L’Azkena Rock Festival, edició 2009

imprimeix
Un resumet, que no quedi tot perdut a la memòria 🙂 L’Azkena és un festival que es fa a Vitoria de fa anys i que tradicionalment es feia al setembre. Aquest any s’ha passat al maig, concretament al passat cap de setmana. Patia jo pel temps, que fins el dia anterior era un festival de la pluja -tots els dies- però al final res. Ni una gota i la combinació sol sense crema protectora ha deixat unes cares de guiri importants.

Jo hi anava pels Black Crowes, sobretot. Potser el meu grup preferit en directe. I no em van decepcionar el més mínim. Van tirar bastant per temazos dels dos primers discos i una part central on van explorar la seva vessant jam que a mi em va semblar espectacular i a altres no tant. A sota del podi s’hi van quedar l’Eli Paperboy Reed, una de les revelacions de l’any passat, que revisiona amb molta gràcia -en disc i directe- el soul clàssic i el Mike Farris amb la Roseland Rhytmn Revue. Aquest era el cantant dels rockers Screamin’ Cheetah Wheelies. Un bon dia va veure la llum i es va posar a cantar al senyor en plan gospel blues. Deixant de banda missatges divins que em puguin interessar més o menys el tio té una veu espectacular i portava una banda més que competent. El vaig veure per duplicat: al festival i al migdia a una plaça de Vitoria (ell i el Paperboy es van duplicar acostant el festival a la ciutat).

També van valdre molt la pena els suecs The Soundtrack of our lives, que vaig veure a primera fila, els frikis del Dr. Dog que van fer un concert molt potent i els Elliott Brood, als que van posar massa d’hora i a l’escenari gran, que els hi sobrava per tots cantons. El Dan Auerbach (cantant de Black Keys, que ha tret un molt bon disco en solitari) en canvi ho va omplir molt més, gràcies a la competent banda que portada, que si no vaig errat eren els Hacienda Brothers. Entre tanta festa, Woven Hand va ser una cosa molt seria i sinistra, amb el cantant (que juraria que té algun antecedent indio) com entrant en trance.

L’Alice Cooper em va agradar a estones, com els Fun Lovin Criminals i els grups de dijous van ser massa aperitiu. La Juliette Lewis, copiant moviments de l’Iggy Pop i musicalment justota, va tornar a repetir la proesa de l’any passat de tirar-se al públic rocker perquè se la passessin per sobre els caps.

Els finals de festa de divendres i dissabte van ser molt energètics. Els Electric Eel Shock, un grup de japonesos molt de la festa i sonadots. Especialment el bateria que va sortir a tocar en boles (fotia fred a la nit!) només vestint les parts amb un mitjó. I per dissabte els Toy Dolls, grup que vaig escoltar bastant i acabar odiant a l’època de l’institut… i que van fer un concert divertídissim i amb un pogo sense final del públic.

You may also like...

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *