Morts venen més

Blind Melon – Soup

Quan es mor un cantant, milloren els discos del grup? Materialment, a nivell de ventes, sembla que si. Qualitativament em sembla que també: no té raó de ser, però algunes lletres agafen més força quan saps que la veu ja no cantarà més. Per exemple, el disc Grace del Jeff Buckley (no el coneixeu?? proveu a baixar, per exemple, Last Goodbye). És una música elèctrica però intimista, trista, amb lletres d’amors trencats. Escoltes la cancó que deia abans:

This is our last goodbye
I hate to feel the love between us die
But it’s over
Just hear this and then i’ll go
You gave me more to live for
More than you’ll ever know

I et dius: coi, aquest goodbye era premonitori? Es despedeix del seu amor, es despedia per sempre, es va suicidar perquè el seu amor havia desaparegut? La historia és que el Jeff Buckley va gravar només un disc oficial, el Grace. Quan estava preparant el segon, va morir ofegat en un riu de prop de Memphis, l’any 97. Molt probablement el goodbye no té res a veure amb una idea premonitoria de suicidi, però quan un mort et parla del seu últim adeu, t’emociona. Em passa el mateix quan escolto les veus del Shannon Hoon (el cantant dels Blind Melon) o del Layne Staley (quan diu allà de Down in a hole la imatge mental és obvia i desagradable).

Osti tu, quin post més alegre!! Canviant de tema, avui he dinat al meu restaurant italià preferit de Catalunya: el Giorgio de Calafell. Quan et porten per picar, només començar, una pizzeta petita i pa de ceba calent, t’entren ganes de plorar de l’emoció. I el Zabaione helado de marsala con salsa de melón per culminar…

Ahir també vaig sopar a un italià, digue’m spaguetti. Hi va haver una trobada de webloggers (o dipejadors com diuen alguns), que va acabar a Razz. Va anar prou bé i vaig superar la meva tendència dels últims temps a quedar-me clapat massa d’hora. Que ja és alguna cosa.

Afegit: el Jeff Buckley va fer una versió de “pell de gallina” del Hallelujah del Leonard Cohen: aquest va dir que després de sentir la versió li va agradar tant que no es veia en cor de tornar a tocar més la seva cançó.

Afegit n. 2: feia uns dies comentava lo del director de Matrix, que sembla que es canviarà de sexe. El Jesús m’ha passat una web (i una altra, en castellà) molt aclaridora per tots els que vulguin coneixer la historia del transexualisme i les seves estrelles (de Bibí Andersen -que ja havia fet una peli abans del canvi- a Dana Internacional). Que sempre serà molt més útil que votar el PP.