Arxiu per 'Per picar'
Carbassa al romaní
novembre 28, 2011, escrit per Roger Compte, classificat a Per picar, Primers.
Després d’unes nous i uns spaghetti, tanco la trilogia del romaní amb la carbassa. Un plat ultrasenzill que em va permetre fer el salt a la clàssica crema de carbassa. La recepta també em serveix per parlar del llibre d’on l’he tret que és la Cuchara de plata i del que en sóc fan. Un llibre que tant serveix per cuinar centenars de receptes de cuina catalana com per partir nous. Perquè amb les seves 1400 pàgines deu pesar ben bé 5 o 6 quilos. És un recull de preparacions que ja fa molt temps que circula (es va publicar per primer cop a Itàlia el 1950) i ara n’han fet una nova i revisada edició (Phaidon, 40 euros) que incorpora més fotografies, un seguit de menús de restaurants al final o el text una mica més elaborat en algunes entrades. Res essencialment gaire diferent de la versió anterior si el teniu, però l’acaba de completar una mica. És el llibre indispensable de la cuina italiana -tradicional, però també amb apunts moderns-.
El llibre són 2000 receptes, inacabable. I el millor -imprescindible per moure’s àgilment un llibre d’aquest volum- és l’índex per ingredients al final. L’altre dia buscava per carbassa i en vaig trobar “a la parmesana” (delícia amb parma i mozzarella), al forn amb patates, gratinada, en forma de crema, en forma de pastís o de risotto de carbassa i carxofes (amooor, amooor, amor a primera vista!). Tenia un bon manat de romaní i poc temps i vaig tirar per aquesta recepta de “carbassa al romaní”, molt fàcil.
Necessitareu:
- romaní fresc
- 2 dents d’all
- 600 grams de carbassa sense pell i tallada a peces petitones
- un vas de vi blanc sec
- oli, sal, pebre
Posem a calentar un parell de cullerades de bon oli i hi tirem els alls, sencers i la carbassa. Quan els alls comencin a estar doradets, els retirem. Afegim el vi i continuem la cocció, a un foc mig, fins que s’evapori. Després baixarem el foc i courem la carbassa fins que estigui ben tendra. Llavors li tirem el romaní fresc picat per sobre, sal, pebre i ho deixem uns minutets més al foc. I ja està preparat per servir i disfrutar.
2 comentaris
Cigrons amb sípia i bolets
novembre 26, 2011, escrit per SÍLVIA, classificat a Per picar, Primers.
Després de la pausa de l’estiu, unes merescudes vacances tardorenques i molta mandra, tornem a ser aquí.
Una recepta del “Cuines” ideal per a una bona tapa.
Ingredients:
-500 g de cigrons cuits
-1 sípia
-400 g de bolets (un pot)
-4 alls
-1 ceba
-4 tomàquets
-1 pastanaga
-pebre vermell
-1 copa de vi blanc
Preparació:
Primer de tot, tallem la sípia a trossets i la saltem fins que estigui una mica rossa, llavors hi afegirem la ceba, els alls, la pastanaga i el tomàquet, tot ben picadet. Passats uns 20 minuts, hi posem el pebre vermell i el vi, i ho deixem reduir. Si els bolets són de pot els afegim directes a la cassola; si no, mentre es va coent la sípia amb el sofregit, tallem els bolets i els fregim en una paella amb un raig d’oli fins que estiguin cuits i hagin absorbit la seva aigua.
Hi afegim la fulla de llorer i ho deixem coure 5 minutets més.
3 comentaris
Nous torradetes al romaní
novembre 16, 2011, escrit per Roger Compte, classificat a Per picar.
Avui al matí he obert un enllaç (al twitter o al facebook, malauradament no recordo qui l’havia publicat) que era una revista gastronòmica que es podia fullejar en format digital. Sweet Paul Magazine, disseny molt xulo, m’ha enamorat a primera vista una recepta “Nous divines”, que convertia les nous de pecan en una cosa deliciosa: dolces, amb romaní, i la fotografia a la revista feia venir gana. M’ha semblat una recepta molt la cuina vermella, que estic segur que ells col·locarien en un embolcall preciós per regalar.
Coincidint amb que ahir em van portar unes nous molt gustoses de les terres lluçaneses, he fet l’experiment a casa i ha sortit molt bé. El millor és que ja ho tenia tot, no ha calgut comprar cap ingredient.
- 150 grams de nous (jo he fet servir de les del país, a la recepta feien servir les de pecan -demor-)
- 2 cullerades de mantega
- 4 cullerades de mel
- 1 culleradeta de sal
- 1 pessic de pebre
- Romaní fresc
Desfem la mantega i en un bol la barregem bé amb les nous i tots els altres ingredients (romaní suficient, però sense passar-se). Això ho posem en una plata que pugui anar al forn, que tenim precalentat a 170 graus. Ho deixem una estoneta al forn (jo tenia la safata avall de tot del forn i ho he posat amb calor a dalt i a sota) fins que la mel ja bombollegi i les nous veiem que comencen a agafar un color torradet. Ho traiem, ho posem al recipient adequat i ja es poden consumir. Que segurament serà molt molt ràpidament.
M’ha agradat MOLT una combinació per les nous que proposa la revista: servides amb un brie calentó (inserteu aquí la cara de Homer Simpson bavejant).
GRAN RECAPTE D’ALIMENTS: aprofito que per un cop al mes actualitzo el blog, per comentar una iniciativa molt xula que han tingut els gastroblocaires catalans i que és la de mirar d’impulsar que la gent col·labori al Gran Recapte d’Aliments (ajudar en la lluita contra la fam) fent una recepta al blog, per promocionar l’esdeveniment. Si hi voleu participar, de l’acció en té tots els detalls l’Oscar decuina al seu blog.
4 comentaris
Patates braves laosianes (amb salsa jeowbong)
octubre 26, 2011, escrit per Roger Compte, classificat a Per picar.
Aquesta recepta segur que no està enlloc més: braves laosianes! Durant les vacances al setembre, vaig fer un curs de cuina a la bellíssima ciutat de Luang Prabang, a Laos, i entre els plats que em van ensenyar hi havia el Jeowbong, una salsa típica del país. Al restaurant on vaig fer el curset l’havia provat acompanyant unes algues del Mekong secades i arrebossades de sèsam. Bona combinació! Com que d’algues del Mèkong encara no en tenen al mercat de l’Abeceria, vaig decidir fer servir la salsa per un plat d’aquí, les braves! Alerta si ho voleu provar: la salsa té un gust que a part de prou picant és estrany, transitant entre el gust de peix i el dolç.
He fet servir per treure’n un petit bol de pasta Jeowbong:
- 4 cullerades de chili en pols
- 4 cullerades d’oli (millor vegetal suau tipus soja, girasol…)
- 3 cullerades de sucre
- Un pessic de sal
- 4 dents d’all
- Un rajolí de brou de pollastre
- 1 cullereta de gingebre picat (substituint l’original galangal, que és semblant, però més difícil de trobar aquí)
- 2’5 cullerades de “fish sauce”
Parlo un moment dels dos elements menys habituals de la llista: el “fish sauce” (aigua, extracte d’anxova, sal i sucre) es pot trobar a supermercats asiàtics. Concretament jo la vaig comprar al Dong Fang (el sensacional súper que hi ha al carrer Balmes, 6 de Barcelona). El chili mólt ha de ser més senzill de trobar. També, si teniu bitxos secs, els podeu triturar (traient les llavors si voleu que piqui menys) i ja el teniu fet en versió casolana.
Fer la salsa és extremadament senzill. Posem l’oli a una paella i hi fregim les dents d’all picades fins que es comencin a daurar. Les retirem i les posem a un morter. Li afegim el chili, el sucre, la sal, el brou i el gingebre i ho treballem amb la mà de morter fins que estigui ben mesclat. Hi afegim després una cullerada de l’oli amb el que hem fregit els alls, la “fish sauce” i ho mesclem bé, fins que quedi una bona textura de pasterada entre líquida i sòlida.
La pasterada l’aboquem a una paella i la calentem fins que comenci a desprendre una bona olor de bitxo. Retirem, la posem a un bol i ja la tenim preparada per servir!
Això ho podem fer una bona estona abans de dinar. Després ens podem dedicar a les patates: les tallem a daus i després les confitem amb oli: foc al mínim, oli que les cobreixi bé, molta estona fins que veiem que comencen a estar tovetes, punxantles amb un ganivet. Confitades, les retirem i reservem.
Poca estona abans de l’àpat, posem oli en una paella i el calentem fins que estigui molt calent i hi tirem les patates confitades per fregir-les al punt i que quedin cruixents. Les retirem, les posem un moment sobre paper que xucli una mica d’oli, els hi tirem un pessic de sal i ja podem servir! Amb el bol de jeowbong al costat – que com que és picant, millor deixar-ho a elecció de cadascú.
2 comentaris
Gastronomia a Laos. La base: arròs enganxós
setembre 28, 2011, escrit per Roger Compte, classificat a Per picar, Primers, Segons.
El diumenge vaig tornar de vacances. Aquest estiu ha tocat viatjar cap al sudest asiàtic, que és una de les zones del món que tenia pendents, i més concretament a Laos, un país tranquil, no gaire turístic i ple de gent molt maca i agradable. I on a sobre es menja bé i tot. Els veïns tailandesos i vietnamites s’emporten la fama del bon menjar però a Laos també es disfruta molt. Comparteixen això de basar els plats en arròs o fideus. També tenen gust pel picant, però gairebé sempre te’l serveixenn apart perquè te’l posis al teu gust.
En aquest viatge vaig fer una cosa que no havia fet encara a l’estranger: un curs de cuina. En concret, a la meravellosa ciutat de Luang Prabang (banyada pel Mekong, i amb molts temples i arquitectura colonial francesa), on em van ensenyar uns quants plats que hauré de provar en breu. Dia que va coincidir que no s’hi havia apuntat ningú, dos professors per mi sol! Primer visita al mercat, per conèixer els productes locals, i després vam preparar unes 8 receptes diferents. Amb suggeriments alternatius pels productes més difícils de trobar a Europa. Fantàstic.
Una cosa que em va agradar molt de menjar a Laos va ser el seu concepte d’àpat (no ho fan sempre així, però és habitual). Menjar junts a la taula, tot de platets amb diferents menges al mig (un de verdura, un de carn, una sopa, una salsa…) i després per cadascun dels comensals, un recipient amb Khao Niouw, a tot arreu anomenat sticky rice, que vol dir arrós enganxós. Un mazacote d’arròs que atacaves directament amb la mà per treur’ne un tros, formar una boleta amb la mà, i amb aquesta boleta agafada a la mà, arreplegar una mica de menjar d’un platet i anant repetint aquesta operació amb tot el què hi ha a la taula. Sense cuberts, mans netes això si!
És una forma divertida de menjar, amb l’arròs fent com de pa. Prou divertida i fàcil que tinc ganes de fer-ho aquí, fent-ne una versió amb plats locals (un platet d’espinacs a la catalana, uns tallets de fricandó, unes verdures al pesto…).
(en aquest de dalt, es nota que és un restaurant més pijo -en comptes dels 1 a 3 euros habituals per àpat, aquest em va costar ben bé 7 o 8. Hi ha uns rollets fets amb enciam, tremendos, pell de búfal seca, salsitxes especialitat Luang Prabang, verduretes…)
Preparar l’arròs enganxòs no és gaire complicat. Cal trobar l’arròs adequat, que és el glutinós (als supermercats asiàtics -com per exemple el del carrer Balmes tocant a Pelai- n’haurien de tenir).
Després toca netejar l’arròs tres cops. El sumergim amb l’aigua, amb les mans el freguem bé, que emblanqueixi l’aigua, després traiem l’aigua i repetim dos cops. Si us queda algun dubte, pel youtube he vist el clàssic senyor japonès que ho explica en vídeo.
Un cop netejat l’arròs, el deixeu ben cobert d’aigua ben bé un parell d’hores (si és més no passarà res). Després només quedarà cuinar-lo al vapor, durant uns 25 minuts (si l’arròs encara està dur, deixeu-lo una mica més). Potser tindreu el problema que l’eina per cuinar al vapor que teniu té els forats massa grans: podeu posar-li un paper de cuina amb uns quants foradets minúsculs o fer servir un drap de cuina ben net.
Fet això, cuinat l’arròs enganxós, només queda portar-lo a taula i que els convidats comencin a fer boles! Tant a Laos com a molts altres països del voltant, aquest arròs enganxós s’utilitza bastant pels postres, combinant-lo amb fruita (mango, plàtan…).
Prometo que no serà l’únic post amb gastronomia laosiana. Tan bon punt executi (i surti correctament) alguna de les receptes del curs, l’explicaré aquí! De moment com a mínim ja estic disfrutant amb el café de Laos, que el que fan a la regió del Bolaven és sensacional. Però molt! Sorprés em vaig quedar de lo bo que era el café, que allà és un cultiu de tradició molt i molt recent.
4 comentaris
Tapeta d’albergínia
agost 21, 2011, escrit per Roger Compte, classificat a Per picar.
La de sobre és la primera albergínia blanca que ha entrat a casa. No és una albergínia normal amb problemes de pigmentació a la Michael Jackson, és una varietat que llegeixo que s’està intentant recuperar al Bages, on s’havia cultivat temps enrera. El meu pare n’ha plantat aquest any i aquesta és la primera i formosa que m’ha fet arribar. Estèticament és impecable i de gust és més suau i dolcet que la tradicional.
Per fer-ne alguna cosa, he agafat una recepta italiana d’aquestes ideals per l’estiu: fàcil i bastant ràpideta. En comptes de mozzarella fresca, que no en tenia, he fet servir un formatge de cabra tendre que tenia a la nevera. L’alberginia (evidentment, no fa falta que sigui de la blanca), el formatge, tomàquet fregit i una mica d’alfàbrega fresca picada per sobre. No fa falta res més!
Primer he tallat l’albergínia a rodanxes d’aproximadament 1 cm de gruix. Les he salat i les he deixat a una escorredora perquè suessin tant com jo porto fent aquesta maleïda setmana de xafogor barcelonesa. Passada mitja horeta, les he passat per aigua i posat en paper assecant per eixugar-les una mica. Les he fregit en oli ben calent fins que quedessin torradetes pels dos cantons.
Hi ha una part del procés que ja tenia feta: el tomàquet fregit. Tomàquets bons, que ara n’és l’època, tallats a daus petits i posats a una cassola amb oli, sal i una mica de sucre (aquest cop no li he posat all, que a vegades n’hi poso) i que vagi fent xup xup molt, molt lent i que es concentri i quedi consistent, no líquid.
Amb el forn precalentat a 200 graus -dalt i baix-, he posat una safata untada d’oli al forn amb l’alberginia, un tros maco de formatge de cabra fresc (o mozzarella si en teniu) i per sobre una mica d’aquest tomàquet fregit. Esperar fins que el formatge es comença a desfer una mica i cap a fora del forn. Una mica d’alfabrega fresca picada per sobre… i ja es pot disfrutar d’una fantàstica combinació de gustos!
Al títol li he posat tapeta perquè em feia més gràcia que “albergínia amb formatge i tomàquet”, però realment per servir en un format tapa necessitaria alguna base solida tipu torradeta, que això no s’aguanta.
I per combinar-ho amb una altra recepta molt i molt fàcil i d’estil semblant, un carbassó al pesto: si tenim carbassó, el tallem a rodanxes primetes, li posem pesto i parmesà ratllat per sobre. Posem les rodanxes a una safata untada d’oli i la posem al forn, amb el gratinador a tope. Quan el formatge es comença a daurar ja ho podem treure. Més fàcil impossible i sensacional.
5 comentaris
Croquetes de poma i ceba
juliol 24, 2011, escrit per Roger Compte, classificat a Per picar, Primers.
Vaig decidir fer aquestes croquetes, que tenia pendents de fa temps, ahir al matí, mentre anava al mercat.
- Perdoni, voldria pomes
- Fuji?
- Si, ara marxo, però posi’m unes pomes
M’he emportat 4 pomes Fuji, 4 cebes de figueres ben maques, he passat a comprar xerés sec i la resta ja ho tenia per casa preparat per fer aquestes croquetes. Croquetes amb origen vitorià. Aquest estiu vaig tornar a anar a l’Azkena Rock Festival. Gràcies al foro del festival vaig conèixer fa un temps el Javier, que porta un bar a Vitoria que es diu Kitsch. Si hi passessiu per davant probablement no us cridaria l’atenció, però no exagero gaire si dic que probablement sigui el millor bar cervesero d’Espanya (nota: si passeu per Vitoria, visita si o si). La seva carta de cerveses és una burrada, tenen uns 10 surtidors de cervesa de barril -amb autèntiques perles difícils de provar enlloc més- i el Javi és un crack de la cervesa: ha estudiat l’equivalent al què fan els sumillers de vi, però en birra. A Estats Units, que aquí es veu que encara no et pots treure aquest títol.
I la relació entre cerveses i birres és que el Javi, coincidint amb el festival, va organitzar al seu bar una cata de croquetes i cerveses. 7 croquetes, 7 cerveses. Tot excepcional (a més de cerveses, de cuinar també en sap un munt). En l’àmbit de les croquetes les que més em van entusiasmar van ser aquestes de poma i ceba. A partir d’algunes indicaciones seves i partint de la base de les croquetes de la Ruscalleda al llibre “Cuinar per ser feliç” (que no fallen!) he preparat aquestes delícies. Que per fer honor al seu origen, regaré amb cervesa. A poder ser una IPA. Per fer-les he utilitzat:
- 4 cebes de figueres (no excessivament grans)
- 4 pomes Fuji
- Un got de xerés sec (a la versió vitoriana les van fer amb fino)
- 700 ml de llet
- 200 grams de farina de blat
- 100 grams de maizena
- 6 ous
- Sal, pebre, un pessic de nou moscada
- Pa ratllat
El primer ha estat fer un caldet. Agafar una poma i una ceba, cobrir-les d’aigua i deixar-les bullint a foc lent durant ben bé una horeta. A l’acabar cop de turmix i passar-ho pel xino.
En una paella o cassola prou gran, he posat a fregir a foc lent 3 cebes tallades ben petites. Amb tranquilitat, que s’anessin enrossint i endolcint. Un cop ben rossetes, li he afegit 3 pomes tallades a daus ben petits (sense la pell, que he reservat per a ús posterior) i el got de xerés. Ho he deixat un quartet d’hora xupxupejant.
Mentre feia xupxup, en un bol hi he posat 300 ml del caldo de ceba i poma, la llet, la farina, la maizena, els rovells dels 6 ous (guardeu les clares, sobretot!!!) la sal, el pebre i la nou moscada i ho he barrejat bé fent servir les varilles del turmix. Passat el quart d’hora del xupxup de la ceba, la poma i el xerés, li he afegit aquesta pasta a poc a poc i sense parar de remenar. Amb un foc mig, la cosa ha anat espessant fins arribar al punt que el canell ja havia de fer esforç i que la pasta es desenganxava sencera del fons. Moment de parar el foc i abocar-ho a un recipient preparat per anar a la nevera i deixar que la pasta es refredi. Per tenir-ho a la nevera, cobriu-ho amb paper film apretant just sobre la pasta (d’aquesta manera no s’hi farà una crosta) i que vagi perdent temperatura a la nevera.
Unes hores després (o un dia, previsors), amb la pasta ja freda, fem les croquetes amb dos culleres o de la manera que sàpiguem, i les passem per clara d’ou i després per pa ratllat. Una opció per fer-ho per nota és posar les pells de les pomes sobre un silpad al forn, per assecar-les. Les treus, seques, les tritures i barrejes amb el pa ratllat.
El final és fàcil i de sobres conegut: paella amb oli d’oliva verge ben calent i a fregir! Amb les quantitats que he posat us sortirà un bon munt de croquetes. L’ideal és fer tot el procés i ja ben arrebossades, congelar-les. Quan les traguem, encara que no estiguin descongelades ja les podem posar a fregir amb oli ben calent i estaran perfectes.
Nota croquetera relacionada amb Vitoria que ja lliga amb el post: a més de l’event cervesa-croqueta que va montar el Javi, em va portar a fer una volta per menjar algunes de les millors tapes de la ciutat. Al Sagartoki, a més de menjar la millor truita de patates que he menjat mai (i que no portava ceba, les meves creencies esquinçades d’un sol mos), vam menjar unes croquetes de formatge blau descomunals. Senceres cap a la boca, l’interior líquid, explosió. Es veu que el truc és fer servir gelatina per preparar-les.
Aprofito que la proposta mensual del HEMC és de croquetes i aquí van aquestes pel HEMC #56
7 comentaris
Amanida d’alvocat, gambes i festucs
maig 11, 2011, escrit per Roger Compte, classificat a Per picar, Primers.
Coincidint amb l’arribada de la calor, ha vingut un llibre que ha estat un amor a primera vista: “Recetas para un verano italiano” (Phaidon). És dels que van fer aquell best-seller “La cuchara de plata”, i se centra en plats que es fan a Itàlia els mesos de calor, quan venen de gust plats més lleugers, fàcils i ràpids de fer (que cal aprofitar el bon temps i estar fora de casa!). De les receptes, fullejant-lo per buscar inspiració abans de marxar cap al mercat a comprar em vaig trobar aquesta amanida amb la combinació clàssica alvocat-gamba, però amb els pistatxos d’acompanyants menys habituals. Feta, sensacional. Els tres principals són ingredients que m’encanten, però la llimona per darrere seria el Busquets-Mascherano indispensable (metàfores futbolístiques, tan fàcils!). Les proporcions que he fet servir (que donarien per dos amanides completes, o 3-4 més petites, de preludi cap a un segon plat fort):
- Uns 200 grams de gambes pelades
- 4 alvocats petits (els que he trobat estaven al punt i eren molt menuts)
- 50 grams de festucs pelats
- 1 llimona
Combinacions màgiques amb pocs ingredients. En una paella amb oli ben calent, fem un volta i volta a les gambes, res, un momentet. Les reservem. Pelem els alvocats, traiem l’os central, i els tallem a tires. Ho posem a un bol i ho reguem bé amb el suc de la llimona, que quedin impregnades. Li afegim les gambes i els festucs triturats (cop de vas triturador, que quedin trossos petitons, però que es notin). Una mica de sal i pebre, ho remenem amb amor amb les mans i ja ho tenim a punt per servir. Facilíssim.
Fa unes quants entrades parlava de les cerveses IPA. Aquesta recepta l’he acompanyat amb una d’aquestes cerveses, que hi ha lligat a la perfecció. Els escocesos de Brewdog han fet el pack IPA is dead, 4 cerveses d’aquest estil amarg i refrescant que tenen una peculiaritat. Mentre que el 99% de les cerveses utilitzen barreja de tipus de lúpol, aquestes són monovarietals. Cada una, un tipus de lúpol i d’aquesta manera, tot i que dins del mateix estil, es noten diferències a nivell de gustos i sobretot d’olors. Els danesos Mikkeller també han comercialitzat no fa gaire un grup de IPA’s monovarietals. Ells van més lluny i n’han fet 19 de diferents!! Si teniu ocasió proveu-les. I encara una recomanació més: la embriagadora I hardcore you, projecte conjunt d’aquestes dos cerveseries.
11 comentaris
Gol! Pilotes de bacallà amb formatge Idiazabal
abril 16, 2011, escrit per Roger Compte, classificat a Per picar, Primers.
M’he despertat esmorzant Madrid-Barça. Per aquelles tonteries, m’he dit, “va, preparat alguna cosa vagament relacionada amb el partit”. I he pensat, cuina bacallà, que això és molt portugués i serà com menjar-te el Cristiano i el Mourinho d’un sol mos. Si a sobre és en forma de pilotes, encara més futboler tot plegat. Per fer la foto, a falta de ninotet de Messi xutant la pilota de bacallà hi he posat una mica de julivert a mode de gespa. La recepta l’he tret de “O grande livro das receitas do bacalhau”, i he fet un canvi a l’alineació, al formatge en concret. El llibre proposa el formatge “queijo da serra” i li he posat un Idiazabal tendre fumat (Xabi Alonso?). Si teniu ganes de provar-ho de cara als propers clàssics, per menjar-ne unes 4 persones fa falta:
- 600 grams de bacallà
- 600 grams de patates
- 1 ceba
- 2 dents d’all
- 2 ous
- Julivert
- Formatge Idiazabal fumat tendre
La recepta és molt senzilla. Dos olles al foc amb aigua: a una li posem el bacallà (si ja el tenim sense pell, això que hi ha fet, si no li traiem després) i a l’altra les patates pelades. Ho deixem bullir uns 20 minuts i ja ho podem retirar. Escorrem el bacallà, traiem la pell si en tenia i en un bol el triturem amb una forquilla. Traiem les patates, les posem al mateix bol, les triturem i ho barregem ben bé.
En una paella amb oli hi fregim la ceba i l’all picats. Quan comencin a agafar color una mica dauradet li aboquem la mescla patata-bacallà i ho deixem una estoneta al foc. Quedarà gairebé com si tinguessim una truita de patates! Ho traiem i deixem refredar. A aquesta massa li incorporem julivert picat i els ous batuts. I rectifiquem de sal i pebre. Ho remenem bé i ja ens podem embrutar les mans: fem boles ben maques en forma de pilota i no excessivament grans i quan ho tinguem, li posem cap a dins (que quedi al centre) un dau de formatge Idiazabal (queda bo el contrast del bacallà amb el fumat del formatge!).
Ho passem per farina i ho fregim en oli. Fet!
N’he menjat 5. En plan simbòlic.
7 comentaris
Minipizzes negres de gambes
febrer 19, 2011, escrit per Roger Compte, classificat a Per picar, Primers.
Repassant avui al matí el què tenia a la nevera abans de tirar cap al mercat, m’hi he trobat uns sobrets de tinta de calamar. I el cap ho ha lligat amb una proposta de fer receptes de pizza dels de La recepta del 15, i m’he engrescat a fer unes pizzes negres. Lligat amb el calamar, estava clar que feia falta alguna cosa del mar per anar per sobre la massa. Al sortir de casa pensava en xipironets, però unes gambes ben maques m’han clicat l’ullet i m’han guanyat el cor. Per fer les minipizzetes he fet servir el següent (de massa me n’ha sortit per fer-ne unes 4 d’uns 10 cm de diametre, però només n’he fet 2, les altres cap al congelador):
- 150 ml d’aigua
- 250 grams de farina integral
- 10 grams de llevat fresc
- Rajolí d’oli
- Pessic de sal
- Tinta de calamar (en el meu cas un sobret d’una que es pot comprar al super)
- Una ceba
- Tomàquet fregit
- Unes gambetes ben maques
- Una mica de julivert
Primer, a fer la massa. Jo, aprofitant que tinc una panificadora, he barrejat bé aigua, oli, llevat i tinta de calamar, després li he tirat la farina (no fa falta que sigui integral, evidentment), i la sal. Botó de play al programa de fer massa i au, hora i mitja per anar mirant alguna sèrie mentre la màquina fa feina. Si no teniu panificadora, és tan senzill com barrejar els líquids i els llevats, incorporar la farina i després la sal, barrejar-ho i amasar-ho bé i després deixar-ho reposar perquè fermenti i creixi en volum, una horeta ben bé. Ara, mans guapes us quedaran amb la tinta de calamar!
Mentre fermenta la massa o funciona la panificadora, en una paella podeu fregir, volta i volta, les gambes. Un cop tinguin un to una mica torradet a cada cantó, cap a fora i a reservar. Es pot aprofitar el mateix oli per fer la ceba, que haurem tallat fina i que deixarem a foc lent fins que quedi ben dauradeta.
La massa l’he dividit en 4 trossos, l’he estirat bé (amb una punta de farina perquè no s’enganxés al corró) i després -ja que anava per foto- li he donat una forma ben rodona i perfecta, amb l’ajut d’un bol de cereals que em marqués la circumferència. Per sobre li he posat una mica de tomàquet fregit (evidentment, molt millor si el podeu fer vosaltres mateixos amb una mica d’oli, sal, sucre i julivert) i ceba sofregida i ben dauradeta (si heu tingut temps de fer ceba ben caramelitzada, la pizza ja apuntarà a nota molt alta).
Això ho he posat al forn, que estava al màxim, per dalt i per baix (al forn hi tinc una pedra que va fantàstic per deixar les pizzes cruixents). En 3-4 minuts està feta. Una mica abans hi he posat per sobre les gambes i una mica de julivert picat. En un moment ja està llesta per anar cap a fora i ser engolida sense contemplacions. En aquest format mini crec que poden anar fantàstiques per sorprendre a l’entrada d’un àpat o en un picapica.
