Arxiu per autor
Factor artesà
octubre 2, 2011, escrit per Roger Compte, classificat a De compres.
Aquest estiu em va contactar a través del blog el Pau, que ha obert una botiga, Factor Artesà, que està al carrer Saragossa, 64, de Barcelona (té el metro de Lesseps bastant a prop). Ara que he tornat de vacances hi he pogut passar i m’ha agradat molt i molt. El Pau ha anat viatjant per Catalunya i coneixent la gent que fa productes gastronòmics artesans interessants. Els que li agraden (em va comentar que en alguns casos es va emportar decepcions sobre els processos no gaire artesanals però venuts com a tals) els ven a la botiga, que es converteix per tant en un aparador de bones coses que es fan a Catalunya tant per gent que passa per la botiga física o l’online, com per restaurants, que és un dels seus altres objectius. Col·locar productes artesans catalans als restaurants d’aquí és una molt bona tasca. De fet, és mala cosa que encara no s’aposti més per promocionar més els productes de casa! A la seva web tenen un manifest sobre els criteris que els porten a identificar els artesans amb els que treballen.
A la botiga física hi ha una bona mostra de tot tipus de productes. Al fons a l’esquerra, una de les que coses que més em fa salivar, els formatges. De moltes formatgeries que ja he anat coneixent en fires com el Lactium i que fan les coses bé. Aquest cop em vaig emportar un formatge que no havia tastat, de Mas Alba, l’Almadroc. Una delícia làctica creada a partir d’una preparació que sortia al receptari català més antic, el Sent Soví, i que incorpora l’allioli a la barreja. Voleu formatges catalans i reivindicables com a tals? Amb una bona torradeta i untat per sobre, fantàstic. Bon alé per la resta del dia! A la pàgina de la botiga hi tenen un blog on el Pau (molt formatger també) em va comentar que faria un text parlant d’aquest formatge…
A més de formatges hi ha vins, arrossos, galetes (n’hi ha de Trias, però només de les que es fan a la botiga), xocolates, cerveses olis o embotits. D’aquests últims em vaig emportar cap a casa un fuet amb cervesa negra, molt gustós (3 euros em va costar el fuet, 4’5 el formatge). Com suposo que imagineu, els preus no són barats, és el que té produir les coses de manera artesanal. Però encara que no hi compreu, val la pena fer una visita a la botiga ni que sigui per veure la de bones coses que s’estan fent arreu del país.
No hi ha comentaris
Gastronomia a Laos. La base: arròs enganxós
setembre 28, 2011, escrit per Roger Compte, classificat a Per picar, Primers, Segons.
El diumenge vaig tornar de vacances. Aquest estiu ha tocat viatjar cap al sudest asiàtic, que és una de les zones del món que tenia pendents, i més concretament a Laos, un país tranquil, no gaire turístic i ple de gent molt maca i agradable. I on a sobre es menja bé i tot. Els veïns tailandesos i vietnamites s’emporten la fama del bon menjar però a Laos també es disfruta molt. Comparteixen això de basar els plats en arròs o fideus. També tenen gust pel picant, però gairebé sempre te’l serveixenn apart perquè te’l posis al teu gust.
En aquest viatge vaig fer una cosa que no havia fet encara a l’estranger: un curs de cuina. En concret, a la meravellosa ciutat de Luang Prabang (banyada pel Mekong, i amb molts temples i arquitectura colonial francesa), on em van ensenyar uns quants plats que hauré de provar en breu. Dia que va coincidir que no s’hi havia apuntat ningú, dos professors per mi sol! Primer visita al mercat, per conèixer els productes locals, i després vam preparar unes 8 receptes diferents. Amb suggeriments alternatius pels productes més difícils de trobar a Europa. Fantàstic.
Una cosa que em va agradar molt de menjar a Laos va ser el seu concepte d’àpat (no ho fan sempre així, però és habitual). Menjar junts a la taula, tot de platets amb diferents menges al mig (un de verdura, un de carn, una sopa, una salsa…) i després per cadascun dels comensals, un recipient amb Khao Niouw, a tot arreu anomenat sticky rice, que vol dir arrós enganxós. Un mazacote d’arròs que atacaves directament amb la mà per treur’ne un tros, formar una boleta amb la mà, i amb aquesta boleta agafada a la mà, arreplegar una mica de menjar d’un platet i anant repetint aquesta operació amb tot el què hi ha a la taula. Sense cuberts, mans netes això si!
És una forma divertida de menjar, amb l’arròs fent com de pa. Prou divertida i fàcil que tinc ganes de fer-ho aquí, fent-ne una versió amb plats locals (un platet d’espinacs a la catalana, uns tallets de fricandó, unes verdures al pesto…).
(en aquest de dalt, es nota que és un restaurant més pijo -en comptes dels 1 a 3 euros habituals per àpat, aquest em va costar ben bé 7 o 8. Hi ha uns rollets fets amb enciam, tremendos, pell de búfal seca, salsitxes especialitat Luang Prabang, verduretes…)
Preparar l’arròs enganxòs no és gaire complicat. Cal trobar l’arròs adequat, que és el glutinós (als supermercats asiàtics -com per exemple el del carrer Balmes tocant a Pelai- n’haurien de tenir).
Després toca netejar l’arròs tres cops. El sumergim amb l’aigua, amb les mans el freguem bé, que emblanqueixi l’aigua, després traiem l’aigua i repetim dos cops. Si us queda algun dubte, pel youtube he vist el clàssic senyor japonès que ho explica en vídeo.
Un cop netejat l’arròs, el deixeu ben cobert d’aigua ben bé un parell d’hores (si és més no passarà res). Després només quedarà cuinar-lo al vapor, durant uns 25 minuts (si l’arròs encara està dur, deixeu-lo una mica més). Potser tindreu el problema que l’eina per cuinar al vapor que teniu té els forats massa grans: podeu posar-li un paper de cuina amb uns quants foradets minúsculs o fer servir un drap de cuina ben net.
Fet això, cuinat l’arròs enganxós, només queda portar-lo a taula i que els convidats comencin a fer boles! Tant a Laos com a molts altres països del voltant, aquest arròs enganxós s’utilitza bastant pels postres, combinant-lo amb fruita (mango, plàtan…).
Prometo que no serà l’únic post amb gastronomia laosiana. Tan bon punt executi (i surti correctament) alguna de les receptes del curs, l’explicaré aquí! De moment com a mínim ja estic disfrutant amb el café de Laos, que el que fan a la regió del Bolaven és sensacional. Però molt! Sorprés em vaig quedar de lo bo que era el café, que allà és un cultiu de tradició molt i molt recent.
4 comentaris
Tapeta d’albergínia
agost 21, 2011, escrit per Roger Compte, classificat a Per picar.
La de sobre és la primera albergínia blanca que ha entrat a casa. No és una albergínia normal amb problemes de pigmentació a la Michael Jackson, és una varietat que llegeixo que s’està intentant recuperar al Bages, on s’havia cultivat temps enrera. El meu pare n’ha plantat aquest any i aquesta és la primera i formosa que m’ha fet arribar. Estèticament és impecable i de gust és més suau i dolcet que la tradicional.
Per fer-ne alguna cosa, he agafat una recepta italiana d’aquestes ideals per l’estiu: fàcil i bastant ràpideta. En comptes de mozzarella fresca, que no en tenia, he fet servir un formatge de cabra tendre que tenia a la nevera. L’alberginia (evidentment, no fa falta que sigui de la blanca), el formatge, tomàquet fregit i una mica d’alfàbrega fresca picada per sobre. No fa falta res més!
Primer he tallat l’albergínia a rodanxes d’aproximadament 1 cm de gruix. Les he salat i les he deixat a una escorredora perquè suessin tant com jo porto fent aquesta maleïda setmana de xafogor barcelonesa. Passada mitja horeta, les he passat per aigua i posat en paper assecant per eixugar-les una mica. Les he fregit en oli ben calent fins que quedessin torradetes pels dos cantons.
Hi ha una part del procés que ja tenia feta: el tomàquet fregit. Tomàquets bons, que ara n’és l’època, tallats a daus petits i posats a una cassola amb oli, sal i una mica de sucre (aquest cop no li he posat all, que a vegades n’hi poso) i que vagi fent xup xup molt, molt lent i que es concentri i quedi consistent, no líquid.
Amb el forn precalentat a 200 graus -dalt i baix-, he posat una safata untada d’oli al forn amb l’alberginia, un tros maco de formatge de cabra fresc (o mozzarella si en teniu) i per sobre una mica d’aquest tomàquet fregit. Esperar fins que el formatge es comença a desfer una mica i cap a fora del forn. Una mica d’alfabrega fresca picada per sobre… i ja es pot disfrutar d’una fantàstica combinació de gustos!
Al títol li he posat tapeta perquè em feia més gràcia que “albergínia amb formatge i tomàquet”, però realment per servir en un format tapa necessitaria alguna base solida tipu torradeta, que això no s’aguanta.
I per combinar-ho amb una altra recepta molt i molt fàcil i d’estil semblant, un carbassó al pesto: si tenim carbassó, el tallem a rodanxes primetes, li posem pesto i parmesà ratllat per sobre. Posem les rodanxes a una safata untada d’oli i la posem al forn, amb el gratinador a tope. Quan el formatge es comença a daurar ja ho podem treure. Més fàcil impossible i sensacional.
5 comentaris
El Forn Sant Jordi, de Folgueroles
agost 7, 2011, escrit per Roger Compte, classificat a De compres, Pa.
En un cap de setmana de mal temps i tranquilitat lluçanenca, vam aprofitar per visitar el forn Sant Jordi, que està a Folgueroles. A vegades, la centralitat dels mitjans de comunicació fa semblar que només es facin coses gastronòmicament interessants a Barcelona, però en el món del pa, és més fàcil trobar bons forns a fora que no a dins. Ara, quan a la gran ciutat es fan coses ben fetes -que ho estan- (Baluard, Turris, Trinitat…) sembla que s’hagi reinventat la roda. Això mateix ho comentava el Manel al seu blog Cuinar és generós, amb un bon article titulat Cansat de les modes a la cuina.
Al Lluçanés per exemple, hi ha el forn de Sant Boi de Lluçanés, que fa un pa sensacional. O el del forn de Sant Adjutori a Olost. Sense moure’ns d’Osona hi ha aquest Forn Sant Jordi, a Folgueroles. Aquest és un establiment que no és pas massa antic -fundat el 1965- però que ha aconseguit fer-se un nom, a base de molta gent que hi va a comprar bon producte i d’assessorar i proveir a restaurants. El mestre forner és el Xavier Puigseslloses, que ha consolidat l’especialitat de la casa i que dona nom a la seva web: la coca del móssen. Una coca de pa que oberta pel mig i torrada és una base sensacional per a qualsevol pa amb tomàquet. La coca, un tomàquet de penjar, un bon oli i una bona escalivada i tenim el millor esmorzar del món. Si us apropeu a la fleca, aquesta coca pot ser l’objectiu principal de compra, però sense oblidar els pans de pagès ben torrats o les coques dolces, fantàstiques. I si és qüestió d’aprofitar per fer sortida gastronòmica, ben al costat hi ha el restaurant Can Jubany i, no gaire més lluny, Ca l’Ignasi, on no he estat, però del que me n’han parlat molt i molt bé.
El Sagàs, el local d’entrepans inspirat per Els Casals, que va obrir fa poc a Barcelona (al Pla de Palau), utilitza en moltes de les seves propostes aquesta coca de Folgueroles. Els entrepans que hi fan són molt bons, tot i que piquen potser una mica massa de preu.
Per Els Casals -aprofito aquest text per comentar una coseta d’interés…- també he passat aquest cap de setmana i a part de tornar a disfrutar de la seva cuina com sempre (calculavem que fa ben bé 7 o 8 anys que hi anem, fidelitat!) ens han explicat que fan un menú ideal pels qui vulguin conèixer la seva cuina d’una forma més econòmica. Divendres i dissabte a la nit ofereixen un menú-carta, “El Terròs“, amb 4 primers, 4 segons i 4 postres que pot sortir per uns 25-30 euros. Mirant un dels últims que van fer, veig que hi ha plats com un carpaccio de matança, uns ous ferrats amb sobrassada (la brutal sobrassada que es fan ells) i puré de patates, un jarret de porc amb cremós de patata o un arrós negre amb sèpia i costelló.
13 comentaris
Croquetes de poma i ceba
juliol 24, 2011, escrit per Roger Compte, classificat a Per picar, Primers.
Vaig decidir fer aquestes croquetes, que tenia pendents de fa temps, ahir al matí, mentre anava al mercat.
- Perdoni, voldria pomes
- Fuji?
- Si, ara marxo, però posi’m unes pomes
M’he emportat 4 pomes Fuji, 4 cebes de figueres ben maques, he passat a comprar xerés sec i la resta ja ho tenia per casa preparat per fer aquestes croquetes. Croquetes amb origen vitorià. Aquest estiu vaig tornar a anar a l’Azkena Rock Festival. Gràcies al foro del festival vaig conèixer fa un temps el Javier, que porta un bar a Vitoria que es diu Kitsch. Si hi passessiu per davant probablement no us cridaria l’atenció, però no exagero gaire si dic que probablement sigui el millor bar cervesero d’Espanya (nota: si passeu per Vitoria, visita si o si). La seva carta de cerveses és una burrada, tenen uns 10 surtidors de cervesa de barril -amb autèntiques perles difícils de provar enlloc més- i el Javi és un crack de la cervesa: ha estudiat l’equivalent al què fan els sumillers de vi, però en birra. A Estats Units, que aquí es veu que encara no et pots treure aquest títol.
I la relació entre cerveses i birres és que el Javi, coincidint amb el festival, va organitzar al seu bar una cata de croquetes i cerveses. 7 croquetes, 7 cerveses. Tot excepcional (a més de cerveses, de cuinar també en sap un munt). En l’àmbit de les croquetes les que més em van entusiasmar van ser aquestes de poma i ceba. A partir d’algunes indicaciones seves i partint de la base de les croquetes de la Ruscalleda al llibre “Cuinar per ser feliç” (que no fallen!) he preparat aquestes delícies. Que per fer honor al seu origen, regaré amb cervesa. A poder ser una IPA. Per fer-les he utilitzat:
- 4 cebes de figueres (no excessivament grans)
- 4 pomes Fuji
- Un got de xerés sec (a la versió vitoriana les van fer amb fino)
- 700 ml de llet
- 200 grams de farina de blat
- 100 grams de maizena
- 6 ous
- Sal, pebre, un pessic de nou moscada
- Pa ratllat
El primer ha estat fer un caldet. Agafar una poma i una ceba, cobrir-les d’aigua i deixar-les bullint a foc lent durant ben bé una horeta. A l’acabar cop de turmix i passar-ho pel xino.
En una paella o cassola prou gran, he posat a fregir a foc lent 3 cebes tallades ben petites. Amb tranquilitat, que s’anessin enrossint i endolcint. Un cop ben rossetes, li he afegit 3 pomes tallades a daus ben petits (sense la pell, que he reservat per a ús posterior) i el got de xerés. Ho he deixat un quartet d’hora xupxupejant.
Mentre feia xupxup, en un bol hi he posat 300 ml del caldo de ceba i poma, la llet, la farina, la maizena, els rovells dels 6 ous (guardeu les clares, sobretot!!!) la sal, el pebre i la nou moscada i ho he barrejat bé fent servir les varilles del turmix. Passat el quart d’hora del xupxup de la ceba, la poma i el xerés, li he afegit aquesta pasta a poc a poc i sense parar de remenar. Amb un foc mig, la cosa ha anat espessant fins arribar al punt que el canell ja havia de fer esforç i que la pasta es desenganxava sencera del fons. Moment de parar el foc i abocar-ho a un recipient preparat per anar a la nevera i deixar que la pasta es refredi. Per tenir-ho a la nevera, cobriu-ho amb paper film apretant just sobre la pasta (d’aquesta manera no s’hi farà una crosta) i que vagi perdent temperatura a la nevera.
Unes hores després (o un dia, previsors), amb la pasta ja freda, fem les croquetes amb dos culleres o de la manera que sàpiguem, i les passem per clara d’ou i després per pa ratllat. Una opció per fer-ho per nota és posar les pells de les pomes sobre un silpad al forn, per assecar-les. Les treus, seques, les tritures i barrejes amb el pa ratllat.
El final és fàcil i de sobres conegut: paella amb oli d’oliva verge ben calent i a fregir! Amb les quantitats que he posat us sortirà un bon munt de croquetes. L’ideal és fer tot el procés i ja ben arrebossades, congelar-les. Quan les traguem, encara que no estiguin descongelades ja les podem posar a fregir amb oli ben calent i estaran perfectes.
Nota croquetera relacionada amb Vitoria que ja lliga amb el post: a més de l’event cervesa-croqueta que va montar el Javi, em va portar a fer una volta per menjar algunes de les millors tapes de la ciutat. Al Sagartoki, a més de menjar la millor truita de patates que he menjat mai (i que no portava ceba, les meves creencies esquinçades d’un sol mos), vam menjar unes croquetes de formatge blau descomunals. Senceres cap a la boca, l’interior líquid, explosió. Es veu que el truc és fer servir gelatina per preparar-les.
Aprofito que la proposta mensual del HEMC és de croquetes i aquí van aquestes pel HEMC #56
7 comentaris
Carbassons farcits, spaguettis de carbassó, sobredosis de carbassó
juliol 18, 2011, escrit per Roger Compte, classificat a Primers, Segons.
És una sort això de tenir familia que cuidi un hort. I que puntualment baixi cap a Barcelona les delícies made in Lluçanés que cuiden. Però els horts van al seu ritme i tenen la producció que els hi regala la terra i el clima. I sembla que els carbassons són de crèixer fàcil. Això fa que cada setmana caigui nova remesa de carbassons. La crema és una possibilitat fàcil i bona, però a varis àpats cada setmana cansa i cal trobar noves receptes abans de convertir el carbassó en verdura-non-grata.
La primera que vaig provar i que va reeixir (tot i que no estava amb càmera preparada) van ser els spaghettis de carbassó. Amb una mandolina fer-ne làmines (no excessivament primes, que es trencaria) i després amb el ganivet esmolat anar fent tiretes que converteixin la verdura en una cosa semblant a spaghettis verds (segur que hi ha eines que encara ho simplifiquen més… de les que no disposo). Un cop tallats hi ha la possibilitat de prendre’ls crus o -com vaig fer aquest darrer cop- amb una cocció ràpida (1 minut en aigua bullent) tallada al moment de treure’ls, posant-los en aigua congelada. Per acompanyar-los un pesto clàssic (jo últimament el faig sempre amb pipes de carbassa en comptes de pinyons) els hi escau molt. Un parell de tomàquets cherry tallats pel mig per donar color i contrast i apali, un plat per quedar bé, resultón i saníssim. Nota: d’aquests en vaig provar en la versió crua i molt bons al Central Café.
Els de la foto (decisió a últim moment de fer foto al tupper de demà, s’ha fet el què s’ha pogut: foto rara) són carbassons farcits. Posem aigua a bullir, tirem sal, i els carbassons sencers cap a dins. Si són normalets els tindrem en cosa de 5-6 minuts, si són més roccosifredians com els que tenia, doncs 8 o 9, perquè estiguin ben tovets. Els traiem, parem la cocció posant-los en aigua freda, els tallem pel mig i després els buidem de dins amb una cullera. Paral·lelament havia obert una butifarra amb bolets que tenia congelada de vés a saber sap quan i l’he fregit. Ho he barrejat amb el carbassó i li he donat una pulsació de segon i mig en el vas triturador (bé, més aviat 1’62 segons). També tenia un parell de cebes i un porro de l’hort, els he picat ben finets i els he fregit una mica, al punt que es comencessin a enrossir i ho he barrejat amb la carn i el carbassó triturat. Amb aquesta barreja, farcir els mitjos carbassons buidats i ja ho tenim. Una mica de formatge per dalt i un gratinat també seria lo seu. En comptes de partir els carbassons pel mig, si no són gaire grans en podem fer rodanxes i buidar-los i després en queden una espècie de tapetes de carbassó ben curioses.
A l’apartat siguem creatius amb el carbassó del blog ja hi vaig posar fa un temps uns farcellets que hauré de repetir en breu. I quan em baixin pastanagues tinc una recepta d’amanida amb molt bona pinta que va fer la Mar a baixa gastronomia.
2 comentaris
Latrinidad (o Forn de la Trinitat), pans creatius
juliol 1, 2011, escrit per Roger Compte, classificat a De compres, Pa.
Farà cosa d’un mes vaig passar pel Forn de la Trinitat, que està a la plaça de la Trinitat, del barri de la Trinitat. Anant per la Ronda de dalt, des del nus de la Trinitat, sortida 1: Trinitat. Un forn de barri en el que no hauria passat mai -el què es diu de camí no em queda- de no ser pel què ja havia anat llegint sobre el Daniel Jordà, forner com la seva familia que ja fa dècades que porta aquesta fleca, però que ha apostat per fer pans d’autor, diferents, que li han sortit molt bé i l’han portat a estar present a molts restaurants de primer nivell: serveix del Berasategui al Caldeni. En aquella primera visita em vaig trobar un forn de barri que no m’hauria cridat especialment l’atenció, però un cop dins a més de pans més “normals” i amb molt bona pinta, n’hi havia de molts tipus diferents: de xocolata negra amb taronja, de panses i anous, de xocolata blanca i maduixes o els meus preferits, els d’olives negres i d’olives verdes. M’han alegrat molts esmorzars les últimes setmanes!
Allà a la Trinitat em van avisar que havien obert un nou forn més enfocat a totes aquests pans “diferents” i que ha obert crec que fa un parell de mesos a la plaça Garrigó, 5 (tocant a la Meridiana), que ja em queda bastant més a prop de casa. De fet, queda idealment a prop del 2D2Dspuma, qualsevol excusa és bona doncs per anar a comprar bon pa i bona birra. Avui quan hi he passat hi havia el Daniel Jordà i he aprofitat per fer-me el curiós i preguntar-li quatre coses. M’ha semblat encantador, un tio molt maco. Li he demanat per si tenia els panets de wasabi que sortien a la seva web , i m’ha comentat que no en fa sovint perquè el wasabi i la llevadura no s’estimen gaire i es barallen i l’elaboració del panet aquest es complica. En el format de panets petits m’he emportat uns de tomàquet d’un vermell esplendorós, el d’olives negres (inserti aquí foto de Homer bavejant), un de poma i un de “normal”. Que cal provar-lo, no es passés per alt! Avui per exemple he dinat el menú de migdia del Caldeni, que els hi fan el pa i era dels “normals” i fantàstic, molla esponjosa i amb forats, crosta cruixent i boníssima. A més del que he comprat m’han regalat unes llesques d’un de sègol del que m’ha comentat que estava fent provatures i unes del de blat de moro. Quan vaig anar a l’altre forn també van ser generosos: els hi comprava un pa de xocolata amb taronja i al final em van dir que com que era d’ahir -estava igualment boníssim- me’l regalaven! A més d’aquesta simpatia, a l’hora de pagar m’han semblat uns preus moolt raonables. No estem parlant aquí d’un Barcelona-Reykiavik. Preus molt competents, que sumats a l’amabilitat i, sobretot, el bon pa, em convertiran en un habitual.
4 comentaris
Orxata
juny 17, 2011, escrit per Roger Compte, classificat a Begudes.
Diu la llegenda urbana (o rural) que Jaume I a l’arribar a valència li van oferir llet de xufa. Una bella damisela li va portar un got, i ell, al beure’n el primer glop, sorprés pel bon gust, va dir: “això no és llet. Això és or, xata!”. I es diu també que hi ha un dia a la vida d’una persona en la que es fa gran de cop, abandona l’influx del granisat de llimona i abraça la nova religió de l’orxata. Bé, al menys va ser així en el meu cas. Tot i que el granisat de llimona ha tornat a la meva vida com a bona parella de ball del gin Xoriguer.
Aquest gairebé-estiu ha tocat fer orxata a casa. Que és una cosa extremadament fàcil. L’única cosa relativament complicada és localitzar un lloc on comprar les xufes. Jo en vaig trobar al Renobell. La proporció per fer aquest preuat líquid, que m’he aprés del blog del Martí i el seu post xuflero és 250 grams de xufles per aconseguir un litre d’orxata. Fem-ho fàcil, per un litre d’orxata:
- 250 grams de xufes
- 1 litre d’aigua
- 50 grams de sucre
He anat fent provatures amb la quantitat de sucre i amb 50 queda al grau de dolçor que m’agrada, no excessiu. L’aigua, que sigui bona, a evitar el sabor d’algunes eau de grif. Procediment d’elaboració: la cosa és molt senzilleta. Neteges una mica les xufes i les deixes en remull. Una estoneta llarga, tot el dia, ve a ser igual, que s’estovin simplement. Poses les xufes, amb el sucre i una mica del litre d’aigua que les cobreixi a un bol i comences a triturar amb el turmix (jo les he trencat abans amb el vas triturador per evitar merders i xufes massa dures que es rebelen contra la fulla dictadora i surten disparades). Un cop ja estiguin ben picades, afegeixes el reste d’aigua i continues triturant, amb el turmix a tota potència.
Ja està fet, només queda filtrar-ho. Primer per un colador de malla fi. Passar-ho tot i després amb una cullera anar burxant per la massa de xufa triturada fins aconseguir escolar el líquid orxatero. Amb el líquid resultant, es poden colar les partícules petites que hagin passat passant-ho per un drap de fil. Que ja que ho fem bé, que estigui net.
Cap a la nevera, que fresqueta està molt millor.
5 comentaris
Senyors que es fan el café amb l’oroley: el consell triple
juny 4, 2011, escrit per Roger Compte, classificat a General.
A casa no hi ha entrat nespresso. Per fer el café em mantinc fidel a les cafeteres oroley. En format mini -1,2 tasses- o en format gran -convidats a casa-. Fa temps ja havia comentat que acostumo a comprar la matèria prima a Cafés el magnífico, una parada habitual a la ruta de compres gastronòmiques pel Born, i no fa gaire temps, el seu propietari ens va fer una xerrada molt interessant sobre el café, des de la seva producció al perquè en tants i tants bars i restaurants d’aquí el tracten tan malament. De la xerrada en va fer un bon resum l’Oscar o la Sara.
Jo sóc una mica dels de bicicleta, poma i aquella altra paraula i si no prenc apunts tendeixo a oblidar les coses massa fàcilment, però si que se’m va quedar gravada una recomanació pels que fem café a casa amb les cafeteres del tipu oroley (o només en fa aquesta marca? Ara no ho sé…). Tres punts:
- - Calentar l’aigua a part i afegir-la a la cafetera ja ben calenta
- - Utilitzar si és possible un difusor per posar la cafetera al foc
- - Posar el foc baix
Aquests consells estan destinats a evitar que el café no pateixi atacs de temperatura massa violents i que surti relaxat i amb felicitat a la tassa. També s’ha de vigilar a l’hora de posar el café molt, sense premsar-lo (simplement retirant la part que sobra per dalt).
* Nota fotografia: em diuen fons expertes en el tema que ara ja no es porta als blogs de cuina allò de les fotos excessivament lluminoses i cremades, ara toca posar acrònims i emoticons d’internet dibuixats al plat. LOL, laughing out loud, en mel de romaní.
* Nota: si mireu als comentaris, la Paola ha afegit uns quants consells més per encara millorar més el café
5 comentaris
Amanida d’alvocat, gambes i festucs
maig 11, 2011, escrit per Roger Compte, classificat a Per picar, Primers.
Coincidint amb l’arribada de la calor, ha vingut un llibre que ha estat un amor a primera vista: “Recetas para un verano italiano” (Phaidon). És dels que van fer aquell best-seller “La cuchara de plata”, i se centra en plats que es fan a Itàlia els mesos de calor, quan venen de gust plats més lleugers, fàcils i ràpids de fer (que cal aprofitar el bon temps i estar fora de casa!). De les receptes, fullejant-lo per buscar inspiració abans de marxar cap al mercat a comprar em vaig trobar aquesta amanida amb la combinació clàssica alvocat-gamba, però amb els pistatxos d’acompanyants menys habituals. Feta, sensacional. Els tres principals són ingredients que m’encanten, però la llimona per darrere seria el Busquets-Mascherano indispensable (metàfores futbolístiques, tan fàcils!). Les proporcions que he fet servir (que donarien per dos amanides completes, o 3-4 més petites, de preludi cap a un segon plat fort):
- Uns 200 grams de gambes pelades
- 4 alvocats petits (els que he trobat estaven al punt i eren molt menuts)
- 50 grams de festucs pelats
- 1 llimona
Combinacions màgiques amb pocs ingredients. En una paella amb oli ben calent, fem un volta i volta a les gambes, res, un momentet. Les reservem. Pelem els alvocats, traiem l’os central, i els tallem a tires. Ho posem a un bol i ho reguem bé amb el suc de la llimona, que quedin impregnades. Li afegim les gambes i els festucs triturats (cop de vas triturador, que quedin trossos petitons, però que es notin). Una mica de sal i pebre, ho remenem amb amor amb les mans i ja ho tenim a punt per servir. Facilíssim.
Fa unes quants entrades parlava de les cerveses IPA. Aquesta recepta l’he acompanyat amb una d’aquestes cerveses, que hi ha lligat a la perfecció. Els escocesos de Brewdog han fet el pack IPA is dead, 4 cerveses d’aquest estil amarg i refrescant que tenen una peculiaritat. Mentre que el 99% de les cerveses utilitzen barreja de tipus de lúpol, aquestes són monovarietals. Cada una, un tipus de lúpol i d’aquesta manera, tot i que dins del mateix estil, es noten diferències a nivell de gustos i sobretot d’olors. Els danesos Mikkeller també han comercialitzat no fa gaire un grup de IPA’s monovarietals. Ells van més lluny i n’han fet 19 de diferents!! Si teniu ocasió proveu-les. I encara una recomanació més: la embriagadora I hardcore you, projecte conjunt d’aquestes dos cerveseries.
