Pets

imprimeix
Una reflexió de Dalí sobre els pets, que m’ha arribat per correu electrònic:

Jo considerava d’allò més normal vigilar les meves evacuacions i parlar-ne. Formen part integrant del meu ésser, i la seva consistència, la seva olor, la seva forma, van lligades als meus humors, a la meva feina, a la meva forma de viure. Quan era un estudiant i un llibertí, tenia una merda pestilent i que esquitxava; avui, i d’ençà que vaig decidir ser un asceta, les meves deposicions són admirables, modulades i ben emmotllades. També he renunciat gairebé al pet, però li continuo dedicant la meva atenció. I conservo com un tresor un disc encantador amb una partitura de petadors. El pet, com també l’excrement, són temes capitals: la medecina i la filosofia els haurien de parar més atenció. La metafísica també, i jo deplorava que els surrealistes arrufessin el nas davant d’aquella idea. Em semblava que l’únic acte autènticament surrealista que hauríem hagut de celebrar, en comptes d’aquell simulacre de procés, hauria estat fer una lectura d’algunes cites de l’art de petar extretes dels Manuel de l’artilleur sournois, del compte de La Trompette; amb allò hauríem fet que el debat passés al seu autèntic terreny: la poesia, la llibertat, l’home i la seva natura. Em coneixia de memòria fragments sencers i hauria pogut fer definicions que haurien pogut divertir els presents, com aquest proverbi: per viure sa i molt de temps, cal mostrar el cul al vent. Hauria pogut exposar la diferència enter el pet que surt per l’anus i l’eructe o rot espanyol, perquè tant se val que la ventositat surti per dalt o per baix. Fouretière, en el volum segon de l’Essai d’un dictionnaire universel, diu que el comte de Suffolk havia de fer cada any per Nadal, davant del rei, i com a mostra de vassallatge, un salt, un eructe i un pet. M’hauria encantat explicar les diferents classes de pets: els pets vocals normalment anomenats petards, com el gran Pet petard. Aquest fènix dels pets es pot comprar amb l’estrèpit d’una canonada i l’esclat de les grans bufetes, perquè sempre va seguit de l’olor poc agradable que el forma i que molesta l’olfacte; això el fa culpable: es fa seguir del seu llastimós satèl lit i sempre deixa l’empremta de la mala companyia, mentre que el pet vertader, o pet clar, no fa cap mena de pudor. La paraulla llatina crepitus, que expressa el pet, no significa res més que soroll, sense olor, però normalment la confonem amb altres dues ventositats lletges, una de les quals irrita l’olfacte; una és vulgarment coneguda com la llufa, pet sense soroll o pet femení, i l’altra, que s’anomena pet espès o pet de paleta. Qualsevol aire que s’acumula al cos i que després d’haver estat comprimit s’escapa, s’anomena ventositat, i en funció del temps que l’aire ha romàs al cos, li serà més o menys senzill escapar-se. Aquesta és la diferència. Hi ha pets múltiples, com de repetició, com quinze o vint trets de metralleta en ventall; s’anomenen diftongs i diuen que una persona de complexió robusta se’n pot tirar una vintena de cop. S’escolta una ràfega més o menys plena i hom imagina l’articulació d’unes síl labes diftongades com aquestes: pa pa pax, pa pa pa pax, pa pa pa pa pax. Res no hi ha més bell que el mecanisme dels pets diftongs, i és l’anus qui mereix l’elogi. El pet diftong és un petit tro de butxaca. La seva virtut i salubritat són actives i retroactives. El seu valor és infinit i ja ho havien reconegut així a l’Antiguitat més remota, com ho demostra un proverbi romà que diu: un gran pet val un talent. L’emperador Claudi, aquell emperador tres vegades gran perquè no pensava en res que no fos la salut dels seus súbdits, en saber que hi havia gent que havia portat el respecte envers la seva persona fins al punt de preferir la mort abans de petar davant d’ell, i bo i sabent per un relat de Suetoni que, abans de morir, havien patit uns còlics espantosos, va publicar un edicte on permetia que tothom petés lliurement, fins i tot a taula, sempre que es fes clarament. Els egipcis havien deïficat el pet, com es veu encara a les figures dels jeroglífics. Els antics, en funció de la sonoritat en la sortida del pet, extreien auguris per saber si el temps seria bo o plouria.

En la línia de genis amb molta creativitat (de fet els han comparat en algun article), ahir vaig entrevistar el Ferran Adrià, el considerat per molts el millor cuiner del món. Per telèfon: lamentablement, la seva invitació per anar a dinar a El Bulli de gratix no va arribar. Però bé en definitiva, tot i que ell estava una mica sec (les entrevistes per telefon son molt impersonals) comentava coses interessants sobre cuina i, sobretot, molt lògiques. A diferència del què puguis pensar quan veus que el tio aquest et posa al plat una “deconstrucció de la truita de patates”.

You may also like...

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *