“King animal”, el retorn de Soundgarden

Els Soundgarden feien coses com aquesta

I van anar fent discos, progressant en el seu so fins tancar carrera amb un gran disc:

Van passar els anys, el grunge va desapareixer del mapa, alguns del grup van sortir de primer pla, altres van continuar fent bona música (el bateria, que es va passar als Pearl Jam) i la cara i veu del grup, el Chris Cornell, va combinar el fallit experiment d’Audioslave amb discos en solitari que van culminar en això:

Pel mig hi havia ficat un productor d’èxit (de temes ballables, no de rock), el Timbaland. Tot semblava perdut, però suposo que l’hòstia d’aquest últim projecte (no va ser un èxit de ventes com esperava i els que escoltaven Soundgarden devien rajar el què no està escrit) va animar al Chris Cornell i la resta dels Soundgarden a reunir-se i produïr un nou disc.

Vist el punt de partida d’aquest últim vídeo la cosa feia por, però al final vam poder respirar, alleugerits:

El disc de retorn és més que digne, molt més que altres grups que han intentat tornar després de molts anys parats. Sona al què eren ells, a les guitarres del Thayil, el baix del Sheperd, la bateria del Matt Cameron i la veu del Chris Cornell,  que no arrassa tot com als primers discos, però que continua sent poderosa i versàtil, composicions fosques i complexes, guitarres distorsionades. Si us van interessar mínimament els Soundgarden al seu moment, ja tardeu a escoltar-lo (està a l’Spotify). No és tan impactant ni rodó com el Badmotorfinger o el Superunknown, ni té temes de volar-te el cap com “Rusty cage” o “Fell on black days”, però aguanta molt bon nivell a les 13 cançons, amb moments sensacionals com “A thousand days before”.

Digue’m nostàlgic dels 90, però he disfrutat molt aquest novembre amb la sortida d’aquest disc i el veure per fi en directe als Blind Melon, que va ser una experiencia fenomenal, de pell de gallina, tot i la distància temporal i les absències.