Ingredients (per a 2 hamburgueses):
-2 panets típics d’hamburguesa
-250 g de carn picada de vedella
-1 ou
-farina de galeta
-1 ceba
-una cullerada de mostassa
-quètxup
-maionesa
-2 (o 4!!!) llenques de formatge Cheddar
-enciam
-1 tomàquet
-sal
-pebre

Preparació:
Primer de tot, piquem la ceba ben petita i la “pochem”. Mentrestant, fem la pasta de l’hamburguesa: barregem la carn, una mica de sal, una punta de pebre, l’ou i la mostassa i mesclem bé. Hi afegim farina de galeta fins que quedi ben agafat. I ara la ceba ja una mica cuiteta, que es mescli bé amb la massa; i a fer 2 boles, que aixafarem i donarem forma d’hamburguesa.
Posem a escalfar la planxa i hi torrem una mica els panets perquè siguin més resistents al suc que pugui deixar la carn i les salses. Tot seguit, traiem els panets i ja tenim la planxa a punt per coure-hi la carn. Mentre es fan les hamburgueses, anem muntant el torpede d’entrepà; vosaltres mateixos: maionesa, una mica d’enciam, unes rodanxes de tomàquet, quètxup, més enciam… Mostassa no cal, que ja en tenim a la carn i queda molt aromàtica. Ah!, el cheddar poseu-lo damunt la carn un cop cuita perquè es fongui.
I per acompanyar, unes patates fregides, per rematar!
Oh! És brutal!

Després d’unes nous i uns spaghetti, tanco la trilogia del romaní amb la carbassa. Un plat ultrasenzill que em va permetre fer el salt a la clàssica crema de carbassa. La recepta també em serveix per parlar del llibre d’on l’he tret que és la Cuchara de plata i del que en sóc fan. Un llibre que tant serveix per cuinar centenars de receptes de cuina catalana com per partir nous. Perquè amb les seves 1400 pàgines deu pesar ben bé 5 o 6 quilos. És un recull de preparacions que ja fa molt temps que circula (es va publicar per primer cop a Itàlia el 1950) i ara n’han fet una nova i revisada edició (Phaidon, 40 euros) que incorpora més fotografies, un seguit de menús de restaurants al final o el text una mica més elaborat en algunes entrades. Res essencialment gaire diferent de la versió anterior si el teniu, però l’acaba de completar una mica. És el llibre indispensable de la cuina italiana -tradicional, però també amb apunts moderns-.

El llibre són 2000 receptes, inacabable. I el millor -imprescindible per moure’s àgilment un llibre d’aquest volum- és l’índex per ingredients al final. L’altre dia buscava per carbassa i en vaig trobar “a la parmesana” (delícia amb parma i mozzarella), al forn amb patates, gratinada, en forma de crema, en forma de pastís o de risotto de carbassa i carxofes (amooor, amooor, amor a primera vista!). Tenia un bon manat de romaní i poc temps i vaig tirar per aquesta recepta de “carbassa al romaní”, molt fàcil.

Necessitareu:

- romaní fresc
- 2 dents d’all
- 600 grams de carbassa sense pell i tallada a peces petitones
- un vas de vi blanc sec
- oli, sal, pebre

Posem a calentar un parell de cullerades de bon oli i hi tirem els alls, sencers i la carbassa. Quan els alls comencin a estar doradets, els retirem. Afegim el vi i continuem la cocció, a un foc mig, fins que s’evapori. Després baixarem el foc i courem la carbassa fins que estigui ben tendra. Llavors li tirem el romaní fresc picat per sobre, sal, pebre i ho deixem uns minutets més al foc. I ja està preparat per servir i disfrutar.

Ingredients:
-500 g de cigrons cuits
-1 sípia
-400 g de bolets (un pot)
-4 alls
-1 ceba
-4 tomàquets
-1 pastanaga
-pebre vermell
-1 copa de vi blanc

Preparació:
Primer de tot, tallem la sípia a trossets i la saltem fins que estigui una mica rossa, llavors hi afegirem la ceba, els alls, la pastanaga i el tomàquet, tot ben picadet. Passats uns 20 minuts, hi posem el pebre vermell i el vi, i ho deixem reduir. Si els bolets són de pot els afegim directes a la cassola; si no, mentre es va coent la sípia amb el sofregit, tallem els bolets i els fregim en una paella amb un raig d’oli fins que estiguin cuits i hagin absorbit la seva aigua.
Hi afegim la fulla de llorer i ho deixem coure 5 minutets més.

La que faig és una recepta fàcil, senzilla, barata i on utilitzo un parell dels ingredients que demanen: pasta seca i llauna de tomàquet natural. Un plat de pasta energètic, gustós i mediterrani (el romaní, que m’hi fa pensar). Per fer-lo -un parell de raccions- he utilitzat:

- Una dent d’all
- Romaní fresc
- Oli d’oliva
- Polsim de bitxo picat
- 300 grams de tomàquet de llauna
- 1 cullerada de farina
- 1 cullerada de llet
- 250 grams d’spaghetti

Piquem fina la dent d’all i el romaní (de quantitat n’hi he posat al voltant d’una cullereta de té -un cop picat-) i els posem a una paella amb un parell de cullerades d’oli. A la recepta d’on ho vaig treure (el magnífic llibre de receptes italianes La cuchara de plata) també hi posaven bitxo fresc, que no en tenia per casa: li he posat un polsim de bitxo picat i picant -si no us va el picant passeu de bitxo-. Ho deixem un parell de minuts que comenci a agafar una mica de coloret i hi tirem el tomàquet de llauna (pelat i trossejat). Quan comenci a fer xup xup, baixem el foc i ho deixem mitja horeta (ho podem tapar una mica, que de pas ens servirà per evitar taques del xupxup volcànic del tomàquet).

Després, en un got hi posem la cullerada de llet i la farina i ho barregem. Podem afegir una mica d’aigua perquè acabi de barrejar bé i ho tirem a la paella amb la salsa, i ho salem tot plegat. Remenem, ho deixem xupxupejant uns 5 minuts i ja podem parar el foc.

Per altra banda, fem els spaghetti a la manera habitual: aigua bullint, li tirem un pessic de sal quan bulli i després la pasta, que la treurem quan estigui al dente (al paquet ja trobareu l’indicació del temps que demana cada pasta). Els traiem de l’olla, els escorrem, els posem al plat, amb un cullerot hi posem la salsa per sobre i una mica de parmesà ratllat al costat per servir a discreció. Que en el meu cas seria poca.

Fàcileta, d’aquelles per fer entre setmana per un mateix. Apunteu-vos la recepta, però sobretot que el 25 i el 26 de novembre és el Gran recapte d’aliments!!!

Aquest és un arròs que tenia pendent de fer i que fa estiu (si, vaig una mica tard). Pel gustet de verd i refrescant i la sensació lleugera tot i que realment sigui contundent com qualsevol arròs. Me’l va ensenyar el Xesco Bueno, en un curset ben interessant que vaig fer a l’escola Taller de cocina Sabores ja fa uns quants mesos. Conec personalment el Xesco de fa un temps -i he menjat molt bé al seu restaurant Ca l’Esteve- i em va agradar com havia plantejat el curset. En comptes d’un professor cuinant i alumnes prenent notes, tothom intervenia en el procés de fer el plat. Ens repartiem les tasques i anavem parant per mirar què feien els altres i atendre a les explicacions del professor. De les tres receptes que vam fer aquell dia, em va robar especialment el cor aquest arròs tant i tan fàcil i bo. Per fer-ne una quantitat per unes 4 persones:

- 2 cebes
- 5 dents d’all
- 20 grams de julivert
- 10 grams d’alfàbrega
- 20 grams d’espinacs
- 5 grams de coriandre
- 50 grams de pinyons torrats
- 1/4 litre d’aigua
- 10 grams de sal
- Oli
- Arròs
- Parmesà rallat
- Caldo de pollastre

A la cassola on farem l’arrós, hi tirem un bon raig d’oli i les dos cebes picades. Deixem que vagin fent a foc lent fins que estiguin ben tendres i llavors li afegim 4 dents d’all picades. Ho tenim una estona més fins que comenci a agafar bon coloret, parem el foc i reservem.

En un estri per triturar hi posem 50 grams d’oli, el julivert, l’alfàbrega, el coriandre, els espinacs, els pinyons, una dent d’all, el 1/4 de litre d’aigua i la sal. Ho triturem, reservem.

Quan arriben els convidats, posem a calentar el sofregit i hi tirem l’arròs (jo mesuro en gots: 2 gots fins dalt d’arròs per les 4 persones). Remenem una mica fins que el gra es comenci a quedar translúcid i hi comencem a afegir el caldo de pollastre (ha de ser un caldo blanquinós, perquè després l’arròs agafi aquest verd maco). Ho fem com qualsevol risotto, anar afegint poc a poc el caldo -no de cop- i remenant vigorosament, que deixi anar el midó. Quan li falti un parell de minuts per tenir l’arròs al punt, li afegim tota la picada verda que tenim preparada i una mica de parmesà ratllat. Ho deixem coure aquest parell de minuts, rectifiquem de sal si fa falta, ho parem i deixem que reposi una estona.

Ja ho podem servir. Jo per fer maco li he posat aquesta galeta de parmesà de la foto: ratllant el formatge sobre un silpad, fent unes muntanyetes i posant-les al forn amb el gratinador i en una estoneta ja es veu torrat i es pot retirar. Deixem que es refredi i ja està preparat per decorar el plat! Al curset el Xesco per acabar de fer-ho per nota li posava també una gambeta saltejada.

En aquest viatge vaig fer una cosa que no havia fet encara a l’estranger: un curs de cuina. En concret, a la meravellosa ciutat de Luang Prabang (banyada pel Mekong, i amb molts temples i arquitectura colonial francesa), on em van ensenyar uns quants plats que hauré de provar en breu. Dia que va coincidir que no s’hi havia apuntat ningú, dos professors per mi sol! Primer visita al mercat, per conèixer els productes locals, i després vam preparar unes 8 receptes diferents. Amb suggeriments alternatius pels productes més difícils de trobar a Europa. Fantàstic.

Una cosa que em va agradar molt de menjar a Laos va ser el seu concepte d’àpat (no ho fan sempre així, però és habitual). Menjar junts a la taula, tot de platets amb diferents menges al mig (un de verdura, un de carn, una sopa, una salsa…) i després per cadascun dels comensals, un recipient amb Khao Niouw, a tot arreu anomenat sticky rice, que vol dir arrós enganxós. Un mazacote d’arròs que atacaves directament amb la mà per treur’ne un tros, formar una boleta amb la mà, i amb aquesta boleta agafada a la mà, arreplegar una mica de menjar d’un platet i anant repetint aquesta operació amb tot el què hi ha a la taula. Sense cuberts, mans netes això si!

És una forma divertida de menjar, amb l’arròs fent com de pa. Prou divertida i fàcil que tinc ganes de fer-ho aquí, fent-ne una versió amb plats locals (un platet d’espinacs a la catalana, uns tallets de fricandó, unes verdures al pesto…).

(en aquest de dalt, es nota que és un restaurant més pijo -en comptes dels 1 a 3 euros habituals per àpat, aquest em va costar ben bé 7 o 8. Hi ha uns rollets fets amb enciam, tremendos, pell de búfal seca, salsitxes especialitat Luang Prabang, verduretes…)

Preparar l’arròs enganxòs no és gaire complicat. Cal trobar l’arròs adequat, que és el glutinós (als supermercats asiàtics -com per exemple el del carrer Balmes tocant a Pelai- n’haurien de tenir).

Després toca netejar l’arròs tres cops. El sumergim amb l’aigua, amb les mans el freguem bé, que emblanqueixi l’aigua, després traiem l’aigua i repetim dos cops. Si us queda algun dubte, pel youtube he vist el clàssic senyor japonès que ho explica en vídeo.

Un cop netejat l’arròs, el deixeu ben cobert d’aigua ben bé un parell d’hores (si és més no passarà res). Després només quedarà cuinar-lo al vapor, durant uns 25 minuts (si l’arròs encara està dur, deixeu-lo una mica més). Potser tindreu el problema que l’eina per cuinar al vapor que teniu té els forats massa grans: podeu posar-li un paper de cuina amb uns quants foradets minúsculs o fer servir un drap de cuina ben net.

Fet això, cuinat l’arròs enganxós, només queda portar-lo a taula i que els convidats comencin a fer boles! Tant a Laos com a molts altres països del voltant, aquest arròs enganxós s’utilitza bastant pels postres, combinant-lo amb fruita (mango, plàtan…).

Prometo que no serà l’únic post amb gastronomia laosiana. Tan bon punt executi (i surti correctament) alguna de les receptes del curs, l’explicaré aquí! De moment com a mínim ja estic disfrutant amb el café de Laos, que el que fan a la regió del Bolaven és sensacional. Però molt! Sorprés em vaig quedar de lo bo que era el café, que allà és un cultiu de tradició molt i molt recent.

Vaig decidir fer aquestes croquetes, que tenia pendents de fa temps, ahir al matí, mentre anava al mercat.

- Perdoni, voldria pomes
- Fuji?
- Si, ara marxo, però posi’m unes pomes

M’he emportat 4 pomes Fuji, 4 cebes de figueres ben maques, he passat a comprar xerés sec i la resta ja ho tenia per casa preparat per fer aquestes croquetes. Croquetes amb origen vitorià. Aquest estiu vaig tornar a anar a l’Azkena Rock Festival. Gràcies al foro del festival vaig conèixer fa un temps el Javier, que porta un bar a Vitoria que es diu Kitsch. Si hi passessiu per davant probablement no us cridaria l’atenció, però no exagero gaire si dic que probablement sigui el millor bar cervesero d’Espanya (nota: si passeu per Vitoria, visita si o si). La seva carta de cerveses és una burrada, tenen uns 10 surtidors de cervesa de barril -amb autèntiques perles difícils de provar enlloc més- i el Javi és un crack de la cervesa: ha estudiat l’equivalent al què fan els sumillers de vi, però en birra. A Estats Units, que aquí es veu que encara no et pots treure aquest títol.

I la relació entre cerveses i birres és que el Javi, coincidint amb el festival, va organitzar al seu bar una cata de croquetes i cerveses. 7 croquetes, 7 cerveses. Tot excepcional (a més de cerveses, de cuinar també en sap un munt). En l’àmbit de les croquetes les que més em van entusiasmar van ser aquestes de poma i ceba. A partir d’algunes indicaciones seves i partint de la base de les croquetes de la Ruscalleda al llibre “Cuinar per ser feliç” (que no fallen!) he preparat aquestes delícies. Que per fer honor al seu origen, regaré amb cervesa. A poder ser una IPA. Per fer-les he utilitzat:

- 4 cebes de figueres (no excessivament grans)
- 4 pomes Fuji
- Un got de xerés sec (a la versió vitoriana les van fer amb fino)
- 700 ml de llet
- 200 grams de farina de blat
- 100 grams de maizena
- 6 ous
- Sal, pebre, un pessic de nou moscada
- Pa ratllat

El primer ha estat fer un caldet. Agafar una poma i una ceba, cobrir-les d’aigua i deixar-les bullint a foc lent durant ben bé una horeta. A l’acabar cop de turmix i passar-ho pel xino.

En una paella o cassola prou gran, he posat a fregir a foc lent 3 cebes tallades ben petites. Amb tranquilitat, que s’anessin enrossint i endolcint. Un cop ben rossetes, li he afegit 3 pomes tallades a daus ben petits (sense la pell, que he reservat per a ús posterior) i el got de xerés. Ho he deixat un quartet d’hora xupxupejant.

Mentre feia xupxup, en un bol hi he posat 300 ml del caldo de ceba i poma, la llet, la farina, la maizena, els rovells dels 6 ous (guardeu les clares, sobretot!!!) la sal, el pebre i la nou moscada i ho he barrejat bé fent servir les varilles del turmix. Passat el quart d’hora del xupxup de la ceba, la poma i el xerés, li he afegit aquesta pasta a poc a poc i sense parar de remenar. Amb un foc mig, la cosa ha anat espessant fins arribar al punt que el canell ja havia de fer esforç i que la pasta es desenganxava sencera del fons. Moment de parar el foc i abocar-ho a un recipient preparat per anar a la nevera i deixar que la pasta es refredi. Per tenir-ho a la nevera, cobriu-ho amb paper film apretant just sobre la pasta (d’aquesta manera no s’hi farà una crosta) i que vagi perdent temperatura a la nevera.

Unes hores després (o un dia, previsors), amb la pasta ja freda, fem les croquetes amb dos culleres o de la manera que sàpiguem, i les passem per clara d’ou i després per pa ratllat. Una opció per fer-ho per nota és posar les pells de les pomes sobre un silpad al forn, per assecar-les. Les treus, seques, les tritures i barrejes amb el pa ratllat.

El final és fàcil i de sobres conegut: paella amb oli d’oliva verge ben calent i a fregir! Amb les quantitats que he posat us sortirà un bon munt de croquetes. L’ideal és fer tot el procés i ja ben arrebossades, congelar-les. Quan les traguem, encara que no estiguin descongelades ja les podem posar a fregir amb oli ben calent i estaran perfectes.

Nota croquetera relacionada amb Vitoria que ja lliga amb el post: a més de l’event cervesa-croqueta que va montar el Javi, em va portar a fer una volta per menjar algunes de les millors tapes de la ciutat. Al Sagartoki, a més de menjar la millor truita de patates que he menjat mai (i que no portava ceba, les meves creencies esquinçades d’un sol mos), vam menjar unes croquetes de formatge blau descomunals. Senceres cap a la boca, l’interior líquid, explosió. Es veu que el truc és fer servir gelatina per preparar-les.

Aprofito que la proposta mensual del HEMC és de croquetes i aquí van aquestes pel HEMC #56

És una sort això de tenir familia que cuidi un hort. I que puntualment baixi cap a Barcelona les delícies made in Lluçanés que cuiden. Però els horts van al seu ritme i tenen la producció que els hi regala la terra i el clima. I sembla que els carbassons són de crèixer fàcil. Això fa que cada setmana caigui nova remesa de carbassons. La crema és una possibilitat fàcil i bona, però a varis àpats cada setmana cansa i cal trobar noves receptes abans de convertir el carbassó en verdura-non-grata.

La primera que vaig provar i que va reeixir (tot i que no estava amb càmera preparada) van ser els spaghettis de carbassó. Amb una mandolina fer-ne làmines (no excessivament primes, que es trencaria) i després amb el ganivet esmolat anar fent tiretes que converteixin la verdura en una cosa semblant a spaghettis verds (segur que hi ha eines que encara ho simplifiquen més… de les que no disposo). Un cop tallats hi ha la possibilitat de prendre’ls crus o -com vaig fer aquest darrer cop- amb una cocció ràpida (1 minut en aigua bullent) tallada al moment de treure’ls, posant-los en aigua congelada. Per acompanyar-los un pesto clàssic (jo últimament el faig sempre amb pipes de carbassa en comptes de pinyons) els hi escau molt. Un parell de tomàquets cherry tallats pel mig per donar color i contrast i apali, un plat per quedar bé, resultón i saníssim. Nota: d’aquests en vaig provar en la versió crua i molt bons al Central Café.

Els de la foto (decisió a últim moment de fer foto al tupper de demà, s’ha fet el què s’ha pogut: foto rara) són carbassons farcits. Posem aigua a bullir, tirem sal, i els carbassons sencers cap a dins. Si són normalets els tindrem en cosa de 5-6 minuts, si són més roccosifredians com els que tenia, doncs 8 o 9, perquè estiguin ben tovets. Els traiem, parem la cocció posant-los en aigua freda, els tallem pel mig i després els buidem de dins amb una cullera. Paral·lelament havia obert una butifarra amb bolets que tenia congelada de vés a saber sap quan i l’he fregit. Ho he barrejat amb el carbassó i li he donat una pulsació de segon i mig en el vas triturador (bé, més aviat 1’62 segons). També tenia un parell de cebes i un porro de l’hort, els he picat ben finets i els he fregit una mica, al punt que es comencessin a enrossir i ho he barrejat amb la carn i el carbassó triturat. Amb aquesta barreja, farcir els mitjos carbassons buidats i ja ho tenim. Una mica de formatge per dalt i un gratinat també seria lo seu. En comptes de partir els carbassons pel mig, si no són gaire grans en podem fer rodanxes i buidar-los i després en queden una espècie de tapetes de carbassó ben curioses.

A l’apartat siguem creatius amb el carbassó del blog ja hi vaig posar fa un temps uns farcellets que hauré de repetir en breu. I quan em baixin pastanagues tinc una recepta d’amanida amb molt bona pinta que va fer la Mar a baixa gastronomia.

Coincidint amb l’arribada de la calor, ha vingut un llibre que ha estat un amor a primera vista: “Recetas para un verano italiano” (Phaidon). És dels que van fer aquell best-seller “La cuchara de plata”, i se centra en plats que es fan a Itàlia els mesos de calor, quan venen de gust plats més lleugers, fàcils i ràpids de fer (que cal aprofitar el bon temps i estar fora de casa!). De les receptes, fullejant-lo per buscar inspiració abans de marxar cap al mercat a comprar em vaig trobar aquesta amanida amb la combinació clàssica alvocat-gamba, però amb els pistatxos d’acompanyants menys habituals. Feta, sensacional. Els tres principals són ingredients que m’encanten, però la llimona per darrere seria el Busquets-Mascherano indispensable (metàfores futbolístiques, tan fàcils!). Les proporcions que he fet servir (que donarien per dos amanides completes, o 3-4 més petites, de preludi cap a un segon plat fort):

- Uns 200 grams de gambes pelades
- 4 alvocats petits (els que he trobat estaven al punt i eren molt menuts)
- 50 grams de festucs pelats
- 1 llimona

Combinacions màgiques amb pocs ingredients. En una paella amb oli ben calent, fem un volta i volta a les gambes, res, un momentet. Les reservem. Pelem els alvocats, traiem l’os central, i els tallem a tires. Ho posem a un bol i ho reguem bé amb el suc de la llimona, que quedin impregnades. Li afegim les gambes i els festucs triturats (cop de vas triturador, que quedin trossos petitons, però que es notin). Una mica de sal i pebre, ho remenem amb amor amb les mans i ja ho tenim a punt per servir. Facilíssim.

Fa unes quants entrades parlava de les cerveses IPA. Aquesta recepta l’he acompanyat amb una d’aquestes cerveses, que hi ha lligat a la perfecció. Els escocesos de Brewdog han fet el pack IPA is dead, 4 cerveses d’aquest estil amarg i refrescant que tenen una peculiaritat. Mentre que el 99% de les cerveses utilitzen barreja de tipus de lúpol, aquestes són monovarietals. Cada una, un tipus de lúpol i d’aquesta manera, tot i que dins del mateix estil, es noten diferències a nivell de gustos i sobretot d’olors. Els danesos Mikkeller també han comercialitzat no fa gaire un grup de IPA’s monovarietals. Ells van més lluny i n’han fet 19 de diferents!! Si teniu ocasió proveu-les. I encara una recomanació més: la embriagadora I hardcore you, projecte conjunt d’aquestes dos cerveseries.

M’he despertat esmorzant Madrid-Barça. Per aquelles tonteries, m’he dit, “va, preparat alguna cosa vagament relacionada amb el partit”. I he pensat, cuina bacallà, que això és molt portugués i serà com menjar-te el Cristiano i el Mourinho d’un sol mos. Si a sobre és en forma de pilotes, encara més futboler tot plegat. Per fer la foto, a falta de ninotet de Messi xutant la pilota de bacallà hi he posat una mica de julivert a mode de gespa. La recepta l’he tret de “O grande livro das receitas do bacalhau”, i he fet un canvi a l’alineació, al formatge en concret. El llibre proposa el formatge “queijo da serra” i li he posat un Idiazabal tendre fumat (Xabi Alonso?). Si teniu ganes de provar-ho de cara als propers clàssics, per menjar-ne unes 4 persones fa falta:

- 600 grams de bacallà
- 600 grams de patates
- 1 ceba
- 2 dents d’all
- 2 ous
- Julivert
- Formatge Idiazabal fumat tendre

La recepta és molt senzilla. Dos olles al foc amb aigua: a una li posem el bacallà (si ja el tenim sense pell, això que hi ha fet, si no li traiem després) i a l’altra les patates pelades. Ho deixem bullir uns 20 minuts i ja ho podem retirar. Escorrem el bacallà, traiem la pell si en tenia i en un bol el triturem amb una forquilla. Traiem les patates, les posem al mateix bol, les triturem i ho barregem ben bé.

En una paella amb oli hi fregim la ceba i l’all picats. Quan comencin a agafar color una mica dauradet li aboquem la mescla patata-bacallà i ho deixem una estoneta al foc. Quedarà gairebé com si tinguessim una truita de patates! Ho traiem i deixem refredar. A aquesta massa li incorporem julivert picat i els ous batuts. I rectifiquem de sal i pebre. Ho remenem bé i ja ens podem embrutar les mans: fem boles ben maques en forma de pilota i no excessivament grans i quan ho tinguem, li posem cap a dins (que quedi al centre) un dau de formatge Idiazabal (queda bo el contrast del bacallà amb el fumat del formatge!).

Ho passem per farina i ho fregim en oli. Fet!

N’he menjat 5. En plan simbòlic.