Embat

imprimeix

Aquest cap de setmana va tocar una visita pendent al restaurant Embat (Mallorca, 304, Tel 93 458 08 55), del que havia llegit coses ben bones, que el situaven s un nivell semblant, aquí a Barcelona, al Coure i al Gresca (que no he visitat). A l’entrar al restaurant, la impressió inicial és que el local és molt normal, gens de luxe ostentós, més de restaurant arreglat però no piju de tota la vida. I al mirar la carta, que tot té molt bona pinta i que la cosa tirarà cap als 50 euros. De dinars entre setmana, la carta és diferent i més barata però en caps de setmana els primers es mouen al voltant dels 14-15 i els segons dels 18-19 euros. Nosaltres vam triar un menú degustació. N’hi ha un de 32 (3 mitjos plats + postres) i un de 40, que és el que vam agafar (4 mitjos plats més postre). Beguda apart.

Acabada la introducció per contextualitzar econòmicament, anem al que vaig menjar (a la seva web es pot consultar la carta de feiners al migdia, i la de nit i cap de setmana). D’aperitiu una galeta de parmesà i comí i una mousse de patata amb alguna-cosa-més-que-no-aconsegueixo-recordar. Correctes, la mousse suau i que passava molt bé. En materia, dos mitjos primers: un mar i muntanya de vieires amb papada, que com a la lotto, podríem parlar de combinació guanyadora, i uns canalons d’ànec trufats que també van entusiasmar, amb una tòfona que donava el punt però sense embriagar en excés. A continuació, carn i peix. Un llobarro salvatge amb cous-cous i escopinyes -gran el llobarro, acompanyants en un segon pla però portant bé el pes de supporting act– i un colomí amb pa de pessic de cacau i confitura de ceba. Em va encantar, però com comentàvem amb @brasoriol, el mig plat perfecte, potser un de sencer ja hauria estat un excés tan per la saborosa carn com pel cacau acompanyant. La @campaneta de segon va optar per un arrós amb rogers que estava espectacular, mal m’està dir-ho de peix amb nom tan encertat. A les postres ens van portar un pa de pessic de cafè amb vainilla i albercoc que va ser una manera ideal d’acabar un àpat ben rodó. La sopa cítrica d’alfàbrega amb gingebre i llima que es va agafar la Cris molt flipant, un penal a lo panenka perquè l’etapa acabi també en final en alt.

El preu no és com per anar-hi cada dos per tres però el què vam menjar si que és per repetir-hi segur. Vista la carta, faria un altre itinerari de menú degustació i segur que en quedaria igual de satisfet. Producte per davant de tot, pijades les justes però adequades i el desig que es mantinguin igual i que de tant en tant vagin renovant la carta. Del trio de restaurants que deia al començament (en feien un reportatge al Descobrir cuina de setembre) ara només faltarà el Gresca.

You may also like...

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *