La guia de l’autoestopista galàctic

Ha sigut una bona -i curta- relectura d’estiu. La guia de l’autoestopista galàctic, de Douglas Adams, és un clàssic que barreja la ciència ficció amb l’humor més absurd i britànic. I que el setembre arriba en format cine (de la web cal no perdre’s el tercer tràiler que em sembla brillant, mentre informa de la pel·li se’n va enfotent de tots els clixés dels trailers).

El llibre explica la historia d’un pobre home que viu a la Terra. Un planeta que haurà de ser demolit per una connexió de trànsit interplanetaria. I el nostre home, gracies a un amic extraterrestre del qui desconeixia la seva condició aconseguirà escapar de l’extermini fent dit galàctic. Després, mentre seguim la historia d’ell i els seus companys de viatge en una nau propulsada per l’Energia de la Improbabilitat, on compartirà espai amb un president galàctic de dos caps o amb un robot depressiu (no diria que és el Bender de Futurama, però les connexions de ciència ficció i humor són molt evidents). Com a curiositat musical, al Marvin (com es diu el robot) se l’anomena androide paranoide, expressió que van manllevar els Radiohead temps després per una de les cançons de l’OK Computer. També hi surt un Googleplex (el llibre és de l’any 79) que és un ordinador superpoderós. Per cert, que sapigueu que l’home és la tercera espècie més intel·ligent a la terra, superada pels dofins i, sobretot, els ratolins.

A més, l’última edició que han tret (en castellà, Anagrama) incorpora un centenar de pàgines amb la historia de com es va arribar a realitzar la pel·lícula i entrevistes amb els que hi participen.

Més textos de: "Llibres"

• » "Escobar", Roberto Escobar
• » Miguel Noguera
• » "Los aprendices de hechicero", Lisa Abend
• » "El túnel", Ernesto Sábato
• » "L'any de la plaga", Marc Pastor