Arxiu per 'De compres'
Factor artesà
octubre 2, 2011, escrit per Roger Compte, classificat a De compres.
Aquest estiu em va contactar a través del blog el Pau, que ha obert una botiga, Factor Artesà, que està al carrer Saragossa, 64, de Barcelona (té el metro de Lesseps bastant a prop). Ara que he tornat de vacances hi he pogut passar i m’ha agradat molt i molt. El Pau ha anat viatjant per Catalunya i coneixent la gent que fa productes gastronòmics artesans interessants. Els que li agraden (em va comentar que en alguns casos es va emportar decepcions sobre els processos no gaire artesanals però venuts com a tals) els ven a la botiga, que es converteix per tant en un aparador de bones coses que es fan a Catalunya tant per gent que passa per la botiga física o l’online, com per restaurants, que és un dels seus altres objectius. Col·locar productes artesans catalans als restaurants d’aquí és una molt bona tasca. De fet, és mala cosa que encara no s’aposti més per promocionar més els productes de casa! A la seva web tenen un manifest sobre els criteris que els porten a identificar els artesans amb els que treballen.
A la botiga física hi ha una bona mostra de tot tipus de productes. Al fons a l’esquerra, una de les que coses que més em fa salivar, els formatges. De moltes formatgeries que ja he anat coneixent en fires com el Lactium i que fan les coses bé. Aquest cop em vaig emportar un formatge que no havia tastat, de Mas Alba, l’Almadroc. Una delícia làctica creada a partir d’una preparació que sortia al receptari català més antic, el Sent Soví, i que incorpora l’allioli a la barreja. Voleu formatges catalans i reivindicables com a tals? Amb una bona torradeta i untat per sobre, fantàstic. Bon alé per la resta del dia! A la pàgina de la botiga hi tenen un blog on el Pau (molt formatger també) em va comentar que faria un text parlant d’aquest formatge…
A més de formatges hi ha vins, arrossos, galetes (n’hi ha de Trias, però només de les que es fan a la botiga), xocolates, cerveses olis o embotits. D’aquests últims em vaig emportar cap a casa un fuet amb cervesa negra, molt gustós (3 euros em va costar el fuet, 4’5 el formatge). Com suposo que imagineu, els preus no són barats, és el que té produir les coses de manera artesanal. Però encara que no hi compreu, val la pena fer una visita a la botiga ni que sigui per veure la de bones coses que s’estan fent arreu del país.
No hi ha comentaris
El Forn Sant Jordi, de Folgueroles
agost 7, 2011, escrit per Roger Compte, classificat a De compres, Pa.
En un cap de setmana de mal temps i tranquilitat lluçanenca, vam aprofitar per visitar el forn Sant Jordi, que està a Folgueroles. A vegades, la centralitat dels mitjans de comunicació fa semblar que només es facin coses gastronòmicament interessants a Barcelona, però en el món del pa, és més fàcil trobar bons forns a fora que no a dins. Ara, quan a la gran ciutat es fan coses ben fetes -que ho estan- (Baluard, Turris, Trinitat…) sembla que s’hagi reinventat la roda. Això mateix ho comentava el Manel al seu blog Cuinar és generós, amb un bon article titulat Cansat de les modes a la cuina.
Al Lluçanés per exemple, hi ha el forn de Sant Boi de Lluçanés, que fa un pa sensacional. O el del forn de Sant Adjutori a Olost. Sense moure’ns d’Osona hi ha aquest Forn Sant Jordi, a Folgueroles. Aquest és un establiment que no és pas massa antic -fundat el 1965- però que ha aconseguit fer-se un nom, a base de molta gent que hi va a comprar bon producte i d’assessorar i proveir a restaurants. El mestre forner és el Xavier Puigseslloses, que ha consolidat l’especialitat de la casa i que dona nom a la seva web: la coca del móssen. Una coca de pa que oberta pel mig i torrada és una base sensacional per a qualsevol pa amb tomàquet. La coca, un tomàquet de penjar, un bon oli i una bona escalivada i tenim el millor esmorzar del món. Si us apropeu a la fleca, aquesta coca pot ser l’objectiu principal de compra, però sense oblidar els pans de pagès ben torrats o les coques dolces, fantàstiques. I si és qüestió d’aprofitar per fer sortida gastronòmica, ben al costat hi ha el restaurant Can Jubany i, no gaire més lluny, Ca l’Ignasi, on no he estat, però del que me n’han parlat molt i molt bé.
El Sagàs, el local d’entrepans inspirat per Els Casals, que va obrir fa poc a Barcelona (al Pla de Palau), utilitza en moltes de les seves propostes aquesta coca de Folgueroles. Els entrepans que hi fan són molt bons, tot i que piquen potser una mica massa de preu.
Per Els Casals -aprofito aquest text per comentar una coseta d’interés…- també he passat aquest cap de setmana i a part de tornar a disfrutar de la seva cuina com sempre (calculavem que fa ben bé 7 o 8 anys que hi anem, fidelitat!) ens han explicat que fan un menú ideal pels qui vulguin conèixer la seva cuina d’una forma més econòmica. Divendres i dissabte a la nit ofereixen un menú-carta, “El Terròs“, amb 4 primers, 4 segons i 4 postres que pot sortir per uns 25-30 euros. Mirant un dels últims que van fer, veig que hi ha plats com un carpaccio de matança, uns ous ferrats amb sobrassada (la brutal sobrassada que es fan ells) i puré de patates, un jarret de porc amb cremós de patata o un arrós negre amb sèpia i costelló.
13 comentaris
Latrinidad (o Forn de la Trinitat), pans creatius
juliol 1, 2011, escrit per Roger Compte, classificat a De compres, Pa.
Farà cosa d’un mes vaig passar pel Forn de la Trinitat, que està a la plaça de la Trinitat, del barri de la Trinitat. Anant per la Ronda de dalt, des del nus de la Trinitat, sortida 1: Trinitat. Un forn de barri en el que no hauria passat mai -el què es diu de camí no em queda- de no ser pel què ja havia anat llegint sobre el Daniel Jordà, forner com la seva familia que ja fa dècades que porta aquesta fleca, però que ha apostat per fer pans d’autor, diferents, que li han sortit molt bé i l’han portat a estar present a molts restaurants de primer nivell: serveix del Berasategui al Caldeni. En aquella primera visita em vaig trobar un forn de barri que no m’hauria cridat especialment l’atenció, però un cop dins a més de pans més “normals” i amb molt bona pinta, n’hi havia de molts tipus diferents: de xocolata negra amb taronja, de panses i anous, de xocolata blanca i maduixes o els meus preferits, els d’olives negres i d’olives verdes. M’han alegrat molts esmorzars les últimes setmanes!
Allà a la Trinitat em van avisar que havien obert un nou forn més enfocat a totes aquests pans “diferents” i que ha obert crec que fa un parell de mesos a la plaça Garrigó, 5 (tocant a la Meridiana), que ja em queda bastant més a prop de casa. De fet, queda idealment a prop del 2D2Dspuma, qualsevol excusa és bona doncs per anar a comprar bon pa i bona birra. Avui quan hi he passat hi havia el Daniel Jordà i he aprofitat per fer-me el curiós i preguntar-li quatre coses. M’ha semblat encantador, un tio molt maco. Li he demanat per si tenia els panets de wasabi que sortien a la seva web , i m’ha comentat que no en fa sovint perquè el wasabi i la llevadura no s’estimen gaire i es barallen i l’elaboració del panet aquest es complica. En el format de panets petits m’he emportat uns de tomàquet d’un vermell esplendorós, el d’olives negres (inserti aquí foto de Homer bavejant), un de poma i un de “normal”. Que cal provar-lo, no es passés per alt! Avui per exemple he dinat el menú de migdia del Caldeni, que els hi fan el pa i era dels “normals” i fantàstic, molla esponjosa i amb forats, crosta cruixent i boníssima. A més del que he comprat m’han regalat unes llesques d’un de sègol del que m’ha comentat que estava fent provatures i unes del de blat de moro. Quan vaig anar a l’altre forn també van ser generosos: els hi comprava un pa de xocolata amb taronja i al final em van dir que com que era d’ahir -estava igualment boníssim- me’l regalaven! A més d’aquesta simpatia, a l’hora de pagar m’han semblat uns preus moolt raonables. No estem parlant aquí d’un Barcelona-Reykiavik. Preus molt competents, que sumats a l’amabilitat i, sobretot, el bon pa, em convertiran en un habitual.
4 comentaris
Donuts grecs i gastronomia global a Gràcia
maig 7, 2011, escrit per Roger Compte, classificat a De compres.
Ja fa més de 5 anys que visc a Gràcia i no para de crèixer l’oferta gastronòmica de tot el món. Jo, encantat. Per exemple, el 2006 comentava que hi havia un nou local, La Chitarra, que acabava d’obrir i hi feien pasta fresca molt bona. Continua sent molt bo i hi compro de tant en tant (especialment -per temes supersticiosos- pels partits de champions del Barça), però els preus de la pasta fresca, deu n’hi do. Deu funcionar bé la cosa perquè des que va obrir aquest, en la seva àrea d’influència se n’han situat com a mínim tres més. El que hi ha al mercat de l’Abeceria, boníssim, el que hi ha al carrer Bruniquer amb Joan Blanques (un forn que ha començat a oferir pasta fresca, també interessant) o el Delizie, a Travessera de Gracia, tocant també al mercat (aquest no l’he provat).
Portugal. També fa temps parlava de A casa portuguesa que continua sent una parada que faig de tant en tant per menjar un pasteis de Betlem, aquella bomba calòrica tant gustosa. Ells mateixos han obert no fa gaire una altra tenda a la plaça del Diamant (recomano que la visiteu, molt molt xula, on també fan cates de vins portuguesos). Al carrer de l’Or, tocant a la Virreina, vaig veure que havien obert un restaurant portugués que oferia també els pasteis. I un altre dia, tot caminant, sortint de comprar birres belgues (La maison belgue), pel carrer Montseny, em fixo que al número 12 hi ha oberta una altra botiga de productes gourmet portuguesos, DeGusto Portugues (web en construcció on les hi hagi). Si pugem fins el carrer Sant Lluís, creuarem la Península Ibèrica i arribarem a França. Can Gavatxo, productes francesos: vins, formatges, patés, olalà.
Avui al matí, feia temps que no passava per aquell lloc concret de torrent de l’olla (al barri, si et despistes de passar per un carrer -especialment Verdi- si hi tornes al cap d’un temps sempre hi ha alguna botiga nova), descobreixo una tenda de donuts grecs!! Això és especialització. A Torrent de l’olla amb providència, es diuen Lukumas i fan donuts (en si no els detecto gaire diferents dels de sempre, excepte en el nom). Els normals, ensucrats i les versions amb xocolata, melmelada, sense forat… Tots casolans. He provat el clàssic, ensucrat. Ben bo. 1’10 euros: com que mai menjo donuts per esmorzar no estic al dia del preu d’un donut i no sé si dobla el preu o no hi ha tant diferència, però en tot cas de gust si que millorava i força l’industrial. Si baixem pel carrer, uns quants carrers més avall hi trobarem Manjares una botiga molt interessant amb productes de tot el món, de pots en conserva, farines diferents, carns argentines, cerveses i vins d’arreu.
El carrer Torrijos ja comptava amb un parell de restaurants mexicans ben recomanables (el Chido One i el Cantina Machito, el Cantina Mexicana no gaire lluny al carrer Encarnació) però ara veig que han obert una tenda de menjar ràpid mexicà per emportar, que serà una de les futures visites. M’agrada el nom: Teicawey (veig per la web que està lligat amb els dos restaurants del carrer). Si puges una mica més per Torrijos, et trobes amb el Sushi10, també nova inauguració, aquest de sushi per emportar. No és l’únic que hi ha per Gràcia. Ben a prop hi ha el del mercat de l’Abeceria (on també hi ha una parada de menjar libanés per emportar). Acabes de pujar Torrijos fins la plaça Virreina, gelats italians -fantàstics-. Tant del que hi ha, el Bellamia, com d’altres gelateries italianes de Gràcia en vaig parlar l’any passat.
Un petit recorregut gastronòmic pel món des del meu epicentre plaça Rovira (on per cert han obert un forn-pastisseria, La dolce vita, que fa muffins, cupcakes i coses d’aquestes que es pronuncien en anglès, que no veig mai gaire concorregut). Segur que m’he deixat alguna visita internacional molt recomanable que no m’ha vingut al cap i també segur que aviat algun d’aquests tanca. No sé si la demanda dona per tanta oferta. Comentaris del blog oberts a totes les recomanacions!
I com que és molt bo viatjar pel món, però compatibilitzant-ho amb les tradicions de casa, proposo també la ruta de la bodega de barri. Aquells locals aturats en el temps, en els que prens una copa de vermut o una canya, acompanyats de tapes de llauna i on hi ha un ambient diferent, més casolà, menys fashion-global-Gràcia. Proposo un triangle que si el fem a base de vermuts ens pot portar a la taja en un pim-pam: aquests vermuts casolans són la meva kryptonita. Comencem per exemple pel carrer Joan Blanques amb Bruniquer. Fent cantonada, una bodega petita i encantadora, decorada amb cartells de la Moritz original i referències futboleres. Pugem Joan Blanques cap amunt (tot admirant l’acadèmia d’anglès d’enginyós nom John White) fins la plaça Rovira, trenquem a la dreta a Providència i ens aturem a la bodega Casas (al número 91). En aquesta a més d’entaular-nos-hi, podem comprar vi. Bon ambient, els propietaris són un encant i fins i tot tenen alguna cervesa artesanal catalana. Quan sortim d’aquesta, ja amb l’esperit ben alegre, rectifiquem el camí fins la plaça Rovira i continuem carrer Providència fins la cantonada amb Verntallat. Allà hi ha una bodega de sostres alts, mostrador de marbre i aire d’abans. Al número 19. Amb tres vermuts al cosa, ja podeu anar tirant cap a casa a agafar posició horitzontal al sofà. Tot el meu suport pel blog Moviment en defensa de les bodegues de barri.
1 comentari
IPA, birres amargues i estiuenques
abril 3, 2011, escrit per Roger Compte, classificat a Begudes, De compres.
Arriba el bon temps, continuen les ganes de beure birra. Però si l’hivern dona més per anar tastant cerveses més contundents i d’alta graduació alcohòlica (les imperial stout, les belgues amb triple i quadruple fermentació…) ara amb el bon temps venen de gust cerveses (una mica) més lleugeres, que no ha de voler dir pixats sense gust, com moltes de les cerveses més comercials. De de fa un temps hi ha tres sigles que busco amb insistència: IPA. Indian Pale Ale. Pel què llegeixo a la wikipedia anglesa, aquesta denominació va nèixer a la Gran Bretanya l’any 85. Tot i que ja feia temps que existien. Segles abans, la idea era exportar pale ales (cerveses de tipus ale -fermentació alta- fetes amb un tipus de malta que es diu pale malt) cap a la India. Però pel camí es feien malbé, que en l’època de les colònies el tema avions no el tocaven massa. Per evitar això van produir cerveses de tipus pale ale a les que se’ls va potenciar l’alcohol i el lúpul, per poder aguantar el viatge. I no només van ser bones viatgeres sinó que van ser un èxit pel gust.
El lúpul és l’actor protagonista en el gust d’aquestes cerveses. Que tenen un toc amargant fantàstic (encara que em sembla que no del gust de tots els públics). Fins i tot, llegint etiquetes, he vist que l’amargor es mesura! Hi ha una escala que es diu IBU, unes sigles que volen dir International Bitterness Units. Unitats internacionals d’amargor (també hi ha l’EBU per l’escala europea -depen de l’organisme que dona la dada). Les birres més lleugeretes poden tenir 5 IBUs, les Indian Pale Ale poden arribar a passar dels 100. A més de l’amargor, cal destapar les narius, l’olor en algunes de les millors que he tastat és espectacular, molt floral, de cítrics, a vegades una olor dolceta i tot. Si no vaig errat, recomanen beure-les fresquetes -no excessivament- i en un got de pinta.
La que em va obrir el camí en aquest món d’amargor era la Titan IPA d’uns americans que es diuen Great Divide. Que també fan una que es diu Fresh Hop, que tot i que no qualifica -es veu- com a IPA, és fantàstica. No tan amarga i utilitza lúpul fresc, incorporat en menys de 24 hores després de tallar-lo. Un parell més que tinc ganes de recomanar: la danesa Mikkeller Nelson Sauvin IPA i la nordamericana Sierra Nevada Torpedo. Aquestes tres que he comentat no són excessivament cares (al voltant de 2-3 euros l’ampolla) i les he trobat algun cop (no hi són sempre) al 2D2D.
Per sort, encara en tinc moltíssimes per anar provant. A ratebeer tenen una llista amb les més votades. El què passa és que la gran majoria són difícils d’aconseguir. Petites cerveseries que en fan quantitats límitades, i que si en trobes d’exportació, és de casualitat, i a un preu habitualment bastant elevat.
7 comentaris
El mapa del pollastre a l’ast a Catalunya
març 17, 2011, escrit per Roger Compte, classificat a De compres.
(si vols estalviar-te tota la literatura, ves directe al mapa del pollastre a l’ast!)
Una tradició nostrada i ben econòmica en temps de crisi: menjar pollastre a l’ast el diumenge. Prepara una amanida, compra el pollastre i les seves patates, un gelat de postre i ja ho tens. Fer una sangria ja seria la quadratura del cercle, però un vi fresquet també fa el fet. Tendeixo a associar aquest àpat amb els estius de fa -bastants- anys, de pujar amb els amics cap a l’Empordà i acostar-nos a Sant Pere Pescador a encarregar-ne uns quants, abans d’anar cap a la platja i recollir-los al tornar.
Al barri (Gràcia) he estat consumidor puntual dels que tinc a prop de casa. Però realment, si em fessis recomanar un lloc per menjar-los i dels millors, a Barcelona, en seria incapaç. Un dia en una conversa de twitter va sortir la idea de fer un mapa del pollastre l’ast a Catalunya. I m’he posat a mirar quins serveis de crear mapes i afegir-hi punts per diversos usuaris hi havia, i m’ha agradat el Share my map perquè està ben montat i és fàcil anar-lo actualitzant. M’he dit: crea el mapa, afegeix-hi el local que tens controlat i demana al blog a veure si trobes algú que hi vulgui aportar el seu coneixement en matèria de pollastres a l’ast.
Algú s’anima a participar-hi? (que no quedi buit, que fa trist!). És anar al mapa i afegir-hi un punt. Caldrà que us hi registreu (si es fa via Facebook és un moment, si no és el clàssic nom d’usuari, mail, contrasenya). Si t’hi registres pots afegir un punt, comentar els dels altres… o crear-te el teu mapa (qui s’anima a fer un altre mapa gastronòmic?).
Un cop registrat i havent fet login, per pujar el lloc recomanat de pollastre a l’ast, cliques a afegir un punt (botó “Add point”). Després és fàcil: dius com es diu la Polleria, li poses la direcció física, perquè et localitzi la xinxeta i després li poses el nom de l’establiment i respons un petit questionari que he posat (el preu d’un pollastre a l’ast, telèfon de reserva, valoració (0/10) del pollastre i les altres especialitats del local).
11 comentaris
2d2dspuma (sense C3PO)
novembre 3, 2010, escrit per Roger Compte, classificat a De compres.
No només de birres belgues viu l’home. I he hagut de fer el salt a La Maison Belge, perquè tenia ganes de variar una mica d’estil birrero de qualitat. 2d2dspuma és un bar i botiga cervesera situada a prop del passeig Maragall (c/Manigua, 8). Aquí tenen cerveses de tot tipus. Primer punt, destacable, amplia representació del sector català de cerveses artesanes, que cada cop és més nombrós. Punt a tenir en compte per qui vulgui fer un regal “selecció birrera catalana”. A mi me’l van fer per l’aniversari (tot i que comprant a una altra botiga que aposta per les artesanals catalanes, La cervecita nuestra de cada dia) i el vaig disfrutar molt. A més de fer país, clar.
Però tenen molta més representació que la catalana. A la web del 2D2D tenen un llistat del que venen, per fer-se’n una idea del catàleg. La vida del que llegeix sobre cerveses i mira els rànquings de les més valorades és dura. Perquè en la seva gran majoria són cerveses difícils de trobar, perquè acostumen a ser creacions de tirada molt limitada, cerveseries artesanes de poca producció i habitualment de països més cap al nord d’Europa. Al 2d2dspuma n’he trobat alguna d’aquestes que veia complicat de localitzar. Per exemple dels de De Molen, cervesera de producció limitada que fa unes cerveses -pel què m’han comentat- excessives i que generen molta divisió d’opinions. De meravella a infumable. Encara les tinc en espera de cata.
Per destacar-ne una, abans de l’estiu vaig provar una nordamericana que em va robar el cor, la Titan IPA dels de Great Divide Brewing. Gust de cervesa cervesa, amarg, amb molt de lúpul, refrescant i no excessivament contundent, ideal per convertir-se en una habitual. En got de pinta, molta espuma i a disfrutar. En espera tinc altres creacions dels mateixos com la Hercules o la Yeti. Sembla que ja m’estic desenganxant de les d’abadia i trapistes i ja estic en el procés d’aprendre noves classificacions birreres com IPA (Indian Pale Ale) o Imperial Stout. Que bo que és culturitzar-se.
5 comentaris
De gelateries per Gràcia: Bellamia & Ottimo
juliol 16, 2010, escrit per Roger Compte, classificat a De compres.
Una cosa que feia un temps que no feia: recomanant llocs d’alimentació per Gràcia. El Bellamia, una gelateria a la plaça Virreina (cantonada muntanya-Besós) que no fa gaires mesos que està oberta. Vaig fer una visita quan la calor encara no ens fonia, vaig xerrar amb els que ho porten, em van explicar com fan tots els gelats de forma artesanal y amb productes seleccionats. I destacant, sobretot, que eren italians (rajadeta sobre els que s’hi feien passar). Autèntics, cap imitació! I la segona visita va arribar ahir al vespre. Passaven ja les 11 de la nit i la botiga encara estava oberta. Una gran notícia pels que tenim estòmac 24 hores. Vaig demanar que em recomanessin algun sabor i em van dir que estava de sort, que tots eren acabats de fer, que si em tirava més l’estil crema o l’estil fruita. Al final, doble selecció, els dos primers que em van deixar provar: meló i crema merengada. Espectaculars, sincerament. Refrescant el meló, embriagador el de llet merengada. La terrina petita em va costar 2’50 euros.
A veure si aguanten a nivell de qualitat i preus, però és un candidat amb números a millor gelateria del barri. El considerat líder de gelateries italianes gracienques, el de la plaça Revolució, em van dir que va canviar d’amos. No sé si s’ha notat, perquè fa molt temps que no hi passo (massa cues!). Aquell gelat de doble xocolata que tenien era escandalós. I a plaça Rius i Taulet, hi ha l’Ottimo, que és un altre lloc on menjar un molt bon gelat. I que a part destaca per oferir sabors poc habituals: violeta, litchi, figues…
Actualitzo: Alerta, un altre a visitar: el Tomo II, que recomana la Flaneuse (que té un tumblr i un blog ben veterano): no em queda en la immediata zona d’influència, però si s’ha de fer un esforç… el farem.
Actualitzo 2011: Aquest any ha obert el Bodevici, que no és italià sinò d’aquí i del que destaca que fan producció de gelats ecològics (estan al carrer Torrijos i al carrer Asturies, més info a la seva web). Hi vaig anar un dia que un dels seus socis, el Jordi Rivera, hi era, i em va explicar una mica la seva filosofia, i que en comparació amb la gran majoria de gelateries no fan servir saboritzants i tot és producte natural i ecològic. El meu paladar no està tan educat com per ser capaç de validar aquesta diferència en altres gelateries bones que he provat, però si puc assegurar que estan molt i molt bons. Especialment el de nata, el de formatge de cabra i el d’avellana -dels que he provat-!
6 comentaris
Formatges artesans catalans @ Lactium II
maig 2, 2010, escrit per Roger Compte, classificat a De compres.
A part de la tirada cap a Osona que tinc per genètica, qualsevol fira de formatges m’és motiu d’interès. Aquest cap de setmana, segona edició del Lactium a Vic. Representació de parades de la creixent producció de formatges artesans catalans (més i millors) i una àrea de degustació (pagant, que també pots anar picant paradeta paradeta, que és el que feia tothom). D’aquest any m’ha agradat molt el tast que organitzaven (un parell de cops al dia) els de Caseus Afinadors, per només 3 euros i que inexplicablement no estava ple. No recordo el nom de qui ens ha fet la xerrada durant més d’una hora, però ha explicat fantàsticament el procés de producció (amb les seves variants) del formatge i la situació (millorant) a Catalunya. Mentre provàvem formatges artesans, un total de set. Una xerrada molt interessant, amb els apunts justos sobre el tast, sense caure en la carregada retòrica que ens allunya al “populacho” de molts tasts de vins. De vins ho hem regat amb un blanc, que ha recomanat per acompanyar els formatges per davant de negres de criança que no s’hi portarien tant bé. També ha recomanat una opció molt interessant i que penso practicar: la cervesa artesana. De fet una estona abans he fet una canya de la varietat malta de la paradeta de la Cervesa catalana del Montseny i l’hem pres amb un gallec (un San Simon tetilla fumadet) i la cosa lligava molt bé. Maridatge de proximitat: per fumat amb torrat i perquè la paradeta de la birra i la gallega estaven al costat 
Dels 7 escollits pel tast, alguns ja els havia comentat al text sobre el primer Lactium (en concret els d’El Set, fets amb llet d’ovella ripollesa -bons però cars- i els fantàstics garrotxes del Bauma). També hi ha hagut un de Maó, gustós, saladet i un amb romaní. Dels provats, queda un hat-trick de recomanacions, 3 que m’han agradat mooolt:
- Piràmide de “Formatges cuirols”. Un de pasta tova de cabra, molt gustós. Són del Berguedà (no tenen web, però per un paperot que he agafat tenen un mail, jventuros@hotmail.com)
- Cremós d’alba. Un formatge tipus “torta del casar” que fan els de “Mas d’alba“. Si aquell és amb ovella i molt fort de gust, aquest és amb cabra i més suau. Torradetes i a disfrutar. D’ells abans ja n’havia comprat un que es diu PetitOt d’Alba, també de cabra, de pasta tova, suau, molt bo.
- El blau de “Formatges Camps”. Sort que l’hem provat al tast, perquè a la paradeta se’ls havia acabat i m’ha semblat acollonantment bo, el que he disfrutat més del dia. No són gaire habituals els blaus a la producció de Catalunya, però aquí hi ha un encert. Aquest són de les terres lleidatanes, d’El Palau d’Anglesola (i a falta de web, el mail que he agafat és formatgescamps@gmail.com)
Són 3 concrets que m’han flipat. També recomanaria dels que he anat provant, el Serrat gros de Serrat gros o varis (tupí, tou dels til·lers…) dels de Tros de Sort (que en teoria i segons el del tast aviat tindran també un blau). Però vaja, és una selecció entre el que dona la meva memòria, que és poc, feta ja a partir d’una selecció prèvia que és el màxim de formatges que puc tastar per dia sense acabar amb cara de làctic.
1 comentari
Forn Baluard
febrer 20, 2010, escrit per Roger Compte, classificat a De compres.
Últimament he agafat la sana tradició de baixar amb la moto a la Barceloneta alguns dissabtes al matí. Primer, de camí, parada al Renobell (aprovisionament de farines, arrossos, sucres, xocolates i els tomàquets secs bio, nyam, nyam). Després deixar la moto a prop del mercat de la Barceloneta, aprofitar que per fi fa una mica de bon temps per fer cafè amb el sol tocant a la cara, comprar una mica al mercat (petitó però molt ben arreglat) i encaminar-se finalment cap al Forn Baluard. Potser és el forn que m’agrada ara més de la ciutat. M’agrada la disposició, molt obert, amb l’obrador a la vista, ple de gent i de vida. I evidentment m’encant el pa i encara més que no sigui tan car com altres de la “gama alta”, digueli Turris o BCN/Rejkavik. Avui m’he agafat un pa de pàges, però acostumo a comprar el pa Barceloneta, fet amb massa mare i una crosta que és una delícia. El fet de últimament anar-me aficionant a fer pa a casa, fa que encara valori més quan trobo pans tan bons. Que per altra banda hauria de ser més habitual, ja és trist que a la majoria de forns siguin tan dolents. A la seva web teniu una mostra llistat dels tipus de pans que fan. Quan hi passo sempre em faig algun regalet per consumir al moment: em torna boig la tarta de Santiago que hi tenen. Acostumat a que et posin aquelles coses tan resseques als bars de tapes, la seva és un festival de lo flonjo. I un gust! Bona manera de començar gastronòmicament el cap de setmana
Una altra opció interessant si ja esteu pr la zona és anar a la biblioteca de la Barceloneta, on tenen una selecció molt potent de llibres de gastronomia. Avui precisament passava a tornar-hi el “Los altos de la baja cocina”, un còmic de l’Alvarez Rabo encarregat pels del Mugaritz on fa conya del món de l’alta cuina. Ben divertit. I si la visita ja és més cap al migdia, fer l’aperitiu a l’Elèctric Bar, que està a la plaça de la Barceloneta. D’aquells de fum, soroll i vermuts que et tomben al segon got. Actualitzo: I una altra recomanació, no provada, la de La Cova fumada, que diu el Marc als comentaris i que també m’havien recomanat per altres cantons.
M’agrada molt la Barceloneta. Creuem els dits perquè no l’acabin convertint en un barri diferent al que és ara.
