Arxiu per 'Primers'
Mousse d’alvocat
agost 13, 2010, escrit per SÍLVIA, classificat a Per picar, Primers.
Ingredients:
-4 alvocats (1 x persona)
-1 gra d’all
-el suc d’una llimona
-mig got d’oli d’oliva
-mig got d’aigua mineral
-sal
Preparació:
Buidem els alvocats amb una cullera i els barregem en un bol amb la resta d’ingredients amb el túrmix fins que no hi quedi cap grumollet. És millor començar per triturar els líquids amb el gra d’all i quan estigui ben fi anar-hi afegint els alvocats. Segons la cremositat i l’espessor que vulgueu, rectifiquem + o – d’aigua i oli. Per decorar, la veritat és que qualsevol cosa hi va bé: cibulet, fruites ben talladetes… jo he optat per una sal rosa de l’Himàlaia que em feia il·lu estrenar.
5 comentaris
Mongetes i carbassó amb cuscus
agost 8, 2010, escrit per Roger Compte, classificat a Primers.
L’hort del meu pare ja està començant a funcionar a tota màquina i està donant els seus fruits. Mentre esperem (es fan pregar aquest any) els tomàquets de Montserrat i cor de bou, la producció de carbassons i de mongetes és més que òptima. I toca variar de tant en tant la forma de preparar-les, per no cansar-se’n: no fa gaires setmanes em va anar a petar davant dels ulls una recepta de El comidista (artista previament conegut com a Ondakin) que vaig comprar al moment. I que ara poso aquí, amb algun canvi molt petit. El blog per cert -diria que ja ho havia comentat- és un dels meus preferits. En base a que el tant per cent de receptes que em ve de gust fer és molt alt. Per aquest plat senzill, sa, fresc i fantàstic he fet servir (d’aquí en treuria unes 3 racions ben maques):
- 1 carbassó
- Mongetes (sense pesar-les, aproximadament la mateixa quantitat que de carbassó)
- 250 grams de cuscus d’aquest precuinat (que també s’hauria pogut definir com “el que quedava al paquet”)
Per la salseta (clau):
- Tres fulles grans d’alfàbrega
- Dos branques de julivert
- 1 ceba de figueres
- 1 llimona
- Oli d’oliva verge
Piquem la ceba i la barregem amb el suc de la llimona en un bol. Reservem.
Netegem les mongetes i en tallem les puntes (les tallem en dos si són molt llargues). Netegem el carbassó i el tallem a palets, d’un dit de llarg (si el carbassó és d’aquests molt grans, descartem la part del mig, on hi ha totes les llavors). Posem un bon raig d’oli en una paella gran, hi tirem les mongetes, i les tenim un parell de minuts, donant alguna volta (el cop de canell l’estic perfeccionant cada cop més!). Després hi afegim el carbassó, salem, un minutet més, i li posem un bon raig d’aigua. Ho tapem i ho deixem uns 5 minuts, remenant-ho de tant en tant. Després (si comprovem que la mongeta ja fa pinta d’anar per bon camí), ho deixem un parell més de minuts destapat i ja ho tenim. Retirem les verdures amb una escumadora.
Mentrestant podem haver calentat una olla petita amb aigua (o brou) i quan bull, parem el foc i li tirem el cuscus, que en 3 minuts (al menys al cuscus precuinat que tenia jo per casa) ja s’haurà inflat i podrem retirar.
Queda preparar la salsa. Posem la ceba amb el suc de llimona al vas triturador, amb una mica de sal, el julivert, l’alfàbrega i un raig ben generós d’oli bo. Ho triturem bé i ja ho tenim.
Preparem el plat (carmanyola en el meu cas): capa de cuscus a sota, les verdures i després la salsa per dalt. No ens quedem curts, que li dona un gustet boníssim.
Proves:
Cooking time (duration): 25
Number of servings (yield): 3
PT1H
PT1H
7 comentaris
Cóc de seitons
juliol 31, 2010, escrit per Roger Compte, classificat a Per picar, Primers.
Fa unes setmanes vaig anar a la presentació del llibre “Els dolços i els salats als forns de Vinarós”. L’ha escrit el Massitet d’Olleta de verdures i a part d’alegrar-me per ell, que ens conèixem, em va semblar una iniciativa absolutament reivindicable. Tot el què sigui preservar patrimoni gastronòmic, endavant! Tenia pendent de provar alguna recepta del llibre i he començat avui agafant la preparació del cóc de sardines. En el meu cas, substituint-ho per seitons. Que al matí he passat pel mercat, i n’hi havia uns de ja triats que em miraven amb ulls de compra’m. Com jo hi he posat seitons, es poden fer múltiples variants a partir de la massa, i em sembla que és una massa que aprofitaré sovint -per fàcil i resultona- ja que és un recurs útil quan has de portar alguna cosa de menjar i et vols escapar de les classiques quiche o truita de patates.
He utilitzat:
- 1/2 kg de farina (en el meu cas integral, però no fa falta que ho sigui)
- 125 grams d’oli d’oliva del bo
- 250 grams d’aigua
- 20 grams de llevat
- 10 grams de sal
- 700 grams de seitó ben triat
- 2 grans d’all
- 2 branquetes de julivert
- 20 grams de pinyons
A nivell mides, de la massa que he fet me n’ha sobrat una mica (ho he estirat el què em cabia al meu silpad) així que un altre dia potser rebaixo les proporcions de la massa. Que és molt senzilla de fer. En un bol hi posem l’aigua i l’oli i hi desfem el llevat (del fresc, que ara es troba a bastants supers. Si és del sec, calculeu una tercera part del pes). Després anem afegint la farina i remenant i incorporant-ho bé amb una espàtula. Quan ho tinguem ja tot ben barrejat, incorporem la sal, ho remenem una mica més, ho treiem del bol i ho amassem una bona estona (per exemple fent el moviment d’estirar la massa i doblegar-la sobre si mateixa) fins que agafi una textura elàstica. Ho deixem reposar 5 minuts.
Agafem una plata (en el meu cas la silpad -làmina de silicona-) i hi estirem a sobre la massa, mirant que ens quedi primeta i que als bordes quedi una mica més gruixut. Ho deixem un quartet d’hora que fermenti. Amb la calor que fot ara, no li costa gaire animar-se.
Després li posem per sobre els seitons, prèviament netejats i escorreguts. S’ha de vigilar que estiguin molt atapeïts, que un cop al forn minvaran i quedaran espais buits. Ja ho podem posar al forn que tindrem precalentat a 180 graus. Jo ho he deixat amb la part de sota i als últims 10 minuts també li he arrencat la part de dalt. Al cap de 20 minuts, obrim el forn i espolsem per sobre l’all i el julivert picat i els pinyons (com es pot veure a la foto, no m’he quedat curt: m’agraden massa). Serà cosa d’uns 20 minuts més (depenent del forn, clar) i ja ho podrem treure i disfrutar.
Per acompanyar-lo, tenia una cervesa belga en fresca, l’Orval, que és una de les 6 cerveses trapistes que existeixen, que té un gust ben particular (potser més amarg i menys dolcet) que les altres, i que lligava perfecte amb el cóc. A més a l’etiqueta de l’ampolla hi tenen un cap de peix penjant d’un ham, així que tot quadra.
8 comentaris
Mandonguilles amb salsa de soja i cacauets
juliol 25, 2010, escrit per Roger Compte, classificat a Primers.
Les dos últimes setmanes he estat fent un curs de cuina a l’escola Bell-art. No tenia en previsió fer cap curset, però la Gemma va fer un sorteig del curs en qüestió al seu blog La cuina de casa i vaig ser-ne un dels tres guanyadors. Fantàstic: sota el títol “cuina fàcil i ràpida a l’estiu”, un seguit de receptes que tiraven sobretot per plats tradicionals (gaspatxo, croquetes, dorada a la sal, crema catalana, paella…). Em venia de perles. Com que sóc de formació sobretot googledidacta, tinc moltes mancances, entre elles plats realment bàsics que mai he fet i el curs em dona una empenta a posar-m’hi. Han sigut classes intenses (al voltant de 6 receptes en dos hores i mitja cada una de les 6 classes) i molt disfrutables i plenes de coneixement per emportar-se a la cuina. Fins avui no he tingut temps de dedicar una mica de temps a preparar algun dels plats que hem aprés. He començat per unes mandonguilles molt senzilles de les que no he seguit la recepta tradicional (amb sofregit de tomàquet, etc…) que ens van ensenyar sinó una subvariant més asiàtica que ens van suggerir com a alternativa.
He utilitzat:
- 300 grams de carn picada de vedella
- 300 grams de carn picada de porc
- 1 ou
- Un parell de llesquetes de pa (fora crostes, només la molla)
- Llet
- Julivert
- Cacauets sense torrar
- Salsa de soja (concretament he fet servir la kikkoman que porta menys sal, que sinó queda massa saladot pel meu gust)
Escandalosament fàcil: en un bol, barrejar bé la carn, l’ou i el pa (que prèviament haurem remullat en llet). Li posem una mica de julivert picat i uns quants cacauets picats finets (no gaires, no cal passar-se, només com a detallet). Una punta de pebre i en el tema sal més val que vigilem, que després això anirà embadurnat amb la salsa de soja que ja és prou salada de per si.
Amb aquesta massa, anem fent boletes. Calentem una paella amb oli, passem les boletes per farina (eliminant la farina sobrant) i a deixar que es torrin en l’oli ben calent. Quan estiguin ben morenetes per tots cantons, les posem sobre paper de cuina, que els hi xupi l’oli.
En una altra paella, hi posem un bon raig de salsa de soja i una cullerada de sucre. Encenem el foc i remenant-ho de tant en tant, deixem que es vagi reduïnt la salsa fins que arribi a la meitat del volum. Hi afegim els cacauets, després les mandonguilles. Donem un parell de voltes, que quedin ben impregnades i s’escalfin una mica (si feia estona que les teniem fetes) i ja pot anar cap a taula.
El plat, tal qual el tinc a la foto, demana uns acompanyants. Unes verduretes (mongetes, coliflor…) fetes al vapor, i apa, com un rei 
3 comentaris
Croquetes
juny 6, 2010, escrit per SÍLVIA, classificat a Per picar, Primers, Segons.
De pernil… De formatge…
Recepta fàcil però entretinguda. Ha valgut la pena, que mones i bones que m’han quedat! La recepta de la Ruscalleda la clava (Cuinar per ser feliç).
Ingredients per a unes 16 croquetes:
-1 ceba
-50 g de farina
-25 g de farina de blat de moro (Maizena)
-1/4 de l de llet
-2 ous (separem les clares dels rovells)
-nou moscada
-sal
-oli d’oliva
-150 g de formatge ratllat (75 g d’emmental + 75 g de gruyère)
-75 g de pernil ibèric
Preparació:
Primer de tot, piquem la ceba ben fina i la coem en una paella amb un raig d’oli. Mentre això va fent, en un bol barregem els rovells, la farina, la Maizena, una mica de sal i una punta de nou moscada. Dividim aquesta mescla en dos; a una li afegim el formatge i a l’altre el pernil, i mesclem bé. Un cop cuita la ceba, necessitarem una altra paella per dividir-la, meitat i meitat; i a una li afegim la barreja de formatge i a l’altra la de pernil. Barregem sense parar que si no s’enganxa i caca (us aconsello primer coure una massa i després l’altra, si no podeu acabar una mica dels nervis) i ho deixem coure fins que quedi una massa fineta (uns 8 min.). Ho aboquem en un bol i ho deixem refredar. Repetim la mateixa operació amb l’altra massa. I ara ve la part que mola, fer les boles de les croquetes. Jo al final he ficat les masses uns 20 min. al congelador per poder manejar-les perquè no me’n sortia… Bé, un cop més fredes amb l’ajuda d’un parell de culleres he anat fent les croquetes; normalment m’agrada enguarrar-me les mans, però aquesta massa es resisteix! Després, es passen per les clares d’ou batudes i pel pa ratllat, i a coure amb oli ben roent!
Són currada, però res a veure amb les congelades!
2 comentaris
Seitons emborratxats i arrebossats
juny 1, 2010, escrit per Roger Compte, classificat a Per picar, Primers.
Ho he repetit un parell de cops últimament. Tornant de la feina, parar al mercat (Abeceria, es clar!) passar per les 4 parades de peix que hi ha obertes per la tarda i emportarme uns quants seitons ja netejats d’espines. El primer dia, tenia una mica de vi ranci que em va sobrar d’una altra recepta i vaig fer una prova i em va agradar. El què necessito és poc (ho poso sense quantitats, que en funció de la quantitat de seitons ja es veu la quantitat del reste que es necessita:
- Seitons
- Vi ranci
- Ou/s
- Farina
El relat dels fets va així:
Surto del mercat amb la compra, arribo a casa, aparco la moto. Trec els seitons, els netejo una mica i els hi trec la mica d’espina que hi ha quedat. Els escoro una mica i els poso en un plat fons. Els cobreixo amb vi ranci i cap a la nevera, tapat amb un paper film.
Aquí va un lapse d’unes dues hores que es pot completar anant a comprar pel barri, veient un capítol de Roma/Breaking bad/Treme, etc…, netejant el pis, llegint poesia i fumant en pipa tot adoptant una postura d’interessant…
Passades les dues hores, trec el plat de la nevera, poso els seitons a escòrrer a la pica i planifico una ruta des de la pica als fogons, on hi tinc una paella amb oli ben calent. Entremig hi tinc un plat amb farina i un amb ou batut. Passo els seitons per farina, trec la sobrant, després els passo per l’ou, i els poso a la paella. Quan estan doradets, els poso en un altre plat sobre paper absorvent perquè xupi una mica l’oli sobrant.
Entenc que el clàssic és posar-los en vinagre, però aquest vi ranci li dona un punt com anisat que m’agrada I si teniu ganes de provar-los amb un punt de gust diferent…
3 comentaris
Focaccia
abril 16, 2010, escrit per Roger Compte, classificat a Pa, Per picar, Primers.
Després d’un text sobre pa que pot fer que sembli una punta complicat, anem a una variant del combo farina-aigua-llevat que és MOLT fàcil. No cal aprendre trucs d’amassar, no cal emmerdar tota la cuina, ho prometo. Amb vosaltres, la focaccia, en una recepta cedida gentilment per un amic italià de la feina. Que l’ha testejat cops i cops. La de la foto, és la del primer dia que en vaig fer. Va sortir prou bona, però se me’n va anar la mà amb la sal. No ha tornat a passar en ocasions posteriors -una calçotada n’és testimoni- però de les de després ja no he pensat a fer-ne foto.
Les mides que poso són les que m’han fet servei per un motlle de silicona rectangular de 25 cm de llarg. Si és més petit, reduiu proporcionalment…
Necessitem:
- 350 grams de farina (de la panificable/de mitja força, si no de la normal)
- 310 ml d’aigua tèbia
- 25 grams de llevat fresc (que és el tamany de les càpsules que venen a alguns supermercats). Si és llevat del sec, serà 1/3 de la quantitat)
- 1 cullerada rasa de sal
- Romaní
- oli d’oliva bo
Primer dissolem el llevat dins l’aigua tèbia. L’afegim a un bol gran (cal que hi sobri un bon espai, ja que la massa creixerà bastant després), amb la meitat de la farina i ho remenem una miqueta (sense matar-se) amb una espàtula. Ho deixem reposar un parell de minuts. Afegim la sal i la resta de farina i ho mesclem bé amb l’espàtula. Ja tenim la barreja preparada, no serà una cosa consistent com molts pans que treballarem, és molt més liquida, però no cal patir, que no caldrà manipular-la (gaire) amb les mans.
Tapem el bol amb un plàstic i triem una opció:
A) Gent sobradament preparada i planificadora: La barreja la fem amb temps i ho deixem unes 12 horetes a la nevera. 2 hores abans que vagi al forn la deixem a temperatura ambient. Fa gràcia veure com creix i s’omple tot de bombolletes, senyal que el llevat ha fet bé la seva feina.
B) Improvisant a última hora. En comptes de 12 hores a la nevera, ho deixem un parell d’hores, tapat, a temperatura ambient.
En principi amb la opció A, més lent i a la nevera, s’hauria de notar una millora en el sabor.
Fet aquest creixement de la massa, posem a precalentar el forn a 230 graus, dalt i baix, una mitja horeta. Mentrestant, traiem un motllo i l’untem bé d’oli -tampoc ens excedim!-. Després aboquem la mescla al motlle i amb les mans (untades d’oli, així no s’enganxarà) l’acabem de distribuir una mica. I punxant amb els dits els hi fem uns clots per tota la massa. Per sobre li tirem un bon rajolí d’oli i fulles de romaní, que li donaran molt bon gust. Tampoc ens passéssim, que l’olor del romaní és penetrant i no cal embriagar.
Ho posem al forn i hauria de tardar uns 20 minuts. Pujarà de volum i ha de quedar torradeta per dalt, però vigilant de no passar-nos amb el temps que sinó quedaria massa seca.
Deixem refredar una mica… i a menjar. Tant d’acompanyament, com de principal. Al de la foto li vaig posar olives negres. També es pot obrir per la meitat i farcir-les amb embotit…
Fàcil, no?
10 comentaris
Crema de carxofes
febrer 15, 2010, escrit per Roger Compte, classificat a Primers.
Vaig tenir setmana de crema de carxofes. Primer, era un dels plats al “curset” que va fer la Mireia Carbó (assistència organitzada com sempre molt bé per La cuina de casa). Després en un bolo “publicitari” al que em van convidar també va ser una dels protagonistes. Els de Knorr volien promocionar els cacitos de caldo (un fons de caldo concentrat i agelatinat) i ens van convidar a uns quants blogs de cuina a una demostració a les mans del Jordi Cruz, jove xef amb Michelin que està al restaurant Angle (jo havia menjat feia uns quants anys al que estava abans, prop de Berga, l’Estany Clar) que ens va fer alguns plats. Aquesta xerrada la descriu bé un dels presents, l’Óscar, així que no m’extendré, però dir que això de tenir un xef com el Jordi semi-cuinant per tu (dic semi, perquè la majoria de coses ja venien preparades de casa) i explicant trucs de cuina a nivell de casa i del restaurant és un luxe i que el producte promocionat, tot i no ser-ne un consumidor -com a mínim fins ara-, si que sembla interessant i li donaré una oportunitat.
Anem al plat. Per la crema de carxofes he utilitzat:
- Un parell de cebes
- 6 carxofes
- Un raig de vi blanc
- 1/2 litre d’aigua
No és gaire complicat: segueixo els consells del Jordi Cruz. Piquem les cebes, les tirem a una olla amb un bon raig d’oli que es vagin sofregint a poc a poc i a continuació hi afegim les carxofes. N’haurem seleccionat el cor (triturant-ho després, podem ser menys escrupulosos de l’habitual a l’hora de despullar la carxofa) i l’haurem partit a quarts. Quan la ceba estigui doradeta i les carxofes mig fetes, li tirem el raig de vi blanc (sense passar-se en la quantitat), deixem que el xupi i després l’aigua, que teníem bullint, i ho deixem fent xup xup a foc lent, uns 10-15 minuts. Després rectifiquem de sal i pebre, triturem i passem pel xino. I fet.
Subvariants: la Mireia li posava un all picat amb la ceba i després li afegia un parell de formatgets per donar cremositat. Jo vaig seguir la recepta del Jordi i aquest cop també li vaig afegir un cacito de caldo de verdures. El resultat he de reconèixer que ha estat molt gustós. Ell utilitzava cebes tendres que no tenia. I després ja feia una presentació de nota, amb llagostins i aire de tòfona. Jo a la foto de la meva m’he conformat amb una trista i crua fulla de carxofa per trencar l’uniformitat del plat, que entre setmana un tampoc està per meravelles. Un altre variant: a l’estratosfèrica crema de carxofes que vaig menjar a Can Jubany fa cosa d’un mes, els seus amics al plat eren el pernil, fulles de carxofa ben cruixents amb un arrebossat molt suat i bunyols de bacallà. A la secció de receptes de la seva web va i els hi falla el PDF de la carxofa!!
Arribant al cor de la carxofa: Si volem tenir els cors tallats i que no s’oxidin, els posem en un bol ple d’aigua amb una cullerada de farina i fulles de julivert (com a substitut del clàssic suc de llimona i així evitem el toc àcid). També pot ser interessant treure els pèls de la carxofa, tot i que colant-ho com fem a la recepta després no es notarà. Segons la Mireia dels pèls venen els pets. Així que quedeu avisats!
6 comentaris
Combo de verdures per carmanyola
febrer 1, 2010, escrit per Roger Compte, classificat a Primers.
Res gaire complicat ni novedós, però en les seves múltiples variants una de les coses que faig més regularment. Cuinar una bona combinació de verdures en força quantitat. Una racció pel dia o l’endemà i la resta en carmanyoles i cap al congelador. Això em soluciona multitud de dies que no tinc gaire temps ni ganes per preparar res per dinar a la feina l’endemà. Tens aquesta bona base de verdures i la combines amb el què sigui: pasta, arrós, cus-cus, cigrons, mongetes…
Sempre ho he anat fent una mica amb el què tenia per la nevera, els últims dos cops he agafat una combinació del llibre “5 maneras de cocinar 121 ingredientes” que ha resultat més que satisfactòria.
- 1 ceba
- 1 porro
- 1 albergínia
- 1 carbassó
- 1 nap
- Un quart de carbassa, pelada
- 1 cullerada de panses
- Sal, pebre negre, canyella i cardamom
Tallem la ceba i el porro ben finets i els posem a l’olla a un foc prou viu amb les panses, amb un bon raig d’oli i que es vagin tornant transparents. Abans que comencin a dorar-se, li afegim la resta de verdures tallades a daus ben petits. Ho remenem bé, li afegim sal i pebre al gust, un polsim de canyella (que m’agrada el gustet que li dona) i cardamom (que no està a la recepta però era una espècie de regust oriental que tenia a mà i sonava bé, perquè veieu el meu criteri com a xef). Baixem el foc, ho tapem i en uns 25 minuts ja ho tenim desprenent una olor que aixeca la gana. Porta una estona de feineta d’anar tallant, però el saber que tens una carmanyola d’emergència a la nevera, no té preu.
1 comentari
Bròquil gratinat amb fruita seca
gener 17, 2010, escrit per SÍLVIA, classificat a Primers.
Ingredients:
-1 bròquil
-1/2 l de llet
-30 g de mantega
-2 cullerades soperes de farina
-sal
-nou moscada
-formatge ratllat
-fruita seca
Preparació:
Bullim el bròquil i mentrestant preparem la beixamel. Fem arrencar el bull a la llet i aprofitem per fondre la mantega en una paella i afegir-hi la farina, perquè es cogui una mica. Quan tinguem la llet a punt, l’afegim a poc a poc a la farina, remenant perquè no es formin grumolls. Hi posem una mica de nou moscada i sal, i deixem que redueixi una mica perquè s’espesseixi, uns cinc minutets. Quan el bròquil estigui cuit, l’escorrem bé i el posem en una safata per anar al forn. Per sobre hi posem la fruita seca (avui tenia per l’armari avellanes i nous), i després ho reguem tot amb la beixamel. Una mica de formatge ratllat i cap a gratinar!
