Músiques d’hivern

Si, tinc un cor jevit, el passat pesa, vaig anar a veure els Axl n’ Roses en directe, però també hi ha dies que puc sobreviure sense escoltar cap guitarra anormalment distorsionada. Últimament m’ha agafat fort amb tres discos i una llista d’spotify, és el moment de recomanar-los. No són canyeros, però si que tenen un to fosc i que els lliga amb aquests dies que a les 6 ja es fa fosc i que fa més fred, tot i que encara està el temps per anar amb màniga curta…

Textura: comencem amb una tremenda llista spotify que ha fet un amic de Vitoria (que per cert té un bar allà, el Kitsch, on té una selecció de birres es-pec-ta-cu-lar). Excepte Yann Tiersen, no hi ha ni un sol grup / músic en tota la llista del que em sonés el nom! Són cançons molt atmosfèriques, tranquil·les, gèlides (hi deu influir que bastants són nòrdics) amb pianos que transmeten fred i pensaments malvats (bé això és el que visualitza la meva ment, clar). És com una llarga banda sonora, d’una pel·lícula que ha de passar en un paisatge cobert de neu i on hi ha desamors, odis que mengen per dins en silenci i assassinats sense soroll i amb llàgrimes congelades a la galta.

Lone Wolf – The Devil and I: Si comencessim per la cançó número 6 semblaria que empalmessim amb l’estil de la llista anterior. Un tema brutal, amb un cert aire de les melodies de Dexter. És l’única instrumental, però. La resta ja porten veu i lliguen un disc que em sembla plenament rodó. Crec que serà el meu equivalent al 2010 del què em va arribar a agradar el Hazards of love dels Decemberists. Investigant una mica, llegeixo que és el seu primer disc i que al myspace diuen que al gener toquen a Castelló, així que potser s’acosten a Barcelona. Tenen clip petergabrielesc al youtube. Músicalment té coses en comú amb el Sufjan Stevens, que el tinc tancant aquest llista.

John Grant & Midlake: un altre disc rodó amb rollete folkie, del cantant dels The Czars acompanyat dels Midlake (que l’any passat van fer un disc molt xulo, el Courage of others). Una veu descomunal, coses que sonen als setanta, al bowie, al waits… si voleu fer-vos una idea de com sona, a falta d’spotify, bo és videoclip oficial en youtube (i el disc sencer al Grooveshark). A més de fascinar-me la música, les lletres també són fantàstiques. Una cançó es diu Sigourney Weaver!! Això em roba el cor. “I em sentia com la Sigourney Weaver / Quan havia de matar aquells aliens / I un els volia portar cap a la Terra / I ella no podia creure’s les seves orelles”. I ojo a una altra estrofa: “I em sentia com la Winona Ryder / En una peli de vampirs / I ella no podia fer bé aquell accent / Ni tampoc se’n sortia aquell noi”

Sufjan Stevens – The Age of Adz: aquest tampoc ha caigut, encara, a l’Spotify. No fa tanta falta que el presenti, aquest té més cartell que els altres, folk que en aquest disc encara es torna més friki de l’habitual, amb cançó inclosa de 25 minutacos. Sorollets, moltes capes de sons estranys, sintetitzadors, cors fantasmals, múltiples canvis a dins de la cançó… Allò que es diu excessiu, que voreja la frontera del m’encanta i el se li ha anat la pinça. A mi m’està agradant cada cop més, tot i que tampoc és un disc que em vingui de gust escoltar massa sovint. A youtube, el primer senzill, I walked.