Donuts grecs i gastronomia global a Gràcia
07 maig '11 per Roger Compte, a De compres.
Ja fa més de 5 anys que visc a Gràcia i no para de crèixer l’oferta gastronòmica de tot el món. Jo, encantat. Per exemple, el 2006 comentava que hi havia un nou local, La Chitarra, que acabava d’obrir i hi feien pasta fresca molt bona. Continua sent molt bo i hi compro de tant en tant (especialment -per temes supersticiosos- pels partits de champions del Barça), però els preus de la pasta fresca, deu n’hi do. Deu funcionar bé la cosa perquè des que va obrir aquest, en la seva àrea d’influència se n’han situat com a mínim tres més. El que hi ha al mercat de l’Abeceria, boníssim, el que hi ha al carrer Bruniquer amb Joan Blanques (un forn que ha començat a oferir pasta fresca, també interessant) o el Delizie, a Travessera de Gracia, tocant també al mercat (aquest no l’he provat).
Portugal. També fa temps parlava de A casa portuguesa que continua sent una parada que faig de tant en tant per menjar un pasteis de Betlem, aquella bomba calòrica tant gustosa. Ells mateixos han obert no fa gaire una altra tenda a la plaça del Diamant (recomano que la visiteu, molt molt xula, on també fan cates de vins portuguesos). Al carrer de l’Or, tocant a la Virreina, vaig veure que havien obert un restaurant portugués que oferia també els pasteis. I un altre dia, tot caminant, sortint de comprar birres belgues (La maison belgue), pel carrer Montseny, em fixo que al número 12 hi ha oberta una altra botiga de productes gourmet portuguesos, DeGusto Portugues (web en construcció on les hi hagi). Si pugem fins el carrer Sant Lluís, creuarem la Península Ibèrica i arribarem a França. Can Gavatxo, productes francesos: vins, formatges, patés, olalà.
Avui al matí, feia temps que no passava per aquell lloc concret de torrent de l’olla (al barri, si et despistes de passar per un carrer -especialment Verdi- si hi tornes al cap d’un temps sempre hi ha alguna botiga nova), descobreixo una tenda de donuts grecs!! Això és especialització. A Torrent de l’olla amb providència, es diuen Lukumas i fan donuts (en si no els detecto gaire diferents dels de sempre, excepte en el nom). Els normals, ensucrats i les versions amb xocolata, melmelada, sense forat… Tots casolans. He provat el clàssic, ensucrat. Ben bo. 1’10 euros: com que mai menjo donuts per esmorzar no estic al dia del preu d’un donut i no sé si dobla el preu o no hi ha tant diferència, però en tot cas de gust si que millorava i força l’industrial. Si baixem pel carrer, uns quants carrers més avall hi trobarem Manjares una botiga molt interessant amb productes de tot el món, de pots en conserva, farines diferents, carns argentines, cerveses i vins d’arreu.
El carrer Torrijos ja comptava amb un parell de restaurants mexicans ben recomanables (el Chido One i el Cantina Machito, el Cantina Mexicana no gaire lluny al carrer Encarnació) però ara veig que han obert una tenda de menjar ràpid mexicà per emportar, que serà una de les futures visites. M’agrada el nom: Teicawey (veig per la web que està lligat amb els dos restaurants del carrer). Si puges una mica més per Torrijos, et trobes amb el Sushi10, també nova inauguració, aquest de sushi per emportar. No és l’únic que hi ha per Gràcia. Ben a prop hi ha el del mercat de l’Abeceria (on també hi ha una parada de menjar libanés per emportar). Acabes de pujar Torrijos fins la plaça Virreina, gelats italians -fantàstics-. Tant del que hi ha, el Bellamia, com d’altres gelateries italianes de Gràcia en vaig parlar l’any passat.
Un petit recorregut gastronòmic pel món des del meu epicentre plaça Rovira (on per cert han obert un forn-pastisseria, La dolce vita, que fa muffins, cupcakes i coses d’aquestes que es pronuncien en anglès, que no veig mai gaire concorregut). Segur que m’he deixat alguna visita internacional molt recomanable que no m’ha vingut al cap i també segur que aviat algun d’aquests tanca. No sé si la demanda dona per tanta oferta. Comentaris del blog oberts a totes les recomanacions!
I com que és molt bo viatjar pel món, però compatibilitzant-ho amb les tradicions de casa, proposo també la ruta de la bodega de barri. Aquells locals aturats en el temps, en els que prens una copa de vermut o una canya, acompanyats de tapes de llauna i on hi ha un ambient diferent, més casolà, menys fashion-global-Gràcia. Proposo un triangle que si el fem a base de vermuts ens pot portar a la taja en un pim-pam: aquests vermuts casolans són la meva kryptonita. Comencem per exemple pel carrer Joan Blanques amb Bruniquer. Fent cantonada, una bodega petita i encantadora, decorada amb cartells de la Moritz original i referències futboleres. Pugem Joan Blanques cap amunt (tot admirant l’acadèmia d’anglès d’enginyós nom John White) fins la plaça Rovira, trenquem a la dreta a Providència i ens aturem a la bodega Casas (al número 91). En aquesta a més d’entaular-nos-hi, podem comprar vi. Bon ambient, els propietaris són un encant i fins i tot tenen alguna cervesa artesanal catalana. Quan sortim d’aquesta, ja amb l’esperit ben alegre, rectifiquem el camí fins la plaça Rovira i continuem carrer Providència fins la cantonada amb Verntallat. Allà hi ha una bodega de sostres alts, mostrador de marbre i aire d’abans. Al número 19. Amb tres vermuts al cosa, ja podeu anar tirant cap a casa a agafar posició horitzontal al sofà. Tot el meu suport pel blog Moviment en defensa de les bodegues de barri.
1 comentari | 
Imprimeix
Gol! Pilotes de bacallà amb formatge Idiazabal
16 abril '11 per Roger Compte, a Per picar, Primers.
M’he despertat esmorzant Madrid-Barça. Per aquelles tonteries, m’he dit, “va, preparat alguna cosa vagament relacionada amb el partit”. I he pensat, cuina bacallà, que això és molt portugués i serà com menjar-te el Cristiano i el Mourinho d’un sol mos. Si a sobre és en forma de pilotes, encara més futboler tot plegat. Per fer la foto, a falta de ninotet de Messi xutant la pilota de bacallà hi he posat una mica de julivert a mode de gespa. La recepta l’he tret de “O grande livro das receitas do bacalhau”, i he fet un canvi a l’alineació, al formatge en concret. El llibre proposa el formatge “queijo da serra” i li he posat un Idiazabal tendre fumat (Xabi Alonso?). Si teniu ganes de provar-ho de cara als propers clàssics, per menjar-ne unes 4 persones fa falta:
- 600 grams de bacallà
- 600 grams de patates
- 1 ceba
- 2 dents d’all
- 2 ous
- Julivert
- Formatge Idiazabal fumat tendre
La recepta és molt senzilla. Dos olles al foc amb aigua: a una li posem el bacallà (si ja el tenim sense pell, això que hi ha fet, si no li traiem després) i a l’altra les patates pelades. Ho deixem bullir uns 20 minuts i ja ho podem retirar. Escorrem el bacallà, traiem la pell si en tenia i en un bol el triturem amb una forquilla. Traiem les patates, les posem al mateix bol, les triturem i ho barregem ben bé.
En una paella amb oli hi fregim la ceba i l’all picats. Quan comencin a agafar color una mica dauradet li aboquem la mescla patata-bacallà i ho deixem una estoneta al foc. Quedarà gairebé com si tinguessim una truita de patates! Ho traiem i deixem refredar. A aquesta massa li incorporem julivert picat i els ous batuts. I rectifiquem de sal i pebre. Ho remenem bé i ja ens podem embrutar les mans: fem boles ben maques en forma de pilota i no excessivament grans i quan ho tinguem, li posem cap a dins (que quedi al centre) un dau de formatge Idiazabal (queda bo el contrast del bacallà amb el fumat del formatge!).
Ho passem per farina i ho fregim en oli. Fet!
N’he menjat 5. En plan simbòlic.
7 comentaris | Imprimeix
IPA, birres amargues i estiuenques
03 abril '11 per Roger Compte, a Begudes, De compres.
Arriba el bon temps, continuen les ganes de beure birra. Però si l’hivern dona més per anar tastant cerveses més contundents i d’alta graduació alcohòlica (les imperial stout, les belgues amb triple i quadruple fermentació…) ara amb el bon temps venen de gust cerveses (una mica) més lleugeres, que no ha de voler dir pixats sense gust, com moltes de les cerveses més comercials. De de fa un temps hi ha tres sigles que busco amb insistència: IPA. Indian Pale Ale. Pel què llegeixo a la wikipedia anglesa, aquesta denominació va nèixer a la Gran Bretanya l’any 85. Tot i que ja feia temps que existien. Segles abans, la idea era exportar pale ales (cerveses de tipus ale -fermentació alta- fetes amb un tipus de malta que es diu pale malt) cap a la India. Però pel camí es feien malbé, que en l’època de les colònies el tema avions no el tocaven massa. Per evitar això van produir cerveses de tipus pale ale a les que se’ls va potenciar l’alcohol i el lúpul, per poder aguantar el viatge. I no només van ser bones viatgeres sinó que van ser un èxit pel gust.
El lúpul és l’actor protagonista en el gust d’aquestes cerveses. Que tenen un toc amargant fantàstic (encara que em sembla que no del gust de tots els públics). Fins i tot, llegint etiquetes, he vist que l’amargor es mesura! Hi ha una escala que es diu IBU, unes sigles que volen dir International Bitterness Units. Unitats internacionals d’amargor (també hi ha l’EBU per l’escala europea -depen de l’organisme que dona la dada). Les birres més lleugeretes poden tenir 5 IBUs, les Indian Pale Ale poden arribar a passar dels 100. A més de l’amargor, cal destapar les narius, l’olor en algunes de les millors que he tastat és espectacular, molt floral, de cítrics, a vegades una olor dolceta i tot. Si no vaig errat, recomanen beure-les fresquetes -no excessivament- i en un got de pinta.
La que em va obrir el camí en aquest món d’amargor era la Titan IPA d’uns americans que es diuen Great Divide. Que també fan una que es diu Fresh Hop, que tot i que no qualifica -es veu- com a IPA, és fantàstica. No tan amarga i utilitza lúpul fresc, incorporat en menys de 24 hores després de tallar-lo. Un parell més que tinc ganes de recomanar: la danesa Mikkeller Nelson Sauvin IPA i la nordamericana Sierra Nevada Torpedo. Aquestes tres que he comentat no són excessivament cares (al voltant de 2-3 euros l’ampolla) i les he trobat algun cop (no hi són sempre) al 2D2D.
Per sort, encara en tinc moltíssimes per anar provant. A ratebeer tenen una llista amb les més votades. El què passa és que la gran majoria són difícils d’aconseguir. Petites cerveseries que en fan quantitats límitades, i que si en trobes d’exportació, és de casualitat, i a un preu habitualment bastant elevat.
7 comentaris | Imprimeix
Menjar blanc
20 març '11 per Roger Compte, a Postres.
Ara que és el moment de la crema catalana, proposo un altre postre, blanc en comptes de groc, però que per antiguetat també es mereix ser considerat com a menja catalana. Pel què llegeixo al “Cuina catalana de veritat”, els origens del Menjar blanc, es remonten a l’època medieval, on era un plat lleugerament diferent (“es tractava d’una mena de sopa de gallina, dolça, que s’espessïa amb farina d’arròs i es preparava, com ara, a base d’atmetlles crues”). Llegint a la wikipedia, la cosa encara tira a més temps enrera! Apunteu doncs, el menjar blanc a l’apartat de postres molt fàcils de fer i nostrats. Els ingredients són poquets:
- 200 grams d’ametlles crues del tipus marcona
- Mig litre d’aigua
- 100 grams de sucre blanc (per un cop em salto els sucres integrals, que cal mantenir al màxim el blanc del plat)
- 50 grams de midó (maizena)
- Mitja pela de llimona
- Un bastonet petit de canyella
Amb aquestes mesures he omplert tres cassoletes de terrissa com les de la foto (deuen tenir vora 10 cm de diametre). Si hi penseu, l’ideal és començar la recepta el dia abans. Tritureu les atmetlles ben triturades, que en quedi una pols i ho barregeu amb l’aigua. A la nevera, i que hi descansi un dia sencer. Si no, deixeu-ho unes horetes.
El què tocarà fer després serà agafar un drap ben net i filtrar aquesta llet d’atmetlles. Espremer bé, fins treure tot el suc i posar-lo en una olla. Allà hi afegirem el canó de canyella, el sucre i la pela de llimona. Desfarem la maizena amb una punta d’aigua freda i també la incorporarem. Ho posem al foc, baix, i anem remenant continuament, sense parar -evitant que s’agrumolli-, fins que no gaire després que arribi al punt d’ebullició la cosa comenci a passar del líquid a un solid gelatinós. És el moment de parar el foc i abocar-ho als recipients en els que ho menjarem.
Cap a la nevera i ja està preparat per ser menjat de postre. Acompanyarlo amb uns fresons ben macos crec que no li faria cap mal!
8 comentaris | Imprimeix
El mapa del pollastre a l’ast a Catalunya
17 març '11 per Roger Compte, a De compres.
(si vols estalviar-te tota la literatura, ves directe al mapa del pollastre a l’ast!)
Una tradició nostrada i ben econòmica en temps de crisi: menjar pollastre a l’ast el diumenge. Prepara una amanida, compra el pollastre i les seves patates, un gelat de postre i ja ho tens. Fer una sangria ja seria la quadratura del cercle, però un vi fresquet també fa el fet. Tendeixo a associar aquest àpat amb els estius de fa -bastants- anys, de pujar amb els amics cap a l’Empordà i acostar-nos a Sant Pere Pescador a encarregar-ne uns quants, abans d’anar cap a la platja i recollir-los al tornar.
Al barri (Gràcia) he estat consumidor puntual dels que tinc a prop de casa. Però realment, si em fessis recomanar un lloc per menjar-los i dels millors, a Barcelona, en seria incapaç. Un dia en una conversa de twitter va sortir la idea de fer un mapa del pollastre l’ast a Catalunya. I m’he posat a mirar quins serveis de crear mapes i afegir-hi punts per diversos usuaris hi havia, i m’ha agradat el Share my map perquè està ben montat i és fàcil anar-lo actualitzant. M’he dit: crea el mapa, afegeix-hi el local que tens controlat i demana al blog a veure si trobes algú que hi vulgui aportar el seu coneixement en matèria de pollastres a l’ast.
Algú s’anima a participar-hi? (que no quedi buit, que fa trist!). És anar al mapa i afegir-hi un punt. Caldrà que us hi registreu (si es fa via Facebook és un moment, si no és el clàssic nom d’usuari, mail, contrasenya). Si t’hi registres pots afegir un punt, comentar els dels altres… o crear-te el teu mapa (qui s’anima a fer un altre mapa gastronòmic?).
Un cop registrat i havent fet login, per pujar el lloc recomanat de pollastre a l’ast, cliques a afegir un punt (botó “Add point”). Després és fàcil: dius com es diu la Polleria, li poses la direcció física, perquè et localitzi la xinxeta i després li poses el nom de l’establiment i respons un petit questionari que he posat (el preu d’un pollastre a l’ast, telèfon de reserva, valoració (0/10) del pollastre i les altres especialitats del local).
11 comentaris | Imprimeix
Arròs amb bacallà i pèsols
27 febrer '11 per Roger Compte, a Primers, Segons.
Adaptant-nos a la temporada, un arròs amb bacallà, típic de la Quaresma i poc exigent a la cuina per un cos castigat per un dissabte de calçotada. Per la recepta he partit de la que venia al llibre “Sabor ampurdanés” del Pere Bahí, però descartant el pebrot (sóc una mica Shin-Chan en aquests sentit) i incorporant els pèsols, que ara estan fantàstics. De fet, mentre els anava desgranant un tant per cent ben important s’ha desviat cap a la boca, que crus ja estan fenomenals. És una recepta molt senzilla de fer. Com que no cal anar remenant a la risotto, podem xerrar amb els convidats mentre va fent xup xup. Les mides per menjar-ne unes 4 persones…
- 300 grams de bacallà esqueixat
- 400 grams d’arrós
- 1 kg de pèsols (per desgranar)
- 1 litre i mig d’aigua bona
- 1 ceba
- Tres dents d’all
- 2 tomàquets ratllats
Primer piquem les dents d’all (hi trec la part verda del mig) i la ceba i ho posem a sofregir a foc lent a una olla, fins que comenci a queda dauradet. A continuació hi afegim el bacallà esqueixat i el tomàquet ratllat. Li he tirat un punt de sucre. Ho deixem uns minuts i a continuació hi afegim l’arròs i l’aigua (que tenia ja bullint en un altre recipient), i una mica de pebre. No li he afegit sal perquè el bacallà ja el tenia amb el punt de salat i no era qüestió de passar-se.
Deixem que vagi fent xupxup. Seran uns 20 minuts. A meitat de cocció hi afegim els pèsols (es podrien posar al començament però prefereixo que quedin una mica més “al dente”) i quan s’acosti el temps marcat, tastem l’arròs a veure si està al punt i parem el foc. Ha de quedar una mica caldoset. Servim arròs, omplim la copa de vi blanc i a disfrutar. Fàcilet, oi?
Combinant bacallà amb pèsols, l’any passat ja vaig penjar aquí una recepta molt resultona, unes mandonguilles de bacallà amb pèsols.
6 comentaris | Imprimeix
Minipizzes negres de gambes
19 febrer '11 per Roger Compte, a Per picar, Primers.
Repassant avui al matí el què tenia a la nevera abans de tirar cap al mercat, m’hi he trobat uns sobrets de tinta de calamar. I el cap ho ha lligat amb una proposta de fer receptes de pizza dels de La recepta del 15, i m’he engrescat a fer unes pizzes negres. Lligat amb el calamar, estava clar que feia falta alguna cosa del mar per anar per sobre la massa. Al sortir de casa pensava en xipironets, però unes gambes ben maques m’han clicat l’ullet i m’han guanyat el cor. Per fer les minipizzetes he fet servir el següent (de massa me n’ha sortit per fer-ne unes 4 d’uns 10 cm de diametre, però només n’he fet 2, les altres cap al congelador):
- 150 ml d’aigua
- 250 grams de farina integral
- 10 grams de llevat fresc
- Rajolí d’oli
- Pessic de sal
- Tinta de calamar (en el meu cas un sobret d’una que es pot comprar al super)
- Una ceba
- Tomàquet fregit
- Unes gambetes ben maques
- Una mica de julivert
Primer, a fer la massa. Jo, aprofitant que tinc una panificadora, he barrejat bé aigua, oli, llevat i tinta de calamar, després li he tirat la farina (no fa falta que sigui integral, evidentment), i la sal. Botó de play al programa de fer massa i au, hora i mitja per anar mirant alguna sèrie mentre la màquina fa feina. Si no teniu panificadora, és tan senzill com barrejar els líquids i els llevats, incorporar la farina i després la sal, barrejar-ho i amasar-ho bé i després deixar-ho reposar perquè fermenti i creixi en volum, una horeta ben bé. Ara, mans guapes us quedaran amb la tinta de calamar!
Mentre fermenta la massa o funciona la panificadora, en una paella podeu fregir, volta i volta, les gambes. Un cop tinguin un to una mica torradet a cada cantó, cap a fora i a reservar. Es pot aprofitar el mateix oli per fer la ceba, que haurem tallat fina i que deixarem a foc lent fins que quedi ben dauradeta.
La massa l’he dividit en 4 trossos, l’he estirat bé (amb una punta de farina perquè no s’enganxés al corró) i després -ja que anava per foto- li he donat una forma ben rodona i perfecta, amb l’ajut d’un bol de cereals que em marqués la circumferència. Per sobre li he posat una mica de tomàquet fregit (evidentment, molt millor si el podeu fer vosaltres mateixos amb una mica d’oli, sal, sucre i julivert) i ceba sofregida i ben dauradeta (si heu tingut temps de fer ceba ben caramelitzada, la pizza ja apuntarà a nota molt alta).
Això ho he posat al forn, que estava al màxim, per dalt i per baix (al forn hi tinc una pedra que va fantàstic per deixar les pizzes cruixents). En 3-4 minuts està feta. Una mica abans hi he posat per sobre les gambes i una mica de julivert picat. En un moment ja està llesta per anar cap a fora i ser engolida sense contemplacions. En aquest format mini crec que poden anar fantàstiques per sorprendre a l’entrada d’un àpat o en un picapica.
6 comentaris | Imprimeix
Pastís de xocolata trufat
06 febrer '11 per SÍLVIA, a Berenars, Postres.
Ingredients:
-3 ous
-135 g de mantega
-20 g de farina
-150 g de sucre
-200 g de xocolata 70% cacau
-140 g d’aigua
-cacau en pols
Preparació:
En un cassó hi posem l’aigua a escalfar amb el sucre perquè es desfaci. Un cop arrenqui el bull, apaguem el foc i hi afegim la xocolata tallada a trossets i remenem bé fins que es fongui. Seguidament hi afegim la mantega a dauets i remenem fins que es barregi bé. A continuació, hi posem els ous ja batuts. Després, hi posem la farina i la barregem amb un batedor, a poc a poc, perquè no hi quedin grumolls. Posem la massa en un motllo i la coem al forn al bany maria a 180 graus durant uns 20-30 minuts, depenent de la forma del motllo. Per saber si està cuit, sacsegeu-lo (és una mica tipus flam), i si pel centre es mou és que encara li falta una mica! Deixeu-lo refredar a temperatura ambient i després fiqueu-lo a la nevera embolicat amb paper film fins a l’hora de servir, que l’empolvorarem amb cacau. Facilet i molt molt “resultón”.
4 comentaris | Imprimeix
Les croquetes dolces de l’àvia
29 gener '11 per Roger Compte, a Postres.
Bastants anys abans que el Ferran Adrià teoritzés i fes brainstormings sobre els límits del dolç i el salat, la meva àvia ens posava croquetes de postres, alguns dinars de diumenge. Entre les llacunes de la meva memòria que em fan oblidar ingredients a les receptes i pel·lícules que he vist fa una setmana, si que tinc viu el record que m’agradaven molt. I que a començaments dels 90, el món no estava preparat encara per la revolució d’estructures del salat al postre (jajaja). A vuité d’EGB (allò que hi havia abans de l’ESO, si hi entra quitxalla per aquí), feiem una fira de productes per fer una mica de peles per ajudar a finançar el viatge de fi de curs. Vaig portar-hi les croquetes dolces que havia fet la meva àvia i van passar amb més pena que glòria. No per aspecte, ni per gust (ben bones que eren), sinò perquè això de croquetes + dolces no acabava de convèncer.
Va passar el temps, la meva àvia es va emportar la recepta abans que jo tingués un mínim interés per cuinar i no fa gaire, remenant en un llibre antic i fonamental de la cuina catalana (“Àpats”, de l’Ignasi Domenech, de l’any 30), vaig trobar-hi una recepta de croquetes dolces que potser no era exactament igual a la que feia la meva àvia, però segurament s’hi assemblava molt (les mesures de llet venien en petricons!!). És molt i molt fàcil. I com a croqueta que és, l’opció de fer-ne de més i congelar-les és ideal. He utilitzat (d’això me n’han sortit una dotzena de croquetes):
- 50 grams de sucre
- 2 rovells d’ou
- 50 grams de farina
- 200 ml de llet
- Pell ratllada de llimona
- Sucre llustre
- Canyella
- Pa ratllat + ou (per arrebossar)
He calentat els 200 ml de llet fins a fer-los bullir. En una olla petitona, hi he posat el sucre, els rovells, la farina tamisada, una mica de pell de llimona ratllada i un rajolí de llet freda i ho he remenat bé (pala de silicona, la meva amiga) perquè quedés ben barrejat. Després, amb el foc baix hi he incorporat la llet bullint i he anat remenant bé sense parar fins que quedés tot ben espés (que no tarda gaire).
En una plata / camanyola / el què sigui, amb el fons untat d’oli perquè no s’enganxi, hi dipositem la pasterada i ho allisem perquè quedi com una capa. Deixem que refredi bé. Unes bones horetes a la nevera li vindràn bé.
Freda i sòlida la pasterada (deu n’hi do la textura gelatinosa que li queda) en fem boles amb una cullera i els hi donem forma. Les passem per pa ratllat, després per ou i les tornem a passar per pa ratllat. Només queda passar-les per una paella amb una mica d’oli fins que quedin ben torrades per tots els cantons. Les retirem, les posem sobre paper de cuina, que xupi l’oli. Les servim així calentetes o tèbies, amb sucre llustre i canyella per sobre.
A nivell variacions del plat, li he afegit la pell de llimona, que no venia al llibre, però que crec que hi queda molt bé (el combo llimona canyella ja és conegut pels seus grans èxits). Després, xerrant-ho amb la meva mare, recordava que la meva àvia feia servir farina d’arròs (jo he fet servir farina de blat normal i corrent). No han quedat exactament iguals que el record que teniem al cap, però si molt i molt bones.
12 comentaris | Imprimeix
Pastís de xocolata xocolata
23 gener '11 per Roger Compte, a Postres.
Aquest no és un pastís pels que prefereixen la xocolata amb llet, és pels que disfrutem amb el gust intens de cacau. La recepta la vaig treure del llibre “Exceptional cake”, del Dan Lepard, i amb el suggerent nom de “Devil’s food cake”. Em vaig repassar la recepta i els ingredients i em vaig trobar amb un difícil de localitzar: la crema agra (sour cream). Després d’una ràpida consulta pel twitter (efectiu!) la idea era substituirla per iogurt o formatge Quark. Però després de preocupar-me’n tant, se me’n va anar al cap fent la recepta i el pastís es va quedar sense aquest ingredient. Ha quedat molt bo i contundent, però segurament guanyaria una mica més de tendresa amb l’aportació del làctic. Per tant la recepta la poso com si el meu cap no hagués tingut aquesta omissió (bé, de fet tenia el formatge Quark fora la nevera però va quedar mig tapat per un drap de cuina i allà es va quedar fins que el vaig veure, ja amb el pastís al forn). Necessitarem pel pastís:
- 150 grams de xocolata de cobertura (jo he fet servir una Chocovic selvatica 75% de cacau, nyam, nyam)
- 115 grams de sucre llustre
- 125 ml de llet
- 40 grams de cacau en pols
- 4 ous
- 85 grams de sucre moscovado (no en tenia, vaig posar-hi sucre de canya)
- 225 grams de farina
- 1 culleradeta de sal
- 1 culleradeta de bicarbonat de soda
- 170 grams de crema agra (o com deia, de iogurt o de formatge Quark)
I per la cobertura de xocolata que farem més tard:
- 150 grams de xocolata de cobertura
- 45 grams de cacau en pols
- 75 ml d’aigua mineral
- 1 raig de mel
- 35 grams de mantega
- 210 grams de sucre llustre
- 2 rovells d’ou
Primer, el pastís!
Anem al pastís (que el deixarem refredar abans de fer la cobertura, calculeu temps!). Posem una olla al foc amb aigua. Deixem que arribi a bullir a foc lent, i a sobre li posem un bol amb la xocolata picada fina, el sucre llustre, la llet, el cacau en pols i un parell de rovells d’ou i deixeu que es vagi desfent al bany maria i remenanant-ho fins aconseguir una textura de crema. Retirem i reservem. En un altre bol i posem la mantega i la desfem també al bany maria. I afegim el sucre moscovado (o de canya, com he fet jo) i amb les varilles elèctriques ho batem enèrgicament fins que quedi suau i esponjós. Li afegim dos rovells d’ou, la farina, la sal i el bicarbonat de soda i ho remenem bé. Aquí és el moment on em vaig despistar. A continuació tocaria afegir la crema agra (o substitut). A continuació la xocolata desfeta que teniem al primer bol i ho barregem bé.
En un tercer bol (teniu rentaplats, oi?) hi posem les clares dels 4 rovells que haviem utilitzat i les batem fins portar-les a punt de neu. Les incorporem poc a poc a la mescla anterior, barrejant-ho bé.
El forn l’hem de tenir precalentat a 170 graus, utilitzarem la calor de sota. Agafem un motlle per pastissos (format 23 cm de diametre va bé, compteu que pujarà), l’untem bé de mantega, que no s’enganxi i hi bolquem la barreja que tenim al bol amb cura i repartint-ho i anivellant-ho bé.
En cosa d’uns 40-45 minuts ja ho tindrem. Depén evidentment del forn: aneu punxant i quan el palillo surti net, ja ho podem treure del forn i posar sobre una reixa a refredar.
Fem la cobertura!
Amb el pastís ja refredat, desfem la xocolata de cobertura al bany maria. A una olla (a foc lent, sobretot) li posem l’aigua, el cacau en pols i el rajolí de mel. Anem remenant, fins que estigui calent (no bullint). Després hi incorporem la xocolata de cobertura desfeta i ho mesclem bé. Retirem del foc i hi afegim la mantega, el sucre llustre (que tamisarem) i els dos rovells d’ou fins que quedi tot ben armoniós i doni ganes de posar-hi els dits i portar-los immediatament a la boca. Ho deixem refredar una estona.
Tallem el pastís en dos, horitzontalment i hi posem una capa d’aquesta xocolata de cobertura i tapem. Amb el pastís reconstruit i posem la xocolata per sobre i l’anem repartint bé per tota la superfície i els laterals. Es permet menjar la xocolata sobrant: en aquest sentit vaig reduir les proporcions que venien al llibre, que eren excessives. Amb les que he posat crec que dona per aquesta mida de pastís de sobres.
Ho he deixat descansant tota la nit, per menjar-ho al dia següent per dinar. Al llibre recomana que no es posi dins la nevera (com a mínim en el seu repós nocturn) per la textura de la cobertura, sinò simplement en un lloc fresquet. Que en aquests dies és buscar els llocs on no arribi la calefacció!
