Baixador de Vallvidrera – Ca l’Esteve: córrer & esmorzar de forquilla

Estic preparant una cursa (Trail de Tramuntana, en la versió curta) i avui em tocava sortir a còrrer bastanta estoneta. Aprofitant que m’havien convocat a un esmorzar de forquilla lluny de Barcelona he combinat les dues coses i m’ha sortit un matí completíssim: la ruta corrent val molt la pena i el restaurant, Ca l’Esteve, és una aposta segura ja sigui en versió àpat de dinar o sopar o esmorzar contundent. Tenia ganes de comentar-ho per aquí, per si algú s’anima a repetir l’experiència. Jo és que sóc molt fan de fer l’esforç si sé que al final m’espera una recompensa que sé que val la pena! Si ho feu i aneu sols només queda una mica penjat el retorn. Del restaurant hi ha uns 4 km fins l’estació de renfe de Castellbisbal o la de Martorell. Però per alguna cosa estan els amics o parelles, per convidar-los directament a l’esmorzar i que després se t’emportin en cotxe 🙂

Per fer la ruta m’he basat en el recorregut de la Gràcia-Montserrat -edició 2011, la que vaig fer- que em vaig descarregar del Wikiloc i que passa just pel costat del restaurant en qüestió. Sóc un desastre en temes d’orientació i per això amb el track i un GPS (tinc el Garmin 450t, el Wikiloc té opció per descarregar directament a l’aparell) he pogut anar fent perfectament sense perdre’m. De fet es podria fer tranquil·lament sense, ja que està força ben assenyalat (unes marques de color vermell que indiquen “Montserrat”) però en algun tram en la segona part les senyals són menys freqüents i no és descartable perdre el camí correcte.

Podia sortir directament de Gràcia, on visc, però m’he retallat la part de Barcelona i he començat directament des de l’estació de Ferrocarrils de la Generalitat de Baixador de Vallvidrera. Això ha donat una ruta de 25 km amb 778 metres de desnivell positiu. Sortint des de Gràcia serien uns 9 km més. Una altra opció si ho vols allargar, més xula i sense asfalt, seria sortir des de la carretera de les aigües i anant a petar a aquesta estació de FGC. He arribat a l’estació que eren les 7 del matí (dia de canvi d’horari: o sigui com si fossin les 6!). Encara era fosc i la lluna estava ben alta i il·luminant el camí. L’horari m’ha sortit quadrat: a la que m’estava elevant i guanyant vistes ha sortit el sol i m’ha regalat postals com aquesta:

La primera part, per dins de Collserola, és genial. Són 17 km d’anar per corriols, per dins de bosc i una mica de pista. Molt agradables, sense ningú a aquelles hores del matí, amb pujadetes, baixadetes: si t’agrada còrrer per la muntanya  ideal!  És un circuit aquest que té la seva distància, però a nivell de pujades i baixades no és especialment exigent (en fi, comparat amb coses com la Punk Trail de Sallent, que havia fet el cap de setmana passat, cursa fenomenal però molt puta).

Després del 17 ve un quilòmetre i mig entre polígons, la pitjor part de tot, i més tard també tocarà travessar Castellbisbal, però passat això, cap al 22, ja recuperarem un camí més agradable, en el que m’he creuat amb un conill fugint esperitat. Excepte en aquesta part final més propera a nuclis urbans no m’he trobat a ningú en aquesta ruta! Si la feu, compteu amb portar aigua: jo no he sabut veure fonts al llarg del camí. He fet bé d’anar amb el camel bag ple (i una mica d’aliment a la motxilla per anar donant energia) . Cap al 16, passant pel costat d’un cementiri bastant pijot he vist una font. Però hi posava “aigua no potable”. Com per arribar deshidratat i trobar-te que la font del cementiri no la pots beure, ironies!

El final encara reserva una baixada i pujada forta a punt d’arribar al restaurant, però ja ho veus tan a prop que no es fa tan dura. I a Ca l’Esteve, després d’arribar prou cansat m’hi esperava un esmorzar fenomenal: una cassoleta amb xai que es desfeia a la boca, un arrosset per compartir de verats, coliflor i cloïsses (molt i molt bo també) i una torrija. Allò de cremar calories i recuperar-les ràpid: operació bikini malfeta.

A Ca l’Esteve ja hi he anat uns quants cops: conec el seu cuiner, el Xesco Bueno, que a més de saber-ne un munt de lo seu té passió pels llibres de cuina antics, com explica al seu blog Gastromimix. Això es nota en el menjar que fa: aquesta curiositat per investigar el fa recuperar receptes, preparar plats tradicionals (el xai tocava demà, ens l’ha fet especialment!) i cuinar amb molta mà. De l’altre cop que hi vaig anar a esmorzar encara recordo l’arròs d’ànec que ens vam menjar: espectacular! Si us animeu a fer la ruta, els caps de setmana podeu provar l’esmorzar de forquilla, que pel que he vist ja és conegut pel sector ciclista: entenc que pels que correm queda una mica lluny segons d’on vinguis, però val la pena l’esforç! I per alegrar la vista: la cassoleta de xai que he pres:

[Nota: aquesta és la segona entrada dins la categoria còrrer & esmorzar de forquilla, després del Sant Cugat – La Pubilla. I la ruta de Montcada-Baixador de Vallvidrera no té un final tan fastuós, però l’entrepà de botifarra també s’ho val]