Març 3, 2008
Els Nine Inch Nails tenen un líder, el Trent Reznor, que ha entès millor i més ràpidament que altres com funciona això de la música i internet. Des d’oferir fa anys les seves cançons en formats per poder ser remesclades, a crear una de les campanyes virals més treballades que es recorden. Les rajades contra la indústria discogràfica que ha fet aquest home són espectaculars. I ara, ja alliberat del seu contracte discogràfic, ha pogut treure el primer disc tal com ha volgut. Primer, molt ràpid, tenint en compte el ritme de publicacions que portava, i després amb multitud d’opcions per aconseguir l’obra. Des de la descàrrega gratuïta, a obres en cd, en format deluxe, o super-deluxe. Tots aquests reben al moment la descarrega en MP3 perquè no hagin d’esperar a escoltar-lo. A més d’oferir les cançons en un format DRM-free (sense restriccions d’ús). Un camí a seguir. No fa gaire ja va optar per aquest camí produïnt l’últim disc de Saul Williams (poeta-rapero, que vaig veure de teloner dels NIN), amb el disc de divertit títol Niggy Tardust. El podies descarregar gratis o pagant 5 euros.
A part de tot, els NIN van fer fa més d’una dècada (ai que abuelu que sona això) un concert que és potser el meu preferit de sempre. Encara tindrien marge per cagarla. Que no és el cas, al contrari.
I em deixava la part musical 
Ghost és un disc que sona a Nine Inch Nails, però que és instrumental. Banda sonora per una pel·lícula de ciència ficció.
Posted in Música 
4 comentaris »
Març 2, 2008
Ahir (perdent-me a la vegada el concert -es veu que brutal- de Mars Volta) vaig anar a veure els Marah. Un grup que s’escora cap al rock americà més classicot i elogiat per primeres espases musicals (el més notori, Bruce Springsteen, amb qui tenen certes similituds). Tenen fama de tenir un dels millors directes i no van decepcionar. Al youtube es pot veure per exemple la cançó Sooner or later in Spain. Sembla que els hi agrada venir molt aquí, des d’un primer i ja mític concert a la sala Privat de Mataró i d’aquest cop ja no passava que els veiés. Espectacular com s’hi deixaven la pell especialment el de la foto: tot el concert amb aquest gorro pel fred, jaqueta, pantalons de pana i guants! Suant com un pollastre a l’ast. A part de disfrutar d’ells i dels teloners (Deadstring brothers, molt bons, més tocant cap a uns Black Crowes, potser) em vaig emportar la camera i vaig omplir la targeta de memòria, comprovant el què costa enfocar aquests tios que es mouen tant. Al Flickr hi he pujat l’àlbum Concert Marah i Deadstring Brothers, amb una cinquantena de fotos.
A l’abril tornen a estar per aquí, concretament en un concert a Hostalets de Balenyà.
Posted in Fotografia, Música 0 comentaris »
Febrer 24, 2008
Una troballa molt interessant, un restaurant petitó al que repetiré la visita. Es diu El racó del Sikkim (c/Padilla, 349, Tel 93 455 70 83) i hi fan especialitats de la regió del Sikkim. Que tal com explica molt bé (i en català) a la primera pàgina de la carta, és una petita regió entre el Nepal i Bhutan, que pertany a la India. Fan una cuina bastant semblant a la tibetana (he provat el Kailash), però amb les seves particularitats de la regió.
La especialitat són els momos (una espècie d’empanadilles fetes al vapor que no estan gaire lluny dels gyoza japonesos o els dim sum xinos), dels que n’hi ha 5 tipus diferents (porc, vedella, pollastre, verdures i espinacs amb formatges). Cada plat són 8 unitats, per tant és recomenable si ets uns quants començar compartint unes quantes varietats i després demanar segons plats… De segons és típic de la regió els estofats. També hi ha fideus, arrossos… Alguns van demanar per exemple carn feta amb carbassa. Jo vaig triar una vedella amb okra (verdura similar a la mongeta tendra, que en anglés es diu lady’s finger) que estava espectacular. La carn es desfeia a la boca. El pa tibetà és com el xino: pura xurreria…
Per postres ja t’avisen a la carta que ells no tenen la tradició de prendre’n però que han adaptat alguns gustos d’allà a postres d’aquí. Vaig prendre un pastís gelat de sèsam, coco i mongeta que estava boníssim. També hi havia els clàssics lassi (iogurt batut) de fruites.
També hi ha un menú degustació que feia molt bona pinta i que costava 28 euros (mínim dos persones). A nosaltres, anant a carta i tirant per vi de la casa i aigua (no desfassant pel cantó begudes) ens va sortir a 20 euros per cap.
Em deixava comentar el tracte molt agradable de la noia que porta les taules. A part de parlar molt bé el català, et donava molta informació sobre la cultura gastronòmica del Sikkim.
Posted in Restaurants 0 comentaris »
Febrer 23, 2008
(foto feta aquest matí als Jardins del Príncep de Girona -Padilla amb Taxdirt-, on uns avis jugaven a bitlles catalanes - set a flickr).
A part d’un curs que estic fent a l’Espai Virreina de fotografia digital, intento anar aprenent -sóc molt principiant, encara- llegint per webs de fotografia. I n’he trobat una que m’agrada molt. Tant tota la part que tenen de trucs i recursos en plan manual, els fòrums que són molt actius, com el blog, al que estic subscrit via RSS. Es diu Digital Photography School i va de perles per anar aprenent trucs de com tirar les fotos, quin material comprar o com retocar-les després.
No tan ambiciós, però en català, al blog toies.com han anat fent un taller de fotografia, que pot ser ben útil tan pels que comencen com pels que van una mica més avançats.
Posted in Fotografia, Internet 2 comentaris »
Febrer 23, 2008
M’agrada agafar llibres de música, llegir-los al metro amb el reproductor d’MP3 fent de banda sonora. Aquest “Vida y milagro de Sgt. Pepper’s. Un disco para una época” (Clinton Heylin, editorial Global Rhythmn) ve perfecte. Posa-li el Revolver i el Sgt Peppers dels Beatles, el primer de Pink Floyd, el Pet Sounds dels Beach Boys, una mica de Byrds, Bob Dylan… y ja tens la banda sonora pel llibre. Perquè no va només sobre el procés de gravació del Sgt. Peppers. També és l’abans, el després i, sobretot, tot el context. Tots els grups que van estar presents en la formació del corrent psicodèlic i que van influir els Beatles per trencar tan fortament amb el què havien fet abans: de nois que deien que si a tot el què els deien els de la discogràfica EMI a prendre decisions i a portar l’experimentació a l’estudi, quan abans sempre havien estat de pim-pam-pum i disc cap al sac.
A part d’estar molt ben escrit i ser apassionant, cal valorar en el llibre el sentit crític de l’autor, que no té cap problema en criticar el disc, tot i la multitud d’opinions que situa el disc com un dels millors de la història. Que té temes espectaculars com A day in the life, però també molts temes menors que estan sobreproduïts. M’ha agradat molt i m’ha deixat amb ganes de continuar llegint la historia del grup fins que es van separar. Entre altres coses bones del llibre, la de descobrir-me bons grups que desconeixia, com els The Move, un dels altres puntals de l’inici de la psicodelia britànica, quan començaven a fer-se un nom paral·lelament amb els Pink Floyd.
Per celebrar el final del llibre m’he posat a veure The Rutles, un fals -i molt divertit- documental sobre els Beatles que va fer l’Eric Idle, un dels Monty Phyton. En el llibre posava fins i tot que algun d’aquests friki col·leccionistes dels Fab Four va arribar a pensar que una de les cançons dels Rutles era una descartada dels Beatles!
Posted in Llibres, Música 0 comentaris »
Febrer 19, 2008
La imatge del Sonar cada any sorpren (alguns més que altres, olé l’any Maradona). Per aquest sembla que opten per la fusió home-animal. El primer monstre viral detectat és La pajarraca, mig ocell mig dona, que es presenta a Eurovision. Després veig que han fet una pàgina com xinesa que avui han penjat a Yonkis, b1158, una fusió de gos i humà. El 26 de febrer desvelaran la resta de personatges en la roda de premsa de presentació del Sonar…
Posted in Internet, Viral 0 comentaris »
Febrer 18, 2008
Havia de buscar algun lloc on deixar-me caure a Amsterdam (Black Crowes in concert!!) i he aprofitat per provar un parell de buscadors verticals d’hotels que havia descobert a Error 500. El què fan aquests cercadors és ajuntar ofertes d’hotels. Així pots comparar des d’un mateix lloc preus de diferents webs especialitzades en la reserva hotelera online com booking o hostelclub. Els dos que comento es diuen Trabber i Minube. Els dos fan aquest servei tant amb hotels com amb vols (on hi ha força més competència, amb webs com Terminal A). El segon, Minube, té una cosa interessant que es diu alertas. Dius on vols fer el viatge, una data de sortida aproximada, un preu màxim que vols pagar i quan trobin vols que coincideixin amb el teu criteri, t’avisen.
Posted in Internet, Viatges 0 comentaris »
Febrer 10, 2008
Després d’unes jornades de pau i reflexió, m’he trobat a mi mateix. Sense necessitat de filosofia oriental.
Concretament, passat Tremp.
Posted in General 5 comentaris »
Febrer 3, 2008
La segona pel·li que m’agrada molt aquest any després de la dels Coen. Sweeney Todd tenia elements per ser la tercera però tant musical i tant cantar-ho tot em va poder. Into the wild, dirigida pel Sean Penn i basada en un llibre, explica la historia d’un noi, que després de graduar-se a la universitat es replanteja un canvi de vida. Deixar enrere tot, oblidar les necessitats materials i no parar de viatjar. Fins arribar a l’últim somni: viure, sol, envoltat de la natura, a Alaska. Tot i que el treball del Sean Penn no em sembli impecable, la historia i les actuacions (fantàstic el protagonista i molts dels secundaris) eleven la pel·lícula a un nivell d’aquelles que et fan pensar i t’emocionen. Per no parlar de l’aspecte visual, amb uns paisatges espectaculars.
Sumem-li també la magnífica banda sonora de l’Eddie Vedder (el cantant de Pearl Jam) que ja havia escoltat força abans de veure la pel·li i que amb les imatges i subtítols en castellà (això en la versió original subtítulada) encara guanya més.
Posted in Cinema 0 comentaris »
Febrer 2, 2008
Aquest llibre és de Cormac McCarthy, l’autor de No es país para viejos (la novel·la que tan i tan bé han adaptat els germans Coen - la peli s’estrena el dia 15). La carretera (Edicions 62) m’ha semblat brutal, un llibre a recomanar de totes totes. Explica la historia d’un pare i un nen, en un futur indeterminat, que no sembla gaire llunyà i del que sabem que recentment hi ha passat algun desastre que ho ha cremat tot. Queda molt poca gent viva i els que hi han lluiten per sobreviure com poden buscant menjar i evitant trobar-se altres persones. La novel·la t’agafa i no et deixa: per la manera d’anar-te explicant aquesta historia de ciència ficció sense donar-te més detalls dels necessaris. Simplement el que és el món dels protagonistes en aquell precís instant. Referir-se a un passat o a explicar els esdeveniments que van originar aquest nou món no té sentit quan l’únic que els importa als protagonistes és la supervivència diària. A més d’això hi ha la tendra relació entre pare i nen, molt emotiva. Un llibre d’aquells que vas llegint i generant sense parar imatges mentals d’aquest món ennegrit. Mentre anava pensant en com era aquest món i la seva vida, em va venir al cap una pel·li que em va agradar molt fa un parell d’anys: Le temps du loup, del Michael Haneke. També la recomano! Sense món incendiat, però també poques persones -bastantes més que al llibre- lluitant per sobreviure.
El veig camí de convertir-se en un clàssic. Va guanyar el premi Pulitzer de novel·la, l’any passat. Com a cosa que no em va fer tant el pes, que en la traducció al català s’utilitzaven alguns cultismes que no havia sentit mai. Vaja, tampoc sé si a la novel·la original el registre és aquest, però se’m feia una mica estranya de llegir alguna expressió.
Posted in Llibres 2 comentaris »
Febrer 1, 2008
Feia un temps que no escrivia de restaurant… Tampoc n’he descobert cap de nou que impressioni, tot i que en tinc algun de recomanat pendent. Avui volia parlar d’un que m’agrada per anar-hi a fer menú al migdia -quan es pot, que és poc- entre setmana. Com sempre, àrea Gràcia. Es diu Al punt, i es troba al c/encarnació, 56 (93 219 82 13) i és petitó i acollidor. No hi he menjat de carta i fa pinta de picar una mica i pujar cap als 30 i algo, però el menú està realment bé per 10, 70 euros, iva inclòs. S’allunya del clàssic menú fritangós de molts llocs.
Avui per exemple hi havia (m’he demanat el paper del menú, per tenir-ho, digue’m friki): de primer, trinxat de la cerdanya, crema de pèsols amb botifarra d’ou, torrada de formatge i herbes o penne rigatte amb tomàquet i tonyina. De segon daus de vedella amb patatones, mongetes amb xipirons, pollastre al curry verd amb arròs i salmó amb verduretes. Per acabar de postre, escuma de xocolata o pastís de poma. Jo he fet la crema i les mongetes i estaven realment bons.
I si algun dia no convenç el menú o està tancat, just a davant hi ha La Cantina mexicana, que fan un menú molt complet… i mexicà, per 13 euros.
Posted in Restaurants 1 comentari »
Ja en 
Últims comentaris