Arxiu per autor

Carbassons farcits, spaguettis de carbassó, sobredosis de carbassó

juliol 18, 2011, escrit per , classificat a Primers, Segons.

És una sort això de tenir familia que cuidi un hort. I que puntualment baixi cap a Barcelona les delícies made in Lluçanés que cuiden. Però els horts van al seu ritme i tenen la producció que els hi regala la terra i el clima. I sembla que els carbassons són de crèixer fàcil. Això fa que cada setmana caigui nova remesa de carbassons. La crema és una possibilitat fàcil i bona, però a varis àpats cada setmana cansa i cal trobar noves receptes abans de convertir el carbassó en verdura-non-grata.

La primera que vaig provar i que va reeixir (tot i que no estava amb càmera preparada) van ser els spaghettis de carbassó. Amb una mandolina fer-ne làmines (no excessivament primes, que es trencaria) i després amb el ganivet esmolat anar fent tiretes que converteixin la verdura en una cosa semblant a spaghettis verds (segur que hi ha eines que encara ho simplifiquen més… de les que no disposo). Un cop tallats hi ha la possibilitat de prendre’ls crus o -com vaig fer aquest darrer cop- amb una cocció ràpida (1 minut en aigua bullent) tallada al moment de treure’ls, posant-los en aigua congelada. Per acompanyar-los un pesto clàssic (jo últimament el faig sempre amb pipes de carbassa en comptes de pinyons) els hi escau molt. Un parell de tomàquets cherry tallats pel mig per donar color i contrast i apali, un plat per quedar bé, resultón i saníssim. Nota: d’aquests en vaig provar en la versió crua i molt bons al Central Café.

Els de la foto (decisió a últim moment de fer foto al tupper de demà, s’ha fet el què s’ha pogut: foto rara) són carbassons farcits. Posem aigua a bullir, tirem sal, i els carbassons sencers cap a dins. Si són normalets els tindrem en cosa de 5-6 minuts, si són més roccosifredians com els que tenia, doncs 8 o 9, perquè estiguin ben tovets. Els traiem, parem la cocció posant-los en aigua freda, els tallem pel mig i després els buidem de dins amb una cullera. Paral·lelament havia obert una butifarra amb bolets que tenia congelada de vés a saber sap quan i l’he fregit. Ho he barrejat amb el carbassó i li he donat una pulsació de segon i mig en el vas triturador (bé, més aviat 1’62 segons). També tenia un parell de cebes i un porro de l’hort, els he picat ben finets i els he fregit una mica, al punt que es comencessin a enrossir i ho he barrejat amb la carn i el carbassó triturat. Amb aquesta barreja, farcir els mitjos carbassons buidats i ja ho tenim. Una mica de formatge per dalt i un gratinat també seria lo seu. En comptes de partir els carbassons pel mig, si no són gaire grans en podem fer rodanxes i buidar-los i després en queden una espècie de tapetes de carbassó ben curioses.

A l’apartat siguem creatius amb el carbassó del blog ja hi vaig posar fa un temps uns farcellets que hauré de repetir en breu. I quan em baixin pastanagues tinc una recepta d’amanida amb molt bona pinta que va fer la Mar a baixa gastronomia.

2 comentaris

Latrinidad (o Forn de la Trinitat), pans creatius

juliol 1, 2011, escrit per , classificat a De compres, Pa.

Farà cosa d’un mes vaig passar pel Forn de la Trinitat, que està a la plaça de la Trinitat, del barri de la Trinitat. Anant per la Ronda de dalt, des del nus de la Trinitat, sortida 1: Trinitat. Un forn de barri en el que no hauria passat mai -el què es diu de camí no em queda- de no ser pel què ja havia anat llegint sobre el Daniel Jordà, forner com la seva familia que ja fa dècades que porta aquesta fleca, però que ha apostat per fer pans d’autor, diferents, que li han sortit molt bé i l’han portat a estar present a molts restaurants de primer nivell: serveix del Berasategui al Caldeni. En aquella primera visita em vaig trobar un forn de barri que no m’hauria cridat especialment l’atenció, però un cop dins a més de pans més “normals” i amb molt bona pinta, n’hi havia de molts tipus diferents: de xocolata negra amb taronja, de panses i anous, de xocolata blanca i maduixes o els meus preferits, els d’olives negres i d’olives verdes. M’han alegrat molts esmorzars les últimes setmanes!

Allà a la Trinitat em van avisar que havien obert un nou forn més enfocat a totes aquests pans “diferents” i que ha obert crec que fa un parell de mesos a la plaça Garrigó, 5 (tocant a la Meridiana), que ja em queda bastant més a prop de casa. De fet, queda idealment a prop del 2D2Dspuma, qualsevol excusa és bona doncs per anar a comprar bon pa i bona birra. Avui quan hi he passat hi havia el Daniel Jordà i he aprofitat per fer-me el curiós i preguntar-li quatre coses. M’ha semblat encantador, un tio molt maco. Li he demanat per si tenia els panets de wasabi que sortien a la seva web , i m’ha comentat que no en fa sovint perquè el wasabi i la llevadura no s’estimen gaire i es barallen i l’elaboració del panet aquest es complica. En el format de panets petits m’he emportat uns de tomàquet d’un vermell esplendorós, el d’olives negres (inserti aquí foto de Homer bavejant), un de poma i un de “normal”. Que cal provar-lo, no es passés per alt! Avui per exemple he dinat el menú de migdia del Caldeni, que els hi fan el pa i era dels “normals” i fantàstic, molla esponjosa i amb forats, crosta cruixent i boníssima. A més del que he comprat m’han regalat unes llesques d’un de sègol del que m’ha comentat que estava fent provatures i unes del de blat de moro. Quan vaig anar a l’altre forn també van ser generosos: els hi comprava un pa de xocolata amb taronja i al final em van dir que com que era d’ahir -estava igualment boníssim- me’l regalaven! A més d’aquesta simpatia, a l’hora de pagar m’han semblat uns preus moolt raonables. No estem parlant aquí d’un Barcelona-Reykiavik. Preus molt competents, que sumats a l’amabilitat i, sobretot, el bon pa, em convertiran en un habitual.

4 comentaris

Orxata

juny 17, 2011, escrit per , classificat a Begudes.

Diu la llegenda urbana (o rural) que Jaume I a l’arribar a valència li van oferir llet de xufa. Una bella damisela li va portar un got, i ell, al beure’n el primer glop, sorprés pel bon gust, va dir: “això no és llet. Això és or, xata!”. I es diu també que hi ha un dia a la vida d’una persona en la que es fa gran de cop, abandona l’influx del granisat de llimona i abraça la nova religió de l’orxata. Bé, al menys va ser així en el meu cas. Tot i que el granisat de llimona ha tornat a la meva vida com a bona parella de ball del gin Xoriguer.

Aquest gairebé-estiu ha tocat fer orxata a casa. Que és una cosa extremadament fàcil. L’única cosa relativament complicada és localitzar un lloc on comprar les xufes. Jo en vaig trobar al Renobell. La proporció per fer aquest preuat líquid, que m’he aprés del blog del Martí i el seu post xuflero és 250 grams de xufles per aconseguir un litre d’orxata. Fem-ho fàcil, per un litre d’orxata:

- 250 grams de xufes
- 1 litre d’aigua
- 50 grams de sucre

He anat fent provatures amb la quantitat de sucre i amb 50 queda al grau de dolçor que m’agrada, no excessiu. L’aigua, que sigui bona, a evitar el sabor d’algunes eau de grif. Procediment d’elaboració: la cosa és molt senzilleta. Neteges una mica les xufes i les deixes en remull. Una estoneta llarga, tot el dia, ve a ser igual, que s’estovin simplement. Poses les xufes, amb el sucre i una mica del litre d’aigua que les cobreixi a un bol i comences a triturar amb el turmix (jo les he trencat abans amb el vas triturador per evitar merders i xufes massa dures que es rebelen contra la fulla dictadora i surten disparades). Un cop ja estiguin ben picades, afegeixes el reste d’aigua i continues triturant, amb el turmix a tota potència.

Ja està fet, només queda filtrar-ho. Primer per un colador de malla fi. Passar-ho tot i després amb una cullera anar burxant per la massa de xufa triturada fins aconseguir escolar el líquid orxatero. Amb el líquid resultant, es poden colar les partícules petites que hagin passat passant-ho per un drap de fil. Que ja que ho fem bé, que estigui net.

Cap a la nevera, que fresqueta està molt millor.

5 comentaris

Senyors que es fan el café amb l’oroley: el consell triple

juny 4, 2011, escrit per , classificat a General.

A casa no hi ha entrat nespresso. Per fer el café em mantinc fidel a les cafeteres oroley. En format mini -1,2 tasses- o en format gran -convidats a casa-. Fa temps ja havia comentat que acostumo a comprar la matèria prima a Cafés el magnífico, una parada habitual a la ruta de compres gastronòmiques pel Born, i no fa gaire temps, el seu propietari ens va fer una xerrada molt interessant sobre el café, des de la seva producció al perquè en tants i tants bars i restaurants d’aquí el tracten tan malament. De la xerrada en va fer un bon resum l’Oscar o la Sara.

Jo sóc una mica dels de bicicleta, poma i aquella altra paraula i si no prenc apunts tendeixo a oblidar les coses massa fàcilment, però si que se’m va quedar gravada una recomanació pels que fem café a casa amb les cafeteres del tipu oroley (o només en fa aquesta marca? Ara no ho sé…). Tres punts:

  • - Calentar l’aigua a part i afegir-la a la cafetera ja ben calenta
  • - Utilitzar si és possible un difusor per posar la cafetera al foc
  • - Posar el foc baix

Aquests consells estan destinats a evitar que el café no pateixi atacs de temperatura massa violents i que surti relaxat i amb felicitat a la tassa. També s’ha de vigilar a l’hora de posar el café molt, sense premsar-lo (simplement retirant la part que sobra per dalt).

* Nota fotografia: em diuen fons expertes en el tema que ara ja no es porta als blogs de cuina allò de les fotos excessivament lluminoses i cremades, ara toca posar acrònims i emoticons d’internet dibuixats al plat. LOL, laughing out loud, en mel de romaní.

* Nota: si mireu als comentaris, la Paola ha afegit uns quants consells més per encara millorar més el café

5 comentaris

Amanida d’alvocat, gambes i festucs

maig 11, 2011, escrit per , classificat a Per picar, Primers.

Coincidint amb l’arribada de la calor, ha vingut un llibre que ha estat un amor a primera vista: “Recetas para un verano italiano” (Phaidon). És dels que van fer aquell best-seller “La cuchara de plata”, i se centra en plats que es fan a Itàlia els mesos de calor, quan venen de gust plats més lleugers, fàcils i ràpids de fer (que cal aprofitar el bon temps i estar fora de casa!). De les receptes, fullejant-lo per buscar inspiració abans de marxar cap al mercat a comprar em vaig trobar aquesta amanida amb la combinació clàssica alvocat-gamba, però amb els pistatxos d’acompanyants menys habituals. Feta, sensacional. Els tres principals són ingredients que m’encanten, però la llimona per darrere seria el Busquets-Mascherano indispensable (metàfores futbolístiques, tan fàcils!). Les proporcions que he fet servir (que donarien per dos amanides completes, o 3-4 més petites, de preludi cap a un segon plat fort):

- Uns 200 grams de gambes pelades
- 4 alvocats petits (els que he trobat estaven al punt i eren molt menuts)
- 50 grams de festucs pelats
- 1 llimona

Combinacions màgiques amb pocs ingredients. En una paella amb oli ben calent, fem un volta i volta a les gambes, res, un momentet. Les reservem. Pelem els alvocats, traiem l’os central, i els tallem a tires. Ho posem a un bol i ho reguem bé amb el suc de la llimona, que quedin impregnades. Li afegim les gambes i els festucs triturats (cop de vas triturador, que quedin trossos petitons, però que es notin). Una mica de sal i pebre, ho remenem amb amor amb les mans i ja ho tenim a punt per servir. Facilíssim.

Fa unes quants entrades parlava de les cerveses IPA. Aquesta recepta l’he acompanyat amb una d’aquestes cerveses, que hi ha lligat a la perfecció. Els escocesos de Brewdog han fet el pack IPA is dead, 4 cerveses d’aquest estil amarg i refrescant que tenen una peculiaritat. Mentre que el 99% de les cerveses utilitzen barreja de tipus de lúpol, aquestes són monovarietals. Cada una, un tipus de lúpol i d’aquesta manera, tot i que dins del mateix estil, es noten diferències a nivell de gustos i sobretot d’olors. Els danesos Mikkeller també han comercialitzat no fa gaire un grup de IPA’s monovarietals. Ells van més lluny i n’han fet 19 de diferents!! Si teniu ocasió proveu-les. I encara una recomanació més: la embriagadora I hardcore you, projecte conjunt d’aquestes dos cerveseries.

11 comentaris

Donuts grecs i gastronomia global a Gràcia

maig 7, 2011, escrit per , classificat a De compres.

Ja fa més de 5 anys que visc a Gràcia i no para de crèixer l’oferta gastronòmica de tot el món. Jo, encantat. Per exemple, el 2006 comentava que hi havia un nou local, La Chitarra, que acabava d’obrir i hi feien pasta fresca molt bona. Continua sent molt bo i hi compro de tant en tant (especialment -per temes supersticiosos- pels partits de champions del Barça), però els preus de la pasta fresca, deu n’hi do. Deu funcionar bé la cosa perquè des que va obrir aquest, en la seva àrea d’influència se n’han situat com a mínim tres més. El que hi ha al mercat de l’Abeceria, boníssim, el que hi ha al carrer Bruniquer amb Joan Blanques (un forn que ha començat a oferir pasta fresca, també interessant) o el Delizie, a Travessera de Gracia, tocant també al mercat (aquest no l’he provat).

Portugal. També fa temps parlava de A casa portuguesa que continua sent una parada que faig de tant en tant per menjar un pasteis de Betlem, aquella bomba calòrica tant gustosa. Ells mateixos han obert no fa gaire una altra tenda a la plaça del Diamant (recomano que la visiteu, molt molt xula, on també fan cates de vins portuguesos). Al carrer de l’Or, tocant a la Virreina, vaig veure que havien obert un restaurant portugués que oferia també els pasteis. I un altre dia, tot caminant, sortint de comprar birres belgues (La maison belgue), pel carrer Montseny, em fixo que al número 12 hi ha oberta una altra botiga de productes gourmet portuguesos, DeGusto Portugues (web en construcció on les hi hagi). Si pugem fins el carrer Sant Lluís, creuarem la Península Ibèrica i arribarem a França. Can Gavatxo, productes francesos: vins, formatges, patés, olalà.

Avui al matí, feia temps que no passava per aquell lloc concret de torrent de l’olla (al barri, si et despistes de passar per un carrer -especialment Verdi- si hi tornes al cap d’un temps sempre hi ha alguna botiga nova), descobreixo una tenda de donuts grecs!! Això és especialització. A Torrent de l’olla amb providència, es diuen Lukumas i fan donuts (en si no els detecto gaire diferents dels de sempre, excepte en el nom). Els normals, ensucrats i les versions amb xocolata, melmelada, sense forat… Tots casolans. He provat el clàssic, ensucrat. Ben bo. 1’10 euros: com que mai menjo donuts per esmorzar no estic al dia del preu d’un donut i no sé si dobla el preu o no hi ha tant diferència, però en tot cas de gust si que millorava i força l’industrial. Si baixem pel carrer, uns quants carrers més avall hi trobarem Manjares una botiga molt interessant amb productes de tot el món, de pots en conserva, farines diferents, carns argentines, cerveses i vins d’arreu.

El carrer Torrijos ja comptava amb un parell de restaurants mexicans ben recomanables (el Chido One i el Cantina Machito, el Cantina Mexicana no gaire lluny al carrer Encarnació) però ara veig que han obert una tenda de menjar ràpid mexicà per emportar, que serà una de les futures visites. M’agrada el nom: Teicawey (veig per la web que està lligat amb els dos restaurants del carrer). Si puges una mica més per Torrijos, et trobes amb el Sushi10, també nova inauguració, aquest de sushi per emportar. No és l’únic que hi ha per Gràcia. Ben a prop hi ha el del mercat de l’Abeceria (on també hi ha una parada de menjar libanés per emportar). Acabes de pujar Torrijos fins la plaça Virreina, gelats italians -fantàstics-. Tant del que hi ha, el Bellamia, com d’altres gelateries italianes de Gràcia en vaig parlar l’any passat.

Un petit recorregut gastronòmic pel món des del meu epicentre plaça Rovira (on per cert han obert un forn-pastisseria, La dolce vita, que fa muffins, cupcakes i coses d’aquestes que es pronuncien en anglès, que no veig mai gaire concorregut). Segur que m’he deixat alguna visita internacional molt recomanable que no m’ha vingut al cap i també segur que aviat algun d’aquests tanca. No sé si la demanda dona per tanta oferta. Comentaris del blog oberts a totes les recomanacions!

I com que és molt bo viatjar pel món, però compatibilitzant-ho amb les tradicions de casa, proposo també la ruta de la bodega de barri. Aquells locals aturats en el temps, en els que prens una copa de vermut o una canya, acompanyats de tapes de llauna i on hi ha un ambient diferent, més casolà, menys fashion-global-Gràcia. Proposo un triangle que si el fem a base de vermuts ens pot portar a la taja en un pim-pam: aquests vermuts casolans són la meva kryptonita. Comencem per exemple pel carrer Joan Blanques amb Bruniquer. Fent cantonada, una bodega petita i encantadora, decorada amb cartells de la Moritz original i referències futboleres. Pugem Joan Blanques cap amunt (tot admirant l’acadèmia d’anglès d’enginyós nom John White) fins la plaça Rovira, trenquem a la dreta a Providència i ens aturem a la bodega Casas (al número 91). En aquesta a més d’entaular-nos-hi, podem comprar vi. Bon ambient, els propietaris són un encant i fins i tot tenen alguna cervesa artesanal catalana. Quan sortim d’aquesta, ja amb l’esperit ben alegre, rectifiquem el camí fins la plaça Rovira i continuem carrer Providència fins la cantonada amb Verntallat. Allà hi ha una bodega de sostres alts, mostrador de marbre i aire d’abans. Al número 19. Amb tres vermuts al cosa, ja podeu anar tirant cap a casa a agafar posició horitzontal al sofà. Tot el meu suport pel blog Moviment en defensa de les bodegues de barri.

1 comentari

Gol! Pilotes de bacallà amb formatge Idiazabal

abril 16, 2011, escrit per , classificat a Per picar, Primers.

M’he despertat esmorzant Madrid-Barça. Per aquelles tonteries, m’he dit, “va, preparat alguna cosa vagament relacionada amb el partit”. I he pensat, cuina bacallà, que això és molt portugués i serà com menjar-te el Cristiano i el Mourinho d’un sol mos. Si a sobre és en forma de pilotes, encara més futboler tot plegat. Per fer la foto, a falta de ninotet de Messi xutant la pilota de bacallà hi he posat una mica de julivert a mode de gespa. La recepta l’he tret de “O grande livro das receitas do bacalhau”, i he fet un canvi a l’alineació, al formatge en concret. El llibre proposa el formatge “queijo da serra” i li he posat un Idiazabal tendre fumat (Xabi Alonso?). Si teniu ganes de provar-ho de cara als propers clàssics, per menjar-ne unes 4 persones fa falta:

- 600 grams de bacallà
- 600 grams de patates
- 1 ceba
- 2 dents d’all
- 2 ous
- Julivert
- Formatge Idiazabal fumat tendre

La recepta és molt senzilla. Dos olles al foc amb aigua: a una li posem el bacallà (si ja el tenim sense pell, això que hi ha fet, si no li traiem després) i a l’altra les patates pelades. Ho deixem bullir uns 20 minuts i ja ho podem retirar. Escorrem el bacallà, traiem la pell si en tenia i en un bol el triturem amb una forquilla. Traiem les patates, les posem al mateix bol, les triturem i ho barregem ben bé.

En una paella amb oli hi fregim la ceba i l’all picats. Quan comencin a agafar color una mica dauradet li aboquem la mescla patata-bacallà i ho deixem una estoneta al foc. Quedarà gairebé com si tinguessim una truita de patates! Ho traiem i deixem refredar. A aquesta massa li incorporem julivert picat i els ous batuts. I rectifiquem de sal i pebre. Ho remenem bé i ja ens podem embrutar les mans: fem boles ben maques en forma de pilota i no excessivament grans i quan ho tinguem, li posem cap a dins (que quedi al centre) un dau de formatge Idiazabal (queda bo el contrast del bacallà amb el fumat del formatge!).

Ho passem per farina i ho fregim en oli. Fet!

N’he menjat 5. En plan simbòlic.

7 comentaris

IPA, birres amargues i estiuenques

abril 3, 2011, escrit per , classificat a Begudes, De compres.

Arriba el bon temps, continuen les ganes de beure birra. Però si l’hivern dona més per anar tastant cerveses més contundents i d’alta graduació alcohòlica (les imperial stout, les belgues amb triple i quadruple fermentació…) ara amb el bon temps venen de gust cerveses (una mica) més lleugeres, que no ha de voler dir pixats sense gust, com moltes de les cerveses més comercials. De de fa un temps hi ha tres sigles que busco amb insistència: IPA. Indian Pale Ale. Pel què llegeixo a la wikipedia anglesa, aquesta denominació va nèixer a la Gran Bretanya l’any 85. Tot i que ja feia temps que existien. Segles abans, la idea era exportar pale ales (cerveses de tipus ale -fermentació alta- fetes amb un tipus de malta que es diu pale malt) cap a la India. Però pel camí es feien malbé, que en l’època de les colònies el tema avions no el tocaven massa. Per evitar això van produir cerveses de tipus pale ale a les que se’ls va potenciar l’alcohol i el lúpul, per poder aguantar el viatge. I no només van ser bones viatgeres sinó que van ser un èxit pel gust.

El lúpul és l’actor protagonista en el gust d’aquestes cerveses. Que tenen un toc amargant fantàstic (encara que em sembla que no del gust de tots els públics). Fins i tot, llegint etiquetes, he vist que l’amargor es mesura! Hi ha una escala que es diu IBU, unes sigles que volen dir International Bitterness Units. Unitats internacionals d’amargor (també hi ha l’EBU per l’escala europea -depen de l’organisme que dona la dada). Les birres més lleugeretes poden tenir 5 IBUs, les Indian Pale Ale poden arribar a passar dels 100. A més de l’amargor, cal destapar les narius, l’olor en algunes de les millors que he tastat és espectacular, molt floral, de cítrics, a vegades una olor dolceta i tot. Si no vaig errat, recomanen beure-les fresquetes -no excessivament- i en un got de pinta.

La que em va obrir el camí en aquest món d’amargor era la Titan IPA d’uns americans que es diuen Great Divide. Que també fan una que es diu Fresh Hop, que tot i que no qualifica -es veu- com a IPA, és fantàstica. No tan amarga i utilitza lúpul fresc, incorporat en menys de 24 hores després de tallar-lo. Un parell més que tinc ganes de recomanar: la danesa Mikkeller Nelson Sauvin IPA i la nordamericana Sierra Nevada Torpedo. Aquestes tres que he comentat no són excessivament cares (al voltant de 2-3 euros l’ampolla) i les he trobat algun cop (no hi són sempre) al 2D2D.

Per sort, encara en tinc moltíssimes per anar provant. A ratebeer tenen una llista amb les més votades. El què passa és que la gran majoria són difícils d’aconseguir. Petites cerveseries que en fan quantitats límitades, i que si en trobes d’exportació, és de casualitat, i a un preu habitualment bastant elevat.

7 comentaris

Menjar blanc

març 20, 2011, escrit per , classificat a Postres.

Ara que és el moment de la crema catalana, proposo un altre postre, blanc en comptes de groc, però que per antiguetat també es mereix ser considerat com a menja catalana. Pel què llegeixo al “Cuina catalana de veritat”, els origens del Menjar blanc, es remonten a l’època medieval, on era un plat lleugerament diferent (“es tractava d’una mena de sopa de gallina, dolça, que s’espessïa amb farina d’arròs i es preparava, com ara, a base d’atmetlles crues”). Llegint a la wikipedia, la cosa encara tira a més temps enrera! Apunteu doncs, el menjar blanc a l’apartat de postres molt fàcils de fer i nostrats. Els ingredients són poquets:

- 200 grams d’ametlles crues del tipus marcona
- Mig litre d’aigua
- 100 grams de sucre blanc (per un cop em salto els sucres integrals, que cal mantenir al màxim el blanc del plat)
- 50 grams de midó (maizena)
- Mitja pela de llimona
- Un bastonet petit de canyella

Amb aquestes mesures he omplert tres cassoletes de terrissa com les de la foto (deuen tenir vora 10 cm de diametre). Si hi penseu, l’ideal és començar la recepta el dia abans. Tritureu les atmetlles ben triturades, que en quedi una pols i ho barregeu amb l’aigua. A la nevera, i que hi descansi un dia sencer. Si no, deixeu-ho unes horetes.

El què tocarà fer després serà agafar un drap ben net i filtrar aquesta llet d’atmetlles. Espremer bé, fins treure tot el suc i posar-lo en una olla. Allà hi afegirem el canó de canyella, el sucre i la pela de llimona. Desfarem la maizena amb una punta d’aigua freda i també la incorporarem. Ho posem al foc, baix, i anem remenant continuament, sense parar -evitant que s’agrumolli-, fins que no gaire després que arribi al punt d’ebullició la cosa comenci a passar del líquid a un solid gelatinós. És el moment de parar el foc i abocar-ho als recipients en els que ho menjarem.

Cap a la nevera i ja està preparat per ser menjat de postre. Acompanyarlo amb uns fresons ben macos crec que no li faria cap mal!

8 comentaris

El mapa del pollastre a l’ast a Catalunya

març 17, 2011, escrit per , classificat a De compres.

(si vols estalviar-te tota la literatura, ves directe al mapa del pollastre a l’ast!)

Una tradició nostrada i ben econòmica en temps de crisi: menjar pollastre a l’ast el diumenge. Prepara una amanida, compra el pollastre i les seves patates, un gelat de postre i ja ho tens. Fer una sangria ja seria la quadratura del cercle, però un vi fresquet també fa el fet. Tendeixo a associar aquest àpat amb els estius de fa -bastants- anys, de pujar amb els amics cap a l’Empordà i acostar-nos a Sant Pere Pescador a encarregar-ne uns quants, abans d’anar cap a la platja i recollir-los al tornar.

Al barri (Gràcia) he estat consumidor puntual dels que tinc a prop de casa. Però realment, si em fessis recomanar un lloc per menjar-los i dels millors, a Barcelona, en seria incapaç. Un dia en una conversa de twitter va sortir la idea de fer un mapa del pollastre l’ast a Catalunya. I m’he posat a mirar quins serveis de crear mapes i afegir-hi punts per diversos usuaris hi havia, i m’ha agradat el Share my map perquè està ben montat i és fàcil anar-lo actualitzant. M’he dit: crea el mapa, afegeix-hi el local que tens controlat i demana al blog a veure si trobes algú que hi vulgui aportar el seu coneixement en matèria de pollastres a l’ast.


Algú s’anima a participar-hi? (que no quedi buit, que fa trist!). És anar al mapa i afegir-hi un punt. Caldrà que us hi registreu (si es fa via Facebook és un moment, si no és el clàssic nom d’usuari, mail, contrasenya). Si t’hi registres pots afegir un punt, comentar els dels altres… o crear-te el teu mapa (qui s’anima a fer un altre mapa gastronòmic?).

Un cop registrat i havent fet login, per pujar el lloc recomanat de pollastre a l’ast, cliques a afegir un punt (botó “Add point”). Després és fàcil: dius com es diu la Polleria, li poses la direcció física, perquè et localitzi la xinxeta i després li poses el nom de l’establiment i respons un petit questionari que he posat (el preu d’un pollastre a l’ast, telèfon de reserva, valoració (0/10) del pollastre i les altres especialitats del local).

11 comentaris