Un altre descubridor de música

Després del què vaig comentar de Pandora, ara he vist un servei similar que es diu Radio.Blog.Club. Li escrius una cançó que t’agradi i et connecta a una ràdio online on estigui sonant/hagi sonat. [Vist a Oink]

AC/DC a TVE, Bon Scott era

Moment mític. Any 80, AC/DC actuen al programa Aplauso de TVE. No gaires setmanes després moriria el seu cantant Bon Scott. A Google Video es pot veure!

PD: Què bons són!

Jeff Buckley in-edit

El festival de documentals musicals In-Edit (31 oct – 1 nov, Barcelona) ha anunciat la programació. És molt temptador, però a nivell personal em crida especialment l’atenció Amazing Grace, un nou documental sobre el Jeff Buckley i una mica menys -no soc un megaDylan fan- No direction home, sobre el Bob Dylan i dirigit per l’Scorsese. Així que ja hagi vist m’agradaria recomanar Scratch, sobre el món del hip hop i especialment End of the century, un magnífic retrat sobre la vida dels Ramones, amb un regust trist i amarg. I on es veu molt evident la polaritat entre el Joey, cantant, ànima hippie i bona persona i el ultraconservador Pro-Bush, controlador Johnny.

Blueberry Hill

I surt un grup per Flaix TV i el videoclip mola i la cançó em recorda els The Jayhawks. Que sempre és una bona cosa. I després resulta que aquest grup és de Barcelona! Els Blueberry Hill (la cançó del videoclip és Once upon a time, es pot baixar en MP3). No faran res excessivament original però sonen molt bé.

El Fincher videoclipero

El David Fincher (director de les pel·lis Seven, El club de la lucha…) venia del món del videoclip. De fet, com moltes dels nous realitzadors estrella: Spike Jonze, Michel Gondry… o Hammer & Tongs (han debutat al cine amb La guia del autoestopista galáctico i van fer aquell divertit videoclip de Blur – Coffee & TV). Tornant al David Fincher, de tant en tant es permet fer algun videoclip per allò de tornar als vells temps. Recordo el primer senzill del disc de debut d’A perfect circle, per exemple. I ara ho ha tornat a fer dirigint Only dels NIN. A la pàgina dels Nine Inch Nails es pot veure en el format bo, el quicktime Com tot el què ha fet… ben especial a nivell visual. Bueno, el típic videoclip on tota l’estona es filma una taula d’escriptori.

Hey, Pachuco!

El 6 de juliol a Bikini, actuen els Royal Crown Revue. Són un dels representants del moviment neoswing que fa uns quants anys va estar de moda. El seu punt àlgid (en quant a popularitat) va ser amb la cançó Hey Pachuco, que va sortir a la banda sonora de La Mascara. Ja van venir el 2004 i per mi va ser un dels millors concerts de l’any… Hi ha més info sobre ells a la pàgina del Crossroad Festival.

Nightclubbing

Coincidint amb l’arribada del Sonar (que a mi cada cop em fa més mandra), el C33 emetrà demà el documental de creació pròpia, Nightclubbing, a les 21.50. No l’he vist, però coneixent els que l’han fet estic segur que valdrà la pena. Els pobres han hagut de sortir de marxa per gravar el documental…

L’aperitifo de Ricardo Queso

Aperitif for destruction del Richard Cheese no passarà a la historia de la música, però arranca un bon somriure. És un disc de versions en clau lounge (a la Mike Flowers Pop) de temes d’estil molt variat: Man in the box (alice in chains), Brass monkey (Beastie Boys), You oughta know (Alanis Morrissette) o la meva preferida, Been caught stealing (Jane’s addiction).

Dins d’aquest estil de versions, m’agrada especialment el In a metal mood: No more Mr. Nice guy del Pat Boone. La gràcia és que el tio aquest era un crooner de l’època Sinatra, el típic ben pentinat i de somriure perfecte i comportament polit que totes les mares el volien com a gendre. Anys més tard va gravar aquest disc de versions de heavy i rock dur amb un títol tan divertit. A dins hi havia la versió del Crazy Train de l’Ozzy Osbourne que aquest va utilitzar de sintonia del programa The Osbournes.

Meme musical que corre pels puestus

Des d’Espai Isidor i Special-K em passen el testimoni d’un meme que corre de weblog en weblog. Un seguit de preguntes a contestar, aquestes relacionades amb la música. No és que sigui gaire fan d’aquestes cadenes, però per celebrar la joia que m’envolta de recuperar (per fi) el funcionament normal de l’ordinador, fem-la.

Tamany total dels arxius de música del meu ordinador:
Entre 15 i 20 GB, no tots meus.

Últim disc comprat:
TDK CDR 74

Cançó que estic escoltant ara mateix:
Pete Yorn – I wanna be your boyfriend (disc tribut Ramones)

5 cançons que escolto molt o tenen un significat especial per mi:
Avui me’n sortirien cinc i demà unes 5 altres, però bé: no estan totes les que són, però si són totes les que estan.

Guns N Roses – Welcome to the jungle
The Jayhawks – Blue
Alice in Chains – Would
Blind Melon – No Rain
Jeff Buckley – Last goodbye

Quina llista més perfecta que comença amb un benvinguts i acaba amb un adeu.

Passo el testimoni (si en tenen ganes/no ho han fet, sense compromís):

La passo al Jordi- Salto al Vacio, al Toni – castell de Yorda, al Xavi- Chainsaw, al Rai-Kaiko i al Pep & Cris – Loliplanet.

El dur, el suau i el clàssic

Tres dels discs que escolto més últimament:

(el dur) System of a down – Mesmerize: segurament sera el millor disco metalero de la temporada. Són 4 armenis que viuen a Nord-America que tot i que els van posar al sac del nu metal han demostrat tenir molta personalitat i construir un so basat en ritmes desquiciats, intervals més trànquils, influències de música tradicional del seu païs i lletres que van de l’humor més burrot a les consignes polítiques (en l’anterior -i molt recomanable- disc Toxicity un dels videoclips el va dirigir el Michael Moore).

(el suau) Jack Johnson – In between dreams: és un tio que es dedicava amb èxit al surf i que un dia va tenir la sort que el Ben Harper va descobrir la seva música, que il·lustrava un dels seus videos de surf. El va ajudar a fer el primer disc i ara ja en porta uns quants i comença a triomfar més massivament (entrades esgotades aquí a Barcelona). El disc es mou pels terrenys acústics i canta a l’amor i el bon rotllo: els surfers també tenen sentiments i saben parlar de més coses que la gran onada.

(el clàssic) Enuff z nuff – Strenght: més classicot per què té anys (1991) que per èxit. Aquest va ser un grup que no va triomfar qui sap per què. Probablement perquè els van posar al carro de les bandes de hair-metal (Poison, Warrant…) i ells tenien una sensibilitat més pop que aquests, i combinaven amb molt encert guitarres dures i grans melodies. Aquest disc és hit rera hit. A veure si aquests línies serveixen perquè algú més li faci justicia

“The movies, is where I feel your boobies”

Mira que és lamentable el món de les cançons que es posen al cap i no volen marxar. Com més cutres, millor. De Paquito el chocolatero de King Africa a Nothing’s gonna change my love for you del Glenn Medeiros. L’última adquisició en materia de cançons cutres que s’enganxen és Boobies de Carlos Adolfo Dominguez. El futur sex simbol que no desisteix en el seu intent de ser famòs: “ei, fins i tot el Julio Iglèsias va començar com un porter de futbol fallit!”.

I want to go to the discoteque. The discoteque is where I go to dance.
I want to go to the movies. The movies is where I feel your boobies.
(a cantar amb un accent que indiqui que no som nascuts a un pais de parla anglesa)

La troballa d’aquest videoclip, com la de tantes meravelles trash que alegren els dies la dec a Milinkito.com, una pàgina per visitar sovint per conèixer les últimes tendencies en videos i flashos de l’infraxarxa.

Els party animals dels Turbonegro i altres discos esperats

Aquests propers mesos han de caure uns quants discos esperats. Un, Party Animals (es pot descarregar un MP3 gratis a purevolume), dels Turbonegro, del que s’espera una altra dosi de death-punk, ple d’himnes cervesers, amb lletres de temàtica gay i que aquest cop portarà la producció de l’Steve McDonald, dels Redd Kross. Lligant els temes com fan els del TN, l’Scott McDonald va fer un experiment que era posar un baix sobre els temes del disc White Blood Cells dels White Stripes. I aquests precisament treuen nou disc al juny, Get behind me satan. Per la xarxa ja corre un tema, Black Orchid, que a mi m’ha decepcionat força.

Dos bandes amb nom, que treuen disc i visiten Barcelona al juny són els Audioslave i els Nine Inch Nails. Dels primers com vaig comentar es pot escoltar el primer senzill del nou disc a la seva web oficial. Dels segons encara no ha sortit el disc tot i que la màgia del món de les còpies de seguretat m’ha permés escoltar-lo… i m’agrada mooolt. El With teeth serà un dels discos del 2005 (encara que no sigui tan impactant com el In downward spiral al seu moment) i el seu concert (entrades esgotades) segurament també ho serà (l’últim cop que van tocar aquí va ser absolutament brutal).