És una sort això de tenir familia que cuidi un hort. I que puntualment baixi cap a Barcelona les delícies made in Lluçanés que cuiden. Però els horts van al seu ritme i tenen la producció que els hi regala la terra i el clima. I sembla que els carbassons són de crèixer fàcil. Això fa que cada setmana caigui nova remesa de carbassons. La crema és una possibilitat fàcil i bona, però a varis àpats cada setmana cansa i cal trobar noves receptes abans de convertir el carbassó en verdura-non-grata.
La primera que vaig provar i que va reeixir (tot i que no estava amb càmera preparada) van ser els spaghettis de carbassó. Amb una mandolina fer-ne làmines (no excessivament primes, que es trencaria) i després amb el ganivet esmolat anar fent tiretes que converteixin la verdura en una cosa semblant a spaghettis verds (segur que hi ha eines que encara ho simplifiquen més… de les que no disposo). Un cop tallats hi ha la possibilitat de prendre’ls crus o -com vaig fer aquest darrer cop- amb una cocció ràpida (1 minut en aigua bullent) tallada al moment de treure’ls, posant-los en aigua congelada. Per acompanyar-los un pesto clàssic (jo últimament el faig sempre amb pipes de carbassa en comptes de pinyons) els hi escau molt. Un parell de tomàquets cherry tallats pel mig per donar color i contrast i apali, un plat per quedar bé, resultón i saníssim. Nota: d’aquests en vaig provar en la versió crua i molt bons al Central Café.
Els de la foto (decisió a últim moment de fer foto al tupper de demà, s’ha fet el què s’ha pogut: foto rara) són carbassons farcits. Posem aigua a bullir, tirem sal, i els carbassons sencers cap a dins. Si són normalets els tindrem en cosa de 5-6 minuts, si són més roccosifredians com els que tenia, doncs 8 o 9, perquè estiguin ben tovets. Els traiem, parem la cocció posant-los en aigua freda, els tallem pel mig i després els buidem de dins amb una cullera. Paral·lelament havia obert una butifarra amb bolets que tenia congelada de vés a saber sap quan i l’he fregit. Ho he barrejat amb el carbassó i li he donat una pulsació de segon i mig en el vas triturador (bé, més aviat 1’62 segons). També tenia un parell de cebes i un porro de l’hort, els he picat ben finets i els he fregit una mica, al punt que es comencessin a enrossir i ho he barrejat amb la carn i el carbassó triturat. Amb aquesta barreja, farcir els mitjos carbassons buidats i ja ho tenim. Una mica de formatge per dalt i un gratinat també seria lo seu. En comptes de partir els carbassons pel mig, si no són gaire grans en podem fer rodanxes i buidar-los i després en queden una espècie de tapetes de carbassó ben curioses.
A l’apartat siguem creatius amb el carbassó del blog ja hi vaig posar fa un temps uns farcellets que hauré de repetir en breu. I quan em baixin pastanagues tinc una recepta d’amanida amb molt bona pinta que va fer la Mar a baixa gastronomia.
1
Eh, ja t’ho vam dir amb els Olletos: ens fem càrrec de l’excedent de carabassons. Jo els farcits els fumo directament al forn, buits i amb una mica d’oli, que es vagin fent mentre preparo el sofregit (i m’estalvio així netejar una cassola mwahahaha).
La punyeta de l’hort casolà: les onades insalvables de menjar, arriba aquell pic de producció en què no dónes abast de res! Per no poder, no pots ni fer conserves :-(