Arxiu per 'Begudes'
Les cerveses d’Agullons
febrer 7, 2013, escrit per Roger Compte, classificat a Begudes.
Els del Barcelona Beer Festival em van proposar parlar al blog d’alguna de les cerveses que tindran disponibles. Això significava tenir abans d’hora el llistat de tot el què tindrien per beure, i jo, que sóc de naturalesa “marujil” no m’hi vaig poder resistir. Vaig fer una llista de prioritat de cerveseres per parlar-ne, encapçalada per l’Agullons i d’aquesta m’ha tocat parlar. La meva idea inicial per aquest text era un altre: parlar amb la gent de la cervesera, visitar-los, treballar-m’ho una mica però al final entre la confirmació que em tocava aquesta i el moment de parlar-ne no he tingut temps de fer-ho: més endavant ja refaré aquest text o en faré un de nou.
Algun cop ho he explicat, però em vaig començar a interessar per les cerveses més seriosament quan vaig començar a visitar La Maison Belge, la botiga que hi ha a Gràcia, al carrer Montseny. Va ser tot un obrir els ulls i començar a disfrutar amb cerveses de gustos i potència sorprenent i descobrir alhora que algunes de les birres més ben valorades eren molt difícils d’aconseguir. Digue-li Westleteren XII, digue-li algunes de les Struise. Un lloc on consultava les cerveses que la gent valorava més positivament era Rate beer i allà tot filtrant per país, em vaig adonar que entre les més valorades d’Espanya n’hi havia algunes de catalanes que desconeixia. En concret entre les primeres n’hi havia d’Agullons i de Guineu (que en aquell moment liderava un rànquing mundial de cerveses amb poca graduació, amb la Riner). Les vaig buscar, les vaig provar i vaig quedar gratament sorprès. Enlluernat pels belgues no m’havia adonat fins aquell moment que es feien bones cerveses aquí! No gaire temps després això de la cervesa artesana va explotar com un big bang i no van parar de sortir noves referències i apostes. Suposo que al final es farà una selecció natural, però s’ha de celebrar que es fan coses molt i molt bones per aquí, entre les més destacades les d’Agullons. Que a part de produir líquid, també són responsables del gran festival de la birra artesana, el de Mediona, que aquest any arribarà el 8 de juny.
Però abans, del 8 al 10 de març es celebrarà la segona edició del Barcelona Beer Festival, que canvia de local (ara a Les Arenas) després que l’any passat morissin d’èxit. Masses cues i massa gent però la possibilitat de provar cerveses de barril que saps que costarà molt que tornis a tastar. A mi em va entusiasmar una barley wine de la que he oblidat el nom! Aquest any apuntaré. Però anem al que anem: si teniu ganes de provar una Agullons ells tindran representació al festival amb un trio ben maco, a priori: Setembre, Verita iné, Sant Joan. La primera és l’única que he provat, en ampolla, una barreja de pale ale i làmbica. De les altres dos, Verita Iné i Sant Joan no em consta descripció. La Sant Joan es veu que ja s’ha provat en alguna fira, però tota l’informació que en tinc és que són variacions de la seva Pale Ale. Si són birres amb tendència a l’amargor, ja em tenen comprat. Caldrà provar-les!
Pot ser que els estils de cervesa (pale ale, porter, làmbic, etc…) no els tingueu gaire clars (jo sóc el primer birraire no gaire avançat que no et sabria explicar la diferencia d’una porter a una stout). No fa gaires dies vaig veure a El Jardín del lúpulo una entrada que enllaçava una guia on els tens tots definits. En anglès, això si.
Tornant a Agullons: si els voleu conèixer una mica més, no us perdéssiu pas el vídeo dels de CerveTV:
No hi ha comentaris
“Verema i collita” i els bag-in-box
setembre 19, 2012, escrit per Roger Compte, classificat a Begudes, De compres.
Des que visc a Gràcia i necessito comprar vi, Verema i collita és el lloc on gairebé sempre vaig. Tenen un bon assortit de vins (i també de ginebres) però valoro sobretot que saben aconsellar molt bé i a sobre són molt i molt simpàtics. Que a mi és un argument que em dona bastants punts a l’hora de decantarme cap a on comprar les coses. Toquen molt bé els vins catalans de totes les DO i també els d’Espanya. Jo en negre sóc de Montsant i aquí cada cop que els hi demano, me’n treuen algun de nou que acabo disfrutant (apunto que no sóc gens entés en vins, tot això d’identificar olors, sabors, tipus de raïm sense llegir-ho a l’etiqueta… no és el meu cas).
A part de simpatia, tenen una altra cosa que no he trobat a altres bodegues del barri, un gran assortit de bon vi en format bag in box. Per si no coneixeu el concepte, és vi en caixa de cartró, ficat dins una bossa d’aspecte metal·lic i amb una petita aixeta. El què permet aquest sistema és poder prendre una mica de vi i al no entrar aire, que no s’oxidi i et pugui aguantar en bones condicions moltes setmanes. El format ideal per gent com jo que arriba a casa, li ve de gust un got de vinet i no vol obrir tota una ampolla, que a més un cop oberta perd prou ràpidament. A aquesta bodega s’han preocupat d’anar aconseguint bones referències en aquest format.
El que em demano normalment és el Criança de Celler Masroig, un negre que ha passat uns mesos per bota, fet amb samsó i garnatxa negra. Un altre que és del mateix estil, i també he disfrutat algun cop és el Pascona BIB que també porta criança i està fet amb syrah i garnatxa negra. Molt recomanables els dos, un preu sobre els 9-10 euros per la caixa de 3 litres. Us recomano que algun dia els proveu: és un vi digníssim per aquest preu! Avui n’he d’agafat un de nou, que no havia vist altres cops, que és un Vi de Nalec Negre, del celler Analec, també en format 3 litres, que ha passat per bota i aquest en concret l’han fet amb raïm ull de llebre. En aquest format bag in box també en tenen de blancs, com el de l’Olivera, que no he tastat (si algun blanc seu en ampolla com el Missenyora), però té pinta de ser ben bo.
Com veieu, en tema vins acostumo a fer país. També m’agrada provar de tant en tant els de fora, però tenim molt bones coses a Catalunya!
1 comentari
L’art de fer birra artesanal
juliol 13, 2012, escrit per Roger Compte, classificat a Begudes.
És espectacular com ha explotat el fenomen de la cervesa artesanal en cosa de pocs anys aquí. Per un cantó, totes les cerveseres catalanes que s’hi dediquen. Moltíssimes, suposo que tard o d’hora hi haurà una mica de selecció natural… I per l’altra els llocs per consumir bona cervesa a Barcelona, que no paren de crèixer (ahir mateix vaig provar-ne un de nou, “La bona pinta” al carrer Sardenya 242, on tenien una de les birres més impressionants que he tastat, les Struise Black Damnation II i IV).
Jo personalment també he anat aprenent-ne des de l’inici que va ser gairebé només belga. Una cosa que em faltava era conèixer bé el funcionament de com es fa la cervesa (no m’ho havien explicat mai ni ho havia llegit), com funcionen els passos, on estan les diferències per produir diferents tipus de cervesa… i fa unes setmanes va anar a parar a les meves mans un petit llibret que es diu “Beer School” (arxiu en PDF), que el produien els escocesos Brewdog i que explica molt bé el procés de fabricació a grans línies d’una cervesa… artesanal. Subratllen aquesta paraula artesanal perquè aprofiten per càrregar contra les qualitats de la cervesa industrial que molt sovint usa ingredients de baixa qualitat o substituts per abaratir processos i que al final acabi sortit una birra molt barata… però que no té gaire gust a res.
Us recomano que us descarregueu aquest llibret -poques pàgines- i el llegiu. A més de fer bones cerveses, aquests de Brewdog tenen bon do per la comunicació i han adoptat una línia editorial molt punki-gamberra. Que combinat amb l’humor anglès sovint dona resultats deliciosos: cal llegir les etiquetes de les seves birres.
Això d’aquí sobre és “The End of History” una cervesa-provocació que van fer i que com no va aconseguir que es parlés d’ells als mitjans. Edició limitada de 12 ampolles, colocades en esquirols dissecats i una beguda que se n’anava als 55 graus!! Ho expliquen al seu blog.
1 comentari
Barcelona beer festival
març 5, 2012, escrit per Roger Compte, classificat a Begudes.
Sent amant de les cerveses artesanes i visquent a Barcelona, aquest Barcelona Beer Festival que ha nascut de cop és una bendició. És aquest cap de setmana, en un lloc tan xulo com el convent de San Agustí i les xifres màgiques són 36 tiradors i 100 cerveses artesanes per provar. Cada cop hi ha més llocs a la ciutat on trobar cerveses artesanes de tot el món (ho comentava a l’entrada sobre el club de la birra) però és difícil que coincideixin en el temps i l’espai tantes opcions de qualitat i coses que després costarà molt tornar a trobar.
Prometen que els gots seran petits (0’22 cl) però tampoc ajudarà a que no es pugui donar l’abast. La llista de cerveses és llarguíssima i em deixaré aconsellar pels que en saben més. Però en tinc un parell de segures, les del Javier Aldea, que és un amic de Vitoria que presenta noves creacions, entre elles una blendead que diuen que porta “malta garrapinyada i grans de moscatell nan, miura i malvasia”. A veure què en surt de tot plegat! Amb ell també hi col·labora el Sami Claret, de qui també parlava en aquell text del club de la birra, que hi presenta l’Humala beer, que segurament no provaré… perquè ja l’he tastat! Molt recomanada: una IPA ben amarga i que et deixa un sabor que dura eons a la boca. I és de Sabadell!
També em crida l’atenció la Dogma de Brewdog (dels que ja n’he provat unes quantes de molt bones) que diu que està “elaborada amb guaranà, llavors de rosella i nou de cola tot barrejat amb mel de bruc d’Escòcia”. De cerveseres que ja conec i m’agraden molt, segur que en triaré alguna dels holandesos de De Molen, els danesos de Mikkeller i els noruegs de Nogne.
De la gran majoria de la oferta, que en desconec les qualitats i millors apostes, el millor és encomanar-se a la recomanació d’algú que hi entengui o anar repassant les puntuacions que els hi donen a portals com Rate beer o Beer advocate. L’Imperial Russian Stout d’Emelisse per exemple, m’ha conveçut per aquesta via! I si no les coneixeu, no desaprofiteu tampoc l’ocasió de tastar molt bones birres catalanes (Guineu, Agullons, CCM i moltes altres que no em sonen gaire) que normalment no es poden provar enlloc de barril.
Sembla que hi haurà coses per picar (ho fan els d’El racó de’n Cesc) al festival. Una mica de coixí per l’alcohol que ha de venir sempre va bé!
3 comentaris
El club de la birra
gener 30, 2012, escrit per Roger Compte, classificat a Begudes.
Si una cosa està clara del Club de la birra és que no existeix una regla que digui que no en parlis. I és més, tinc ganes de parlar del seu creador, el Javier Aldea. Fa uns anys, corria pel món jo encegat per la voluptuositat de les cerveses belgues (no parar de comprar-ne a La Maison Belgue) i vaig conèixer virtualment el Javi. En un fòrum on principalment es parla de música però també d’altres coses com la cervesa. Xerrava molt elogiosament d’algunes birres i amb unes paraules que semblaven cants de sirena homèrics. Vaig veure que m’havia quedat tancat al meu món de cerveses de triple fermentació belgues i a fora hi havia un ampli món per descobrir. M’anava apuntant noms que recomanava i vaig començar a localitzar-ne unes quantes, sobretot gràcies a la botiga 2D2Dspuma. Nota: cada cop hi ha més llocs a Barcelona on localitzar bones cerveses de tot el món! En llisto algunes (no les he visitat totes): l’espumossa, cerveteca, homo sibaris, george and the dragon, la cervecita nuestra de cada dia, Mosquito bar, Ale&Hop o rosses i torrades. Unes quantes me’n deixo segur.
Aquest any passat vaig estar al bar que té el Javier a Vitoria, el Kitsch. Evidentment no he estat a tots els bars cerveseros del país, però segur que no m’equivoco si dic que està entre els millors. 11 tiradors de cervesa diferent (el cop que hi vaig estar) més una carta inacabable amb referències de tot el món i tots els estils i preus (si, algunes eren autèntiques barbaritats) que fan que hi hagi gent que hi vagi expressament. És un plaer que ell t’expliqui les cerveses de la manera apassionada que ho fa i amb els coneixements que té. Va estudiar l’equivalent que fan els sumillers pels vins amb la cervesa. Aquí no ho feien, així que va marxar als Estats Units. Suposo que entre formació i passió pròpia pel tema ha aconseguit ser un autèntic erudit de la matèria, capaç de descriure coses a les cerveses que encara que no les noti -que no les noto-, si ho diu ell m’ho crec.
No gaire després de veure’ns a l’estiu l’any passat, va començar un projecte, un Club de la birra. Una selecció que fa ell al mes de cerveses, per 20 euros, que reben els que estan apuntats al Club. Habitualment 6 ampolles (de 3 tipus diferents), tot i que algun més el format canvia i apareix alguna ampolla de tamany gran. Una oportunitat de descobrir cerveses difícils de localitzar i que et sorprenguin. El club el va fer bàsicament pels seus clients del bar de Vitoria però uns quants que el coneixem i som de Barcelona i voltants vam montar un petit tinglado per rebre-ho també cada mes.
Fa uns mesos, la logística es va agilitzar amb l’entrada d’un altre factor a l’eqüació, el Sami Claret, un sabadellenc també enamorat de la birra i que ha facilitat l’organització de la branca catalana, ajuntant-ho amb un club birrero que ja tenia. No volia escriure sobre tot plegat fins que el tema estigués una mica més clar sobre com apuntar-s’hi, per si us despertava l’interés a algú. El podeu contactar a través del seu facebook, Humala Beer Club.
Tant el Javier com el Sami fan cerveses. De les seves produccions, molt recents, només n’he tastat una, la Undead Imperial IPA, que si no vaig errat és creació del Javi amb col·laboració del Sami a les instal·lacions de Naparbier . L’estil és IPA, Indian Pale Ale (unes cerveses amb un orígen ben curiós, que podeu llegir a l’article “IPA, un golpe de suerte?“). Un tipus de birra que m’encanta, molt amarga, d’olors embriagadores i gustos dominats pel llúpol. Aquesta en concret em va semblar espectacular: és ben densa, amarga i gairebé cannabinosa de tanta boira de llúpol que ho domina tot.
Les birres de l’un i de l’altre estaran presents al Barcelona Beer Festival, que és un nou esdeveniment que es celebrarà a Barcelona (concretament al convent de Sant Agustí) del 9 al 11 de març. A la seva web van donant detalls de totes les coses que hi haurà i les cerveses que es podran tastar. Té una pinta (mai més ben dit) fenomenal.
2 comentaris
Orxata
juny 17, 2011, escrit per Roger Compte, classificat a Begudes.
Diu la llegenda urbana (o rural) que Jaume I a l’arribar a valència li van oferir llet de xufa. Una bella damisela li va portar un got, i ell, al beure’n el primer glop, sorprés pel bon gust, va dir: “això no és llet. Això és or, xata!”. I es diu també que hi ha un dia a la vida d’una persona en la que es fa gran de cop, abandona l’influx del granisat de llimona i abraça la nova religió de l’orxata. Bé, al menys va ser així en el meu cas. Tot i que el granisat de llimona ha tornat a la meva vida com a bona parella de ball del gin Xoriguer.
Aquest gairebé-estiu ha tocat fer orxata a casa. Que és una cosa extremadament fàcil. L’única cosa relativament complicada és localitzar un lloc on comprar les xufes. Jo en vaig trobar al Renobell. La proporció per fer aquest preuat líquid, que m’he aprés del blog del Martí i el seu post xuflero és 250 grams de xufles per aconseguir un litre d’orxata. Fem-ho fàcil, per un litre d’orxata:
- 250 grams de xufes
- 1 litre d’aigua
- 50 grams de sucre
He anat fent provatures amb la quantitat de sucre i amb 50 queda al grau de dolçor que m’agrada, no excessiu. L’aigua, que sigui bona, a evitar el sabor d’algunes eau de grif. Procediment d’elaboració: la cosa és molt senzilleta. Neteges una mica les xufes i les deixes en remull. Una estoneta llarga, tot el dia, ve a ser igual, que s’estovin simplement. Poses les xufes, amb el sucre i una mica del litre d’aigua que les cobreixi a un bol i comences a triturar amb el turmix (jo les he trencat abans amb el vas triturador per evitar merders i xufes massa dures que es rebelen contra la fulla dictadora i surten disparades). Un cop ja estiguin ben picades, afegeixes el reste d’aigua i continues triturant, amb el turmix a tota potència.
Ja està fet, només queda filtrar-ho. Primer per un colador de malla fi. Passar-ho tot i després amb una cullera anar burxant per la massa de xufa triturada fins aconseguir escolar el líquid orxatero. Amb el líquid resultant, es poden colar les partícules petites que hagin passat passant-ho per un drap de fil. Que ja que ho fem bé, que estigui net.
Cap a la nevera, que fresqueta està molt millor.
5 comentaris
IPA, birres amargues i estiuenques
abril 3, 2011, escrit per Roger Compte, classificat a Begudes, De compres.
Arriba el bon temps, continuen les ganes de beure birra. Però si l’hivern dona més per anar tastant cerveses més contundents i d’alta graduació alcohòlica (les imperial stout, les belgues amb triple i quadruple fermentació…) ara amb el bon temps venen de gust cerveses (una mica) més lleugeres, que no ha de voler dir pixats sense gust, com moltes de les cerveses més comercials. De de fa un temps hi ha tres sigles que busco amb insistència: IPA. Indian Pale Ale. Pel què llegeixo a la wikipedia anglesa, aquesta denominació va nèixer a la Gran Bretanya l’any 85. Tot i que ja feia temps que existien. Segles abans, la idea era exportar pale ales (cerveses de tipus ale -fermentació alta- fetes amb un tipus de malta que es diu pale malt) cap a la India. Però pel camí es feien malbé, que en l’època de les colònies el tema avions no el tocaven massa. Per evitar això van produir cerveses de tipus pale ale a les que se’ls va potenciar l’alcohol i el lúpul, per poder aguantar el viatge. I no només van ser bones viatgeres sinó que van ser un èxit pel gust.
El lúpul és l’actor protagonista en el gust d’aquestes cerveses. Que tenen un toc amargant fantàstic (encara que em sembla que no del gust de tots els públics). Fins i tot, llegint etiquetes, he vist que l’amargor es mesura! Hi ha una escala que es diu IBU, unes sigles que volen dir International Bitterness Units. Unitats internacionals d’amargor (també hi ha l’EBU per l’escala europea -depen de l’organisme que dona la dada). Les birres més lleugeretes poden tenir 5 IBUs, les Indian Pale Ale poden arribar a passar dels 100. A més de l’amargor, cal destapar les narius, l’olor en algunes de les millors que he tastat és espectacular, molt floral, de cítrics, a vegades una olor dolceta i tot. Si no vaig errat, recomanen beure-les fresquetes -no excessivament- i en un got de pinta.
La que em va obrir el camí en aquest món d’amargor era la Titan IPA d’uns americans que es diuen Great Divide. Que també fan una que es diu Fresh Hop, que tot i que no qualifica -es veu- com a IPA, és fantàstica. No tan amarga i utilitza lúpul fresc, incorporat en menys de 24 hores després de tallar-lo. Un parell més que tinc ganes de recomanar: la danesa Mikkeller Nelson Sauvin IPA i la nordamericana Sierra Nevada Torpedo. Aquestes tres que he comentat no són excessivament cares (al voltant de 2-3 euros l’ampolla) i les he trobat algun cop (no hi són sempre) al 2D2D.
Per sort, encara en tinc moltíssimes per anar provant. A ratebeer tenen una llista amb les més votades. El què passa és que la gran majoria són difícils d’aconseguir. Petites cerveseries que en fan quantitats límitades, i que si en trobes d’exportació, és de casualitat, i a un preu habitualment bastant elevat.
7 comentaris
De visita a les vinyes d’El castell d’Encús
novembre 25, 2010, escrit per Roger Compte, classificat a Begudes.
El passat cap de setmana vam pujar amb un grup d’amics a Suterranya, al Pallars Jussà, no gaire lluny de Tremp. Erem tots de la collita del 77, una de les millors sens dubte. Ens coneixem de fa moltíssims anys, de quan feiem això que ara es diu P3, P4 i P5, i que nosaltres coneixiem per cargols, cucuts i cervatons. Han passat anys, han caigut cabells, han crescut panxes, s’ha mantingut l’amistat i les ganes de fer coses junts. I aquesta setmana passada vam tirar per l’enoturisme plegats. Sortint de Suterranya (un poble molt petit, de molts pocs habitants però amb unes vistes espectaculars), travesses Tremp i en 20-25 minuts et plantes on tenen les vinyes la gent d’El castell d’Encús. Localització a envejar, una vall, muntanyes al fons i el poble de Talarn, calvacant una muntanyeta, de postal. Tenen les vinyes entre 800 i 1000 metres, molt més amunt del que és habitual al nostre país. I això sembla que els hi fa patir moltes més pedregades i perden, diuen, la meitat de la collita.
Hi vam pujar un dissabte a les 12 del migdia. Teniem la idea que ens explicarien quatre coses de la vinya, de les seves particularitats per estar en alçada, amb visita a on produeixen el vi i un tast final. Però la cosa es va convertir en unes fantàstiques 3 hores, aprenent de vins i de com ho fan amb l’enòleg de la bodega, el Raül Bobet (ho porta ell amb la Mireia Taribó), que és un dels noms importants del vi al nostre país i que lidera aquest projecte, a més de feines secundàries sense més importància com estar a la direcció general de Torres (si dono alguna dada erronia, perdoneu-me, jo anava escoltant i escoltant sense prendre apunts!). Ens va estar explicant com va decidir muntar aquest projecte amb dos socis, com va fer l’aposta per un tipus de vins que puguin aguantar bé, com funciona el món del vi (de l’influència del Parker i els centres de moda Londres i Nova York) i tots els aspectes que acaben afectant al vi que ens emportem a la boca. I que són molts. Alguna explicació em va superar (fòrmules matèmatiques a la pissarra -sóc de lletres, ajut-) però se’l veia un tio molt apassionat amb la seva feina, un pou de coneixement de tot tipus i que realment estava realitzant un desig personal de fer el tipus de vins que volia. A més, en la vessant comercial també era bo: vam sortir tots amb ànsies de comprar-li ampolles!
Com deia, hi ha molts factors que influeixen en el vi. Un és on el deixes a fermentar. Habitualment s’utilitzen les tines metal·liques o els recipients de fusta. No són neutres, cadascun aporta coses diferents al vi. Però al Castell d’Encús a més de fer servir aquestes dos, han apostat per recuperar una tercera via. Recuperar, perquè és com ho feien els monjos fa mil anys. A les terres on estan situats, hi ha uns trulls (uns forats a la roca) que s’utilitzaven fa segles i segles per fermentar el vi. Ells ho han començat a recuperar. Només fan una part de la producció d’aquesta manera, utilitzant alguns dels 8 trulls que tenen, i que donen forma al seu logo. En vam visitar uns quants: són dos forats a la roca. Al de dalt, més petit, hi posaven el raïm i el trepitjaven. El líquid es cola cap al de sota, més gran, on fermenta. Han de tapar-ho tot molt bé perquè no els hi entri cap mena de material o bitxo o simplement aigua de la pluja i els hi faci malbé el vi. Després tenen una aixeta a la part inferior, per recollir el vi fermentat quan toca. El camí per retornar després on tenen el celler no és precisament una autopista i ha de ser una feina ben pesada tot plegat. Em sembla molt xulo que es recuperin aquests mètodes de producció antics. La roca també li donarà unes notes diferents al vi encara que molts (present!) no ho notaran. Al Facebook tenen una galeria de fotos per veure aquests trulls.
4 comentaris
Ratafia casolana, intent 1
agost 30, 2010, escrit per Roger Compte, classificat a Begudes.
40 dies després, el resultat del meu primer intent de fer ratafia a casa. La crítica principal dels que l’han tastat (i hi estaria completament d’acord) és que ha sortit massa dolça. Bé, en format xupito i ben freda li perdonem :) Vaig utilitzar anís, que ja ve de casa amb el punt dolç (no li vaig afegir sucre). De cara a l’any que ve, m’hauria de plantejar o bé intentar-ho amb aiguardent + quantitat moderada de sucre o bé mirar si el fet de tenir-la més temps a sol i serena l’encabrona una mica. Aquest any van ser 42 dies, si no vaig errat en els càlculs, dels que cal dir que molts han estat ennuvolats. Cosa que implica que hi ha menys sol que calenti el recipient on tenia l’anís (en la meva ignorància de fins a quin punt pot afectar això al gust). Un amic, l’Enric, que també n’ha fet utilitzant el mateix anís, em comentava que a ell li ha sortit d’un gust més fort que la meva, i que rascava i tot (no vam posar les mateixes plantes i ingredients amb l’anís). Deixant de banda la dolçor, en quant a gustos no en tinc gran queixa. Ha sortit suaveta i amb alguns punts de sabor que destaquen una punta més, com la canyella i una mica el torrat del café.
De cara a l’any que ve miraré de guardar-ne una mica de l’edició 2010, fer-ne una de nova amb canvis als ingredients i valorar quina ha sortit millor. Un prova i error ben bebible, si senyor.
4 comentaris
Ratafia
juliol 12, 2010, escrit per Roger Compte, classificat a Begudes.
La cosa va començar fa uns quants anys. Estiu a la costa Brava amb els amics, i un, el Pani, treu una ratafia que havia fet el seu cosí. Poc acostumats a provar licors d’elaboració tan casolana, vam flipar amb lo bona que estava. Especialment a partir del tercer xupito. L’any passat, un altre amic, l’Enric, va fer la seva prova i també va passar el tall amb molt bona nota. Aquest m’ha tocat intentar-ho a mi
Aquest és el recipient, en el seu dia 1 (ahir vaig fer la barreja). La base de les ratafies és aiguardent (+ sucre) o anís (sense sucre, que ja és dolcet), amb nous verdes. Després hi ha tot un seguit d’herbes que variaran d’una recepta a l’altra, que n’hi ha tantes com culs. La tradició mana que es prepari per Sant Joan (una de les herbes que porta són les flors de Sant Joan) i que es deixi 40 dies al sol, remenant de tant en tant. Jo he anat unes setmanes tard… A part de la satisfacció de beure’t una beguda que has creat, hi ha tota la preparació que encara fa més maco fer aquest licor. Has de sortir a buscar les plantes i reconèixer-les: aquest ja és un exercici molt valuós que t’obliga a sortir a passejar una mica i a aprendre de botànica. Després, depén de per on et moguis o quina sigui el moment que la fas, segons quins ingredients no els podràs trobar. I aquestes variacions fa molt personals cada una de les ratafies que es fan i desfan.
Al recipient de vidre de la foto, li he posat:
- 6 litres d’anís
- 7 nous verdes (triturades una mica amb un morter)
- 1 pela de llimona
- 1 pela de taronja
- 1 branca de fonoll
- 1 branca de menta
- 1 branca d’albàbrega
- 1 branca d’olivera
- 1 branca de romaní
- 1 branca de farigola
- 1 branca de sajolida
- 1 branca de ginebra (amb unes quantes boles)
- 1 ram de flors de sant joan
- Un tros d’escorça d’alzina
- 15 grans de café
- 1 canó de canyella
- 1 nou moscada, que he xafat
- Un pessic de comí
- 1 pessic de matafaluga seca
- Unes quantes roselles
Del llistat enorme d’herbes que tenia, aquesta era una petita selecció. Vaja, que no és una recepta de llibre, simplement és per ensenyar el què hi he posat jo.
D’aquí mes i mig, arriba la cata.
