Arxiu per autor
El Gran recapte dels aliments (i de regal, recepta costrariquenya de Rice and beans)
novembre 30, 2012, escrit per Roger Compte, classificat a Primers.
Una campanya a la que val la pena ajudar a promocionar: el Gran Recapte d’Aliments. Els dies 30 i 1 de novembre pots donar aliments per ajudar a les persones més necessitades. Demanen”llegums secs, oli, llet i llaunes de conserva de peix” en concret, però pots trobar tots els detalls i els llocs on pots fer la donació a la seva web. En resum: costa poc comprar una bossa de llegums secs o una llauna de sardines i donar-la al mateix supermercat i en canvi ajudaràs a gent necessitada, que per desgràcia cada cop són més.
Com ja vam fer l’any passat, uns quants blogs de cuina vam acordar fer aquesta promoció de la campanya amb l’excusa de fer un text nou afegint alguna recepta amb un dels aliments que es demanen. Jo en pujo una que tenia pendent i que a més ajunta dos dels grans aliments bàsics del món: llegums secs i arròs. Fa cosa d’un mes vaig estar a Costa Rica i la combinació entre arròs i frijoles és un pilar bàsic (com als països del voltant) de la seva gastronomia. El plat nacional és el gallo pinto, que els combina, però em va agradar més la versió de la Costa Rica negra i caribenya. Així doncs explico com fer el “Rice and beans” que es prepara a Puerto Viejo, concretament el de la Soda Elizabeth, que em va agradar i els hi vaig preguntar com el feien.
Per fer-lo, necessitareu:
- llet de coco
- frijoles
- arròs
- ceba
- farigola
- chile panameño
- oli, sal, mantega
Fem els frijoles en la llet de coco (important, que en sobri, perquè després aquí també hi courem l’arròs). Suposo que dependrà del tipus, però els que he posat jo (comprat allà a Costa Rica) han tardat gairebé hora i mitja fins que tenien el punt tou necessari).
Un cop els frijoles estiguin tous, li afegim la ceba tallada, un polsim de farigola, el xile panameño, l’arròs, sal, oli, una mica de mantega i ho tenim al foc el quartet d’hora més o menys que demanarà l’arròs… i ja està. Sorprenentment gustós!
Nota: jo no li he posat chile panameño, que no tinc clar on trobar-lo. A nivell d’aspecte és semblant al chile habanero mexicà, però dubto si són semblants a nivell de picantor. En tot cas es posa al plat no per buscar-ne la picantor sinó el gust. S’hi posa sencer, sense picar-lo. I un cop cuit tot, se’n retira i no es posa al plat.
Pot ser una bona opció de carmanyola per la feina: això per acompanyar una mica de pollastre o de peix.
No hi ha comentaris
Torrons Toni i Maria
novembre 28, 2012, escrit per Roger Compte, classificat a De compres.
L’any passat vaig conèixer (per recomanació d’una alacantina, la Sandra) aquests torrons que fan a Xixona i aquest any n’he encarregat, plenament convençut. Són d’aquells que es nota que són ben artesanals i fets amb molt amor, i encara més: boníssims. L’estrella crec que és el torró a la pedra, que ve en una caixeta de fusta que donaria per pujar un d’aquests vídeos d‘unboxing que circulen amb qualsevol gadget tecnològic. Amb cura treus una de les parets de fusta de la caixa, tot arrencant els claus que la mantenien ben tancada i de dins enretires, tot acotxant-lo amb suavitat sobre la taula, el turró embolcallat. El despulles poc a poc, en talles un tros, el poses a la boca i hi notes una textura molt suau i el potent gust de les atmetlles, i la canyella i els puntets de llimona. És sensacional i t’has d’aturar perquè si no et menjaries la barra tu solet.
Vaja, que tenia ganes de recomanar-los. Una cosa bona, artesana i feta a no gaires quilòmetres d’aquí, cal provar-la i disfrutar-la. A la web de Torrons Toni i Maria (no gaire actualitzada) tenen un PDF amb els productes i els preus del 2011 i informació de contacte. Al Facebook hi tenen una mica més de moviment. A part d’aquest de turró a la pedra (que ja és el que vaig disfrutar l’any passat), n’he comprat de xixona granulat, de neu i una casca de yema. Intentaré dosificar fins als Nadals.
Altres bons torrons: a casa els meus pares sempre els haviem comprat al Donat (vot pel dur i el de xixona), més tard via lot -quan n’hi havia- en van entrar del Foix (collonut el de crema cremada) i del Blanxart (la tradició manava menjar-me el seu de xocolata i avellanes en un sol dia).
Aprofito ja que escric del tema per donar el meu vot al moviment de defensa dels torrons més clàssicots (crema cremada, xixona, el dur…) que encara no he trobat cap invent raro que m’hagi convençut. Fa un parell d’anys vam encarregar un de gintònic a un lloc on en principi hi havia bones referències i no valia res! Els amics d’Olleta de verdures van escriure un sentit post Torrons que són bombons ja fa uns quants anys.
5 comentaris
Gelat de xocolata i nous
novembre 11, 2012, escrit per Roger Compte, classificat a Postres.
No fa gaire que he incorporat un altre gadget culinari a casa: una geladora. En tinc una de la subvariant més senzilla: és un bol que conté líquid a les seves parets i el deixes 24 hores al congelador (en concret una de marca Krups que venia amb punts estrella de la Caixa -que em caducaven i calia gastar-). Després el treus, li incorpores una tapadora, que porta un motoret connectat a una pala que remena. Li poses a dins el líquid per fer el gelat i la màquina ja va remenant. Uns 20 minuts tarda a fer un sorbet, cap els 45 un gelat.
No m’havia plantejat abans fer gelats, però va arribar la màquina i el meu primer intent, un sorbet de mango, va ser un èxit espectacular. Tenia un parell de mangos boníssims (de tant se’n troben i fins i tot a un preu raonable), els vai pelar i triturar, afegir un almivar prou suau (ja són ben dolços de per si) i la cosa després tenia un gust i una textura fantàstics. El segon intent va ser un gelat de ratafia que no va acabar de quedar com esperava. Absolutament menjable, però el sabor de la ratafia massa atenuat i la textura no del tot bona (amb alcohol pel mig, la cosa es complica).
A la tercera ha tornar a anar a la vençuda. Em vaig comprar un llibre de gelats que em va recomanar la Mar (The perfect scoop, del David Lebovitz) que és una passada. Faries tots els gelats i a part de la pinta inicial es veu que quan els proves tots resulten molt bé, paraula de Mar. Jo per un dinar a casa del Pep (d’aquells amics que cuina tant bé, que has d’intentar fer algo bo, que sinó canta) vaig triar fer-ne un de xocolata. En concret una versió que no porta ous (el que el Lebovitz anomena “estil Philadelphia”). Per fer el gelat (1 litre, la capacitat de la meva geladora) ens farà falta:
- 560 grams de crema de llet (de l’espessa)
- 50 grams de cacau en pols
- 200 grams de sucre
- Un pessic de sal
- 170 grams de xocolata de cobertura de la bona
- 250 ml de llet sencera (desnatades i semidesnatades fora!)
- 1 cullereta d’extracte de vainilla
El dia abans de preparar el gelat posem la geladera al congelador (necessita 24 hores per agafar la congelació necessària) i preparem els ingredients pel gelat. És extremadament senzill. En una olla hi posem la crema de llet, el cacau en pols, el sucre i la sal i ho calentem poc a poc i anar remenant tota l’estona.
Quan la cosa comenci a bombollejar ja amb regularitat i insistència i comenci a formar una espuma per sobre, ja ho podem retirar del foc. Ara tirem a l’olla la xocolata de cobertura (la vaig triturar amb el minipimer perquè en quedessin trossos molt petits), l’extracte de vainilla i la llet i ho remenem bé. Quan s’hagi refredat una mica ho posem a la nevera pel dia següent.
El dia després és tan senzill com posar en marxa la màquina, abocar aquest líquid i deixar que la màquina faci la seva feina.
Per donarli un extra li vaig posar nous, que en tenia de molt bones (de Lluçà, del noguer que tenim a sota casa). Vaig precalentar el forn a 190 graus, després hi vaig posar les nous trossejades a una safata i els hi vaig deixar uns 14 minuts, fins que es veia que les nous per dins començaven a agafar un color torradet. El punt cruixent que li dona a la nou és molt millor que si la posessis crua! Després d’abocar el líquid del gelat a la màquina, més endavant quan la cosa ja té consistència (millor no posar-li al començament, es veu) li vaig abocar el grapat de nous torrades i 45 minuts després en va sortir una cosa altament disfrutable per qualsevol amant del cacau.
6 comentaris
Granel: comprar just el què necessites
setembre 29, 2012, escrit per Roger Compte, classificat a De compres.
Amb això de les xarxes socials, conèixer les novetats interessants és molt ràpid. Aquesta botiga Granel (carrer Puigmartí, 11) ha obert tot just fa una setmana i al mateix dia d’obrir ja en coneixia existència i bones impressions de la Flaneuse via Foursquare. No anava gens equivocada: a part de tenir-ho tot molt ben presentat i maco, és una botiga ideal pels que ens agrada cuinar. Perquè, com indica el seu nom, es pot comprar tot a granel i as sobre sense mínim de compra. Que necessites una mica de cardamom per un plat? Doncs t’emportes just el que necessites. A mi particularment em passava que anava a comprar espècies al Renobell i al final, al necessitar un mínim de 250 grams, si no la fas servir gaire sovint, allò està a la cuina durant anys.
Encara he de fer càlculs dels preus i si surt gaire car o no, però només pel fet de poder comprar just el què necessites ja segur que surt bé. He parlat d’espècies abans, però també tenen pasta seca, llegums, fruits secs, farines (8 o 9 tipus, de cigró, kamut… fantàstic!), deshidratats (m’he emportat olives negres deshidratades, al costat hi havia una ceba fregida seca que cridava bratswurt), a més de sals, olis, tés, cafés… També ofereixen a granel aquests preparats de risotto o fideuà que venen a botigues gourmet. Encara no els havia provat i m’he emportat a casa una bosseta de fideuà amb trompetes de la mort. A veure com surt la cosa.
Ja dic que des d’un punt de vista purament pràctic em sembla fenomenal. Després a part, a la seva web parlen d’un ideari (“compra ecològica i sostenible”, “els productes que oferim són de procedència ecològica, natural o de petit productor i/o de proximitat”, mort al plàstic) que és molt bon plantejament. Bona novetat! Per cert, ha aterrat ara a Barcelona però ja porta una mica més de temps funcionant a Vic i Granollers.
7 comentaris
Rotllets de verat i espàrrecs amb patates
setembre 22, 2012, escrit per Roger Compte, classificat a Segons.
Una altra bona recepta treta d’un llibre de la Ruscalleda (aquest cop no és de “La cuina de casa”, sinó de “100 plaers per compartir”). Té un punt laboriós, però essencialment no és gaire complicat i ben sa. Allò de menjar força peix blau, que a més de bo pel cos, té l’avantatge de tenir un preu molt més raonable que altres peixos. Ens farà falta:
- 4 verats
- 4 tomàquets madurs
- Mig quilo de patates (la Rusqui posa de la varietat “patates tendres de primavera”, jo he utilitzat unes més grans, de la varietat “de l’hort del pare”, però que feien el fet)
- 1 manat d’espàrrecs (realment d’un manat me n’ha sobrat la meitat fent els rotllos, avisats que hi haurà sobrant per aprofitar en altres coses)
- 16 tiges de porradell (cebollino)
- 100 ml de vermut blanc dolç
Primer passem pel mercat a buscar els verats, que ens els preparin llestos per treure’n un parell de filets de cada un.
Posem una olla amb aigua a bullir, hi col·loquem les patates netejades (no fa falta que traiem la pell), punxades uns pocs cops, i les hi deixem 14 minuts (si varietat més petita de tamany, menys temps) i apaguem el foc, les deixem dins, amb l’aigua de cocció.
Els espàrrecs: traiem la part de sota i els tallem en trossos d’uns 5 cm de llarg i aquests els partim longitudinalment per la meitat. Els saltejem amb poc oli i una mica de sal a la paella, res, un momentet.
Obrim els tomàquets per la meitat, en traiem les llavors i els ratllem en un bol. Allà hi afegim el vermut, el porradell picat, un bon raig d’oli, sal i pebre.
Posem el forn a calentar a 190 graus.
Anem a fer el rotllo: agafem el filet de verat, el salem per la part de la carn, li posem uns quants espàrrecs i enrotllem. Perquè l’invent s’aguanti, ho travessem amb un escuradents.
En una safata per anar al forn hi disposem les patates, partides per la meitat si són petites, en més trossos si són més grans. La pell, si la voleu treure, ara serà molt fàcil de fer sinó també es pot deixar. Per sobre de les patates hi tirem la meitat del bol del tomàquet i ho enfornem, uns 7-8 minuts.
Ho traiem, hi afegim els rotllos de verat i hi acabem de tirar la resta del tomàquet per sobre i ho deixem 4-5 minuts més.
Ho traiem, enretirem l’escuradents (s’aguanta!) i ja ho podem servir!
3 comentaris
“Verema i collita” i els bag-in-box
setembre 19, 2012, escrit per Roger Compte, classificat a Begudes, De compres.
Des que visc a Gràcia i necessito comprar vi, Verema i collita és el lloc on gairebé sempre vaig. Tenen un bon assortit de vins (i també de ginebres) però valoro sobretot que saben aconsellar molt bé i a sobre són molt i molt simpàtics. Que a mi és un argument que em dona bastants punts a l’hora de decantarme cap a on comprar les coses. Toquen molt bé els vins catalans de totes les DO i també els d’Espanya. Jo en negre sóc de Montsant i aquí cada cop que els hi demano, me’n treuen algun de nou que acabo disfrutant (apunto que no sóc gens entés en vins, tot això d’identificar olors, sabors, tipus de raïm sense llegir-ho a l’etiqueta… no és el meu cas).
A part de simpatia, tenen una altra cosa que no he trobat a altres bodegues del barri, un gran assortit de bon vi en format bag in box. Per si no coneixeu el concepte, és vi en caixa de cartró, ficat dins una bossa d’aspecte metal·lic i amb una petita aixeta. El què permet aquest sistema és poder prendre una mica de vi i al no entrar aire, que no s’oxidi i et pugui aguantar en bones condicions moltes setmanes. El format ideal per gent com jo que arriba a casa, li ve de gust un got de vinet i no vol obrir tota una ampolla, que a més un cop oberta perd prou ràpidament. A aquesta bodega s’han preocupat d’anar aconseguint bones referències en aquest format.
El que em demano normalment és el Criança de Celler Masroig, un negre que ha passat uns mesos per bota, fet amb samsó i garnatxa negra. Un altre que és del mateix estil, i també he disfrutat algun cop és el Pascona BIB que també porta criança i està fet amb syrah i garnatxa negra. Molt recomanables els dos, un preu sobre els 9-10 euros per la caixa de 3 litres. Us recomano que algun dia els proveu: és un vi digníssim per aquest preu! Avui n’he d’agafat un de nou, que no havia vist altres cops, que és un Vi de Nalec Negre, del celler Analec, també en format 3 litres, que ha passat per bota i aquest en concret l’han fet amb raïm ull de llebre. En aquest format bag in box també en tenen de blancs, com el de l’Olivera, que no he tastat (si algun blanc seu en ampolla com el Missenyora), però té pinta de ser ben bo.
Com veieu, en tema vins acostumo a fer país. També m’agrada provar de tant en tant els de fora, però tenim molt bones coses a Catalunya!
1 comentari
Seitons cítrics i cigrònics
agost 23, 2012, escrit per Roger Compte, classificat a Per picar, Primers.
He anat molts cops a un restaurant que hi ha a prop de casa que es diu Al punt. M’agrada l’ambient, la cuina que fan i és una opció molt raonable per quedar amb un grup d’amics el cap de setmana i fer un arrosset ben bo. Abans de l’arròs tenen una opció “pica-pica” que inclou unes quantes tapes -que canvien cada dia- i aquest últim dia hi van posar uns seitons, que és un peix que m’encanta i que ara a l’estiu l’acostumo a fer molt.
Els seitons estaven tremendos i els hi vaig demanar com els havien preparat. Senzillíssim i estiuenc:
Primer anem a comprar els seitons. Idealment (és el què faig sempre), que ja estiguin triats i preparats pel peixater/peixatera de confiança. Sinò caldrà netejar-los i preparar-los, que porta una mica més de temps.
Després (o abans), assegurar-se que tenim farina de cigrons. Li dona un toc cruixent fantàstic al seitó i a part com a bonus, converteix el seitó fregit en una recepta apta per celíacs! Jo n’he trobat a una d’aquestes botigues de coses ecològiques i cares (concretament la que hi ha fent cantonada a la plaça del Sol). Però n’hi hauria d’haver més econòmica a llocs com el Renobell… O si tenim un bon estri de triturar, podem fer-la nosaltres mateixos amb cigrons secs.
Amb una paella amb oli ben calent preparada, passem els seitons per la farina de cigrons i els fregim. Els enretirem a un plat amb paper absorvent.
Els servim al moment, que estan bons acabats de fer: per sobre hi espolsem una mica de sal maldon/gruixuda/de la que es veu a cop de vista i hi ratllem una mica de pell de llimona, que li donarà un toc cítric i refrescant que li va de meravella.
4 comentaris
Albergínies marinades
agost 14, 2012, escrit per Roger Compte, classificat a Per picar, Primers.
M’agraden molt les albergínies. N’acostumo a tenir per casa. Els dies que estic més gandul -que a l’estiu passa sovint- opto per la recepta pimpampum de fer-les al microones, pelarles i fer-ne una truita ràpida. Però agrada variar i a més de fer-les a la parmesana o fins i tot a lo Laos, fregides amb porc, m’agrada anar tastant noves maneres de fer-les. I em va encantar a primera vista una recepta que va publicar no fa gaire El comidista.
Fàcil i bona. Ja l’he repetit uns quants cops. El primer van quedar una mica més estètiques ,el segon cop, que tenia unes albergínies blanques una mica al límit de conservació, vaig fer la foto que tenia abans a aquesta entrada i feia una mica de peneta. Que te les menjaries però gairebé en plan ONG. L’he canviat per una amb alberginies de les negres i en format torrada (idea fantàstica que vaig veure al Facebook de l’helena) aquí amb un formatge que es diu Ufff, de Mas Alba (de cabra, rentat amb cervesa, tremendo i moooolt olorós). És un gran plat per fer d’un dia per l’altre i servir fresquet, com aperitiu. A part d’albergínies (jo he fet servir les blanques els dos primers cops, que m’agraden molt), per fer la marinada he fet servir:
- 3 cullerades d’oli del bo
- 1 cullerada de suc de llimona
- Un gra d’all picat
- Una mica de gingebre fresc picat (més o menys quantitat com l’all)
- Alfàbrega fresca (el Comidista li posava menta, però no en tenia)
- Mitja cullerada de sucre
Per treure amargor, tallem les alberginies a rodanxes gruixudes i les submergim a un bol amb aigua i sal (posant alguna cosa a dalt que pesi perquè no es quedin surant).
En una plata untada amb oli, perquè no s’hi enganxi, posemles alberginies, al forn precalentat a 180 graus, durant uns 20 minuts. Ho traiem (mirant abans que no es torressin massa, que cada forn és un món), els hi donem la volta i ho deixem uns 15 minutets més.
Mentre es refreden, preparem la marinada: en un bol barregem oli i llimona, el sucre, alfàbrega picada i l’all i el gingebre fresc, tallat a trossos prou grossos com perquè després sigui senzill retirar-los. I una mica de sal i pebre.
En un bol, i amb cura, barregem les alberginies i la marinada bé, que s’impregnin. Després ho posem sobre una plata, ho tapem amb paper film, i cap a la nevera, tota la nit o un dia si fa falta.
Abans de menjar, ho traiem, ho posem a on ho volguem servir, enretirem els trossos grans de gingebre i all i li podem tirar una mica de formatge per sobre, per exemple. Aquí li he posat una mica de Cantell, un de cabra sequet de la formatgeria Can Pujol, del Maresme, que m’agrada moltíssim. O també li quedaria fantàstic una mica de feta. Feta la llei, feta la tapa.
2 comentaris
Pasta fresca Celentano
juliol 24, 2012, escrit per Roger Compte, classificat a De compres.
Estic sempre molt atent a les noves botigues que van obrint pel barri, sobretot a l’entorn més proper de casa. Farà cosa d’un any o dos (se’m fa difícil precisar) va obrir una petita botigueta de cupcakes i reposteria molt-decorada al carrer Rabassa, altura plaça Rovira. Malament, no m’agraden gens els cupcakes ni en general aquests pastissos amb excés de colors i sucres. Però no fa gaire vaig veure que van tancar i fa una setmana ha obert una nova botiga: Celentano < (tel 930042946)!
Hi ha moltes (masses?) botigues de pasta fresca a Gràcia. Però aquesta ja m’ha guanyat el cor: està massa a prop de casa per un cantó i per l’altre -i bàsic- ho fan molt bé. No són nous, ja fa anys que tenen una parada al mercat del Clot (es veu a la foto de dalt), on hi van a comprar els meus pares pasta que algun cop m’han posat per sopar. Molt i molt bona. En fan de molts tipus: una que és imbatible i cal provar és la de foie i figues. També en fan de carn, d’espinacs i formatges, tres formatges i mango (no l’he provat, #perfavortquinagana), escalivada… van variant i improvisant. Avui he passat un moment a treure el cap i he xerrat amb el noi de la botiga. Molt simpàtic, m’ha explicat que tenien idea d’anar ampliant el què tenen a la botiga, incorporant productes de proximitat (van sumant punts positius) per vendre i oferint també alguns plats elaborats perquè la gent que ho necessiti s’emporti a casa / la feina. També ofereixen salses per acompanyar la pasta. Pestos varis, que intentaré provar: els d’alfàbrega i tomàquets secs ja els faig molt sovint a casa, però he vist uns de carxofes i albergínies a la brasa que s’hauran de catar!
No hi ha comentaris
Pollastre farcit de tomàquets secs amb toc de gingebre
juliol 18, 2012, escrit per Roger Compte, classificat a Segons.
Un plat que fa estiu (es serveix fred) i que és molt i molt senzill de fer (la única complicació és embolicar la carn el primer cop, després és anar millorant i pillar el truc). L’ideal és preparar-lo d’un dia per l’altre i que es quedi a la nevera tota una nit. Una bona idea per si tenim convidats a casa. O per emportar-se de carmanyola a algun lloc on no poguem calentar l’àpat, digueli platja. Apte per operació bikini, a més.
Són pocs ingredients: pits de pollastre en número parell, tomàquets secs (hidratats amb oli per nosaltres o comprats en pot com vaig fer jo aquest cop), gingebre fresc, sal i pebre. I vinagre de Jerez, soja, oli i unes fulles d’alfàbrega per la vinagreta.
El concepte principal és embolicar bé el pollastre farcit per cuinarlo com al buit. Agafem un rotllo de paper film i l’estirem sobre la cuina, posem un pit de pollastre salpebrat i a sobre li posem els tomàquets secs fent una capa que el cobreixi i per sobre gingebre ratllat. Que n’hi hagi prou perquè es noti, però tampoc ho trufem excessivament. Cobrim el pit amb un altre pit (vigilant que les parts més altes quedin en cantons oposats, perquè quedi una cosa d’altura més uniforme) i llavors ve la tècnica d’embolicar-ho amb el plàstic, fent que quedi ben apretat i vagi agafant una forma cilindrica i vigilant que quedi espai de paper film pels cantons per poder-ho lligar. Com que no és gaire evident l’explicació sense imatges, us poso el vídeo d’on vaig treure la recepta, del programa Cuines, plat presentat pels xefs bessons del Dos Cielos. Grans cuiners, de català una mica peculiar-just.
El primer pollastre que vaig fer vaig seguir el procediment que comenten al vídeo. Pel segon vaig superposar dos capes de paper film per fer que fos una mica més ample i em facilités la vida a l’hora de lligar-lo bé pels cantons. Un cop tenim ben lligat el plàstic, tot ben tancat i comprimit, el cobrim amb paper (jordi) albal, apretant bé també i lligant-ho com un caramel pels cantons.
Posem aquests farcells de pollastre en una olla amb aigua -que els cobreixi- ben calenta però que no acabi de bullir. Jo li vaig tenir uns 35-40 minuts (al vídeo proposen 20, però per experiències d’altres -Pep- allargar-ho una mica va anar bé).
Després només queda deixar-ho refredar. Quan hagi perdut una mica de calor el podem posar a la nevera. El dia següent amb un bon ganivet ja el podem tallar i preparar-lo per servir. Per acompanyar-lo prepararem per exemple una vinagreta amb vinagre de Jerez (el que tenia a la cuina), soja i un raig ben generós d’oli. També li vaig picar alfàbrega perquè era la planta que tinc viva a casa. Molt gustós! I admet moltes variacions tant de vinagreta/salsa per sobre, com ingredients que li posem a dins.
