua fins just cobrir per sobre dels pèsols. A bullir, i que vagi fent xup xup lentament, 20 minuts. Després afegim les avellanes torrades, picades i ho deixem 10 minutets més.
Cap a taula i a disfrutar. Era el primer cop que ho feia. Però vist el resultat i la dificultat tirant a baixa, repetiré
6 comentaris
Formatges artesans catalans @ Lactium II
maig 2, 2010, escrit per Roger Compte, classificat a De compres.
A part de la tirada cap a Osona que tinc per genètica, qualsevol fira de formatges m’és motiu d’interès. Aquest cap de setmana, segona edició del Lactium a Vic. Representació de parades de la creixent producció de formatges artesans catalans (més i millors) i una àrea de degustació (pagant, que també pots anar picant paradeta paradeta, que és el que feia tothom). D’aquest any m’ha agradat molt el tast que organitzaven (un parell de cops al dia) els de Caseus Afinadors, per només 3 euros i que inexplicablement no estava ple. No recordo el nom de qui ens ha fet la xerrada durant més d’una hora, però ha explicat fantàsticament el procés de producció (amb les seves variants) del formatge i la situació (millorant) a Catalunya. Mentre provàvem formatges artesans, un total de set. Una xerrada molt interessant, amb els apunts justos sobre el tast, sense caure en la carregada retòrica que ens allunya al “populacho” de molts tasts de vins. De vins ho hem regat amb un blanc, que ha recomanat per acompanyar els formatges per davant de negres de criança que no s’hi portarien tant bé. També ha recomanat una opció molt interessant i que penso practicar: la cervesa artesana. De fet una estona abans he fet una canya de la varietat malta de la paradeta de la Cervesa catalana del Montseny i l’hem pres amb un gallec (un San Simon tetilla fumadet) i la cosa lligava molt bé. Maridatge de proximitat: per fumat amb torrat i perquè la paradeta de la birra i la gallega estaven al costat
Dels 7 escollits pel tast, alguns ja els havia comentat al text sobre el primer Lactium (en concret els d’El Set, fets amb llet d’ovella ripollesa -bons però cars- i els fantàstics garrotxes del Bauma). També hi ha hagut un de Maó, gustós, saladet i un amb romaní. Dels provats, queda un hat-trick de recomanacions, 3 que m’han agradat mooolt:
- Piràmide de “Formatges cuirols”. Un de pasta tova de cabra, molt gustós. Són del Berguedà (no tenen web, però per un paperot que he agafat tenen un mail, jventuros@hotmail.com)
- Cremós d’alba. Un formatge tipus “torta del casar” que fan els de “Mas d’alba“. Si aquell és amb ovella i molt fort de gust, aquest és amb cabra i més suau. Torradetes i a disfrutar. D’ells abans ja n’havia comprat un que es diu PetitOt d’Alba, també de cabra, de pasta tova, suau, molt bo.
- El blau de “Formatges Camps”. Sort que l’hem provat al tast, perquè a la paradeta se’ls havia acabat i m’ha semblat acollonantment bo, el que he disfrutat més del dia. No són gaire habituals els blaus a la producció de Catalunya, però aquí hi ha un encert. Aquest són de les terres lleidatanes, d’El Palau d’Anglesola (i a falta de web, el mail que he agafat és formatgescamps@gmail.com)
Són 3 concrets que m’han flipat. També recomanaria dels que he anat provant, el Serrat gros de Serrat gros o varis (tupí, tou dels til·lers…) dels de Tros de Sort (que en teoria i segons el del tast aviat tindran també un blau). Però vaja, és una selecció entre el que dona la meva memòria, que és poc, feta ja a partir d’una selecció prèvia que és el màxim de formatges que puc tastar per dia sense acabar amb cara de làctic.
