Pròleg: Bangkok (Viatge a Laos)

(és un capítol d’un relat més gran de les tres setmanes de viatge a Laos que trobaràs al text inicial)

Vaig arribar a Bangkok un dissabte al migdia. Atordit per la bafarada de calor humida i pel cansament dels avions i el canvi d’horari (5 hores de diferència amb Barcelona). L’idea inicial era passar un parell de nits a la ciutat i després ja anar tirant cap a Laos. Per conèixer breument Bangkok (ja hi tornaré, segur) i per fer net de cansament i jetlag.

Tenia l’hotel a prop de l’àrea motxilera per excel·lència, Khaosan Road. Concretament, un lloc anomenat Erawan house, habitació correcta, neta, wifi, aire acondicionat, per uns 16 euros la nit. De l’aeroport, directe allà: el trajecte van ser 500 bahts (uns 11 euros), acompanyat per un taxista que es va emocionar al sentir que era de Barcelona (Messi!!!!).

El primer dia, molt just d’energia, em dedico a donar un volt per la zona de Kaosan Road: molta animació, menjar pel carrer, guiris, agències que ofereixen viatges. Això volia investigar per veure la millor manera d’entrar a Laos. Al final de casualitat em trobo amb uns catalans i entre el què em comenten i l’investigació prèvia em queda clar. Per entrar a Laos pots anar a Chiang Rai, més a prop de la frontera, o Chiang Mai. En avió o bus. Chiang Rai és més a prop però més car, perquè Chiang Mai és mes turístic i hi passa més gent. Però trobo un avió raonablement barat amb Air Asia (sobre els 40 euros) destí a Chiang Rai i ni m’ho penso. El què sigui estalviar moltes hores d’autobús, benvingut sigui.

Continua llegint »

Viatge a Laos (amb Bangkok i curta visita a Cambodja de regal)

Aquest any, per variar una mica, el viatge de vacances l’he relatat una mica. El dosificaré en posts (on vindrà la versió amb fotos), però si teniu ganes de llegir-lo sencer, és fàcil (en format PDF):

Descarregar relat viatge a Laos

Si prefereixes llegir-lo en format blog, amb les seves fotos i tal il·lustrant el text:

• Pròleg: Bangkok
• Capítol 1: Luang Namtha
• Capítol 2: Luang Prabang
• Capítol 3: Vientianne, Pakse, Don Det
• Epíleg: Cambodja -Siem Reap, inundació, Phom Pehn-

Aquest estiu del 2011 vaig triar el Sud-est asiàtic, que era una zona del món que no havia trepitjat (excepte per uns quants dies a Singapur, camí d’Australia, fa tres anys). Parlant amb gent que havia estat per la zona em vaig acabar decidint: Laos. Un país de menys anomenada turística que els del seu voltant (Vietnam, Tailandia, Xina) però que el convertia en una visita més tranquil·la i relaxada. Els que hi havien estat em parlàven d’un pais encantador, segur, molt barat i amb una gent molt maca. Ara ho puc certificar. El fet que no tingui grans atractius turístics (potser la ciutat de Luang Prabang el que més), ni platges, condueix el turista més cap a altres països.

Continua llegint »

Discs post-estiu 2011

Un resum de bons discs que he escoltat molt o bastant aquest estiu.

My morning jacket – Circuital (spotify): són molt bons i ho saben i fan un gran disco rere un altre. Sempre et sembla que l’anterior era una mica millor. El Z respecte l’Evil Urges, l’Evil Urges respecte el Circuital… però si els hi dones temps i els escoltes amb cura, tots acaben creixent. Aquest manté el nivell i té cançons tan sensacionals com el Holdin on to black metal (a IFC entrevista molt curiosa on parlen del divertit nom de la cançó i la seva opinió sobre el gènere black metal). M’agraden tant que me n’aniré a Anglaterra a veure’ls. La gira europea no passa per aquí, per variar…

Portugal the man – In the mountain in the cloud (spotify): em va encantar l’anterior, The satanist’s satanist i aquest ha continuat per bon camí. Música pop, amb un punt psicodèlic, de tancar els ulls a la platja i deixar que la música voli. I a les notes de cata també s’haurien de comentar les notes de Bowie. Sensacional.

The Ragged Jubilee – American moan (myspace): un grup nord-americà que aposta per un blues-rock a lo grups setenteros però amb aroma friki i un cantant amb veu trencada a lo Tom Waits. Els vaig descobrir amb el youtube de la cançó Treason i em van robar el cor amb l’ambient tan “a la seva bola” que s’hi veu. El disc sencer és molt recomanable.

Olivia Tremor Control – Black Foliage (grooveshark): Aquests també són frikis però més poperos. Barregen sons raros, guitarres i melodies a la Beatles que em fan recordar una mica als Jellyfish. Un disc que ja té uns quants anys (és del 99), ideal per conduir a la platja, o per escoltar mentre fas el granisat amb gin xoriguer al xiringuito. Toquen al Primavera Club d’aquest any.

Neutral milk hotel – In the aeroplane over the sea (spotify) – Llegint sobre els anteriors, vaig veure que formaven part de la discogràfica Elephant 6, com aquests Neutral Milk hotel. Aquest disc és una delícia popera. Guitarres acústiques, aires una mica tristos, melodies i un punt friki menys acusat que els anteriors. Algunes lletres obertament cristianes, amb cants a Jesús (“I love you Jesus Christ”) que no em convertiran, però que els deixo passar per lo bé que sona tot! Com l’anterior, no és precisament una novetat al mercat.

Rich Robinson – Through a crooked sun (grooveshark): l’última adquisició. No fa ni una setmana que l’he començat a escoltar i ja m’ha enamorat. El guitarrista dels Black Crowes es destapa amb un disc calmat, setentero, sensacional. Després d’haver viscut un moment màgic amb els dos concerts dels Black Crowes a Londres (on va aparèixer de convidat el Jimmy Page!), els germans Robinson tenen el meu xec en blanc. I més si continuen produïnt material tant bo.

3 estrenes: Super 8, El origen del planeta de los simios i 13 asesinos

Portava unes bones setmanes sense anar al cine i ara n’he concentrat 3 en poques setmanes. Totes recomanables a la seva manera i en diferents intensitats.

Super8: de gratis (concurs organitzat pel Festival de Sitges via Facebook) i amb expectatives no massa altes (pel JJ Abrams: no em va convèncer Monstruoso i encara em dura l’indignació pel final de l’última temporada de Fringe). Però em va agradar bastant, tot i que de forma bastant asimètrica. Per un cantó, la part més Spielberg 80′s, la part dels nens que graven un curt és la part de l’aventura, del posar-se en un cine gran i disfrutar com feiem amb els ET, Indiana Jones, Regreso al Futuro, etc… Em va agradar molt. Però el cantó més JJ Abrams, de peli de monstres, ja em va deixar molt més fred. Potser hauria estat millor no ensenyar el monstre (Tiburón!) i no sentir el seu riure…

El origen del planeta de los simios: Molt i molt bé, una pel·li palomitera com haurien de ser. Explica bé tot el què passa previ al domini simi que descobriem a la pel·lícula original i ho fa d’una forma que enganxa. Jo vaig disfrutar molt: els meus companys d’incursió cinèfila no van ser de la mateixa opinió, tot cal dir-ho. Els efectes especials fantàstics (en algun petit moment si que es nota més l’ordinador) i tot d’imatges pel record (els monos sortint de la cúpula). Diferents pel·lis en una (d’acció, de presons, de ciència ficció…), ben barrejades i amb un resultant molt destacable.

13 asesinos: El Takashi Miike és un xurrero del cine. Fa unes 3-4 pelis per any i com és lògic no pot fer obres mestres cada dos per tres. En sala aquí n’estrenen molt poques (que recordi Audition i aquella dels mòbils tipu The Ring) i del reste, la majoria les passen al Festival de Sitges que és on el vaig descobrir fa uns quants anys ja amb Ichi the killer. I on he pogut veure que el tio té un do per fer anades d’olla visuals molt espectaculars i també per facturar films que fluixegen molt. Lògic amb tants com n’arriba a fer. Aquest 13 asesinos és de la gama alta, dels bons. I també entra a la casella de films de factura clàssica. Com deia, el Miike fa pelis anades d’olla i frikis, però de tant en tant en fa alguna d’estil més reposat on demostra que domina (en recordo una de yakuza, Agitator crec recordar, fenomenal). I aquesta és classicota: samurais han de cometre un assesinat i ho planegen bé i la cosa acaba amb una orgia de destrucció (d’hora de durada) que supera el nombre de morts de l’escena de l’Uma Thurman i els pringats que l’atacaven a Kill Bill. En faria alguna comparació amb els 7 samurais del Kurosawa però no la tinc gens al cap. Ben narrada, ben planificada, fins arribar a un crescendo final, amb un Miike molt controlat pel què acostuma a ser ell. Només es permet la burrada del “moment sanfermines”.

The Shield

Una recomanació de sèrie que no és precisament nova. Aquesta he esperat fins a veure-la tota abans de comentar-la. Després del buit políciac que em va deixar acabar The Wire, varies persones em van recomanar aquesta The Shield. El Marc Pastor, per exemple, recordo que em deia que era “el revers adrenalític de The Wire”. En vaig veure uns quants capítols: em va quedar clar que era un inici on la sèrie, des del minut 1, ja començava esprintant, lluny del començament més pausat de The Wire (que feia que molta gent, error!, l’abandonés) i quedava més a prop de l’acció desenfrenada i l’adicció que provocava una sèrie com 24.

Llavors de casualitat em vaig trobar una oferta online per comprar-me les 7 temporades de cop, en una caixa espectacular (que anava plena amb una espècie de fitxes policials, una per temporada, amb els DVD) per menys de 40 euros. I vaig decidir fer una cosa poc habitual en mi: dosificar-la! Màxim 1 episodi al dia, deixar passar setmanes, fins i tot mesos, entre temporades. Així l’he allargat fins aquesta setmana. I ha valgut la pena, perquè si deia que la sèrie començava esprintant, no baixa velocitat en cap moment i entra a meta en plan Usain Bolt. Contra una paret.

No és una sèrie de bons contra dolents. Com a The Wire, tots (o gairebé) els personatges tenen el seu cantó fosc. No són policies herois que representen el bé -algun hi ha, això si-. Són uns fills de puta que també tenen el seu cor. Personatges contradictoris amb els que mantens una relació d’amor-odi però que enganxen. El Vic Mackey per davant de tots i el Shane Vendrell com a segon de bord. Però a darrera una enorme quantitat de personatges secundaris que enriqueixen totes les temporades. Des dels habituals com el Dutch o el Lem, a interpretacions d’una o dos temporades com les que van regalar la Glenn Close o el Forrest Whitaker.

És la historia d’uns policies, els protagonistes principals, treballant a un dels barris més conflictius de Los Angeles i que formen part d’un esquadró especial, que combat les “bandes” des de la seva posició de raça diferent dins del cos de polícia. Poden tirar pel dret, fan servir estratègies sovint al marge de la llei i això cada cop els escora més al cantó criminal. I, com era de preveure, se’ls hi acaba liant. Hi ha unes quantes histories principals a cada temporada i moltes de secundaries (m’encanten les que protagonitza el Dutch amb el seu cervell privilegiat per analitzar ments perturbades). Passen les temporades i la historia d’aquest cos policial es va enfosquint i podrint fins que tot sembla conduir a un únic final possible. Espectacular i emotiu capítol final, per cert.

Toc

Un altre a l’apartat menús de migdia potents a Barcelona. El Toc, un restaurant de decoració elegant situat al carrer Girona 59 de Barcelona (tocant a la cantonada amb Consell de cent) i que entre setmana fan un interessant menú -bé, li diuen plat del dia- a 15 euros. Un parell de primers a escollir, un segon, un postre, vi i aigua (els dos). Aquí no hi ha massa on escollir, o sigui que si no et fa el pes el plat principal malament anem. Hi he anat un parell de cops: al primer hi havia steak tartar i al segon un bonítol amb verduretes (el de la foto de sota). Sort o no, encantat en els dos casos! Els dos dies que hi he anat han repetit els primers ofertats (potser és pel fet d’anar-hi dos divendres, no sé si es deu repetir gaire sovint). Era una elecció entre un gaspatxo de tomàquet i remolatxa (gustós, refrescant, per sucar-hi el bo i cruixent pa que et serveixen) i un “bol d’amanida”. Que per l’enunciat no crida especialment l’atenció, però que portava una combinació molt bona i estiuenca d’herbes, cogombre, pastanaga… i un gust entre amarg i refrescant dominant-la.

“Uoooooo, bonítol és!” Fantàstic el bonítol, poc fet, amb verdures molt al dente i un llit que era unes patates amb una textura molt lleugera que l’acompanyaven a la perfecció. Puntuat amb un oli ben gustós. El segon que vaig pendre el primer dia, l’steak tartar (amb un rovell d’ou coronant-lo per dalt) també estava molt bo. L’únic problema eren les torradetes que l’acompanyaven, que a algú se li va anar la mà amb la sal i vaig estar assedegat tota la tarda!

Aquest segon cop, de postres hi havia un gotet amb suc de poma, dauets de poma i sorbet de poma molt refrescant. El primer dia crec recordar que era alguna cosa semblant però em falla la memòria! A més d’aquest plat del dia, i de la carta, he vist que tenen un menú a 30 euros amb 3 primers, 3 segons i 3 postres per escollir (i aigua, vi i IVA inclós) que fa molt bona pinta. A més també el fan al vespre. S’haurà de provar!

Wilfred i la ganga de sèries d’estiu

En plena desolació pel final de Game of Thrones (la sèrie que més he disfrutat en temps!) i amb un parell de sèries més que m’han satisfet abastament els últims mesos (The Chicago Code i The Killing), canvia la programació de sèries i repasso el què fan per conformar-me la graella televisiva als mesos de calor.

Wilfred: La gran novetat, de moment. Una comèdia de 25 minuts: format estiuenc ideal. Emés el primer episodi, m’ha deixat un somriure de principi al final. Un Eljah Wood sobreactuat i en el llindar de la son i la realitat es troba que al gos de la veïna el veu com una persona disfressada de gos. I hi parla. El ca té el seu accent anglès, el seu hàbit per la bona marihuana i una filosofia vital ben interessant. Tinc curiositat per saber com progressarà, però té molt bona pinta!

Falling skies: Tenia la idea que seria la sèrie de gran pressupost que em substituira a Game of Thrones però vist el primer (doble capítol), m’ha quedat clar. Descartada: una d’alienigenes invasors amb una historia, uns cliches i uns personatges que no m’interessen. De pel·li americana xunga.

Louie: Sóc molt fan d’aquest còmic nord-americà, el Louis CK (ja n’havia parlat aquí) i aquesta sèrie on porta el seu humor sense tabús a una historia familiar, barrejada amb la seva comèdia d’stand-up, segur que torna a valer la pena en la segona temporada, que acaba de començar.

Luther: Una de la BBC de policia amb carisma que investiga assessins en sèries (l’interpreta l’Idris Elba, un dels grans de The Wire). Arriba la segona temporada, que vaig llegir que només seran 4 capítols, però que segur que valen la pena, a poc que segueixin el bon nivell de la primera temporada. Vist el primer, tenim nou assassí intrigant.

Futurama: un retorn que segueixo una mica per inèrcia,perquè han baixat el nivell de les temporades originals, tot i que sempre hi ha bons moments, especialment amb el Bender. Ja hi ha un primer episodi per veure que no és per tirar coets.

True Blood: aquí tinc el dubte de si seguir veientla o no. Al final de l’anterior, vaig quedar tan decepcionat que em vaig jurar que l’abandonava. Però vampirs, Alan Ball i HBO tiren més que dos carretes i no descarto tornar a caure sota el seu influx. Comença avui als Estats Units la quarta temporada.

Breaking Bad: historia d’un profe de química que per pagar el seu tractament pel càncer es dedica a fabricar drogues. La número 1 en la llista de ganes de veurela! Nova temporada que comença el 17 de juliol, una sèrie que ha mantingut un nivell altíssim en tota la seva emissió. Al principi tenia els meus dubtes que es pogués estirar tantes temporades, però sembla que se’n surten molt bé.

Me’n deixo alguna?

Estels del sud, recorrent els Ports de Beseit

Els que vivim a Barcelona i voltants, quan diem muntanya, gairebé sempre pensem en direcció nord. Suposo que per això els Ports de Beseit passen una mica més desapercebuts. Error! El Parc Natural i les muntanyes que cauen no gaire lluny de la desembocadura de l’Ebre són una passada. I una (molt) bona forma de coneixe-les és a peu. El passat cap de setmana vam fer una ruta que han anomenat Estels del sud. Una ruta circular de 99 km i 8400 de desnivell (4200 de pujada, 4200 de baixada), que la situa no gaire lluny pel què fa a puja i baixa d’una altra ruta de les nostres terres com és la Carros de foc (encara que aquella sempre a més altura).

Aquesta ruta pels Ports la recomanen fer en 5 etapes. Pernoctant a Paüls, Arnes, Beseit, Refugi Font Ferrera i Refugi Caro. Al ser circular, es pot començar per qualsevol punt (tots accessibles en cotxe) i fer-ho en el sentit que es vulgui. Nosaltres vam començar pel Refugi Caro (sense fer-hi nit, per això), direcció a Paüls. A la pàgina oficial dels Estels del sud hi ha informació per trobar allotjament. De fet ells t’ho organitzen i reserven per tu. Pagues un extra de 30 euros, que a canvi et donen un mapa, una samarreta… Nosaltres ho vam fer pel nostre cantó. Els allotjaments que ells recomanen són una opció, però tant a Paüls, Arnes com a Beseit hi ha força més opcions. És bastant senzill seguir el camí correcte, seguint les estrelletes blaves que hi ha marcades a roques i arbres. En alguns casos (com la primera etapa que feiem), quan coincideix amb un GR, les estrelletes desapareixen o minven en quantitat i vas seguint les senyals blanques i vermelles del GR. El primer dia ens vam liar una mica amb unes marques, però res que no es solucioni amb un mapa i una brújula. I un mòbil amb GPS també pot ajudar. La resta, fàcilet, fins i tot per persones com jo amb nul sentit de l’orientació. A més dels gadgets per seguir el camí correcte val la pena emportar-se aigua, que en alguns casos com la primera etapa no hi ha fonts o rius on agafar-ne. La ruta completa no és gaire complicada, a nivell de demanar grans habilitats muntanyeres. Si que demana una mica de forma física. Seria més aviat per un nivell dominguero advanced com a mínim, que són bastantes hores caminant durant 5 dies seguits. Al juny és un bon moment per fer-la: l’ideal és trobar algun punt on la calor no sigui excessivament bèstia, però que sigui suficientment generosa com per poder disfrutar amb les remullades a rius gelats. A la web de Turisme de Catalunya hi ha el perfil de la ruta, de les etapes, i tracks GPS per descarregar. Continua llegint »

Zeeshan Kababish

Un restaurant i tocant a la Rambla del raval, a Barcelona (concretament al carrer Marqués de Barberà, 26 Tel 934419010) que és una de les opcions més recomanables de la ciutat pel provar menjar indi – pakistaní i que vaig descobrir fa un temps al blog Te quedas a cenar?. Aquest Zeeshan Kababish és recomanable tant per lo bo que està tot com pel preu. L’últim cop que hi vam anar, vam demanar una mica de tot per provar, vam quedar ben a gust de quantitat… i no ens va arribar als 10 euros!! A Barcelona, això és motiu d’incredulitat. També s’ha de dir que les begudes fan que baixi la compta: no venen begudes alcohòliques i la meva opció gairebé sempre és o suc de mango o lassi (beguda aiogurtada) de la mateixa fruita.

Ja hi he anat uns quants cops i sempre he anat variant i deixant-me aconsellar pels que porten el restaurant. Per picar m’agraden els onion bhaji (cebes fregides amb farina de cigrons) o els picants samosa. Després, cassoletes vàries -pollastre, xai, vegetals- en funció dels que som, acompanyades de diversos arrossos (molt bons) i algun dels pans indis (els nan), que dos elements indispensables per deixar els plats ben nets de les salses! Com que la majoria de cops hem demanat que portèssin un variats per la quantitat de gent que hi erem soc incapaç de recordar noms dels plats que més vaig disfrutar, així que consell: deixeu-vos aconsellar (específicant és clar el grau de picant que esteu disposats a assimilar).

Si arribeu amb gana a les postres, una curiositat a provar: els rasmalai, un dolç que llegeixo que és popular al nord de l’India. Unes boles blanques que neden en un mar làctic amb aromes de cardamom.

Rebuscant ara què en comentava la gent a la xarxa, he trobat una galeria xula al flickr, del Munduate i el Tiriti, dels Tiritinyam de tota la vida, també el va recomanar al seu blog.

George Carlin, l’humor com a plataforma per pensar

En aquests dies d’acampades, de parlar de coses que no funcionen, de com ens trepitgen, de tot el que falla, molt sovint hi ha missatges que no arriben bé a tothom. La forma hi fa molt. Un redactat massa burocràtic porta a la mandra lectora, un manifest massa trufat de clichés hippies també tirarà a molta gent enrera. Una arma de doble impacto Van Damme per fer riure i pensar alhora és l’humor. I als Estats Units sembla que ho tenen una mica més ben assimilat que aquí (bons còmics d’aquí que siguin molt canyeros?). Tot i ser el país que sempre visualitzem com a niu de republicans o de desdentegats catòlics incultes que viuen en un tràiler o de gent que mira amb superioritat moral el reste del món, també és cert que allà han donat espai perquè surti un bon nombre de còmics que fan riure, però que a la vegada diuen les coses molt clares i tocant totes les tecles i els ous, a ser possible. Religió, política, nacionalisme, autoritat i tot el què aparegui per davant.

Fa uns mesos parlava d’un d’ells. “Pensa per tu mateix, questiona l’autoritat”: Bill Hicks. Seria interessant recuperar-lo per aquestes assamblees de les acampades, el tema principal era la llibertat i atacava els que la retallaven des de l’humor. Abans d’ell també havia parlat del Louis CK, que té més tendència a escorar-ho cap al sexe, però també diu les coses com les pensa: de la religió, a la feina de fer de pare o la correcció política. D’incorrecció política, uns altres que en son els reis, que ho fan des dels EEUU i que ja porten anys i anys fent riure i ridiculitzant idees estúpides (de la Cienciologia, a la religió, a l’exèrcit o que l’Slash és real, últim episodi): South Park.

L’últim (per ordre de visionat meu, no d’importància) a afegir a aquesta llista: George Carlin. Me’l va recomanar aquí el Carles (marphille) i l’he descobert amb un especial televisiu per l’HBO: Its bad for ya. No costa gaire trobar-lo rebuscant una mica, fins i tot amb subtítols en castellà. Aquí, aquest còmic nord-americà ens dona un recital d’una hora que va gravar el 2008, l’any que va morir. 70 anys tenia el tio fent aquest espectacle i és al·lucinant l’energia que desprén i la lucidesa. Comença parlant de la gent gran i acaba parlant dels drets de les persones, passant per la religió o el nacionalisme en un país de banderes arreu com els Estats Units. Ell és dels que creu que estar orgullós de ser nordamericà, o italià… o català no té sentit. T’has de sentir orgullós de les coses que has aconseguit per tu mateix.

Pel youtube hi ha varis clips, deixo a continuació un del final del show que comentava. Reflexionant sobre els drets de les persones:

O del govern

Rome, una falsa banda sonora que compraria el Tarantino

Dos noms principals al projecte Rome, un disc: Daniele Luppi (a qui no tinc el plaer de conèixer, però sembla que és un compositor de bandes sonores admirador d’Ennio Morricone) i Danger Mouse. Aquest és un DJ que vaig sentir per primer cop quan es començava a fer popular el terme mashup. Ell ho va fer a lo gran. Va agafar el disc blanc dels Beatles, el disc negre del Jay-Z i en va treure un disc gris que va oferir com a descàrrega gratuïta. A part de sorprendre per lo bé que ho lligava tot va tenir bastant ressó pel què es va arribar a discutir a nivell de drets d’autor i l’ús que es podia fer de cançons d’altres. Ja més tard ho va petar àmpliament amb els Gnarls Barkley i ara porta a mitges aquest disc, Rome, que m’ha deixat enamorat. Candidat a banda sonora estiuenca.

I dic banda sonora perquè sona com a tal. Anys 60 i 70. Cançons sensuals, a Season’s tree t’imagines un cotxe viatjant per la Costa Mediterrania, història d’amor retratada en càmera realista. La primera és western total, l’ombra de Morricone tenyint la cançó. La calma tensa prèvia a l’intercanvi de drets. Roman Blue jamesbondeja. I a Black ens il·lumina la veu de la Norah Jones que posa les veus a algunes cançons del disc, juntament amb el Jack White, que aquí el tenen molt ben domat i s’adapta just al seu paper. Morning fog hauria encaixat a alguna escena de Kill Bill, segur.

Rodonet, si el voleu escoltar, a hypertrack l’ofereixen sencer, en streaming.

I si teniu instal·lat el Chrome i teniu un ordinador mínimament potent a nivell de targeta gràfica, no us perdeu Ro.me, un videoclip interactiu on pots anar movent els ulls del protagonista inmers a un món en tres dimensions molt poligonals.

Miguel Noguera

L’idea d’un text parlant de Miguel Noguera. Per Sant Jordi em vaig regalar el seu llibre Ultraviolència (Blackie books) i avui l’he anat a veure finalment al teatre (actua al Teatreneu -el cap de setmana que ve encara hi és-, entrada per 10 euros, preu ben raonable). Estava destinat a agradar-me, perquè fa humor absurd del bo. He perdut ja el compte dels cops que he arribat a veure els Faemino y Cansado repetint el mateix espectacle amb petites variacions i és una gran alegria que apareguin nous referents. Si aquells són de presentar històries que semblen normals i introduir elements absurds, el Miguel Noguera acostuma a tirar més pel recorregut invers. Plantar una idea absurda i a partir d’aquesta desenvolupar una historia. O una teoria. O l’anàlisi d’un fet des d’una perspectiva no pensada (Atrapa un millon, de Carlos Sobera i la seva mecànica). O una admiració pel concepte en si, com la clavícula d’un dofí. L’espectacle (i el llibre) són una successió d’idees d’aquestes, acompanyades molts cops de dibuixos, que ajuden a exemplificar la idea. Una horeta i poc de no parar de riure. Es fa difícil traslladar aquests conceptes aquí, sense el seu estil. Un ascensor amb parets de reixa pujant per un forat també amb parets de reixa, un està feta en diagonal, l’altre no. La idea de matar algú mentre puges amb l’ascensor amb una espasa molt fina. Rapíssim, perquè l’espasa no es quedi atrapada entre els forats. Crec que és millor veure el Noguera en acció i fer-s’ne l’idea. És un tipus d’humor que a mi em roba el cor però també hi ha molta gent que no li veu el què. Play al vídeo de sota i situeu-vos a un dels dos cantons de la línia. Si esteu al dels que heu rigut, no us el perdeu al teatre.

El llibre també és fantàstic. Llegir 4 idees, riure, dosificar-les. M’ha agradat molt que el paperet que embolica el llibre (aquella tira que normalment et parla del número d’edicions que parlen o de l’èxit que té i que acabes tirant) és aquí un paper desplegable que fa una mica de tràiler literari del què hi trobarem a dins (que de fet, pel llibre es va fer un tràiler com a tal!). Doncs res, per si algú no el coneixia, aquí el teniu presentat. Si aquestes idees absurdes us dibuixen un somriure o directament una riallada, no us el perdeu.