El dur, el suau i el clàssic

Tres dels discs que escolto més últimament:

(el dur) System of a down – Mesmerize: segurament sera el millor disco metalero de la temporada. Són 4 armenis que viuen a Nord-America que tot i que els van posar al sac del nu metal han demostrat tenir molta personalitat i construir un so basat en ritmes desquiciats, intervals més trànquils, influències de música tradicional del seu païs i lletres que van de l’humor més burrot a les consignes polítiques (en l’anterior -i molt recomanable- disc Toxicity un dels videoclips el va dirigir el Michael Moore).

(el suau) Jack Johnson – In between dreams: és un tio que es dedicava amb èxit al surf i que un dia va tenir la sort que el Ben Harper va descobrir la seva música, que il·lustrava un dels seus videos de surf. El va ajudar a fer el primer disc i ara ja en porta uns quants i comença a triomfar més massivament (entrades esgotades aquí a Barcelona). El disc es mou pels terrenys acústics i canta a l’amor i el bon rotllo: els surfers també tenen sentiments i saben parlar de més coses que la gran onada.

(el clàssic) Enuff z nuff – Strenght: més classicot per què té anys (1991) que per èxit. Aquest va ser un grup que no va triomfar qui sap per què. Probablement perquè els van posar al carro de les bandes de hair-metal (Poison, Warrant…) i ells tenien una sensibilitat més pop que aquests, i combinaven amb molt encert guitarres dures i grans melodies. Aquest disc és hit rera hit. A veure si aquests línies serveixen perquè algú més li faci justicia

Més textos de: "Música"

• » Discs preferits del 2011
• » Discs post-estiu 2011
• » Rome, una falsa banda sonora que compraria el Tarantino
• » Discos de primer terç del 2011: Mogwai i PJ Harvey
• » El petit de Cal Eril