Abril 16, 2008
L’he llegit en anglès perquè així el tenia comprat, però existeix en castellà (Por favor, matame). És un repàs per la historia del punk, especialment els primers anys. Des dels primers moments que van oferir bandes com els The Stooges, MC5 o NY Dolls, a clàssics com els Ramones, els Heartbrakers, o l’adaptació britànica uns anys després, amb Sex Pistols, Clash…
El llibre es disfruta enormement. Especialment si t’has preparat (com vaig fer) una banda sonora dels principals grups que hi surten pel reproductor MP3. A part d’aprendre sobre aquesta època m’ha servit per descobrir o re-descobrir varis discos. Es llegeix molt bé: no hi ha narració (al menys a nivell d’una figura d’un narrador) sinò que és una successió de declaracions dels protagonistes de l’època, que expliquen què va passar. Encara que es doni la veu als altres per explicar la historia es nota la veu dels autors en coses com la tírria a la Patti Smith o el bombo que donen a la revista Punk, que ells mateixos van crear a l’inici del moviment, quan encara no tenia nom. El llibre es mou des de la part més musical, la menys, fins a l’anècdota. Des de la relacionada amb el moviment punk a altres que tiren més cap al salsarosisme…
Posted in Llibres, Música 
0 comentaris »
Abril 13, 2008
Si fa un parell d’anys em vaig extasiar amb el concert de Pearl Jam, ara m’ha passat el mateix amb els Black Crowes, un grup amb el que tenen certs paral·lelismes. Molts discos publicats, infinitat de temes boníssims, un cantant que se surt en directe i una voluntat de canviar cada cop el setlist del concert per fer-lo diferent.
Aquest cop ens va tocar un setlist molt del meu gust: clàssicots de sempre (remedy, hard to handle, cursed diamond…), temes del nou disc (el bo i més tranquil Warpaint) i algunes cançons de les que no toquen habitualment (com acabar -espectacularment- amb 3 versions com Let’s all get stoned, Space Captain i Hey grandma). A més en una sala amb el so de p.m (el Heineken Music Hall, davant l’estadi de l’Ajax) i veient-ho tot des de la primera fila, com a bon fan. Ara a esperar que publiquin el disc com estan fent amb tots els concerts d’aquesta gira a Live Downloads. I com ja havia fet abans Pearl Jam.
Dormir i formatgejar a Amsterdam: un parell d’apunts pràctics de la visita a Amsterdam. Per clapar, un hotel moolt ben situat: Hotel Aspen. 40 euros l’individual, sense esmorzar. Net i amb l’únic inconvenient d’unes escales dramàticament inclinades. I l’altre novetat (d’altres visites) a destacar és una tenda de formatges artesanals que em va tornar boig: De Kaaskamer (Runstraat, 7). Multitud de formatges holandesos i de tot el món, tots artesanals. Els hi dius que dubtes què comprar i que et vagin traient cosetes i ja tens un tastet muntat per lo gratis. Ara, després comprar no surt barat. El preferit va ser un “Le Vieux Gris 2 anys” (això posa al ticket de la compra), que és tipus l’Old Amsterdam. Val la pena fer-hi la visita, que no queda gaire allunyat del centre… L’altre botiga formatgera que tenia apuntada però que al final no vaig visitar és Kaasland, que sembla una mica més gran que la que vaig anar.
Posted in Música, Viatges 2 comentaris »
Abril 8, 2008
Una coseta que acabo de fer, per a qui li pugui fer servei. Ja fa temps que els de Movistar es passaven enviant publicitat SMS al mòbil. El què ja va ser passar-se va ser cobrant com MMS un missatge que em van enviar de publi. Aquest dia vaig veure que un fòrum es queixaven del mateix. Té solució fàcil:
1. Agafes les 5 últimes xifres del codi de la tarjeta SIM. Per fer-ho, escrius “*#102#” (sense les cometes, clar) i apretes la tecla de trucada o d’OK.
2. Truques al 4407. Et demanen el número del pas 1 i allà et dones de baixa de tota la publicitat per sms o correu electrònic.
Posted in General 3 comentaris »
Abril 6, 2008
Ho he vist avui al País: Aficionado Profesional. Un curro que si t’agrada la Formula 1 i et cau bé el Fernando Alonso (en el meu cas ni l’un ni l’altre) ha de ser la hòstia. Viatjar a tots els Grans Premis de Fòrmula 1 amb viatges, allotjament i dietes més 3000 euros bruts al mes. Tot per ser aficionat professional del Fernando Alonso. A la web d’Aficionado Profesional no són massa clars en què li demanaran al guanyador però no sembla massa dur…
Posted in Internet 0 comentaris »
Març 31, 2008
Per a qui pugui fer servei la informació, algunes dades de l’estada per la Garrotxa que vam fer per Setmana Santa. La idea era fer la via verda Olot-Girona en bici i fer algunes excursionetes per la zona. La llàstima és que el temps no va acompanyar gens.
La via verda: va des d’Olot fins a Girona (mapa) tot i que es pot arribar fins a Sant Feliu de Guíxols. Vam llogar les bicis a l’ATMA, a Les Preses: 20 euros per la bici i després podies agafar un servei de retorn - et venien a buscar les bicis i això sortia a uns 8 euros per cap. Retorn que et podia incloure a tu pel mateix preu o no, si ja tenien molta gent: llavors a buscar-se la vida amb autobús Girona-Les preses. Aquest sistema era una mica raro.
La ruta Olot-Girona dura unes 4-5 horetes a ritme molt tranquilot. Gairebé tot és baixada o pla excepte Continua llegint…;
Posted in Viatges 0 comentaris »
Març 31, 2008
Per tot arreu ja s’ha anunciat que ha sortit la última versió del Wordpress, la 2.5. El Wordpress és el gestor de contingut que faig servir per escriure això i que és un dels més utilitzats per fer weblogs. Un dels problemes que hi tenia jo era que la tasca d’actualitzar les versions (noves funcionalitats, arreglar problemes de seguretat) era una mica rotllo i a més em sonava a perillosa, des de la meva visió de no-informàtic.
Per aquest cop he utilitzat el plugin Automatic upgrade que ha funcionat espectacularment (creuo els dits perquè ara no peti tot). Perfecte i ràpid.
Aprofito per comentar que no fa gaire va sortir un blog sobre Wordpress en català, wordpresscat.
Posted in Internet 1 comentari »
Març 25, 2008
Si en la música el cas Radiohead (no el primer però si el més significatiu) va ensenyar que hi havia qui entenia el funcionament del món cultural en la era internet, ara els de South Park han fet un pas per les sèries. Ja fa temps que ho van anunciar però ho han posat en línia aquesta Setmana Santa. Remodelar la web, South Park Studios, i oferir allà la possibilitat de veure-hi tots els episodis, de totes les temporades, de forma gratuïta. Quan es dediquin a integrar-hi els subtítols en diferents idiomes ja tindrem la quadratura del cercle. La qualitat amb la que es veu en pantalla completa és ben bona. A sobre del text, un clip (no pots posar-te al teu blog episodis sencers, només clips) on el Cartman i el Bart Simpson rajen de Padre de Familia. De l’hilarant episodi Cartoon Wars.
Pel què fa a la sèrie, tot just han començat la dotzena temporada, amb l’estil que els hi és propi: provocatiu. I encara que normalment sembli només provocar per provocar, hi ha més substància darrera. Al primer episodi el Cartman agafava el SIDA i se sentia rebutjat, perquè tothom estava pel càncer i el SIDA era una cosa “tan 80 i 90’s”. Al segon la Britney Spears es vola el cap i es passa tot l’episodi caminant amb mig cap. Desagradable. Gran final d’episodi.
Posted in Internet, Televisió 0 comentaris »
Març 19, 2008
Fa uns anys es van posar de moda -efímera- els Flash Mobs. Concentracions de gent -fetes via mail, sms…- on d’una manera espontania feien alguna cosa normalment divertida - batalles de coixins, ballar tots al mateix moment- i que sorprenia la resta de gent que passava pel lloc. Ara sembla que tornen i a Barcelona se n’ha convocat un per divendres 21 a les 3 a la plaça real. Quedar-se tots congelats durant 5 minuts, quan soni una trompeta. Com ja van fer a Londres o Nova York.
El què passa és que haven-t’ho anunciat amb tanta antelació ja ha saltat a multitud de blogs i inclús mitjans de comunicació i llavors perd molta espontanietat. Encara que el volum de gent que hi pot haver serà més gran.
Posted in Internet 4 comentaris »
Març 19, 2008
El diari Marca va tenir èxit fa uns anys fent la Lliga fantàstica. Cada usuari escollia uns quants jugadors i segons ho feien aquests a la jornada de Lliga, l’usuari sumava punts. En un blog humorístic a seguir, Vicisitud y Sordidez, han posat en marxa la Liga fantástica de Formula 1. Aquí no es puntuen èxits: aquí puntuen sortides de pista, colisions, estètica hortera i declaracions polèmiques. És fantàstic llegir el reglament de la Lliga. O l’anàlisi dels resultats: ja tenim els de la primera cursa.
Posted in Internet 0 comentaris »
Març 13, 2008
Una d’aquelles coses que fa gràcia fer al menys un cop a la vida, viatjar en globus. Si fos més barat, repetiriem, clar. Explico la experiència per a qui li pugui servir. Vam agafar els serveis de Globus Kontiki. El preu del viatge per persona és 130 euros, però nosaltres vam agafar un vol a mida (sortint de Lluçà, concretament) i la cosa va pujar als 160. Ja dic, per no fer-ho cada setmana. El preu inclou el vol que et diuen que serà d’una hora i quart aproximadament (no ho poden saber perquè depén del vent). Nosaltres vam tenir sort i vam estar gairebé dos hores. També t’inclou fotografies que fan ells que et donen en un CD (des de dalt jo em vaig afartar a fer-ne, però sempre estan bé les que fan ells des de baix), un esmorzar ben contundent un cop baixat del globus i el retorn al punt d’inici amb el jeep que et va seguint tota l’estona. El lloc on vas a parar depén del vent. El tracte amb la gent de Kontiki va anar molt bé, molt agradable i anava bé anar aprenent coses de com funciona el globus mentre flipes amb el paisatge.
L’experiència va ser espectacular. I de por o vertigen, cap. Ni te n’adones que avances o puges. I això que vam pujar fins a un màxim de 2500 metres i ens anàvem movent amunt i a dalt per seguir les corrents d’aire que més interessaven. En un moment, en plan vacilada de control del globus, el van baixar fins a un bosc i vam tocar un arbre amb les mans. Quan no estàvem a gaire altura vam veure una família de porc senglars corretejant pel bosc, que va ser un altre moment xulo. I, sobretot, totes les imatges que es veuen des de la boirosa plana de Vic fins als nevats Pirineus eren espectaculars.
De la multitud de fotos que vaig arribar a tirar n’he pujat unes quantes a l’àlbum El Lluçanès des de l’aire, a Flickr.
Posted in Viatges 0 comentaris »
Març 11, 2008
Aquest és l’autor de Alta Fidelitat, on demostrava el seu ampli coneixement de la música. En aquest llibre el què fa és demostrar quina és la seva principal passió: el futbol. I més concretament un equip: l’Arsenal. És una biografia del Nick Hornby orientada a tot el què té relació amb el seu amor per l’equip de Londres. I és apassionant i divertida i posa al lloc just el futbol, que molts han volgut convertir en un esport que només disfrutarien les persones de pocs recursos intel·lectuals. Nick Hornby no és el primer ni l’únic escriptor que defensa el futbol, però el seu si que s’ha convertit en un dels llibres definitius sobre aquest esport.
L’he disfrutat molt i això que no tinc ni de lluny el mateix apassionament que té ell. No miro el Barça cada setmana, si bastantes -tot s’ha de dir- i al camp hi vaig un o dos cops per temporada, quan m’hi conviden. Com a exemple del to del llibre, m’ha agradat cap al final de tot, com extrapolava a partir d’un Arsenal-Norwich els requisits que ha de tenir un partit de futbol per disfrutar-lo al màxim: 1) gols -a ser possible molts i que el teu equip remonti un marcador advers- 2) errors arbitrals -a ser possible, en contra i que no et costin el partit- 3) Un públic molt animat 4) Pluja, un camp ple de fang -l’èpica del jugador relliscant quan es tira a robar una pilota no l’iguala res- 5) Que l’adversari falli un penal 6) Que un jugador contrari sigui expulsat 7) Algun tipus d’incident desgraciat -com una tangana al mig del camp entre els dos equips-.
I també és brillant com descriu la seva sensació de guanyar el títol de lliga a l’últim minut. Si els gols són a vegades comparats amb orgasmes, el què va viure, explica, queda en un estat molt superior. Que fins i tot no vol ni comparar a coses com aconseguir un repte personal, tenir un fill… aquestes no tenen l’element sorpresa que va tenir el títol de lliga del 89. Bé, la visió d’un fan… molt fan.
Posted in Llibres 0 comentaris »
Març 9, 2008
Per un cop, anem lluny de Barcelona, cap a Osona, a l’entranyable localitat de Lluçà. Que en el seu temps fou centre neuràlgic del Lluçànés -tal com certifica (les restes de) el castell que l’observa des de les altures- i que ara són 4 cases repartides enmig de camps. I una església. I davant de l’església, un restaurant. Que es diu La Primitiva (Tel. 93 853 00 75 o 627 27 15 48). Obren només divendres sopar, dissabte dinar i sopar i diumenge dinar. I és una autèntica sorpresa. Abans hi feien menjar clàssicot de tota la vida, sense res massa destacable i ara de cop s’ha convertit en un restaurant amb una cuina molt bona. Sorprenent per trobar un lloc tan convincent i elaborat i tan lluny de tot arreu. Per dins està decorat amb molt de gust, té unes vistes molt xules i l’inici ja és diferent: una carta que són etiquetes sobre ampolles de vi buides.
Avui per dinar, per exemple, m’he pres un trio espectacular: sopa de peix i ravioli de llagostí (8.50 €), magret d’ànec amb formatge de cabra (11.50 €) i per culminar de postres una fluïd d’avellana (que era un coulant, dur per fora, líquid per dins) amb gelat de moscatell (aquí no he apuntat preu, però juraria que sobre els 5 €). Els preus serien més o menys la línia habitual a la carta, per tant amb vi, dos plats, postres i cafés, la cosa tira sobre els 30 euros. Però es menja realment bé. Altres plats que he apuntat que feien patxoca: de primer, canelons de bolets i espinacs, coca de sobrassada i gorgonzola, rissotto de ceps o amanida de llenties i bacallà. De segons, hamburguesa de tonyina, pop a la gallega, arrós negre amb turbot o cua de bou estofada.
Lluçà queda lluny de Barcelona (posa-li hora i 20) així que cal buscar coses per fer per justificar el viatge: davant del restaurant (millor reservar, que és petit, per cert) hi ha l’església romànica de Santa Maria de Lluçà, (consagrada el 905), que té un claustre petitó i molt xulo i uns frescos molt curiosos i amb detalls molt diferents a la resta que s’han trobat a Catalunya de l’època, com explica bé el senyor que l’està cuidant. Que es dedica a investigar, per internet i com pot aquestes diferències: la seva teoria és que van fitxar un italià, deixeble de Giotto. A part d’aquesta visita, des de l’esglèsia mateix es pot sortir caminant, pujant a la muntanya on es troben les rüines del castell medieval de Lluçà. Es tarda una mitja horeta. A part de les restes del castell, hi ha unes vistes magnífiques. A més d’aquestes dos visites clàssiques llusa.net proposen altres opcions.
[Nota aclaridora: part del meu ADN ve de la casa que es troba a uns 500 metres d'on hi ha l'església i el restaurant. Amb la gent que porta aquest últim per això, no hi tinc res a veure]
Posted in Restaurants, Viatges 1 comentari »
Últims comentaris