“Bioko”, Marc Pastor

Si encara no l’heu llegit us el recomano. I encara diria més: no el llegiu com jo. És a dir: en setmanes laborals amb sopars, sèries, sortides a còrrer i mil coses pel mig. Que la historia queda molt fragmentada temporalment i aquest és un llibre dels d’empassar-se a l’estiu. Apunteu-lo per vacances: el llibre, una bona platja, protecció solar i entrar al món de Bioko sense gaires distraccions (la francesa que fa topless dos parasols més enllà entra als motius raonables per aturar la lectura) i ventilar-lo en pocs dies.

A les ressenyes que se n’han anat publicant sortia sovint el nom de Jules Verne com a sinònim de novel·la d’aventures. No tinc massa frescos els llibres de l’escriptor francès, però el llibre del Marc m’ha animat a recuperar-los. Explica una historia que passa a l’illa de Fernando Poo, coneguda en llengua nativa com a Bioko, amb un protagonista de nom Moisès Corvo (cognom habitual a les novel·les del Marc) que hi arriba castigat per l’exèrcit espanyol. Allà es trobarà encara més castigat pel seu caràcter orgullós i enmig de personatges i situacions afectats per la naturalesa de l’illa; hi viurà una bona aventura. No fa falta entrar a detallar més, en el nom de la sagrada llei de l’spoiler, però hi han moltes cosetes que m’han recordat als misteris de l’illa de Lost. A diferència de la sèrie, però, aquí tot queda bastant més lligat. A ell no l’obliguen a fer una segona i tercera novel·la i anar estirant i embolicant l’argument com pugui. De totes formes, bons punts oberts per continuar l’historia el Marc els té, però com que va variant de registres i gèneres no sé si ho farà… Però Lost, més enllà que al final es fes impossible de lligar, em va deixar durant moltes temporades aquesta sensació molt disfrutada de novel·la d’aventures on van passant fets inesperats, que he recuperat ara amb Bioko.

Sorprenent el final final, l’última frase. És curiós perquè té a veure amb una sèrie que vaig disfrutar i em va recomanar precisament el Marc via twitter. És un final d’aquells de sorpresa, dels que transiten entre la genialitat i el “va home va”, segons com t’agafi. Jo voto si. Perquè confio en el Marc, que a part de ser un tio molt maco, per raó generacional i d’interessos personals hi comparteixo bastants referents de cinema i televisió. I això es filtra (i bé) a les novel·les, i jo que ho disfruto.