Discs post-estiu 2011

imprimeix
Un resum de bons discs que he escoltat molt o bastant aquest estiu.

My morning jacket – Circuital (spotify): són molt bons i ho saben i fan un gran disco rere un altre. Sempre et sembla que l’anterior era una mica millor. El Z respecte l’Evil Urges, l’Evil Urges respecte el Circuital… però si els hi dones temps i els escoltes amb cura, tots acaben creixent. Aquest manté el nivell i té cançons tan sensacionals com el Holdin on to black metal (a IFC entrevista molt curiosa on parlen del divertit nom de la cançó i la seva opinió sobre el gènere black metal). M’agraden tant que me n’aniré a Anglaterra a veure’ls. La gira europea no passa per aquí, per variar…

Portugal the man – In the mountain in the cloud (spotify): em va encantar l’anterior, The satanist’s satanist i aquest ha continuat per bon camí. Música pop, amb un punt psicodèlic, de tancar els ulls a la platja i deixar que la música voli. I a les notes de cata també s’haurien de comentar les notes de Bowie. Sensacional.

The Ragged Jubilee – American moan (myspace): un grup nord-americà que aposta per un blues-rock a lo grups setenteros però amb aroma friki i un cantant amb veu trencada a lo Tom Waits. Els vaig descobrir amb el youtube de la cançó Treason i em van robar el cor amb l’ambient tan “a la seva bola” que s’hi veu. El disc sencer és molt recomanable.

Olivia Tremor Control – Black Foliage (grooveshark): Aquests també són frikis però més poperos. Barregen sons raros, guitarres i melodies a la Beatles que em fan recordar una mica als Jellyfish. Un disc que ja té uns quants anys (és del 99), ideal per conduir a la platja, o per escoltar mentre fas el granisat amb gin xoriguer al xiringuito. Toquen al Primavera Club d’aquest any.

Neutral milk hotel – In the aeroplane over the sea (spotify) – Llegint sobre els anteriors, vaig veure que formaven part de la discogràfica Elephant 6, com aquests Neutral Milk hotel. Aquest disc és una delícia popera. Guitarres acústiques, aires una mica tristos, melodies i un punt friki menys acusat que els anteriors. Algunes lletres obertament cristianes, amb cants a Jesús (“I love you Jesus Christ”) que no em convertiran, però que els deixo passar per lo bé que sona tot! Com l’anterior, no és precisament una novetat al mercat.

Rich Robinson – Through a crooked sun (grooveshark): l’última adquisició. No fa ni una setmana que l’he començat a escoltar i ja m’ha enamorat. El guitarrista dels Black Crowes es destapa amb un disc calmat, setentero, sensacional. Després d’haver viscut un moment màgic amb els dos concerts dels Black Crowes a Londres (on va aparèixer de convidat el Jimmy Page!), els germans Robinson tenen el meu xec en blanc. I més si continuen produïnt material tant bo.

You may also like...

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *